Ho recordem, però cal avançar

No podem viure dels records, la qual cosa no significa que els haguem d'oblidar. No oblidarem el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017, però hem d'avançar, no ens podem quedar estancats i això és el que a molts ens sembla que està passant. Tenim govern i volem que governi. Estem farcits d'institucions, crides i moviments que no sabem ben bé per a què serveixen, i no notem que avancem en res. 

Un president a Waterloo i un altre a Barcelona. Tenim presos polítics i exiliats que no podem oblidar, sinó que hem de lluitar perquè recuperin la llibertat que els han robat, però el país ha de caminar i no dedicar-se només en commemorar aniversaris. 

L'1 d'octubre d'ara fa un any va ser un pas molt important per demostrar al món que alguna cosa estava passant a Catalunya i, sobretot, l'actitud repressiva de l'Estat espanyol. Des de llavors han passat moltes coses, totes elles en contra del nostre país i els nostres dirigents. També molts errors dels nostres polítics. Hem tingut temps per reflexionar-hi i rectificar en allò que no hem fet prou bé, però sobretot per arrancar i sortir d'aquest atzucac on ens trobem.

Hem d'exigir els nostres polítics que moguin fitxa i no permetin que el temps continuï passant sense que la situació millori, sobretot la de les persones menys afavorides i que més ho estan patint.

Ni oblit ni perdó

Resulta molt difícil poder parlar dels fets d'ara fa un any sense deixar-te portar pels sentiments, ja sigui de ràbia, dolor o impotència. Tant de bo fóssim capaços d'analitzar-ho fredament i a poder ser també objectivament, però és difícil. Ho és perquè el que va passar va ser molt greu, i és per això que organitzar una manifestació per celebrar l'actuació policial no és només un cas de cinisme, sinó que m'atreviria a dir d'odi institucionalitzat.

Al marge d'estar d'acord o no en la celebració del referèndum, hauríem de ser capaços d'analitzar què va passar aquell dia. Quin va ser el comportament de la gent, les persones que volien votar i els policies que tenien l'ordre d'impedir-ho. Voldríem saber qui va donar l'ordre als policies d'actuar d'aquella manera tan violenta. Eren ordres clares i contundents o es tractava de l'odi personal, conreat d'alguna manera, per atacar els catalans que es trobaven als col·legis electorals?

Veure les imatges de l'actuació policial no poden agradar a ningú. Només bèsties i persones irracionals hi poden trobar satisfacció, però ni tan sols haurien de ser consentides. Qui declara que no hi va haver càrrega policial no és un cínic, sinó un sàdic que no es mereix ostentar cap càrrec públic.

Aquest cap de setmana recordem els fets de l'any passat, el dia 1 d'octubre de 2017, i l'única cosa que em surt del cor és que no ho oblidarem mai i, malgrat l'educació moral que he rebut, difícilment podré perdonar, no només per com varen actuar, sinó per la manca de penediment, ans el contrari, l'orgull d'haver actuat correctament en defensa d'un Estat corrupte i agressor dels drets humans.

Open Arms a Arenys de Mar

He assistit a la xerrada "Open Arms, la defensa dels drets humans al mar", organitzada per la regidoria de Medi Ambient, a la sala Josep M. Arnau, al Calisay. Érem pocs, molt pocs, massa pocs per descobrir una mica més la feina d'aquesta ONG. Una feina solidària, amb l'objectiu de salvar vides de persones desesperades que fugen del seu país per trobar una vida més justa, sense guerra ni fam.

A vegades ens omplim la boca de bones intencions, però som incapaços de fer el primer pas. És per això que és bo reconèixer el valor i entrega d'aquestes persones que, de manera altruista, surten a salvar persones desconegudes i evitar-los la mort.

S'ha de dir que la xerrada ha estat una mica desmanegada, però s'hi ha dit coses molt fortes que t'obliguen a pensar en quin món vivim. El conferenciant parlava de manera apassionada perquè comentava allò que ell vivia, i que l'omplia. Potser per això el guió de la conferència ha trontollat una mica.

El representant de l'entitat, argentí, s'ha sincerat d'una manera molt natural i ha facilitat que ens apropéssim a l'escenari del salvament, però també que ens adonéssim del canvi, els darrers mesos, en l'actitud de la majoria de països europeus. Una vegada més l'egoisme i la hipocresia fan acte de presència davant de problemes humanitaris. Els han tancat les portes i els conviden a col·laborar amb Salvament Marítim, qui coordinarà el salvament, en base al port de Motril.

La reacció, resignada, però sense oblidar que allà on ara no seran, hi continuaran perdent la vida molts emigrants. 

El projecte Radars, una bona notícia per a Arenys

Sortosament la vida continua, potser amb més dificultats que en altres moments, però no podem obsessionar-nos en un sol tema, encara que sigui transcendental. He vist que es torna a parlar del projecte Radars a la nostra vila i he pensat que era important comentar-ho en aquest bloc. 

La web municipal anuncia la presentació del projecte el dia 26 d'octubre, aprofitant, si no vaig errat, la celebració de la festa de la gent gran. En el projecte ja fa temps que s'hi està treballant i s'ha comptat amb l'assessorament de l'ajuntament d'Arenys de Munt, que és un dels municipis on aquest programa ja està funcionant.

El projecte Radars és evidentment un programa de voluntariat en l'àmbit assistencial i comunitari en què tots ens hi hem de sentir cridats. Desconec els detalls del model que prendrà la nostra vila, però conec altres experiències que no poden ser gaire diferents a la que es vol implantar a Arenys. Es tracta de detectar possibilitats de risc en persones grans que viuen soles.

Probablement anys enrere el programa no tenia tanta raó de ser, perquè la vida en comunitat ja comportava aquest coneixement del nostre veí i de les necessitats que pogués tenir. Avui, fins i tot en poblacions petites com la nostra, és fàcil que desconeguem qui viu al pis del costat de casa i encara més que ens preocupem per com viu i si necessita res. La posada en funcionament del projecte Radars, doncs,  és una bona notícia per a la gent gran d'Arenys i de tots nosaltres, perquè ens permetrà implicar-nos més amb els nostres convilatans, aquells que tenen més dificultats per afrontar el dia a dia.

Sense confiança en la justícia espanyola

Aquests dies hem sentit el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, el senyor Carlos Lesmes, queixar-se del mal que els dirigents independentistes estan causant a la honorabilitat de la justícia espanyola. També molts hem respost que el desprestigi se l'havien guanyat a pols i ells solets.

La resposta dels tribunals de justícia europeus a la demanda d'extradició dels polítics catalans exiliats els ha sorprès i neguitejat. No s'ho podien creure! La reacció no ha estat racional, sinó de crítica i acusacions de deslleialtat. El govern del PP, però també ara el ministre espanyol del PSOE, el senyor Borrell, han quedat en evidència i demostrat que a Espanya no hi ha separació de poders.

I a més de totes les actuacions dels diferents jutges dels diferents tribunals espanyols pel procés català, també hem descobert actuacions reprovables d'alts magistrats, com el cas que avui corria per les xarxes de la filtració d'una conversa de la ministra de justícia, l'any 2009, parlant d'un viatge a Colòmbia.

No es tracta d'anècdotes, perquè el que es demostra és la nul·la qualitat humana, ètica i moral de persones que tenen a les seves mans el poder d'exercir la justícia, de condemnar els altres malgrat tota la porqueria que amaguen a dins. 

He dit més d'una vegada que no em sembla just que l'opinió de dotze persones tingui més valor que la de tot un país, com va passar amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, però ara hi hem d'afegir que són persones humanes amb defectes i virtuts, i que acabem de veure que n'hi ha que han actuat d'una manera reprovable èticament i moral, però a més a més delictiva. Com podeu imaginar, no tinc cap mena de confiança en la justícia espanyola.

La impotència de l'Estat ens ha fet mal

I els que més l'estan patint són els presos polítics i els exiliats. Les salvatges garrotades de la policia espanyola l'1 d'octubre de 2017 són una mostra evident de la ràbia acumulada per la impotència de l'Estat. El mateix podem dir de l'actuació judicial amb l'empresonament preventiu i el fracàs amb les decisions judicials de tribunals europeus de justícia.

L'anàlisi que fa l'Antoni Bassas a "On són les putes urnes?", sobre la impotència de l'Estat, la il·lustra amb les imatges de la mateixa Policia Nacional, al Col·legi Nostra Llar, de Sabadell.

Si us fixeu en el següent enregistrament us adonareu que, filmat per la mateixa policia en diferents col·legis electorals, les imatges no estan manipulades i queda evident quin va ser el comportament de la policia el dia en què més de dos milions de catalans vàrem anar a votar el referèndum d'autodeterminació declarat il·legal per l'Estat espanyol. Un comportament de la policia que no és digne d'un país que es declara democràtic, sinó que més aviat ens recorda, als que ho vàrem viure, els anys finals del franquisme.

Sap molt greu que tot el patiment d'aquest 1 d'octubre de 2017 i el sofriment dels nostres presos i exiliats no ens hagi portat a una situació millor de la que estem ara. No podem permetre que tot el que hem passat durant aquest darrer any no hagi servit per a res, i hem d'exigir els nostres polítics que no perdin més el temps i plantegin seriosament la resolució del conflicte.

Les eleccions municipals retraten els partits

Probablement les properes eleccions municipals serviran per demostrar com s'han arribat a pervertir, sobretot en ciutats grans on el pes de l'alcaldia té molta importància i es valora més el poder que no pas l'esperit de servei als seus ciutadans. Certament la impressió que tens en aquests moments, pensant en Barcelona, però també en altres ciutats grans, és que el menys important són les persones. Als partits polítics els interessa guanyar vots i poder per sotmetre els seus contrincants. Tot menys pensar en els ciutadans. En tots els ciutadans!

Amb això quedaria tot dit, però ho podem il·lustrar amb l'exemple de Barcelona. Cada partit polític està ensenyant públicament les seves misèries. Ada Colau ha hagut d'amenaçar en plegar per aconseguir la pau dins el seu grup. El PDeCAT continua en hores baixes i molt fosques, sense que tinguin clar quin candidat o candidata han de col·locar. La llista única independentista els aniria bé per dissimular la seva situació interna i el probable fracàs electoral. ERC ha fet fora el seu anterior cap de llista per posar-hi el conseller d'exterior, per veure si el seu cognom pren volada i li aporta més vots. Ciutadans han convidat un personatge que està molt ben vist en cercles econòmics poderosos de la ciutat, i espanyolistes, no pas fancesos, però es poden trobar que els deixi al marge i confeccioni el seu propi pla. El PP barceloní no se'l veu per enlloc i amb poques ganes d'eleccions. Collboni treu pit en el PSC per reivindicar-se i que ningú es fixi en el cognom del candidat d'ERC, no fos cas que es confonguessin. I la CUP? Suposo que es presentarà algú!

Davant d'aquest panorama no voldria ser elector barceloní. A la meva vila, on es coneix la majoria de candidats i candidates, encara pesa una mica el perfil i el programa. Esperem que no es perverteixi tant.

I si votem tots les CUP?

Darrerament hi ha molts comentaris crítics als dos partits independentistes, PDeCAT i ERC, perquè no s'entenen i no acaben de posar-se d'acord entre ells per tirar endavant el govern de Catalunya. El Parlament ha endarrerit les sessions parlamentàries un mes, per intentar resoldre unànimement la situació dels diputats suspesos, però ningú té clar que a 1 d'octubre el problema estigui resolt.

Entretant la CUP té molt clar què s'ha de fer i discrepa de l'actitud dels altres dos partits polítics. Considera que són poc valents i no avancen en el mandat que la població de Catalunya els va fer en les darreres eleccions autonòmiques, després dels fets de l'1 d'octubre de 2017. La CUP ho té clar, però quan li preguntes et diu que ho consultaran assembleàriament. 

Del dit al fet hi ha un bon tros i tots hem pogut veure, en aquest darrer any, com es complicaven les coses que inicialment ens havien presentat com a senzilles. El fet que hi hagi consellers i també el president, presos i a l'exili no es pot deixar de banda i obliga a pensar abans d'iniciar una nova acció.

Tot això ha portat a grans discursos plens de grans intencions, però que són molt literaris i gens concrets. Paraules que queden molt bé, però no s'entenen, o el que és pitjor, no arribem a veure com volen avançar. El poble es manifesta i demana ruptura, però els governants catalans estan espantats.

Des de la CUP és molt fàcil dir que s'ha de trencar amb tot, però jo voldria que m'expliquessin l'estratègia a seguir. No la diré a ningú perquè no ens sorprengui l'enemic, però d'aquesta manera tindria més clara la meva opció política en la primera ocasió que tingui de manifestar-la.

Què vol i creu poder fer el govern català?

Hem arribat al temps dels "primers aniversaris". Ho hem vist aquest dijous 20 de setembre, varen passar més desapercebuts els sis i set de setembre, ara vindrà l'1 d'octubre i en vindran més. Com que és el primer aniversari i estem igual que ara fa un any, o pitjor, es tracta de reivindicar els fets de 2017 i buscar uns objectius per al futur. El problema, però és tenir clar on som i què volem i com ho farem.

Tenim un nou govern, amb la mateixa força parlamentària, amb un procés judicial en marxa i amb polítics a la presó i d'altres d'exiliats. Estem esperant l'inici de les sessions parlamentàries, amb un retard d'un mes, i que es posin d'acord els dos principals partits independentistes. Entretant anem organitzant manifestacions.

El perill que ens trobem és que banalitzem el fet de manifestar-se, sobretot quan ens adonem que els polítics no acaben d'entendre quina és la voluntat del poble, o potser no saben com posar-ho a la pràctica. Està molt bé sortir al carrer a donar suport a una idea, però cal que algú la pugui posar en marxa. Si això no passa, la sortida massiva al carrer no serveix per a res, perquè tothom que tingui un dit de front ja sap que som molts els que estem a punt per sortir a defensar els drets dels catalans, i la voluntat de convocar un referèndum d'autodeterminació. Si només és això, resulta una mica com la cançó de l'enfadós.

El dilluns 1 d'octubre farà un any que vàrem votar en el referèndum titllat d'il·legal, i que ens va costar rebre unes quantes garrotades. Molts tornaran a sortir al carrer, però jo demano: Què pensa fer el govern català? Què creu que pot fer en la situació actual? Potser que ens ho digui abans i així decidirem ben bé què fem el dia 1 d'octubre.

Sense seguretat jurídica

El corporativisme dels jutges funciona de manera hermètica i si el que es tracta és d'atacar els nacionalistes catalans, encara més. Aquests dies que s'ha donat a conèixer el xat dels jutges atacant els independentistes i insultant-los, també als seus votants, sembla com si ens vingués de nou. Crec que sense haver-ho llegit ens ho podíem imaginar. Hem pogut comprovar la prevaricació de jutges, el nomenament fraudulent de magistrats del Suprem i les acusacions sense fonament de rebel·lió i sedició, i no hi ha hagut cap tipus de fractura, ni entre els membres del Tribunal Suprem i el Constitucional, ni entre aquests i els partits majoritaris espanyols. Sabent això què ens sorprèn?

Les persones, siguin jutges o mecànics de cotxe s'expressen tal com pensen i quan estan convençuts que tenen raó i que els altres són el diable, arriben a desbarrar tant com poden. Té lògica que el xat que comparteixin s'utilitzi per fer-se forts contra l'independentisme. No es tracta de recollir arguments, sinó d'unir-se per combatre-ho a la força.

Estic convençut que aquest xat no passarà d'una simple anècdota i en tot cas ens pot servir, si encara portàvem el lliri a la mà, per desconfiar encara més dels togats, sobretot quan actuen de manera prepotent, prevariquen i encallen el procés judicial que els interessa i acceleren el que consideren adient.

Ens posarem aviat d'acord en afirmar, tal com diu el president Torra, que a Espanya no hi ha seguretat jurídica per als independentistes, i això és greu.

En clau local

En clau local he llegit tres notícies que considero interessants de comentar i opinar. De fet, opinar és gratuït i criticar encara més, sobretot quan no tens responsabilitats de govern. Es tracta, doncs, de donar la teva opinió i per anar bé amb arguments.

La primera notícia fa referència als contenidors de brossa del final del carrer Ample. El govern municipal ha llançat la tovallola i ha decidit retirar-los. S'havien convertit en un abocador sense control i no es veuen capaços de resoldre l'incivisme de molts arenyencs. L'oposició ho critica i reclama més diàleg i més pedagogia amb els vilatans, i instal·lar-hi càmeres. Tot és opinable, però posar en marxa normatives sense poder assegurar el seu compliment és absurd. Tots coneixem uns punts on hi ha vilatans que no fan bé els deures, i no els passa res. Al nostre país si no hi ha càstig la gent s'ho tira a l'esquena.

La segona notícia parla d'unes declaracions del cap de l'oposició, que va ser alcalde fins que va perdre una moció de censura, en el sentit d'ignorar el resultat d'una consulta popular sobre la ubicació de la nova biblioteca, en el cas que aconsegueixi novament l'alcaldia. Considera que el lloc escollit pels vilatans que varen participar en la votació no és el millor i que la seva opinió és la bona. Aquí podem parlar molt de la participació ciutadana, de la representativitat municipal i del cas que en fan els polítics de l'opinió dels seus vilatans. 

Per acabar apunto una tercera notícia relacionada amb el Mercat municipal. El govern actual manifesta la seva preocupació per la disminució de parades i anuncia un concurs per adjudicar les places vacants. Crec que és un error no plantejar una reforma del mercat, perquè el funcionament actual no és bo, i no millorarà pel simple fet d'augmentar el nombre de parades. S'ha de treballar el model de mercat que necessita Arenys i després posar-ho en pràctica. Serà llavors que es veurà si falten o no falten parades i de quin tipus han de ser. No és bo anar tapant forats sense planificar seriosament.

Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.

Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.

Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.

Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.

Preocupat per la imatge d'Espanya a l'exterior

Borrell afirma que la imatge de l’Estat a l’exterior és molt dolenta per culpa dels independentistes. Caldria matisar les seves paraules i més aviat dir que la imatge d’Espanya, arran del procés és pèssima, però no per culpa dels independentistes, sinó de l’actuació de l’Estat a través de la policia, el govern corrupte del PP i el revengisme del Poder Judicial.

Si avui llegiu l’article de Miquel Sàmper a l’ARA, veureu què està passant en veu d’un advocat de prestigi, ex-president del Consell de l’Advocacia de Catalunya.

El senyor Borrell, que és intel·ligent, no hauria d’actuar tant amb la sang calenta i adonar-se que la situació que ens va deixar el PP, amb el seu suport, no pot continuar i, sense fer miracles, hauria de procurar millorar per a bé, no només dels catalans independentistes, sinó de tot l’Estat. Hauria d’aprofitar els regals dels senyors Casado i Rivera i els seus partits, per millorar en prestigi i demostrar que la política a Espanya encara no està del tot perduda.

Algú pensarà que sóc massa càndid, i probablement tindrà raó i jo mateix me’n puc adonar, però són tantes les ganes que tot plegat faci un tomb que fins i tot somio despert.

Competència ferroviària Arenys-Barcelona

L'any 2020 ha de quedar alliberat el sector ferroviari i RENFE ja no en tindrà el monopoli. A la possibilitat que l'AVE Madrid-Barcelona tingui una competència d'una companyia privada, tothom mira de buscar-hi traves per, com a mínim, allargar-ho fins al 2020.

Si em permeteu, i per interès personal, o millor dit, familiar, m'agradaria més que la competència arribés per al tram Arenys de Mar - Barcelona Sants. Aquí, per poc bé que tot anés seria molta la gent que en sortiria beneficiada. Esclar que m'han d'aclarir com s'ho poden fer amb la situació de les vies actuals.

Miracles a Lourdes! Tal com està tot el panorama ferroviari es fa difícil pensar que hi poden haver millores a curt termini. M'imagino que tot passa per unes bones inversions i deixar Rodalies en condicions d'anar més ràpid, sense tants entrebancs i amb més comoditat.

No és estrany que aquesta voluntat de mantenir totes les competències des del centre de l'Estat, amb un resultat funest, doni ales a més gent en voler sortir d'Espanya. Per lògica, l'aproximació al punt de gestió ha de millorar l'eficàcia, i a més si hi afegim les ganes de que funcioni bé, l'èxit ha d'estar assegurat.

Malauradament fa massa anys que estem esperant transferències o inversions, en temes de transport públic, i no arriba ni una cosa ni l'altra. Seguirem demanant, convençuts que només gràcies a Europa podem aconseguir treure'ns de sobre aquesta cotilla que ens ofega.

Arenys obre el retaule als visitants

Les visites guiades del retaule barroc de l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar són un bon motiu per desplaçar-se fins a la nostra vila i gaudir de la bellesa del nostre retaule i aprofitar l'avinentesa per passejar pels nostres carrers i rials, visitar el cementiri i degustar un bon plat de peix en algun dels nostres restaurants.

És bo que es doni a conèixer el nostre patrimoni i acostumem la gent a sortir de casa per gaudir de l'art, i més ara que tots estem tan polititzats i vivim moments estressants, és bo compaginar-ho amb la contemplació de l'obra d'un artista que ha deixat petjada.

Arenys té racons prou interessants com per sentir-nos-en orgullosos i poder-los ensenyar a amics i forasters. Ens cal, això sí, tenir més cura i procurar que la brutícia que darrerament ha anat en augment desaparegui dels nostres carrers. No podem esperar només a què el nostre govern municipal ho netegi, sinó que hem de començar per ser més curosos i denunciar qui no té cap recança en embrutar l'espai públic.

La col·laboració de tots els vilatans en fer més atractiva la nostra vila, és també una manera de millorar la riquesa i economia de tots els vilatans. Les sensacions que siguem capaços de generar seran les que facilitaran o no la tornada dels nostres visitants i ajudaran o no el boca orella per engrescar més persones a visitar-nos. Nosaltres també som responsables del futur de la nostra vila.

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.

Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.

Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

Al senyor Llarena no li tocava

Mentre ens entretenim amb els màsters, doctorats i tesis dels nostres polítics no ens fixem tant en notícies relacionades amb els tripijocs dins del Poder Judicial. Avui llegia una notícia reproduïda pel diari ARA on s'afirma que la designació del jutge Llarena com a instructor del procés es va fer de manera irregular, saltant-se les normes. És a dir, s'hi va col·locar aquest senyor quan no li corresponia.

M'imagino que no es tracta d'una acusació falsa, sinó que al darrere hi ha marro, i això ho podem pensar després de conèixer molts altres detalls de jutges, magistrats i fiscals. Per cert, l'actual fiscal de l'Estat, designada pel govern del PSOE no sé quin peu calça, però no la veig massa per la labor de suavitzar la situació, sinó que va molt embalada.

Crec que ja no ens calen més exemples per afirmar que la Justícia al nostre país no funciona i que, com molt bé deia el nostre recordat alcalde de Jerez, el senyor Pacheco, "la Justicia es un cachondeo".

Tot plegat faria gràcia, sinó fos que tenim persones empresonades injustament, i d'altres exiliades. Cada dia que passa és un grau més d'injustícia provocada per molts, però que en última instància ve donada per la posició del jutge Llarena, un jutge que segons diuen ara seria com un impostor, una persona que ocupa un lloc que no li correspondria. Ja arribarà el dia que es dirà que tot això ha estat una actuació venjativa amb prevaricació per totes bandes. La llàstima és que de moment qui ho està patint és aquell que es troba entre reixes o lluny de casa seva. Vergonya de país!

Han perdut la por a fer el ridícul

De tot el que ha estat passant els darrers mesos a Espanya i Catalunya, un fet a tenir en compte és la pèrdua de la por a fer el ridícul de molts càrrecs públics espanyols i militants polítics. Semblaria que ostentant un càrrec caldria anar més en compte en no espifiar-la i no sortir-ne esquitxat. Els fets dels darrers temps demostren que això no ha passat, sinó tot el contrari. Són moltes les situacions ridícules que hem vist protagonitzar per diferents càrrecs públics.

El darrer, probablement és el de l'ambaixador espanyol a França, titllant Torra de president inconstitucional i recriminant l'alcalde de Perpinyà per haver-lo rebut. La carta de resposta de l'alcalde de Perpinyà ha estat contundent i vergonyant per a l'ambaixador. Si aquest cotitzés en borsa hauria baixat estrepitosament.

No saps si es tracta d'ignorància o bé d'un excés d'odi i ràbia que els fa actuar de manera ridícula i desproporcionada. Diuen que la ignorància és atrevida, però tractant-se d'un ambaixador jo abans pensaria que es tracta d'un odi que els enlluerna i no els deixa veure la realitat. Els treu de polleguera.

Aquesta no ha estat l'única ridiculesa de representants espanyols. Jutges i ministres espanyols s'han lluït amb les seves pressions a Brussel·les, i amb líders polítics com Casado i Rivera t'hi trobes cada vegada que obren la boca. Al final arribes a la conclusió que estem governats per una colla d'impresentables que només es mouen per rancúnia i venjança fins al punt de quedar en evidència.

Potser no són els polítics que ens mereixem

Ahir la societat civil demanava un compromís que els polítics no sembla que vulguin entendre. La Mònica Terribas va insistir en la pregunta, però cap d'ells la va respondre. Varen sortir per petaneres, com acostumen a fer i cansa a tanta gent.

L'ANC i Òmnium parteixen del referèndum ja celebrat i guanyat i no volen sentir a parlar d'un referèndum pactat. Jo els entenc, perquè tots sabem que un referèndum pactat és impossible, si més no a curt i mitjà termini. Haurien de canviar molt les coses perquè en un futur a llarg termini s'arribés a pactar un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Llavors què estem fent?

Aquesta és la pregunta del milió i no trobem la resposta. Per a molts independentistes els polítics s'han encallat i només saben dir frases inintel·ligibles. No saben com continuar. La ciutadania ha respost cada vegada que se l'ha convocat, però ja és hora que es posin les piles. Què cal fer?

Estem reproduint el discurs de la CUP, però ells tampoc no ens expliquen com ho farien. Ells esperen que els partits majoritaris portin la iniciativa i aquests no es mouen.

Ara parlen de la marxa per la llibertat, i en què consisteix aquesta marxa?

Aquest onze de setembre es va poder veure les dues velocitats, la de la ciutadania, i la dels polítics independentistes. Aquest marge de distanciament sembla engrandir-se i això posa nerviosa a molta gent. Què més ha de passar? Algú coneix el guió?

Moltes vegades hem sentit a parlar de si ens mereixem o no uns polítics. Ens mereixem els que tenim?

A Catalunya no hi ha un problema de convivència

Un any més hem celebrat la Diada en els dos actes que han esdevingut tradicionals. A les 11h des de la balconada del Xifré i, a les 17.14 h al punt de trobada de l'acte organitzat per l'ANC i Òmnium Cultural, enguany a la Diagonal de Barcelona.

Un acte formal, el del Xifré, i un acte reivindicatiu, el de la Diagonal. Enguany, però, amb el nostre pensament dirigit als presos polítics i exiliats sense judici i només per l'arbitrarietat d'un jutge que ha quedat retratat pels tribunals europeus. Aquesta és la vergonyosa realitat.

En política també són importants els gestos i enguany, a diferència de l'any passat, els polítics participants a l'acte institucional de l'ofrena floral a la senyera han deixat aparcats els temes personals i de partit, i han obrat com es mereixen els seus electors. Només el PP ha està absent de l'acte, que podríem arribar a entendre, però que no acceptem com a excusa. Els càrrecs electes es deuen al poble i han de ser presents en tots els actes institucionals, agradin més o menys.

És per això que agraïm el PSC local, en moments difícils per al país, la seva participació, i reprovem al PP la seva absència. Un acte que ha acabat amb la intervenció de l'alcaldessa de la vila, i que ha estat aplaudida per tots els portaveus municipals i el públic assistent.

A la tarda, a Barcelona, hem pogut constatar l'èxit de la convocatòria de tanta gent, per un acte que aparentment és insignificant, però

que té una càrrega emotiva que el justifica i explica perquè hi participem tants catalans. Catalans de naixement i vinguts de fora, que parlem català o bé el castellà o altres llengües.

M'agradaria que Iceta fes veure al president espanyol que a Catalunya no hi ha un problema de convivència, sinó un problema de menyspreu i repressió des de l'Estat des de fa molts anys, i que un partit polític, com el C's intenta provocar perquè aquesta convivència es trenqui, però no ho aconseguirà. Catalunya, la seva història i la seva gent és massa potent com perquè un partit polític, nascut per provocar, aconsegueixi fer-la trontollar.