dilluns, 8 d’agost del 2016

La normalitat d'una tarda poc habitual del mes d'agost

Aquesta tarda he passat una bona estona al CAP, de fet començo a escriure el post des d'una cadira de la sala d'espera, que més aviat sembla un passadís. Com que sabia que aniria per llarg m'he dedicat a fixar-me en la reacció de les persones que acudeixen a un lloc on no voldrien ser.
La persona gran que només entén que li han de solucionar el problema burocràtic i que al matí li han dit que passés per la tarda, discutint-se amb l'administrativa que li vol fer entendre que aquell no és el protocol que ha de seguir. Que ha d'anar a Barcelona...
Aquella mare i filla, la mare bastant gran, que surten de la consulta i la filla li recorda que la doctora li ha dit que havia de sortir cada dia, una estona a la tarda, els diumenges també. Aquell vailet que és massa xic per entendre que aquí no es pot xisclar perquè ressona molt i els pares tampoc s'hi esforcen gaire en fer-li entendre. La parella amb criatura, una mica més gran i l'únic que no va tatuat. La dona amb un tatuatge al llarg de les cames, al lateral, com si se les hagués cordat amb cuir, i l'home tota una artesania a totes les parts del cos (no ho entendré mai!).
La infermera que et fa passar abans perquè li ha fallat un pacient, i intenta descongestionar la sala i parar el cop a la doctora, encara que no sempre se'n surt. La doctora que es troba desbordada, perquè hi ha qui està de vacances i no l'han substituït, però que tot i això t'atén amb molta tranquil·litat i sense preocupar-se per saber quants en vénen al darrere.
M'hi he trobat un conegut que fa pocs dies vàrem coincidir a l'hospital de Mataró, i la veïna que no fa gaire l'he saludat pel carrer. La puntaire que l'altre dia estava endreçant els coixins amb els seus boixets, mentre jo buscava la gent de l'Observatori.
Tot un món que només et trobes quan et fa mal la panxa o t'has torçat un peu, o bé simplement t'han d'actualitzar el llistat de medicaments que amb els anys es fa més llarg. Un món senzill, sense grans anècdotes, però que consumeix part del temps que un dia veuràs llunyà, i ni tan sols recordaràs haver-lo viscut.