El ministre de Justícia qüestiona el jutge Ricardo González

Acabo de llegir les declaracions del ministre de Justícia en relació al jutge Ricardo González que va emetre el seu vot particular en la sentència contra "la manada". Dóna per fet que tots sabíem que aquest jutge tenia un problema (jo el desconec), i que el Consell General del Poder Judicial hauria d'haver pres mesures preventives.

Considero les declaracions molt fortes i em fa pensar que no vaig tan errat quan qüestiono els jutges. Posar-ho tot en mans d'una persona, com és el cas del jutge Llarena, és molt arriscat. Diuen que la Justícia és la mateixa per a tothom, però jo en dubto i considero que els jutges, com a humans que són, es deixen portar pels seus sentiments, les seves creences i fins i tot pels seus fanatismes.

Les paraules del ministre corroboren que és molt perillós que dotze magistrats opinin en contra de tot un país, com seria el cas del Tribunal Constitucional amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les paraules del ministre també haurien de servir per deixar sense efectes la cessió de la cap de comunicació dels mossos d'esquadra que es lamentava, a títol personal, de la sentència.

Cada dia és més clar que Espanya no funciona, que el PP ha banalitzat la justícia i que aquesta s'ha extralimitat. Que no hi ha divisió de poders i que aquests s'han corromput. El pitjor de tot, però és que l'alternativa política que tenim és encara pitjor, la qual cosa ens fa témer que hauran de passar molts i molts anys abans no aconseguim un país verdaderament democràtic, amb respecte a les persones pensin com pensin.

Senyor Millo, sou la vergonya personificada d'aquest país

Avergonyit per tot el que està passant al nostre país. Avergonyit de llegir les declaracions del delegat espanyol a Catalunya, per la seva mediocritat, però també la seva ràbia contra tot allò que fa olor de Catalunya sobirana. Avergonyit de les cessions de càrrecs públics, com a venjança per haver gosat organitzar i aconseguir votar en un referèndum, o simplement per pensar diferent. Avergonyit pel baix nivell dels nostres polítics, sobretot d'aquells que tenen responsabilitats polítiques. Avergonyit de tot això i de la realitat que estem vivint, he sortit a passejar per intentar oblidar-me per uns moments de tanta misèria.

Ens hem remullat, però ha valgut la pena. Hem deixat de banda totes aquestes notícies que ens arriben des de Madrid, o des de Barcelona. Des de fa uns mesos estic mesurant molt bé les hores que dedico a llegir o mirar la televisió o a escoltar la ràdio, i això potser em millorarà la salut. 

Sóc molt crític amb els partits independentistes. Aquest impàs tan perllongat no és bo, i no crec que sigui estratègicament encertat. Molt crític i avergonyit del PP i sobretot del C's. Aquest partit forma part dels pitjors presagis que ens podem imaginar. Una victòria de C's, amb majoria absoluta sumant-hi el PP, ens retornaria a l'any 78 del segle passat. No és cap broma, sinó un perill latent.

Titllen els partits independentistes de nazis, perquè és un costum, una banalització de la seva essència, però qui té totes les característiques per arribar a ser un partit autoritari i lluny de la democràcia són precisament la gent de C's. Ens han ensenyat les ungles i hem vist on poden acabar arribant.

I tot això compartint l'escrit Bon vent! de Marina Subirats al diari ARA, que acaba dient "...fa massa temps que confiem els afers públics a persones que no ho mereixen, que ni intel·lectualment, ni políticament, ni èticament donen la talla. No només al PP, certament, a Catalunya n'hem tingut exemples ben propers. Però potser ja n'hi ha prou, i cal que, tots plegats, exigim un altre tipus de personal polític. O acabarem creient tristament que tenim allò que ens mereixem".

Anar de cara s'ha demostrat infructuós. Treballem estratègicament!

En cap cas em declararé estratega de partit polític, perquè no en sé ni m'ha interessat mai ser-ne. Encara és l'hora que algú em pugui fer qüestionar si m'afilio o no en un partit perquè mai he reconegut prou bé la seva feina en moments importants de país. Això no vol dir que no respecti aquelles persones que pensen diferent i entengui que siguin persones de partit.

Dit això, voldria criticar aquestes veus que surten de JxCat i PDeCat sobre la idoneïtat d'escollir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Puigdemont és el meu president, però Catalunya és massa important com per fer-la malbé. Què vull dir amb això?

Si ens fixem en què ha passat els darrers mesos ens adonarem que en les diferents batalles on ens hem enfrontat cara a cara amb l'Estat, n'hem sortit escaldats. Contràriament, quan la batalla ha consistit en el treball de formigueta per demostrar la injustícia que patim i què volem per al nostre país, aquí hem guanyat.

La feina que ha fet Pugidemont i els consellers exiliats als diferents països europeus no ha estat estèril. Una feina que continuaran fent i que ajudarà en la tasca d'eixamplar cada vegada més el suport a la realitat catalana. El testimoni que malauradament donen els nostres polítics empresonats, també ajuda a fer veure la injustícia flagrant que estem patint.

Pretendre elegir Puigdemont per a un nou període legislatiu és una quimera. És anar en contra no només del govern de Madrid, sinó també del seus amics del Tribunal Constitucional, i atacant-los pel dret ja hem vist que no serveix per a res. L'única possibilitat que hi veig és formant govern i treballar per recuperar els nostres drets usurpats, i aconseguir la República catalana. No podrem oblidar-nos en cap moment ni del nostre president legítim ni dels consellers empresonats i exiliats, però ho farem amb un govern fort, independentista i sobirà.

La vida és massa important per quedar en mans de dues persones

Si dues persones poden decidir el teu futur, aquestes persones i les seves resolucions han de poder ser qüestionades i, si fa el cas, inhabilitades. L'administració de la Justícia no pot penjar d'un fil, de la subjectivitat d'una persona, per més instruïda i experimentada que pugui ser. La vida d'un ciutadà o ciutadana és massa important per quedar en mans d'una o dues persones, de la mateixa manera que la vida de tot una poble, de tota una nació no pot quedar en mans de dotze jutges.

Puc acceptar l'existència dels jutges i de la seva feina, però ha de ser més fàcil posar en dubte els seus veredictes i no idealitzar-los. Quan una sentència ens és favorable diem que hem d'acceptar la decisió del jutge, però quan no ho és, llavors ho qüestionem. Entenc que en una i altra situació hem de poder contrastar la sentència i promoure la seva revisió, es tracti d'un cas polític, de violència sexista o de corrupció.

És per això que no idealitzo el Tribunal Constitucional, com tampoc el jutge Llarena o els jutges que han acordat que a Pamplona no hi va haver violació. Si posem en dubte la infal·libilitat del Sant Pare, per què tan fàcilment ho respectem i acceptem dels jutges? Hem de ser coherents i acceptar que els jutges poden equivocar-se i que per això la recusació ha de ser fàcil i freqüent.

Però tot això amb el supòsit d'unes actuacions i decisions honestes i professionals, i gens interessades. El problema al nostre país, a Espanya, és que l'actuació dels jutges, darrerament és molt poc honesta i desinteressada, sinó que executa la feina bruta del poder polític, i això no es pot permetre i s'ha de denunciar públicament. L'administració de la justícia en aquests moments a Espanya no mereix cap tipus de confiança i Europa n'ha de ser conscient.

Sentència judicial injusta i provocadora

Un dia més hem de lamentar el funcionament de la justícia a l'estat espanyol. Una justícia que, a més de lenta, sentencia segons uns criteris arbitraris que ningú no entén. No sé què passa amb els jutges espanyols, però provoquen indignació dia rere dia.

No estic parlant del procés, ni de la violència sense acreditar, sinó del judici dels coneguts com "la manada", que no els acusen de violació, sinó simplement d'abusos sexuals. Quin criteri fan servir els jutges per decidir si l'atac de cinc joves a una noia és violació o simplement abús sexual? Com ha de respondre la noia assetjada perquè el jutge corresponent s'adoni que no només han abusat d'ella, sinó que també l'han violat?

Avui Europa podrà veure una altra resolució judicial espanyola que resulta incomprensible. Mentre tenim uns joves tancats a la presó des de fa més de cinc-cents dies, pendents de judici, per haver-se barallat amb un guàrdia civil, ens expliquen que els cinc joves que varen abusar i violar la noia durant les festes de San Fermín, no els hi tenen en consideració la violació, i a sobre hi ha un vot particular que els deixaria lliures!

Incomprensible i indignant. Aquesta és la justícia que s'imparteix a Espanya, una mostra més que l'estat no està en condicions de ser considerat un estat democràtic del segle XXI a l'Europa occidental. Tot això fa que molts haguem deixat de creure en la Justícia. Tal com algú deia a les xarxes socials, potser sí que haurem de témer més els jutges i policies que no pas els violadors. 

Robar, Enganyar, Prevaricar... uns verbs massa propers als polítics

Avui ha dimitit la presidenta de Madrid perquè se li ha descobert que ara fa set anys va robar en una botiga productes per valor de quaranta euros. Per això ha hagut de dimitir? No creieu que hi ha polítics que han robat molt més i no han pas dimitit? Ve de nou!

El problema no són els quaranta euros. És cert que la persona pública ha de ser honrada més que ningú, i robar, encara que només siguin quaranta euros, és suficient com per deixar-hi de confiar. Aquesta vegada la varen enganxar, però... era la primera vegada que robava? No va robar mai més?

Oi que se'ns fa difícil de creure que en l'única ocasió que va obrar malament se l'enganxés? Doncs aquest és el motiu perquè ha hagut de dimitir. Se li ha perdut la confiança.

Ha estat avui que hem començat a desconfiar d'ella? Oi que fa dies que ja no hi confiàvem? No crèieu que tot el que va passar amb el famós màster i, sobretot, en la manera que va actuar per mantenir-se en el poder, va ser suficient com per dimitir? I si no dimitia, no creieu que Rajoy no l'havia d'obligar a dimitir?

Algú podrà pensar que és més greu robar quaranta euros en un hipermercat que no pas aconseguir un màster sense estudiar ni anar a classe. És evident que no és així, però en ambdós casos s'ha actuat malament, i defensar l'honorabilitat quan un sap que no ho és, encara situa les coses de manera molt pitjor.

El problema de tot plegat és que som molts els que ens imaginem que de Cifuentes en política n'està ple. No vol dir que tots els polítics siguin iguals, però que n'hi ha molts i moltes, això no ens ho podrà negar ningú. Ara fa set anys ella va actuar malament, però hi va haver qui es va encarregar d'amagar-ho.

A Espanya hauríem de començar a practicar l'exercici de les dimissions, i d'aquesta manera aconseguir regenerar la política. La ciutadania no confia en els polítics, i això és el pitjor que li pot passar a una societat que es creu democràtica. La mare dels ous... llegiu l'article de Suso de Toro a l'ARA d'avui.

La llista dels més venuts i el groc reivindicatiu

Sembla ser que, després d'uns anys d'autors mediàtics, el món del llibre ha tornat a la normalitat. Enguany, deixant de banda el tema del procés, podríem dir que els catalans han optat per comprar llibres al marge de si l'autor o autora fos més o menys mediàtica. El fet que el llibre de Martí Gironell fos el més venut ho vindria a corroborar. 

A casa hem optat per Pep Coll i Sergi Vicente, amb les obres "Al mateix riu d'Heràclit" i "Xina fast forward". Dos llibres que no he vist entre els més venuts, però que estic segur que ens agradaran. S'ha de dir que el llibre "Operació Urnes" ja el vàrem adquirir en la promoció del diari ARA, i que està molt ben escrit.

M'ha cridat l'atenció el fort component polític de la diada, amb la presència de gairebé totes les forces polítiques que l'any vinent estaran ultimant els detalls de la campanya per a les eleccions del mes de maig. Enguany deu haver estat un tastet, per anar engreixant la maquinària i preparant el camí que hauran de prendre per aconseguir els desitjats escons municipals.

A Arenys també hi eren tots, o gairebé tots. Els que hi faltaven, però, segur que l'any vinent hi seran, i la gama de colors que podrem veure en els globus i souvenirs de la campanya serà ben extensa. Taronges, liles, blaus, vermells, grocs... Enguany el color ha estat el groc, per reivindicar la llibertat dels nostres presos polítics.

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.

Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?

Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!

No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.

Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

Amb C's, un futur polític gens esperançador

La possibilitat que C's guanyi les properes eleccions generals i que amb el PP aconsegueixin la majoria absoluta al Congrés de Diputats és la pitjor notícia per a la salut democràtica d'Espanya, i també per a les aspiracions d'un futur millor per a Catalunya.

Avui llegia una enquesta en què donaven a Rivera el triomf en unes hipotètiques eleccions, amb enfonsada del PP. Probablement això és el que pensaríem tots sense necessitat de llegir cap tipus d'enquesta, però ja se sap que sovint la realitat supera la ficció, i és llavors quan t'emportes sorpreses, no sempre agradables.

Que un partit com C's pugui arribar a governar Espanya, amb el suport del PP, deixa en estat de xoc les aspiracions de l'esquerra espanyola i de la majoria demòcrata espanyola. La seva victòria és un pas enrere en el camí d'accés a les llibertats i els drets fonamentals de les persones, perquè la seva manera d'operar és autoritària i mai al servei de les persones, sinó tot el contrari, servint-se de les persones per assolir i controlar el poder.

Que personatges fracassats com Valls puguin arribar a sonar com a alcaldables per Barcelona a la llista de C's, és una clara demostració del nivell polític d'aquesta formació. Es tracta d'una persona que es pot presentar per qualsevol formació, des de l'extrema dreta fins al socialisme. Només l'importa ser a dalt, governi amb qui governi.

Gris o molt negre es presenta el futur d'Espanya i en conseqüència també de Catalunya. De la mà d'aquesta Espanya tan casposa que es ven a C's per un plat de llenties, mai podrem assolir un estat democràtic pur, on les persones siguin la primera raó per treballar i lluitar contra les adversitats. Només la unió de tots els catalans, dels que volem reflotar el nostre país, permetrà superar els greus obstacles que la història ens ha posat al davant.

Ni rastre d'intel·lectuals espanyols

Estàvem acostumats a llegir les intervencions d'intel·lectuals espanyols signant manifestos a favor de la justícia i la democràcia a Espanya. Havia esdevingut una tradició davant de qualsevol atac als drets humans, a la llibertat d'expressió, a la democràcia, que s'acudís a la recerca dels anomenats intel·lectuals perquè subscrivissin la denúncia corresponent.

Sembla ser que a Espanya tot ha canviat i aquests intel·lectuals estan en retrocés. No es volen complicar la vida, potser perquè tenen el futur assegurat, donant suport al govern de torn. Catalunya, com sempre ha esdevingut líder en les reclamacions i denúncies a la repressió de la ciutadania per part de l'Estat, i en aquests moments ens adonem que estem sols.

Hi ha qui ho justifica pel fet de reclamar la independència. Ha quedat clar que la posició espanyola majoritària és contrària a fer-la possible. De ben segur que els motius i raonaments són diversos, però coincideixen en voler defensar la unitat de l'estat. Ara, però no estem demanant que ens donin suport per marxar, sinó a denunciar l'actitud poc democràtica de l'estat espanyol.

No és normal que els espanyols es mantinguin muts davant la represessió i l'atac als drets fonamentals. Un pot estar en contra de la independència, però no pot veure bé que s'estigui manipulant la justícia. Que un jutge actuï de la manera que ho fa, ajudat pel govern i la policia, i que tothom quedi tan ample.

Serà per això que hem hagut de sortir de la península per buscar aquests intel·lectuals de la resta del món que sí s'adonen que al marge del fet independentista, les pràctiques de l'estat espanyol no són pràctiques democràtiques i que no es poden permetre que quedin impunes. 

Agraeixo, doncs, que persones com Noam Chomsky reclamin l'alliberament dels presos polítics. Ja sé que l'orgull i prepotència dels governants i jutges espanyols no no els farà canviar d'idea, però si més no serà més públic que mai el tipus de governants que tenim i la manera d'administrar la justícia a Espanya.

Aquests vells polítics que no saben callar

Escoltar les declaracions de Felipe González et remou l'estómac, et vénen ganes de vomitar. Com es poden dir aquestes bestieses en boca de qui va ser president del govern espanyol. Com es pot tenir la barra de banalitzar el nazisme per interessos que se m'escapen. Felipe González es creu posseïdor de la veritat. Jo només li demanaria humilitat i sentit comú. Que reflexioni una mica sobre la seva vida i on ha arribat, abans de gosar criticar ningú. 

Tots cometem errors, a vegades voluntàriament, però sovint de manera involuntària. Jo puc entendre que Felipe González estigui en contra de tot el que va passar el dia 1 d'octubre, i fins i tot li reconec la seva crítica a la mala gestió del cas per part del govern de Madrid, i sobretot del seu president M. Rajoy. No calia, però caure tan baix i barrejar-hi Hitler i Franco. Malauradament vivim situacions que ens recorden el passat franquista, però no precisament perquè vàrem sortir a votar, sinó per la conxorxa de jutges, polítics i policia a criminalitzar l'acció i, sobretot, mentir descaradament sense escrúpols.

Els que vàrem viure els anys de lluita democràtica amb Felipe González al cap davant, i molts d'altres, fossin de la nostra devoció o no, però a qui reconeixíem el seu valor, la seva força i la seva resolució per situar Espanya en el món democràtic, ara sentim nostàlgia i al mateix temps decepció. Pensem que l'actitud de Felipe González no és la que calia esperar del jove polític socialista. Tothom actua com vol, però com a mínim que calli i es dediqui a la vida contemplativa, sense embrutar amb més enganys i paranoies la societat que entre tots volem construir.

Montoro sacrificat per Rajoy?

Ahir parlava de la suposada prevaricació del jutge Llarena, si es confirmava que coneixia els números del ministeri d'Hisenda, però li interessaven més els de la Guàrdia Civil perquè li permetien acusar de malversació els membres del govern català. Veurem en què acaba tot això, ja que en un estat policial com en el que estem vivint, on es juga a la policia i als jutges en lloc de fer política, pot sorgir qualsevol sorpresa.

C's que menys netejar-nos de corrupció fa tot el possible per deixar malament al PP i aconseguir avançar-lo en les primeres eleccions que es presentin, ha trobat en la picabaralla entre Montoro i Llarena l'ocasió per aprofundir en la ferida. Que no sigui, però que per salvar el partit i aconseguir l'extradició de Puigdemont Rajoy sacrifiqui Montoro i el faci rectificar. Això seria una deshonra per al ministre, però Rajoy es capaç d'això i de molt més.

És una llàstima la incapacitat que tenim molts per fer veure els votants de C's i el PP la manipulació que utilitzen. Per més que ho anem predicant, els votants no sembla que se n'assabentin. Ja sé que no tenen gaires alternatives, potser hauríem de recuperar la novel·la "Assaig sobre la lucidesa", de l'escriptor portuguès José Saramago i demanar la població que en les properes eleccions tothom voti en blanc i a veure si d'aquesta manera canviem el sistema i de passada els polítics.

No es busca fer justícia, sinó condemnar al preu que sigui

Si Ernesto Ekaizer té raó podríem afirmar que el jutge Llarena ha prevaricat. Si el jutge sabia que no es va gastar ni cinc pel referèndum de l'1-O, i va utilitzar l'informe de la Guàrdia Civil on sí que s'acusava de malversació de fons públic per part del govern de la Generalitat, és ben clar que el jutge ha prevaricat. Utilitzava la font que li permetia acusar-los de malversació i anar sumant anys de condemna.

Resultarà que gràcies a l'orgull del ministre d'Hisenda, de proclamar a tots els vents que havien aconseguit controlar la despesa de la Generalitat, l'estratègia del jutge Llarena se n'haurà anat a l'aigua. Encara, doncs, haurem d'agrair a Montoro la seva actitud.

Estem, doncs, en mig d'un procés on no es busca fer justícia, sinó engarjolar els polítics independentistes. Ho veiem en l'actitud del jutge Llarena, en la pressió que fan des de VOX i també des de C's. És molt evident que no els interessa la justícia, perquè quan la sentència no els agrada, no l'accepten democràticament. Això és la prova del cotó, de que no s'està fent justícia, sinó intentant eliminar els polítics que no són del seu gust i d'aquesta manera dominar la societat catalana. No saben, però, que els catalans som soferts i pacients, i al mateix temps insistents, sobretot ara que hem vist clarament quin peu calcen i ja no s'amaguen ni les vergonyes.

Cada vegada hi ha menys espai per a la política

La revista satírica El Jueves diu que Cifuentes és una cutre perquè no sap que els regals no es tornen. Digueu-me en què m'equivoco si dic que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens pren per ximples i babaus. Si el Màster era correcte, tal com ha defensat fins ara, per què el torna? No hauria de defensar-se fins al final? Si no l'havia obtingut legalment, i per això el retorna, vol dir que ens ha mentit fins ara i per tant ha mentit en sessió plenària del seu Parlament, oi? Arribats a aquest punt, no considereu que hauria de dimitir? Quina confiança genera aquesta persona?

Malauradament tenim massa polítics que ens han enganyat i continuen en el poder. A Espanya la corrupció, que està tan generalitzada, no és motiu de vergonya i per això ningú no dimiteix. Per què ho han de fer si tothom roba el que pot?

La corrupció dels polítics i tots els seus enganys, i l'actuació dels jutges prevaricant i actuant de manera parcial i interessada, col·loca Espanya fora del sentit democràtic que tant havíem anhelat en temps del dictador. El govern del PP, amb el beneplàcit dels jutges, ha aconseguit crear un sistema predemocràtic, on podem votar els nostres representants polítics, però només poden governar els que interessen als jutges i al poder de l'Estat.

No ho hem vist tot, encara que puguem pensar que res més gros se'ns pot presentar. Rajoy i companyia s'han col·locat en un carreró sense sortida i ens hi ha entaforat a tots, als que volem marxar de les seves urpes i als que li riuen les gràcies, però se'ls hi ha acabat els arguments, si és que mai n'han tingut.

La parcialitat d'un jutge pot tombar la veu de tot un poble

No sóc gaire bo escollint els titulars dels meus escrits diaris, però el d'avui vindria a ser això: pesa més el parer d'una persona que la voluntat de més de dos milions de persones. Això ens hauria de fer reflexionar, a tots. Aquesta persona en pot saber molt de lleis, com també els passa als dotze magistrats del Tribunal Constitucional, però jo em pregunto si és just que posin en qüestió la voluntat dels catalans? 

El Tribunal Constitucional es va carregar un Estatut que havia referendat el poble, aprovat pel Parlament i també pel Congrés de Diputats, amb totes les seves retallades. Després dotze persones el varen decapitar. Això és justícia? Si la Justícia és això, llavors jo no hi crec.

Els catalans vàrem escollir uns representants al Parlament i aquests volien escollir Puigdemont de president. Un jutge no ho ha permès. Això és justícia? Si la Justícia és això, llavors jo no hi crec.

És per tot això que penso que la justícia que s'administra a Espanya és parcial i interessada, i per tant de justa no en té res. L'objectivitat és primordial en el món judicial, i s'hauria de fer fora dels casos que es jutgen els jutges que actuen parcialment, declarar-los incompetents en aquells casos concrets. Això no es fa, o es fa en situacions molt especials, i per això els que tenim una certa edat recordem constantment les paraules de qui fou alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco: "la Justicia és un cachondeo".

Demanàvem pau i llibertat pel paral·lel de Barcelona

Una vegada més hem participat de la manifestació pacífica per exigir l'alliberament dels nostres presos polítics. No ens faran callar ja que aquesta és l'única arma de què disposem i som gent de pau, gent honesta que reivindiquem poder parlar clar i expressar els nostres sentiments i les nostres voluntats. Som molts també els que desitgem una República, sobretot després de l'actuació i discurs del rei espanyol el dia 3 d'octubre de l'any passat.

Avui pel paral·lel de Barcelona hem expressat el nostre rebuig a uns polítics i uns jutges que han ignorat els nostres drets i han utilitzat les seves lleis i policies per reprimir-nos. Nosaltres volem expressar la nostra voluntat de futur a les urnes i acceptar els resultats. Les lleis no poden impedir-ho si no s'utilitzen a conveniència de qui ostenta el poder.

La impressió que reps en veure els teus veïns de la manifestació és que no hi ha odi ni rancor, sinó moltes ganes de poder viure en pau i llibertat, exigint que els presoners sense causa siguin alliberats. Demanàvem llibertat a qui ens l'ha arrabassada. 

Tot esperant la República, reivindiquem la llibertat dels nostres presos

Matí plujós el 14 d'abril, data significativa per a la història del nostre país. La proclamació de la República que vuitanta-set anys després encara anhelem. Pluja que no fa gaire reclamàvem per saciar la set que ens temien no poder atendre, però que finalment ens ha regalat dolls d'aigua per emplenar els nostres pantans i verdejar la nostra terra.

Vigília d'una nova jornada de reivindicació de justícia i llibertat, de lluita pacífica contra el tiranisme dels nostres governants i les institucions imposades a cop de lleis injustes, prevaricació i autoritarisme. 

Ahir podíem llegir a la premsa que fins i tot ens amenacen si intentem defensar-nos de la prevaricació del jutge que pretén governar per sobre de la voluntat del poble català. La imposició de la unitat d'Espanya per sobre de qualsevol dret és la millor imatge de la inexistència de democràcia.

La pluja d'aquest matí, persistent, és la millor lliçó per a la nostra actitud en la defensa dels nostres drets. No podem callar, sinó que hem d'insistir en reclamar i reivindicar la nostra llibertat, sense caure en la violència ni els escarafalls que no condueixen a cap lloc. No són el temporals ni pedregades les que assaonen els nostres camps, sinó la pluja fina i penetrant que té paciència i persistència. 

Demà una vegada més ens trobarem pels carrers de Barcelona per demostrar que no callarem, que amb el record de persones mundialment compromeses amb la pau i els drets humans, com Martin Luther King, Gandhi o el mateix Jesucrist, donarem la cara per demostrar tothom que no estem disposats a acceptar la injustícia imposada per un poder que ens reprimeix, sotmet i pretén esborrar-nos.

Demà serem als carrers de Barcelona i tindrem un record per als nostres representants polítics empresonats injustament.

Cada vegada més vergonyant

Quant més avancem en la situació política a Espanya i Catalunya més vergonya em fa. La incapacitat d'actuar com a persones civilitzades i portar-ho tot a base de retrets, insults i mentides, em fa desesperar. Passi el que passi al final de tot aquest embolic, la situació resultant serà diferent. Tot el que hem viscut fins ara no ho oblidarem mai més. Cap confiança en els polítics i partits que han demostrat ser un niu de corrupció i desvergonyiment.

Avui pensava en els estudiants de la Universitat Joan Carlos I de Madrid, els estudiants de veritat, aquells que les seves famílies han invertit per una carrera, quines sensacions han tingut, com es consideren tractats per les autoritats acadèmiques. El currículum de la Universitat ha quedat tacat per sempre, i els universitaris i les seves titulacions totalment desacreditades.

I tot això ha estat possible perquè a Espanya la corrupció ho empastifa tot. El sistema polític és víctima d'unes manipulacions del poder real en benefici dels de sempre, dels hereus del franquisme. La dreta espanyola que no només es troba dins del PP i C's, sinó que es camufla a les files socialistes, no ha buscat mai el bé per al país, sinó els guanys per a la seva gent, i el pitjor de tot és que ho han aconseguit gràcies a les seves pròpies víctimes.

Sento vergonya d'Espanya, dels seus dirigents que no en tenen prou en fer el ridícul davant del món, sinó que gaudeixen torturant els seus adversaris, gràcies a l'engany i els poders que els donen suport. El poder judicial i la policia. Mai em podré sentir espanyol d'aquesta Espanya que m'avergonyeix.

Estanis Fors s'exposa a ser inhabilitat per a càrrec públic

Llegeixo, al web de Ràdio Arenys, la notícia del judici d'Estanis Fors per no penjar la bandera espanyola quan era alcalde. La denúncia la va presentar la defensora del pueblo, per la seva actitud poc col·laboradora. El judici serà demà el matí, i Estanis Fors s'exposa a ser inhabilitat per exercir un càrrec públic, per la qual cosa perdria l'acta de regidor i no es podria presentar en les eleccions municipals de l'any vinent.

Aquests dies ens hem acostumat a llegir imputacions de tot tipus als nostres polítics i personal de l'administració pública i seria molt trist que ens hi acabéssim acostumant i menystenint què representa per a tots nosaltres i, sobretot, per als nostres representants, en aquest qui durant cinc anys va ser el nostre alcalde.

Desitjo que l'Estanis aconsegueixi convèncer el jutge que en cap cas va desatendre la recomanació de la defensora del pueblo i que estava complint amb el pacte no escrit dels grups municipals sobre quines i quan es pengen les banderes al balcó de l'ajuntament de la nostra vila.

Els vilatans ens posem al costat de l'Estanis per donar-li el suport que necessita i volem deixar ben clar que amb la seva actitud ens representava a la majoria de la població, els que el varen votar i els que no ho varen fer. M'agradaria que les persones que tinguin l'oportunitat de ser-hi, acudeixin demà davant l'edifici dels jutjats d'Arenys per mostrar la nostra solidaritat. 

Ofèn tenir persones empresonades injustament, senyor ministre!

Sembla ser que el ministre de justícia, el senyor Català, ha manifestat que els llaços grocs eren ofensius. Si alguna cosa és ofensiva és mantenir en presó uns ciutadans que no han estat condemnats per cap delicte, amb acusacions que Europa ignora. El ministre de justícia, el president del govern i els jutges que estan conxorxats amb ells són ofensius i es mereixerien ser condemnats per prevaricació.

El govern i els jutges s'aprofiten del poder que ostenten per inventar-se delictes, magnificar les actuacions de qui no els agrada i mantenir empresonades persones sense ser jutjades. És vergonyós, doncs, que personatges com el senyor Català siguin ministres d'un estat que es considera democràtic. La covardia del senyor Rajoy, la corrupció que l'envolta i el conjunt de mentides que ha creat per mantenir-se al davant del pitjor govern de la recent història d'Espanya és la causant de tots els mals d'aquest país. És la seva actitud, beneïda pels partits de l'oposició la que anima cada vegada més catalans a voler marxar d'Espanya. Amb polítiques de por, repressió i eliminació dels drets fonamentals de les persones no aconseguiran que estimem la seva Espanya. La manca de reacció de la resta de la península ens fa pensar que potser el millor

per a tothom és trencar definitivament amb l'estat espanyol. Els culpables no seran els independentistes, sinó el govern i els partits polítics espanyols que s'han negat a dialogar per buscar unes relacions justes entre Catalunya i Espanya.

Senyor ministre, els llaços de color groc són una manera de recordar i exigir que surtin de la presó unes persones que no hi havien d'haver entrat mai. Si l'ofenen és perquè no té la consciència tranquil·la i voldria ignorar la situació, perquè li fa mal.