dilluns, 26 de desembre del 2016

Sobretaula de Sant Esteve

La sobretaula de Sant Esteve s'ha allargat fins gairebé les 8h del vespre, fent-la petar amb temes diversos, i en algun moment amb certa intensitat. És agradable quan pots opinar i escoltar les opinions dels altres que tant t'ajuden a configurar la teva personalitat, perquè no només d'allò que pensem i creiem estem formats, sinó també de tot allò que rebem dels altres si tenim la capacitat de saber escoltar.
Hem acabat parlant de l'Aula d'Extensió Universitària per poder parlar en positiu i no deixar-nos un regust en una jornada tan nostra com és Sant Esteve. Perquè parlar de la política a Arenys o a Catalunya no ens engresca gaire, ni ens fa sentir optimistes de cara el futur proper.
Aquest 2016 la nostra vila ha viscut una moció de censura que va fer fora l'alcalde de l'agrupació que havia guanyat les eleccions de l'any passat, per col·locar la primera alcaldessa de la història local. Una moció que varen secundar la gairebé totalitat de les forces de l'oposició que criticaven la mala gestió de l'alcalde defenestrat.
Hem parlat de què s'ha fet fins ara i de quines eren les expectatives per als propers mesos. Us haig de dir que no hem estat gens optimistes. Hi ha temes pendents de resoldre que arrosseguem des de fa anys i que no hi ha cap previsió que ara es puguin solucionar.
També hem parlat del procés català, del federalisme com alternativa en aquests moments inviable pel rebuig de la gran majoria que l'hauria de fer possible, i de la impossibilitat d'aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat. Tampoc aquí hem estat gens optimistes i ens hem hagut d'acontentar amb la incertesa del moment que vivim.
Els joves, la comunicació, la mediocritat de la majoria dels polítics, l'evolució de la societat on vivim i els canvis soferts des de la nostra infantesa... De tot això n'hem parlat i de la por a Trump i als nous líders europeus que poden sortir en els propers mesos. Dels referèndums perduts a Itàlia i a la Gran Bretanya, i la necessitat o caprici de convocar-los... No hem arreglat el món, però hi hem pensat, reflexionat i opinat.

diumenge, 25 de desembre del 2016

No vaig escoltar el missatge del rei

Confesso que no vaig escoltar el missatge del rei espanyol perquè no m'interessa el que pugui dir i deixar de dir, ni ara ni mai. La meva decisió va més enllà del monarquisme o republicanisme, i s'argumenta en què les paraules són sempre les mateixes i no solucionen res. A mi el que m'interessa són els fets i el rei, de fer, no fa res, sinó que diu el que li redacten. A mi el que m'interessa és el que fa el govern, pensi el que vulgui el rei d'Espanya.
He llegit alguns comentaris del missatge del rei a la premsa escrita, però tampoc gaires perquè és el que us deia, no ens ha descobert res de nou i si realment hi ha preocupació per la pobresa, que facin alguna cosa al respecte, i si la preocupació està en la unitat d'Espanya, que també procurin entendre per què Catalunya n'està farta. No és un caprici, sinó maltractament continuat que es podria solucionar si hi hagués una voluntat sincera.
No l'he escolat perquè no em crec el que pugui arribar a dir, ni que tingui clar que pensa en tots els espanyols, amb les seves singularitats i diversitat, també la lingüística. I que tot això no se soluciona fent una frase amb la llengua de les minories, que desconec si en aquesta ocasió va utilitzar.
No vaig escoltar el missatge del rei i no li tinc cap mania de cap tipus, simplement que no m'és útil, ni l'he escollit, ni m'hi sento representat. No vaig escoltar el missatge del rei ni ara ni suara. Si a algú li interessa ho trobo perfecte, però jo ja estic fart de paraules amables, o no tan amables, i vull fets, i el primer que ha de fer un rei d'un estat monàrquic és rebre totes les autoritats i representants dels ens públics. Si no li deixen fer, tampoc és tan important com per dedicar-li audiència, encara que sigui a través de la televisió i assegut al sofà de casa.

dissabte, 24 de desembre del 2016

La hipocresia que corromp la societat, també el dia de Nadal

Després de llegir alguns escrits parlant de diferents aspectes que afecten la manera de ser i d'actuar socialment he pensat que vivim en una societat hipòcrita que amaga allò que no li convé i deixa veure allò que l'interessa, normalment per treure'ns de sobre qualsevol responsabilitat de tot allò que no rutlla prou bé.
Clamem al cel contra qualsevol tipus de violència, però permetem l'agressió a la pobresa. Els nostres polítics es posen molt aviat d'acord en denunciar qualsevol violència, ja sigui terrorisme o sexisme, però en canvi sorgeixen més dubtes i hi ha qui s'hi posa d'esquena quan algú explica casos de pobresa energètica, o fins i tot judicialment es permet que a una família sense recursos se la pugui deixar sense llum perquè no ha abonat la quota mensual.
Mentre hi hagi lleis que ho permetin i persones que no s'escandalitzin perquè això continuï passant no estarem vivint en una societat justa, sinó en una societat provocadora de misèria i violència, si més no ètica.
Avui parlarem del Nadal, la pau i el bé, però hi haurà famílies que estaran preocupades per aconseguir un tros de pa i teniu prou caliu a casa per no passar fred ni emmalaltir. Escoltarem el missatge de no sé quina autoritat desitjant la felicitat, fins i tot recordant que hi ha algunes famílies amb problemes, però sense tenir cap tipus de vergonya ni adonar-se que ell podria passar amb molt menys i provocar que el govern de torn treballés perquè això no fos possible.
Aquesta hipocresia fa molt mal i ens deixa intranquils, i que cap partit polític es vanagloriï d'estar-ho fent millor que un altre. Hi ha molts motius per posar-se d'acord totes les forces polítiques i combatre la injustícia n'és una. Exigim-ho i no ens quedem tranquils fins no aconseguir-ho. 

divendres, 23 de desembre del 2016

Cimera per al referèndum

Mentre els polítics sobiranistes estan reunits amb representants del món social i polític català favorables al referèndum, els diferents tribunals de justícia continuen treballant a demanda del govern espanyol per limitar les actuacions dels ens catalans i els seus polítics.
Avui s'ha conegut la data d'inici del judici a Mas, Ortega i Rigau per haver col·locat les urnes a disposició dels catalans, en el procés participatiu del 9-N. Per altra banda el Tribunal Constitucional anul·la les ponències conjuntes de les lleis de desconnexió, i prohibeix a la Generalitat les relacions diplomàtiques amb altres països.
Tot plegat forma part de la col·lecció de disposicions que limiten la capacitat de moviments del Parlament català i del seu govern. No es tracta només de tenir un Estatut retallat i desfigurat, sinó que a més la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional és a la baixa i a mercè del govern estatal.
Poques expectatives de resultats efectius de la Cimera d'aquesta tarda, però no ho criticarem quan hi ha una colla de gent que decideix reunir-se per dialogar, un fet gairebé insòlit avui dia, i ara més quan veus que el Tribunal Constitucional s'atreveix a prohibir reunions. Això em recorda els meus anys de joventut, quan no et podies reunir. Esclar que llavors vivíem en una dictadura...

dijous, 22 de desembre del 2016

La conxorxa dels poders de la democràcia

Estàvem massa acostumats que tot el que deia el govern anava a missa i ningú ho qüestionava, i si gosava fer-ho havia de sortir amb la cua entre cames. Parlàvem de la independència dels tres poders i ens ho crèiem. Ningú es ficava amb l'altre, però això era realment ser independent? Hores d'ara ens temem que vivíem molt enganyats.
Avui critiquem la dependència dels tres poders i parlem d'una democràcia aigualida i la pèrdua dels drets més elementals de la ciutadania. A més, l'anomenat cinquè poder, la premsa, també està aliada amb els altres poders. Tots contra nosaltres, i sobretot contra els catalans, per agosarats!
No només el Tribunal Constitucional va donar la raó al govern central contra la llei de la pobresa energètica, sinó que fins i tot ara que sembla que Madrid la vol aprovar hi ha jutges que hi posen traves i suspenen l'obligació de les companyies elèctriques de comunicar els talls de llum.
Vivim en un país que qui realment mana són les grans multinacionals, els bancs i el diner en totes les seves facetes. Tot el que puguis fer per anar-hi en contra resulta inútil, encara que siguis un Parlament escollit per una comunitat com Catalunya. Em pregunto, doncs com pot ser que hi hagi persones i polítics de ments obertes i progressistes que no s'adonin que estem lluitant amb tots els elements en contra. Només ho puc entendre si reconec que el diner ha fet molt mal, i nosaltres en diem corrupció política. Si m'adono que la categoria ètica i personal de molts polítics té molt que desitjar, i no em refereixo als abnegats que dediquen el seu temps lliure per treballar per la societat, sinó a aquells que ostenten gran poder, exercint o estan jubilats de la política.

dimecres, 21 de desembre del 2016

No és un adéu per sempre, senyor Aznar, oi?

Aznar diu adéu al PP com a president d'honor, però no com a militant. Quin serà el següent pas? Diríeu que ha perdut el litigi amb Rajoy? Es tracta potser d'alliberar-se de qualsevol lligam per crear un nou moviment? Pensa en Vox?
Tenim clar que des d'un lloc o altre continuarà burxant i pontificant. Com deia un tertulià de la televisió catalana, Espanya té un problema amb els ex-presidents. Per què no callen i continuen cobrant pels favors rebuts?
No crec que en la situació actual l'ex-president Aznar vulgui tornar al primer pla de la política, però no seria tan estrany que promogués, des de l'ombra, un nou moviment polític, més a la dreta del PP, més centralista, i amb la voluntat d'emportar-se l'extrema dreta del Partit Popular.
L'intent de Vidal-Quadras no va quallar, però els perfils són diferents. Aznar segur que aconseguiria fer forat, sobretot si és capaç de trobar la cara afable que vengui, el titella que pugui manipular sense gaire esforç. Probablement Rivera hauria estat un bon candidat.
Desconec si Rajoy intuïa la carta d'Aznar, i si respira alliberat o més aviat el preocupa. No és el mateix criticar des de dins que fer-ho des de fora. No és el mateix ser militant que figurar com a president honorífic. Rajoy ha demostrat que no s'ha sentit en deute amb qui el va nomenar, sinó que ha seguit la trajectòria que s'ha fixat i ha aconseguit fer fora tots els seus crítics. La llàstima de tot plegat és que parlem d'estratègia de partit i no de servei a la població. 
En un moment en què Iglesias i Errejón es barallen per fer valer la seva opinió dins de Podemos, i que Pedro Sánchez pretén recuperar el lideratge del PSOE, José Maria Aznar decideix sortir i deixar via lliure a Rajoy perquè continuï amb la seva política tan diluïda i dèbil als ulls de l'ex-president. Caldrà seguir de prop els moviments d'Aznar en el futur.


dimarts, 20 de desembre del 2016

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.
L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.
A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.
Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.
M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.
Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho. 

dilluns, 19 de desembre del 2016

Què en serà dels dos partits que havien de revolucionar l'Estat?

Mentre esperem a veure com continua tot el tema de les inhabilitacions a càrrecs sobiranistes, seria bo recordar aquells moments en què apareixien dues forces polítiques per trencar el bipartidisme a Espanya, i practicar una política diferent a la dels partits de sempre. C's, a nivell estatal ja que nosaltres ja els patíem, i Podemos, varen dir-nos que el bipartidisme s'acabava amb ells, i també la manera clàssica de fer política del PSOE i el PP, que tant ens havia avorrit, fins al punt de desafectar una gran majoria de ciutadans.
Això passava no fa gaire temps i crèiem que podien tenir raó i a més aconseguir millorar la política del país, posant en qüestió certs tics comuns dels dos grans partits espanyols, no sé si pactats, però com a mínim de pràctica comú.
La història fins ara ens ha demostrat que certament Espanya deixava de tenir només dos grans partits polítics, i n'afegia dos més amb més pes que no tenia des de feia força temps Izquierda Unida. La segona promesa, la de fer fora la corrupció i canviar la manera de fer política ha quedat més en quarantena. Probablement la gent de Podemos, si hagués aconseguit més suport hauria pogut provocar més canvis, però el que tenim molt clar és que la gent de C's mai podrà ser un recanvi del PP, sinó tan sols un canvi de persones, però no d'ideologia.
Després d'observar la seva incapacitat de contrarestar la simbiosi de PP i PSOE, tot fa pensar que el seu futur és molt incert, sobretot pel que fa a C's, perquè el seu discurs ja el representa el PP. En el cas de Podemos la seva vida depèn bàsicament de dos factors. En primer lloc s'ha d'acabar de veure com resolen els problemes interns de lideratge i d'estructuració del partit a nivell estatal, i per altra banda només tindran èxit si són capaços de mobilitzar els protagonistes del 15M. Si se'n decanten el seu futur serà efímer.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Recordeu: 905 11 50 50

Sens dubte avui a la nostra nació és el dia de la solidaritat, de pensar en els altres, en aquells que no han estat tan afortunats com tu i que han sofert alguna lesió cerebral, però també per ajudar a investigar perquè la resposta mèdica millori el futur dels que la patiran, qui sap si nosaltres mateixos.
No voldria imaginar-me que només dediquem un dia a l'any per pensar en els altres i en el futur de la nostra medicina, però sí que és important que, un dia com avui, tinguem la sensibilitat d'emocionar-nos i pensar en els altres, en tots i no només en nosaltres.
Cal agrair l'esforç de molts perquè siguem tots una mica més sensibles, perquè no passem per la vida sense pensar en els altres ni reflexionar sobre la sort que hem tingut de viure amb la qualitat de vida que tenim. Potser podríem viure millor, però de ben segur que n'hi ha molts que viuen molt pitjor que nosaltres.
Us deixo perquè encara no he telefonat a la marató. Recordeu: 905 11 50 50

dissabte, 17 de desembre del 2016

C's fa fora la socialdemocràcia del partit

En alguna ocasió he parlat en aquest bloc de la primera intervenció a Arenys de Mar del partit Ciudadanos. En aquells moments era tota una incògnita, encara que aviat vàrem poder observar que l'objectiu principal, per no dir l'únic en aquell moment, era atacar qualsevol moviment en defensa de la nació catalana. Era un partit espanyolista que naixia a Catalunya i que posteriorment s'ha expandit per les espanyes.
Una cosa que em va sorprendre varen ser les discussions, a la sala Josep M. Arnau del Calisay, entre aquelles persones del públic que es manifestaven d'esquerres i les que ho feien de dretes. No es posaven d'acord en si el nou partit era d'esquerres o de dretes. Uns venien desencantats del PSOE i d'altres havien votat sempre el PP.
Han passat els anys i jo he fet la meva interpretació, que no sempre han explicitat els militants i simpatitzants de C's fins ara. Jo sempre he pensat que es tractava d'un partit de dreta rància, amb un objectiu clar que era intentar contrarestar el creixement del catalanisme, ara independentisme.
Podia haver-hi militants i simpatitzants que anteriorment haguessin format part o votat el PSOE, però es tractaria d'aquelles persones que tant podrien estar en un lloc com en l'altre.
Actualment s'ha vist clar que el partit és de dretes i que actua com a tal, fins al punt que avui la premsa es feia ressò de la voluntat de Rivera d'arraconar els tics socialdemòcrates que poguessin subsistir a la formació, per renunciar-hi explícitament. És bo definir bé els posicionaments, un defecte que pateix actualment el PSOE, sobretot pel que fa a la resta d'Espanya.

divendres, 16 de desembre del 2016

La presidenta del Parlament català investigada

Avui s'ha presentat a declarar la presidenta del Parlament català, i ha respost les preguntes del seu advocat. Per uns es tracta de desobediència al Tribunal Constitucional i pels altres de defensar la democràcia i la llibertat d'expressió i debat del Parlament d'un país.
En una situació normal estaríem dient que tot és possible i no sabem què passarà, però no estem en una situació de normalitat. Encara que el nou ministre portaveu del govern espanyol digui que és injust considerar que la Justícia espanyola no és independent, tots sabem, i ells també, que la Justícia al nostre país, el gran, no és garantia de res des de fa molt temps.
No vull repetir el post d'ahir, però és evident que arribo a la mateixa conclusió. En no creure en el Tribunal Constitucional ni en tots els tribunals que tenim per sobre nostre, no tinc cap dubte de quina serà la sentència: la inhabilitació.
L'altra cosa és conèixer d'antuvi què passarà una vegada inhabilitada la presidenta del nostre Parlament. Caldrà sortir al carrer, com escrivia avui Xavier Bosch al diari ARA, o simplement anar a les urnes en un referèndum consensuat amb el govern espanyol?
Tothom és lliure per somiar, encara que el somnis acostumen a ser molt enrevessats i s'ajusten poc a la realitat. De moment les mobilitzacions al carrer continuen, però no sabem el temps que duraran. Hi ha maneres d'aturar-les, a les bones, però malfio del govern espanyol que les sàpiga emprar. 

dijous, 15 de desembre del 2016

No crec en la Justícia espanyola

Cada dia tinc més clar que no tinc cap tipus de confiança en la Justícia del nostre país. Accepto que puc estar molt equivocat i que se'm pugui retreure la meva desconfiança i incredulitat, però he observat massa decisions interessades com per continuar pensant que al nostre país s'exerceix la Justícia amb objectivitat, honestedat i coherència, i, sobretot, que es tracti tothom de la mateixa manera.
Vull deixar clar que no és necessari pensar en tot el procés català per arribar a aquestes conclusions. Ho deixo de banda i em limito a la corrupció, les clavegueres de l'Estat i la interdependència dels poders polític, executiu i judicial. Hi podríem afegir totes les decisions sobre el procés independentista, però amb els exemples que he exposat n'hi ha suficient.
No crec ni en el 'Defensor del Pueblo', ni en el 'Tribunal Constitucional', ni en el 'Tribunal Suprem', ni en cap ens que es basi en la igualtat de tots a l'hora de ser jutjats, perquè no és cert. Només el fet que qui té diners, per més actes il·legals i corrupcions que hagi comès, no hagi d'anar a la presó, mentre que sí hi va el pobre desgraciat que no té un raure i ha robat quatre duros, ja demostra que la Justícia no s'aplica correctament ni de la mateixa manera a tothom.
Nosaltres de joves lluitàvem contra el franquisme, i podem entendre els joves d'ara que es revelin contra aquesta democràcia corrupta de l'Estat, perquè el futur no és gens clar, a no ser que siguin hereus dels que han manat sempre al país.
Voldria equivocar-me, però la solució als nostres mals no està en mans dels actuals dirigents polítics, ni tampoc de l'oposició. Han de canviar molt les coses perquè puguem albirar una mica d'esperança. De moment no podem dipositar la nostra fe en els que ens bombardegen amb discursos falsos sobre democràcia i bé social. D'aquí que sorgeixin personatges com Trump, Marine Le Pen, Norbert Hofer, Geert Wilders, i similars. La gent està cansada dels polítics de sempre i busca revulsius, que no són garantia de res, però serveixen per sortir de la monotonia de sempre. Aquí ja hi tenim a Rajoy.

dimecres, 14 de desembre del 2016

La llibertat d'expressió del govern del PP

El president Rajoy defensa que a Espanya hi ha llibertat d'expressió, però no entén el veritable sentit de la paraula llibertat. No entén que si hi ha una llei que limita què podem dir els ciutadans ja no podem parlar de llibertat. Encara que jo no ho defensi, no veig el problema que unes persones cremin o estripin una imatge, encara que sigui del rei. Si això és motiu de judici i càstig, on és la llibertat d'expressió? No podem estar a favor de la República i en contra d'una Monarquia?
Tindria raó el senyor Rajoy si digués que avui hi ha més llibertat d'expressió que no pas durant el franquisme, però afirmar rotundament que a Espanya hi ha llibertat d'expressió no es pot fer si no es matisa i es diu que aquesta està limitada.
No em va semblar bé la reacció dels diputats i diputades de la CUP estripant la imatge del rei en les dependències del Parlament català, però aquesta és una opinió que simplement és això: opinió. I la famosa 'llei mordassa'? Defensa el president del govern estatal que amb una llei com aquesta vigent es pot manifestar alegrement que a Espanya hi ha llibertat d'expressió?
Vull creure que el PSOE serà prou valent com per exigir derogar totes aquelles lleis que només podien ser aprovades amb la majoria absoluta del PP. La gran sort serà que el PSOE podrà comptar amb el suport de Podemos per depurar tot allò imposat per la dreta extrema que és el PP. Tant de bo que el PSOE també defensés el referèndum com a via d'expressió. Si no és així, i molt em temo que no ho serà, no podrem estat parlant d'una veritable llibertat d'expressió.

dimarts, 13 de desembre del 2016

La força dels xenòfobs sembla imposar-se a la UE

Que algú m'ho expliqui bé, però m'ha semblat entendre que la darrera tàctica de la Unió Europea és la d'evitar els partits xenòfobs tot actuant com ells, és a dir, perquè no guanyin les eleccions incorporaran polítiques típiques dels xenòfobs i llavors als europeus ja no els caldrà votar-los. És així?
Si prohibim que els ciutadans no europeus rebin ajuts socials, els autòctons estaran contents i ja no votaran els partits d'extrema dreta. És així com ha d'actuar la Unió Europea? És això el que demana la majoria? On són els principis ètics?
A més també volen controlar aquells europeus que creuen fronteres per beneficiar-se dels drets del país veí. Això em fa pensar que la Unió Europea és un somni i res més. No ens ho acabem de creure, i no només fem riure a les grans potències mundials, sinó que nosaltres ens fem trampes al solitari.
Ara ja s'està parlant que la Gran Bretanya es pot convertir en un nou paradís fiscal per als països que continuem a la Unió Europea. Potser aviat no serà tan 'xollo' ser membre de la UE, i encara millor si amb la independència no ens hi volen. Si tants països es plantegen sortir-ne, o com a mínim tenen partits polítics que ho avalen i estan pujant, quin interès per continuar a dins?
Probablement no és molt lluny el dia en què la teoria sobre els beneficis d'actuar al marge de la UE guanyi per majoria i llavors el desapuntar-se serà tan fàcil com ho ha estat de la UDC, que ahir en parlava.

dilluns, 12 de desembre del 2016

UDC, l'últim que tanqui la porta!

Avui el diari tornava a parlar de Demòcrates i Lliures, dues formacions polítiques de la dreta catalana amb un punt de discòrdia important: la independència de Catalunya. Demòcrates, l'escissió d'UDC, es manifesta clarament independentista i recupera Josep Maria Vila d'Abadal que havia abandonat abans el partit. Per la seva banda, Lliures, liderat per qui fou conseller i militant convergent, Antoni Fernández Teixidó, ha dit per activa i passiva que són anti-independentistes, i aquesta va ser la principal raó d'abandonar CDC.
Fa dies, però que no sento a parlar d'UDC, i desconec si la fuga de militants continua. Sens dubte que amb el deute que tenen, qualsevol es queda a dins! El fracàs del seu enfrontament, primer internament i després amb Convergència Democràtica, constatat en les dues convocatòries electorals que els varen deixar fora del Parlament català i del Congrés espanyol, no els ha donat gaires ànims per continuar endavant. Quines són les opcions dels seus militants?
Una primera seria quedar-se a casa i dedicar-se a altres activitats, o bé escollir una opció política de la dreta catalana que cada dia es troba més dividida. Abans, com li va passar al delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, la sortida de CIU només t'oferia la possibilitat del PP. I ben bé que li ha anat! Ara, però l'oferta és molt variada, amb el perill, però, que molts tornin a quedar a fora.
Quines possibilitats tenen Demòcrates o Lliures de treure algun diputat a les primeres eleccions que es presentin? S'hauran de refiar d'una nova davallada de PDECat?
Com que la CUP continua en la seva línia habitual, no ens pot sorprendre que abans d'un any se'ns convoqui novament a les urnes i d'aquesta manera podrem veure qui s'hi presenta i quin resultat obté la dreta catalana en les seves diferents versions.


diumenge, 11 de desembre del 2016

Els partits polítics en crisi

Vivim en una contradicció constant, la qual cosa no seria negatiu si en fóssim conscients, però el problema sovint ve perquè no ens n'adonem. Quan analitzem els partits polítics, que en sabem molt, critiquem la crisi en què es troben la majoria d'ells i envegem la integritat d'altres. Això no sempre va així, és a dir, no sempre qui està en crisi és qui ho té més magre, a no ser que es tracti d'una crisi permanent.
El PP, encara que ha patit els seus moments, es pot considerar un partit polític força íntegre amb una devoció gran al seu líder, tot i que no sempre ha estat així. La resta de partits, en general, han trontollat més i actualment estan en crisi.
La crisi l'hem d'interpretar com una oportunitat, a no ser, com deia abans, que sigui una crisi perenne, o bé de futur incert. Les crisis dels partits polítics estan en sintonia amb la societat en general. Una de les crítiques que reben avui els polítics és la de la manca de representativitat i el seu poc interès en la participació de la ciutadania, més enllà de les votacions de cada quatre anys.
Ens adonem també que molts problemes actuals de dins dels partits giren al voltant del lideratge. Passa al PSOE i en menor mesura també a Podemos. La crisi dels partits polítics, però no acaba només aquí. Hi ha qui té problemes de base importants. Com en tota crisi, si es condueix bé pot ser un revulsiu per al partit polític. Es tracta de dialogar i deixar molt clar quins són els objectius, més enllà de guanyar les eleccions.
Per tot això crec que, al marge de la dependència del PDECAT a l’èxit o fracàs del procés, de la crisi d'identitat de C's, vistos els resultats electorals i el poc cas que el PP li fa, o del ser o no ser d'ICV i EUIA, la crisi del PSOE és més profunda que no pas la que pugui patir Podemos, perquè han posat en dubte els seus objectius i han gairebé trencat el seu lligam amb la militància, o amb bona part d'ella. 

No és fàcil que amb un cop de puny sobre la taula la maquinària comenci a treballar de manera conjunta, si més no en els partits d’esquerra, i és per això que mentre estiguem parlant de problemes de lideratge, el partit se’n ressentirà. És l’essència i els grans objectius el que pot unir la militància per treballar plegats per aconseguir-los.

dissabte, 10 de desembre del 2016

La salut de Jorge Fernández Díaz

Segons he pogut llegir a la premsa digital d'avui, l'ex-ministre d'Interior patiria un càncer de fetge. No cal dir que és una mala notícia i que només puc desitjar-li una bona recuperació i que superi la malaltia.
Qui m'hagi seguit en aquest bloc sabrà que a l'ex-ministre Jorge Fernández Díaz no l'he deixat massa bé i l'he criticat fins al punt d'afirmar que ha estat el pitjor ministre de la història de la democràcia espanyola. Això no treu, però que em dolgui la seva malaltia i que li desitgi tota la sort del món per superar-la.
Una cosa és la persona i l'altra el càrrec que ocupa. Com a persona no hi tinc res a dir, encara que pugui pensar que hi té molt a veure amb la seva manera d'actuar. Com a polític sí que està a mercè dels comentaris crítics i en el seu cas se'ls ha merescut.
Jorge Fernández Díaz no només forma part d'un partit polític corrupte; no només ha estat descobert conspirant contra polítics catalans, aprofitant el seu càrrec, sinó que a més ha pres moltes decisions errònies, algunes d'elles força patètiques. Potser ara que sembla que el PP vol canviar les formes, li resultaria més còmode actuar, però jo sempre he pensat que l'ex-ministre compleix tots els estàndards de ministre franquista, com va ser, per exemple, el senyor Rodolfo Martín Villa.

divendres, 9 de desembre del 2016

L'afany pel diàleg del PP

El nou govern espanyol, del mateix color polític dels darrers cinc anys, ens vol fer creure que de cop i volta els ha vingut la dèria per dialogar amb Catalunya. Fins i tot la seva vicepresidenta, la mateixa d'abans, però amb funcions una mica diferents, s'ha muntat un despatx a Barcelona per representar una voluntat negociadora sense límits, encara que de moment només hagi parlat amb els representants polítics que l'han fet vicepresidenta, oposició a Catalunya.
A vegades crec fermament que el govern del PP ens considera uns babaus que ens ho creiem tot. Potser fins i tot tenen part de raó, però a mi em resulta insultant i una cosa encara més interessant, em reafirma en el meu rebuig a tot el que faci olor de partits polítics espanyols. Res a dir en contra de la societat civil espanyola que prou pena tenen d'haver-los d'aguantar.
Sents el ministre Rafael Catalá parlant del diàleg i se't remouen els budells. Com podrà tenir tanta cara! És que potser ho diu perquè ara no tenen majoria absoluta? Però si no els caldria canviar perquè C's i PSOE li donaran tot el suport quan es tracti d'anar en contra de Catalunya, i el PSC...
Si realment creuen que han de dialogar, perquè han trigat tants anys a decidir-se? Realment volen dialogar o fer-nos desistir del referèndum? Podem confiar en les promeses que ens faran? Parlaran de la revisió del finançament autonòmic, quan està pendent des de fa dos anys? Diran alguna cosa del corredor del Mediterrani? 
Permeteu-me que em mostri molt escèptic. Fa molt temps que vaig perdre la fe en aquesta gent i no els veig gens honestos a l'hora d'actuar. Ni em crec que vulguin dialogar ni que ens ofereixin res més del que ens han donat fins ara.

dijous, 8 de desembre del 2016

Quin futur ens espera a Arenys de Mar?

L'entrevista a l'economista i sociòleg Josep Maria Pascual, al diari ARA, resulta interessant. De fet n'hi ha més d'una que m'ha agradat llegir i pensar-hi. Pascual, segons diu el diari, és un especialista en estratègies urbanes que ha assessorat més d'un centenar de ciutats, i ja m'agradaria que assessorés el meu govern local, però potser és una vila massa petita com per pretendre tenir un expert com a assessor. De moment tenim un cap de protocol que, a part d'indicar on s'han d'asseure els regidors i regidores a la missa de Sant Zenon, deurà vetllar per quines portes s'han d'anar a tocar perquè no ens quedem gestionant només el migrat pressupost municipal.
Quan li pregunten a Pascual en què consisteix dissenyar estratègies urbanes respon "en conèixer la dinàmica de la ciutat, veure les oportunitats i amenaces que té de cara el futur, i identificar els projectes més interessants".
Jo em pregunto si el meu govern ho té clar, o si més no si s'ho ha plantejat. Fa molts anys que els diferents governs locals de la meva vila s'han dedicat, amb més o menys encert, a tapar forats, viure del passat i no crear expectatives de futur. Si ara els demano un pla estratègic se'm posaran a riure. Una altra vegada? Si ja se n'ha fet molts! I què s'ha posat a la pràctica? Res!
Si hem estat incapaços fins i tot de consensuar un Pla d'Equipaments, o donar sortida a un Mercat municipal que està hivernant, més enllà d'organitzar tastets una vegada al mes! Ens apuntem a la moda, ara toca els emprenedors, però tot queda de cara a la galeria, i tant de bo m'equivoqui aquesta vegada!
Quants anys fa que parlem de desviar el trànsit de la Riera, d'una nova ubicació de la Biblioteca, de solucionar els problemes del clavegueram... Si hem estat incapaços de resoldre tot això i més, com podem pretendre treballar un pla estratègic per a Arenys amb un mínim de garanties de posar-ho en pràctica?
Continuem fent bullir l'olla, sense condiments que facin el caldo una mica gustós i ens animi a tastar-lo. Ah! Les solucions també poden venir de l'oposició, que en són molts ara!

dimecres, 7 de desembre del 2016

La mort també en el bell mig de la natura

Ahir a la tarda, des de l'Avenc, contemplàvem el poc nivell del pantà de Susqueda i poc podíem pensar que poques hores més tard tres persones hi perdrien la vida en un fatídic accident automobilístic. Quan creus que tot allò que la vista et permet contemplar està ple de pau, t'adones de la crueltat de la vida, i de la necessitat de viure intensament el present i aprofitar l'existència per gaudir i fer gaudir els teus.
Una vegada plorades les tres morts i amb la mirada en com evolucionen la resta dels familiars afectats, tres menors d'edat, parlem de la imprudència o temeritat del conductor del vehicle, i tots ens escandalitzem de les condicions del viatge, sense mesures de seguretat i amb excés de passatgers. Ara, però és tard i només pot servir d'exemple per aquelles persones que continuen fent orelles sordes als avisos preventius.
Molts conductors, abans d'iniciar un viatge, no s'aturen a pensar en la seva responsabilitat per les persones que ocupen el vehicle, i la necessitat de conduir amb precaució, no només limitant la velocitat, sinó tenint molt clar també quin és el trajecte a realitzar i les dificultats o perills que pot suposar.
Cal pensar que tan perillós pot ser un conductor que supera els límits de velocitat, com aquell que condueix a poc a poc, però no sap situar-se a la dreta. Tens la sensació que per alguns conductors el fet que els avanci un cotxe sigui un atac al seu honor, i per això fan l'impossible per evitar-ho.
A mi m'agrada conduir, però continuo pensant que la conducció en si mateixa no té cap sentit, i que el cotxe serveix per apropar-te on vols, i ho has de fer amb seny i responsabilitat.
Des d'aquí el meu condol als familiars de les víctimes de l'accident d'ahir a la tarda.

dimarts, 6 de desembre del 2016

Quan i per què fem el paperot

Treballar avui és fer el paperot. Crec que una cosa així l'ha dit un representant de Societat Civil Catalana de Badalona, en relació al fet que càrrecs electes locals hagin anat a treballar als ajuntaments. I voleu dir que no l'estem fent sempre tots el paperot?
També podríem dir que les dotzenes de persones que s'han manifestat per Barcelona celebrant el dia de la Constitució han estat fent el paperot, no? O la seixantena, segons diu la premsa, que ho han celebrat davant de l'ajuntament de Rubí, i la cinquantena que els han xiulat també, oi?
El paperot el fem sovint i normalment serveix per manifestar, de manera molt expressiva, allò que pensem, volem o reclamem, però no ens deixen. Si no ho podem votar, ho manifestem. 
Anar a treballar avui, el dia de la Constitució, pot semblar una rucada, però també es pot interpretar que estem farts d'aquesta Constitució que se'ns planta a la cara cada vegada que reclamem ser lliures i poder decidir. Quina manera millor de dir que no volem aquesta Constitució que ens ofega?
Perquè el problema és quan les coses es converteixen en sagrades i inamovibles. Una constitució no es fa per canviar-la cada dos per tres, però tampoc ha de suposar una llosa que no avança amb el temps, quan sí que ho fa la societat. No voler entendre això és d'ignorància o mala fe. Que cadascú esculli el que cregui més versemblant.

dilluns, 5 de desembre del 2016

La ciutadania es manifesta en un referèndum

Estic convençut que no se us ha escapat algun comentari sobre el referèndum italià d'aquest cap de setmana, amb un resultat contrari al que defensava el primer ministre. ¿No heu sentit alguna persona dient que no es poden organitzar referèndums sense tenir assegurat l'èxit? ¿No li heu sentit dir que el primer ministre italià, com també el primer ministre anglès amb el Brexit, han estat uns irresponsables? Si acceptem aquest pensament li estem donant la raó al govern espanyol respecte al referèndum català.
Tot parla i diu defensar la participació, però quan s'organitza un referèndum i no agrada el resultat, menysté la voluntat popular. Això també passa amb els resultats electorals quan guanya qui no voldries. La culpa és que la gent no sap votar. Doncs, no! La gent sap què vota, i en tot cas són els polítics que no saben què demanen.
Si no es vol convertir una referèndum en un plebiscit, cal explicar millor i no obsessionar-se amb el resultat. Si poses el càrrec a disposició del resultat és evident que forces el vot a favor o en contra teu. La ciutadania té dret a manifestar la seva disconformitat i no haver d'esperar quatre anys amb les eleccions que es convoquen. Si creiem sincerament en la participació, siguem coherents i acceptem l'opinió dels ciutadans.

diumenge, 4 de desembre del 2016

Un diumenge pendents d'Àustria i Itàlia

Dels dos reptes europeus d'aquest diumenge sembla ser que del primer que se'n tenen notícies podem respirar. He llegit que amb el 58% de l'escrutini, el candidat verd austríac hauria guanyat al candidat xenòfob, que fins i tot ja l'hauria felicitat per la victòria.
Tot això ho sabem perquè ens ho diuen uns periodistes que ens han deixat clar que un era el bo i l'altre el dolent. Ens havien espantat dient-nos que si guanyava el xenòfob ens trobaríem en el primer pas de la conversió d'Europa en un conjunt d'estats governats per l'extrema dreta.
Àustria votava el seu president i l'opció era entre un extrem i l'altre. Què vol dir això?
La segona incògnita, que encara no s'ha desvetllat, és el resultat del referèndum italià. ¿Donaran suport al primer ministre italià a la modificació de la Constitució, o bé l'obligaran a dimitir, complint la seva promesa? En aquest cas, l'italià, les informacions han arribat una mica més confoses, defensant el suport al primer ministre, per evitar un daltabaix que ens afectaria a tots. Ara podreu entendre el content que està Brussel·les amb la victòria de Rajoy!
Sembla ser que la modificació proposada de la Constitució italiana enforteix el govern estatal, tot afeblint les províncies, d'alguna manera reduint la capacitat decisòria de la ciutadania, si més no allunyant-la de la presa de decisions. Veurem com acaba.
L'altre dia en una conferència-debat sobre la participació, organitzada per la FMC, ja vaig comentar que per a molts polítics locals i també tècnics municipals - el tema anava d'ajuntaments - la participació és la causa de l'alentiment de la presa de decisions i per tant una mala praxis. En el cas d'Itàlia es veuria com una feblesa del poder polític central.

dissabte, 3 de desembre del 2016

Quin gust tan diferent al meu!!!

Com que és de domini públic que sobre gustos no hi ha res escrit, l'afirmació que em venia primer al cap "quin mal gust!" no seria correcte, sinó que hauria de dir "quin gust tan diferent al meu!". Em refereixo a la il·luminació de Nadal a Arenys de Mar on, a part d'alguns arbres, han col·locat unes bombolles de colors amb banyes incorporades que ens serviran també per la Festa Major i qualsevol altre festivitat que vulguem celebrar durant l'any.
Potser sóc l'únic arenyenc a qui no li agrada la il·luminació d'enguany, però no em sap gens de greu de fer-ho públic. Mira que n'hi ha de figures i combinacions possibles sense la necessitat de col·locar-hi angelets i garlandes nadalenques, però aquestes bombolles... (per cert, al catàleg de l'empresa aquest model no figura a l'apartat de Nadal).
M'agradaria saber quines persones han estat les encarregades de decidir el model que ens imposaven als arenyencs. Potser van d'acord amb com estem deixant els nostres carrers i places, tots ells pixats fins al punt de tirar per terra fanals de llum. I en això hi tenim tots responsabilitats.
Esclar que avui la imatge sembla no importar a ningú, i ens limitem a fer neteja de casa i llençar per la finestra la brossa. Això sí, la primera opció del pressupost participatiu ha estat una màquina per netejar la vila. És realment bruta, però no podem oblidar-nos que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. L'ajuntament s'ha de posar les piles, però nosaltres hi hem de col·laborar, i els propietaris i passejadors de gossos, evitar malmetre i embrutar fanals i façanes.
No us amoïneu, però, que el temps passa de pressa i no ens n'adonarem i ja serà hora de llevar la il·luminació nadalenca.


divendres, 2 de desembre del 2016

Cap entusiasme en les converses entre el PSOE i el PSC

Resulten preocupants les notícies que ens arriben de les converses entre el PSOE i el PSC. Si bé és cert que tot el que podem saber és allò que volen dir-nos i ens traslladen els mitjans de comunicació, no sembla que el PSC tingui gaires opcions de mantenir-se ferm en els darrers principis que encara defensa.
Tots recordem de no fa tant les paraules d'Iceta defensant el dret a decidir. Això ja és història perquè el PSOE els va obligar a claudicar. Una de les poques coses que defensava Iceta, i que potser encara ho fa, a diferència del PSOE, és la definició de Catalunya com a nació. Sembla ser, però que això és excessiu per al PSOE i els amenacen de no tenir ni veu ni vot si no es desdiuen de tals pretensions, i això que afirmen clarament que no som Estat.
Malgrat el trist paper del PSOE a nivell estatal, el PSC encara es veu sotmès als seus desitjos, sota l'amenaça de la ruptura. Estic convençut que el PSC que tots recordem no permetria una abaixada dels pantalons com probablement acabi passant amb els actuals dirigents socialistes catalans. Llavors em pregunto: per què tant d'interès en mantenir les sigles del PSC? ¿No es podrien convertir en la delegació del PSOE a Catalunya, i desaparèixer com va fer el PSUC, un altre dels partits polítics històrics?
Em sap greu, sobretot, perquè encara és hora d'observar un socialisme de veritat en els actuals dirigents del PSOE. Un partit que ha cedit la direcció del govern espanyol a la dreta i que és incapaç de plantar-hi cara, a no ser que les engrunes que arrepleguen siguin considerades suficients. Trista, molt trista és l'etapa actual del socialisme a Espanya i també a Catalunya, i el pitjor de tot és que no es veu a venir cap millora ni tan sols a mitjà termini. 


dijous, 1 de desembre del 2016

Aturats a l'asfalt

Si ahir us comentava la travessia del Montseny per anar a parar a Tavertet, avui haig de comentar-vos la cara d'estúpid que et queda quan et trobes en un embús a l'entrada de Barcelona i no pots anar ni endavant ni enrere.
Tenia calculada l'estona que necessitava per arribar a la capital, més del que en situacions normals necessitaria, però essent previsor. La realitat ha estat que ni així he aconseguit arribar a l'hora, i tot per un accident de trànsit, sembla ser, que ens ha deixat a quatre quilòmetres de la ciutat aturats, avançant, quan ho aconseguíem, a no més de 20 quilòmetres per hora.
Res a veure un dia i l'altre. Si ahir em vaig haver d'aturar perquè passés un ramat d'ovelles, avui era l'acumulació de cotxes per metre quadrat el que no em deixava avançar. Si ahir contemplava a mà dreta un prat sembrat de vaques paint el dinar, avui m'he hagut d'acontentar amb observar les zones industrials a la perifèria dels municipis metropolitans i cotxes a banda i banda.
El conferenciant no havia començat, tot just l'acabaven de presentar. És allò dels cinc minuts de llicència que tant molesten qui acostuma a ser puntual, i això que la xerrada començava més aviat a l'hora dels senyors, tot un detall per als que venim de fora i no podem trobar-nos amb les cues diàries de primera hora.
El contingut de la conferència molt interessant, però... estem tant cremats amb la participació que ja no sé si ens ajuda o ens acaba de rematar. Esteu segurs que ens creiem això de la participació? Què entenem per participació? Us fa una mica de mandra participar, oi? Us encalla els projectes també, oi?
La sortida ha estat més ràpida. M'he estalviat la tortura de les obres de la plaça de les Glòries. N'hi ha por molt temps més? Confiem que ens compensi el patiment de tots aquests mesos.