De nou, la lluna

Arran de l’enlairement de l’Artemis II en direcció a la lluna em venen a la memòria les imatges en blanc i negre de l’arribada de l’Apolo XI al nostre satèlit. Ho vàrem seguir amb expectació i emoció. No ens ho acabàvem de creure. De fet, durant molts anys hi va haver qui es va dedicar a comentar i defensar que tot havia estat un engany i que es tractava de decorats.

Després han passat molts anys sense que aquella proesa tingués continuïtat. La lluna ja no interessava?

Nosaltres, que no hi entenem res, pensàvem que a partir del 1969 tot seria un anar i venir de la lluna, on s’hi construïria i hi hauria qui hi faria llargues estades. D’alguna manera, quan vam veure que l’aparcaven, vàrem quedar una mica desil·lusionats. Ara hi tornen.

Haig de suposar que durant aquests cinquanta anys llargs s’ha avançat molt en coneixements i a més ja no són només els nord-americans els que s’hi dediquen, sinó que russos i xinesos no queden curts. Bé, potser els russos amb el pa amb tomàquet que tenen muntat amb Ucraïna, ara quedaran un xic despenjats.

Sigui com sigui, amb el nou viatge en marxa, encara que sabem que no hi posaran els peus, tots ens hem engrescat una mica i hem deixat de pensar, per uns instants, amb la barbàrie que provoca el seu president.