Alguna cosa haurem fet malament que anem on anem ens sentim insultats. Probablement, el fet de demanar la independència ha provocat aquesta ira que en un principi estava més o menys dissimulada, però que ara tothom s'atreveix a expressar-la. Ja no és només a l'àmbit polític on ens insulten, sinó que t'ho pots trobar arreu, fins i tot als camps de futbol.
La informació que arriba a la societat espanyola és esbiaixada i enganyosa. Si es digués la veritat, tindríem algunes persones que ens defensarien, o si més no ens entendrien i no ens xiularien. La palma se l'emporta el sistema de finançament, que nosaltres considerem que és injust i des de fora de Catalunya pensen que ens paguen els capricis innecessaris.
Els partits catalans exigeixen un canvi del sistema financer. Alguns es queden amb l'ordinalitat, que té delicte el que està passant, i d'altres van més enllà amb la voluntat de tenir la clau de la caixa. És evident que amb l'ambient que es respira, qualsevol canvi que es pugui produir es considerarà un regal immerescut que haurem de sumar al conjunt d'excuses per odiar-nos més. El tema del finançament no és només, doncs, un escull econòmic i polític, sinó que s'utilitza per deixar-nos com a insolidaris i afavorits.
Una majoria de catalans es varen manifestar partidaris d'independitzar-se d'Espanya, molts s'hi varen afegir precisament pel greuge que representa el sistema financer actual. Ara sembla que tots plegats ens hem refredat una mica, i que la repressió exercida des d'Espanya, no només per part del PP, sinó també amb el suport del PSOE, ha aconseguit passar pàgina, que no solucionar el problema, i deixar-ho per a més endavant.
I precisament el sistema de finançament s'agafa per comprometre el nomenament del nou president de la Generalitat. ERC, que té a les seves mans resoldre el dilema, s'hi aferra fort, però la història ens ha ensenyat que el que avui és blanc, demà pot ser gris, per acabar convertint-se en negre. Si mirem les exigències d'ERC al llarg dels darrers anys veurem que han oscil·lat de dalt a baix, mogudes més per l'interès de fer-se sentir que per raons de pes i capacitat de maniobra. Què vull dir amb això? Doncs, que avui sembla que la clau de la caixa és la condició sine qua non, però demà... Demà què sap que s'exigirà o a què es renunciarà. Però els insults no ens els estalviarà ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada