Insults d'impotència o desesperació

Aquests dies que hem viscut els aldarulls al voltant de Can Vies, he observat unes reaccions al Twitter que són dignes d'analitzar. Diferents columnistes dels diaris de casa nostra han pres posició davant dels fets i han opinat, no sempre del grat dels simpatitzants del moviment okupa, que confonen la reivindicació amb destrossar tot el que troben al davant.

El fet que aquestes opinions fossin crítiques als actes de vandalisme, ha provocat tot tipus d'insults de la manera més grollera que us pugueu imaginar. Aquestes actituds no fan cap favor als principis que poden inspirar als ocupants de Can Vies, als joves que defensen una altra manera de viure en societat, però cauen en la trampa de qui confon les coses i es pensa que incendiant i destrossant s'arregla tot.

Però, com deia ahir, molt pitjor que els joves vandàlics són aquells que els defensen i creuen que insultant els que pensen diferent d'ells, consoliden les seves idees. El món no es canvia a base de destrosses. El món es pot canviar a base de construir alternatives, sumant i denunciant els que no respecten els drets dels altres. 

Per més raó que puguin tenir els llogaters de Can Vies, mai em convenceran ni pels mètodes ni per no denunciar els violents. S'han vist pintades i bretolades, però totes fetes en l'anonimat. Per què? si tanta raó tenen, per què no ho exposen amb la cara destapada? és com els anonimats a les xarxes socials. És trist que les persones no es puguin entendre a través del diàleg, però és cert que al nostre país no abunden els bons exemples. 

Els problemes amb Can Vies, tard o d'hora es solucionaran, però el més trist de tot és el paper que alguns han jugat; alguns que ha aprofitat les circumstàncies per atacar tot allò que els fa nosa, tot allò que no poden vèncer amb la força de la raó.

En contra de la violència

No estic a favor de la violència i m'emprenya que hi hagi persones, i sobretot polítics en actiu, que defensin directament l'actitud dels violents, que destrueixen mobiliari urbà i converteixen els carrers i places en camps de batalla. No hi estic d'acord per més que em puguin agradar les idees que pretenen defensar.

No es pot pretendre aconseguir objectius, per importants i saludables que siguin, a base de cremar contenidors i sembrar el caos als carrers de Barcelona. I no es pot criticar la policia que s'enfronta als violents, perquè té l'obligació de preservar l'ordre a l'espai públic.

M'ha decebut molt l'actitud del diputat de la CUP. Ja sé que hi ha molts inconscients que els agrada que un representant del poble es posi al costat del moviment de protestes, però una cosa és manifestar-se i l'altra provocar destrosses de manera gratuïta. Un electe ha de ser civilitzat, i racional. Amb aquest comportament desacredita el moviment que lidera.

La crítica és bona si és constructiva. Les manifestacions són bones si es defensa en pau aquells drets que considerem que ens han retallat. La veu del poble s'ha de fer sentir de la millor manera possible, però mai caure en l'error de la violència irracional. El comportament d'aquests moviments, encara que sigui d'una minoria, malmeten tot el treball que puguin haver estat fent.

No em val l'excusa de si es tracta de brètols que s'han infiltrat dins el moviment, perquè ningú ha sortit a criticar-los i manifestar contundentment que no hi estaven a favor. Qui organitza una manifestació ha de ser conscient que se'ls pot escapar de les mans, però llavors han de saber reaccionar i tallar-ho radicalment. Això no està passant a Barcelona aquests dies, i és per això que no hi estic d'acord.

Arenys de Mar, famosa pels concursos i les licitacions

Després de llegir la informació que, del Ple municipal d'ahir, hi ha penjada al web de Ràdio Arenys, no acabo d'entendre el ritme de licitació dels concursos en el nostre ajuntament. Ho dic pel tempo, perquè tot necessita el seu temps i aquí, segons quan, d'un dia per l'altre tot queda adjudicat, i en altres ocasions s'allarga molt, com ha passat en els concursos per al servei de recollida de la brossa i l'adjudicació dels xiringuitos de la platja.

En el Ple d'ahir el regidor d'Urbanisme, el senyor Santiago Fontbona, va  informar que enguany no es signaria cap conveni amb Creu Roja pel servei de socorrisme i salvament a les platges, sinó que s'obriria un procés públic negociat, al qual ja hi havia quatre empreses interessades. El termini per presentar les propostes acaba el dia 3 de juny, i després caldrà fer la valoració i determinar quina és l'empresa guanyadora. 

Si bé és cert que un procés negociat no requereix tant temps com els concursos, resulta una mica estrany que s'hagi trigat tant temps a convocar-lo. No sé quan s'inicia la temporada de bany, però sembla que s'han despertat una mica tard. 

Encara m'ha estranyat més l'altra notícia referida a la canalització del Bareu. Es tracta d'una obra que està aturada des de farà vuit anys, i prevista des de fa molt més temps, i que sembla ser que ara, en un parell de mesos, ja s'hi estarà treballant. Una obra que ha viscut molts projectes, tots ells costosos, i una lluita sobre qui assumiria el seu cost i de quin import estaríem parlant. Ara ens donen la xifra de 561.000 euros.

Si es vol que el mes de juliol ja s'hi estigui treballant, haig d'entendre que no només el projecte ja està acabat, sinó que el procés de licitació ja està molt avançat. A mi no em consta que s'hagi publicat al BOPB, per la qual cosa estaríem molt al començament del procés i difícilment es podria iniciar els treballs aquest estiu. Però si el govern ho diu... ho seguirem amb atenció.

Podemos, un partit polític trencador?

Ahir acabava el meu post parlant de C's, UPyD i Podemos. Hem de considerar-los com un nou model de partits polítics? Diem que els partits polítics tradicionals han fracassat i que la ciutadania vol una manera diferent de fer política. Seran aquests partits polítics el futur de la democràcia a Espanya? 

De moment a Catalunya continuen sense tenir massa paper, potser perquè el tema central era la consulta. Tot i així permeteu-me que us digui que tinc els meus dubtes, sobretot pel que fa a C's i UPyD, ja que desconec completament Podemos. Els dos primers no m'han demostrat fins ara que siguin tan diferents dels partits anomenats tradicionals. L'única diferència que hi veig és que no han governat mai i per tant poden criticar-ho tot dels altres. 

De Podemos només conec l'exfiscal anticorrupció, el senyor Jiménez Villarejo, qui em mereix confiança, però que jo encara situava en l'òrbita d'ICV. Diuen que l'ànima i impulsor del projecte, que els ha sortit molt bé, ha aprofitat que era molt mediàtic, jo no l'havia vist mai, i que per això va aconseguir tants vots. Segur que la televisió hi fa molt, però potser l'ha ajudat la seva crítica al conformisme dels partits polítics de sempre. 

El que no acabo de veure aquests partits polítics trencadors del sistema vigent, en l'àmbit local. El discurs polític que es pot fer en un parlament, sigui europeu, estatal o nacional, no és el mateix d'un Ple municipal. La gestió hi té massa protagonisme i no es poden perdre pistonades filosofant, que no vull dir que no hi juguin les ideologies, però s'ha de ser molt més pragmàtic.

Les repercussions dels darrers resultats electorals encara fan trontollar els partits, i de ben segur que caldrà estar pendents a les notícies perquè passaran més coses. Dimitirà algú més? Es crearà algun nou partit polític? Espanya sortirà del model bipartidista? S'hauran acabat les majories absolutes?

Un càstig als partits polítics tradicionals

Continuen les conseqüències dels resultats de les eleccions europees de diumenge, sobretot pel que fa als partits que han sofert més la davallada de vots. El PP, tot i perdre un bon percentatge de vots i també d'eurodiputats, se'n surt més bé de la crítica perquè al seu adversari directe encara li ha anat pitjor. 

Ja ho deia ahir, que la responsabilitat de govern en èpoques adverses passa factura i és per això que se'ls perdona més la disminució de vots. Caldria pensar que el PSOE, a l'oposició, podia treure'n més rèdit, però encara està patint el càstig de quan va governar, sense que Rubalcaba hagi aconseguit esborrar-ho de la memòria. És per això que la crítica és més dura i ha provocat la sortida del seu secretari general.

A Catalunya, Mas ha aguantat, tot i els atacs que rep per cada costat, i les declaracions que Navarro, Sánchez-Camacho o Cospedal han fet contra el president, no deixen de ser una cortina de fum per amagar el propi fracàs.

Després de molts intents, Sánchez-Camacho havia aconseguit fer créixer, de manera moderada, el PP a Catalunya. Els seus antecessors havien fracassat. Ara, però ha estat un toc d'alerta que es podria agreujar en les properes eleccions generals de 2015.

Però a Catalunya el repte més important el té el PSC, tant per posar ordre a dins, com per evitar que en les eleccions municipals de l'any vinent s'acabi convertint en un partit polític residual. El que li va passar al PSUC - ICV, li podria passar ara al PSC, si no és capaç de fer una reflexió a fons i sincera, per acabar adonant-se que s'ha col·locat d'esquena a la ciutadania, que ha deixat de ser al centre polític del país, per desplaçar-se a la perifèria on hi fa molt fred.

Però el secret de tot plegat potser l'hauríem de buscar en el sistema democràtic occidental, en la manca de transparència del partits polítics en la seva gestió de govern, i en la gran escletxa que s'ha obert entre els polítics i la ciutadania. Potser això explicaria els resultats de partits com C's, UPyD o Podemos. Continuarà... 

Primeres valoracions dels resultats electorals Europees'14

Avui sí, avui toca fer valoracions dels resultats de les eleccions europees d'ahir diumenge, i si tothom s'hi veu en cor, perquè no ho puc fer-ho jo també?

En clau catalana és clar que el PSC continua el seu trajecte pendent avall i el PP és un partit gairebé testimonial. Els dos grans partits espanyols ocupen a Catalunya llocs menors. Això passa en les eleccions autonòmiques, les generals i ara en les europees. A les municipals, cada terra fa sa guerra, però també han anat reduint el nombre de ciutats on han guanyat.

A part d'aquestes dades reals hi ha les opinions que cadascú exposa i les lectures que es fan de les xifres resultants. Hi ha qui accepta la derrota, però també hi ha qui es defensa o intenta dissimular-la penjant l'etiqueta a l'adversari. No podem oblidar que els partits que porten motxilla, és a dir, que governen o ho han fet, els vots els són més costosos. Aquelles forces que no han tingut mai responsabilitat de govern, poden fer moltes promeses i criticar molt als que sí n'han tingut, i a vegades som poc justos a aquests. Una mica el que comentava el president Mas dels marrons que han hagut de menjar-se.

Estic d'acord amb qui diu que sense el president Mas no hi hauria cap possibilitat que es convoqués la consulta, i per tant que ERC té clar que el necessita, i si no ha volgut entrar mai en el govern, és perquè sap que això els cremaria i no li facilitaria el creixement que ara han tingut.

El senyor Rubalcaba ha entès bé que havia de marxar i que probablement no li va fer cap favor al PSOE quedant-se en lloc de cedir el pas a Chacón. A casa nostra el senyor Navarro és prou orgullós com per creure's que no és el culpable del camí que segueix el PSC i continua essent incapaç de fer una autocrítica. Fins ara ha preferit aprimar el ventall de maneres de pensar del partit, pensant que l'enfortia, però s'ha trobat que ha perdut vots. Per què? això és el que no vol saber o, si ho sap, no vol que se sàpiga. Continuarà...

Una finestra al Montseny

Tot esperant els resultats de les eleccions europees d'aquest diumenge, us volia parlar del Montseny. Tot això perquè avui, quan era a Vic he sentit per la ràdio que hi havia un tap a la C-17, a l'alçada del Figaró i hem decidit tornar a Arenys per Collformic.

Hi he passat moltes vegades, encara que últimament no ho acostumo a fer, però tot i així cada vegada que segueixo el trajecte m'enamora el paisatge. És ben bé que no sabem valorar allò que tenim i sempre envegem els altres. Sense caure en el parany de només mirar-nos el melic, és bo que reconeguem allò que molts voldrien per a casa seva. El Montseny és únic.

A més, a l'hora que hi he passat no hi veies a ningú. Sovint l'aglomeració de visitants desllueix el paisatge i et fan nosa, sense adonar-te que tu també els en fas. La sequera que veus a través de la finestra del cotxe, que vèiem aquest matí entre Arenys i Vic, al Montseny desapareix i, sense llençar les campanes al vol, t'atrau i d'alguna manera t'assossega. A vosaltres no ho sé, però a mi em preocupa quan veig aquesta manca d'aigua. És sinònim de pobresa.

D'alguna manera enyoro les passejades pel Montseny sota el guiatge d'en Ramon Verdaguer. Ara potser no podria seguir de la mateixa manera que ho feia, però agafant-ho amb més calma...

Per ara només sabem el grau de participació, que dóna a Catalunya 10 punts per sobre respecte a les eleccions de fa cinc anys, però d'aquí a un parell de minuts ens donaran dades des del Ministerio. Les valoracions les farem en el post de demà dilluns.

Reflexionant sobre el meu vot de demà

Tal com està establert, avui he reflexionat sobre les eleccions de demà diumenge, i d'aquesta manera decidir a quina opció havia de donar suport. Diguin el que diguin no totes les eleccions són iguals i és per això que el vot no sempre es dirigeix al mateix partit polític.

Diuen que en les eleccions municipals el que compta són les persones i no pas els partits. Discrepo una mica en el sentit que en gran mesura sí que es vota les sigles, però és més fàcil que les persones que estan a les llistes tinguin un pes important a l'hora de prendre la decisió, més que en altres eleccions. 

La reflexió d'avui m'ha portat a decidir el meu vot en funció de la persona que liderava la llista electoral, o el català o catalana amb possibilitats de convertir-se en eurodiputat o eurodiputada. 

He pensat que votar PP volia dir donar el meu suport al senyor Cañete i afavorir que el senyor Santiago Fisas entrés al Parlament europeu. Votant el PSOE donava suport al jove Javi López i podia facilitar que Esther Niubó també anés a Brussel·les, i tota la gent del PSOE.

Si votés C's donaria ales al senyor Javier Nart, que té les seves simpaties amb Catalunya, i si ho feia a UPyD ajudaria a que la inestimable Teresa Giménez Barbat tingués alguna opció a entrar al Parlament europeu. Votant ICV-EUiA reforçaria que Ernest Urtasun defensés els interessos catalans des de Brussel·les.

Hi ha també dues opcions en què el cap de llista és català. La llista de CIU, que incorpora el PNB com a segon, o la d'ERC, amb el filòsof de Calella, el senyor Josep Maria Terricabras, al capdavant.

A part hi ha 34 llistes més, però us confesso que no me les he mirat i per tant les he descartat. Amb 7 opcions per escollir m'ha semblat suficient, sobretot perquè a l'hora d'analitzar les expectatives de qui ens podria defensar millor els interessos dels catalans, n'he trobat alguna que he descartat aviat.

Finalment m'he quedat amb dues opcions, de partits polítics ben diferents, i he mirat bé les dues llistes i els polítics catalans amb opcions d'entrar al Parlament, però sobretot la confiança que em donaven per defensar-nos a Europa, i això ha estat definitiu. No sé si m'equivocaré, però ja tinc clar a qui votar.

S'acaba la campanya i s'acaba una etapa de la vida del nostre fill

S'ha acabat la campanya electoral i entrem en la jornada de reflexió, un moment que convindria que reflexionéssim, però no tant per decidir a qui donem el nostre vot, sinó per com hem d'exigir als partits polítics un comportament honest, transparent i participatiu. Que no ens utilitzin per aconseguir el poder i d'aquesta manera decidir allò que els doni la gana.

Fins ara ens han demostrat que totes les promeses en campanya es queden en un no-res quan aconsegueixen la majoria absoluta. Poden fer tot el contrari del que ens han promès i no els cau la cara de vergonya, sinó que fins i tot ho justifiquen a costa nostra. 

Amb aquesta experiència tenim l'oportunitat de no fer cas del que ens prometen i decidir donar el nostre vot al partit que més coherent sigui entre el que diuen i el que fan. 

Però mentre els partits polítics tancaven els actes de campanya, els de casa érem al col·legi La Presentació per acompanyar l'Ignasi en la festa de la seva graduació. L'Ignasi acaba la seva etapa escolar i es prepara per iniciar-ne una de nova, la universitària. Aquests darrers dies, entremig d'exàmens globals, s'ha pogut entreveure una relació molt interessant entre tots els companys que esperem deixi un bon record i no quedi en l'oblit.

Els fills se'ns fan grans i això vol dir una cosa: nosaltres també. La llàstima serà haver de reconèixer que no hem estat capaços de deixar-los un país en millors condicions. Vàrem heretar un model autoritari i dictatorial, però la transició a la democràcia ha tingut molts entrebancs i els criminals de guerra han viscut sense problemes i els seus descendents ens continuen governant. 

Reflexions d'un brillant ministre

El ministre d'Interior actua com un disc ratllat i és la simplificació de la ment humana, amb moltes mancances i recursos. Ja sé que jo també semblo un disc ratllat parlant d'ell, però per més que intento veure-hi aptituds no les sé trobar.

Els fets d'ahir a Vilanova i la Geltrú varen venir com l'anell al dit per al Partit Popular. Actes com aquests els van molt bé perquè els presenten com a víctimes a qui cal compensar amb els vots. Segur que desitjarien que això passés més sovint, i en tenim prou exemples d'utilització de desgràcies com a excusa per aconseguir la bondat del vot. No sempre els surten bé, com va ser molt evident en les eleccions generals en què es presentava per primera vegada el senyor Rajoy. Allà els va sortir el tret per la culata.

Ahir, per més que els manifestants portessin pancartes contra els desnonaments, per al senyor ministre tot va ser motivat per la dèria sobiranista, que provoca aquesta crispació constant arreu. El senyor ministre no sap dir res més, però per més que ho repeteixi una vegada i una altra, no aconseguirà que sigui un fet. A mi, senyor ministre, qui em crispa és vostè i totes les mesures que pren el seu govern per fer-nos, als catalans, la vida impossible. Això és el que m'ha fet canviar l'opinió sobre la millor solució per als nostres mals.

El senyor ministre sap que sense la participació de CIU en el bloc sobiranista, els anhels de la majoria dels catalans no seria la independència ni tan sols el dret a decidir. Si el govern espanyol, amb PP ara i PSOE abans, hagués estat més llest i no s'hagués deixat portar per l'orgull desmesurat, hauria deixat sola ERC en aquesta iniciativa, i el resultat hauria estat un èxit per als interessos espanyols. 

ERC també sap que si s'ha pogut avançar tant, ha estat per l'empenta de CDC i el president al capdavant. Ho sap i per això té tants problemes existencials davant dels resultats electorals d'aquest diumenge. Per una banda vol guanyar CIU, però per l'altra no vol que el president pateixi una greu derrota, que posaria en perill tot el camí que s'ha recorregut fins aquí. 

El senyor ministre ho sap, o ho hauria de saber si tingués dos dits de front, però ja se sap que si ocupa el lloc que ocupa, és per obra i gràcia d'un president que premia els fidels al marge de les seves capacitats.

Un conseller contrabandista

Aquests dies s'està jutjant Jordi Ausàs, que havia estat Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. Se l'acusa de fer contraban amb tabac i avui s'ha conegut que aquesta activitat l'hauria fet mentre exercia de conseller.

Hem d'esperar el veredicte i respectar la presumpció d'innocència, però d'entrada la notícia fa mal i perjudica la classe política, el govern català i ERC. Tot això coincideix amb la publicació de l'informe d'Hisenda en què s'acusa Iñaki Urdangarin de frau, d'haver-ho ideat amb la intenció de enganyar el fisc per estalviar-se impostos.

Em diuen que això abans ja passava, però no es coneixia. Probablement tenen raó, però també haig de dir que les contínues notícies de frau i corrupció de càrrecs públics, provoquen una pressió excessiva sobre la ciutadania, que ja no només provoca desafecció política, sinó rebuig i odi a tota la cosa pública, un greu error, però que s'entén.

Pensant en Jordi Ausàs em ve a la memòria el dia que li vaig estrènyer la mà, en un acte protocol·lari de lliurament del conveni entre la seva conselleria i l'ajuntament a qui jo representava. Hi era present l'actual alcalde d'Arenys de Munt, del seu mateix partit polític i en aquells moments càrrec directiu de la seva conselleria. Jo em puc sentir traït, però també l'alcalde d'Arenys de Munt, que treballava amb un presumpte contrabandista.

Del Bed & Breakfast a la casa dels cònsols

Als que ens agrada visitar les capitals europees se'ns pot haver acabat el 'xollo' d'allotjar-nos de franc en les residències dels cònsols espanyols. El fet que es descobrís que el protegit del govern espanyol, l'exbanquer Blesa, s'allotgés a casa del cònsol espanyol a Londres, durant la seva visita turística, pot fer que ara ho tinguem més difícil perquè ens hi deixin estar.

Perquè suposo que tots els que en alguna ocasió heu visitat Londres, París o Berlín, heu intentat allotjar-vos a casa dels cònsols, oi? és la manera més fàcil i barata d'allotjar-se a l'estranger. 

Hi ha alguna manera de superar el sentiment d'impotència que experimentem quan llegim el diari o escoltem el telenotícies, sense que caiguem en la depressió? Podem somiar en un futur, més o menys llunyà, en què la corrupció es detecti i castigui automàticament, sense que els corruptes continuïn vivint burlant-se de nosaltres?

Hi haurà un dia, en el nostre país, en què els polítics corruptes dimitiran? que no haurem d'estar insistint perquè ho facin, sense aconseguir cap resultat, com fins ara? I la premsa?

¿No hi ha una manera per fer callar la premsa mentidera que enganya en benefici propi o dels partits polítics i líders que els paguen favors? ¿Seria possible, en un país normal i democràtic, que existís un diari com La Razón, i un director com el senyor Marhuenda?

El dia que arribes a casa cansat i llegeixes el reguitzell de notícies que remarquen en titulars els diaris espanyols, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. L'única cosa que et salva és la família que tens al costat, que estimes i per la qual t'esforces per continuar avançant. Adéu Espanya, no m'aportes res de positiu!

Càrrecs de confiança que cobren sense anar a la feina

Això és el que ha declarat el senyor Josep Maria Amargant, cap de protocol de la Diputació de Girona, parlant dels càrrecs de confiança de la seva Diputació que cobren, però ni es presenten a la feina. Ningú no els controla les hores de dedicació, a unes persones nomenades a dit pels partits polítics, sense que se'ls exigeixi res, disposen de despatx, però cobren tant si treballen com no.

Sempre he defensat els càrrecs de confiança, encara que no vol dir que tot el que es faci al voltant d'aquesta figura estigui ben fet. A vegades s'abusa de la figura i només serveix per col·locar polítics caiguts en desgràcia.

Un càrrec de confiança, com indica el nom, és el d'una persona de la confiança del polític de torn, que coneix l'ofici i l'assessora en aquells temes que domina per formació o experiència. Col·locar una persona amiga per agrair-li favors rebuts o estalviar-lo d'anar a l'atur, sense tenir coneixement pel càrrec, és un mal ús d'aquesta figura i desprestigia la resta. 

Mai he entès la figura dels càrrecs de confiança de les diputacions. Entenc l'objectiu, però no la quantitat de persones contractades (penso en la Diputació de Barcelona), ni en la manera que treballen. Es pot entendre un assessor de la Diputació que exerceixi de regidor de govern d'un poble o ciutat? Jo no. Puc entendre que un polític estigui en un Ajuntament i en la Diputació, però no els càrrecs de confiança. I això passa. Passa massa sovint.

El sou, un se l'ha de guanyar, i no pot ser que hi hagi càrrecs de confiança que cobrin sense anar a la feina, i que quan hi van, a sobre els paguin dietes. Això està pervertit, i això també crea desafecció. Ho podem considerar corrupció? No és una manera d'apropiar-se de diner públic enganyant la ciutadania? Potser que ens ho fem mirar!

No he assistit ni assistiré a cap míting electoral

Darrer cap de setmana de campanya i tot fa pensar que la ciutadania no hi està massa interessada. Es mobilitzen els de sempre, els amics i simpatitzants més ferms dels diferents partits polítics. La gran massa no es mou. Estem molt cansats de la política i no ens han sabut despertar interès per a Europa.

Aquesta tarda he sortit a caminar, com acostumo a fer, i m'he trobat amb molt poca gent. De fet, la tarda no acompanyava gens ni a banyar-se ni molt menys a prendre el sol. De tornada m'he fixat en els cartells, o potser hauria de dir en el cartell. Anunciava un acte electoral i he pensat... quantes persones hi hauran assistit?

Confesso que no he assistit a cap dels actes programats fins ara ni tinc intenció d'assistir en els que tindran lloc aquesta darrera setmana. No m'interessa el que em puguin dir. De fet, ja sé què em diran i no em poden sorprendre. 

És en el que fan i no en el que diuen allò en què ens hem de fixar. En tot cas, si els volem entendre, cal fixar-nos en allò que no diuen, però deixen entreveure. Recordeu les paraules de Cañete? Diuen que qui té boca s'equivoca. En castellà diuen: "por la boca muere el pez".

Duran Lleida ahir deia que el seu vot no estava decidit. No fos cas que tinguéssim clar que votarà el mateix candidat que Rajoy. Ara no queda bé. No es poden perdre vots. ERC diu, amb la boca petita, que vol entrar al grup socialista, el grup del PSOE i el PSC, però de moment votarà la líder europea que va venir i ens va donar suport al dret a decidir. Amb això en tenen prou? Ho hem de supeditar tot al dret a decidir? aquest és el futur d'Europa?

La política de l'esforç també a la Lliga espanyola de Futbol

L'Atlético de Madrid ha guanyat la lliga de futbol espanyola, i ho ha fet al camp del Barça, avui el seu rival directe, però que ha estat a l'alçada dels darrers mesos, és a dir, patètic i decebedor. El Barça havia llençat la tovallola des de fa dies, però ha seguit viu gràcies a les ensopegades dels dos clubs madridistes, no pas per mèrits propis.

Partint de la base que no hi entenc gens, al meu humil punt de vista l'entrenador barcelonista no es mereix continuar al capdavant d'una plantilla que no ha donat tot el que se li suposava i calia esperar. Després d'unes temporades immillorables, un ensopegada podria veure's molt malament, però el que ha passat no ha estat fruit de la dissort, sinó per un manifest desinterès dels jugadors des de fa uns quants mesos.

Un Barça que depenia exageradament del joc de Messi, ha posat de manifest que sense ell, no han sabut fer res. En Messi hi ha estat presencialment, però no se l'ha vist. Apàtic, sense participar i amb molts errors. Una defensa horrorosa i un joc lent, avorrit i decebedor.

L'èxit s'aconsegueix amb esforç. Cal un bon nivell, però també s'hi ha de ser. Les coses no surten bé de manera espontània. La sort, que també hi juga la seva part, s'ha de merèixer i no refiar-se de que vindrà sola. Aquest discurs és el mateix que dispenso als meus fills, parlant dels seus estudis. Qui treballa i s'esforça, pot ser que la sort l'acompanyi, però l'èxit l'obté ell i no li regala ningú.

Políticament el nostre país és mediocre, i la força del conservadorisme ha destrossat qualsevol escletxa de progrés i d'avançar en la defensa dels nostres drets. La mediocritat de la classe política s'ha imposat en el dia a dia de la gestió pública en tots els nivells. No és que no hi hagi bons polítics, sinó que aquests han quedat amagats sota les flames de la corrupció i els polítics mediocres. No és bo que el líder del partit polític que presumiblement guanyarà les eleccions europees, sigui un home de la categoria d'Arias Cañete. A Espanya hi ha millors polítics que ens poden representar al marge de les ideologies.

Cal felicitar els jugadors de l'Atlético de Madrid, la seva junta directiva i aficionats, per haver aconseguit aquesta lliga que no és fruit d'un dia, sinó de tota una temporada. I als perdedors, que aprenguin dels errors i del treball dels altres. Que prenguin exemple. Sort.

Cañete no enganya

Les declaracions del cap de llista del PP a les eleccions europees i futurible comissari, han estat objecte de molts comentaris a les xarxes socials i en els mítings dels altres partits polítics, però Cañete no enganya ni ho ha fet mai. El senyor Cañete ha donat suficients proves de quina persona és durant la seva trajectòria pública. Va ser ministre amb Aznar i ho ha estat amb Rajoy, la qual cosa és significativa per evidenciar el pes del polític dins del PP i la imatge que dóna és força depriment, si més no al meu entendre.

Cañete, però és transparent. No dissimula ni enganya a ningú. Qui l'escolta sap què vol i què pensa, perquè ho diu amb tota la tranquil·litat del món. Si ens queixem de la hipocresia dels polítics, en el cas de Miguel Arias Cañete no tenim excusa. Esclar que en la tessitura que es mou resulta patètic i vergonyós.

Que ningú no es cregui que Cañete és l'únic polític masclista. N'hi ha molts, com molts homes trobem al país. El que passa és que Cañete no té cap necessitat de dissimular. Li surt de l'ànima i ho considera com la cosa més normal. Perquè Cañete i molts polítics són uns perdona-vides. Van per la vida amb prepotència i menyspreu i, esclar, això d'haver-se de discutir amb una dona els distorsiona i no saben què fer, talment que ho haguessin de fer a base de cops de puny.

El senyor Cañete no només no es mereix el vot de les dones, sinó tampoc la dels homes, perquè la seva actitud, demostrada durant anys, és d'assolir poder sense mira a qui es trepitja i es fa mal. No és una actitud de servei, sinó simplement de poder.

En campanya els imputats són dins de l'armari

Aquests dies en què els partits polítics ens demanen el vot, he comprovat que han tingut la decència de no treure les persones imputades, perquè ja seria gros que se'ns presentessin a casa aquelles persones que suposadament s'han embutxacat diners públics, és a dir, els nostres diners.

Tot i el poc temps que he tingut avui per mirar els diaris he comprovat que es torna a parlar d'imputats, en aquest cas socialistes, que o bé han malgastat diners nostres, amb l'excusa de les dietes, o bé han prevaricat, contractant amics, al marge dels processos d'oposicions a llocs de funcionaris o falsejant-ne les actes del Tribunal.

Per a les persones que no ho tinguin tant per mà, els diré que una cosa són els funcionaris i l'altra els càrrecs de confiança. Aquests, com indica el seu nom, els col·loquen els polítics amb responsabilitat de govern, perquè són de la seva confiança, però els altres, els funcionaris, accedeixen a l'administració a través d'unes oposicions que se suposen justes, i sense regals de cap tipus.

Parlant de polítics que ens demanen el vot, el que no em queda clar és si el representant i cap de llista del PP espanyol, el fins ara ministre Miguel Arias Cañete, ha aclarit el tema d'aquells negocis seus que tenien tractes amb l'administració... 

Arriba un moment que tot això és tan habitual que ja no ens escandalitzem. Que els familiars d'Esperanza Aguirre tinguessin propietats prop de Guadalajara, on hi varen col·locar una estació de l'AVE, o que el president Rajoy cobrés dietes per viure a Madrid, com si no tingués pagada l'estada a la Moncloa, són fets tan naturals, que ja no sabem què podem impugnar i reclamar.

I parlant de les eleccions europees, desitjo que tots plegats no siguem tan ximples de donar ales a una persona que no es mereix estar en la política, com és el senyor Vidal Quadras. A veure si aquest VOX passa sense pena ni glòria per aquest món, que ja ha hagut d'aguantar prou anys les misèries del seu líder que va sortir desesperat del PP, per la seva indulgència a Mas, i la impossibilitat de virar al partit a l'extrema dreta, on si sent tan còmode.

M'agradaria una TV3 de més qualitat

No només els polítics han de millorar, sinó també el món periodístic i de la televisió, i tota la societat en general. Crec que fa temps que vàrem agafar una drecera equivocada i més aviat ha resultat una marrada, que ens ha fet perdre molt de temps i energies.

A diferència d'alguns que critiquen TV3 perquè no els agrada que hagi esdevingut un símbol del país, que ha fet molt per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, la meva crítica és perquè crec en la televisió autonòmica i em sap greu la situació en què es troba, força degradada amb un llistó de qualitat molt baix.

De manera totalment subjectiva, sempre havia pensat que TV3 donava mil voltes a la televisió espanyola, molt més endarrerida i centrada en l'Espanya més conservadora, típica del lema "Spain is different" que tant de relleu va agafar. Ara, però, he vist que la qualitat de la 'nostra' televisió, de la qual em sentia orgullós, ha baixat estrepitosament i, al meu entendre, són quatre els programes que se salven. Fins i tot els telenotícies, que destacàvem sovint, tampoc són el que han estat durant molts anys. Locutores amb dificultats per fer-se entendre, vocalitzant malament i cometent moltes errades...

Vull dir-vos que estic molt d'acord amb la crítica que la periodista Mònica Planas fa, al diari ARA, de l'estrena de 39+1 d'aquesta setmana. M'agrada veure el primer dia dels nous programes perquè és quan decideixo si m'interessa continuar-los mirant o ja en tinc prou. En aquest cas puc dir que ja en tinc prou.

Quan ni el text, ni el guió, ni la interpretació tenen un bon nivell, és difícil que el resultat sigui satisfactori. Això no vol dir que no agradi. Ja sabem que en el món de la televisió l'audiència no té massa a veure amb la qualitat de l'espectacle. En tenim prou proves en la televisió privada. I, a més, tot això és molt subjectiu, molt personal.

A mi, però em sap greu que un programa que neix ara, com també el debat que dirigeix l'Ariadna Oltra, els dijous, siguin tan fràgils i que de moment s'aguantin, com en el cas del .cat, perquè tracten temes d'actualitat amb molta ressonància, però que veurem com continuaran, pel fet que flaquegin tant en la direcció i moderació. No hi ha millors professionals al nostre país? és qüestió de pressupost que tinguem aquest planter? cal esperar noves i millors fornades? què podem esperar de la 'nostra' televisió? espero que es tracti d'un lapsus que aviat puguem corregir.

Reaccions indesitjables a un assassinat

L'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó ha originat una colla de reaccions que són indignes de persones humanes, sobretot si aquestes exerceixen un càrrec públic. No hi ha res que pugui justificar segons quins comentaris i trobaria bé que el ministre d'Interior arribés fins on calgui per fer fora de les xarxes socials a persones indesitjables que, en lloc de parlar, vomiten.

La mort de la senyora Isabel Carrasco no pot passar desapercebuda, com no hi pot passar cap de les morts que es produeixen cada dia per causes injustes. Hauríem de ser suficientment sensibles per rebutjar aquesta mort com qualsevol altra, i no dedicar-hi només un dia, un minut de silenci, sinó lluitar perquè la nostra societat respecti la vida, fins i tot la de les persones que pensen diferent de nosaltres, o ens puguin haver perjudicat un moment de la vida. 

Hem de ser crítics amb les persones corruptes, però respectuosos amb la seva vida. Hem de treballar per fer-los fora del seu càrrec, però no de la vida. Si en alguna cosa ens hem de diferenciar dels règims dictatorials i totalitaris, és en el respecte a la diversitat, a la crítica, a l'oposició, a l'adversari, sense defallir en la defensa dels nostres principis, però mai aniquilant qui no pensa com nosaltres, qui ens fa nosa.

Per la manera de reaccionar pots conèixer com és l'altra persona i saber si te'n pots refiar, o és millor quedar-ne al marge. Jo em relaciono amb qui sap viure en una societat democràtica, lluitant contra les idees en que no es creu, però respectant l'altre per sobre de tot. La manca de respecte cap a tu només ho podràs combatre amb l'exemple del teu respecte, que no vol dir submissió.

En defensa del vot diferenciat per a cada convocatòria d'eleccions

Continuo defensant que les properes eleccions són per escollir els nostres representants al Parlament europeu, i no es poden llegir en clau local, més enllà de l'interès perquè ens defensin com a catalans i no per fer projeccions en futures eleccions. La defensa dels interessos de Catalunya podria reduir el nombre d'opcions a escollir, ateses les nul·les possibilitats que en moltes candidatures, hi pugui sortir escollit un representant català. És allò de la circumscripció única que PSOE i PP han avalat des del primer dia.

ERC, CIU, ICV serien els partits amb més possibilitats, al marge del PP i el PSOE on tenen calculat que hi entrarà un català a cada formació política. Votant a CIU podem assegurar-ne dos, però després ve allò del grup parlamentari a qui donen suport. En el cas de CIU sabem que un dels dos representants, el d'UDC, donarà suport al Partit Popular Europeu (EPP), que presideix el senyor Jean-Claude Juncker, que també aplaudeix el senyor Rajoy.

El senyor Jean-Claude Juncker ha deixat molt clar que no està a favor del dret a decidir dels catalans. I remarco el dret a decidir, no pas la independència. Això vol dir que votar CIU és donar un vot en contra al dret a decidir, que es contradiu amb el que ens ha expressat i continua fent el senyor Duran.

Segur que aquest detall, que no agradarà als militants i simpatitzants convergents, és una raó de pes perquè una bona part de catalans no els doni suport i es decantin millor per l'opció d'ERC o d'ICV, que voldran o no la independència, però segur que estan a favor del dret a decidir.

Amb això vull dir que fer una lectura dels resultats de les eleccions europees i projectar-ho en unes eleccions estatals o autonòmiques, és un error, perquè moltes persones, que no tenim prefixat el nostre vot i som molt lliures de votar a qui ens ve més de gust, molt probablement canviem de vot segons sigui perquè ens representin a Europa, Espanya o al Parlament català.