La Biblioteca, un servei cultural

Si no vaig errat, l’any vinent es compliran quaranta anys de la creació de l’Escola de Música d’Arenys de Mar. La Blanca, que és l’única persona, de les quatre que la vàrem iniciar, que continua al capdavant de l’escola, m’ho podrà corroborar. Començàvem amb molt d’interès perquè el projecte fos seriós i permetés que els nois i noies de la vila poguessin seguir estudis musicals sense haver de recòrrer a les classes particulars que fins llavors era l’única possibilitat de poder estudiar música.

Durant aquests quaranta anys l’escola ha ocupat diferents espais, des del Seràfics, on vam començar, passant per Can Juncosa, el Casal Parroquial i finalment el Calisay. A Can Juncosa, on hi ha ubicada la Biblioteca, hi vam ser a precari, amb unes condicions que avui difícilment acceptaríem, però era l’única manera que teníem per continuar amb el projecte. En aquest espai hi vàrem coincidir amb la Vocalia de Jubilats, que també ha tingut el seu recorregut i que ara es troba en un local municipal del carrer Doedes.

La Biblioteca va sortir de la planta baixa de l’Ajuntament, on ara hi ha l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), per anar a Can Juncosa, i de seguida es va dir que l’espai era insuficient per poder desenvolupar tota la seva activitat. Han passat molts anys, però sembla ser que els dies d’estada en aquest immoble són comptats. 

El servei de biblioteca és un dels pocs, de caràcter cultural, d’obligat compliment per ajuntaments de pobles i ciutats d’un cert nombre d’habitants, i és d’agrair. La seva funció és integradora i el fet de formar part d’una xarxa de la Diputació de Barcelona, permet que hi hagi recursos, encara que menys dels que voldríem, i activitats durant tot l’any.

Ha estat una llàstima com s’ha plantejat la construcció d’una nova biblioteca, ben necessària al meu entendre, que ha fet que es produïssin crítiques i manifestacions, la majoria de les quals hauríem de considerar desafortunades. 

Ens trobem en l’inici de les obres i per tant encara falten dies perquè la puguem inaugurar i gaudir de les noves instal·lacions i serveis. Desconec el projecte i per tant soc incapaç d’opinar al respecte. Voldria pensar que no només s’ha pensat en les obres i la distribució d’espais, sinó que també està tot previst perquè es produeixi un augment dels serveis i horaris d’obertura i, lògicament, més recursos per poder satisfer l’ampliació de personal per poder atendre els vilatans.

Aquests dies he estat parlant, en el meu blog, de Cultura. Les biblioteques realitzen una tasca molt important que l’administració pública ha d’atendre i potenciar. Animo els nostres polítics locals, però també els responsables de la Diputació, a vetllar perquè el futur de la nostra biblioteca sigui el que tots volem i ens mereixem.

Filosofia a l’Ateneu arenyenc

En més d’una ocasió he parlat en aquest blog de diferents activitats organitzades per l’Ateneu arenyenc. Hem d’agrair la seva tasca cultural i també social, que d’alguna manera omple un buit que de ben segur trobaríem a faltar si no existís. L’Ateneu té molta història, amb èpoques més dinàmiques que d’altres, sempre en funció del temps que es viu, però sobretot de la gent i els seus impulsors. En aquests moments tenim una junta molt engrescada, amb molta dedicació i amb una oferta d’activitats prou variada i interessant.

Enguany he assistit al curs de filosofia que imparteix en Joaquim Bretxa, dedicat als filòsofs hel·lenístics, amb una prèvia prou extensa sobre Sócrates i Plató. Gràcies a la meva situació de jubilat, m’ha estat possible participar-hi, i gaudir i aprendre una matèria que sempre m’ha interessat, però que mai hi havia aprofundit. Espero que el curs tindrà continuïtat a partir del mes d’octubre i que hi podré participar novament.

Ahir parlava de Cultura i la importància d’alimentar-la perquè crec sincerament que és l’única manera de ser persones de ple dret. Uns drets que no sempre són respectats, però sí lluitats i reivindicats. La ignorància és molt perillosa, per a un mateix, però també per a tota la societat. I doncs, conèixer els filòsofs i la seva doctrina i pensaments és una bona manera d’ajudar-te a conrear aquesta cultura que et farà lliure, i entendre moltes coses que passen avui, i adonar-te que malgrat el pas dels segles, hi ha coses que no canvien i actituds i maneres de pensar que són vitals per a una societat civilitzada.

Certament que la mateixa filosofia ha evolucionat moltíssim, i es fa necessària una reflexió de tota la trajectòria, i conèixer a fons la realitat actual i aprofundir en els coneixements dels nostres contemporanis, però crec que els grans pensadors pre-hel·lenístics sempre tindran alguna cosa a ensenyar-nos i els haurem de tenir molt presents per no equivocar-nos en les nostres decisions, i per ajudar-nos a reivindicar aquells drets bàsics per a tota societat democràtica. Vivim uns anys difícils per a la supervivència de la democràcia i estem obligats a lluitar per preservar-la i assegurar un futur adequat per als nostres fills.

La Cultura ens farà lliures

Darrerament, parlant de l’auge del discurs de l’extrema dreta, del ressorgir del feixisme, comentava la importància de la cultura en sentit ampli, i com aquesta no és protagonista del discurs d’aquesta ideologia, sinó més aviat s’aprofiten de la ignorància i ja els està bé no fomentar-la. 

Hem pogut observar quina ha estat l’actuació dels nous governants del PP-Vox després de la victòria al País Valencià i a les Balears, i una vegada més s’ha constatat la repressió contra la cultura catalana, sense respectar els drets lingüístics d’una part de la població de l’Estat espanyol.

També hem pogut llegir moltes crítiques per la manca de lectura entre la població, els joves, però també les persones adultes, i encara afegiria, en clau local, la crítica, no sempre prou argumentada, contra la construcció d’una nova biblioteca amb una forta inversió.

I per què ho dic tot això? Doncs per fer una defensa aferrissada de la lectura i de la cultura en general, l’única manera de combatre la ignorància i la repressió autoritària d’aquells que mai pensen en el poble, sinó en aprofitar-se’n per als seus interessos personals i polítics.

No puc vanagloriar-me del meu passat lector, ja que no tinc un currículum brillant en aquest aspecte, però sí d’haver-ho reconduït i poder dir que m’he convertit en un lector habitual, i gràcies a això he crescut culturalment i, en conseqüència, socialment. Perquè una societat millora a mesura que s’enriqueix culturalment. La Cultura, en lletres majúscules, és la clau per a alliberament de la persona davant l’autoritarisme, les dictadures i el feixisme. Només un poble culte pot esdevenir lliure, i si tots ho tinguéssim clar i ho pregonéssim la nostra societat seria molt diferent de l’actual.

Llegim, aprenem i fem ús de les biblioteques per créixer com a persones, i fem-ho lluitant contra les desigualtats, fent possible que tothom hi tingui accés, al marge dels seus orígens, la seva cultura, la seva situació econòmica i les seves possibilitats reals.

Qui ens defensarà a Madrid?

Aquests dies segueixo la política una mica en la distància. Llegeixo les notícies, però una mica per sobre, com si l’esperit de les vacances ho refredés tot, encara que les decisions que els nostres polítics acabin prenent puguin decidir el nostre futur més immediat, amb greus conseqüències, en funció de quina solució trobin al desenllaç de les darreres eleccions generals.

Tot i que ja ho he dit en altres ocasions, potser amb unes altres paraules, és una llàstima el lament dels socialistes catalans quan veuen que Junts pot acabar decidint si hi ha una nova convocatòria d’eleccions o no, perquè tampoc ells han fet res per evitar aquesta situació.

La pregunta que em faig és oportuna en un moment en què la CUP desapareix del Congrés de Diputats, ERC perd gairebé la meitat dels seus representants, Junts en perd un, però salva una mica els mobles, i el PSC s’erigeix com el gran guanyador a casa nostra. Ho pregunto perquè els socialistes catalans ja fa temps que varen deixar de treballar per a nosaltres. La possible influència dins de l’organització socialista espanyola es va esborrar, probablement pel perfil dels nous dirigents socialistes catalans. I ara, que Pedro Sánchez pot acabar mantenint la presidència del govern espanyol pels bons resultats del PSC, no sembla que aquests estiguin per la labor de canviar de tàctica i recuperar el seu paper d’èpoques passades.

És una llàstima que la defensa dels interessos catalans estigui només en mans dels partits independentistes, i que el PSC se n’hagi rentat les mans, amb l’agreujant d’exercir una pressió i una crítica desmesurada contra els defensors del procés independentista. M’agradaria pensar i constatar que els socialistes catalans també saben anar a Madrid a defensar els nostres interessos, sobretot quan veus de quina manera ens critiquen i ataquen des de la resta d’Espanya.

No sé què faran els diputats de Junts, ni si ho posaran a consulta entre la militància. Els resultats definitius de les eleccions generals, que obliguen a Junts a votar favorablement la designació de Pedro Sánchez , perquè es pugui fer efectiva, posen més pressió als polítics independentistes, però que no s’equivoquin els dirigents, militants i simpatitzants socialistes: no tot serà culpa dels independentistes. Si la política seguida pels socialistes catalans aquests darrers anys hagués estat diferent, tampoc la situació actual no seria la mateixa.

Microrelats

Aquest dimarts vaig assistir al taller de microrelats de la biblioplatja, amb la Gemma, que també ens va dirigir els dos tallers d’escriptura creativa organitzats per la Biblioteca d’Arenys de Mar aquest hivern. Es tractava d’una sola sessió d’una hora de durada, però malgrat això l’experiència va ser interessant. 

Tots tenim idea de què pot ser un microrelat, el seu nom no deixa gaires dubtes, però una altra cosa és que t’expliquin quines característiques ha de complir un relat perquè entri a formar part de la categoria de microrelat.

Ara no explicaré tot el que se’ns va dir, però sí que m’agradaria comentar que les coses anirien d’una altra manera, i de ben segur que millor, si dediquéssim moments de la nostra vida a pensar i escriure. No es tracta de ser grans escriptors i començar a vendre llibres, sinó ajudar el nostre món, que passa per uns moments creatius molt baixos, a recuperar idees, i engrescar la gent a ser més positius i aportar a la societat alguna cosa de profit.

Al final del taller vaig pensar que continuaria amb els meus escrits al blog, bàsicament dedicats a la reflexió sobre les coses que passen pel món, però que al mateix temps miraria de trobar moments per escriure algun microrelat i procurar ser una mica creatiu. Per col·laborar, amb el meu granet de sorra, a aportar idees que a algú li puguin interessar, i a aprendre de l’escriptura, que al final és el que tots hauríem d’intentar fer.

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

Acord per facilitar l'accés al port

Avui apareixia la notícia de l'acord a què han arribat la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament d'Arenys de Mar per resoldre un greu obstacle d'accés al port de la vila. Han passat massa anys sense resposta, com per no comentar-ho, ara que sembla ser que la cosa és seriosa. La nostra vila té moltes barreres arquitectòniques que cal anar eliminant. Algunes d'elles són barreres físiques amb més o menys dificultats a l'hora de posar-hi remei, però d'altres són barreres que creem per una mala praxi a l'hora de gestionar l'espai públic.

L'accés dels vilatans al port, del qual n'estem tan orgullosos, ha estat sempre dificultós, sobretot per a les persones amb dificultats de moviments, ja siguin persones grans o amb diversitat funcional. La resposta que des del govern municipal es donava, quan es presentaven queixes i suggeriments, era que des d'un extrem de la vila ja s'hi podia accedir. Sempre he pensat que era una mala excusa, per evitar enfrontar-se amb unes obres que impliquen la participació de més d'una institució, cosa molt freqüent a la nostra vila, on en pocs metres hi ha competències repartides entre moltes administracions públiques.

Els arenyencs estem una mica escaldats, amb decisions i acords que no s'acaben complint. Tenim molts exemples i no voldria pensar que aquest en pot ser un altre. Confio, doncs, que realment les dues administracions implicades compliran l'acord a què han arribat i que en pocs mesos podrem veure realitzat un somni per a moltes persones que ara no ho tenien fàcil per accedir a una part del municipi que és enveja de forasters.

Aprofito l'avinentesa, però, per demanar al nostre govern municipal que no s'aturi aquí i continuï treballant per fer més accessible l'espai públic a tot tipus de vianant. Que caminar pel Passeig Xifré o la Riera, que tots estimem tant, no esdevingui com fins ara una carrera d'obstacles. Tothom té dret a viure i a guanyar-se la vida, però respectant els altres i complint les normatives que ens hem fixat, perquè passejar pels carrers i places de la vila sigui fàcil per a tothom.

Empreses de serveis que no pots defugir

Són molts els debats que giren al voltant de la política i, encara més concretament, al voltant dels partits polítics. No només en èpoques electorals, i que ara n'hem tingut dues de molt seguides, sinó al llarg dels mandats municipals o legislatures. És cert que els efectes de les decisions polítiques ens condicionen i lògicament ens agrada opinar i criticar allò que pensem que no funciona prou bé. De totes maneres, convindria ampliar el camp d'anàlisi i tractar temes que també marquen la nostra vida i ens provoquen maldecaps i problemes de tot tipus.

Sempre he pensat que al nostre país hi ha un problema d'atenció i compromís de les empreses de serveis que no hi ha manera de resoldre. Cada vegada hi ha més centres d'atenció al client, però també cada vegada ets sents més desatès i desprotegit. Hi he empreses amb qui t'hi has de relacionar tant si vols com no, com són les companyies de llum, aigua, gas, telefonia, i també les caixes o bancs, a través dels quals has de gestionar moltes coses que avui no és possible fer sense la seva participació.

Són precisament aquest tipus d'empreses, que no en pots prescindir, les que més problemes t'ocasionen, i més indefens et sents. Les altres empreses, aquelles que pots escollir anar-hi o no, ja tens manera de deixar-les de banda i escollir-ne d'altres, normalment després d'haver patit alguna trastada, o haver quedat descontent pel tracte de postvenda i posterior manteniment.

L'administració pública, ja sigui el govern de l'Estat, l'autonòmic o el municipal, haurien de vetllar perquè les persones fóssim ben ateses, i exigir responsabilitats quan aquesta atenció no és la correcta. També, aprofitant que cada vegada tot està més digitalitzat, i no tothom està preparat per moure's en aquest món, caldria oferir el servei de suport i assessorament davant de qualsevol gestió o necessitat d'interactuar amb aquestes empreses.

Algú podrà pensar que tot això es menudalla i que hi ha coses més interessants, i més importants a resoldre, però jo els diré que aquests problemes mundans, quotidians, són els que preocupen a la immensa majoria de persones, i són les que provoquen la desconfiança cap als nostres governants, incapaços de resoldre-ho i donar una mà en el moment i lloc oportú.

Des d'aquí m'agradaria insistir en la necessitat de potenciar les oficines de defensa dels consumidors, d'atenció ciutadana, i d'ajuda a la tramitació administrativa de tot tipus, perquè les desigualtats actuals entre la població a l'hora de resoldre les situacions que se'ns presenten cada dia, cada vegada són més grans. La responsabilitat és de tots, però els nostres governants han de fer el pas i ajudar-nos a fer més humana i convivencial la nostra vida en societat. I a les empreses que actuen pràcticament com a monopolis, sense cap tipus de competència, i no pots deixar de treballar-hi, caldria exigir més atenció i més facilitats als seus usuaris i clients, per evitar aquesta actuació d'aires de prepotència que sembla haver-se instal·lat a casa nostra.

Parlem de resultats electorals

Coneguts els resultats electorals és bo repassar-los i valorar-los, tenint molt clar que el poble sempre té raó, ens agradi o no el que ens digui. No s'hi val a pensar que es manipula la informació, que no es diuen les veritats, que s'oculten moltes coses que si ho sabéssim votaríem diferent... És cert que en el moment de dipositar el nostre vot no tenim tot el coneixement que seria bo poder-ne disposar, però no el tenim de ningú, ni dels que ens agraden ni dels que ens desagraden.

També és important recordar que els resultats electorals són fruit d'un moment i d'unes circumstàncies determinades, i que si es repeteixen, encara que passi poc temps, segur que no són els mateixos. Això vol dir que les persones, probablement no totes, valoren a qui donen la confiança en cada ocasió, i per això és important el treball dels nostres polítics per semblar honrats, treballadors i honestos.

Els partits independentistes han fracassat estrepitosament. Amb matisos, en funció del partit polític, la seva gent i la seva actuació dels darrers anys, però la conclusió és clara: fracàs. Esquerra ha perdut gairebé la meitat dels diputats de Madrid, la CUP ha desaparegut del Congrés de Diputats, i Junts, que no sap ben bé on es troba ni què vol ser de gran, ha salvat una mica els mobles, i ara ho haurà de decidir, amb totes les conseqüències.

Els socialistes catalans han aguantat Pedro Sánchez a canvi de res. Vull dir a canvi de res favorable a Catalunya. Perquè només cal veure les condicions que varen posar a ERC per aprovar els pressupostos catalans, per adonar-se que d'estima al país, ben poc.

Una vegada més el PSOE podrà governar, encara que no està del tot lligat, gràcies a Catalunya, però això no servirà perquè ens ho agraeixi de cap manera. Una vegada més, doncs, pagarem el nostre tribut a canvi de res. Perquè el missatge del PSC és molt clar i gens favorable a la nostra cultura i sobirania. El partit va perdre la seva autonomia ja fa anys, i continua essent una branca del PSOE, fidelíssima, i que posa per davant els interessos de partit a l'anar bé de Catalunya.

La dreta ha guanyat, però no amb la contundència que sembla que ho faria. I, sobretot, l'extrema dreta ha frenat el camí ascendent cap a les institucions espanyoles, en bé de tots els demòcrates. No sabem per quan temps, sinó que això dependrà dels passos que facin els diferents partits polítics per assentar un nou govern, però sobretot dependrà de la política que segueixi el nou govern. Si el PSOE aconsegueix mantenir el govern, haurà de canviar la seva política, perquè sinó el que ha passat aquest diumenge haurà estat un miratge, a l'espera d'uns resultats contundents a les properes eleccions. Continuarà.

Tot esperant resultats

Començo a escriure el post a 3/4 de 7h de la tarda d'aquest diumenge electoral, i per tant sense conèixer quins hauran estat els resultats finals. Sé el nivell de participació a les 18h, que a Catalunya està molt per sota de les eleccions generals de 2019. Tot i que hi ha més vot per correu, que no s'introduirà a les urnes fins a les 20h, pel que he vist al col·legi electoral on he passat bona part del dia, no arribarà a compensar la davallada que en aquests moments està registrada.

Per les notícies que he escoltat a la televisió i ràdio, i a les xarxes socials, sembla ser que el nivell de participació baixa en el conjunt de l'Estat, amb excepcions importants en segons quines comunitats autònomes, però que Catalunya bat el rècord d'abstenció, si més no fins el moment present.

De la mateixa manera que haurem de reflexionar sobre els resultats que s'obtinguin avui, també caldrà pensar en el poc poder de convocatòria dels partits polítics. Em resisteixo a creure que l'abstenció d'avui sigui provocada per grups concrets de ciutadans i entitats, i crec més en la desafecció general per culpa d'uns partits polítics, i els seus dirigents, que no compleixen amb les expectatives que generen durant les campanyes electorals, però tampoc durant les legislatures.

No és un problema només nostre, sinó que és força general, però nosaltres hem d'analitzar a fons la nostra realitat i intentar trobar el desllorigador que ens faci canviar la dinàmica. Sense conèixer els resultats no podem fer gaires judicis, però cal pensar que el món independentista es troba molt desorientat. Per una banda perquè no encaixa en el model polític d'aquest Estat, però per l'altra perquè el nivell polític dels nostres dirigents és molt baix, no generen confiança, i no aconsegueixen entusiasmar els electors.

Tot és culpa dels altres, i això és molt fàcil de dir, però difícil d'argumentar i defensar. Tots serem responsables de la nostra actitud, i encara que no soc amant d'espatllar bé les coses per començar a arreglar-les, potser sí que encara hem d'anar a pitjor perquè ens adonem que hem de canviar les maneres.

Demà podré comentar els resultats, que en aquests moments desconec, però en tot cas no és bo adonar-se que la ciutadania viu al marge de la política, quan aquesta influeix totalment i directament en el nostre dia a dia. No pronostiquem desastres colossals, però sí que hem de témer un retrocés en drets i llibertats, que al cap i la fi és el més sagrat que tenim i podem perdre.

Demà, actueu en consciència!

Amb un dia no en tenim prou. Està ben clar que ens cal molta reflexió, els votants i els líders polítics, però sobretot honradesa i voluntat de millorar les coses. El sistema polític que vam dissenyar reserva la vigília de les eleccions com a jornada de reflexió, amb la prohibició de fer campanya electoral, suposo que per no influir el vot. Crec que convindreu amb mi que avui és tota una absurditat. Ens trobem al segle XXI amb un desenvolupament de les xarxes socials i les tecnologies que no té res a veure amb abans. Segur que caldria canviar-ho, la qual cosa no vol dir que no necessitem reflexionar.

Ens queixem molt del perill que suposa guanyar l'extrema dreta i el feixisme en un país que se les té de democràtic, però som incapaços d'analitzar com hi hem anat a parar, què hem fet malament, i què hauríem de fer per evitar situacions com les actuals.

ReflexióParlem clar i deixem de dir mots que no ens aporten res de nou, ni ens ajuden a resoldre els problemes de la nostra societat. No ens trobem sota l'amenaça d'un populisme que tothom interpreta com vol, sinó que es tracta de feixisme. Aquest no ha desaparegut mai, encara que es mantenia latent i sense el poder suficient com per fer-ho trontollar tot, però hi era, i ara vol emergir per decidir què podem fer i què no ens deixaren fer.

Sabem que la repressió mai és eterna, però pot durar molts anys. Espanya va patir-ho durant 40 anys, i quaranta anys més tard encara no se n'ha rescabalat. Allò que crèiem oblidat ha tornat i ens amenaça.

I els responsables, al marge dels propis feixistes, som els que no hem estat capaços de fer desaparèixer aquesta llavor maleïda que busca incansablement com fer mal. Hem desenvolupat una manera de viure on la ignorància presideix molts dels actes i actituds de la nostra societat, i és la manca de cultura i poder de reflexió el que facilita l'ascens del feixisme. Només així s'explica que les classes treballadores acabin votant formacions feixistes que encara les enfonsaran més.

I això no s'arregla votant un partit socialista que s'ha dedicat simplement a fer bullir l'olla, procurant salvar els mobles sense enfrontar-se als problemes reals. Només així s'explica que "el problema català" encara sigui vigent. No es pot fer callar la gent a base de promeses que mai s'acaben complint, i entendre-ho com a una realitat temporal, sabent que ho arrosseguem des del regnat de Felip V. 

Avui, respectant la jornada de reflexió, no us diré a qui heu de donar el vostre vot i la vostra confiança demà diumenge. Només cal que reflexioneu sobre tot el que ha passat aquests darrers quatre anys, i us adoneu de qui són els responsables de la desafecció política, del resorgiment del feixisme, del perill de perdre drets i llibertats. I davant d'aquesta realitat, actueu en consciència.

Una opció entre dotze!

Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.

Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.

Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.

El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.

Remar contra corrent

 Hi ha moments de la vida que tens la impressió que remes contra corrent. Tot són dificultats i entrebancs, i ets conscient que si et deixessis emportar pel corrent arribaries lluny, però també saps que difícilment ho faries al lloc que vols i desitges. La força de la voluntat mou muntanyes, encara que comporta molts sacrificis, enrabiades i temps. La satisfacció, però, arriba quan has aconseguit allò que volies, o si més no has aguantat enèrgicament les embranzides que et feien caure, les influències que et portaven per un mal camí.

Aquestes eleccions generals estan sent una demostració del remar contra corrent, perquè tots els vents són a favor del feixisme, la repressió, la venjança, la pèrdua de drets i llibertats, el posar en dubte la democràcia que tant hem enyorat, i que crèiem tenir embastada.

Votar a favor del vent vol dir contribuir a la disbauxa, a agreujar les desigualtats, a potenciar la injustícia, a afavorir els poders fàctics, i això de la mà de persones que ignoren que són les principals víctimes d'aquells justiciers a qui volen donar-los el vot.

Anar en contra d'aquesta realitat tan evident, no és fàcil. Et fas un tip de justificar-te, per defensar una opció que saps que no és perfecte, que no és modèlica, però que no tens cap més remei que agafar-t'hi per poder reivindicar els teus drets com a poble sobirà, però també els drets de les persones més febles, més indefenses. 

És per això que ahir vàrem muntar un acte polític a la vila, sortint d'una normalitat apàtica que ha fet que, més enllà de quatre pancartes i cartells, a la vila no es respiri temps de canvis, temps d'eleccions. Estem cansats, però el futur ens amenaça, i aquelles persones que vàrem viure sota la repressió del franquisme, sabem què ens hi juguem. Però l'alternativa no és clara. No hi ha un partit polític fort i honest que ens pugui salvar de tots els mals. Sabem que hi ha opcions feixistes que poden malmetre la nostra salut democràtica, però som on som perquè els alternatius, els que han estat governant fins ara no han fet res per evitar-ho.

La CUP ens vàrem trobar a la plaça de l'Ajuntament per animar la gent a votar. Sortir de l'error i fer veure que l'abstenció, el vot nul i el blanc no són una opció vàlida per afeblir la força del feixisme que torna. Necessitem ocupar l'espai democràtic que ens brinda el nostre sistema polític, amb totes les mancances i necessitats de millora, però hem de ser-hi per deixar constància de totes les injustícies regnants. Pensem en la independència, sí, però no ens oblidem de la llei d'estrangeria que obliga a mal viure les persones migrants. Tampoc no ens oblidem del paper que juguen els nostres dirigents progressistes, quan veuen morir milers de persones al Mediterrani, o ser tirotejades i mortes a les portes de Melilla. Ni la precarietat laboral. Ni de les lleis que ens va imposar la dreta i que els socialistes han estat incapaços d'abolir, com és la llei mordassa. És per això que la veu de la CUP és necessària a Madrid. 

T'esperem a l'acte de la CUP!

Avui la CUP realitza el seu acte de campanya per a les eleccions generals de diumenge. Una campanya que amb prou feines s'ha fet present a la nostra vila. Algunes pancartes, quatre cartells mal comptats i un únic acte al carrer per recordar que diumenge ens juguem el futur d'aquests quatre anys, i més.

És evident que la televisió, la ràdio i la premsa s'han encarregat de recordar-nos-ho, però si ho comparem amb les eleccions municipals d'ara fa dos mesos, no té res a veure. La repercussió pot ser més gran, encara que menys propera. Estem cansats de campanyes i votacions? No hi veiem un futur clar on nosaltres hi puguem incidir?

La CUP cada vegada es planteja si es presenta en unes eleccions que no són les municipals. Anar a Madrid a què fer? No és una posició fàcil, i a la CUP ja se l'ha acusat de no donar la cara, o bé no prendre decisions davant de disjuntives importants. La CUP va decidir aquesta vegada tornar a Madrid per continuar donant la cara, sabent que poca cosa més que parlar i defensar els interessos dels catalans es podrà fer, amb uns resultats que no s'auguren esperançadors.

Però no ens confonguem i pensem que cal un vot útil contra el feixisme. A Madrid no hi poden haver només dos discursos, que mai són favorables als catalans. A Madrid s'hi ha d'anar per fer acte de presència i perquè ens escoltin. S'hi ha d'anar per poder dir la veritat i intentar que els faci mal. Que tinguin mala consciència, o com a mínim que no tot siguin discursos desorientadors i allunyats dels problemes reals d'una part de l'Estat, que ens reté, però no ens estima.

És una llàstima que el discurs en defensa de Catalunya no sigui unànim, però és una evidència que no tots els catalans som ni pensem igual. La diversitat enriqueix i defineix una realitat que no podem negar. Sí que hem d'esforçar-nos per no tirar-nos els plats ple cap i provocar que els que no ens volen hi surtin guanyant. Cadascú, des de la seva ideologia i voluntat política ha de treballar per aconseguir un tracte just i un reconeixement a la diversitat que propugna la carta magna que tant es posen a la boca PSOE i PP.

A Arenys de Mar, aquesta tarda explicarem per què anem a Madrid, i ho farem amb la participació dels nostres regidors locals, que es presenten en aquestes eleccions, i del diputat Carles Riera, a qui hem d'agrair el seu testimoni al Parlament català, una institució en hores baixes, que alguns dels seus membres voldrien suprimir, i ho intentaran si són capaços d'obtenir prou vots per capgirar el nostre sistema democràtic. Us esperem a l'acte, i diumenge el vostre vot!

Vox no és l'única preocupació

És normal i lògic que a pocs dies de les eleccions generals i veient el que ha passat al País Valencià o a les Balears, estiguem preocupats pels resultats que es puguin produir el diumenge, i resoldre la incògnita de si el PP i Vox sumaran la majoria absoluta que els ha de permetre governar els propers quatre anys, i amb això recular significativament en drets i llibertats. També és cert el que he estat dient aquests darrers dies sobre el paper que ha jugat el PSOE, i com ha provocat que ens trobem en aquesta incertesa. Seria demanar molt una reflexió profunda de l'esquerra per analitzar com es pot donar poder a la dreta i permetre que els més perjudicats pels feixistes acabin sent els que els hi donen el vot i la força.

Però, com dic en el titular d'aquest post, Vox no és l'única preocupació que tenim, també la deriva del PP, però més enllà de la política de partits, tenim la situació econòmica, que malgrat ens diguin que anem bé, les butxaques se'n ressenten, l'abast de la pobresa ha augmentat i ja no només són pobres les famílies que no tenen treball, sinó que amb feina no s'arriba a finals de mes.

I a tot això dos temes que són motiu de conversa, encara que no sempre els hi donem prou importància, ja sigui perquè ho veiem a mitjà o llarg termini, o perquè encara no en rebem les conseqüències. Em refereixo al canvi climàtic, que ens proporciona jornades escandalosament caloroses, després d'uns anys de sequera que va a més, i la grip aviària, que a Polònia ja està afectant als gats i altres mamífers, i que algú ens posa la por al cos dient que també pot encomanar-se a humans.

Quan et trobes en campanya electoral sembla que només puguis parlar del mateix, i que no et pots distreure amb altres coses. La política i els partits polítics tiren molt, però el dia a dia no es pot descuidar, i tot allò que no fem ara per evitar desastres en el futur, no és bo. Aquesta inconsciència que els nostres dirigents han demostrat tenir, però que també hem cultivat nosaltres, sense aturar-nos a pensar-hi, demostra la crisi de la nostra societat, i potser per aquest motiu sorgeix l'extrema dreta, torna el feixisme.

Viure la vida amb els ulls tapats, ignorant l'essència de les coses, practicant aquesta ignorància i la incultura que són realment la base del feixisme, fa que després ens haguem de lamentar de les coses.

¿Com ho podem fer per ser més conscients de tot el que passa al marge de les picabaralles partidistes per ocupar uns càrrecs públics? Hem perdut la confiança en la premsa, en els polítics, en els juristes, en gairebé tothom. No gosem parlar de pèrdua de valors perquè no ens tractin de carrinclons o passats de moda, però al final de tot t'adones que potser és aquesta pèrdua generalitzada la que ens ha portat a l'atzucac d'on no sabem com sortir-nos-en. Realment, Vox no és l'única preocupació que podem tenir.  

El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

El poder de convicció de Pedro Sánchez

Llegia una crònica de campanya electoral de Pedro Sánchez a Barcelona i el titular deia: "Busco vots fins i tot de sota les pedres", per justificar la seva aliança amb ERC. Si repassem la història política d'aquest senyor crec que arribaríem a la conclusió que té un gran poder de seducció tot i que després totes les seves promeses es converteixen en fum. ERC ho ha patit en la seva pròpia carn i malgrat això segur que hi tornarà a caure.

La sort del president és que l'alternativa espanta. Ningú no podrà acusar els populars d'amagar la veritat, d'estar enredant a la gent. El que estan fent a comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, per dir-ne dues de molt properes a nosaltres, és prou clar i evident i no ens haurà d'estranyar si al final acaben governant a Espanya, com tot ho fa pensar. 

Encara avui llegia, a les xarxes socials, defensors de l'abstenció, el vot en blanc o nul, i no ho acabo d'entendre. Potser algú m'ho podria argumentar de manera que ho entengués, però no ho he sabut veure i no crec que sigui una bona idea. Sempre he defensat que calia votar, i ho havíem de fer pel partit polític amb qui tinguéssim més confiança, i a manca d'aquesta, a aquells que menys ens disgustessin, i fins i tot votant en contra d'aquelles forces que ens poden fastiguejar el nostre futur. 

La manca de sintonia entre les forces independentistes no la podrem resoldre en quatre dies, ni en quatre anys, encara que ens hi poséssim a treballar des d'ara. El fracàs del Procés ha fet massa mal, i el poc nivell polític i humà dels nostres dirigents hi ha fet la resta. L'atac sistemàtic contra el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura. L'odi contra tot allò que porta el nom de català, és massa important com per no prendre's seriosament aquestes eleccions i no anar a votar. Com algú escrivia, també a les xarxes, votar un partit independentista, malgrat no ens hagi convençut l'actitud d'ERC, que només ha aconseguit l'indult dels presos polítics, que fins ara no n'han fet bandera, o la manera de fer de Junts a Madrid, que encara no l'he entès. 

Cal emplenar les urnes de vot en defensa dels nostres interessos, conscients del poc que podem acabar aconseguint, però pitjor serà si ens quedem a casa i permetem que els que ens van en contra se surtin amb la seva, o els que fan veure que ens defensen, tornin a guanyar, i tornin a negar-nos les inversions que ens mereixem, o no facin res perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa. Uns i altres van a la seva, però nosaltres hem de ser a Madrid per dir les coses pel seu nom, i confio que la CUP ho farà.

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.

Que no tot acabi només amb més policies al carrer

El govern municipal s'ha estrenat amb promeses policials, que d'entrada semblen agradar a la majoria de la gent. La violència, però sobretot l'incivisme, és massa present a la nostra societat i tothom, o gairebé tothom demana als governs de torn que hi facin alguna cosa per solucionar-ho. No és agradable sortir al carrer amb por, per no saber si algú et pot agredir, o constatar que hi ha persones que destrossen el mobiliari urbà, no respecten les normes de comportament necessàries per conviure d'una manera digna i plaent, i la resposta o les propostes que es posen sobre la taula són més policies i més càmeres al carrer. Que controlin l'espai públic i que ningú pugui molestar els altres.

La pregunta que em faig, i que es fa més gent, és si tots els problemes d'incivisme i violència, si tota la inseguretat ciutadana quedarà resolta amb més policies al carrer. Quants més? A quins carrers i a quines hores?

L'experiència ha demostrat que no perquè hi hagi més policies la seguretat queda garantida. Ni policies ni guardes jurats, que molts serveis públics i empreses de lleure disposen i... s'ha resolt? 

M'agradaria que es fes una reflexió al respecte i que no simplifiquéssim el problema amb una solució, que no en sabem l'abast ni les possibilitats reals de fer-ho efectiu, però que al mateix temps ningú ens pot garantir que resolgui el problema. És cert que en casos concrets, zones determinades, horaris especials, hi ha necessitat de posar-hi més efectius i un control específic, però generalitzar-ho?

La nostra vila té pendent un Pla de Seguretat específic, adequat a la realitat actual i concreta de la vila, però aquest ha d'anar acompanyat d'un conjunt de mesures prèvies per evitar limitar-ho a mesures policials. Si hi ha incivisme s'ha d'estudiar-ne les causes i la manera de reduir-lo. Si hi ha violència i agressivitat, també caldrà analitzar per què passa i com podem aparta-la de la nostra vida, dels nostres carrers i places.

Estem massa acostumats a voler resoldre amb mesures concretes i, en aquest cas, de control policial, quan el problema és més complex i calen altres mesures, que no sempre són fàcils, però que poden acabar sent més efectives. 

Des del meu blog animo els nostres governants a analitzar a fons la situació de la nostra vila, sense oblidar l'entorn més proper i el que no ho és tant, però que també pateixen situacions similars, i no prendre decisions que poden agradar d'entrada, però que no ens asseguren un futur tranquil, cívic i de bona convivència. Que resolguin els problemes puntuals, però que treballin un pla de seguretat que, a més de policies, incorpori educadors de carrers, serveis assistencials i formatius.

Preparant la derrota?

Haig de dir, per començar, que no vaig seguir el debat entre els dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, bàsicament perquè no em mereixen cap tipus de confiança, la qual cosa no vol dir que els posi al mateix sac, ni que cregui que guanyant uns o els altres les coses hagin de funcionar igual. Sí que és cert que nosaltres, els catalans, no hi tenim gaire a guanyar, però mentiria si no reconegués que un em fa més por que l'altre.

No el vaig seguir perquè ja fa temps que vaig decidir que no seguiria aquests tipus de debats, i que preferia analitzar què havien fet uns i altres fins aquell moment, i a partir d'aquí treure'n les conclusions. De totes maneres, ja sigui per la premsa diària o bé per les xarxes, acabes assabentant-te de les coses, de com va anar, de què va dir un i altre, on es varen equivocar, qui va sortir més ben parat. Tot això molt subjectiu, a gust dels simpatitzants i oients fidels.

Em preocupa uns comentaris del candidat del PP, no sé si durant el debat o bé en algun dels mítings de campanya, on sembla posar en dubte la professionalitat dels treballadors del servei de Correus. També és cert que no ho vaig sentir en directe, i per tant ho he llegit a través de la premsa, amb tot el que això pot suposar de tergiversacions o interpretacions interessades. Sigui com sigui, però, no és bo posar en dubte allò que no tens cap constància de que pugui estar funcionant malament, només per interès electoral. En què beneficia al PP que la gent dubti de Correus? És una manera de preparar el terreny en cas de perdre les eleccions?

Trump, als EUA, va marcar un estil que s'ha repetit a altres països del món. Posar en dubte els resultats electorals quan aquests no t'acompanyen, és un mal favor a la democràcia. Ja sé que vivim uns temps on tot ha canviat molt, si ho comparem en altres períodes llunyans. Les xarxes socials no ens hi ajuden gaire i, sobretot, han fet perdre la confiança de molts en les notícies que surten a la llum. Estic convençut que abans també ens colaven mentides i no n'érem conscients, però ara tenim la certesa que al darrere de les notícies hi ha gent interessada en fer-te creure allò que els va bé. 

Ens trobem en un món on la Justícia ja no és imparcial i la premsa és descaradament interessada. A tot això hi afegim els improperis que es poden veure diàriament a les xarxes socials, i ja no saps què pensar ni opinar. Ara hem de votar. I ens ho estan posant molt fàcil a l'hora de decidir. El que no està gens clar és que acabin guanyant els partits polítics i les persones que poden resoldre els problemes del país. Més aviat tenim la impressió que anem a votar uns nous dirigents que posaran per sobre de tot els seus interessos, i no els de la població a qui representaran, en unes institucions que ja fa molt temps que empudeguen.