Engrescar a participar

Tenim la sort de viure en una vila amb molta activitat cultural, esportiva i lúdica, que et permet assistir a molts actes sense bellugar-te, i això no sempre s'aprecia ni es valora suficientment. Ja sigui la pròpia administració local, amb totes les seves àrees, o a través de les entitats presents al municipi, gairebé cada dia de la setmana, i de manera especial els caps de setmana, ens trobem amb una agenda farcida d'actes on poder participar, aprendre i gaudir de les explicacions i experiències.

    És bo potenciar-ho i que no decaigui, sobretot en un temps que creix el desànim, les pors i l'angoixa per tot un conjunt de circumstàncies que no s'han acabat de resoldre. Tots en tenim unes quantes al cap, i no cal anar-les repetint, més que tot per no convertir un escrit que pretén ser positiu, en tot el contrari.

    Tot i així tenim una assignatura pendent on cadascú de nosaltres hi pot contribuir per millorar-la. Em refereixo a la participació d'aquests actes d'una bona part de vilatans que encara no han fet el pas. Convindreu amb mi que als diferents actes que s'organitzen hi ha un conjunt de persones que es repeteixen, que ens hi trobem, i ens ho passem molt bé, però que hi podríem convidar i esperar veïns, amics i familiars que no es prodiguen tant.

    Segurament hi ha persones que no en tenen cap necessitat, però estic convençut que n'hi ha d'altres que els falta l'empenta inicial per sortir de casa i participar-hi. Passa una mica com amb la lectura, que si no hi ha hagut costum a la família, o no s'hi ha entrat de petits, pot arribar un dia que un s'hi aficioni i descobreixi la importància de llegir, i ja no ho deixi mai més.

    Seria bo que aquestes persones que no ho acostumen a fer, les animéssim a participar als actes que organitza l'Ateneu o l'Aula d'Extensió Universitària. Assistir als cursos que programen diferents entitats com l'AFA, el Casal de Joventut Seràfica, el Teatre Principal, la Biblioteca, el Museu d'Arenys, i més entitats que em deixo i que fan una feina interessant, que no es poden perdre.

L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.

Els efectes del temporal

Els desastres produïts aquest cap de setmana al litoral català ens haurien de mobilitzar per trobar una solució, tenint en compte que tot fa pensar que això anirà a més. És cert que no es tracta de cap novetat, i tots recordem fets semblants al llarg de la història, però no ens podem permetre viure sempre amb el neguit de què pot passar. Som conscients que no s'ha obrat correctament i que s'ha construït on no tocava. Fer marxa enrere no és fàcil, sobretot quan t'adones que encara avui dia s'està malmetent la costa, per culpa d'uns governs locals que juguen amb l'especulació i tenen un concepte del medi ambient molt atrotinat.

    A la nostra vila l'afectació s'ha produït en dues platges, amb una edificació que ha quedat descalçada, en un espai on fa uns anys es va obrir l'espigó que protegia l'entrada d'aigua. No soc un entès en la matèria, però m'agradaria saber qui va decidir fer-ho i els motius que tenia. Aparentment era una decisió errònia, però aquí ho deixo.

    Davant d'aquests fets és quan m'adono que els nostres governs no trepitgen el territori i només reaccionen quan es produeixen els desastres, just per tapar forats, a l'espera de quan torni a passar, que probablement ja hi haurà altres persones al capdavant. Aquesta manera de fer és la que ens enfonsa i ens deixa a la cua en molts aspectes. Ahir parlava de les energies renovables i també podríem recuperar l'exemple de l'habitatge social i els lloguers protegits. 

    I per això em fa tanta ràbia les promeses electorals que no aborden els problemes més immediats, i anem vivint d'una il·lusió que ha esdevingut malaltissa. Una mica de culpa la tenim nosaltres perquè ens agrada que ens parlin de grans projectes, i la cosa menuda, però que és tant o més necessària, no genera prou expectatives i... els polítics volen vots, i aquests acostumen a arribar tot enlluernant la ciutadania.

    Potser hauríem de començar al revés, i fer veure als polítics que estem cansats de grans promeses i que preferim la feina ben feta, la feina del dia a dia, la feina que ens permet avançar com a país pròsper, amb els serveis més elementals resolts i ben resolts.

    Haurem d'esperar que passi la febre de la campanya electoral per poder tocar de peus a terra, encara que no tenim cap garantia que els resultats permetin la constitució d'un govern fort per desencallar-ho tot.

Es fa llarg

Mentre els polítics catalans estan fent mans i mànigues per quedar bé davant la ciutadania i retenir el seu vot, la majoria dels ciutadans ens manifestem enganyats i cansats de tantes promeses incomplertes. Què faran de diferent que ara ens ho puguem creure? El final precipitat de la legislatura ha vingut per culpa d'un projecte de casino, com si no tinguéssim prou maldecaps en què pensar i intentar resoldre. En tenen la culpa els que l'han defensat i posat com a condició per pactar els pressupostos, com aquells que l'han fet servir d'excusa per votar-hi en contra, provocant l'avançament de les eleccions.

    Intento passar de llarg de les informacions electoralistes, perquè d'alguna manera considero que ens prenen el pèl. Ens volen comprar el vot a canvi de promeses, la majoria de les quals sabem que no ens portaran enlloc. Avui el president es treia de la màniga una proposta de referèndum que no li comprarà ningú, la darrera cosa que podíem esperar en un moment de paràlisi política que s'arrossega de fa anys. 

    Ahir podíem llegir un article on es comparava la situació de les energies renovables a Catalunya i Espanya, i ens queia la cara de vergonya. No es tracta d'estar per sota, sinó anys llum. Què ha fet el govern al respecte? Si fem memòria del passat, veurem que no només no hem avançat, sinó que ens han passat al davant i ens han deixat a la cua. Si en algun moment érem motiu d'exemple, avui més aviat ho som d'escarni. I amb aquests líders, que no hi ha manera de rellevar, les expectatives són funestes. 

    Ara seria l'hora de fer un repàs de tot el que s'ha fet i el que ha quedat pendent, i presentar projectes concrets que ens facin avançar. En lloc d'això ens fan viure de la nostàlgia, de somnis que s'han esfumat i que pretenen reactivar sense tenir cap estratègia ni possibilitats de fer-ho realitat. Aquest engany permanent resulta cansat i avorrit, i propicia un augment de la desafecció i molt poques ganes d'anar a votar.

    Anem a unes eleccions on ningú aconseguirà la majoria absoluta, i ens trobarem novament amb grans dificultats per arribar a qualsevol pacte, sobretot per rivalitats personals. Ens podem trobar que passin uns quants mesos de desgovern amb el que això representa per a l'economia del país. Si fins ara hem anat enrere què no passarà sense un canvi de timó i empenta? 

Ens movem per les novetats

Està vist i comprovat que només ens crida l'atenció la novetat, i aquesta és efímera i ràpidament ens n'oblidem. Les notícies dels diaris tenen l'impacte al començament i poc a poc passen a un segon pla, encara que hi hagi prou motius per estar-ne pendents. Necessitem passar pàgina i anar per un altre tema més recent. Si repassem els fets que han estat notícia els darrers mesos ens adonarem que es van succeint amb molta rapidesa, tot i la significança que puguin tenir. Potser només ens mou la curiositat i ens avorreix aprofundir en les problemàtiques que regnen al món. Per altra banda sembla com si només existís allò que ens donen a conèixer, i quan deixen de parlar-ne desapareix de la nostra ment.

    Llegia avui a la premsa la informació dels darrers atacs sanguinaris de l'exèrcit israelià i pensava que malgrat l'extrema violència ens passa més o menys desapercebut. És cert que la guerra a Gaza continua present als mitjans de comunicació, però ho hem normalitzat tant que hi ha el perill de no donar-hi la importància que té. No ens podem quedar només en la comptabilització del nombre de víctimes, estem parlant de persones que estan patint, amb poques esperances de sortir-ne vius, i que fa massa temps que ho pateixen. 

    És per això que resulta indignant observar que les institucions mundials que hem creat per posar ordre al món i defensar els drets essencials de les persones, es fan un tip de discutir sobre els fets, sense ser capaços d'aturar la guerra. Moltes reunions, moltes declaracions i promeses, però sense cap resultat.

    A casa nostra estem entretinguts amb les eleccions que s'acosten, tant a nivell català com europeu. Ens espanta el que pugui passar, amb l'auge de l'extrema dreta a Europa, i amb uns resultats inútils a Catalunya. Uns resultats que facin inviable cap canvi que ens permeti sortir del cul-de-sac on ens trobem des de fa uns anys. Aquí no hi ha novetats, i potser per això no hi ha manera que ens movem.

    No és estrany, doncs, que els partits polítics busquin els elements impactants per moure'ns de la cadira. Uns impactes que s'han de concentrar en un principi, perquè després ja és massa tard. Fitxar l'home del temps, per solucionar el canvi climàtic, o restituir el president exiliat, per tornar a intentar no se sap ben bé què. PP i PSC no presenten novetats i probablement seran els que més creixeran, potser per la disbauxa i el desengany que la resta de partits polítics ens han provocat.

Per una gestió eficient del nostre municipi

He repescat el Ple municipal d'aquest mes de març que em vaig perdre en directe i m'he concentrat en la part de fiscalització dels grups de l'oposició a l'obra del govern, on pots veure l'actitud d'un govern amb majoria absoluta, però que des del primer dia va dir que escoltaria a tothom amb mà estesa. Valoro, doncs, la voluntat d'escoltar qui no pensa com tu, però que també fan un servei a la població.

    La sensació que he tingut, i no és nova d'avui, és que hi ha bona voluntat per part del govern municipal, i això deixa a l'estacada a tots aquells crítics que posen el polítics al mateix sac de la corrupció i l'interès personal, i fa justícia a totes aquelles persones que en un moment donat decideixen dedicar una part del seu temps per millorar la vila. Dit això, però, haig de dir que hi ha alguns elements que em preocupen i que m'agradaria pensar que poden canviar. Per una banda hi trobo massa improvisació, poca planificació i un cert descuit a les conseqüències que es deriven de segons quines decisions.

    En una vila com la nostra hi ha moltes necessitats. Es reben diners d'institucions supramunicipals, però una bona part dels recursos provenen dels vilatans via taxes i impostos. El govern de torn, doncs, administra els nostres diners, i per això se'ls ha d'exigir eficiència i evitar un malbaratament dels diners públics. I la impressió que tinc és que el nostre govern municipal no ho té gaire en compte, sobretot a l'hora de decidir segons quines inversions, que es poden fer gràcies a que Arenys és tradicionalment un municipi sanejat i amb romanents importants.

    En aquest Ple municipal del passat dia 21 de març s'ha parlat molt d'equipaments, sense que es disposi d'un pla d'equipaments que permeti fer una planificació correcta de l'ús i necessitats del nostre municipi. S'ha parlat de la possibilitat de comprar el casal de Sant Vicenç i d'unes instal·lacions de l'antic col·legi Cassà. M'agradaria recordar-los que una cosa és la inversió per a l'adquisició dels immobles o instal·lacions, i l'altra la despesa corrent de manteniment i subministraments necessaris per al seu funcionament. S'ha de tenir en compte que el capítol de despeses corrents no és gaire generós i que si anem ampliant el nombre d'instal·lacions a mantenir, aquest pressupost se'ns pot quedar curt.

    La conclusió és clara: cal analitzar bé quines són les nostres necessitats, les que el pressupost corrent pot assumir i fer una gestió eficaç i eficient, per no acabar tenint uns equipaments que no es puguin utilitzar per manca de pressupost. El nostre govern municipal ha d'aprendre a planificar, valorar els costos reals de funcionament, i saber prioritzar aquells serveis que realment són necessaris per a la majoria de la població.

De tornada

Després d'un parèntesi, de mica en mica torno a connectar amb l'actualitat, i m'adono que poca cosa ha canviat d'ara fa vuit dies. De fet, quan es convoquen eleccions d'alguna manera tot s'atura. La desgràcia és que nosaltres estem aturats des de fa una colla d'anys, i ara has d'escoltar totes les promeses de canvi i millores que saps que no acabaran passant. Estem parlant de les mateixes persones, i sense relleu és difícil que es creïn noves expectatives.

    A Catalunya, doncs, tot de cara a les eleccions del mes de maig, amb poques possibilitats de canvi de cromo, i per tant continuarem com fins ara, encallats o fins i tot caminant enrere com els crancs. I a Europa una mica allò que deixava anar fa uns dies, sense tenir la informació recent. La paraula guerra es fa sentir arreu, i són moltes les veus que es manifesten intranquil·les, recordant els esdeveniments del segle passat, quan es descartava la possibilitat de la guerra, i aquesta va acabar arribant.

    El panorama actual ha deixat en segona posició les eleccions europees i la dels EUA, que havien ocupat moltes pàgines dels diaris. No és que no es considerin importants, però la por a la guerra, sobretot pensant que tenim un president rus que pot fer qualsevol disbarat, ha fet que les aparquin per a més endavant. No podem oblidar, però, que els resultats electorals poden transformar la situació actual, i ho poden fer en negatiu, sobretot si l'extrema dreta guanya més terreny del previst a Europa, i si Trump recupera la presidència nord-americana.

    He intentat posar-me al dia en poques hores, i no ha estat difícil, ja que gairebé arreu tot es concentra amb les dues notícies que he esmentat, i això m'ha permès dedicar temps a recordar l'experiència d'aquests dies, visitant una part del continent que desconeixia, i retornant a la capital francesa, una mica de potes enlaire a l'espera dels Jocs Olímpics d'aquest estiu. 

    Són moltes les coses que podria destacar del viatge, però avui em quedo amb l'aigua. Cada vegada som més conscients de la importància d'aquest líquid que a casa escasseja tant, i quan veus paisatges ben remullats, amb uns rius de gran cabal, et venen ganes de dir-los que no saben la sort que tenen. Que al sud l'aigua és escassa i que hem de fer moltes cabrioles per aconseguir unes reserves que evitin la sequera extrema. També et servei per pensar en països de més al sud que fa molts anys que la pateixen. Decididament hem de concloure que els humans no ho estem fent gaire bé.

Patriotes

Us haig de confessar que la paraula patriotisme o patriota em fa una mica d’angúnia. Em sembla molt bé que la gent s’estimi el seu país, o fins i tot diria que ho trobo necessari per a la nostra salut. És bo sentir-te arrelat a un territori, formar part d’una cultura, amb unes tradicions, un passat que recordes amb orgull. Sempre he pensat que la gent desarrelada té moltes dificultats per socialitzar i trobar-se còmode i contenta on li ha tocat viure i això no és bo per a la societat en general. És quan necessiten de nosaltres per aprendre a estimar el país d’acollida sense renegar de les seves arrels. 

    Però una cosa és estimar la terra i la seva gent, i l’altra pensar que som els millors i que els altres no hi tenen cabuda. Ja sé que ser patriota i acollidor és totalment compatible, però estem massa acostumats a veure un patriotisme excloent, i aquí hi ha el problema.

    Els catalans, que hem rebut de totes bandes pel fet de defensar una llengua i una cultura en un país sense estat, dependents d’un estat centralista i excloent, sense necessitat d’estar pensant en el període dictatorial, hem caigut en la trampa d’exagerar el sentit de pàtria, a vegades posant-nos al nivell dels que no ens volen. No ens volen diferents, però ens volen a dins, encara que només sigui pel sistema de finançament implantat, amb una aportació important i un retorn ridícul.

    L’altre dia, al programa de Catalunya Música Tots els matins del món, demanaven música que els suggerís la paraula pàtria, i vaig pensar en tot això. Es podia interpretar en el bon sentit, però alguna cosa em feia sentir incòmode. Jo em quedo amb estimació al país i la seva gent i passo una mica de puntetes amb això del patriotisme.

Què podem esperar d’Europa?

La meva generació somiava amb Europa. Teníem clar que l’única manera d’alliberar-nos de la dictadura franquista era entrar a Europa per poder esdevenir un país democràtic, recuperant la llibertat i els drets més essencials que amb la guerra civil i la victòria feixista vàrem perdre. Després ha passat el que ha passat.

    De la mateixa manera que arriba un moment que els fills s’adonen que els seus pares no són perfectes ni els millors del món, nosaltres també hem descobert les vergonyes d’Europa, les seves imperfeccions, les servituds i debilitats. Somiàvem amb un espai idíl·lic i hem constatat que no és així. Ens hem sentit protegits d’alguna manera, perquè hi ha hagut intents de desestabilitzar el país, però no n’hi ha prou.

    El món ha canviat i la posició europea també, no només per l’ampliació dels països membres, cada vegada més diversos, sinó també en relació amb la resta de potències mundials. El paper dels EUA no és el mateix, i la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre. I Europa? El model ha quedat obsolet i caldria una revisió a fons per evitar caure en un pou, un estancament econòmic i polític que més aviat ens ofegui.

    Se’m fa molt difícil imaginar l’Europa del futur, però tinc molt clar que si no hi ha un canvi radical en la seva organització i la interrelació dels països membres, cada vegada ens servirà menys, i la nostra dependència de fora serà més gran i costosa. Continuo pensant que formar part d’Europa és un sort, veient com funciona Espanya, en tots els àmbits i aspectes, i també en relació al tracte que dispensa a Catalunya, però això no treu que no haguem d’asseure’ns a estudiar de quina manera sortim d’aquesta situació d’impàs i feblesa que no ens deixa avançar i que pot hipotecar-nos per al futur.

    Hem de preguntar-nos què podem esperar d’Europa, però només som a dins i per tant també ens hem de preguntar què podem fer per millorar aquesta Europa, que ens va ajudar a sortir de la repressió franquista, però que necessita un nou impuls.

80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.

Patrimoni

Quan parlem de Patrimoni a tots ens venen unes imatges al cap, que no són les mateixes per a tothom. Hi ha qui pensarà en grans monuments històrics, de cultures mil·lenàries, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. N’hi haurà d’altres que pensaran en edificacions menys transcendents, però que també han marcat una època, uns estils, que ens agrada recordar i protegir. Altres pensaran en la natura que ens està costant tant de protegir i que les grans urbanitzacions s’han encarregat de destruir. També hi haurà qui s’apuntarà a les tradicions culturals que hem heretat dels nostres avantpassats. 

    Tot això forma part del concepte de patrimoni, que té diferents branques i que en el seu conjunt conforma la nostra història, l’evolució de les civilitzacions que han poblat aquest món, i només per això ens veiem obligats a conservar i protegir per no deixar-ne sense als nostres descendents.

    Ahir parlava de passejar per la ciutat i ho hauria de lligar amb l’escrit d’avui, sobre el patrimoni, perquè passejant tranquil·lament pels carrers i places de les ciutats pots observar molts elements patrimonials, la majoria dels quals estan poc protegits. Avui també m’he passejat i he gaudit del patrimoni urbà d’unes poblacions que han sabut conservar, protegir i donar a conèixer les seves cases, els seus carrers i les seves places.

    Desconec si durant els anys d’ensenyament es parla suficientment de patrimoni als escolars. Si no fos així caldria corregir-ho i ensenyar-los a estimar el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre món. A reconèixer el valor de la seva conservació. Mentre contemplava les cases dels carrers per on m’he passejat em preguntava com se sentien les persones que les habitaven. Eren conscients de la importància de conservar-les bé, per al gaudi dels visitants, però també el seu propi? No se sentiran orgullosos de veure les cares d’admiració dels passavolants?

    Valorar el patrimoni i treballar per protegir-lo és una mostra de sensibilitat que avui trobem a faltar i que amb ella segur que viuríem més plenament una època que entre tots estem malbaratant.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Què n’opines?

Tot sovint ens demanen l’opinió sobre temes que no sempre coneixem a fons, i se'ns presenten molts dubtes. Demanar l’opinió d’un expert és una cosa, però demanar l’opinió de la gent, de coses que potser no en tenen ni idea, és una altra i, malgrat això, obtenim resposta. Quin cas n’haurem de fer?

Ho dic per la importància que pot tenir a l’hora de prendre una decisió. Si li demanes a qui coneix un producte què opina sobre el seu funcionament pots arribar a la conclusió que és una bona opció adquirir-lo o no. Si l’opinió li demanes a una persona que ho coneix com tu, que potser sí que n’ha sentit a parlar, però res més, no t’ajudarà a prendre cap decisió. A la vida t’adones que massa sovint ens movem per opinions de gent poc autoritzades.

L’experiència és un grau i ajuda a tenir opinió sobre les coses. L’opinió pot ser errònia, i això ho hem de tenir en compte. També pot ser interessada, i això ens pot confondre. D’aquí la importància d’examinar-ho tot molt bé. Investigar qui pot oferir-nos una opinió argumentada i amb coneixement i que ens aporti un mínim de garanties que allò serà d’aquella manera.

Cec que cada vegada hi ha més persones que se'ns presenten com a experts i en el fons són venedors de fum. Creure cegament en ells ens pot perjudicar, però desconfiar per sistema tampoc és una bona praxi. I aquí és on hi veig el perill. Conèixer l’opinió dels altres és bo, però hem de ser capaços de diferenciar quan una cosa és simplement una opinió de quan podem afirmar que qui ho diu en té prou coneixement com perquè sigui creïble. En política cada vegada és més difícil confiar en l’honradesa de les opinions, i llegint la premsa també arribes a la conclusió que al darrere hi ha molts interessos.

Opinar és important, però ho hem de fer amb responsabilitat. Si no tenim arguments ni coneixement per formar-nos una opinió, el més honest és reconèixer-ho i no crear falses expectatives.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

Criticar o insultar

M’he proposat estar uns dies desconnectat de tot el que passa més enllà del meu voltant més immediat, la família, els amics més íntims, els veïns. No em serà fàcil, però ho haig d’intentar. Això no treu que no recuperi temes que ja he tractat en aquest blog com pot ser la crítica i l’insult. Dos conceptes, dues accions que sovint es confonen i que caldria insistir-hi. No és el mateix.

Darrerament hem presenciat un seguit d’insults entre dirigents i forces polítiques que ens haurien de fer reflexionar. No pot ser que anem per aquest camí, cada vegada més groller. La crítica no ha de ser necessàriament una mala praxi, fins i tot pot ser positiva la seva pràctica, encara que no agradi, que molesti. L’insult no té res de positiu, ans el contrari. L’insult no aporta cap valor ni serveix per solucionar o millorar res, sinó tot el contrari. I últimament se n’està abusant. Només s’explica per les ganes d’amagar les pròpies vergonyes, la pròpia incompetència, les pròpies misèries.

Que un partit polític comuniqui missatges insultants sense cap argument i només amb la intenció de fer mal a l’adversari resulta reprovable, i tots plegats hauríem de ser prou honestos per denunciar-ho i donar-los l’esquena. 

Hem de ser crítics, respecte els altres i a nosaltres mateixos, però hem d’aparcar aquest vici d’insultar. Quina autoritat moral tenim per caure en la misèria de l’insult? Pensem-hi una mica i actuem amb honradesa des del nostre àmbit. Actuem amb sentit crític amb la voluntat de millorar les coses, i tanquem les nostres orelles a aquells que només busquen fer mal per profit propi.

La nostra botiga de capçalera

Feia dies que hi donava voltes, perquè no ho acabava d'entendre. Varen obrir l'establiment fa pocs mesos, potser setmanes, i cridava l'atenció el personal que hi despatxava, sobretot perquè el nom de l'establiment era d'una coneguda marca, amb un gran supermercat als afores de la vila. Avui, quan he llegit la notícia al diari ARA, se m'han encès totes les llums. Estaran parlant d'Arenys de Mar? Espero que no sigui així.

    Amb el tema immigració hem de ser molt cauts i no fer suposicions sense conèixer la realitat. Els prejudicis són un gran perill que ens confonen i poden arribar a provocar actuacions desmesurades de la policia, dels nostres governants, però també de nosaltres mateixos. És bo fixar-se en les coses, però no tant per fer-ne una crítica, sinó per intentar conèixer què hi ha al darrere i, sobretot, si hi ha possibles víctimes d'un negoci fraudulent.

    L'obertura de multitud de supermercats al mig de la ciutat està revolucionant el comerç de moltes poblacions. Primer varen ser les grans superfícies que s'instal·laven als afores, amb zones d'aparcament gratuït, facilitant l'accés i provocant una gran competència al comerç tradicional. Calia un cotxe per anar-hi, però qui no té cotxe avui? Ara han arribat els petits supermercats instal·lats al carrers més cèntrics, on s'hi pot anar a peu i estan oberts a totes les hores del dia i fins ben entrada la nit. S'ha agreujat la competència dels comerços.

    I la pregunta que em faig i trasllado en aquest racó virtual és si coneixem el tipus de botiga on anem a comprar. Ens importa només el cost dels productes o exigim qualitat i bon servei? Sabem com estan contractats el personal que ens atén? És potser perquè cobren una misèria que els preus poden estar tan rebaixats, i tenen les portes obertes permanentment?

    La notícia que m'ha fet escriure aquesta reflexió és ben clara. Unes franquícies de marques conegudes, amb personal contractat de manera salvatge que pot fer tancar les botigues de tota la vida. Aquelles botigues familiars, o que contracten correctament els seus empleats, amb tots els drets i deures. 

    Sisplau, que tothom faci la seva feina per esbrinar què està passant, però nosaltres siguem curosos a l'hora d'escollir les botigues on anem a comprar. De la mateixa manera que els nostres pagesos reclamen un control als productes importats, que no reuneixen la qualitat ni les exigències que se'ls demana a ells, també hem d'exigir que els establiments oberts al públic compleixin totes les normatives i, sobretot, es denunciïn aquells que practiquen abusos i explotació del personal. No estem en contra dels venedors explotats, sinó al seu costat per lluitar contra l'explotació que pateixen.

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

Un nivell cultural alt

Llegia la crònica del diari ARA, d'un dels diàlegs de Pedralbes amb la professora de filosofia Anna Pagès,  amb la frase en negreta "els que es dediquen a l'ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt". Al marge de les precisions que caldria fer sobre què considerem per un nivell cultural alt, segur que estaríem d'acord en afirmar que la cultura obre moltes portes i dona autoritat, prestigi i carisma a qui ha tingut la sort i la voluntat d'endinsar-s'hi. Voldria, però afegir que en tots els àmbits de la vida és important el nivell cultural dels protagonistes, sobretot si aquests estan cridats a liderar qualsevol projecte, sigui social, polític, econòmic, lúdic o cultural.

    No sé si ens podem permetre el luxe d'anar mesurant el nivell cultural de la gent i a partir d'aquí treure'n conclusions. Tot i així, si alguna cosa em preocupa de la situació d'avui dia és el baix nivell cultural que presideix la majoria d'espais socials. Mai he estat un gran televident, i encara menys de canals privats de poca qualitat, però si més no a través de la xarxa t'arriben coses que et sorprenen ja que no creies que fos possible. Entrevistes a joves sobre temes bàsics que desconeixen del tot, amb respostes que et fan mal a l'ànima. 

    Si estem construint un món tan inculte no podem esperar-ne res de bo. No ens ha d'estranyar tot el que està passant. El nivell de civisme, els problemes de convivència, la improductivitat i la irresponsabilitat, i podríem anar-hi afegint conceptes. Tots ells s'alimenten d'una base pobre en tots sentits, i sobretot cultural.

    Segur que un professor o mestre culte té més facilitats per mantenir el principi d'autoritat que ara està tan qüestionat en l'ensenyament. Quan li veus les vergonyes a una persona se't fa molt difícil mantenir-li confiança i, només gràcies a l'educació rebuda, la respectes, encara que sigui per això, per educació. El mateix podem dir dels polítics, que són força l'ase dels cops. Si es volen fer creïbles han de demostrar la seva vàlua. La ignorància i la incultura són dos elements que perjudiquen la imatge i credibilitat dels polítics. Potser aquest és avui un dels greus problemes.

    No cal ser un erudit de la cultura, però hi ha uns mínims que cal conrear, i en això hi ajuden, o haurien d'ajudar-hi, les famílies, l'entorn d'amics i els espais de trobada, siguin escolars, professionals o lúdics. I arribem al final de tot. Un país inculte té totes les de perdre i quedar-se enrere. La Cultura no és un luxe, sinó un bé necessari que no podem deixar de banda, ni deixar de protegir, potenciar i promoure.

Pinten bastos!

Què hem d'interpretar de les paraules de Donald Trump quan parla de bany de sang si perd les eleccions de finals d'any? Alguns mitjans ens ho han presentat com una amenaça a l'estil de l'assalt al Capitoli, però encara més greu i efectiu. D'altres ens donen a entendre que era una metàfora pensant en la situació econòmica del país. Sigui el que sigui, tot el que diu Donald Trump no es deixa indiferents, i la majoria tenim coll avall que serà novament president dels Estats Units d'Amèrica.

    Si sumem les informacions que ens arriben dels EUA, amb uns presidenciables que no en donaríem ni cinc cèntims, i el que veiem que està passant a Rússia, amb una victòria espatarrant del president Putin, i les seves amenaces de guerra nuclear o tercera guerra mundial, hem de concloure que no estem vivint els millors anys de la nostra vida. A casa nostra tot trontolla, però el que ens arriba de fora és molt contundent i de repercussions imprevisibles.

    I què hem de fer? Planifiquem les nostres vacances, o millor que ens quedem a casa arraulits per evitar caure al mig del merder? És trist que amb totes les dificultats que moltes famílies tenen per arribar a finals de mes, encara hi haguem d'afegir aquest escenari. Estàvem massa tranquils, després d'haver superat els anys de pandèmia, que havíem de buscar nous elements disruptius? 

    Intento deixar de banda les notícies sensacionalistes, però el cert és que tampoc saps massa on agafar-te. Per això és tan important la convivència amb els més propers, perquè com a mínim no tinguem conflictes veïnals que encara agreugin la situació i que provoquin, potser sí, que ens quedem a dins del pis sense bellugar-nos, no sigui que rebem fort.

    Ara que tenim els nostres polítics entretinguts confeccionant les llistes i els discursos de campanya, potser seria bo que entre tots miréssim de buscar notícies positives que ens alegrin una mica el dia i, sense amagar el cap sota l'ala i desentendre'ns de la realitat del món, procurar trobar la cara amable que ens faci més suportable la vida. 

On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.