Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?
Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!
Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.
El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys.
I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.
És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada