El retorn de l'extrema dreta

Cada dia que passa anem veient com avancem cap al retorn de l'extrema dreta al govern espanyol. No, encara hi governa el govern més progressista de la història, però cada dia falta menys perquè se'n vagin i deixin pas a la dreta més extrema des de la mort del dictador. Algú podrà pensar que és el que toca, després d'uns anys de certa estabilitat democràtica, però podríem suposar que el retorn de l'extrema dreta és el fruit de massa anys de desgovern i de no saber aprofitar l'avinentesa d'una majoria d'esquerres per establir una democràcia realment plena.

Hi ha fets que ens demostren que l'extrema dreta està agafant molta força entre la població, i ja no escandalitzen segons quines actituds i actuacions que en altres temps ens haurien fet posar les mans al cap. No es tracta de simples anècdotes, sinó que ens retraten el camí cap on anem.

La benedicció d'uns militars al Valle de los Caidos no és una anècdota. És un fet insòlit que no hauria de passar, i si ha passat ha estat per un descontrol del govern cap al seu exèrcit. Ja no perdem el temps demanant responsabilitats, perquè són massa les coses que passen i que demostren la feblesa dels nostres governants. 

A Catalunya ho patim tot, la desfeta de l'esquerra espanyola, però també els greuges comparatius respecte altres territoris espanyols. Som l'ase dels cops i si ens queixem som uns antipàtics i insolidaris. El nostre destí és abaixar el cap i rebre totes les batzegades i si volem marxar no ens deixen, perquè no els sortiria a compte. La sagrada unitat d'Espanya no és una obsessió sense causa, sinó que és la necessitat de tenir sota el seu poder la gallina dels ous d'or.

Malauradament som tan impresentables que el nostre govern és incapaç de plantar cara de veritat, i es deixa prendre el pèl, amb una taula de diàleg que no es reuneix, i amb uns pactes al Congrés de Diputats que no es compleixen, si més no per part del govern de l'Estat.

Estem malament, però encara acabarem pitjor. La guerra contra la nostra llengua, perpetrada per l'estat espanyol, amb tots els poders conxorxats, és una simple mostra de tota la força utilitzada per menysprear-nos i mantenir-nos subjectes i callats. És per això que cada vegada hi ha catalans més crítics amb ERC, que fins ara ha representat la voluntat negociadora d'uns perdedors a qui ningú no fa cas.

Ni aturen les sentències ni aconsegueixen inversió

Se'm fa difícil parlar bé de la gestió del govern català davant de qualsevol conflicte. Reconec les dificultats per governar, fer-ho de manera eficaç tenint tanta pressió i menyspreu des de Madrid, però no es pot esperar que governar sigui fàcil i això s'ha de saber d'entrada, abans de prendre la decisió de presentar-se en unes llistes amb la voluntat d'aconseguir la victòria.

Al govern del president Aragonès se li acumulen els nyaps, i els seus consellers i conselleres no són prou àgils ni eficients com per deixar-lo descansar. Avui llegíem les notícies referents a les instruccions del Departament d'Educació als centres escolars, sobre la interlocutòria del TSJC i el 25% del castellà, i també les declaracions del president català queixant-se a la ministra espanyola pel greuge de les inversions realitzades l'any 2021 a Catalunya.

Com molt bé deia un usuari de les xarxes socials, el govern català volem que treballi per evitar aquests greuges que patim any rere any, i no tant per sentir-los com es queixen sense que aconsegueixen millorar la situació. Ho sabem de fa molts anys que Catalunya no rep les inversions que necessita, i que les promeses anuals d'inversió no s'acaben complint. Avui llegíem que la inversió ha estat del 35% del previst. I continuarà igual, perquè no hi ha voluntat política per canviar-ho.

Tampoc queda gens clar la instrucció que han rebut els directors dels centres educatius. D'alguna manera sembla que la Generalitat es treu les puces de sobre i dona tota la responsabilitat a les escoles. Als ciutadans ens fan creure que s'oposen a la sentència del TSJC, però la veritat és que la llengua queda molt malparada.

Voldria creure que el govern actua de bona fe, però arriba un punt que ja no et fies de ningú. No són només les disputes entre els dos partits que conformen el govern, sinó que les declaracions que ambdós partits fan, els seus alts representants, són prou desencisadores i no engresquen com per pensar que podrem superar aquesta crisi de govern que arrosseguem des de fa cinc anys. 

Ahir escoltava les declaracions del president d'ERC i només ho puc entendre després de tot el que ha viscut, perquè si miréssim enrere ens adonaríem de com ens l'han canviat, girat com un mitjó. 

Espanya no ens invertirà més ni ens deixarà marxar. Ens vol perquè ens necessita, però ni ens estima ni ens respecta. És per això que necessitaríem un govern fort i decidit, i no el tenim. El nostre president es mostra molt feble i el seu equip de govern no és el més competent que podríem aspirar.

Una solució a la línia R1 de Rodalies

Aquest cap de setmana llegia la notícia del registre, per part del PSC, d'una Proposta no de Llei al Congrés de Diputats, perquè s'estudiï la vulnerabilitat de la línia ferroviària que circula pel Maresme. No és una novetat la preocupació de molts pel futur d'aquesta línia de tren de Rodalies, que pateix constantment danys per culpa de la mala mar que arriba a aixecar la via en alguns dels seus trams.

Els que vivim al Maresme ho tenim molt present, i d'alguna manera hem pogut constatar aquests problemes que, segons sembla, cada vegada s'agreujaran amb el canvi climàtic. No són només les envestides del mar durant els temporals, sinó que la previsió apunta a una reculada de la costa, amb una apujada del nivell del mar. Els punts, doncs, que estan a tocar de la línia del mar, tenen tots els números per acabar afectats.

L'alternativa de desplaçar la línia fèrria a l'interior s'ha descartat moltes vegades bàsicament per l'extraordinari cost que això suposa. Ho puc entendre, encara que segur que trobaríem despeses superiors per solucions menys importants que aquesta. Si no es pot treure la línia de tren de la costa, caldrà estudiar què s'hi fa per evitar la seva destrucció, encara que només sigui temporalment i no en tot el seu recorregut.

Els alcaldes del Maresme ja s'han queixat en més d'una ocasió, i és per això que té sentit la iniciativa del PSC per provocar una resposta de Madrid. L'altra cosa és el temps de resposta i les possibles solucions que es puguin plantejar des de la capital.

Si una cosa està clara és que cal potenciar el transport públic a l'àrea metropolitana, i que el Maresme cada vegada incrementa el nombre d'habitants, molts dels quals es desplacen, ja sigui per feina o oci, a Barcelona. El col·lapse que s'origina a l'entrada de la capital catalana, obliga encara més a millorar el transport públic i la línia R1 és una bona solució, però cal estudiar a fons com es protegeix per evitar els talls ocasionats pel temporal de mar, i el cost que representa, en tots sentits, haver de reconstruir allò que les onades s'emporten per davant.

Com gats escaldats, tenim poca fe amb la resposta que puguem tenir de Madrid, i no sé si el govern català està prou preparat per assumir aquesta reivindicació i buscar una solució pràctica i definitiva al problema. Fa tot l'efecte que el tema s'allargarà en el temps, i que conviurà amb nosaltres tota la vida. En aquest país es fa molt difícil trobar solucions, fins i tot en temes tan importants i que afecten a tanta gent com és aquest.

L'estat de dret en perill de mort

M'ha semblat interessant referir-me als dos escrits que han sortit al diari ARA aquest cap de setmana en relació al canvi de criteri del Tribunal Suprem sobre la concessió dels indults, per part del govern espanyol, als independentistes catalans condemnats pel Procés. Sempre he dit que hi ha temes que se m'escapen i necessito que me'ls expliquin bé per entendre'ls. En aquest cas són dos magistrats jubilats que ho exposen molt clarament. És una llàstima que això passi només quan ja s'han jubilat.

Els dos escrits a què em refereixo són els publicats aquest dissabte, "la guerra dels indults", a càrrec de l'exmagistrat del Tribunal Suprem, el senyor José Antonio Martín Pallín, i el de diumenge "el Tribunal Suprem contra l'estat de dret", de l'exlletrat del Tribunal Constitucional, el senyor Joaquín Urías. Tots dos coincideixen en criticar la decisió de la sala tercera de canviar la decisió inicial de desestimar el recurs dels partits polítics de la dreta espanyola contra els indults del govern del PSOE, pel simple fet que ara la composició de la sala és majoritàriament conservadora i afí al PP.

La conclusió a què arriben els dos articulistes és que es tracta d'una decisió política i no pas jurídica, per la qual cosa es posa en dubte la independència del Poder Judicial, quedant totalment polititzat i per tant afectant l'estat de dret del nostre país.

Entenc que es tracta d'un fet molt greu, que malauradament no escandalitza els responsables jurídics espanyols, i que donen més força a la decadència i prostitució de la democràcia espanyola, que s'encamina a un caos total, amb l'arribada properament de la dreta més extremista al govern de la nació espanyola.

M'agradaria ser al subconscient del president socialista Pedro Sánchez per saber què pensa de tot això i si no li preocupa. A vegades crec que és prou inconscient i que només procura per la seva situació personal, ni tan sols la del seu partit polític. Una mica el que ha fet el seu antecessor, el senyor Felipe González, que va renunciar a tots els principis socialistes que defensava fa uns anys, per abraçar el món capitalista que li ha proporcionat una vida segura i plena de riqueses.

Aquest és el gran problema que patim tots plegats, perquè estem en mans d'unes persones sense escrúpols que diuen defensar els nostres drets, però que simplement lluiten per aconseguir el poder i els seus propis beneficis. Abans els polítics ensenyaven la trampa una vegada ja s'havien retirat. Ara t'adones que fins i tot en plena vida política ja deixen veure què hi ha de veritat al darrere, provocant que desconfiïs totalment de la seva paraula.

La resposta dels restauradors

Aquesta mateixa setmana parlava de la reunió a l'Ajuntament de la vila de representants dels restaurants del passeig Xifré per tal d'organitzar una mica millor les terrasses, i permetre que els vilatans puguin passejar sense haver de fer una cursa d'obstacles. Segons llegia la notícia a què em referia, la voluntat dels propietaris era d'endreçar-ho i facilitar el pas de vianants.

Ahir vaig tenir l'ocasió d'anar al passeig Xifré i vaig tenir la impressió que es circulava molt millor. Les terrasses ja començaven a estar plenes i aparentment les taules i cadires ocupaven una part de l'espai, sense bloquejar el pas de vianants com passava dies enrere. Crec, doncs, que la reunió amb l'alcaldessa va ser profitosa i que els responsables dels restaurants han decidit posar-hi ordre. Ara només cal que això no sigui fruit d'un sol dia, i que continuï durant tot l'estiu.

L'exemple ens hauria de servir per a moltes més coses. Hi ha comportaments a la via pública que s'haurien de corregir, i tots hi hem de col·laborar, amb els nostres representants polítics al capdavant. La neteja de la vila encara no ha assolit uns nivells acceptables i, tal com ja he dit en moltes ocasions, això és cosa de tots. Tant a l'hora de treure la brossa i col·locar-la correctament, com a l'hora de recollir-la i netejar la via pública.

Fa uns dies que una veïna es queixava d'un vici massa freqüent de treure trastos al carrer quan no toca i el lloc que no correspon. Aquesta pràctica l'hauríem d'evitar i castigar quan no es practica correctament. És trist parlar d'amenaces i càstigs, però dissortadament al final és el que acaba funcionant perquè uns pocs, però suficients, es comportin de la manera adequada.

El proper cap de setmana Arenys de Mar s'omplirà de flors i plantes, si més no aquesta és la intenció. Tinc una mica de por que no es tracti de flors de paper i plàstic i material no reciclable, com ha passat altres vegades. Seria d'agrair un esforç perquè els vilatans i els nostres polítics tiressin de les plantes originals, i no ens enganyéssim amb reproduccions en cartró i altres materials més degradants. Però el més important és aconseguir que aquestes flors i plantes no hagin de compartir espai amb brossa i deixalles mal recollides, que fan que la nostra vila no sigui de les més ben cuidades del país.

Adéu Papageno

Davant de tanta violència, tanta crueltat, tantes víctimes innocents, es fa molt difícil parlar de la mort del teu gat. Penses que no hi ha res comparable amb la mort de les persones, sobretot quan aquesta és fruit de la barbàrie, de la injustícia. Però la nostra vida és complexa i els sentiments juguen un paper molt important. Estimar els animals només ho pot entendre qui hi conviu, qui comparteix molts moments i gaudeix de la seva estima.

Després de gairebé deu anys de convivència, la seva desaparició de casa et deixa un buit important. Sense haver deixat de pensar mai que era un animal i que se l'havia de tractar com a tal, arribes a comptar amb ell totes les hores del dia, sobretot, com és el meu cas, quan ha arribat l'etapa de la jubilació i són moltes les hores que ets per casa.

No es poden fer comparacions i cal tenir el cap molt fred, sobretot tenint en compte el que deia al començament de l'escrit, però no seria just no dedicar un record amable a qui t'ha estimat, a la manera d'una bèstia ben cuidada i tractada com a tal.

La mort del nostre Papageno ens ha corprès, potser perquè no ens ho esperàvem, si més no d'una manera tan sobtada. Quan no hi és t'adones que era present a la nostra vida i això es demostra amb el sentiment de buidor i tristesa que hem experimentat aquesta setmana. 

La recerca per la casa, a l'hora de connectar l'alarma, abans de sortir, la manera com et buscava els mesos d'hivern per trobar un lloc on adormir-se calent i tranquil, la seva insistència en demanar-te el menjar, quan potser encara dormies, la seva xafarderia per descobrir nous racons, noves persones i eines dels operaris que es presentaven per casa. Les corredisses amb el seu company Figaro, molt més feixuc i esquerp, però que de ben segur s'estimaven...

Han estat molts els moments que hem compartit espai i temps, i és per això que la seva absència, aquests primers dies es fa tan dura. Només el consol de pensar que has evitat que patís una degradació del seu estat de salut, t'alleugera el dolor, però que no evita que en moments, mig amagat, et caiguin algunes llàgrimes cara avall. Han estat deu anys d'alegries que ara s'han convertit en uns dies de dolor i pena. Aquesta és la realitat després de conviure amb un gat que t'has estimat i has cuidat tan bé com has sabut.

Quilòmetres de carril-bici a la capital

Cada vegada són més els trams de circulació dedicats a les bicicletes, i la idea està en millorar la circulació en general, protegint els ciclistes davant del perill de circular al costat dels altres vehicles, molt més protegits. També és bo que això passi en uns moments de creixement important del preu del combustible. Quan és possible circular en bicicleta crec que és bo fer el possible per millorar les condicions i, sobretot la seguretat.

La convivència entre vehicles de motor i bicicletes, i ara també patinets, no és fàcil. A vegades provoca disfuncions, al marge dels possibles accidents. Avui llegia que s'està estudiant la construcció d'un carril-bici al Maresme, que connectaria tots els pobles. La nostra comarca té una gran concurrència de ciclistes, sobretot els caps de setmana, però no només. Potser, si la seguretat estigués garantida hi hauria més gent que agafaria la bicicleta. Jo no m'hi veig amb cor, perquè hi veig massa perill.

Però no tot és positiu i amable a l'hora de valorar la construcció dels carrils per a bicicletes. Mataró ha sofert una transformació brutal dels seus principals carrers, amb la desaparició de moltes places d'aparcament, i molts quilòmetres destinats a les bicicletes. Al marge de l'estètica, que no és agradable, sovint em pregunto si hi havia tanta necessitat atesa la pràctica actual. 

La dificultat d'acompanyar persones amb mobilitat reduïda, a clíniques i centres mèdics integrats a la ciutat, s'ha agreujat. Sovint no saps com aturar-te perquè aquestes persones puguin baixar del cotxe i entrar al centre mèdic. A vegades et veus obligat a tallar el tram de les bicicletes, o aturar-te al bell mig del carrer, desitjant que els cotxes del darrere no s'enfadin gaire.

Aquesta dificultat per desplaçar persones grans, no es veu compensada per una afluència de bicicletes i patinets que justifiquin la gran transformació de la capital del Maresme. Tinc el costum de fixar-me quantes bicicletes o patinets em trobo pel camí, i rarament me'n trobo, i fins i tot no sempre utilitzen l'espai que els hi han destinat, sinó que transiten pel lloc dels vehicles de motor.

No vull manifestar-me contrari als carrils per a les bicicletes, però penso que se n'ha fet un gra massa, i que aquesta exageració no beneficia del tot als seus ciutadans. Si més no els que ens hi adrecem de tant en tant per acostar-hi persones que no podem fer-ho pel seu compte ni utilitzant el transport públic. 

És difícil acontentar tothom, però seria bo una petita reflexió al respecte, i en tot cas aprofitar l'avinentesa per animar els ciclistes que utilitzin la nova infraestructura viària, i que circulin amb precaució, respectant els senyals, les persones i la seva pròpia vida.

Què està passant?

Llegim als diaris un seguit de notícies que ens aclaparen i tenim el perill de no assimilar-les com es mereixen, no donar-hi la importància que tenen, per la seva contundència, perversitat... No és possible quedar indiferents quan t'expliquen el que passa més enllà de les fronteres, amb un menyspreu a la vida.

Dues germanes que vivien a Terrassa han estat assassinades "per honor" al Pakistan. Per no acceptar uns matrimonis forçats. Assassinades per les persones que teòricament més les estimaven, les més properes, les que les hi haurien de voler el bé.

A l'altra punta del món, en un país que donem per fet que és civilitzat, un jove de 18 anys assassina criatures innocents sense cap tipus de justificació. Ens posem les mans al cap, però som incapaços de dificultar la possessió d'armes. El seu president diu que ja n'hi ha prou! No s'hi pot fer res?

Què passa i què ens està passant a tots plegats? Com pot ser que la vida sigui tan fràgil i que qualsevol pugui disposar-ne tan fàcilment? Una família que no accepta que les seves germanes, potser les seves filles, puguin decidir amb qui es volen casar i ser felices. Un noi, que ha adquirit un armament com aquell que compra un jersei o un parell de sabates, entra en una escola i dispara a matar totes les criatures i persones adultes que es troba al davant.

T'adones que perdem molt el temps amb temes que no tenen tanta importància, si més no respecten la vida, i paral·lelament convivim amb una guerra, amb una violència sense sentit, amb unes creences que anul·len les persones, els seus drets, la seva vida.

És una injustícia tot el que està passant al nostre país, amb uns poders fàctics que salven els corruptes, quan aquests són reis, jutgen en funció de les seves creences i ideologies polítiques, però no d'acord amb els principis democràtics que caldria suposar. Juguem amb les persones a la força bruta, i deixem d'observar tota la violència i menyspreu que embruta el món. 

És impossible que les coses puguin funcionar bé veient com va tot. Observant l'actitud de les persones que haurien de donar exemple i aplicar la justícia, al marge de les seves creences i interessos personals. No és estrany que el populisme, l'extrema dreta i la repressió estiguin avançant a marxes forçades. Tots plegats ens ho busquem, i és molt trist adonar-se que els nostres governants sembla que no hi posin remei, com si això no anés amb ells. Ja arribarà el dia que tot seran lamentacions. Malauradament, ja serà tard.

La Generalitat i els jocs d'hivern

No acabo d'entendre la manera de procedir de la Generalitat de Catalunya en relació a la proposta d'organitzar els jocs olímpics d'hivern de l'any 2030. Sembla ser, perquè jo no ho he vist, que estan sortint anuncis televisius a favor de la seva organització quan el més calent és a l'aigüera. En primer lloc perquè encara no s'han posat d'acord amb l'Aragó com es distribueixen les seus, però sobretot perquè hi ha un compromís d'organitzar un referèndum per saber què opina una part de la població catalana. Entenc que s'està construint la casa per la teulada, però el que és més fort és que s'intenta influenciar la població que tindrà dret a opinar. És clara la posició del govern català, malgrat tots els interrogants.

Ja vaig dir un dia que no em semblava bé que només poguessin opinar uns quants catalans i catalanes, quan la repercussió, si més no econòmica, afecta la totalitat de la població. Des de quan sectorialitzem la responsabilitat de govern? Al marge que hi hauria alguna activitat que es faria a la mateixa ciutat de Barcelona, i als seus ciutadans no se'ls consultarà, tots els catalans quedem afectats per l'organització dels jocs, si s'acaben fent al nostre país.

Però a més de tot això, hi ha la picabaralla amb l'Aragó, que posa en dubte la presentació final de la proposta d'organització dels jocs. Avui ja es parlava que potser la proposta seria d'organitzar-ho tot des de Catalunya, deixant fora l'Aragó, però... i si els pocs que podran opinar decideixen que no volen els jocs? Tota la feina que s'està fent, i la propaganda favorable que diuen que ja surt al carrer, no haurà servit de res, si finalment no es volen els jocs. 

Penso que el govern català s'equivoca amb tots aquests preparatius. Jo soc contrari a l'organització perquè em sembla que el nostre país no reuneix les condicions per organitzar-los, i que no es pot hipotecar tota la inversió necessària des de fa anys, i ara, amb l'excusa dels jocs, intentar millorar les comunicacions dels pobles dels Pirineus. Però al marge de la meva opinió, que tampoc me la demanen, no em sembla correcta la posició del govern ni la pressió que exerceixen contra els catalans que podran opinar al respecte.

Tot plegat ho situo al mateix sac de la inoperància a l'hora de governar d'aquest govern, el poc respecte a la ciutadania, i el mal concepte i pràctica de la participació ciutadana. Així no es fa, i em sembla que cal dir-ho ben clar. Probablement qui haurà de decidir finalment quina és la seu organitzadora dels jocs tindrà prou elements com per creure que el nostre país no està preparat per dur-ho a terme.

Per un passeig Xifré ordenat

Celebro la reunió d'aquest matí, segons publica el web municipal, per parlar del passeig Xifré i l'ocupació de les terrasses que hi ha instal·lades. Entenc que hi pugui haver veïns molestos amb el funcionament dels darrers dies i probablement també amb el soroll que es desprén per la massiva ocupació de l'espai.

Precisament aquest dissabte vaig tenir l'ocasió de passar pel passeig, probablement a l'hora de més concurrència, i es feia difícil superar els diferents obstacles, ja fos per les taules i cadires allí instal·lades, per la gent fent cua per poder ser atesos, i altres elements col·locats com si es tractés d'un magatzem.

És bo que els restaurants puguin treballar, sobretot si tenim en compte els dos darrers anys, amb tantes dificultats degut a la pandèmia i al règim de confinament a què ens varen sotmetre. El bon temps ha fet que moltes persones sortissin a menjar a fora, i l'espai del passeig Xifré permet gaudir de bones estones assaborint el menjar. Tot i així no podem oblidar que es tracta de la via pública i que s'ha de poder compartir amb les persones que desitgen passejar-s'hi.

Els entrebancs comencen al final de la Riera, abans de girar cap al passeig Xifré, i no acaben fins ben bé al final, a l'alçada de la plaça Lloveras. En alguns restaurants hi ha taules a banda i banda, amb un petit espai entremig, a vegades ocupat per persones que s'esperen per poder ser atesos.

No cal dir que les dificultats per a les persones amb mobilitat reduïda s'agreugen, i això també s'hauria de tenir en compte. Hi ha persones amb poca visibilitat, que necessiten poder disposar d'un cantó lliure d'obstacles per poder circular, sense haver de necessitar de ser acompanyats.

Entenc, doncs, que la reunió que aquest matí s'ha celebrat a l'ajuntament de la vila servirà per consensuar unes mesures que permetin que els negocis de restaurants puguin atendre el més gran nombre de clients possibles, amb totes les comoditats, i que els vianants puguin passejar tranquil·lament, sense haver de demanar permís per fer-ho. El diàleg sempre és positiu, i segons es desprèn de la notícia, els empresaris implicats estaven predisposats a trobar solucions que beneficiïn a tothom.

Més pedagogia dels nostres representants polítics

Avui a les xarxes socials hi havia una conversa força arrencada sobre una senyora que fa molts mesos malviu a la Riera d'Arenys de Mar, aprofitant una terrassa d'un bar que està tancat, però que s'ha mantingut allà com si fos utilitzada. Aquesta senyora podria estar vivint i dormint a qualsevol portalada de qualsevol casa dels nostres carrers. A tots els pobles i ciutats hi ha casos com aquest.

A la conversa es reclamava al govern municipal perquè fes alguna cosa al respecte. Perquè trobés una solució i la senyora deixés d'estar allà les vint-i-quatre hores del dia, menjant i defecant. Dels participants en el debat ja hi havia qui manifestava les dificultats per trobar una solució a situacions com aquesta. Si la persona no es vol deixar ajudar ningú la pot obligar a marxar de la via pública, deien alguns. 

He seguit la conversa intentant esbrinar què molestava més a la gent, si era el fet que una senyora estigués desatesa i malvivint, i presumiblement passant-ho malament, o bé és que feia nosa veure-la al carrer d'aquella manera. Si es tractava de trobar una solució a la vida d'aquesta persona, o bé d'amagar la realitat perquè no fes mal a la vista.

Hi havia comentaris de tot, i entre els participants s'anaven contestant, amb observacions, algunes d'interessants i d'altres d'interessades. Culpar l'Ajuntament era una idea que sorgia tot sovint, però també hi havia qui els disculpava.

Penso que el govern municipal hauria d'explicar molt bé la feina que fa, i la que no fa, ja sigui per desídia o perquè no té capacitat de maniobra. És pedagògic i il·lustratiu explicar com es fan les coses i quines són les regles o les lleis que marquen la seva manera d'actuar.

Vull pensar que l'equip municipal ha intentat trobar una solució per aquesta persona, i que si no s'ha resolt és per les dificultats legals per aconseguir-ho. Amb més raó seria bo que això s'expliqués, però al mateix temps que es treballés a fons perquè hi hagués la manera d'aconseguir que la senyora tingui una vida digna. No es tracta de treure-la de la nostra vista, sinó de trobar la solució a una manera de viure que no podem considerar adequada per a ningú.

Les intervencions dels vilatans davant de fets que passen a la vila són interessants, i d'alguna manera l'equip de govern, però també els representants municipals que són a l'oposició, haurien de ser-hi presents per explicar-nos què s'està fent per solucionar els problemes i on no es pot arribar. És una manera de mantenir la confiança vers els nostres representants polítics.

Aniversari per oblidar

Algú dirà que el nostre país ha avançat molt en aquest darrer any, però a mi se'm fa molt difícil pensar-ho. Avui es compleix un any des de la presa de possessió de l'actual president de la Generalitat, segons diuen les notícies, però en no haver experimentat cap canvi ni me n'havia adonat. 

Portem molts anys aturats i sense gaires expectatives. Mantenim els problemes de sempre, alguns de provocats des de fora, però la majoria per desídia i picabaralles absurdes que només busquen protagonisme sense tenir en compte que el país, la nostra economia, se'n ressent.

M'imagino que des del govern s'esforçaran per fer sortir virtuts d'aquests dotze mesos, però la sensació no és aquesta per a la majoria de la població. Aquests dies estem patint el desgast per la sentència i posterior interlocutòria sobre el castellà a l'escola, i observem la incapacitat dels nostres governants per posar-se d'acord i defensar una llengua, el català, que sí està en perill.

N'hem parlat molt, però sembla que els nostres polítics no ens volen fer cas. No crec que estiguin convençuts que de la seva manera d'actuar se'n desprèn una lluita per servir-nos i protegir-nos dels que ens volen mal. Ho veig com una lluita per defensar els seus interessos de partit, i els seus escons, que posen per davant de tots nosaltres. Ho culpo sovint en la mediocritat de la majoria dels nostres polítics i les dificultats perquè gent de vàlua es posin al capdavant de la política del nostre país.

No aprovo la feina feta per la Generalitat durant el darrer any, encara que de ben segur que hi ha actuacions positives. No sempre tot és negatiu, però el balanç final no em sembla positiu, perquè hi ha problemes importants que no s'han resolt ni s'ha posat les eines i la predisposició per aconseguir solucionar-los.

És al meu entendre un aniversari sense pena ni glòria, i el pitjor de tot no s'albira un futur immediat esperançador. La pressió que rebem de les institucions espanyoles és forta i necessitaríem anar junts per aconseguir triomfar. Tot fa pensar, però, que les coses no canviaran, i que aquest govern no serà recordat per la seva eficàcia.

Les dificultats de Podemos

La coalició de govern entre Podemos i PSOE comporta seriosos problemes de coherència a qui li aniria millor estar a l'oposició atès que no té prou força com per fer quadrar els socialistes en moltes de les coses en què difereixen. Aquests dies ho estem veient amb la tornada del rei emèrit. No n'hi ha prou en exclamacions contra la impunitat del rei emèrit, sinó que caldria efectivitat i resolucions d'acord amb el que diuen, però no fan.

Entenc que en política no sempre pots fer allò que voldries, però quan es toquen de ple els principis, i es fa d'una manera tan descarada, és bo parar-se a reflexionar i sospesar què és millor. A vegades va bé forçar la màquina, perquè no quedi tot en un joc de paraules i contradiccions.

La situació en què ens trobem, davant la impunitat d'un rei corrupte, no és cap casualitat i està dins la lògica d'un país incapaç de fer avenços en democràcia. El PSOE fa molts anys que està lligat de mans i peus, i això es va poder observar amb el mateix Felipe González, que va girar el seu discurs com un mitjó. Per no parlar del que pensa i diu actualment, que és totalment indignant.

El poder de l'Estat és tan gran que no hi ha manera que ningú hi pugui fer front. Des de l'oposició es venen moltes receptes i es fan grans discursos, però quan s'està al govern, tot canvia. L'esquerra espanyola ha anat retrocedint i en temes com la monarquia està al mateix nivell que la mateixa extrema dreta. Podemos encara diu alguna cosa, però el problema és que continua governant amb els socialistes, i quan és l'hora calla i acata la voluntat del partit majoritari. A canvi de què?

Aquests dies, doncs, són moltes les exclamacions manifestant la indignació pel retorn d'un corrupte, que a més rep aplaudiments com si es tractés d'un heroi. La imatge de l'Estat ja no és una vergonya aïllada, perquè forma part d'un conjunt que tothom o la gran majoria dona per bo. Ens queda el dret a la rebequeria, a protestar sabent que no passarà res, i haver d'empassar-te que la justícia espanyola defensa els corruptes i sentencia contra els que s'atreveixen a plantar cara i dir les veritats. La tornada del rei emèrit a Espanya no és un bon senyal per a la democràcia d'aquest país, però no passa res! Podemos continuarà governant i despistant quan algú els demani comptes.

Què vol aconseguir Turquia?

El president turc Erdogan ha reiterat que no vol facilitar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Entén que es tracta de dos països que acullen terroristes en perjudici de Turquia, i per això no els vol com a companys de la institució militar.

Davant d'aquesta situació hi ha dues qüestions a analitzar. Per una banda tenim la necessitat del vot unànim de tots els membres de l'OTAN per aprovar les decisions, en aquest cas l'acceptació de l'entrada dels dos països escandinaus, un fet que també passa a la Unió Europea i que més d'una vegada s'ha qüestionat. Per l'altra banda hi ha l'oportunitat d'un Estat, com és el cas de Turquia, de treure'n algun profit a canvi del seu vot favorable.

Se'm fa difícil pensar que Turquia aconseguirà vetar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, però de ben segur que s'ho farà gruar. Què voldrà a canvi? Serà la deportació dels anomenats terroristes turcs que són acollits a aquests dos països, o en tindrà prou amb algun altre benefici?

Turquia juga sempre amb l'estratègia, sent conscient que és una frontera important per al món occidental. Aquest joc, en moments de crisi pot posar nerviosos dos països que han trencat la seva neutralitat malgrat les amenaces de Rússia. La invasió russa d'Ucraïna ha fet témer el pitjor a uns països que fins ara havien optat per la neutralitat, malgrat les seves bones relacions amb occident. Per alguns la invasió ha estat l'excusa per fer el pas, però per a la majoria es tracta d'una raó de pes.

Ningú pot assegurar què més pot fer Putin per satisfer les seves ànsies de poder i venjança per la vergonya de la descomposició de l'antiga URSS. Probablement ni Finlàndia ni Suècia estaven en perill, sinó més aviat altres estats, com les repúbliques bàltiques, Moldàvia..., però davant la bogeria d'un governant amb tant de poder, un no pot aventurar-se a arriscar-se. 

Seguirem les negociacions que els dirigents de l'OTAN mantindran amb el president turc, per veure fins a quin punt vol portar la tibantor i el seu punt d'honor. Finlàndia i Suècia han fet el pas, ara li toca el torn a Turquia i a la mateixa OTAN donar-hi resposta.

Incivisme latent

Dins del sac on acumulem elements que ens fan sentir impotents davant la realitat diària n'hi ha un que té moltes facetes i que, com a mínim a mi, em deixa sense saber com reaccionar. Em refereixo a l'incivisme.

Els catalans rebem bastonades per totes bandes, sobretot si t'estimes la llengua pròpia, la cultura, el país. Si valores la participació a la vida pública, el respecte a les persones i a l'entorn. Políticament no hi ha dia que no tinguis un motiu o altre per enfadar-te i sentir-te impotent per reaccionar. La injustícia és cada vegada més flagrant, i malgrat la evidència dels fets t'adones que no hi ha res a fer per canviar les coses.

L'incivisme, però, no deixa d'afectar-nos el dia a dia, i sigui perquè m'he anat fent gran, el cas és que cada vegada veig que l'incivisme va a més. Ja no es respecte res ni a ningú, i tens la impressió que els incívics ho tenen tot de cara. Els nostres representants polítics no fan prou per combatre-ho, i qui hi surt guanyant és el cara-dura de torn, cada vegada més abundant.

Aquests dies ha sortit a la premsa la notícia dels grafitis a façanes de comerços, i en concret de la botiga barcelonina Queviures Múrria, amb façana modernista. No cal que sigui un espai històric o reconegut, qualsevol façana es mereix tot el respecte, però t'adones que en l'incivisme no hi ha cap tipus de sensibilitat. Després ens queixem que la nostra via pública fa fàstic.

Penso que la deixadesa de tots plegats ha fet que els incívics hagin trobat la manera d'esplaiar-se sense perill, embrutant la ciutat pel simple plaer de fer-ho. Sempre he pensat que hi ha delictes que tenen una explicació, com pot ser el robatori, la qual cosa no justifico, però n'hi ha d'altres que no s'expliquen per l'absurditat i perquè no se'n treu cap tipus de benefici.

Entenc les dificultats per acabar amb aquesta pràctica incívica, però entre tots hauríem de fer l'esforç per trobar la manera de sensibilitzar la nostra societat i fer més difícil aquestes actuacions que ara observem amb tanta freqüència. L'estimació al país és un element que de ben segur frena actes vandàlics sense sentit, i és per això que penso que ens falta aquesta estimació per aconseguir un país millor, amb més respecte per a les persones i les coses. I això ho hem d'ensenyar des de casa, des de les institucions públiques, des de l'escola, des de les nostres organitzacions. No podem llançar la tovallola ni deixar que siguin els altres que se n'encarreguin.

Ànims Valtònyc!

Una vegada més la justícia belga s'ha manifestat en contra de l'extradició del raper Valtònyc, i sembla ser que la fiscalia no presentarà cap més recurs, per la qual cosa la sentència seria definitiva, que no vol dir que es normalitzi la situació, ja que el raper haurà de continuar vivint a l'exili, perquè la justícia espanyola el continua acusant d'injúries a la Corona, perquè com molt bé se sap, el rei emèrit ha aconseguit lliurar-se del judici que com a corrupte hauria d'haver afrontat.

Aquesta justícia espanyola que està a mans del poder de l'Estat i en contra del poble. Una justícia que com hem dit moltes vegades no actua de la mateixa manera amb tothom, i permet situacions tan injustes com aquesta, en què un corrupte, per ser rei, pot passejar-se tranquil pel país, i qui l'hi ha cantat les quaranta, amb prou base, ha de viure a l'exili, només emparat per la justícia d'altres països europeus.

El pitjor de tot, però, no és que el rei emèrit se n'hagi sortit, sinó que tingui el suport de la majoria dels partits polítics espanyols, amb el partit socialista més progressista de la història al capdavant, i també de la majoria de la població, que acata, gràcies a la força mediàtica, i exculpa de corrupció un rei que només ha procurat per a ell.

En cap cas s'ha dit que l'actuació del rei emèrit no fos corrupta, sinó que no se'l podia jutjar, ja fos per haver prescrit alguns dels seus delictes, o pel fet que la Constitució el consideri inviolable. Una consideració que s'interpreta, al meu criteri, malament, perquè una cosa és protegir el rei en l'exercici del seu càrrec, i l'altra, molt diferent, protegir-lo davant del delicte.

Ahir parlava del retorn, encara que només sigui temporal, del rei emèrit a Espanya, i avui llegia que es confirma que serà aquest dissabte 21 de maig. La vergonya que hem de patir tots els seus súbdits, també aquells que no ens hi considerem, però que ens hi obliguen per imperatiu legal.

No estem discutint tant la conveniència o preferències entre monarquia o república com la necessitat d'obligar a qui sigui a comportar-se d'una manera legal i transparent, encara que es tracti del rei. Crec que això no és demanar tant, i aquesta seria la pregunta que m'agradaria fer al nostre president del govern, que té la barra de presentar-se com a progressista en un Estat de democràcia dubtosa, encara que no ho reconeguin. Ànims Valtònyc!

L'emèrit torna

Diuen que el rei emèrit té previst venir uns dies. Ara que l'han descarregat de qualsevol culpa, es veu amb cor de venir a passar uns dies, amb la intenció de tornar a marxar, perquè segons sembla a Abu Dhabi hi està molt bé.

Ha quedat demostrat que parlar de la corrupció del rei i la seva inviolabilitat és una pèrdua de temps. Espanya és així i no hi ha res a fer. La llei, contràriament al que deia el mateix emèrit, no és igual per a tothom, i s'ha vist i comprovat que la seva actuació corrupta no l'ha portat a cap tipus de condemna, més enllà d'una condemna moral que avui dia no fa cas ningú.

Si ens entretenim parlant de situacions com aquesta no sé si és per unes ganes irrefrenables de reclamar justícia o més aviat es tracta d'autoflagelar-nos amb la impotència d'aquell que no aconseguirà mai res. Ha quedat demostrat que ni amb el govern més progressista de la història s'ha aconseguit plantar els corruptes davant de la Justícia. Tot el contrari! aquests viuen lliures a costa nostra i els que han gosat criticar-los són a la presó o a l'exili.

El rei, fill de l'emèrit, pretén fer-nos creure que ha trencat qualsevol lligam amb ell, més enllà del lligam familiar, però tots sabem com ha arribat a l'exercici del seu càrrec i de quina manera ha aconseguit el patrimoni de què disposa. A vegades crec que ens prenen per babaus, quan simplement haurien de donar per fet les coses, que no deixen de ser una imposició amb tots els ets i uts.

Que ningú es pensi que l'aparent decadència de l'Estat espanyol és un camí a la transformació i a la regeneració política i social del país. El que tenim continuarà malgrat tot, i no hi haurà qui ho faci caure, perquè no interessa a ningú. Ens permeten escriure de manera crítica tot el que està passant, convençuts que la sang no arribarà al riu. El control és total, i la crítica que apareix a les xarxes socials és la justa per anar fent bullir l'olla, deixant entreveure el més superficial, i amagant tot allò que en una societat normal, transparent i democràtica faria trontollar de veritat l'estabilitat del país.

Tot el que puguem veure amb l'arribada de l'emèrit formarà part de l'attrezzo necessari per dissimular la vergonya que una persona decent no podria aguantar. La indecència i la corrupció són patrimoni d'aquest país, que entre tots anem construint.

La dreta ho fa molt millor

Arran del cas de l'Ajuntament de Barcelona, on una colla de càrrecs de Colau han accedit a la borsa de contractació de personal municipal, han sigut moltes les queixes de corrupció i males arts per donar feina a unes persones que temen per la continuïtat de Colau al capdavant de la corporació municipal. Davant la possibilitat de perdre la feina, el millor és assegurar-te un lloc a l'administració, i l'oportunitat passa quan qui et protegeix encara té poder.

Sempre he pensat que la dreta ho ha sabut fer millor i d'una manera més dissimulada, i si més no més acceptada per la majoria. És com si ja fos una cosa intrínseca d'aquestes formacions. L'esquerra, que acostuma a fer bandera de la legalitat, les bones pràctiques i la honestedat, cau sovint en el parany d'igualar-se amb els altres i optar per les mateixes pràctiques. Normalment no se'n surt tan bé, i se li veu la trampa a hores lluny.

Desconec fins on hi ha hagut trampa en l'aprovació d'aquests càrrecs dels Comuns, a Barcelona, però les notícies que ens arriben són preocupants, ja que donen per fet que s'ha fet trampa i que se'ls ha aprovat simplement per assegurar-los la feina després de marxar de l'Ajuntament.

En uns moments en què tothom desconfia de tots els altres, quan apareixen notícies com aquesta no t'estranya gens. Ho trobes tan natural que d'alguna manera ho acceptes com a una realitat dels nostres temps. És preocupant que s'hagi d'acceptar que la corrupció és una pràctica corrent en tots els àmbits, i que ja no pertany a un tipus determinat de persona i col·lectiu, sinó que s'ha generalitzat a tot arreu.

No sé si arribarem a conèixer la veritat d'aquestes acusacions, ni si es confirmarà la mala pràctica del govern de Colau a l'Ajuntament de Barcelona, però seria bo i positiu per a la nostra societat que es conegués què hi ha de cert i, si és el cas, es fessin les correccions oportunes per poder pensar que encara no està tot perdut, i que la corrupció només és cosa d'uns quants. 

Tots hem viscut experiències que ens fan pensar diferent al que realment ens fan creure públicament. Hem de deixar de pensar que la mala praxis només pertany a un bàndol. No sempre es descobreix la clau del delicte, encara que alguns ho sàpiguen dissimular més que els altres.

Obrir en diumenge

La notícia de l'obertura dels comerços barcelonins els diumenges i festius ha tornat a encendre el debat sobre la conveniència o no d'aquesta mesura. El dilema de la conciliació familiar i laboral per a moltes persones. El benefici per a la ciutadania que pot anar a comprar en diumenge, i el perjudici per a qui haurà de treballar un dia festiu.

El debat no pot ser simplista i ha de contemplar totes les casuístiques. Els pros i contres s'han de posar damunt la taula i intentar valorar què pesa més si els punts favorables o els negatius. Els horaris dels comerços sempre han provocat molta discussió, i la reforma horària també ha estat present en moltes converses i debats. 

Hi ha qui sempre ha defensat la llibertat absoluta d'horaris comercials i qui ha lluitat per acotar-los i permetre una vida familiar més amable. Els grans supermercats sempre hi surten guanyant en front del petit comerç, a vegades familiar, que dubta entre obrir, sacrificant la família, o mantenir-se ferm en horaris restringits i poder gaudir de la vida en família.

Crec que el més important de tot és arribar a fons en el tractament de les persones implicades en l'obertura dels dies festius, o bé fins a última hora del dia. D'alguna manera s'ha de regular perquè aquesta llibertat d'hores i dies no resulti una explotació laboral per a les persones contractades. Els sindicats hi tenen moltes coses a dir i a defensar, perquè la mesura no resulti només beneficiosa per a les grans empreses i els treballadors en resultin escaldats.

Per la part dels consumidors o compradors, crec que la llibertat total d'horaris, també en dies festius, no és necessària, encara que pugui agradar a uns quants. La majoria de mortals som prou capaços d'organitzar-nos per trobar la manera d'anar a la botiga en un dia feiner, sobretot tenint en compte que al nostre país els comerços tanquen molt tard del vespre.

Per tot això penso que a l'hora d'opinar sobre la idoneïtat d'obrir el comerç els diumenges i festius, cal centrar-se en les condicions laborals dels treballadors afectats, que els seus horaris tinguin una regulació adequada i no s'espatlli el que tant ha costat de regular a través dels anys, quan veníem d'una situació perjudicial del treballador contractat.

Un nou episodi de la variant de Valldegata

He llegit al web de Ràdio Arenys que la Generalitat ha posat a licitar l'elaboració del projecte de variant de Valldegata, per unir la Nacional II i l'Autopista. Els arenyencs hem sentit a parlar d'aquesta variant des de fa molts anys. De fet, abans que jo arribés a viure a la vila, ja se'n parlava i, si no vaig errat, era qüestió de mesos que el primer ajuntament democràtic ho donés com un fet.

Ha plogut molt des de llavors i hi ha hagut moltes discussions sobre la idoneïtat o no de la seva construcció. El tema ecològic ha jugat un paper important, i des de la CUP defensaven enèrgicament no construir-la, per preservar espais agrícoles. La variant havia de servir per alliberar trànsit al bell mig de la Riera, evitant que sigui el punt d'accés a l'autopista, i abans de la seva construcció, la via per arribar a la població veïna d'Arenys de Munt. 

Les últimes notícies que teníem era que la Generalitat, arran de la desaparició dels peatges, havia desestimat la seva construcció, però que des de l'Ajuntament s'havia insistit en la necessitat que es portes a terme. Sembla ser, doncs, que la pressió de l'equip de govern actual hauria aconseguit que la Generalitat rectifiqués i tiri endavant el procés perquè s'acabi construint la variant.

El Maresme patim la barrera arquitectònica de carretera nacional i via del tren, que separa la població del mar. Tot el que serveixi per pacificar la carretera nacional serà benvingut, i facilitar l'accés a l'autopista des d'aquesta carretera sembla una bona solució.

El procés és llarg. De moment es donen deu mesos per a la redacció del projecte d'obra, i després caldrà veure quan es podrà executar. Esperem que ara sigui una realitat, i que govern municipal i autonòmic vagin plegats en la mateixa direcció. No és aquesta l'única obra a executar si es vol millorar la mobilitat a la vila, i fer-la més sostenible i amable. Per la part de llevant, penso que també caldria trobar la manera de connectar les dues carreteres, alliberant el pes que suporta en aquests moments el Rial del Bareu. Això, però, són figues d'un altre paner, i probablement s'haurà d'escriure una altra història. De moment estem a l'expectativa de si es fa realitat allò que a finals dels 70 i començaments dels 80, del segle passat, ja es donava com un fet.