Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.
Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.
Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.
Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.
El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada