Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.

El senyor Felipe González ens avergonyeix

Les persones que tenim l'atreviment d'opinar en públic, exercim el dret molt alegrement i ens emparem en la nostra poca significació per criticar unes persones o altres, o la seva manera d'obrar. A més gosem dir que tal persona no hauria d'obrir boca i deixar de voler influir sobre els altres, després de vint anys d'haver sortit de l'escenari. Sí, em refereixo a Felipe González.

Us recomano la lectura de la columna de Carles Capdevila, al diari ARA, "Vagi-se'n, senyor González". Chapeau! Comparteixo l'article i no podia ser més clar i assenyat. Ho sento per les persones que no ho comparteixin, però penso que el senyor Felipe González, que va fer coses bones, però també greus errors, i que va perdre la seva credibilitat quan va travessar les portes giratòries, hauria de tenir la decència de callar i quedar-se tranquil fumant el seu cigar. 

I amb això no estic defensant el senyor Pedro Sánchez, que els seus militants tindran prou motius per fer-ho o criticar-lo, sinó rebutjant la manera com el senyor Felipe González ha actuat. I després criticàvem al senyor Aznar. Quina barra!

No negaré que la possibilitat que Rajoy governi quatre anys més em molesta, però també penso que un PSOE a l'oposició, amb un govern en minoria, també podria fer molt bona feina. El que critico és que una persona amb el currículum que té l'expresident González, hagi sortit de la manera que ho ha fet a carregar-se un dirigent del seu partit polític que arrossega molts problemes del passat, en bona part per culpa del propi Felipe González.

Un agraïment sentit a la persona de Joan Rigol

Parlant bé d'un polític t'arrisques sempre a que et surti qualsevol traient-li els draps bruts, com si no se'ls perdonés les debilitats de tota persona humana. Ningú no és perfecte i per tant podem trobar episodis de la vida de qualsevol persona que siguin millorables i fins i tot recriminables, però si som capaços de fer-ne una valoració global, segur que trobaríem molts polítics de qui parlar-ne bé.

Un polític que sempre he admirat, encara que no hagi compartit ideologia o actuacions concretes, és Joan Rigol, expresident del Parlament català i històric dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya. L'anècdota és haver compartit llotja en un concert a l'Auditori.

Sempre m'ha merescut molt de respecte la seva figura com a polític dialogant, intel·ligent i bo. Això ha fet que les seves decisions, hi estigués o no d'acord, mereixessin la meva consideració perquè jo estava convençut que ell tindria motius sincers i honestos per defensar-les. Encara recordo els esforços per aconseguir el Pacte Cultural amb totes les forces polítiques, quan va ser conseller de Cultura de la Generalitat.

Quan Rigol va sortir d'Unió Democràtica de Catalunya vaig pensar de seguida que els equivocats eren els que s'hi varen quedar. No podia ser que Joan Rigol fes un pas en fals. Ara, amb la dimissió de la presidència de Demòcrates Catalanes torno a pensar que aquests s'han equivocat, i de la mateixa manera que Unió Democràtica de Catalunya està en perill d'extinció, no auguro gaires bons resultats a la nova formació política.

Si ens queda temps per agraïments als nostres polítics que ho han donat tot per al nostre país, no ens podrem oblidar mai de la persona de Joan Rigol, qui encara de ben segur ens continuarà donant lliçons de bon fer en el món de la política i la societat.

A C's cada vegada se'ls veu més el llautó

Un tuit d'aquest diumenge, després de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on C's no ha obtingut representació, deia que C's havia nascut per anar en contra de Catalunya i que potser seria cert que només servia per això.

La història i la raó de ser de C's només la coneixem bé els catalans, perquè va ser aquí on varen néixer i ho varen fer en un moment que es començava a veure certs moviments radicals a favor de la sobirania del nostre país. Uns intel·lectuals catalans, només de nom, però no de sentiment, varen engrescar uns joves de passat falangista perquè encapçalessin una candidatura per fer front als catalanistes que cada vegada cridaven més fort. 

Els promotors es situaven a segona fila perquè no volien assumir el fracàs en el cas que el seu projecte no funcionés, però va funcionar millor del que havien sospitat. Després ha vingut la propagació a Espanya i aquí no ho han tingut tan bé com s'esperaven. Fet i fet, però, tot el que sigui posar pals a les rodes a les aspiracions de Catalunya són un èxit a les seves vitrines.

Avui llegia que aquest partit que a Espanya s'ha presentat com a regeneracionista ha quedat en evidència amb el suport que dos dels seus senadors del grup mixt han avalat que Rita Barberá fos nomenada portaveu en una de les comissions. La cosa no ha anat més enllà pels vots contraris de la resta de senadors.

A C's ja se li ha vist el llautó i molt probablement el seu futur és anar a la baixa a l'estil de UPyD, encara que Ciudadanos vénen de més amunt. L'únic que pot esmorteir la caiguda és la trencadissa que hi ha dins del PSOE, fins fa pocs anys els únics amb capacitat per fer front al PP i succedanis. 

Fotografies de denúncia que molesten a qui? als incívics no!

El govern municipal d'Arenys de Mar opta per fer públiques unes fotografies on es fa palès que la recollida selectiva a la vila té un greu problema en els contenidors de les àrees d'emergència. Jo penso que no només. També informen que es portarà a terme una campanya de sensibilització perquè els vilatans reciclem correctament.

No criticaré la bona voluntat de l'equip de govern, però malauradament les persones a qui ens molesta les fotografies publicades acostumem a ser els que reciclem i no les persones que en fan un mal ús. Un mal ús que no es tradueix amb més feina, sinó amb més costos que paguem entre tots.

Està molt bé, doncs, que engeguin una campanya de civisme, però no s'oblidin de posar en marxa una campanya de sancions a qui podent-ho fer bé no recicla correctament. Estem massa acostumats que els incívics se'n surten sempre gratuïtament, i els que ens toca el rebre som els que ho fem bé. I no ho fem bé per por a les sancions, sinó pel nostre compromís amb la vila, i per l'educació que hem rebut.

Que ningú pensi que és un problema de famílies desestructurades i amb pocs recursos, sinó que es tracta de famílies mal educades i gens sociables, que poden tenir molts recursos, però no educació.

Encara espero que torni de la font la senyora que va permetre que la seva gossa es pixés al costat de casa. Després de tot no em sap greu haver-li dit que era una porca, perquè l'anada a la font era una excusa per amagar el seu incivisme. De la mateixa manera que treuen el gos a pixar a les parets de les altres cases, per què no ho fan a la seva pròpia. S'estalviarien de fer-los caminar, i sobretot de molestar els altres.

A la nostra vila no hi ha tradició en sancionar els que no respecten els reglaments i les normes establertes: propagandes per terra, excrements de gossos a les voreres, bosses de la brossa sense reciclar correctament... És una llàstima, però al nostre món si no hi ha càstig la majoria no en fa cas.

Remullats esperant els resultats de Galícia i el País Basc

Plou i no fa mal, això s'ha d'aprofitar. En un país com el nostre que li costa tant de ploure, quan passa n'hem d'estar contents i agraïts, encara que ens provoqui canvi de plans i ens tiri per terra no sé quina activitat. Avui, tot i l'amenaça que plouria, hem sortit a caminar, però aviat hem hagut de girar cua i tornar amb pas ferm i alguna correguda, però n'estem satisfets.

A l'espera dels resultats electorals a Galícia i País Basc, llegeixo una pancarta de la campanya del PP a Galícia: "Feijóo, además de bueno eres honrado". És ben cert que avui és un fet a destacar l'honradesa, sobretot en el PP. Tot fa pensar que Feijóo no tindrà cap problema per aconseguir la majoria absoluta. Galícia, país natal de Franco, Fraga o Rajoy, es manté fidel a la dreta més conservadora de l'Estat. L'esquerra és testimonial, i no hi té res a fer. 

Al País Basc les coses no estan tan clares. Hi ha diferents incògnites a resoldre. Quin paper hi farà Podemos? Quants vots li traurà a Bildu? Què passarà amb el Partit Socialista? Quants escons li faltaran al PNB per poder governar? Amb qui haurà de pactar? Al País Basc, com a Espanya, l'esquerra està molt dividida i no suma. La gran incògnita és si el PNB necessitarà el PP per sumar i a canvi de què.

A casa nostra tots pendents de la qüestió de confiança, que sembla ser que no passarà res, i a Arenys... res de nou a l'horitzó.

Improvisada sortida a Granollers

Ha estat un pim pam, però n'hi ha hagut prou per veure que la ciutat de Granollers és una ciutat viva, amb un centre peatonal ple de gom a gom, i això en èpoques que encara no podem cantar victòria, després de tants anys de crisi, és bo de fer-ho notar. 

Per què tanta gent a Granollers un dissabte a la tarda? No haurien d'estar tots comprant a La Roca Village? O visitant Barcelona el dia de la seva festa major? La M. Àngels comentava que era bo veure tanta gent comprant en una llibreria! Serà que no tot s'ha perdut?

Nosaltres hi érem tots quatre, la qual cosa també resultava una mica extraordinari, encara que no fa ni quinze dies que ens aplegàrem a Salt. Són moments com aquesta tarda a Granollers, o també a Vic,  amb carrers plens de botigues i persones entrant i sortint amb bosses a la mà, que enyoro no poder-ho veure més sovint. 

Sóc conscient que la meva vila és petita i mai podrà competir amb capitals de comarca com Granollers o Vic, però no és això el que em neguiteja, sinó que no pugui ni tan sols comparar-se amb poblacions més petites del nostre voltant, i que fa quatre dies els seus habitants hi venien a comprar.

Què hem fet malament? O millor dit, què estem fent malament? Ens omplim la boca parlant del comerç i del mercat, i només ens posem d'acord quan vetem l'entrada d'una empresa de fora, no fos cas que si algun dia uns emprenedors locals se'ls acudís muntar què sap què!

Sabeu què penso? Que estem convertint la nostra vila en una raconada amb història i poc futur. Què en diuen ara dels Setciències? Potser, ni tan sols ens esmenten. Per cert, hem ullat els llibres per comprar-los a casa i donar vida als nostres convilatans.

M'agradaria un PAM dinàmic

Voldria ser positiu, però m'ho posen difícil. He llegit les informacions sobre el Ple municipal d'aquest dijous i no hi he trobat res d'interessant, com em passa cada vegada. Dóna la impressió que a la nostra vila no passi mai res d'interessant i pròsper per al municipi. Una vegada més han de parlar de factures impagades, i el que és pitjor, que no es té la certesa que s'hagin de pagar, la qual cosa demostra una gestió desastrosa que preocupa.

El carril bici! Quants anys fa que parlem del carril bici de la Riera que apareix i desapareix com el Guadiana, de manera que no saps com arribar-hi ni com continuar el camí després que s'acaba. La titularitat de la B511 i la variant de Valldegata, que ja en parlaven abans de que jo arribés a la vila, fa més de 30 anys. Les modificacions de crèdit que són el pa de cada sessió plenària a Arenys de Mar, governi qui governi. El Viver d'Empreses que es va inaugurar fa mesos i que encara no se sap quan començarà a funcionar; la màquina de rentar del Geriàtric... Quina mandra!

És cert que el nou govern municipal va presentar un Pla d'Actuació Municipal (PAM) fins al 2019 que és molt ambiciós, però la sensació que tens és que amb el ritme actual, entretinguts amb tantes nímies se'ls escaparà el tren.

M'agradaria que aquest PAM fos dinàmic, és a dir, que els vilatans poguéssim anar seguint com es va avançant en cadascuna de les 268 accions. N'hi ha alguna que és molt concreta, però d'altres que aniria bé saber les diferents subaccions, i també la manera com ho fan, perquè n'hi ha que poden ser molt participades, si de veritat creuen en la participació.

Una vegada més tenim el deure de confiar en els nostres polítics i pensar que avançarem i no ens passarà com fins ara immersos en un enorme bucle del qual ens costa tant de sortir-ne.

Els personalismes a l'esquerra catapulten els corruptes

Els personalismes en els partits polítics afavoreixen els governs dels partits més reaccionaris i piramidals de les democràcies dèbils com és la nostra. Mentre l'esquerra catalana i l'espanyola tinguin tants problemes de personalismes per aconseguir el comandament del seu partit polític, la dreta ho aprofitarà per continuar en el poder, malgrat la corrupció.

La ciutadania s'allunya de les lluites personalistes dels partits i tria la calma i tranquil·litat dels partits que no discuteixen el seu lideratge. En el cas d'Espanya és evident. Malgrat els atacs de l'expresident Aznar, Rajoy ha aconseguit mantenir el seu lideratge i fer fora totes aquelles persones que li podien fer ombra. Per contra a l'esquerra els líders han estat, des de ja fa molt temps, qüestionats per la pròpia militància. 

¿Qui no veu, en els atacs de la presidenta andalusa al líder del PSOE Pedro Sánchez, un senyal de feblesa i debilitat que els deixa en desavantatge davant del PP?

Podemos ha estat víctima del mateix mal. Les lluites internes els ha afeblit, i els ha fet perdre la credibilitat que necessitaven per esdevenir una alternativa de govern. Ara a Catalunya, la coalició Catalunya sí que es pot afronta lluites internes de poder i lideratge que amenacen amb la ruptura. Aquestes situacions impossibiliten que es converteixin en alternatives, perquè els ciutadans se n'allunyen tant com poden. Mentre no canviïn de xip, el poder polític continuarà en les mateixes mans i ens haurem d'oblidar de qualsevol intent regeneracionista. Només així es pot entendre que partits corruptes com el PP continuïn acaparant vots de la ciutadania.

Els polítics no dialoguen ni escolten, sinó que sentencien

Diuen que la millor defensa és un bon atac, i no em refereixo al futbol ni a cap esport d'equip, sinó al 'pilotes fora' d'ICV i del senyor Rabell en concret. Si ahir llegíem els problemes que tenen la gent de Catalunya sí que es pot, avui podeu llegir les declaracions del senyor Rabell al diari francès Liberation. "Si Catalunya es declara independent no s'escaparà de la violència". I el senyor queda tan feliç i content.

A mi no se m'hauria acudit fer aquesta afirmació, encara que cregui que l'objectiu és molt difícil d'aconseguir amb el posicionament de totes les parts, però vull pensar que Rabell no ho ha dit així, sinó que es tracta de la interpretació que el diari fa en busca d'una frase sensacionalista.

El primer que crec hauria de fer el senyor Rabell és posar ordre al seu grup parlamentari. Ja sé que no són els únics que naveguen entremig de les contradiccions, però que cadascú s'aguanti els seus mocs. Ja fa massa temps que tenim uns polítics que enlloc de dialogar sentencien, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta, i si d'una cosa n'hem d'estar convençuts en aquests moments és de la incertesa i els dubtes regnants en totes les forces i pensaments polítics. Qui no ho accepti és que no té ni idea del moment que estem vivint.

Atacar els immigrants o els catalans no és causa de dimissió

Fa molt temps que la credibilitat del ministre d'Interior en funcions, el senyor Jorge Fernández Díaz, està sota mínims i no me n'he cansat de dir-ho. Ara és molt difícil que una notícia contra la manera de fer del ministre no sigui totalment creïble, després de tantes experiències viscudes.

El senyor ministre en funcions ha estat el pitjor ministre espanyol en democràcia, i dic en democràcia simplement perquè ha coincidit en el temps, però hauria pogut ser perfectament un ministre de la dictadura, com tants en coneixem i que han viscut tant bé, i viuen, en l'època de la transició. Rodolfo Martín Villa, Fraga... per posar un parell d'exemples.

El senyor Jorge Fernández Díaz ha estat un inepte i, segons s'ha pogut llegir arreu, un 'presumpte' corrupte que només ha treballat per enfonsar totes aquelles persones que pensaven diferent d'ell, però sobretot els catalans, i el que fa més ràbia és que ho ha fet sota el discurs de la religiositat malentesa.

Si em llegiu escrits antics veureu que analitzant el perquè de la seva elecció com a ministre per part del president Rajoy, només arribava a una conclusió: Rajoy el gratificava pels molts favors rebuts. Ara podem constatar que una de les seves funcions era la de remoure el clavegueram del PP i del seu govern. Només la seva poca habilitat l'ha portat a que els seus policies l'hagin delatat.

La corrupció es converteix en una bassa d'oli quan s'unta la gent necessària perquè no hi hagi cap moviment en fals. Si no s'és prou espavilat passa el que li ha succeït al ministre: les baralles internes ens han ensenyat tot l'entramat de corrupció. Però això té alguna conseqüència? ¿Si ha dimitit el ministre Soria, no hauria de dimitir, amb més raó de causa, el ministre Fernández Díaz? No! perquè aquest només ha actuat contra el pobres immigrants i contra els catalans. Això, a l'Espanya anquilosada, que dirigeix un PP totalment corrupte, ja els està bé.

Marxa enrere del Tribunal Constitucional

Segons es comenta oficiosament, el Tribunal Constitucional no acceptaria tots els poders que li dóna la llei del PP, aprovada els darrers temps de la majoria absoluta, per la qual podria sancionar qui no fes cas de les resolucions del propi Tribunal.

Desconec si és per principis de la majoria de membres del Tribunal Constitucional, o perquè realment consideren que la llei del PP és anticonstitucional, o fins i tot perquè no els agrada la possibilitat d'haver d'inhabilitar la presidenta del Parlament català. El cas és que podria ser que acceptessin parcialment el recurs del govern basc i per correspondència el del govern català.

Resultarà que el Tribunal Constitucional, que ha estat el gran aliat del govern del PP, ara els deixa amb el cul a l'aire, la millor manera de dir-los que assumeixin que es tracta d'un problema polític que s'ha de resoldre exercint tots els mecanismes polítics. Això, però, voldria dir que Rajoy hauria de prendre massa responsabilitats, i ja ha dit que no té autoritat... es referia en el cas Barberá, però li podríem aplicar de manera transversal i general, sobretot no té autoritat moral.

Els defensors de quant pitjor millor no els acabarà d'agradar, ja que inhabilitar la presidenta del Parlament català seria encendre un foc de repercussions incertes. Voldria pensar que aquesta decisió, si acaba succeint, representi un punt d'inflexió per trobar nous camins d'entesa o, si més no, de diàleg i més seny. Veurem què acaba passant.

El que Catalunya encalla ho desencallarà el País Basc

Amb la situació encallada en què es troba la política espanyola els resultats de les eleccions al País Basc poden tenir una important repercussió i acabar desencallant-ho a favor del PP. Els sondejos que ens presenten dels resultats del proper diumenge situen el PNB com a força guanyadora, però sense aconseguir la majoria absoluta per governar. El pacte de govern pot condicionar el pacte a nivell espanyol si el PP basc dóna suport al PNB perquè pugui governar.

Com hem vist sempre, el PNB va a la seva i no té gaires perjudicis a l'hora de fer pactes. Són molt crítics amb el PP, però no tenen cap escrúpol per pactar-hi si així conserven el govern basc. Atesa la posició de la nova convergència, el PDC, és clar que ni PSOE ni PP hi compten per cap tipus de pacte ni acord, i això dóna tot el protagonisme al PNB.

La col·laboració PNB-C's-PP ens pot proporcionar quatre anys més de Rajoy, quatre anys més de corrupcions i opacitat, amb postures totalment dràstiques en contra de la situació i anhels catalans. Amb un Pedro Sánchez pressionat tant o més pels seus, el futur govern espanyol té un color blau intens, de dreta rància avalada per C's.

Si el pronòstic es compleix, podrem dir que Catalunya va aturar la designació de Rajoy com a president del govern, i el País Basc li donarà l'empenta perquè ho acabi sent. 

Qui va escollir Rita Barberà pot recuperar l'escó del Senat?

L'actitud de Rita Barberà de no abandonar l'escó de senadora ens fa reflexionar sobre el sistema electoral i la propietat dels escons. En aquest cas no el podem posar en el mateix sac dels regidors i diputats trànsfugues, que han estat elegits per la ciutadania dins d'una llista d'un partit polític, sinó que l'elecció l'ha fet un Parlament autonòmic.

La llei marca que la propietat de l'escó és de la persona que ha estat elegida, sigui amb el sistema i àmbit que sigui, i no és possible canviar-ho si no es fa una reforma electoral que ho tingui en compte. En el cas de les persones que es presenten en unes llistes de partits polítics, tot faria pensar que és la direcció d'aquests partits, o els militants, si molt m'apureu, els que haurien de cessar-les i recuperar l'escó quan hi hagués alguna causa que ho justifiqués.

En el cas del Senat la cosa és diferent. Els candidats es presenten per uns partits polítics, però els electors marquen els noms. Si bé la majoria vota els candidats d'un partit, tothom té l'opció de marcar el nom de les persones que volen que surtin elegits senadors al marge del partit pel qual es presenten. És per això que l'escó té molt sentit que sigui de la seva propietat durant el temps que duri la legislatura.

En el cas de Rita Barberà, l'ha escollit les Corts valencianes i no la ciutadania, i les Corts podrien tenir el dret de revocar l'elecció, amb les mesures de control i justificatives que es cregués oportunes. Aquesta modificació de la llei electoral no crearia cap crisi, perquè no desvirtua el sistema: qui tria una persona té l'opció de retirar-li la confiança i recuperar l'escó per assignar-lo a una altra persona.

Iceta i Parlon, dues maneres d'entendre el PSC

El procés de primàries del PSC ens presenta la incògnita de si hi haurà votació o bé les dues opcions que opten a la secretaria general arriben a un pacte de col·laboració. Iceta ja ho ha demanat, però de moment la Núria Parlon ho ha desestimat. 

Iceta és partidari de no canviar gaire res i avisa Parlon que els canvis dràstics sempre han comportat problemes d'estabilitat interna. Iceta té el suport de les patums del partit, dels dirigents que no els interessa els canvis, es mantenen amb el discurs federal tot i saber que Espanya no està preparada perquè aquesta sigui una opció factible. Sempre és millor defensar una alternativa que no pas combatre una proposta.

Parlon vol una renovació profunda del partit perquè el PSC torni a ser el referent de l'esquerra catalana i surti d'aquesta letargia que fa tant temps que dura. Això espanta els dirigents històrics i farà difícil la victòria de la jove alcaldessa de Santa Coloma.

La situació política a Catalunya no resulta innòcua en la rellevància del PSC en el conjunt de partits catalans, sinó que li ha fet molt mal. L'ambigüitat en què s'ha mogut, per intentar acontentar tothom, a dins i fora de Catalunya, l'ha portat a la seva mínima expressió en l'àmbit polític català. Iceta creu que la seva feina va per bon camí i que encara no ha conclòs. Per la seva banda Núria Parlon entén que cal una sacsejada per recuperar tot allò que s'ha perdut en els darrers anys i aconseguir que el PSC ostenti el protagonisme que mai havia d'haver perdut.

Catalá i Mundó acorden permetre l'ús del català a l'examen per exercir d'advocat

Avui surt com a notícia un fet que no hauria d'ocupar les pàgines dels diaris. Em refereixo a l'acord a què han arribat el Ministre i Conseller de Justícia dels respectius governs perquè els exàmens que han de fer els llicenciats en dret per poder exercir d'advocats, es puguin fer també en català, i no només en castellà com fins ara.

No hauria de ser notícia, però tal com van les coses a Espanya, sobretot pel que fa a Catalunya, resulta sorprenent que s'arribi a aquest acord. Ja es veu com a una cessió a la pressió del govern de Catalunya i el Consell de l'Advocacia catalana. Però, a més, té mèrit perquè tant l'Audiència Nacional com el Tribunal Suprem no veien que fos necessari que es pogués fer també en la nostra llengua.

Això me n'assabento el mateix dia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rebutja els recursos presentats per Mas, Ortega i Rigau, i considera que s'ha de continuar en el processament per l'acte del 9-N. No sé si es tracta de la política de les compensacions, però encara que fos així, no hi estem pas acostumats, sinó que acostumem a rebre per totes bandes sense contemplacions.

I el xou de la Rita Barberà continua. Ara sembla ser que la majoria del PP (no pas la senyora Cospedal) vol que la senadora abandoni el Senat. Quines amistats que té Rajoy! Ell que els alabava i els considerava els més vàlids, els més honestos, els exemples a seguir! Quina vergonya!!! 

El bisbe de Barcelona es tanca en banda

Aquests dies hem pogut llegir que en unes escoles del país els pares s'havien manifestat en contra d'uns mestres i com a força perquè no continuessin de docents a l'escola no hi portaven els seus fills. També avui llegia que uns parroquians del bisbat de Barcelona no estaven d'acord amb el nomenament del nou rector. En aquest cas perquè la ideologia del nou rector no s'avé gens amb el tarannà de la comunitat d'aquestes parròquies.

Ens trobem en una situació que no és nova, però que té més ressò que altres vegades. A la comarca d'Osona també hi ha algunes parròquies que no han vist de bon grat els nous nomenaments de rectors, però no ha sortit a la premsa. Quina lectura en fem de tot això?

És important ser positius i veure en aquestes actituds les ganes que es garanteixi un nivell acceptable de comportaments i un respecte als valors conreats en les diferents comunitats, ja sigui l'educativa o la religiosa. Seria molt greu que els responsables de garantir l'ensenyament i la pràctica religiosa no volguessin escoltar les demandes d'aquests pares i parroquians.

De moment sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya s'hi ha posat bé per mediar i trobar una solució per al bé de tots. En el cas del bisbat de Barcelona, segons he pogut llegir a Internet, l'actitud és autoritària i sembla ser que el bisbe es tanca en banda i no vol rectificar.

Els de la meva generació, si més no en l'entorn on m'he mogut durant la meva vida, l'actitud dels representants de l'Església ha estat sempre molt més de diàleg que no pas en l'àmbit polític, i ara ens ve de nou aquesta resposta del bisbe. Serà potser que el nou bisbe de Barcelona no té el perfil que la seva comunitat de catòlics necessita?

Un president en funcions i envoltat de corrupció

Avui escoltava les notícies sobre l'exministre Matas i la senadora Rita Barberà i pensava com podien ser tan descarats els senyors del PP d'estar demanant presumpció d'innocència en el cas de la senadora, que no acudeix a les sessions del Senat, sinó que només l'utilitza per amagar-se de la Justícia, amb el suport de Rajoy. I també el pacte de Matas per no tornar a la presó.

Només es pot entendre de persones podrides de corrupció fins a l'extrem que trobin naturals aquests comportaments indignes. Com poden tenir la consciència tranquil·la els populars del País Valencià, coneixent tot el que han fet els seus líders i predecessors? Com la pot tenir tranquil·la el president del govern de l'Estat?

Si a mi em fan sentir vergonya, com pot ser que ells no pateixin gens? Algú pot pensar que són d'una altra fusta, però no és cert. Són com nosaltres amb la diferència que han orientat la seva vida a aconseguir el poder personal, sense importar-los ningú ni res i, a sobre, diuen que treballen per al bé de tots. De tots els que els protegeixen per continuar vivint a costa dels altres.

Caldria analitzar com és possible que una persona envoltada de corrupció i corruptes pugui estar governant un país i guanyant totes les eleccions. Potser llavors entendrem que encara som molt lluny d'aconseguir un país just. 

Pendent d'observar les reaccions exteriors

Avui escric el post des del municipi de Sant Cugat, sinó ho tinc malentès. Des d'una habitació de l'Hospital General de Catalunya, però no com a pacient, sinó en qualitat d'acompanyant. Sortosament es tracta d'un petit manteniment.

I ho faig per parlar de l'endemà de la Diada sense conèixer què en diu la premsa espanyola ni la internacional. Això és el que ens agrada als catalans. Com si fóssim unes criatures entremaliades, busquem saber què passa després d'haver-ne organitzat una de sonada.

Ahir li deia a una participant de la manifestació que de ben segur érem menys, perquè els d'ICV no hi estaven convocats. Bromes a part, vaig veure que la portaveu i única regidora de la meva vila, d'aquesta formació, formava part de la Plataforma per a la Independència. M'imagino, doncs, que no tots els militants d'ICV pensen com la seva actual direcció ni com el pretès líder de l'esquerra catalana, el poc significat diputat de Catalunya sí que es pot.

Esperaré a llegir-ho i, sobretot, les reaccions del govern estatal en funcions. Més que tot per saber a què ens condemnen. Són tantes les amenaces que han rebut els nostres dirigents, en particular, i tots nosaltres els catalans, que ja han deixat de fer-nos por. Sempre els hem demanat arguments i no en tenen. Parteixen que les lleis s'han de complir, i no són capaços d'entendre que poden haver-hi lleis injustes, i que els grans canvis al llarg de la història han vingut gràcies a l'arraconament de les lleis que no deixaven avançar el poble lliure, o no recorden res de la transició?

Criticar els independentistes exigint un referèndum

Ara és l'hora de quadrar sumes i fer declaracions interessades per confondre el públic i, el que és pitjor, intentar autoconvèncer-se que els altres han perdut. I tot per què? per no acceptar que un pot estar equivocat; que potser els altres tenen alguna part de raó.

La guerra de xifres que es produeix després d'unes manifestacions ratlla el ridícul. Ja ho sabem que passarà i que el govern civil anirà a la baixa quan no li interessi i a l'alça quan el beneficiï. Els organitzadors sempre van a l'alça i la policia local acostuma a quedar-se al mig, no acontentant a ningú.

He estat a Salt, i ho hem decidit havent dinat. ¿Fem una sortida tots quatre que aquest estiu encara no hem anat enlloc junts? Per què no anem a Salt, que no hi hem estat mai? I allà hi hem trobat la germana i cunyat.

Hi havia molta gent. Quanta? No ho sé, però molta gent i diversa. Saps aquelles cares i fesomies que et trobes al carrer i que t'imagines que són molt diferents de tu? Doncs també hi eren, i a més hi anaven amb la samarreta de la trobada i estelades, i tu no!

Les dues darreres edicions les havíem passat a Vic, fent companyia al pare. Enguany no teníem cap intenció d'anar-hi, però a darrera hora i havent complert amb la nostra assistència a l'acte institucional de la meva vila, ens hi hem apuntat.

M'agradaria que els opinadors no es deixessin portar pel rancor, l'odi o la ràbia, i opinessin amb respecte i, sobretot, conscients que estan opinant i no sentenciant. Cada any per l'Onze de setembre llegeixo comentaris de menyspreu en boca de persones que no poden amagar la ràbia que els fa que molts catalans surtin al carrer a demanar la independència. Aquestes persones rancoroses i que no volen la independència, haurien de lluitar per poder manifestar la nostra voluntat en un referèndum pactat i legal. Tot el demés són excuses de mal pagador.