En què acabarà l'acord de París?

Ni l'evidència aconsegueix vèncer els interessos de les grans empreses i dels grans estats. L'Acord de París es pot convertir, una vegada més, en paper mullat. Aquests dies ens ensenyen la contaminació de l'aire de les grans ciutats xineses, però és com picar ferro fred. Ens hem queixat molt temps de la poca sensibilitat dels Estats Units a l'hora de prioritzar temes mediambientals. Ara passarà tres quarts del mateix.

No puc parlar tècnicament del tema perquè no en tinc coneixements, però ho faig per sentit comú, perquè crec que tots plegats podríem fer molt més per aconseguir unes condicions mínimament saludables a les nostres ciutats. Tots col·laborem a deteriorar l'atmosfera, encara que uns més que d'altres, i en el fons es dedueix que no estem prou sensibilitzats, però és que n'hi ha que hi fan negoci.

Les notícies que ens arriben de París no són gens bones. Ens parlen de tancar acords a cinc anys vista, sense ser vinculants, la qual cosa ens fa pensar que el resultat serà nul.

En alguna ocasió m'he discutit pel poc respecte a l'espai públic. M'he queixat de qui llença un paper a terra, o escup, o no recull els excrements del seu gos. La resposta acostuma a ser que no té importància, a vegades et recorden les grans indústries que contaminen molt més. Tot són excuses, per més raó que tinguin. Si nosaltres no ens comportem respectuosament amb l'entorn, poca cosa podem anar a criticar dels altres.

Ahir llegia una frase suposadament dita per la Mafalda, que una bona amiga va penjar a Facebook, i que ara em ve a la memòria: "Educar és més difícil que ensenyar, perquè per ensenyar cal saber, però per educar cal ser". Si no som, no podem exigir els altres que siguin.