En el recorregut d'aquests darrers dies al voltant de la crisi del PP, avui s'ha arribat a la dimissió de qui s'ha emportat totes les culpes, la mà dreta de Casado, el secretari general del partit, Teodoro García Egea. Feia dies que Casado rebia molta pressió perquè el fes dimitir, i m'imagino que tirava llargues perquè la conseqüència més lògica és que després d'ell hi vagi el propi Casado.
En moments com aquests, en què un home es resisteix davant la pressió de la majoria del seu partit polític és quan t'adones que encara funcionen els personalismes. És cert que cada persona imposa la seva manera de fer i pensar, però no té sentit que tot es mogui al voltant d'una sola persona, sobretot quan la resta de dirigents s'hi posen d'esquena.
Entenc que ha de ser molt dolorós per a una persona com Casado, que somiava en ser el proper cap del govern espanyol, que ara hagi de dimitir i quedar-se amb les ganes. Que vegi com la seva adversària interna li passa la mà per la cara i se'n surt amb la seva. En un món com la política, en què un es menja els altres per anar escalant posicions, cal adonar-se que es fa difícil acceptar el fracàs. Si bé és cert que tota persona que entra en política hauria de ser capaç d'imaginar finals tràgics com aquest, suposo que un s'ho treu del cap com un mal pensament i només pensa en la victòria.
Tot polític que té ganes de liderar un partit, s'envolta d'amics fidels que el protegeixen de les enveges i crea un espècie d'escut per evitar quedar-se amb el cul a l'aire. És per això que guardava el roc a la faixa del seu secretari general, l'última defensa a la seva pròpia destitució. Els fets han anat massa enllà, i encara que continua allargant-se l'agonia, tot fa preveure que la història no durarà gaires dies més, i el desenllaç més probable és la dimissió del president Casado.
L'altra incògnita és saber qui el substituirà. Molts parlen del president gallec, però ell va despistant. No vol fracassar abans d'hora, sobretot veient la força que té Ayuso, animada per uns militants i simpatitzants que la voldrien a la Moncloa. Ayuso diu que només aspira a liderar Madrid, però tots sabem com de llaminera és la política i el poder que genera. Qui s'ha d'acontentar amb una comunitat autònoma si té la possibilitat d'assolir el govern del país?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada