La democràcia i els partits polítics

El tema que treu Josep Ramoneda avui al diari ARA m'interessa des de fa molts anys. Probablement perquè no soc persona de partit polític, sempre m'ha preocupat el funcionament d'aquests i m'he preguntat moltes vegades si seria possible construir un sistema democràtic sense la concurrència dels partits polítics. Josep Ramoneda afirma que són l'instrument que articula la democràcia representativa, i per això d'alguna manera el seu futur i la seva consistència condiciona la continuïtat de la democràcia als països occidentals.

Estem vivint uns moments en què els partits polítics s'han vist involucrats amb moltes actuacions de corrupció, la qual cosa ha fet que molts ciutadans hagin perdut la confiança en ells i en els polítics que en formen part. Probablement s'entén perquè els dos grans partits polítics francesos, en aquestes darreres eleccions presidencials, han fracassat estrepitosament.

A casa nostra el gran partit polític de la dreta espanyola fa molt temps que està empantanegada amb una corrupció darrere l'altra, però malgrat això no té el desgast que semblaria que hauria de patir. De ben segur que l'extrema dreta és la que hi surt guanyant, amb un discurs populista i ple de falsedats, però que se sustenta amb el desengany de la ciutadania sobre uns polítics que no donen la talla i que a sobre s'embutxaquen els diners a costa nostra.

La meva desconfiança en el funcionament dels partits polítics que, com molt bé afirma Josep Ramoneda, tenen una estructura molt piramidal, i es basen en la presència d'uns líders capaços d'aglutinar una colla de polítics que els pugui mantenir al poder, ha fet que m'hagi plantejat moltes vegades la necessitat d'un canvi en el sistema polític i un acostament a formes de representativitat més directa, com pot ser el model britànic. Les llistes tancades donen tot el protagonisme als partits polítics i els que manen a dins, sense que la ciutadania pugui valorar les persones que en formen part. És tot un paquet, i amb una obligació de votar sempre de manera unànime per assegurar el futur del partit polític.

M'agradaria participar en un debat a fons sobre l'estructura dels partits polítics, el seu funcionament, la manera com els seus membres escalen posicions, i la seva funcionalitat en el sistema democràtic dels nostres països, de manera que també m'ajudés a entendre quin pot ser el futur més immediat, ara que hi ha tanta desconfiança i l'auge de posicions que no tenen la qualitat democràtica que cal esperar d'uns dirigents representants de la població que els vota.

Més sobre espies

Ahir sorgia la notícia de les espies a polítics catalans i avui el tema ha continuat acaparant l'espai dels noticiaris, amb les declaracions dels propis afectats, però també de membres del govern espanyol que, com era d'esperar, neguen qualsevol relació amb l'empresa i a més afegeixen que no poden revelar secrets d'estat. Aquesta és l'excusa que des de temps immemorials utilitzen els governs per amagar les trampes i fins i tot delictes emprats.

Els catalans estem molt acostumats a ser l'esca del pecat i no obtenir-ne cap tipus de resposta, normalment per la protecció que els diferents tribunals de justícia practiquen en favor del govern de l'estat. Ja ho deia ahir en el meu post, que tot acabarà en no-res, malgrat totes les denuncies que els nostres polítics i líders socials puguin arribar a fer. Sembla ser que també des de Brussel·les s'ha demanat una investigació, però ja sabem quina és la resposta del govern espanyol, sigui del color que sigui.

Aprofitant que tenim persones espiades voltant per Europa, els advocats presentaran denúncies a diferents estats europeus, amb la confiança que els seus tribunals siguin més justos que no pas els espanyols, que ja sabem quin peu calcen.

Aprofitant l'avinentesa, l'expresident Torra i també polítics de JxCat han demanat al president Aragonès que deixi de confiar en els socialistes espanyols i la famosa taula de diàleg que no hi ha manera de què es reuneixi. Certament no es pot esperar res de bo d'un govern que espia els seus interlocutors, utilitzant mitjans il·legals. De totes maneres m'agradaria pensar que el descobriment d'haver estat espiats no servirà d'excusa per queixar-se i prou, sinó que s'intentarà anar avançant en la governabilitat del país.

A nivell espanyol la notícia m'imagino que passarà força desapercebuda, i més aviat servirà per riure's dels catalans a qui sembla que ja ens han pres el número, i que se'ns veu derrotats des de fa temps. Com deia ahir, la falta d'empatia és cada vegada més gran, i per més mal que ens facin, ningú es compadirà de nosaltres, ni tant sols la gent de Podemos, que ara ha reaccionat demanant una investigació. 

Espiats de dia i nit

Avui ha aparegut la notícia que moltes persones del món independentista català han estat espiats a través del programa Pegasus que, segons diuen, es de fabricació israeliana i es ven únicament a governs estatals, la qual cosa fa que es culpi l'estat espanyol d'estar al darrere d'aquest espionatge.

La notícia, que hem pogut llegir a les xarxes socials, parla de presidents de la Generalitat, polítics independentistes, els seus advocats i persones de la societat civil catalana, que haurien estat espiats a través del seu mòbil. Una notícia que no és nova, ja que farà un parell d'anys ja es va parlar en el cas del qui llavors era president del Parlament català, Roger Torrent.

Es tracta d'una notícia creïble i que no ens hauria de venir de nou. Sabem tot el que ha fet l'estat espanyol a través dels seus serveis d'intel·ligència, de manera molt barroera, com per creure que també hagi estat usuària d'aquesta forma d'espionatge contra el moviment independentista català.

També sabem que malgrat l'alarma que s'ha creat i tota la indignació, no passarà res. Estem massa acostumats a ser al bàndol que rep les patacades i que ho té tot en contra per aconseguir que la Justícia li sigui favorable. Tampoc ens trobem en una situació d'empatia ni que els contraris tinguin cap tipus de compassió, ni es posin al nostre costat. Sigui per mala traça, o perquè ens toca anar en contra del poder establert, tenim les de perdre i la indignació durarà el que durarà, però al final quedarà com una anècdota més de tota la història del moviment catalanista.

Sí que caldria deixar d'anar amb el lliri a la mà, i és per això que resulta ofensiu veure com actua el nostre govern, en relació amb el govern espanyol, i aquesta actitud de feblesa i concessió sense obtenir res a canvi. Ha estat també durant aquests dies que s'ha tornat a parlar de la poca predisposició del govern socialista d'asseure's a parlar amb el govern català, i el mateix ministre de Cultura, el senyor Iceta, ho ha deixat molt clar.

L'episodi que s'ha comentat avui, de l'espionatge, hauria de fer reflexionar els nostres polítics i prendre mesures dràstiques a l'hora de relacionar-se amb els seus interlocutors, prioritzant la recuperació dels nostres drets, lluitant per millorar la situació econòmica i social del nostre país, i desconfiar de tot el que pugui venir des de les institucions espanyoles. 

Qui pot decidir sobre els jocs d'hivern?

Ahir llegia que el Síndic de greuges de Catalunya considerava que el govern de la Generalitat hauria d'incloure el Barcelonès a les comarques a consultar sobre la conveniència o no d'organitzar els jocs d'hivern del 2030, atès que està previst que, en cas de celebrar-se, s'hi organitzen algunes de les competicions. Si el criteri és fer la consulta a les comarques on s'hi celebrin esdeveniments, el Barcelonès també hi hauria de ser.

Personalment crec que tot plegat és una enredada on ens hi ha portat aquest govern que no sap què més fer per semblar democràtic i participatiu, però que al meu entendre s'equivoca de mig a mig. L'organització d'uns jocs no és cosa d'uns pobles o comarques, sinó de tot un país. El pressupost a destinar-hi afecta tota la població, encara que visqui a l'altra punta del país. És, doncs, un error distingir uns ciutadans dels altres, quan ens hi juguem els diners de tots.

La paraula participació espanta a molts governants, perquè ho consideren com una obligació per justificar qualitativament la democràcia que serveixen, però acostumen a equivocar-se a l'hora de posar-la en pràctica. Ho veiem en aquest cas del govern català, però també podem trobar molts exemples de governs locals.

Hi ha decisions d'obligat compliment, quant a participació ciutadana, i d'altres que són considerades com a concessions que es fan a la ciutadania. La llàstima de tot plegat és que t'adones de la mala praxis a l'hora d'obrir la porta a la participació, normalment perquè la informació que es brinda és insuficient, i en moltes ocasions la possibilitat de participar és escassa o molt dificultosa. Al final, el govern de torn es troba satisfet i enganyat, perquè li sembla que ha estat prou democràtic a l'hora de prendre la iniciativa.

Només cal fixar-se en la informació que es dona i la resposta que s'acostuma a obtenir. El seguiment que es pot fer de processos participatius és molt irregular i poc satisfactori. Crec que abans d'engegar un procés participatiu caldria reflexionar a fons quina és la millor manera d'arribar a la ciutadania, com se la pot ajudar i acompanyar, per aconseguir un resultat que numèricament sigui atractiu, i satisfactori per a la majoria de la població.

El cas dels jocs d'hivern que es posen en qüestió és, al meu entendre, una mala manera d'apropar el poder de decisió a la ciutadania, que només serveix per justificar l'actuació del govern, sense que el resultat sigui prou justificable per defensar una o altra posició. A molts catalans no se'ns demanarà l'opinió, però en cas de tirar endavant els jocs, seran moltes les repercussions que tindrem en la nostra vida social i econòmica. O juguem tots, o la consulta no té sentit!

Una salutació a l'aire

Aquests dies les xarxes socials s'han fet ressò de les imatges del president dels EUA quan, després d'un discurs, es va girar i va intentar donar la mà sense que hi hagués ningú per encaixar-la. De seguida han saltat les alarmes pensant que el president està desorientat. 

Des del primer dia que s'ha comentat que el president tenia una edat i no se sabia si seria capaç d'aguantar tota la durada del seu mandat en plenes condicions físiques. L'edat és un tema, però la manera que s'hi arriba n'és un altre, i algú havia avançat que el president no es trobava en les millors condicions per presidir una nació.

Se'ns dubte que la victòria sobre Trump amagava qualsevol altra notícia al respecte del nou president. Els fets que es varen succeir des del dia de les eleccions fins a la presa de posició de la presidència varen ser prou polèmics i noticiables com perquè a molts ens passés per alt qui era el nou president del EUA i en quines condicions arribava a la presidència.

Certament les imatges que han reproduït les xarxes socials són força alarmants, sobretot tenint en compte què i a qui representa el president. Una distracció la pot tenir qualsevol, però no hi ha dubte que una vegada visualitzades aquestes imatges et preguntes si realment el president Biden es troba amb les facultats necessàries per exercir de president de la principal potència mundial.

Segurament que a partir d'aquest fet seran moltes les persones que seguiran els esdeveniments dels propers dies i intentaran aclarir si es tracta d'un fet puntual o bé hem d'esperar nous elements que facin témer el futur del president i del país.

Vivim dels records

Fa ràbia adonar-te que el nostre país viu massa del passat, dels records, de la història, i molt poc del present, i encara menys del futur. Cada dia trobem un motiu o altre per recordar el passat i en fem molta ostentació, però després t'adones que estem aturats, sense saber com avançar ni solucionar els problemes actuals.

Ahir commemoràvem la proclamació de la República, i ho fèiem amb tota la solemnitat. Sembla que ens motiva i ens fa feliços, però deixem de banda que fa quatre anys que només rebem patacades i som incapaços d'asseure'ns tots junts per intentar resoldre l'impàs. Ens ajuntem per recordar allò que va passar fa uns anys, però no ho sabem ni ho volem fer per avançar i sortir d'aquest atzucac.

Admiro i reconec el valor dels nostres polítics empresonats o exiliats, però això no treu que no m'agradi com estan actuant en aquests moments. He perdut la confiança d'aquells que al seu dia varen portar-nos a somiar un futur esplendorós per al nostre país, i que després hem sabut que tot havia estat improvisat i ara són incapaços de reconèixer l'error, ni assumir les conseqüències dels seus actes.

És cert que tots som responsables, cadascú de la seva part, però això no treu que ara els demanem que es treguin de sobre el protagonisme i s'arremanguin per intentar treure'ns del clot, i sinó ho saben fer, que s'apartin i deixin el lloc a qui en sigui capaç.

Ahir llegia proclames del president d'ERC, engrescadores si no et pares a valorar-les i ets una mica crític davant la lleugeresa amb què són predicades. No podem continuar somiant coloms, sinó que hem de tocar de peus a terra. Està molt bé que tots sapiguem qui fou Macià o Companys, però no podem oblidar que estem al segle XXI, encara sota els efectes dels fets del 2017, sense que siguem capaços de veure la llum.

Hem d'exigir als nostres polítics més serietat i responsabilitat per tot el que diuen i fan, demanant-los que siguin conscients de la repercussió de la seva actuació i el mal que provoquen a una societat que encara no sap on és ni què vol ser de gran. Que no ens enredin més, que s'asseguin a parlar i discutir, i es posin d'acord, sempre amb l'interès de país per davant de qualsevol particularisme.

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.

Com recuperar el prestigi perdut?

Han estat molts els factors que han provocat una pèrdua del prestigi del nostre país els darrers anys. Tothom és lliure de carregar les culpes segons més li convingui o interessi, però el cert que avui estem en hores baixes en molts aspectes, i em sembla que hauríem de treballar la manera de recuperar una normalitat que ens distingia tan a nivell econòmic com polític i social.

És evident que molta gent carrega la culpa al Procés, amb un resultat de fracàs per no haver aconseguit l'objectiu: la independència, i amb unes represàlies que han deixat en estat de xoc tot el país. Uns líders polítics a l'exili o empresonats que no se n'han recuperat, i uns hereus que no acaben de resoldre tots els problemes creats.

La primera repressió va ser política, amb la pèrdua de drets i llibertat, però també econòmica, amb la marxa d'empreses i la inestabilitat davant la incertesa. La imatge que Catalunya i Barcelona, en concret, havien aconseguit, ha sofert una patacada i ha ajudat que altres ciutats i regions espanyoles agafessin força. No només amb visió interna, sinó internacional.

Insisteixo que tothom ho mira des del seu prisma, però em sembla que no hi ha cap mena de dubte que ens cal recuperar la imatge perduda i en això hi hem de col·laborar tothom. En primer lloc els polítics que han de resoldre els problemes també ocasionats per la pandèmia i els efectes de la guerra d'Ucraïna, però també tots nosaltres amb la nostra actitud i responsabilitat. 

No tot s'acaba amb el Procés fallit, sinó que hi ha mesures econòmiques que s'han de reconsiderar i que no només depenen del govern estatal i les institucions que s'han acarnissat amb nosaltres, sinó que han de ser fruit de la iniciativa de les nostres institucions i polítics. Cal, però en primer lloc obrir els ulls i reconèixer on som i què cal fer per reconduir la situació. No podem viure de la nostàlgia ni donar tota la culpa als altres de les nostres desgràcies.

És per això que, sense oblidar ni renegar dels nostres drets com a poble sobirà, cal que els nostres polítics es posin a treballar d'una vegada per recuperar tot el que hem perdut, situar el nostre país a l'avantguarda de la recerca, la inversió i el treball, amb lideratge polític i suport a les iniciatives privades. Hem de treballar perquè el futur dels nostres joves no sigui tan descoratjador com a vegades veiem, sinó que els puguem animar a recuperar la il·lusió que entre tots hem perdut i que fa que no sapiguem cap on hem d'anar i quan ens hem de posar en marxa.

Hem de reconèixer que no ho hem fet tot bé, que tot i acceptar que ens ho han estat posant molt difícil, la nostra actitud tampoc no ha estat sempre la millor resposta per tornar a arrencar després de la sotragada.

Putin ha perdut la guerra?

Aquests dies llegim que Putin ha perdut la guerra. L’argument es basa en el fet que tothom suposava, i ell el primer, que la guerra seria un passeig de les tropes russes de manera triomfal i sense resistència, però no ha estat així, sinó que Rússia ha tingut molts problemes fins al punt de no poder entrar a la capital. Podem, però afirmar que Putin ha perdut la guerra?

Veient les imatges de destrucció de les ciutats ucraïneses i les morts pels carrers es fa molt difícil pensar que hagi perdut la guerra, i més preveient que concentra l’exèrcit per atacar l’est del país.

Sí que és cert que Putin no s’imaginava que les coses anirien d’aquesta manera, i que haurien de practicar tantes salvatjades per avançar en l’ocupació. Tampoc que tindria tantes baixes a les seves files, però al final… li preocupa gaire? Té el seu país manipulat i es creuen tot el que ell vol. Podrà fer la lectura que més li convingui i sortir airós de la batalla.

Malauradament, les morts ja hi són i la destrucció és total. Les seves ànsies de poder es veuen reconegudes encara que sigui a força de castigar la població veïna, però també els seus ciutadans. Se'm fa molt complicat pensar en com pot acabar tot això, i encara més imaginar-me una derrota de qui ho ha provocat tot. Té massa força i poder com per deixar-se vèncer, encara que hagi quedat demostrat que el seu exèrcit no està tan preparat com caldria imaginar. És perquè són molts i, sobretot, per l'amenaça d'anar més enllà de l'ús de les armes convencionals.

La història que s'està escrivint aquests dies és molt cruel i asfixiant. Poc ens imaginàvem que viuríem una etapa com l'actual. Parlàvem de la guerra, que sempre ha estat present en un racó o altre del món, situant-la lluny de casa nostra i amb poques conseqüències directes a la nostra economia i estabilitat. Crèiem que el segle XX no es repetiria al nostre continent, però hem pogut observar que cent anys després de la primera guerra mundial, els països occidentals estan immersos en una situació prebèl·lica prou complicada com per no témer el pitjor. Definitivament, no m'apunto a la idea que Putin hagi perdut la guerra. Aquesta continua i el futur és del tot incert.

Uns resultats electorals preocupants

Els resultats electorals a la primera volta francesa eren força els esperats, però no per això podem deixar-nos de preocupar pel que representa d'auge de l'extrema dreta a Europa. Paral·lelament a Espanya tenim l'exemple de Castella i Lleó on l'extrema dreta entra a formar part del seu govern regional, amb el pacte amb el PP.

Penso molt sovint si és que m'he anat fent gran i veig les coses amb més pessimisme, o bé que la situació política al nostre entorn està degenerant, amb unes similituds al que passava ara fa cent anys. No sé si ho hem fet tan malament que els nostres joves desafien l'estabilitat del futur, donant ales a l'extrema dreta, o bé és que som responsables d'haver obert massa portes a aquesta ideologia populista i falsa, que captiva tothom.

El futur és cada vegada més incert, i et fa la impressió que no som prou conscients del que pot arribar a passar si es confirma la tendència a créixer l'extrema dreta i deixar gairebé extingits molts dels valors que d'alguna manera han mantingut la democràcia al món occidental, amb tots els defectes que se us acudeixin, però amb unes maneres que no crec que mantingui l'extrema dreta que s'està enfortint.

L'exemple de França és molt clar. No és cap novetat, però resulta molt preocupant que partits polítics que han liderat el projecte polític de la República francesa fins ara, obtinguin uns resultats insultants. Preocupació pels resultats, però sobretot per la intenció de vot de la majoria que ha perdut l'esperança i es deixa portar per l'engany d'unes falses promeses.

Les baralles entre formacions amb força sintonia fan que emergeixin els falsos profetes que engresquen una majoria desencantada, i amb prou elements de preocupació com per decidir-se a votar-los. Els resultats electorals francesos haurien de servir com a toc d'atenció per no continuar en aquesta deriva tan preocupant, però em temo que ni així aconseguirem reflexionar i capgirar la tendència.

Les properes eleccions espanyoles podran marcar el futur de tota una generació, gens motivada pels actuals dirigents polítics, però que poden caure en mans d'uns personatges que provoquin greus escletxes al panorama polític i social del país. Ara, potser encara hi seríem a temps a redirigir la trajectòria actual, però no podem trigar gaire a moure fitxa, si no volem lamentar-ho durant la resta dels nostres dies.

La dependència en temps de guerra

L'article de Paul Krugman que publica avui l'ARA és dur contra Alemanya, a qui responsabilitza del comportament de Putin. El que diu l'autor fa pensar, sobretot quan parla de l'actitud del govern alemany ara fa una dècada respecte als països del sud d'Europa. Ve a dir que llavors va exigir grans sacrificis davant la crisi, forçant-los a incrementar perillosament el deute, i en canvi ara no vol acceptar sacrificar-se, tancant l'aixeta al gas rus.

És evident que la dependència europea del gas rus és un fre massa important a qualsevol mesura de bloqueig econòmic per castigar la invasió russa d'Ucraïna. Certament Putin es serveix d'això per fer-se fort en la seva invasió i tot el mal que està ocasionant als seus veïns ucraïnesos, a qui considera germans, però no té cap tipus d'escrúpol de torturar i matar.

Llegia igualment, al mateix diari, un article de Lurdes Vidal, de l'IEMED, parlant de la dependència dels països del nord d'Àfrica dels cereals de Rússia i Ucraïna, i dels problemes de subministrament que podrien patir, recordant les revoltes populars de no fa tants anys, pel malestar creat per aquesta dependència, que comportava problemes d'escassetat d'aliments.

La globalització entenc que comporta aquesta dependència, que pot provocar problemes greus als països dependents, ja sigui per una guerra, com és el cas actual, o qualsevol altre tipus de gir polític. Avui, amb la guerra d'Ucraïna molt present, sentim a parlar molt de la localització industrial i la dependència que comporta el fet d'haver d'importar productes essencials per al funcionament del propi país. Els equilibris polítics que s'han de fer estan a l'ordre del dia, i Espanya n'és un clar exemple, també en el cas de les relacions amb el Marroc, i la girada d'esquena als interessos del poble sahrauí. 

Cada vegada és més complicat poder decidir el teu futur sense tenir en compte la realitat del món que t'envolta. És per això que és tan important tot el que fas o deixes de fer, per la dependència que pots provocar d'altres països, que no sempre estaran disposats en col·laborar amb tu. Però el pitjor de tot és la pèrdua de valors i principis morals, i vendre't al millor postor. Davant de l'atac rus a la sobirania del poble ucraïnès no hi pot haver excuses que hi valguin, i ens cal una actitud solidària i honesta per defensar els drets d'una població sobirana.

El turisme es recupera després de dos anys de pandèmia

Al marge de les notícies habituals d'aquests dies, entre les quals dissortadament hi ha Ucraïna a primera pàgina, ens trobem amb dades sobre turisme i la recuperació després de la pandèmia. Han estat dos anys que han afectat molt el turisme, tant a nivell de viatges com de despesa hotelera, i ara sembla ser que de mica en mica es va tornant a la normalitat.

Avui ens deien que a Barcelona, sense oblidar que hi ha un 17% dels hotels tancats, l'ocupació es calculava de l'ordre del 85%, unes dades força optimistes després d'aquests dos anys de pandèmia, que ha obligat a molta gent a quedar-se a casa. També ens diuen que a altres poblacions de Catalunya l'ocupació fregaria el 100%.

Sense entrar a valorar, de manera exhaustiva, la indústria del turisme a casa nostra, amb totes les mancances i, sobretot, l'especulació i la contractació precària, és bo veure que es recupera una de les fonts d'ingressos de bona part dels nostres empresaris, ja sigui hotelers o residències rurals, càmpings...

Seria bo no defugir la necessitat de reconsiderar com es treballa en el món del turisme, i intentar guanyar en qualitat i tracte, tant al client com al treballador. La poca qualitat de molts dels serveis turístics, fa que el concepte que es té del nostre turisme sigui tan baix. 

Hi ha molt camí a recórrer, i seria bo que ara que torna a haver-hi demanda, els professionals del turisme no es descuidessin d'estudiar la manera de millorar els serveis que ofereixen, aportant més creativitat i qualitat a les seves empreses.

Aquesta Setmana Santa serà probablement reconeguda que la tornada a la normalitat, i permetrà els desplaçaments a molts que no s'han pogut moure de casa durant molts mesos. D'alguna manera és important que la gent recuperi la llibertat de moviments, i que ho pugui fer de la millor manera possible. Seria bo que la situació pandèmica, amb les conseqüències que ha comportat de tot tipus, sigui, en el cas del turisme, motiu de reflexió per millorar l'oferta i afavorir una millora de la qualitat també dels clients que s'acosten al nostre país per gaudir de les seves vacances.

Colau carregava contra la Generalitat

Una vegada recuperada la visió, m'adono que ahir em vaig perdre algunes notícies que podia comentar al meu blog. Mentre m'esperava a la sala 2 del meu oftalmòleg, tenia la televisió engegada, però sense so, i només podia veure les imatges i llegir, amb certes dificultats, els subtítols explicatius del que s'estava dient. Em perdia les paraules concretes, però em quedava amb la idea del que es deia.

Qui parlava era l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Colau, que, segons deien els subtítols, es queixava de la Generalitat i els acusava de ser els responsables de l'embús persistent de la plaça de les Glòries. Segons podia entendre, la queixa anava dirigida al fet que el govern de la Generalitat no havia fet prou esforços, durant aquests anys, per millorar el transport públic, i només pensant en el Procés.

Estic d'acord que el nostre transport públic és pèssim, i que s'han de tenir moltes ganes o necessitat, per agafar-lo en lloc del vehicle privat. Portem molts anys endarrerits i tampoc es veu un futur proper que resolgui la situació. Anar a Barcelona amb transport públic des del Maresme, és arriscar-te a arribar sempre tard, malament, i després de molta estona.

Dit això, però, el problema de l'entrada a Barcelona per la plaça de les Glòries, una vegada inaugurat el túnel, no és el transport públic deficient, sinó una planificació ineficient de l'operativa. No pot ser que fos més àgil entrar amb obres que no pas una vegada acabades i inaugurat el túnel. El transport públic funciona igual de malament que abans, però l'entrada és més problemàtica que abans. 

Els polítics en saben molt de carregar les culpes als altres. Com que la Generalitat està en mans d'ERC i JxCat, la gent dels Comuns s'atreveixen a criticar-los. Si ells fossin partícips del govern, buscarien una altra excusa, però mai acceptarien que ho han previst fatal, i que els cal rectificar.

Sortosament no tinc gaire necessitat d'anar a Barcelona, per la qual cosa els inconvenients de la mobilitat saturada no m'afecten en gran mesura. Això no treu que pugui expressar el meu rebuig a aquesta manera d'operar i dir, perquè no en surt ningú beneficiat. Colau i el seu equip s'ha equivocat, i espero que trobin la manera de solucionar-ho. No sé si en la conversa d'ahir, que no vaig poder seguir, oferia possibles solucions, més enllà d'exigir una millora del transport públic, que aquí també ens hi trobarà, però que no es quedi només en l'anècdota, sinó que millori la manera de gestionar la política municipal de la seva ciutat.

Les dificultats de no veure-hi

Avui s'ha de dir que escric el post per aproximació. Aquest matí he visitat l'oftalmòleg i les gotes que m'ha posat als ulls fa que no acabi de veure bé tot el que escric. Espero que no se m'escapi res estrany i que el redactat sigui entenedor.

És precisament de la importància de la vista que vull escriure. En situacions com la d'avui t'adones de què ha de representar per a les persones que tenen dificultats amb la vista, o simplement que no hi veuen. Sovint actuem inconscients de quina és la realitat per a moltes persones, i no parem atenció en elements que, aparentment, ens poden semblar insignificants.

Per un moment imagineu-vos passejar per la Riera de la nostra vila, amb dificultats de visió. Fixeu-vos en la quantitat de paranys que hi ha, i que dificulten, per no dir que impossibiliten el pas de persones amb dèficit de visió. A vegades són obstacles puntuals, però n'hi ha d'altres que tenen un caràcter permanent, i aquí caldria posar tot l'esforç per evitar fer inviable la passejada de persones amb dificultats de visió.

No sempre es tenen en compte els requisits per ocupar la via pública, ni es pensa en el perill que suposa per a qui no hi veu prou. No sé si les terrasses dels bars que podem trobar a la Riera, o al passeig Xifré, compleixen normativa, i si aquesta és respectuosa per a les persones amb problemes a la vista.

Seria bo fer una repassada ben feta i corregir aquells elements que dificulten la mobilitat per les voreres de la nostra vila. Ja no parlo dels carrers que es converteixen en rials, i que tenen les voreres molt altes i estretes. En aquests punts la mobilitat és gairebé impossible per aquestes persones, però sí que convindria que els llocs que tenen voreres amples, es procurés no posar-ho difícil per a les persones amb visió reduïda. A tot aquest col·lectiu caldria afegir-hi també els que es desplacen amb cadira de rodes, amb crosses o que ja tenen una certa edat, com per anar torejant els obstacles.

Les meves dificultats temporals de visió, m'han fet reflexionar sobre una realitat que afecta a més persones de les que ens pensem, i que no sempre ho tenim present.

Com dissimular la pujada de preus

Avui he recordat la mare quan ens parlava d'en Quico, que ens venia la llenya a Cantonigròs, perquè preguntant-li sobre el preu d'aquell any, sempre deia que ell no variava el preu, el mantenia, tot i que, això sí, en reduïa la quantitat. 

A Planta Baixa, de TV3, han parlat de diferents marques de productes alimentaris que han adoptat la mesura per combatre la inflació, tot mantenint el preu, però disminuint la quantitat del producte. Parlaven de pasta, de iogurts, cacau en pols... I comentaven que era una mesura legal, encara que discutible.

Aquests dies ho veiem arreu, que els preus s'han disparat. Tothom es queixa que en cosa de pocs dies els productes s'han encarit d'una manera bàrbara, i això es nota a les butxaques. Estic convençut que l'increment de les primers matèries té una repercussió sobre els productes finals, però els meus dubtes són si tots els productes han experimentat aquest increment de costos com per accelerar l'augment de preus.

Tinc la impressió que moltes productors han aprofitat l'avinentesa per augmentar els preus i d'aquesta manera tenir un increment de beneficis. Entenc que això és molt difícil de comprovar, i que al final tothom acaba pagant allò que se'ns demana sense entrar en polèmica. Alguna cosa caldria que hi fes l'administració pública per evitar que aquesta pràctica vagi en augment i l'increment de preus no tingui aturador.

Ahir, una veïna de casa ens comentava que la culpa era nostra. Ens deia que si anaves al supermercat t'adonaves que hi faltava de tot. Que la gent comprava i acaparava, al marge del preu, i per això els venedors i productors s'animaven a apujar el preu en veure que els clients no ho deixaven de comprar.

Sigui com sigui, ens trobem en un període d'inflació, que té repercussió en tot, menys en els salaris i les pensions. Si la cosa dura gaire, veurem com el nostre poder adquisitiu ha disminuït sensiblement, i potser ens haurem de plantejar si canviem el nostre ritme de compra, i reduïm el consum que puguem considerar superflu. En situacions com l'actual no es bo que hi hagi reducció de despesa, però pot arribar un moment que no hi hagi cap més possibilitat.

Jordi Sánchez no només marxa

Jordi Sánchez se'n va escampant m... Així ho podríem titular després de les declaracions que el secretari general de JxCat ha fet, una vegada anunciat que no optaria a renovar el seu càrrec a la secretaria del partit. Era massa bonic tot plegat, com perquè Sánchez no ho embrutés. 

Des del primer dia ha sembrat la discòrdia dins de la seva formació, afectant el govern, pel pacte amb ERC. Puc entendre que la història d'aquest senyor és dura. Haver de passar tants mesos a la presó per una cosa que jo considero del tot injusta, no és fàcil d'assumir, i fins a un cert punt es pot entendre agror en les seves paraules i ressentiments. Dit això, però, no crec que la seva actuació al capdavant de la secretaria general hagi estat modèlica, i vaig considerar que era bo que no repetís, que seguís l'exemple de Jordi Cuixart i fens un pas al costat.

No calien, però, les seves paraules desagradables contra companys de partit. Sembla com si no en tingui prou en baixar de la poltrona, sinó que necessita que altres persones caiguin, encara que sigui forçades per la seva crítica. Ell sabrà què en treu de tot plegat, però els catalans no hem d'aguantar segons què, que no afecta només el seu partit, la qual cosa no ens implicaria, sinó que té efectes en el funcionament del govern on la seva formació hi participa, i aquí sí que rebem tots.

Sap molt greu que Espanya hagi aconseguit deixar tan malparada la política catalana, amb uns representants que no han estat a l'alçada que calia suposar. Uns polítics que no han sabut reaccionar als pals soferts per la repressió i venjança de les institucions espanyoles, i han provocat aquesta paràlisi, acompanyada d'insults i crítiques entre ells.

Jordi Sánchez podia haver marxat amb la boca callada, i empassant-se l'orgull. Tots li hauríem agraït el sacrifici de tots aquests anys, encara que li poguéssim criticar la seva gestió en el càrrec de partit. Ara, però deixa una mica de regust amarg, la qual cosa no es bo per a ningú.

El nou accés a la ciutat de Barcelona

Coincideixo amb l'escrit de l'Antoni Bassas al diari ARA, quan es pregunta si les retencions que anuncia l'equip de govern municipal barceloní, una vegada inaugurat el túnel d'accés a la ciutat per sota de la plaça de les Glòries, són de caràcter temporal o estructural.

Quan vaig llegir l'avís del govern municipal sobre els problemes que hi hauria aquest primer dilluns d'obertura del túnel no m'ho acabava de creure. La idea que en vaig treure és que no es tracta d'unes retencions provocades per la novetat, sinó pel nou disseny. Unes retencions que hauran vingut per quedar-se. Si és així, no cal dir que el resultat és pèssim, i caldria denunciar els responsables municipals per haver malgastat tants diners en unes obres que seran perjudicials per a la població.

La solució que donen per evitar les restriccions és absurda. Demanar que la gent utilitzi el transport públic està molt bé, però cal millorar-lo i fer-lo més efectiu. Si el transport públic continua malament com fins ara, no es pot demanar a la gent que l'utilitzi, i encara menys posar-ho d'excusa per evitar unes retencions de mobilitat amb la inauguració d'unes obres tan costoses.

Antoni Bassas és prou moderat en la seva reflexió, i s'ha d'entendre que formula una pregunta retòrica. Ell prou veu que és un nyap, i que només mereix una denúncia per com s'ha dissenyat la solució a l'entrada de vehicles a la ciutat.

El gran problema dels nostres representants polítics és la mediocritat de la majoria d'ells, i el fet que treballant amb els diners dels altres no es prenen prou mesures per aconseguir eficàcia i eficiència en l'obra pública. Quan inverteixes uns diners és per millorar resultats. Si el que aconsegueixes és per anar a pitjor, això és un fracàs i una mala inversió. Si ho fas amb diner públic caldria demanar-ne responsabilitats. Hi ha prou problemes financers com per permetre una mala inversió com aquesta.

Aquest cap de setmana el diari ARA també ens explicava els diners invertits en la famosa línia 9 del metro de Barcelona, i tota la maquinària i infraestructura que no ha servit de res i que s'haurà de llençar o reconstruir. No és lògic que passi tot això a l'administració i ningú doni la cara per la seva ineptitud. No és estrany que els nostres polítics rebin tanta crítica. Crec que en moltes ocasions s'ho mereixen de sobres.

La mort als carrers de Kíiv

Avui són les imatges de Kíiv després de la retirada de l’exèrcit rus les que ens esgarrifen. Són unes imatges cruels de cossos abandonats al carrer, víctimes de la barbàrie, de la crueltat, de la tortura injustificada.

Mai una guerra és justa, però la tortura i l’atac contra la població civil són uns crims que no haurien de quedar impunes, i carregar totes les culpes als provocadors de la guerra i els militars que sense pietat s’aboquen contra els ciutadans indefensos.

Portem moltes setmanes de guerra a Ucraïna i no es veu el final. Se'ns diu que l’exèrcit rus no estava prou preparat, que abandona els atacs a la capital per concentrar-se a l’est del país, però el cas és que hi continuen havent morts, no només soldats, sinó població civil que viu amagada, amb restricció d’aliments, i patint per la seva vida i la dels seus familiars, abandonant les seves cases, destruïdes pel foc enemic, sense poder imaginar quin futur els hi espera.

L’exèrcit rus ha fracassat, però Putin aconsegueix els seus propòsits d’atemorir els ucraïnesos i fer-se fort a l’est d’Europa. Les mesures occidentals per bloquejar l’economia russa sembla que no aconsegueixen l’objectiu de frenar la invasió d’Ucraïna, i la devastació del país és total. Europa està de dol i trigarà molts anys a normalitzar una situació que ha esdevingut vulnerable i injusta, en aquesta ocasió per als habitants d’Ucraïna.

Jordi Sánchez, una passa al costat

Jordi Sánchez ha anunciat que no es presentarà a la reelecció com a secretari general de JxCat en el proper congrés del mes de juny, i d'aquesta manera ha aclarit molts dubtes que hi havia sobre la seva decisió i, sobretot, ha alegrat la vida a moltes persones contràries a la seva gestió. Des de fora, penso que és una bona decisió, que caldria situar al voltant de la idea de Jordi Cuixart de fer una passa al costat i deixar el camí lliure a altres persones menys implicades en el Procés.

Sempre analitzat des de fora, crec que la gestió de Jordi Sánchez no ha estat encertada i ha provocat una situació de crisi constant entre les formacions independentistes que, probablement amb altres casuístiques, han ajudat a la paràlisi actual del govern. A Jordi Sánchez se li ha d'agrair el seu sacrifici i lamentar que hagi estat pres per culpa d'un Estat repressor, però el seu treball polític, una vegada indultat, tampoc ha ajudat a avançar com a país.

El futur de JxCat no està clar i m'imagino que el proper congrés haurà de decidir molt bé què pensa fer en un futur, i com encaren la continuïtat del pacte amb ERC al capdavant del govern català, assumint que continuen sent la segona força independentista, i que no poden fer res sense un consens amb ERC.

Precisament llegia a l'ARA l'article que parlava avui del proper congrés de JxCat, i el paper a jugar de Puigdemont, Borràs, Turull i Sánchez. Segons l'articulista el dilema Turrull-Sánchez es presentava complicat per les declaracions del primer en què no veia clar un enfrontament amb Sánchez per ocupar la secretaria general. Amb les declaracions d'avui, Turull té el camí obert si continua optant a aquesta secretaria, sempre i quan Borràs no li barri el pas, com seria el cas que Puigdemont repetís com a president de la formació.

Per ara, com que les eleccions parlamentàries encara queden lluny, tot es centra en la definició dels principals càrrecs del partit, sense oblidar la pressió que encara exerceixen les conseqüències judicials del Procés, i en el cas de Borràs, el possible judici per la seva actuació al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Les xarxes socials i ERC

Les xarxes socials estan sent molt dures amb ERC. Les decisions que han pres com a partit polític i també en qualitat de president del govern català no han agradat gaire, sobretot a les persones que estan empenyent diferents iniciatives en la lluita per defensar els drets dels catalans per a l'autodeterminació. D'alguna manera s'acusa ERC de claudicar davant del govern espanyol, acceptant una paràlisi que s'allarga en el temps. Donar suport a un govern que no ofereix res a canvi, només paraules amables.

No és fàcil governar en una situació com l'actual, que al marge de les circumstàncies provocades per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, i els efectes a l'economia del país, arrossega les conseqüències de la repressió al Procés. El desànim és generalitzat, i també la societat civil està paralitzada, però molesta al mateix temps per la resposta dels actuals governants.

Avui es fa difícil preveure què passarà en un futur immediat, perquè cada dia hi ha novetats arreu, menys a l'hora de calendaritzar la taula de diàleg. Una taula que ha defensat ERC des del primer dia, però que veu com l'interlocutor va donant llargues, prioritzant altres temes, però sense que se'ls vegi cap tipus d'il·lusió per seure-hi a parlar.

La paràlisi està donant la raó a JxCat que, malgrat ser el soci de govern, ha esdevingut l'adversari des del primer dia després de les eleccions. La victòria d'ERC per sobre de JxCat està resultant molt feixuga, i només la mediocritat dels polítics de JxCat els pot salvar d'una davallada en futures eleccions. 

Ens queixem, doncs, dels polítics actuals, però tampoc agraden certes declaracions de polítics, com Junqueras, que aviat se li ha dispensat el fet d'haver passat per la presó, i se l'acusa d'haver canviat el seu discurs, com si estigués pagant el favor del seu indult. 

És fàcil criticar des de les xarxes, i encara més quan això es fa des de l'anonimat, però també és cert que els nostres polítics no estan donant la impressió de saber què cal fer, i això és molt perillós quan es té responsabilitats de govern. Per una vegada que ERC assumeix el lideratge d'un govern, les circumstàncies no li són gens favorables, i no està demostrant que sigui capaç de conduir el país a bon port.