Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

La lentitud de la Justícia

Avui ho comentàvem a la tertúlia de la ràdio. No és lògic que es triguin vint anys o més a jutjar uns fets delictius. La Justícia al nostre país és massa lenta. Entenc que tot s'ha d'estudiar a fons i no precipitar-se, però d'aquí a trigar dues dècades per jutjar uns delictes no té cap sentit i, a més, provoca rebuig i desconfiança a la ciutadania.

Més d'una vegada he dit que davant d'actes de corrupció a l'administració pública es va decidir extremar la vigilància prèvia a qualsevol tramitació, amb la finalitat d'evitar que els corruptes ho tinguessin fàcil per enriquir-se il·legalment. Es va aconseguir l'objectiu? No. Estem farts de veure i llegir casos de corrupció tot i les mesures de control i les maniobres que s'han de fer per tramitar qualsevol expedient. I si no que li ho pregunti a un funcionari municipal qualsevol.

Sempre he defensat que els tràmits administratius han de ser àgils i senzills. El que cal després és disposar d'un sistema fiscalitzador de tots els tràmits realitzats que permeti descobrir irregularitats. I si n'hi ha hagut, o se sospita que algú s'ha embutxacat diners que no eren seus, llavors s'ha de jutjar ràpidament per demostrar a la ciutadania que actuar de manera corrupta té un càstig exemplar immediat.

Tal com es preguntava un dels tertulians, com es pot demanar detalls d'actuacions fetes fa vint anys? La memòria és efímera. Qui ha delinquit n'és conscient tota la vida, això no ho oblidarà i intentarà ocultar-ho per tots els mitjans. Una altra cosa és recordar totes les casuístiques. 

Aquests dies s'està jutjant diferents casos que tenen història i que en situacions normals i de sentit comú s'haurien d'haver resolt fa molts anys. La desconfiança de la ciutadania no ve donava només pel temps transcorregut, sinó també per la impressió que tot acabarà en no res, havent perdut diners i temps. És molt trist! 

Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

Un punyal a la butxaca

Avui he llegit una notícia que segur portarà cua, molts comentaris i posicions contràries. Es tracta de la mort d'un presumpte delinqüent quan intentava robar a una persona que anava en cadira de rodes i que es va defensar amb una arma blanca, apunyalant-lo i causant-li la mort. La notícia afegeix que la víctima mortal tenia antecedents per robatoris semblants.

M'imagino els comentaris perquè cada vegada que detenen un delinqüent la gent protesta perquè està convençuda que després de declarar sortirà al carrer fins a la següent temptativa. Davant la inseguretat que patim, segons per quins carrers circulem i quines hores, hi ha molta pressió perquè qui delinqueixi no li surti tan barat.

En aquest cas, la persona robada es va defensar apunyalant el delinqüent, i algú dirà que no és culpable perquè va actuar en defensa pròpia. Anar pel carrer amb una arma blanca no és gaire normal, sobretot si no tens intensió d'utilitzar-la. Si, per contra, penses que potser l'hauràs de fer servir has de ser molt conscient què significa atacar a una persona, encara que sigui per defensar-te.

Entenc la por de molta gent davant les notícies que apareixen de robatoris i assalts, però no podem anar armats i treure el ganivet a la primera oportunitat. No soc ningú per jutjar la situació i ho deixo als jutges que se n'hauran d'encarregar, però en tot cas caldria pensar en una altra manera d'anar per la vida.

Intentaré no llegir els comentaris que apareixeran, perquè ja hi ha prou violència física arreu per a haver de suportar violència psicològica en la seva lectura. Hi ha molts problemes de violència que no es poden resoldre policialment, sinó intentant dignificar la vida de tots, pensant en les persones més vulnerables, que acostumen a haver viscut una vida molt desestructurada. Això no els justifica, però t'ajuda a entendre quina ha de ser la missió dels nostres polítics dirigents.  

Comença una nova etapa

Després d'una setmana de vacances que han servit per aturar el ritme frenètic dels darrers dies, comença una nova etapa de la meva vida, amb il·lusió i moltes ganes de ser útil per a totes aquelles persones que puguin necessitar els meus serveis. No es tracta de fer impossibles, sinó simplement tenir l'encert d'assessorar correctament els vilatans davant de possibles dubtes en la resolució dels seus conflictes amb l'Administració local. 

La figura del defensor de la ciutadania no és prou coneguda i hi ha un cert desconeixement de què pot fer, quines són les seves competències i quan hi podem acudir. Cal, doncs, no només fer més difusió de la seva existència, sinó també una mica de pedagogia per donar a conèixer quines són les seves funcions.

Arenys de Mar, compta amb la defensoria de la ciutadania des de fa gairebé vint anys, amb les persones de Manel Pou i la Teresa Verdura, que no han defallit, de manera altruista, per ajudar a totes les persones que s'hi han adreçat, sense límits en la seva voluntat de servir els arenyencs. El llistó que han deixat és el molt alt i, per tant, el repte és gran, però il·lusionant. Amb el seu ajut i el de la gent que forma part del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya, confio a poder estar a l'altura.

Intentaré mantenir aquest blog que fa més de vint anys escric diàriament, deixant clar que és un espai de reflexions personals sobre què passa al nostre entorn i més enllà, desvinculat de la meva tasca com a defensor de la ciutadania. Penso que és bo que aprofitem l'espai d'Internet per exposar opinions serioses, potser no sempre encertades, però sempre de bona fe i amb ganes de posar un gra de sorra en l'esforç per fer més agradable la nostra convivència, massa sovint violentada.

Una dosi de racisme

Davant de manifestacions racistes i xenòfobes tots ens posem les mans al cap. Hi ha, però, actituds i comentaris quotidians que passen gairebé desapercebuts. En el fons, i això és molt trist i preocupant, tothom té una dosi de racisme més o menys desenvolupada.

El fet que es comenta aquests dies són els càntics contra els musulmans en el partit de futbol de les seleccions espanyola i egípcia. Si et bellugues per les xarxes socials, però, només has d’aturar-te en un article que parli de la immigració per adonar-te que aquesta dosi que comento existeix, amb expressions que ofenen.

No m’estendré amb aquest tema perquè ja en vaig parlar no fa gaires setmanes. Feu l’exercici de buscar i llegir aquests articles que us comento i estic segur que convindreu amb mi que el nivell i categoria dels opinadors és mediocre, i desagradablement violent.

Ens oblidem que estem parlant de persones i els neguem els drets que exigim per a nosaltres. Estarem d’acord que tot s’ha de regular i fer-ho bé, però mai en detriment dels drets d’un ésser viu, no importa on hagi nascut.

Nascut a Granada

Aquests dies de Setmana Santa he seguit les notícies molt d’esquitllada. Tot i això, vaig veure que el TSJC continua posant bastons a les rodes a la llei de Política Lingüística, quant a l’ensenyament en llengua pròpia. És una mica la cançó de l’enfadós i, tal com ja he comentat alguna altra vegada, morirem lluitant per la nostra llengua. I no podem defallir.

Tinc la sort, també perquè m’hi he esforçat, de mantenir el català quan el meu interlocutor parla en castellà. No m’és gens difícil seguir la conversa en la meva llengua, parli com parli l’altre, amb el benentès que em comprèn i podem seguir la conversa. 

Avui m’he trobat amb una persona que feia algun esforç per contestar-me en català. Jo, si veig que pateixen gaire, els dic que em parlin en castellà sense cap problema, però en més d’una ocasió em responen que ja els va bé fer l’esforç. L’interlocutor d’avui m’ha dit que li costava un xic parlar-lo, fent èmfasi que havia nascut a Granada.

Si no ho lluitem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. Això ho recalco als meus fills. Parlar en català arreu no és mala educació. És defensar la nostra llengua, que hem mamat i que ens fa expressar amb naturalitat els nostres sentiments, idees i opinions. Ens ha tocat viure-ho d’aquesta manera i ho hem d’acceptar sense claudicar.

El sol es pon

Mentre els astronautes van cap a la lluna nosaltres hem decidit dedicar una estona del dia al sol. De fet, ens ha acompanyat des que ens hem llevat, i l’hem volgut anar a acomiadar. Les postes de sol han estat sempre molt admirades, cadascú des del seu lloc de residència, però quan ha convingut o s’ha desitjat, també hem fet quilòmetres per admirar-la des d’una altra perspectiva.

Gaudir de les tonalitats que es poden distingir a mesura que el sol arriba a l’horitzó de referència és tot un luxe. Aquella vermellor que s’intensifica a mesura que es va acostant a l’horitzó, fins a desaparèixer, deixant per uns instants el testimoni de la seva esplendor. Pots apreciar el perfil de les muntanyes, si vius a l’interior o la línia que separa el cel del mar, si ho contemples arran de mar. Nosaltres, que vivim a la costa, és molt probablement el que més ens reconforta.

Hem intentat passar el dia al marge de les notícies, que des de fa massa temps són preocupants i tristes. Hem acabat el dia admirant la natura. Contemplant un fet que succeeix cada dia, però que ens passa desapercebut. Avui, no. Avui hem volgut aturar-nos i gaudir de la bellesa. No l’hem vist desaparèixer dins de l’aigua, però la seva lluminositat s’hi reflectia.

De nou, la lluna

Arran de l’enlairament de l’Artemis II en direcció a la lluna em venen a la memòria les imatges en blanc i negre de l’arribada de l’Apolo XI al nostre satèl·lit. Ho vàrem seguir amb expectació i emoció. No ens ho acabàvem de creure. De fet, durant molts anys hi va haver qui es va dedicar a comentar i defensar que tot havia estat un engany i que es tractava de decorats.

Després han passat molts anys sense que aquella proesa tingués continuïtat. La lluna ja no interessava?

Nosaltres, que no hi entenem res, pensàvem que a partir del 1969 tot seria un anar i venir de la lluna, on es construiria i hi hauria qui hi faria llargues estades. D’alguna manera, quan vam veure que l’aparcaven, vàrem quedar una mica desil·lusionats. Ara hi tornen.

Haig de suposar que durant aquests cinquanta anys llargs s’ha avançat molt en coneixements i a més ja no són només els nord-americans els que s’hi dediquen, sinó que russos i xinesos no queden curts. Bé, potser els russos amb el pa amb tomàquet que tenen muntat amb Ucraïna, ara quedaran un xic despenjats.

Sigui com sigui, amb el nou viatge en marxa, encara que sabem que no hi posaran els peus, tots ens hem engrescat una mica i hem deixat de pensar, per uns instants, amb la barbàrie que provoca el seu president.

Hi ha moments que no pots callar!

M’avorreix solemnement parlar de Trump, però hi ha moments que no me’n puc estar, i no és perquè pensi que el president dels EUA pugui acabar llegint el meu blog, sinó per si algú, d’entre la gent que em segueix, o que arribi al meu blog per casualitat, té dubtes. Per aquelles persones que segueixen els predicats de Vox o simpatitzen amb aquesta entitat mal anomenada Abogados Cristianos.

Algú de bona fe pot pensar que l’eutanàsia és un error, que no s’hauria de permetre i que la llei que l’empara s’hauria d’abolir. Que un criminal, xenòfob i violent, com podríem definir Trump, amb tots els mals i morts que està causant, posi en dubte la legalitat d’una llei com l’eutanàsia, i posi en dubte la defensa dels drets humans a Espanya, és un insult a la intel·ligència i no hi hauríem de dedicar ni un minut, llevat que serveixi per a la bona gent i innocent que es pensen que amb aquestes proclames es va amb la bondat per davant.

No m’agrada prendre partit a la lleugera, però hi ha situacions que no es poden consentir i s’ha de dir en veu alta i clara que no es pot jugar amb els sentiments de la gent. Puc arribar a entendre els pares de la noia que desitja acabar amb el patiment en aquest món, però és denigrant veure que un personatge com Trump i la seva administració, que mata persones innocents de fora el país o de dins mateix, faci aquestes proclames. 

El món no es mereix segons quins dirigents poderosos, i en tenim uns quants que ho fan pagar a les víctimes innocents. Que ningú no se m’acosti a defensar aquesta intromissió sense sentit i perversa, que no invoquin el nom de Déu en va. Els creients ens sentim ofesos per segons quines manifestacions i accions d’entitats que es fan passar per creients i bones. No enganyem més a la gent i aprenem a estimar els altres!

Un pla local d’habitatge consensuat

La notícia que avui reprodueix la web de Ràdio Arenys i que neix d’unes manifestacions del regidor de Medi Ambient i Urbanisme en el darrer ple és per mi molt important, per tres motius. Em refereixo a la voluntat de l’actual govern municipal d’elaborar un Pla Local d’Habitatge. En primer lloc dono molta importància al fet que es vulgui planificar, que no anem improvisant sense ordre ni concert. També valoro molt positivament que es pensi en la participació ciutadana i el consens polític. I en tercer lloc, però bàsic, perquè es tracta d’un tema vital, amb molts problemes i que requereix trobar una solució el més aviat possible.

Fa massa temps que tothom té l’habitatge i les dificultats per accedir-hi, a la ment, però les administracions, de tos els àmbits, no han estat a l’altura a l’hora de facilitar l’accés a l’habitatge que es regula pel mercat de l’oferta i la demanda, sense cap consideració especial pel fet de ser un dret reconegut per la Constitució.

Arenys de Mar no és una excepció i, tot i la construcció que s’està duent a terme de cinquanta habitatges de lloguer assequible, falta habitatge social i d’assequible per permetre que els nostres joves es puguin independitzar i satisfer la demanda existent. És per això que qualsevol pas que es faci per millorar la situació serà benvinguda i si es pot consensuar entre tots, el resultat serà satisfactori.

Es tracta de posar-s’hi a treballar sense perdre més temps, aportant tota la imaginació i coneixements per aconseguir un pla que a curt, mitjà i llarg termini trobi les solucions necessàries perquè la manca d’habitatge deixi de figurar als primers llocs del rànquing de preocupacions de la ciutadania.

Premiar la fidelitat

Hi ha una pràctica que no em sembla justa, però que és molt habitual entre les empreses. Em refereixo a les promocions amb regals per aconseguir més clients, sense que en treguin cap benefici els vells, aquells clients de sempre. No hi ha gaire interès a premiar la fidelitat i tots els esforços es concentren a eixample el nombre de clients.

A mi em sembla molt bé que les empreses s’inventin estratègies per engrescar nous clients. Subscripcions anuals a cap preu, en els diaris; aportacions econòmiques a qui domicilia la nòmina, en els bancs; obsequis als nous clients… però trobaria molt correcte que els que ja són subscriptors, o tenen la nòmina domiciliada, també rebessin el seu premi. Això no acostuma a passar.

De la meva experiència amb premsa, caixes, telefòniques, elèctriques… hi ha una excepció que tinc molt present i comento als meus amics, es tracta de l’empresa telefònica Pepephone. D’ells només rebo correus electrònics per donar-me bones notícies en forma de descomptes o més gigues.

La força dels clients o usuaris és més gran de la que ens pensem, i això ho hauríem d’utilitzar per fer-los obrir els ulls i animar-los a premiar la fidelitat dels seus clients.

Bufa el vent

Aquest Diumenge de Rams l’hem aprofitat per fer una passejada tranquil·la, badant i contemplant com el vent, que es presentava a batzegades, anava canviant la llum i el paisatge. Un vent que darrerament ens preocupa més del compte i ja no sabem si som nosaltres que vivim obsessionats, o bé és cert que el canvi climàtic és una realitat que es manifesta amb múltiples facetes.

Hem notat també el canvi horari, amb una posta de sol molt més tardana, tenint en compte l’horari oficial, ja que ell ha continuat el seu camí, sense preocupar-se de si els europeus ens posem d’acord a decidir a quina hora volem viure.

Una mica ridícul sí que ho és, però avui no teníem ganes de polèmica, sinó de gaudir d’aquesta primavera que ens ha arribat amb els pantans plens i tot una mica més verd. Us heu fixat en els rierols, els darrers anys eixuts i, en canvi, enguany ben eixerits?

Els carrers que hem trepitjat avui estaven nets i endreçats, i això sempre és d’agrair, ja sigui als residents i visitants que ho respecten, o els serveis que estan a punt de deixar-los com una patena. Com és que hi ha qui no ho sap valorar i no té cap consideració a l’hora d’embrutar-los?

Hem acabat la jornada com el mateix dia, asserenats i calmats, sense rauxes ni esveraments. Demà és dilluns, però no és un dilluns qualsevol. Hi ha força gent que té vacances i no caldrà anar a la feina a fitxar. Potser s’aprofitarà per fer una nova passejada, esperant que no sigui tan ventilada!

Quan un articulista en té un bon coneixement

Acostumo a llegir el diari, ara digitalment, i m’entretinc estones amb articles que em resulten interessants. A vegades em pregunto què té aquest articulista que m’agrada especialment el que escriu? El tema que tracta és una part important i que em motiva a seguir llegint, però hi ha quelcom més. Un mateix tema em pot agradar més segons qui l’escriu. Per què?

He arribat a la conclusió que la importància perquè un article o fins i tot una notícia t’agradi especialment és la contextualització, les referències històriques, tot allò que forma part del text i que t’ajuda a entendre el que està succeint.

Penso en aquests moments en l’Enric González i els seus escrits al diari ARA. No me’n perdo cap. No només és interessant la seva opinió respecte al tema que tracta, sinó que el coneixement que en té, el context en què ho situa i ho relaciona, et fa aprendre coses que probablement desconeixies o que no ho relacionaves directament.

No sé la política o criteris que segueixen les direccions dels diaris a l’hora d’escollir els seus articulistes. M’imagino que persegueixen aquells que els mereixen confiança i valoren la seva opinió i coneixements. Probablement, tampoc n’hi ha tants que excel·leixin i llavors et trobes amb uns quants col·laboradors que deixes de seguir perquè no t’interessen.

Els lectors opinen i se’ls ha de respectar, no pas moltes de les coses que comenten. Quan es tracta d’un bon articulista el to i contingut de les intervencions és totalment diferent de quan qui escriu no et motiva ni t’aporta gairebé res de nou.

Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar de sentir l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest és expressat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Aprendre de l'experiència de la ciutadania

Aquesta setmana he rebut un correu electrònic de la Generalitat de Catalunya, del programa "Espais d'experiència ciutadana", convidant-me a assistir a una sessió web titulada "Quan la ciutadania parla, els serveis digitals milloren". Fa uns mesos vaig participar en un projecte on se'm demanava que opinés sobre tràmits administratius a la web d'un dels departaments de la Generalitat. Vaig analitzar tot el procés i vaig opinar al respecte.

És important que les institucions públiques i les entitats privades que tenen usuaris que s'han de comunicar amb elles per Internet, procurin dissenyar uns tràmits clars i senzills, amb assessorament efectiu, per evitar la desatenció o la pèrdua d'oportunitats de bona part de la població, no només de gent gran.

Qui dissenya un procés per tramitar qualsevol expedient o sol·licitud ha d'oblidar-se de tot el que sap i imaginar-se que és un usuari que entra a la pàgina web desconeixent-ho tot. Sovint, allò que és evident per al programador no ho és per a qui ha de completar el tràmit.

Simplificar els tràmits, especificant bé tots els passos i acompanyar-ho amb un bon assessorament escrit i telefònic, si cal, és la millor manera de fer fàcil la vida de la gent. M'agrada poder fer tràmits per Internet i estalviar-me el desplaçament, sovint fora de la vila, i fer la cua corresponent, però també m'enfada veure que un simple tràmit pot resultar fatigós i gairebé impossible de dur a terme. 

Les administracions haurien d'assumir la formació bàsica de tota la població, perquè aquests tràmits que et veus obligat a fer, no siguin un obstacle i ens deixin al marge. És per això que m'agradaria que Arenys de Mar tingués un Punt Òmnia, amb sessions de grup i assessoraments individuals per a tots els vilatans i vilatanes que ho necessitin. A veure si el govern municipal s'anima i pot ser una realitat ben aviat!

Tindrem bus a Can Ruti?

La Comissió de Territori i Habitatge del Parlament de Catalunya tenia avui sobre la taula l'adopció d'un acord de la Proposta de resolució sobre la millora de la mobilitat al Maresme per accedir als centres hospitalaris de referència. Aquesta proposta va ser iniciativa del Grup Parlamentari de Junts, que la Mesa del Parlament va admetre a tràmit el dia 3 de juny de 2025. Els arenyencs i arenyenques vivim preocupats pensant que el nostre hospital de referència, per a molts tractaments, és l'hospital de Can Ruti, a Badalona, i que per arribar-hi, si no fas ús del vehicle propi, ho tens molt complicat.

Una vilatana, l'Ana León, va promoure i liderar la recollida de signatures reclamant la creació d'una línia directa de bus, des d'Arenys fins a l'hospital de referència, amb un èxit absolut. Li varen donar suport, a part de grups municipals, l'Associació veïnal AVAM i la defensora de la ciutadania d'Arenys de Mar, la Teresa Verdura. Ara tots estem a l'espera de quina serà la decisió del govern català.

Segons he pogut llegir a la revista Capgròs, sembla que la Comissió ha aprovat per unanimitat el redactat final de la proposta. La revista comenta que es dona un marge de sis mesos per posar en marxa una prova pilot de línia d'autobús entre algunes de les poblacions de la comarca i el centre sanitari, on Arenys de Mar no figura, i que tres mesos després d'aquest prova pilot, s'estengui a més poblacions, entre les quals hi hauria la nostra vila.

Com gats escaldats, estarem molt atents que l'acord es faci efectiu i que en pocs mesos puguem celebrar que des d'Arenys de Mar es pot arribar amb transport públic directe al nostre hospital de referència. Si és així, haurem de felicitar-nos per la iniciativa i el suport rebut. Els grups polítics són els nostres representants i actuen a petició de la ciutadania o d'ofici. Aquesta és la seva tasca i hem de confiar que ens escolten i valoren les nostres demandes. 

Espero que tot l'esforç i dedicació dels impulsors de la iniciativa hagin valgut la pena i tot plegat arribi a bon port, en aquest cas, al centre hospitalari de Can Ruti.

Enhorabona, Lucía!

Gratant, gratant, trobes notícies positives i no les pots deixar perdre, sobretot en aquests temps en què les desgràcies ocupen les primeres pàgines dels diaris i ja no saps quina notícia és pitjor. Si, a més, la notícia té a veure amb la teva vila i amb alguna de les seves vilatanes, la joia encara és més gran i no podem deixar de parlar-ne.

Acostumem a llegir notícies d'esport on arenyencs o arenyenques triomfen. Tenim el cas de la Marta Mitjans que s'emporta gairebé tots els títols i rècords. No acostuma a passar el mateix amb temes culturals o específicament musicals. Tot i això, podríem parlar-ne d'alguns, sobretot de professionals. Penso per exemple en la parella formada per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells. En el món del cinema i l'espectacle, Arenys de Mar té uns bons representants.

Avui, però, us parlo d'una jove arenyenca, estudiant de l'Institut Els Tres Turons, i de piano al Conservatori Professional de Música de Badalona. Es tracta de la Lucía Jiménez Benassai que recentment va ser finalista del 10è Premi BBVA, amb una menció d'honor. La Lucía va interpretar peces de Debussy, Rakhmàninov i Beethoven. La Lucía ho toca de memòria i això li permet concentrar-se en la seva interpretació!

La Lucía va iniciar els seus estudis musicals a la nostra Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella, que em porta molts records i satisfaccions. I no és la primera vegada que parlo de la Lucía en el meu blog. Ho vaig fer a finals del mes d'agost quan vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la en un petit concert de caràcter gairebé familiar, que ens va encantar a tots els assistents.

La notícia m'ha arribat a través de la Laia Torres Badosa, professora de música i pianista, de qui també n'hauríem de parlar un dia, per tot el seu bagatge i el pòsit cultural i musical que deixa a la nostra vila. 

Desitjo que la notícia que avui us presento es faci públic en espais de més difusió que el meu blog, perquè se n'assabenti més gent, més arenyencs i arenyenques, perquè en puguem gaudir i li puguem fer arribar tot el nostre escalf. Felicitats, i endavant Lucía!

Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

La contaminació acústica a la ciutat

Aquests dies ha estat notícia el moviment impulsat per veïns de Barcelona per a la creació de "la xarxa veïnal contra el soroll" amb l'objectiu de crear un observatori que deixi en evidència els problemes del soroll a la ciutat de Barcelona. Els problemes de conviure amb el soroll no són cap novetat, però cada vegada es van agreujant i cal trobar solucions, que no són gens fàcils.

Abans, quan no hi havia zones de vianants ni tantes terrasses pels carrers i places, el soroll et venia dels cotxes i motocicletes que circulaven a més velocitat del normal, o amb el tub d'escapament avariat o trucat. Avui, sense que aquests sorolls hagin desaparegut, els problemes més aviat venen originats per les terrasses i llocs d'esbarjo de vilatans que no controlen els crits ni la disbauxa. Els perjudicats en un cas i l'altre són els residents.

Aconseguir acontentar tothom és el més complicat de tot. És bo que els vilatans puguin gaudir de moments de joia i alegria amb els seus amics, però no podem oblidar aquelles altres persones que viuen en aquests carrers que s'han popularitzat tant, amb terrasses i locals de lleure. És evident que si tots fóssim conscients de tot allò que generem i que no vivim sols, els problemes serien menors, però aconseguir aquesta consciència és gairebé una quimera. Quan estàs engrescat penses poc en els altres.

Els governs locals han de procurar reglamentar bé la contaminació acústica fixant els màxims i mínims, tant de la potència com dels horaris, però al mateix temps han de controlar que es respectin aquestes ordenances. Ho he dit moltes vegades que no n'hi ha prou amb reglamentar, sinó que cal fer-ho complir i, si cal, denunciar qui no faci cas dels advertiments.

M'agradarà veure el procés d'aquesta iniciativa ciutadana de l'observatori i sobretot el cas que en pugui fer el govern municipal de Barcelona dels resultats que se'n derivin de l'estudi. És important tenir en compte tots els elements i, sobretot, les persones i els seus maldecaps.

Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Què puc fer jo per...

Es tracta de canviar el discurs. En lloc d'estar massa pendent de què poden fer per a mi els altres, intentar preguntar-te què puc fer jo pels altres. Segur que pensant-hi una mica i intentant fer aquest exercici es transforma el teu posicionament i la manera de veure l'entorn. Quan convius no només has de mirar de treure profit de les coses, sinó que també has de procurar entendre i analitzar de quina manera pots contribuir a millorar la societat.

Això pot semblar molt solemne o, per alguns, una cursileria, però jo no ho veig d'aquesta manera. Estic convençut que tothom que ha viscut l'experiència d'ajudar a una altra persona, encara que sigui momentàniament i per un fet molt simple, ha rebut la recompensa en forma de satisfacció i d'estimació. No costa tant!

Som quinze mil persones a la vila, totes molt diverses i amb sentiments, objectius i ideologies diferents, però tenim en comú la voluntat, o si més no, la necessitat de conviure i fer-ho fàcil. No sempre ho aconseguim, i la majoria de vegades és per manca de voluntat. Perquè som poc autocrítics i, en canvi, ens costa molt poc veure què fan malament els altres. 

Els altres s'equivoquen moltes vegades, però nosaltres no quedem enrere. I si no en som conscients ens amargarem pensant-nos que som les víctimes, les persones que ho fem tot bé i que no ens entenen. 

Només has de fer una passejada pels nostres carrers i adonar-te de com està la vila. Què hi manca, què caldria modificar, què s'està fent malament o se'n té poca cura. Abans d'etiquetar els culpables hem de mirar què fem nosaltres perquè la vila sigui millor. Fumem i llencem les burilles a terra? Passegem el gos i li permetem que es pixi a qualsevol lloc, mai a casa nostra? Utilitzem les papereres? Quantes vegades no hem vist alguna persona obrint un paquet de tabac i llençant els papers a terra? 

Conviure no és fàcil, però sobretot perquè no tenim la voluntat de contribuir, respectant els drets dels altres i fer-los la vida més fàcil.

Campanya informativa sobre l'ús del patinet

La policia local d'Arenys de Mar ha anunciat l'inici d'una campanya informativa sobre la nova normativa de l'ús dels vehicles de mobilitat personal, és a dir, els patinets. Fa ja uns mesos que es va aprovar una normativa local, però en aquests moments ha canviat la normativa d'àmbit estatal que incorpora dos elements molt importants a tenir en compte i que fins ara no es contemplaven. Per una banda, tots els patinets s'han de registrar a la Direcció General de Trànsit, i per l'altra necessiten disposar d'una assegurança per a poder circular.

És una bona idea aquesta iniciativa amb la intenció de no abocar-se a sancionar qui incompleixi la normativa vigent, i, en canvi, ajudar a difondre-la i animar els seus usuaris a complir-la per a la seguretat de tots, la dels vianants i també la d'ells mateixos.

Circular per Arenys de Mar no és fàcil. Tenim un parc mòbil important i els carrers molt estrets. La Riera s'emporta bona part del trànsit i no té uns vials clars alternatius. Si a tot això hi afegim els patinets, la cosa es complica. Però el problema s'agreuja quan els seus usuaris incompleixen la normativa amb fets prou greus i perillosos. Qui no ha vist circular patinets en sentit contrari o bé per sobre les voreres? Això està prohibit i em consta que alguna sanció s'ha aplicat, però no impedeix que no hi hagi dia que no en vegis algun circulant malament.

A les xarxes socials, parlant de temes locals, veus molt sovint queixes per incivisme. Penso en els passejadors de gossos que no recullen els excrements o bé permeten que es pixin a les façanes o mobiliari urbà. Això és cada dia. També tenim el problema de qui no respecta els horaris ni el sistema de treure la brossa al carrer, o aquell que utilitza les papereres per allò que no estan destinades. 

Els patinets són perillosos perquè poden agafar velocitats per sobre del permès i te'ls pots trobar en llocs que no t'ho esperes. És bo, doncs, que s'informi bé dels drets i deures dels usuaris dels patinets, també dels que els patim, caminant pel carrer, i quan estigui tot ben explicat, començar a sancionar a aquelles persones que no tenen cap mena d'interès de conviure respectant els altres.

Marató de vagues del professorat

Aquesta setmana hi ha convocada una espècie de marató de vagues del professorat, dividit per territori i dates, acabant el divendres tots plegats. Els motius o reivindicacions han estat explicades a tots els mitjans de comunicació, però al meu entendre s'arrossega de fa massa temps. Quan les coses no acaben de funcionar i no hi ha diàleg es fa molt difícil la normalitat i llavors passa el que passa.

Dirigir un país no és fàcil. Qui digui el contrari o bé menteix o no ha intentat mai posar-se al davant d'un govern o ni tan sols d'una entitat o organització. També passa a la família. Dit això, però, no hi ha dubte que dialogant i asseient-se a la taula per exposar tots els dubtes i entrebancs es fa més fàcil i, si no s'acaba resolent tot, com a mínim es redueixen els problemes. 

La meva impressió, vist des de fora, és que el Departament d'Ensenyament, l'actual i els que l'han precedit, han escoltat poc les persones implicades directament i s'ha treballat massa des del despatx, desconeixent la realitat de les aules o, si ho coneixien, fent cas omís de les seves reivindicacions i necessitats.

El factor comparatiu també té el seu protagonisme i veure que a un col·lectiu, com pot ser el de Mossos d'Esquadra, se'ls fa més cas que no pas a un altre, el professorat, crea malestar i desconfiança, i no es veu tant com un problema de recursos, com de prioritats del govern. Davant d'això, s'ha d'assumir la responsabilitat i argumentar-ho.

No vull entrar en valorar si són justes o no les reivindicacions del professorat, ni la proposta que fa el govern. En tot cas m'ha estranyat molt que des d'Ensenyament es digui que s'ha pactat amb els sindicats, quan els participants tenen una representativitat minoritària en el sector, i que no vulguin continuar les converses amb els sindicats que tenen majoria entre el professorat. Crec que és un error que no pot ajudar gens a resoldre la situació. El diàleg és bàsic i no es pot menystenir. Diuen que parlant la gent s'entén. Que ningú cregui que asseure's en una taula és rebaixar-se i perdre el control. Tot el contrari!

Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

Com ens condiciona el temps!

Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.

Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.

Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.

Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

Ara l'eix transversal ferroviari

De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.

És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.

No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.

El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?

El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...

A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Pobresa del llenguatge

L'altre dia vaig llegir una notícia on es deia que el president dels EUA, Donald Trump, utilitzava un vocabulari molt reduït, semblant al d'un noi de 8 anys. No sé què hi ha de cert, però sí que tots ens hem adonat del seu nivell i la seva manera d'exercir el poder, de les expressions i amenaces, i estem una mica espantats.

Arran d'aquesta notícia vaig pensar que cada vegada m'adono més de la simplicitat de les estructures sintàctiques de les converses de la gent, amb un vocabulari reduït i una pèrdua dels matisos que fins i tot provoca problemes a l'hora d'expressar-nos i d'entendre'ns. A vegades, fins i tot, notes l'estranyesa dels teus interlocutors quan utilitzes mots poc habituals, però que coneixes de petit i utilitzes de la manera més habitual.

I això és perillós perquè s'encomana. T'adones que tu, que sempre t'ha agradat conservar frases fetes i mots poc freqüents, també vas claudicant i eliminant-los del teu vocabulari habitual. Penso que hauríem de fer un esforç per no perdre paraules ni reduir el nostre vocabulari. La riquesa del llenguatge forma part de la nostra cultura i civilització, i si ho perdem, també és en detriment de la cultura.

No es tracta d'estar parlant amb expressions rebuscades i extretes de racons de diccionaris i enciclopèdies. Tampoc cal exagerar, però sí que hi ha unes expressions que eren normals i corrents amb uns mots menys genèrics dels que ara s'acostumen a utilitzar i que no els podem deixar perdre. També a l'hora de parlar dels noms dels ocells, les plantes, els nostres arbres. És bo que ho sapiguem distingir i que en fem ús, perquè els nostres joves no puguin dir que no n'han sentit a parlar mai.

Ja sé que tot això pot semblar superflu i poc important. Que el més important és comunicar-nos i fer-nos entendre, però, com en totes les coses, cal buscar l'excel·lència, i recuperar mots i expressions del nostre llenguatge és una bona manera d'excel·lir.

Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!