Avui he experimentat aquella sensació de ser fora de casa, a un altre país, amb una llengua diferent, uns altres costums, una altra dinàmica…, però no, em trobava a casa, o si més no això era el que indicava el mapa, amb els límits fronterers, no gaire lluny, però uns quilòmetres més enllà.
Però la llengua que parlaven no era l'autòctona. Bé, algunes persones sí, però la majoria usaven la llengua de l’imperi, i no havíem travessat la Franja, ni baixat més enllà del País Valencià.
Quan viatges agraeixes conèixer gent nova, sentir parlar llengües sovint desconegudes, però a casa t’agrada poder-te expressar amb la teva llengua i que t’entenguin i, a ser possible, que també la utilitzin. Ho hem provat, però tenies la impressió de violentar l’ambient. Esperava que em parlessin amb la seva llengua i adonar-me que no era la meva, però no. N’era una altra.
El paisatge fantàstic. Una mica massa de calor, però quan no treballes tot ho aguantes una mica més bé. És prou lluny de casa per no venir-hi sovint, però hi ha gent que ho fa. Potser exigim massa, però hem rebut prou patacades com per no defensar-nos davant la pressió dels més forts.
Ben pensat, però, quan som a casa? On arriben els nostres dominis? Sortint al carrer, després de travessar el llindar de casa, tenim res a dir o exigir? He començat dient que eren sensacions i aquestes també ens ajuden a viure, no sempre més feliços.
La seva llengua és l’aranès i nosaltres no el parlem. Potser per això no fan l’esforç. I hi ha molta història que també ha ajudat a prendre possessions, moltes de les quals han heretat. Probablement hi tornarem, encara que no sigui aviat. Però els de més avall ja hi són, i es fan notar!
1 comentari:
Si, Xavier t'entenc. Jo també ho estic experimentant el mateix a la Catalunya Nord. Tot i així, he trobat algunes persones gran que parleb el català. De totes maneres, sardanes a dojo i la gent gran se senten entre francesos i catalans.
Publica un comentari a l'entrada