diumenge, 12 de setembre de 2021

Xiulada a polítics catalans

Hi ha qui es lamenta de les xiulades que varen rebre alguns polítics catalans, ahir durant els actes institucionals de l'onze de setembre. Estaria molt bé que tot funcionés i que la gent pogués manifestar la seva simpatia i gratitud als polítics de torn, però s'ha d'entendre que tothom és lliure d'expressar els seus sentiments i una xiulada és més que lògica en segons quins moments.

El funcionament polític a Catalunya des de fa uns quants anys té molt que desitjar, i és lògic que hi hagi gent enfadada en com s'està gestionant políticament el país i ho vulgui manifestar públicament. No entenc ni m'agrada xiulades en els recintes institucionals, i encara menys si venen de representants polítics que tenen el seu espai de debat i argumentació de la seva opinió, però sí que entenc que en manifestacions públiques de ciutadans hi pugui haver aquesta reacció. Les manifestacions acostumen a ser organitzades per reclamar o reivindicar drets, molt diferent del que passa en països autoritaris, governats per dictadors, i que a casa nostra podem recordar de no fa tants anys (els que ja tenim una edat).

La gent està cansada i vol que els governants preguin la iniciativa i no es dediquin només a queixar-se de què fan a Madrid. Vol veure un projecte de futur clar per al país, i una entesa entre els governants catalans, que ho faci possible, i no pas unes baralles continuades. Aquest cansament és el que fa que la gent es revolti i l'única manera que tingui d'expressar-ho sigui xiulant als polítics que hem escollit perquè ens treguin d'aquest atzucac.

Els independentistes catalans estan molt farts de les baralles d'ERC i Junts per Catalunya, i segur que aprofitaran qualsevol oportunitat per manifestar-ho. No ens estranyi, doncs, aquesta reacció i en tot cas treballem perquè les circumstàncies siguin diferents. La sensació de deixadesa, d'incapacitat de liderar un projecte positiu i engrescador, provoca aquest desencís, ràbia i impotència, que explica les xiulades als que fan molts discursos, però no arriben a fer res.