Escraches al PP i el PSC sense senyeres

Els que analitzen la campanya electoral d'aquests dies ens parlen d'escraches als actes del PP i troben a faltar senyeres en els actes del PSC. La lectura que s'hi vulgui fer és totalment gratuïta i tothom hi pot dir la seva. És just que el PP es trobi amb la plataforma de la PAH? és lògic que en els mítings del PSC no hi hagi cap senyera?

Algú podrà dir que no té sentit que hi hagi senyeres quan del que s'està parlant és d'Europa, però entenc que a Europa hi van per defensar també els nostres interessos, o no? Qui treu la notícia no parla d'estelades, sinó de la bandera catalana, i per tant, tindria tot el sentit del món que hi haguessin senyeres i banderes espanyoles, perquè entenem que es presenten a Europa per defensar els interessos de l'Estat i les autonomies, o no?

Quant als escraches, no sé si cal parlar de justícia, però el que és cert és que el PP no ha fet res per defensar la dació en pagament, i això ha fet molt mal a moltes famílies, i és el que els tiren en cara en aquestes manifestacions. Si el PP visita els carrers i places per arreplegar vots, com fan tot els partits, tampoc és estrany que la gent que viu als carrers i places, els recordin què no han fet per a ells.

I això el senyor Navarro diria que és crispació? oi que en els seus discursos parlen de què passarà si guanya el PP, com qui veu el dimoni? doncs els ciutadans també ho fan, però no amb discursos, sinó amb els seus crits i pancartes. Si no hi ha violència, hi tenen tot el dret. Encara que no agradi al PP i especialment al ministre Jorge Fernández Díaz, que ho volia castigar, aprofitant que tenen majoria absoluta.

Si ho posem tot en el mateix sac, ens podem fer rics amb reivindicacions, però no ens oblidem que els partits que no tenen experiència de govern, vénen immaculats, amb el perill que tot allò que diguin i defensin pot ser pur populisme enganyós. Governar no és fàcil, perquè vol dir decidir, i es decideix deixant de banda accions que a molts no agrada.

Ada Colau ha fet política des del primer dia

He llegit a la premsa que Ada Colau, en el moment de fer pública la seva renúncia a continuar liderant la PAH, ha declarat que no descartava entrar en el món de la política, però que calia canviar les regles de joc, perquè no hi estava d'acord. No sé amb quines paraules ho ha dit, però en tot cas Ada Colau fa molt temps que viu intensament la política del nostre país. Perquè la política no només es fa des dels partits polítics, sinó a través dels sindicats, les patronals i moltes altres entitats, i també a títol personal. Algú em pot negar que l'ANC no fa política? o Súma+e?

El sistema democràtic vigent es base en les formacions polítiques a l'hora de configurar les institucions governamentals, però no són les úniques que fan política, i penso que és una sort. Si bé necessitem els partits polítics, no és menys cert que ens cal tota l'estructura política que n'està al marge, per poder avançar i, sobretot, fiscalitzar la tasca dels partits. L'endogàmia dels partits polítics paralitzaria encara més l'avenç de la societat.

Tot i el desencís o desafecció de la població civil respecte a la tasca de molts polítics en exercici, és bo celebrar que encara existeixin ciutadans compromesos políticament, avaluant, criticant i col·laborant per assolir una societat més justa. La política l'exerceix Caritas o Creu Roja, i l'exerceix l'Associació de Veïns del nostre barri, però és bo que cadascú actuï en la justa mesura, calculant la seva capacitat i representativitat, i ho faci amb esperit de servei i no com a estratègia per a lluïment personal.

Estic d'acord amb l'Ada Colau, si és que així ho ha dit, que la nostra democràcia necessita canviar les regles de joc, i evitar que els partits polítics es converteixin en famílies tancades, amb massa poder com per fer anar la societat a la seva conveniència, vivint al marge de la realitat del país. 

Encara que ho haguem dit mil vegades, és important treballar la transparència, la participació i la honestedat. Si tot això no és possible, la democràcia del nostre país estarà sempre en perill, i la desafecció de la societat civil anirà en augment. 

Quan el voluntariat es converteix en modus vivendi

La discussió sobre la necessitat de professionalitzar la política davant la defensa del voluntariat existeix des de sempre i de ben segur que hi trobaríem arguments per defensar una o altra posició. La vida ens ensenya que res és fàcil i que tot té els seus pros i contres. Radicalitzar les postures és el que comporta conflictes, perquè s'allunya del debat que és l'eina bàsica d'un sistema democràtic.

Personalment he cregut en la política del voluntari que dedica una part del seu temps o de la seva vida a servir el poble, treballant pel bé comú. Tot i els exemples que coneixem i els que encara no hem descobert, sempre defensaré que la majoria de persones que es dediquen a la política estan en aquesta banda. N'hi ha però que han fet de la política la seva professió i això té els seus riscos.

En democràcia, el polític és el representant del poble, que l'elegeix perquè el representi i lideri el país, o la ciutat, en la bona direcció, és a dir, afavorint la majoria de la ciutadania, al marge de les creences, simpaties o cultures. És per això que el polític ha de ser elegible i per tant susceptible de representar una part de la població prou significativa per assumir les responsabilitats de govern. Aquesta necessitat fa que no sempre ni per sempre la persona sigui òptima per exercir un càrrec polític, i llavors ve quan ha de dimitir o no presentar-se a la reelecció. Si la política ha esdevingut llur professió, la decisió no és tan fàcil, perquè està molt condicionada.

Admiro, doncs, les persones que entren en política amb esperit de servei i que no s'hi perpetuen, deixant pas a altres ciutadans, amb idees renovades i amb ganes també de servir la col·lectivitat. Fixeu-vos per un moment en persones que varen néixer polítics i moriran polítics, i que no accepten la crítica, o si més no ho fan de molt mala gana. Parlem de persones? Duran i Lleida, Vidal Quadras, Alfonso Guerra, Miquel Iceta...

Fàcilment ens adonarem que la llista de polítics que perduren en el temps és llarga, però si a més són inútils, la cosa s'agreuja, perquè ens poden portar a perdre, i en el cas d'Espanya, que ningú no dimiteix, el problema és encara molt més greu, perquè la societat, el país, es dedica a mantenir unes persones que no s'ho mereixen, ni políticament ni moral.

Nosaltres no vàrem poder votar als 18 anys

Aquesta mitjanit comença la campanya de les eleccions europees del diumenge 25 de maig. Unes eleccions d'entrenament per a les dues de l'any vinent, sobretot per aquells partits que, convocatòria rere convocatòria, han experimentat una tendència progressiva cap al desastre o l'èxit.

Sempre diem que cada convocatòria és diferent i que no podem comparar les europees amb les autonòmiques ni aquestes amb les municipals o les generals, però després, quan coneixem els resultats, tots els partits polítics en fan la lectura que més els interessa.

D'entrada, la majoria de les mirades estaran fixades en què passa amb CIU. Si es manté o augmenta el percentatge de vots, hi haurà qui hi veurà un suport al posicionament sobiranista dels darrers temps, però si afluixa i perd vots, saltaran els unionistes per culpar Mas per la seva dèria en convocar la consulta.

Si ERC puja què diran? i si el PSC es recupera o continua baixant també ja hi ha els titulars a punt. Tot això perquè molts mitjans de comunicació en faran una valoració en clau local, encara que estiguem parlant de Brussel·les.

A casa revisc l'experiència de 1977 quan vaig poder votar per primera vegada, ara però en la pell del meu fill. Tres mesos després de complir els 18 anys, tindrà l'oportunitat d'emetre el seu vot. ¿Ho farà amb la il·lusió que nosaltres quan érem joves, però uns quants anys més grans que el meu fill?

Havien passat quaranta-un anys des de les últimes eleccions generals i persones de la generació del meu pare no havien pogut votar mai. El meu pare havia votat per primera vegada als 56 anys, en ocasió del referèndum per a la Reforma Política, jo als 21 i el meu fill ho farà als 18. 

La il·lusió i també satisfacció d'ara fa 37 anys ha desaparegut. Aquesta transició, lloada bàsicament pels conservadors, a molts ens ha provocat un cert desencís, vistos els resultats assolits. És per això que no és fàcil animar el fill a que voti, però penso que el fet que m'hagi vist sempre exercir el meu dret a vot, tot i els meus dubtes sobre a quin partit li havia de donar, l'engrescarà a participar-hi. D'alguna manera, però, l'hauré d'avisar que no es creï més expectatives del compte, perquè després no s'emporti un gran desengany, ara que ja pot votar.

El perquè de la sintonia constant entre el PP i C's

Des de fa un temps que em pregunto el perquè de la sintonia de PP i C's en tots o gairebé tots els temes que tracta el Parlament català. En el cas del procés sobiranista també s'hi apunta el PSC, però hi ha molts altres temes en què PP i C's voten el mateix. No sé si m'hauria de sorprendre o té una explicació evident.

El naixement de C's va ser força original perquè tothom es barallava per posar-li una etiqueta i tothom hi deia la seva. El primer a resoldre era si es tractava d'un partit d'esquerres o de dretes. Si sorgia per desencisats del PP o del PSOE.

A la presentació que varen fer a Arenys de Mar, recordo que entre ells es varen discutir per si eren de dretes o d'esquerres. Semblava clar que hi havia de tot, però no es podia negar que l'estil era més semblant a un partit de dretes.

Han passat uns quants anys i ara sembla que volen tenir presència municipal i també a la resta d'Espanya, tot i la competència de Rosa Díez, una altra líder d'un partit que no acaben de definir-se entre la dreta i l'esquerra. De fet Rosa Díez venia del PSOE, però el seu partit, de progressista no en té res.

Veurem quin és el resultat municipal que tenen l'any vinent, i a qui treuen vots. El que ha deixat molt clar C's és que són un partit populista, espanyolista i detractor del govern català, sigui qui sigui qui governi. I d'aquí ve la seva sintonia amb el PP. Ambdós partits actuen i prediquen contra la Generalitat i Catalunya. Només volen guanyar protagonisme, no pas per governar Catalunya, sinó per impedir que ho facin els partits que s'estimen el país. D'aquí ve que em sàpiga tan greu que el PSC s'hi relacioni de manera tan amical, comenci a coincidir tant amb ells a l'hora de votar, i pugui arribar a caure en el mateix sac.

El Déu d'Abubakar Shekau és un impostor

En nom de Déu es poden fer molts disbarats! Un Déu que cadascú construeix a la seva mida i conveniència, i que en ocasions resulta aberrant i repugnant. Avui, llegint la notícia del segrest de gairebé 300 noies a Nigèria, el passat 14 d'abril, m'ha vingut una ràbia que no podia dominar. 

Les declaracions que en nom de Déu feia el terrorista i criminal Abubakar Shekau, de la milícia islamista nigeriana Boko Haram, i les explicacions d'una jove que va poder escapar-se, posen la pell de gallina i provoquen bilis al més insensible de les persones humanes. Ni una bèstia faria el que sembla ser que ha fet aquest grup criminal.

Aquestes notícies et recorden el sentiment d'impotència i et vénen ganes de revoltar-te i deixar de creure en les lleis humanes. Què podem fer des d'Occident davant d'un crim execrable com el de Nigèria? Lamentar-nos i prou? No hi podem actuar? Quina part de responsabilitat cal atorgar al govern del país?

Quan veus com un sanguinari justifica els seus crims a la voluntat divina, et fa trontollar tota la teva fe en un Déu bo i just, i rebutges acceptar que es jugui amb la fe de les persones, per culpa d'una bèstia humana que no té dret a viure.

Sisplau poseu-vos en la pell de les mares d'aquestes pobres criatures. Quin ha de ser el seu sofriment?I les joves segrestades, quin patiment injust i cruel han de suportar! No podem quedar immòbils i hem de forçar els nostres polítics a prendre mesures que tallin d'arrel aquesta bestialitat.

Tot això et fa veure que hi ha molt sofriment en el món, i que nosaltres sovint ens queixem per obstacles que resulten insignificants al costat d'aquestes animalades insuportables.

Que ningú es posi el nom de Déu a la boca amb la lleugeresa que a vegades es fa, i molt menys per agredir els altres, encara que només sigui verbalment. El Déu d'Abubakar Shekau no és el meu. El Déu d'Abubakar és un impostor.

Maduresa democràtica i corrupció

Llegia un article del diari ARA sobre les eleccions europees del proper 25 de maig, del blog escrit per Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume, escoltant la part final de Don Giovanni, de W.A. Mozart, i m'he quedat amb la frase: "Els espanyols no penalitzen la corrupció política a les urnes". I això és ben cert i preocupant.

Falta d'alternativa que ens mereixi confiança? una democràcia i sentit democràtic encara massa febles? o no serà que els espanyols, o si voleu els catalans, ja ens està bé tot plegat mentre puguem anar tirant i no ens compliquin massa la vida?

L'article parla del retiment de comptes, que darrerament surt en moltes converses encara que es practiqui poc. És evident que la capacitat d'exigir el retiment de comptes i la resposta ciutadana a una mala gestió són signes de maduresa democràtica, que no és el nostre cas.

Avui la notícia de l'apartat de la corrupció es centrava en un cas que s'està investigant en relació a la construcció d'un tram del tren d'alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Un més al cistell que ve a complicar-nos la vida, sense que n'acabem de veure mai les conseqüències.

Com pot ser que la justícia espanyola sigui tan lenta i esbiaixada? Per què els delinqüents miserables paguen les seves culpes i no els rics que es protegeixen a cop de talonari? Per què el senyor Millet, delinqüent confés, viu tranquil·lament a casa seva? i el senyor Jaume Matas, i molts més...

És la desconfiança de la ciutadania la que fa que aquesta no castigui els polítics i partits corruptes? Perquè no té ningú en qui confiar? o perquè si cadascú de nosaltres poguéssim actuaríem d'una manera similar?

La meva humil opinió es queda amb la manca de maduresa democràtica de la nostra societat. Una societat inculta políticament i democràtica, que no és capaç de fer dimitir els polítics corruptes, ni denunciar els empresaris periodístics que menteixen descaradament. I tot això no ho soluciona cap consulta ni cap independència. Això només ho soluciona el creixement cultural, social i democràtic de la societat que és sobirana i que podrà decidir el seu futur. 

Les eleccions del 25 de maig són europees i només això

La mala consciència pesa en els governs europeus i és per això que temen una gran abstenció i un augment significatiu dels euro-escèptics. Que Europa no ha fet bé els deures és força evident, i els nacionalistes poc amics dels alemanys, han viscut la crisi econòmica com el renaixement d'una Alemanya que s'ha posat al capdavant de la Unió Europea.

La crisi econòmica ha anat acompanyada de la crisi política. Ni França ni Anglaterra poden estar massa contents dels seus respectius governs, i a Espanya, malgrat la majoria absoluta, la continuïtat de Rajoy només es pot recolzar en els dubtes del PSOE.

Les eleccions europees són tota una incògnita després d'aquests anys d'inestabilitat econòmica i d'un cert ressorgiment dels grups populistes i d'extrema dreta, que rebutgen estar sotmesos a Brussel·les, defensant un nacionalisme radical, amb components xenòfobs. Lluitar contra aquest corrent no és fàcil, sobretot quan els arguments són poc sòlids i l'experiència d'aquests últims anys no els són favorables.

A casa nostra tampoc no es presenten unes eleccions prou clares, sobretot pel sentit que se li vol donar. Tant els sobiranistes com els unionistes, si em permeteu els qualificatius, s'ho miren en sentit local, és a dir, volen fer una lectura dels resultats interessada, pensant en la consulta. Això és un error greu, sobretot per part dels defensors de la consulta, siguin independentistes o no. Cada elecció serveix per al que serveix, i fer segons quines lectures no condueix enlloc, i més aviat despista.

Si creiem en Europa hem de mirar quina Europa volem i, per tant, quins partits ens ho poden posar més fàcil. Si volem una Europa conservadora a la imatge del que hi ha a Espanya, tenim prou partits per escollir: C's, Vox, UPyD, PP, CIU... si volem una Europa progressista, això sí sense gaires pretensions, tenim el PSOE, IU, ERC... pensar que votant CIU o ERC votem a favor de la consulta ens equivoquem. 

Entenc que algú pensi en la reacció espanyola davant d'un possible fracàs de CIU o ERC, però això ja tindrem temps de veure-ho en les eleccions de 2015. Ara toca pensar en Europa i en quin aliat escollirà el partit que volem votar.

Qui desestabilitza és el govern espanyol

El gran ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, a qui no insulto quan li dic que és un incompetent, sinó que faig una constatació, ha declarat novament que a la societat catalana hi ha crispació i que tot és culpa dels sobiranistes.

Ja sé que és picar ferro fred repetir-li al ministre que és precisament el govern espanyol, del qual en forma part, qui amb les mesures que ha pres i continua prenent, i el Partit Popular en el seu moment, els que han desestabilitzat el nostre país i han fet que molts federalistes s'hagin passat al bàndol dels independentistes. Per què? doncs perquè ens han estat fent la punyeta contínuament, atacant la nostra llengua, rebaixant-la en els processos d'oposició, bombardejant la immersió lingüística amb la col·laboració de jutges i magistrats i llurs institucions, centralitzant competències i aprovant lleis per rebaixar el paper de l'Estatut, i... Cal afegir res més?

Hauria de recordar el ministre que la paciència té un límit i que quan l'hem acabat hem fet una cosa tan gruixuda com és demanar poder decidir el nostre futur, democràticament. Però el que passa és que persones com el ministre es bellugaven molt millor en un marc dictatorial i sense llibertats. Això d'haver de respectar drets de les persones els amoïna molt, perquè ni hi estan acostumats ni mai s'haurien pogut imaginar que el nostre país ho reclamés.

Senyor ministre, jo no defensaré cap insult a la seva persona ni molt menys una agressió, però si tingués una mica de vergonya el que hauria de fer és dimitir i dedicar-se a la seva família, que de ben segur li agrairan i té recursos per fer-ho.

Alícia Sánchez-Camacho condecorada per un impostor?

A casa dèiem 'el pecat ha fet forat', i això li podríem dir a la senyora Sánchez-Camacho. El seu afany per atacar qualsevol cosa que faci olor a independència, encara que només es tracti del dret a decidir, ella si abraona i comença a insultar. És per això que s'explica la seva alegria quan li varen dir que la condecoraven per la seva lluita antiindependentista.

No sé si ho vàreu veure, però esclafia a riure. De fet s'ha de comprendre ja que no hi està massa acostumada, a que les coses li vagin bé, políticament. Només s'allibera d'aquesta càrrega quan mira el PSC i comprova que sempre hi ha qui viu pitjor.

La condecoració li va lliurar el senyor Abraham Haim, president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, però des de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), entitat que representa les entitats jueves a Catalunya, des de 1917, i que també forma part de la Federación de Comunidades  Judías de España, s'ha emès un comunicat en què es nega qualsevol tipus de representativitat d'aquest senyor, que ni viu ni treballa a Catalunya.

S'ha de conèixer tot, i es veu que aquest senyor ha declarat que "Franco va ser una bona persona amb els jueus". Davant d'això s'explica la seva simpatia per Alícia Sánchez-Camacho, i ella tan cofoia amb la medalla.

Avui els sindicats necessiten reciclar-se

L'1 de maig ja no és el que era. Sembla estrany que el PP que ens retorna al passat en tants aspectes, no se li hagi acudit celebrar l'1 de maig com en temps del dictador. Allò sí que valia la pena. Només ho podies veure a Espanya i a les dictadures comunistes. Ara tot queda en unes manifestacions, com si no n'hi haguessin durant l'any, amb un final on es requereix la presència de la policia. Aquelles esplanades atapeïdes d'atletes... Res no és igual!

Amb aquest to burlesc no pretenc treure importància a la reivindicació social. El que passa és que tampoc els sindicats estan massa al dia, i no hi ha manera que adquireixin prestigi ni credibilitat. Sens dubte que avui era un dia per exigir i reclamar més atenció a la classe social menys afavorida, però encara ens costa sortir al carrer, sobretot en diades com la d'avui.

Al marge de donar suport a les reivindicacions salarials i reclamar al govern català més sensibilitat cap a la gent que pateix, voldria demanar als sindicats que reflexionin sobre el seu paper i la manera com actuen dins les empreses. Encara hi ha massa alliberats sindicals que veuen en l'empresari el seu enemic, i amb aquest discurs no es pot anar enlloc.

Asseure's a la taula a dialogar i discutir no és sinònim d'enfrontament de classes. Ja fa molt temps que va caure el mur de Berlín i que, al menys el nostre entorn, tot ha canviat de manera substancial. Això no treu que no hi hagi molts treballadors que no cobren suficientment, i no hi hagi moltes persones a l'atur. D'aquí a pensar que hem de lluitar contra el nostre enemic, l'empresari, n'hi ha un bon tros.

Tenim uns personatges que són molt més culpables de la nostra dissort. Tenim unes celebritats que enreden l'Estat per no haver de pagar impostos, i cobren un munt de diners. Tenim també uns polítics i uns banquers que han delinquit i s'han aprofitat dels seus càrrecs per enriquir-se il·legalment. També hi ha empresaris, però hem de començar a deslligar els mots empresari i explotador, i mirar de quina manera organitzem el país perquè hi hagi cabuda per a tothom i més justícia social. La resta és pura comèdia. Potser amb menys alliberats sindicals aniríem més bé, sense menystenir la tasca que els pertoca realitzar.

El govern municipal d'Arenys no és ni transparent ni participatiu

En el Ple municipal celebrat ahir dimarts es va posar novament de relleu la manca de transparència de l'equip de govern municipal i la poca voluntat participativa. Per segona vegada en poc temps la regidora socialista presenta a aprovació un pla sectorial sense haver-se treballat suficientment amb les persones implicades ni amb els grups municipals.

Aquesta manera de treballar és la forma més natural d'aquelles persones que no es creuen de veritat la participació de la ciutadania a l'hora de planificar i elaborar els plans sectorials que han de regir en benefici de la col·lectivitat. No n'hi ha prou en tenir una regidori

a de participació si quan es redacten plans de civisme o d'igualtat de gènere, no s'obren les portes a la participació dels vilatans. Si a més es compta amb majoria suficient per aprovar-ho en Ple, tampoc es té en compte els grups municipals.

En relació als grups municipals no tinc suficient informació per afirmar que han estat exclosos de la seva elaboració, però d'això se n'han queixat. D'ignorar la població sí, perquè no he vist cap convocatòria per poder participar en l'elaboració dels darrers plans.

Que ningú pressuposi que els grups municipals de l'oposició sí que tenen interioritzada la transparència i la participació. Si més no els grups que en algun moment han estat al govern del municipi, tampoc han brillat per la seva aplicació. Amb això vull dir que no es tracta tant de la crítica que pugui fer un grup polític determinat, sinó dels fets, i de moment el govern del nostre poble no ho ha posat en pràctica. És una llàstima! una altra oportunitat desaprofitada.

A qui li interessa la crispació?

A qui fa més mal la crispació? a qui té les de perdre. Sempre s'ha vist així i ara no és diferent. Qui ha de demostrar que el canvi és positiu, és qui més l'interessa que hi hagi calma i ningú no es posi nerviós. La crispació s'utilitza sempre per justificar el mal que fan aquells que volen canviar el sistema establert.

En la situació actual les agressions i insults a Navarro i Fernández Díaz vénen com l'anell al dit per a tots aquells defensors de la integritat espanyola, i són un perill per als interessos dels sobiranistes.

Ningú no pot dir que la dona que va agredir Pere Navarro no fos una sobiranista emprenyada. El que sap greu és que persones de la categoria de Pere Navarro ho utilitzin per al seu interès. En el cas del ministre insultat ja ni ho comento perquè s'ha desqualificat des del primer dia.

Malauradament, l'insult als polítics no és cap novetat. Totes les persones que es dediquen a la política ho han d'assumir, encara que no agradi ni tingui cap justificació. En la meva breu experiència en la política també ho vaig patir. Rebre insults pel simple fet de dedicar part del meu temps al meu poble, amb els meus encerts i errors.

No cal fer memòria dels insults que han vingut de l'altre costat. A qui han titllat de nazi? A qui han acusat sense proves? A

totes bandes hi ha fets i persones reprovables i cal ser més intel·ligent i caut. Jugar en foc és perillós perquè et pots cremar.

No podem demanar que els polítics catalans es posin d'acord, però sí que siguin respectuosos, que juguin net i defensin els seus principis de manera honesta i exemplar. I tots junts hem de denunciar els insults i encara més les agressions. No podem donar per fet que la persona que es dedica a la política necessiti una protecció especial. Que tots aprenguem dels nostres errors.

La utilització política de l'agressió a Pere Navarro

Les declaracions de Pere Navarro no m'han agradat, i no només això, sinó que demostren molt poca intel·ligència política. Podria pensar una altra cosa, però no volia creure que fos capaç d'aprofitar l'avinentesa per beneficiar-se'n políticament, o sí?

És tan fàcil com absurd voler justificar l'agressió per la situació de crispació que, segons Navarro, viu Catalunya. Segurament té raó en dir que hi ha crispació i, sinó, fixeu-vos en les famílies desnonades, les famílies sense feina, les famílies que han perdut els estalvis per culpa de la banca... Hi ha una bona colla de motius per justificar la crispació, i també el joc polític, no cal descartar-ho.

Fins i tot en el cas que la dona de 50 anys hagués agredit Pere Navarro per intencionalitat política, no podríem dir que Catalunya viu un moment de crispació per culpa de l'anhel dels sobiranistes. A més, és ser molt pretensiós donar per fet que algú pensi que Navarro crea crispació i que per això cal agredir-lo. Potser, seguint el mateix criteri, qui hauria de ser agredit seria el president català, ja que per a molts és el culpable d'aquesta crispació. Perquè, esclar, si continuéssim com sempre no passarien aquestes coses. Simplement estaríem pagant els plats trencats i suportant les agressions lingüístiques i socials del govern de Madrid...

El que li ha passat a Pere Navarro és reprovable i caldria castigar la persona que ho ha fet, com també totes les persones que agredeixen ciutadans a la via pública o a les seves llars. El primer que cal és descobrir qui ho ha fet i els mòbils que tenia. Després podrem situar l'agressió en el lloc que correspon. Fer-ho abans és d'una intencionalitat política molt barroera, que no deixa gens bé qui ha gosat plantejar-ho.

El PP i el PSOE incapaços de mantenir el bipartidisme

Tot fa pensar que Espanya està evolucionant del bipartidisme al multipartidisme, o si més no rebaixant d'una manera important el pes dels dos grans partits espanyols. Aquesta transició no és fruit de cap tipus de reflexió premeditada, sinó que és totalment circumstancial. El desastre del funcionament de les dues grans formacions, fa que cada vegada hi hagi més persones que desconfiïn de la seva capacitat de liderar la gestió política espanyola i busqui alternatives.

A Catalunya molts hem valorat positivament el fet que no hi hagués un bipartidisme, sinó que el Parlament fos viu amb la participació de diferents formacions polítiques, amb la necessitat de consensuar i pactar. Tot té els seus avantatges i inconvenients. Jo sempre he pensat que les majories absolutes no són bones, encara que pugui semblar que comporten més estabilitat. El mal ús que s'acostuma a fer de la majoria absoluta fa que no la persegueixi i em satisfaci aquesta necessitat del pacte i el consens.

Pactar no és fàcil i els nostres polítics no en saben prou. Això d'haver de cedir en algunes coses no agrada, però és completament sa per al país.

Tot i que les primeres eleccions que tenim a sobre són les europees, no hi ha dubte que tots els partits tenen els ulls posats en les eleccions de 2015, les municipals i autonòmiques, i les generals. Les d'aquest mes de maig, encara que no es vulgui reconèixer, són vistes com unes primàries i un assaig pensant en l'any vinent.

És per això que ja es comença a tenir clar quins seran els caps de llista de les municipals, i ja s'entrenen per a la gran cursa electoral. Les primàries del PSC han resultat en general força depriments, però això no treu que no sigui important el fet de consolidar-les. Esperem que en altres ocasions es presentin alternatives al candidat de l'aparell del partit, perquè ens acabem de creure que les primàries serveixen per a alguna cosa.

Aquest 25 de maig ens haurem de fixar en les conseqüències que pot patir el PP pel fet de presentar-se VOX i C's a les europees, i en el cas de Catalunya, la repercussió per al PSC de la crisi en què està immers, amb la desfilada de militants, crítics amb la seva direcció. Tot això farà que puguem viure unes eleccions europees molt més expectants del que acostumen a ser.

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.

Societat Civil Catalana situa cadascú al seu lloc

El passat 23 d'abril naixia la Societat Civil Catalana. Bé, de fet s'ha d'aclarir això, perquè de societat civil, a Catalunya fa molt temps que n'hi ha, i això ho admeten sobiranistes i nacionalistes espanyols, però ja se sap que hi ha un corrent doctrinari que utilitza noms genèrics per batejar projectes molt particulars: Societat Civil Catalana, Ciutadans... n'hi ha més.

Tot i així vull dir que l'aparició pública d'aquest nou moviment és bo per al país. Pretendre que l'única societat civil que es mobilitza sigui la sobiranista és un error, i és bo que cadascú defensi els seus interessos i voluntat.

De la mateixa manera que els ciutadans, a títol individual, es decanten per un costat o l'altre, també els partits polítics es defineixen i ens ensenyen les seves preferències donant suport a un moviment o l'altre. En aquest cas hem pogut observar com s'agrupaven el PP, el VOX, la PxC, Ciutadans i el PSC, i a partir d'aquí cadascú en podrà fer la seva lectura.

El que no he entès ha estat la queixa del sector crític del PSC per la presència de l'exalcalde de Caldes d'Estrac a l'acte de presentació del nou moviment unionista. No té res a veure amb la deslleialtat del militant socialista Mohedano que va participar en un míting d'ERC. En aquell cas hi havia intoxicació, però en el cas que ens ocupa es tractava de visualitzar quina és la postura de la majoria de l'actual executiva del PSC. Podria ser que de cara a les eleccions municipals de l'any vinent els partits polítics ens estiguessin simplificant la feina i no tinguem tants partits per escollir: opció A, opció B, i oblidem-nos de dretes i esquerres i de xenòfobs i nostàlgics de l'antic règim. Fem-ho senzill!

Alguns articles de Ràdio Arenys es poden millorar

Com ja he dit aquí en més d'una ocasió, sóc lector assidu del web de Ràdio Arenys, que em serveix per posar-me al dia del que passa a la meva vila, ja que no escolto l'emissora ni sóc 'arenyauta', per culpa del mal ús que en feien alguns i, per tant, tampoc no m'assabento de les xafarderies.

Reconec que sóc maniàtic amb les faltes d'ortografia de la premsa, tot i que això no treu de fer-ne en els meus escrits, encara que treballo per millorar cada vegada més. Quant al redactat ja sóc més permissiu, perquè reconec les meves febleses. Tot i així, quan el defecte és greu i repetit, se'm fa difícil no recriminar-ho. Alguna vegada se m'ha acusat de purista des de llistes de correu i revistes locals, i ara ho podran fer des del web de la ràdio municipal, però avui m'ha semblat excessiu. 

Ja em perdonarà en Xavi Mir, si em llegeix, que pensarà que em podria dedicar a altres menesters, que prou feina tinc, però sí que m'agradaria que llegíssiu la notícia sobre el llibre d'en Pep Quintana, a qui aprofito per felicitar de cor.

El titular fa: "El llibre d'en Pep Quintana és el més venut a Arenys". La deducció que n'he fet ha estat que, a la vila, el llibre que més s'havia venut era Ni l'apuntador d'en Pep Quintana. Quan he començat a llegir la notícia m'he adonat que el llibre més venut a Arenys coincidia amb la resta del país, és a dir, la novel·la L'analfabeta que va salvar un país de Jonas Jonasson, i després afegeix que dels llibres escrits per arenyencs, el més venut havia estat el d'en Pep. La qual cosa no té res a veure amb el titular de la notícia.

En general tot l'article té molt que desitjar i no vull que el meu apunt es vegi com una crítica sense sentit al treball d'un professional o voluntari de Ràdio Arenys, sinó una manera de fer reflexionar sobre la necessitat de fer bé la feina, cadascú la que li toca, però amb esforç i interès. A vegades és poc interès el que fa que els resultats no siguin prou bons. 

Sigui com sigui, l'ambient d'ahir a la placeta de l'Església era festiu i digne de la diada de Sant Jordi. Enhorabona a tots i totes.

Per cert! el regidor Àlex Acero ha respost a l'acusació d'ERC d'haver filtrat informació als guinguetaires. El regidor assegura que no només no va ser ell, sinó que ningú va filtrar cap tipus d'informació als guinguetaires, tal com aquests sembla ser que varen afirmar. Ja veurem si endevinarem què va passar realment, però fos el que fos, el concurs per a l'adjudicació de les guinguetes, com el de la recollida de la brossa, més aviat han estat vergonyosos.

Llibres i roses per damunt de la política

Avui toca parlar de Sant Jordi, llibres i roses. Hauria de ser un dia en què la política passés a un segon pla, però és demanar massa. El PP té molt clar que només atacant i fent-se present pot aconseguir frenar l'impuls sobiranista. I unes declaracions interessants de Carod Rovira. Un govern dèbil dificulta l'èxit del procés. Què demana Carod Rovira als partits polítics? que donin suport al govern de CIU. Què li responen? que en el tema sobiranista ja li donen suport, però no tot és sobiranisme, i cal tenir-ho present.

I la vicepresidenta visita Barcelona i convoca els editors i llibreters que no els agrada, però hi assisteixen. Es tracta de guanyar protagonisme, però els catalans sortim al carrer i ens perdem entre els llibres i les roses, celebrant la nostra diada. Diuen que després que Pedro J Ramírez rebés la salutació de Mascarell, ha demanat a qui havia encaixat la mà. Sens dubte Mascarell no té el protagonisme de Wert i no li va haver d'investigar els seus comptes a l'estranger.

El gremi de llibreters ha comunicat quins han estat els llibres més venuts: 'L'analfabeta que va salvar un país', de Jonas Jonasson, en l'apartat de ficció, en llengua catalana, i 'Las tres bodas de Manolita', d'Almudena Grandes, en llengua castellana. No sé si els escriptors més mediàtics no han encertat en les seves obres, o és que els catalans ja no ens deixem portar tant pel que surt a la televisió. ¿I els llibres que d'una manera o altra parlen del 1714? potser ja en tenim prou amb els diaris i el telenotícies.

ERC acusa el regidor del Bloc Municipal de filtrar informació privilegiada

El dia 21 de març, ara fa un mes, escrivia en aquest bloc sobre actituds irresponsables a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i ho feia arran de les filtracions que hi va haver dels plecs per al concurs de les guinguetes, als guinguetaires. Ningú no donava noms, jo tampoc, però tots teníem al cap la mateixa persona, i escrivíem o parlaven creient saber qui havia estat deslleial i que se'l podia acusar de frau.

Si realment la cap d'ERC al Consistori i futura alcaldable per aquesta formació, té raó i ho sap de bona font, hauríem d'arribar a la conclusió que, al marge de la sanció que pugui rebre el regidor, se l'hauria de convidar a dimitir i no tornar-se a presentar per a un càrrec a qui se li suposa lleialtat institucional i una actitud correcta. 

La política ha quedat molt tocada amb tanta corrupció i jo hi afegiria poca professionalitat dels seus representants. En el cas del regidor a qui se l'acusa d'haver proporcionat informació privilegiada, se'm fa difícil de titllar de corrupte i ho entenc més com un no saber on s'està, tot i ser el segon mandat, i d'actuar per impuls, més que no pel cap. Això, però no li trauria responsabilitat i per tant la sortida més honesta seria la dimissió.

De totes maneres fins aquí és la versió d'ERC que ho delata per treure's de sobre qualsevol responsabilitat. Ara caldria escoltar el regidor al·ludit, per poder assegurar que realment va ser ell qui va cometre el frau, i en tot cas saber què el va motivar a fer-ho.

Sap greu que passin aquestes coses al nostre Ajuntament. Perquè una cosa és la incompetència o les badades que pugui cometre un regidor o regidora, com tots nosaltres en la nostra feina, però una altra de ben distinta és actuar il·legalment, encara que no hi hagi un interès personal que ho expliqui. Tots hem d'aprendre a comportar-nos d'acord amb les regles que regnen on ens movem, acatar-les i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els que han confiat en nosaltres. 

Augmenta el descrèdit de la premsa espanyola

No dic res de nou perquè tothom ho sap, encara que no tothom ho reconeix públicament, simplement per interès. Ja ni tan sols ens fa vergonya. Ho hem assumit com un fet natural que ningú no en fa cas, com si no pogués ser d'altra manera.

Penso, però que a persones com el senyor Marhuenda sí que els hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot ser tan fals i buscar la mentida per poder continuar el negoci? Com es pot ser tan hipòcrita? Us sona allò del codi deontològic? al senyor Marhuenda no. Bé, sí que el coneix, però no el practica. No li sortiria a compte.

Avui llegia els titulars de diaris com La Razón, l'ABC o El Mundo, que treia l'ARA digital, i no saps si riure o plorar. El pitjor de tot és que hi ha persones que s'ho creuen. Aquest és el mal, perquè si les persones llegissin més d'un diari, i a poder ser d'òrbites diferents, com a mínim tindrien la possibilitat de dubtar d'allò que llegeixen. Posar-ho en quarantena i no empassar-s'ho tal com els ho expliquen.

De totes maneres hi ha una dada important que el senyor Marhuenda ens refrega per la cara, i és que en aquests moments només el 39,3% dels catalans votaria sí a la independència. Crec que aquesta informació pot ser molt valuosa per al govern espanyol, que els faci accedir a la consulta, amb l'expectativa que no hi ha cap perill que hi votem a favor. Ara, doncs, és l'hora d'aprofitar-ho i convocar-la, i d'aquesta manera acabar amb aquesta bogeria de la independència i deixar-nos ben retratats.

Ens queixem de la política i els polítics, que no tenen credibilitat, però no estan sols. Els periodistes i diaris espanyols també els acompanyen en aquest segment del descrèdit i manca de professionalitat. És trist, però això és el que tenim. Jo penso que ens mereixem alguna cosa millor.

El govern espanyol cada vegada més pressionat

Són molts els comentaris que es poden llegir aquests darrers mesos sobre la Consulta, el Pacte fiscal, el Dret a decidir, o d'un estatus especial per a Catalunya, i seria bo pensar que hi ha possibilitats de diàleg per poder arribar a un consens, però res ho fa suposar.

De totes maneres s'ha de reconèixer que l'actitud de bona part del país amb el president i els partits que li han donat suport, al davant, ha canviat el panorama. Ja no tothom pensa el mateix que un parell d'anys enrere, o fins i tot més recentment. El PP no es podia imaginar que el president català arribés tan lluny en la seva reivindicació pel dret a decidir, i és per això que no s'ha cansat de buscar tot tipus d'improperis per desacreditar-lo. Ja se sap que quan no es troben raons s'utilitza l'insult.

No sé com acabarà tot plegat ni crec que ningú ho sàpiga, però avui el president del Foment del Treball, el senyor Joaquim Gay de Montellà, a l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas al diari ARA, parla de l'esforç fiscal de Catalunya que no pot continuar d'aquesta manera i té molt clar, potser perquè ho desitja, que hi haurà Pacte fiscal.

També avui el PNB ha parlat del dret a decidir d'Euskadi i Catalunya, i demana diàleg per arribar a reconèixer la singularitat d'ambdós estats. Tot és prou complex i s'accelera suficientment com per pensar que el govern espanyol no ho tindrà fàcil si no canvia d'actitud. Ara li sembla suficient plantejar la reivindicació catalana com un escalfament del cap, un excés de sol. Arribarà, però el dia que s'adonarà que la seva actitud 'xulesca' no porta enlloc, si no és al caos i el conflicte. Ho anirem seguint.

El vot a Tremosa afavorirà el VOX?

Podria parlar de les declaracions de l'Aiatol·là Jamenei de l'Iran, quan diu que el treball de la dona és secundari i el que és realment important és que la dona pugui tenir cura de la llar en un bon ambient familiar. Suposo que vol dir fer content el marit, aquell que comparteix amb unes quantes dones més. Però no ho faré. No pas perquè no sigui important, sinó perquè ja li puc anar dient que tampoc no em farà cas.

Esclar que quan insisteixo en parlar dels disbarats del PP i la seva mala llet, tampoc no serveix de res i per tant m'ho podria estalviar. Penso llavors que com a mínim puc ajudar a enrabiar més els que pensen com jo, i potser un dia tindrem prou força psicològica per tombar-los.

Llegia avui uns comentaris sobre la llei universal, aquella que s'ha volgut carregar el ministre Gallardón, que ens pensàvem que era de l'ala 'progre' del PP, però que hem pogut comprovar que és tant o més 'carca' que l'Esperanza Aguirre, que ja és dir.

El jutge de moda, el magistrat Ruz, tampoc li sembla bé deixar de banda uns temes que han passat on ara no és Espanya, i deixar immunes uns possibles culpables de tortures. És molt trist veure el que està passant amb un govern d'extrema dreta, com podem catalogar el PP. No és estrany que el nou partit d'Alejo, el VOX, hagi obtingut l'aval de diputats del PP per poder-se presentar a les eleccions europees. Probablement es tracta de futurs companys de grup i, per què no, de partit. Mireu com tremola el senyor Duran quan veu que estaran al mateix grup. Jeje!

El president Mas s'ho haurà de mirar bé quan es presenta en coalició amb un partit, la UDC, que compartirà cadira amb un partit d'extrema dreta, que demana la intervenció militar de Catalunya. Qui gosarà votar Tremosa? Sobretot que sàpiga a qui beneficiarà el seu vot!

Divendres de processons a Arenys de Mar

Sempre hem mirat altres pobles com celebraven les processons de Setmana Santa. Acostumaven a ser pobles catalans amb un nombre important de persones procedents del sud d'Espanya, on la tradició de les processons s'ha mantingut i ha estat un atractiu turístic més enllà de les fronteres.

La nostra generació, que va viure el Concili Vaticà II i s'ho va creure, més aviat érem contraris a aquest tipus de manifestacions, si més no escèptics. Amb la marxa enrere que ha fet l'Església catòlica amb papes com Joan Pau II i Benet XVI, ha sorgit una generació de capellans amb poca sintonia amb la doctrina del Concili Vaticà II, a qui li han carregat tota la culpa del descens dels catòlics practicants. Aquesta nova situació ha portat, junt amb altres factors tant o més influents, que les processons es mantinguessin i fins i tot es recuperessin després de més de quaranta anys.

Això és el que ha passat a Arenys de Mar, i avui el vespre es recupera la processó del Divendres Sant que arenyencs de soc-arrel encara recorden. Durant tots aquests anys l'única manifestació que s'ha mantingut ha estat la "Renglereta", la matinada del Divendres Sant.

Sembla ser que el nostre alcalde, d'UDC, ha tingut molt interès en què es recuperés la processó del vespre, i ha trobat bons aliats en el nou rector i en Pepe. No seré jo qui ho critiqui, i si hi ha persones que s'ho passen bé organitzant-ho, i n'hi ha d'altres que aquesta manifestació els ajuda a alimentar la seva fe, benvinguda sigui. Personalment en continuaré al marge, pensant que no em reporta res de nou, ni em fa cap falta. Sóc poc propens a les manifestacions. Les evito tant com puc i hi participo comptades vegades: els dos darrers onze de setembre han estat una excepció a la regla. A Arenys passegem els gegants i cantem l'Himne per Sant Zenon, ruixem els vianants per Sant Roc i ara passejarem uns passos el Divendres Sant.

Un nou planeta per enviar-hi els impresentables

Potser sigui hora de centrar-nos més en buscar altres planetes on hi hagi vida semblant a la Terra, però, si pot ser, sense els vicis que ens envaeixen i ens fa ser tan mediocres. I com que els que hi entenen donen per sentat que perquè hi hagi vida ha d'haver-hi aigua, aquesta és la premissa que es persegueix.

Avui llegíem la notícia que s'ha localitzat un planeta a l'altra banda de la plaça, uns cinc-cents milions d'anys llums de distància de la Terra, que anomenen Kepler-186f, on hi podria haver aigua i, per tant, vida humana.

D'entrada, i de manera egoista, m'agradaria enviar-hi alguns humans que més aviat em fan nosa, perquè investiguessin què hi passa, i no em faria res que s'hi trobessin bé i no volguessin tornar. Em sabria greu pels seus habitants, i pel concepte que de nosaltres tindrien, però tot sigui per la causa. Vull dir que tot sigui per fer una mica de neteja a casa nostra i no haver d'aguantar impresentables com el ministre d'Interior, el president balear i el valencià, o pesades com la Camacho o la Rosa Díez, que no ens deixen ni respirar tranquils.

Ja sé que no està bé parlar d'aquesta manera precisament el Dijous Sant, el dia de l'Amor fratern, però no em negareu que no portem massa temps aguantant aquests personatges sense poder-hi fer res. Diríem que la democràcia té les seves servituds i una d'elles és la majoria absoluta, que avala qualsevol decisió, encara que sigui antinatural.

La nostra creença ens fa dir perdoneu-los perquè no saben el que fan, però jo hi afegiria: a ser possible que s'ho facin entre ells i ens deixin una mica tranquils.

Andalusia va jugar amb els diners dels aturats

Una vegada més el ministre de l'Interior l'ha organitzada. Ara amb la notícia del possible frau a la comunitat andalusa, amb els diners europeus que, formalment, havien de servir per lluitar contra l'atur. L'acusen d'haver filtrat la notícia als diaris i no haver despenjat el telèfon quan des d'Andalusia han intentat parlar amb ell.

No sé què hi ha de veritat, sabent, però com és el senyor Fernández Díaz, tot és possible. Pocs ministres han demostrat ser tan inútils com ell. De la mateixa manera que la història recordarà Rajoy per ser un president gris, mediocre i opac, també el ministre de l'Interior serà recordat, o no, per la seva ineficiència, la cara dura i la imatge d'una persona tronada un segle endarrerida, però... amic de Rajoy.

De totes maneres aquesta circumstància no pot amagar el veritable drama. No ens ha vingut de nou, perquè fa molts anys que venim observant la mala pràctica dels diferents governs andalusos. S'ha jugat sempre amb l'atur i l'única cosa que han aconseguit és ser la regió europea amb més atur.

No es pot viure de la subvenció. Crea dependència i ganduls, i no és culpa dels ciutadans, sinó dels seus governants. És per això que no critiquem els andalusos, que són les primeres víctimes de la mala gestió política, sinó les persones que han utilitzat el populisme i les subvencions per obtenir vots i mantenir-se en el poder.

M'agradaria que algú m'expliqués el fons de la darrera crisi entre socialistes i comunistes. Qui va cedir i a canvi de què? Ens omplim la boca de transparència i de democràcia, i el que estem fent és amagar la veritat i caure en la corrupció, com a pràctica habitual de la política espanyola.

El fotut és que hi ha tants fronts oberts, que ja estem immunitzats i no ens fa efecte res. Amb una quarta part del que ha passat, a qualsevol altre país europeu hi hauria una dimissió en cadena de polítics, sindicalistes... però aquí és un esglaó més d'aquesta escalinata que arriba al súmmum de la corrupció. Jugar amb els diners dels aturats, però, és molt greu i no hauria de quedar en no-res.

L'atur d'Extremadura també és culpa nostra?

El president extremeny que es vanagloria de reduir els impostos i fer tot tipus de regals als seus ciutadans, sense dir que ho fa amb els diners d'altres comunitats autònomes, entre elles Catalunya, potser que es preocupés pel nivell d'atur de la seva comunitat. Extremadura figura entre les cinc primeres comunitats europees en atur. Les altres quatre també són espanyoles.

No em satisfà la notícia i potser seria hora que els governs respectius es dediquessin a fons a resoldre els problemes tan greus que afecten la població, i deixessin de posar-se amb Catalunya, per pura enveja, no tant per la situació, sinó per l'actitud de la gent.

Ja sé que nosaltres hem de prescindir de les declaracions d'aquests personatges populistes i mentiders, però no hi ha dubte que aporten molta confusió i deformen la realitat, la qual cosa fa que els espanyols que només saben de nosaltres a través d'ells, ens vegin com el dimoni dels Pastorets.

Crec que el camí a seguir és el que s'està fent, observant també de reüll què aconsegueix el PSC del seu germà gran el PSOE, encara que Rubalcaba ja ha deixat clar que del dret a decidir, res de res. A veure si Navarro l'acaba convencent. Tot i així moltes coses haurien de canviar perquè el PP, que no pensa ni vol modificar la Constitució, fos prescindible per prendre la decisió.

El Parlament europeu ha aprovat la unió bancària, en el seu darrer ple abans de les eleccions del dia 25 de maig. D'aquesta manera Brussel·les s'abasta de més mesures per poder fer front a una crisi financera com la que hem patit aquests darrers anys. Caldrà analitzar els avantatges i mesures que s'exigirà als bancs per garantir els fons dels clients, però sobretot quin risc assumirà cadascú. Recordeu els famosos rescats del govern espanyol que hem pagat tots els ciutadans que, al meu entendre, no és la millor manera ni la més justa de salvar els bancs.

Ernest Urtasun, l'aposta de futur d'ICV?

Després de la intervenció dels tres representants del Parlament català en la sessió del Congrés de diputats de Madrid, sol·licitant poder exercir el dret a decidir, tot i que aparentment podia semblar que era el punt i final de la bogeria sobiranista i que Espanya ens havia deixat clar que havíem de tornar enrere i deixar-nos de rucades, s'observen certs moviments, tal vegada inesperats, que com a mínim deixen entreveure que no s'acaben de creure que ens hagin convençut i que estiguem a punt de llençar la tovallola.

S'ha de reconèixer que hi ha partits polítics que els toca viure una papereta no gens fàcil. El PSOE de Rubalcaba, que necessita fer mèrits per guanyar el PP, s'està passejant per la maroma, amb un peu enlaire i l'altre mig segat per la corda. Tampoc el PSC viu moments senzills. El seu futur està en joc i trontolla entre la seva relació amb el PSOE i la centralitat política a Catalunya. Anar a raure a la perifèria podria ser el seu enterrament.

Però tampoc ho té fàcil ICV. La seva aposta per la consulta és una aposta valenta, perquè en les seves bases hi ha uns interessos més forts que el sobiranisme. Acontentar tothom resulta perillós, per no acabar d'acontentar a ningú. He tingut una sorpresa agradable en la figura d'Ernest Urtasun  a qui no coneixia ni havia escoltat mai a parlar. 

Els partits polítics s'han de renovar i això no és fàcil. Aconseguir que les velles glòries cedeixin terreny en benefici de nous valors, resulta gairebé un miracle, i això perquè hi ha massa dependència de la cadira, del sou del polític. Tornar a la vida diària fent de carter, no tothom hi està disposat. 

Aquesta generositat de cedir el lloc ha d'anar acompanyada de l'encert en els nous valors i en l'acompanyament. Probablement és aquí on el PSC hi té més problemes, res comparable, però amb el que li pugui representar a l'UDC de Duran i Lleida, que hi està ben instal·lat i no hi ha perill que deixa anar la butaca.

Potser és en la persona d'Ernest Urtasun que ICV aposta pel futur, esdevenint la veritable esquerra que necessita el nostre país. Passem pàgina al que hem viscut i preparem el futur.

Vergonya i malícia per les paraules d'Aznar

"Em costa molt guanyar-me honradament la vida i pago fins a l'últim dels meus impostos"

I a la majoria dels espanyols què creu que els hi passa? I encara n'hi ha molts que ni tan sols se'n poden sortir, i sap per què? ho vol saber? Sap quina política ha aplicat el PP, també quan vostè governava? i el que va fer també el PSOE?

De tot plegat n'estem pagant les culpes. N'hi ha que s'han suïcidat quan han vist que quedaven sense pis i amb deutes impossibles de retornar. Sense feina ni ajut del subsidi d'atur. 

Em fa vergonya que l'expresident Aznar faci aquestes declaracions. Em recorden les declaracions de Duran i Lleida quan afirmava que continuaria en la política perquè amb el sou de mestre no podria viure. Ho diuen i queden tan amples! Quina colla de pocavergonyes!

Hi ha aquell polític que cobra menys que si es dediqués a la seva professió, però n'hi ha una colla, els que estan a dalt i els seus "preferits", que viuen del 'xollo', que si no fos per la política no sabrien on anar a jeure!

I ens diu que paga tots els seus impostos. Normal, oi? o potser és que no hi estava acostumat. Esclar que abonat a les caixes B, això de pagar impostos els ve de nou. I això que el sistema no és progressiu com caldria. No s'adona que els més pobres, si no paguen impostos és perquè no tenen ni cinc a les butxaques? i ningú no els hi perdona!

Afegeix que no vol passar a la història. Aquí no hi ha res a fer. Ja ha fet tard. La història el recordarà, però en negatiu, com un mal son, en una època grisa i trista per Espanya, que va provocar la crisi econòmica que encara estem patint, que va donar suport a la guerra d'Iraq, buscant una armes químiques que no existien. La història no el perdonarà. La llàstima és que haurà viscut com un rei, encara que ara tingui la barra de dir que li costa guanyar-se honradament la vida. Trist i imperdonable.

El nyap del carrer de l'Església d'Arenys de Mar

Fins avui no he arreplegat un exemplar de l'Agenda d'aquest mes d'abril, i l'hi he fet una repassada. La notícia de la portada m'ha sorprès, no pas perquè no pensi que la seva construcció fos un nyap, sinó perquè no n'havia sabut res més.

Tampoc m'ha estranyat la notícia sobre les guinguetes de la platja i la possibilitat que algun regidor hagués passat informació privilegiada als guinguetaires. No m'ha estranyat gens perquè hi ha algun regidor que encara no ha entès que no es pot anar explicant tot allò que passa dins d'una administració pública, no pas per amagar secrets, sinó per no revelar informació prèvia a uns pocs privilegiats. Amics potser?

Hi ha moltes coses que conec i que no puc explicar per respecte institucional, però n'hi ha d'altres que no les comentes perquè no sembli que tens alguna intencionalitat concreta en benefici propi. Encara que si arriba el cas i es tracta de fets que has promès revelar, t'hi veus obligat.

El nyap del carrer de l'Església era previsible i jo, que no hi entenc res d'obres, ja ho vaig dir, i vaig intentar defensar una proposta diferent i no em varen fer cas i vaig arribar a dir que quan es constatés que s'havia fet l'obra malament, ho diria públicament. Sembla que ha arribat el moment.

Mai vaig entrar en la qualitat del material, perquè tal com ja he dit, no hi entenc, però sí en la manera que es col·locaven les peces. Les meves referències eren carrers de Mataró i Vic, dues ciutats on hi tinc relació, i tant en una com en l'altra, les lloses les col·locaven arran de paret i el tram amb circulació dels vehicles hi havia el tipus de llamborda.

No sé què hauria passat si s'hagués fet tal com jo plantejava, però del que estava segur era que de la manera que es feia no funcionaria bé. Podem anar a visitar els carrers de Mataró i Vic que us comentava, construïts molt abans que el carrer de l'Església i veuríem que continuen funcionant sense problemes, probablement amb algun petit manteniment, però sense haver d'aixecar l'obra i fer-la de nou. És una llàstima que no es demanin responsabilitats. Això, al nostre país no acostuma a passar.

Un alt càrrec d'ICV imputat per delicte ecològic

La corrupció del PP, els atacs espanyols al dret a decidir i les reformes legislatives de Wert, Gallardón i Jorge Fernández Díaz dissimulen o treuen protagonisme a la notícia sobre la mala gestió de l'ACA quan estava en mans d'ICV. Tot té la seva incidència i res no és justificable, encara que no tingui l'efecte mediàtic d'altres irregularitats.

Ja és trist que uns polítics i alts càrrecs d'un partit que es vanagloria de la seva etiqueta verda, caiguessin en l'error d'actuar en contra del medi ambient i siguin imputats per delicte ecològic. Vull pensar que no hi havia una intencionalitat evident, però sí que han de reconèixer que la seva gestió va ser desastrosa econòmicament i, segons sembla, també ecològica. Varen ser uns anys en què l'ACA i l'Agència de l'Habitatge, en aquells moments ADIGSA, estaven en mans del mateix partit i que tots en guardem tan mal record.

Tot això hauria de servir per admetre el mea culpa i no sé tan explícits a l'hora d'exigir responsabilitats als altres, quan a casa s'amaga la porqueria sota l'estora. Caldrà seguir si els fets pels quals s'imputa l'exdirector de l'ACA, el senyor Manuel Hernández, són deguts simplement per una ineficient gestió o bé hi ha alguna cosa més per la qual es pugui posar en dubte la seva honestedat.

Els polítics no estan passant pel seu millor moment i n'estem trobant massa que no han fet bé les coses. Podem perdonar els errors si hi ha voluntat d'esmena i es reconeix l'error, però no podem acceptar la corrupció descarada, i en aquests moments no tinc cap seguretat que el president del govern espanyol i alts càrrecs del seu partit no hagin estat corruptes voluntàriament, en el seu afany d'arribar al poder i fer i desfer el país sense tenir en compte la ciutadania. Aquí hi ha el gran problema d'Espanya, i voldria pensar que a casa nostra es poden fer millor les coses. Tinc, però els meus dubtes.

Per cert, la nova justícia universal del super ministre Gallardón ja ha deixat setze narcotraficants al carrer, i ara vindran les ablacions que tampoc no podran ser perseguides, jutjades ni sancionades. Aquesta és una demostració de les conseqüències del 'bon' govern del Partit Popular a Espanya.

L'Audiència Nacional prohibeix als mitjans difondre el rostre de l'exinspector de policia

Per què?

La Fiscalia s'oposa a l'extradició a l'Argentina de Billy el Niño, reclamat per tortures durant el franquisme, i no ens deixen que li veiem la cara, sinó només la clepsa. Es tracta de l'exinspector de policia Juan Antonio González Pacheco. El fiscal s'ha oposat a l'extradició perquè aquests fets poden ser investigats a Espanya, i ho ha dit seriosament!

La famosa llei d'amnistia del 1977, que perversa que és! i quin mal que ha fet a la democràcia espanyola. Aquesta llei hauria de ser revocada perquè no es va promulgar en situacions normals. Però estem parlant d'Espanya i en aquest país la dreta ha fet sempre el que ha volgut i l'esquerra s'hi ha arronsat en tot moment.

Per què no podem veure el rostre de qui està acusat d'haver torturat de manera acarnissada i vexatòria els detinguts? Permeten que es vegi la cara de qualsevol imputat i acusat per robatoris i corrupció, però no de qui torturava avalat i protegit per una dictadura que tenia anul·lats els drets més elementals de les persones. Això passava amb Franco, però ara, que ens recorden un dia rere l'altre que estem en democràcia, continuen defensant unes persones indesitjables que viuen còmodament tot i les maldats de que se'ls acusa. Si aquesta és la democràcia que podem esperar d'Espanya, jo no em sento espanyol ni tinc ganes de continuar sota aquest paraigua.

Popurri de temes en un dia trist per als culés

Com que no hi ha res important a comentar en el món de la política... parlarem de futbol. Al Barça l'han eliminat i crec que amb justícia. És important veure com els jugadors ho donen tot i tenen recompensa. No seré jo qui parli de canvis de cicle perquè no hi entenc res. El que em sembla veure és que la il·lusió i el joc brillant dels darrers anys ha desaparegut. Fa setmanes que el Barça guanya sense brillar i fent patir fins a darrera hora. Només salvaríem el partit contra el gran rival, el Real Madrid.

No he vist tot el partit, sinó la segona part i no hi he sabut veure en Messi, i quan en Messi no té bon dia el Barça no funciona. Aquesta dependència d'un jugador entenc que no és bona, perquè tothom té dret a tenir un mal dia, encara que sigui el millor del món. El meu fill estava molt enfadat.

Avui hi haurà molts catalans que s'hauran frustrat amb l'eliminació del seu club. Uns catalans que ahir no es varen sorprendre del resultat al Congrés de diputats. Allò estava cantat. Només faltava saber el to i la capacitat dels polítics per fer pedagogia, però no el resultat que ja ens l'havien avançat.

Ara he vist jugades repetides del partit i a la primera part hi ha hagut tres pals seguits de l'Atlético. Això encara en fa pensar que la victòria és més justa. Ahir vaig veure jugades repetides del Ple del Congrés, i penso que el president del govern no es mereix estar on és. Molt bona la intervenció de Joan Coscubiela, si més no el moment que la televisió va recordar.

Ah! He tingut temps de mirar el web de Ràdio Arenys i veure que el romanent de l'exercici 2013 de l'Ajuntament d'Arenys de Mar és de gairebé 3 milions d'euros, alguns dels quals podran complementar l'esquifit pressupost d'inversions. Ja ho voldrien molts ajuntaments presentar aquestes xifres. La llàstima és, en tot cas, que no s'observi al carrer. La imatge que continua donant la vila és de brutícia, desmanec i molts carrers amb forats considerables.

Però els partits locals ja tenen caps de llista, a un any vista. M'agradaria que no perdéssim un any. Ja està bé que es preparin per a les eleccions, però tenen més d'un any de feina per fer, tant els que governen com els que es troben a l'oposició. A vegades sembla que els mandats duren poc més de dos anys, els del mig, i això no és bo.

El PSC perd els papers una vegada més

Accepto que el PSC defensi el dret a decidir i ho vulgui fer d'una manera legal. Votant sí al Congrés de Diputats hauria estat coherent amb els seus arguments. Després acatant el resultat negatiu podria anar amb la cara ben alta.

Digueu-me que m'equivoco, però això és el que entenc quan els sento dir que estan a favor del dret a decidir, però sempre de manera legal. Si el Congrés de diputats hagués votat afirmativament, la consulta seria legal. És per això que el PSC tenia l'oportunitat d'apostar per allò que defensa. És trist.

Em sap greu perquè amb aquest comportament es situa al marge del centre polític català. És una manera més de cavar la seva tomba que desitjo no succeeixi, perquè no podem prescindir de cap partit polític i menys del PSC.

La vida, però, continua, també la vida política, i el poble en tindrà la darrera paraula, si no és votant, serà manifestant la seva voluntat, que tard o d'hora acabarà en una consulta. Si després de 300 anys encara hi ha l'anhel d'esdevenir un estat propi deslligat d'Espanya, un vot contrari del Congrés espanyol no podrà aturar-ho i continuarem els anys que calgui fins aconseguir el dret a decidir, que no necessàriament ha de ser la independència, però que hem de poder-ho decidir.

Per la defensa dels serveis públics a la ciutadania

Amb aquest títol signaven avui l'article a La Vanguardia, Núria Marín, Àngel Ros, J.F. Ballesteros i Carles Puig, alcaldes i alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, Lleida, Tarragona i Girona, respectivament. Un article que subscric i que seria bo que llegíssiu, per adonar-vos de la trista realitat del nostre país, entès com Espanya, amb un Partit Popular governant de la pitjor manera.

És trist, molt trist, ser conscients del mal que el govern de Madrid està provocant a la nostra societat, portant-nos a una situació d'injustícia social, per una reforma de la llei local que està redactada amb tota la mala llet possible, a favor d'uns quants i en detriment de les persones menys afavorides, en contra d'una societat justa.

Despullar els ajuntaments de recursos i competències és la pitjor solució possible. És desproveir l'administració que més coneix la realitat del carrer i qui ha de tenir més marge de maniobra per resoldre els problemes que es produeixen diàriament. La centralització del poder de decisió és un error que no afavoreix ni a l'administració ni a la ciutadania.

Si bé és cert que en tots aquests anys de democràcia hi ha hagut governs municipals que han actuat malament i algunes persones s'han lucrat il·legalment, la solució que proposa la llei no garantirà res, ni poden penalitzar tots els ajuntaments i els seus ciutadans per uns quants corruptes, per més que n'hi hagi hagut.

La capacitat de resposta és millor quant més a prop es troba el polític de l'emergència o situació conflictiva. No és gens difícil d'entendre, encara que no hagis posat mai el peu a l'administració local. Si a més has tingut l'experiència de governar un ajuntament, o d'haver-hi treballat trenta anys, saps molt bé què passa el dia a dia, i la sort que tens quan disposes de recursos per resoldre qualsevol tipus de complicació que se't presenta. Negar això és negar l'evidència.

Una vegada més el govern del Partit Popular ens dóna mostres d'aprofitar-se de la majoria absoluta per fer i desfer a la seva manera, desoint els arguments d'evidència que l'oposició i la ciutadania que coneix la realitat de l'administració pública els planteja. El PP és un govern inepte, centralitzador i amoral. Espanya no és mereix un govern com aquest. 

Sotmetre les persones amb l'excusa de les lleis és una forma d'autoritarisme

Afirmar que Espanya no és un estat democràtic seria injust i fals, encara que a vegades puguem apreciar alguns comportaments que ho puguin posar en dubte. Parlaríem d'actituds i vicis que embruten el sistema democràtic, un dels quals seria la manca d'independència entre els tres poders.

Avui llegia la notícia de les eleccions legislatives a Corea del Nord, on va votar-hi el 99,97% dels electors amb tots els vots favorables a l'actual líder. Al seu districte va votar tothom, i encara que només hi havia un candidat, els electors podien marcar el sí o bé el no. Tothom va marcar el sí.

L'article de La Vanguardia és interessant i dibuixa el mapa del món assenyalant el grau de democràcia dels diferents països. Europa és on els estats democràtics tenen més pes i Euràsia, Orient Mitjà i Nord d'Àfrica on en tenen menys. Corea del Nord estaria al nivell de Cuba i Síria a l'hora de convocar eleccions 'perfectes', segons comenta Xavier Mas de Xaxàs.

Espanya doncs és un país democràtic, però amb una certa debilitat de l'estat de dret, amb interferències al poder judicial, i una manca de transparència i acostament a la ciutadania. Amb una retallada de drets de les persones gràcies a la majoria absoluta d'un partit conservador que, d'alguna manera, somia temps passats amb menys llibertats i més sotmetiment de la població.

El principal enemic del dictador és la formació i implicació ciutadana en la vida pública, i és per això que les grans dictadures anul·len els ciutadans, distraient-los perquè no pensin i no se'ls acudeixi rebatre allò que qui els governa ha establert. I una idea molt interessant que exposa l'articulista esmentat: "Una característica de l'autoritari modern és que justifica la seva política en nom de la llei, l'ordre i la prosperitat". No us fa pensar en res?

La negativa a la consulta és simplement perquè ho diu la Constitució. És això mateix! ens neguen un dret perquè ho diu la llei. I no es pot canviar aquesta llei? anul·lar les persones amb l'excusa de les lleis és un forma d'autoritarisme que no té res a veure amb un sistema democràtic. És precisament d'això que ens estem queixant.

Tarda assolellada a Vista Alegre

Si el camp de futbol de Vista Alegre - Molinos fos al vessant de mar, hauríem pogut gaudir d'unes bones vistes del nostre mar, però no. Asseguts a les grades sense cap tipus de protecció del sol i mirant cap al sud, no teníem cap perspectiva, però sí un sol intens d'abril que he mig amagat amb un tros de diari al cap.

L'Arenys de Mar ha guanyat al Molinos, però ens ha fet patir com el Barça a la seva afició. L'excusa és el camp de sorra, l'únic camp d'aquestes característiques a Mataró, i crec que de tota la comarca. Espero que la vermellor de la meva clepsa no m'ho faci pagar.

Entretant els socialistes de Barcelona han convocat els seus militants i simpatitzants a la segona volta de les primàries per escollir el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona. I ja tenen guanyador. S'imaginen qui ha estat? doncs sí, en Jaume Collboni. Amb pakistanesos o sense, el preferit per la direcció del PSC ha quedat en primer lloc. La nota curiosa, i que considero que els socialistes han de reflexionar-hi, és que els militants socialistes no han escoltat la convocatòria i a Collboni l'ha votat una majoria que no té res a veure amb el partit.

Tots els partits s'ho han de fer mirar perquè cada vegada és més evident que la ciutadania està al marge dels seus objectius. Ja no es tracta de ser més transparents, sinó més creïbles. Parlem de la llei electoral que són incapaços d'aprovar. Tot per culpa d'interessos de partit i no de país. Aquesta actitud deshonesta els portarà a ser cada vegada més distants i menys eficients a l'hora de dirigir un país. 

2.980 barcelonins han apostat per Collboni, qui ha d'aconseguir recuperar l'alcaldia que un PSC fort no hauria d'haver perdut mai. Haurà de treballar molt per aconseguir-ho, i no crec que Pere Navarro li ho posi fàcil. El descrèdit del PSC té molt a veure amb el seu actual primer secretari.

Madrid protegeix judicialment la família reial

Avui no toca parlar de l'Esperanza Aguirre, però esclar... acusar de masclistes els municipals que la varen denunciar per una infracció de trànsit, complint la seva obligació al marge de la personalitat de la denunciada. Diuen que la millor defensa és un bon atac, i davant de falta d'arguments, Esperanza Aguirre passa a l'atac per veure si d'aquesta manera se'n surt. Si, com diu la notícia, és cert que l'alcaldessa de Madrid ha defensat l'actitud dels municipals, és lloable perquè la credibilitat dels polítics no passa pel seu millors moment.

El cap de setmana a Arenys comença amb dos actes polítics: la presentació de la cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de 2015, l'Annabel Moreno, a càrrec del diputat Joan Tardà, i l'Assemblea comarcal de CDC, amb la participació del conseller de Presidència, Francesc Homs. No són, però aquests dos actes els únics d'aquest vespre, sinó que podem anar a la Biblioteca a descobrir de la mà d'en Ramon Verdaguer, una mica d'història de la vila. La xerrada, com es pot suposar, es presenta interessant.

Nosaltres, el Grup de Debat i Tertúlia, ens trobarem a les 22h per parlar de l'actualitat de la vila, del país i d'aquesta Europa que algú ens amenaça en fer-nos fora. Jo ho aprofitaré per conèixer més detalls del fabricant de llonganisses Casa Sendra, de Vic, després que comuniqués que es jubilava i tancava la fàbrica.

Per cert, fa vergonya com el govern protegeix reina i príncep en uns moments en què està demostrat que la família real també pot ser corrupta. Tot sigui posar dificultats per protegir unes persones pel simple fet de ser membres de la família real.

Espanya cada vegada és més casposa i menys atractiva per viure-hi per a les persones que creiem en la democràcia, creiem que la sobirania resideix en el poble, i volem i desitgem una política transparent on no hi hagi favoritismes i encara menys es potenciï la corrupció entre amistats.

Interior intimida els agents i Esperanza Aguirre els envesteix

Em creia que no podria trobar cap situació més surrealista que les dels dos darrers dies, però m'equivocava. La notícia d'avui és l'envestida d'Esperanza Aguirre a la moto d'un agent que l'estava multant per haver aparcat el seu cotxe al carril bus.

En primer lloc s'ha de dir que una persona pública ha de ser molt escrupolosa a l'hora de complir les lleis, i és per això que no està gens bé que una expresidenta de la Comunitat de Madrid infringeixi la llei de circulació d'una manera tan evident i evitable. No estem parlant d'un descuit, sinó d'un acte volgut.

El que ja no té nom és el que fa després. Com pot ser que arrenqui a córrer, envesteixi la moto de l'agent i no s'aturi fins a casa seva? I per acabar-ho d'adobar, que els agents de la Guàrdia Civil, que vigilen l'exterior de l'habitatge de l'expresidenta, convidin l'agent a fer una declaració amistosa d'accident. L'agent de mobilitat s'hi ha negat i és d'agrair la seva honradesa i compliment de les obligacions del seu lloc de treball al marge de la personalitat de la denunciada.

No sé si ho recordareu, però en una ocasió Pilar Rahola va voler saltar-se les regles i reivindicar no sé quins drets per ser qui era. Rahola va haver d'escoltar molta crítica durant força temps. No sé què passarà amb Esperanza Aguirre. El PP té molts recursos per fer-se perdonar sense cap tipus de penalització, ni social ni electoral. És per això que el país va com va.

Ja estic ansiós per conèixer quina serà la xarlotada que ens oferiran els polítics demà divendres. A veure si són capaços de mantenir-nos expectants, sense abaixar el llistó. Fa pena, molta pena. Aquesta societat potser sí que es mereix els polítics que té. Voldria pensar que no.

Jorge Fernández espantant els policies?

Digueu-me desconfiat, però si ahir desconfiava de la notícia de Ràdio Arenys sobre els mediadors que podien sancionar, avui dubto de la notícia de l'ARA sobre la intimidació per part del Ministeri d'Interior, als policies que investiguen el PP.

Haig de dir que em resulta difícil desconfiar de l'ARA, perquè fins ara no m'han donat motiu per fer-ho, però és que la notícia, si fos certa, és molt greu. Esclar que avui tot és possible i, de la mà del ministre Jorge Fernández, ja res no ens pot sorprendre.

La notícia de l'ARA afirma que els policies encarregats d'investigar el PP varen ser cridats a declarar davant d'afers interns. Per intimidar? Per posar-los a ratlla? M'imagino que la notícia no s'acabarà aquí i podrem saber-ne més detalls per fer-nos la idea del què ha passar realment. El cert és, però, que el PP no és un símbol de la bona praxis política i que si una vegada el va fer perdre les eleccions, això podria tornar a passar, malgrat tota la xarxa que tenen muntada de la mà de jutges, diputats i ministres.

I tot això beneït pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela, que hauria de ser rellevat aviat perquè el seu fanatisme l'ha portat a un estat de salut que no és el més idoni per estar al capdavant de l'església espanyola. Encara que ja no sigui president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbat de Madrid és massa rellevant i permet presidir actes com els funerals de l'expresident Suárez, i vomitar disbarats, com si volgués que es complissin les amenaces més terribles.

Espanya continua ensenyant la seva cara franquista i endarrerida, a ple segle XXI. D'aquesta Espanya, millor marxar-ne.

Els mediadors no sancionen. No confonguem els conceptes!

No ho entenc. Uns mediadors que posaran multes? Quina classe de mediació faran? utilitzaran l'amenaça de la sanció per aconseguir el pacte? Això és mediació? M'imagino que el periodista de Ràdio Arenys no ho ha entès bé. La notícia diu textualment: "L’últim recurs de la mediació seria posar una multa o una sanció vinculada a serveis a la comunitat". 

Faran la mediació amb uniforme de policia? voldran intimidar? no, segur que és un error de Ràdio Arenys. He decidit anar al web de l'Ajuntament per assegurar-me que la notícia del web de la ràdio estava equivocada i, certament, al web municipal no es parla enlloc de multes dels mediadors. He quedat més tranquil.

El servei de mediació és molt interessant i és necessari. Hi ha molts conflictes que es poden resoldre i fins i tot evitar amb un bon servei de mediació. En qualsevol societat amb interacció entre persones amb maneres de pensar diferent, amb interessos a vegades oposats i sovint amb poca sensibilitat i sentit de la convivència, fa que es generin conflictes que es poden frenar a temps si l'administració vetlla pels ciutadans i ofereix la mediació.

La mediació, però, és voluntària i per això cal que ambdues parts hi estiguin d'acord i no vulguin anar als jutjats. Si una part es nega acceptar la mediació, aquesta és inviable. És per això que convé afavorir la cultura de la mediació. Donar-ho a conèixer la seva existència i el benefici de la seva pràctica. Felicito la iniciativa de l'Ajuntament de la vila i animo els arenyencs a utilitzar aquest recurs, si fa el cas, en bé de la convivència ciutadana.