Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

Apa Anem-hi, molt bona feina!

Fa pocs dies parlava en un post sobre la necessitat de ser positius i avui he volgut posar-ho en pràctica. He estat mirant els diaris digitals si hi trobava una notícia positiva que fos interessant comentar i no ho he tingut fàcil. Mentiria si digués que no n'hi havia cap, però també haig de tenir en compte que hi ha temes que desconec absolutament i es fa molt difícil comentar-los i opinar. Ja soc prou atrevit en escriure públicament en el blog, per a fer-ho de temes totalment desconeguts per a mi.

És evident que he hagut de descartar qualsevol referència als EUA. Tampoc m'he aturat a analitzar què està passant avui a Rodalies i al transport públic en general. Res a comentar de la pesta africana detectada en senglars a Collserola, o dels efectes de la borrasca 'Marta' a Andalusia.

Finalment, m'he quedat amb una notícia en clau local que parla dels podis que ha aconseguit l'entitat Apa Anem-hi a la lliga de cros i del cros escolar. Ahir, dissabte, es varen lliurar els premis i reconeixement als millors corredors a qui vull felicitar des d'aquí, no només per haver guanyat, sinó també per totes les hores, sacrificis i esforç de tot l'any. Les coses no surten soles i és bo reconèixer-ho. 

Cal felicitar tota la tasca esportiva i social de la Penya Apa Anem-hi. I remarco social, perquè té una incidència a la societat arenyenca que tant de bé li fa. Ens queixem molt i surten tots els disbarats, les queixes i crítiques, però costa més de llegir fets positius i engrescadors de la nostra vila. Seria bo que, sense deixar de ser crítics, constructius i amb arguments, a cada comentari l'acompanyéssim d'una referència bona del que s'està fent. Ens adonaríem que se'n fan moltes i passen massa desapercebudes.

Si som capaços de fer-li un gir, segur que viurem millor, sense tants exabruptes, males cares i insults. Són quatre dies i hem de viure'ls amb més tranquil·litat i seny.

Premis i reconeixements

Llegia avui a les xarxes la voluntat de l’Ajuntament de Mataró de formar part del conjunt de viles florides. Segons diu la notícia, del Maresme hi consten 23 dels 30 municipis de la comarca, entre ells Arenys de Mar.

La primera pregunta que em faig és en què es nota quan reps aquest reconeixement? Quins requisits has de complir per ser acceptat i quin seguiment se’n fa? Quan ja ets a dins no cal fer res més?

No entraré a valorar si el meu municipi es mereix aquest reconeixement. Que cadascú jutgi amb els seus ulls. Sí que voldria comentar que probablement hem banalitzat això dels premis i si no fixeu-vos en el Premi Nobel de la Pau.

Probablement tenim baixa l’autoestima i necessitem que ens premiïn per sentir-nos còmodes i reconeguts. Que som útils a la nostra societat, al nostre entorn. Que no som menys que els altres.

Reconec que és bo sentir-se important i realitzat quan convius amb els altres i és bo ser agraït i felicitar els altres. Hem d’evitar de només moure’ns per aquests estímuls i trobar en la nostra manera de ser i actuar les raons per ser feliç.

És molt important tenir la vila florida, neta i polida. I en això hi hem de col·laborar tots. No hem d’esperar que ho facin els altres. Però no podem oblidar-nos de les persones. Hem d’evitar i treballar perquè no hi hagi vilatans que visquin al marge, amb dificultats greus per a la seva subsistència. Les persones per davant de tot!

Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

La IA ens substitueix?

Avui discrepo de l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, a l’ARA, i em preocupa perquè penso que probablement estic equivocat. Respecto molt tot el que diu en els seus escrits, però avui jo penso diferent, o potser és que no he acabat d'entendre el fons de l'article.

Comença dient: “De debò es pensen que començaré l’article repetint aquella equívoca vaguetat segons la qual el problema no és la tecnologia sinó l’ús que se’n fa, etc.?”, i jo sempre he cregut que la valoració que podem fer de totes les coses és precisament l'ús que se'n fa. Parla de la irrupció de la IA i deixa clar que no es pot comparar amb altres tecnologies que han aparegut al llarg de la història, sobretot perquè considera que la IA substitueix les persones i no pas les complementa. 

Soc tossut amb aquesta opinió perquè s’ha demostrat que no tot és bo o dolent d’entrada, sinó la manera com ho utilitzem. No hi entenc gaire amb tot això de la intel·ligència artificial, però el poc ús que n’he fet ha estat ben profitós i m’ha ajudat a l’hora de cercar temes, conceptes i elements a la xarxa. Res a veure amb abans que perdia moltes hores buscant i gairebé sempre em quedava amb les ganes.

És cert que la propagació de la IA ha provocat fraus importants, afectant molta gent. Els delinqüents de sempre han trobat en la IA una manera més fàcil i ràpida d’estafar.

Sáez diu que la IA no ens complementa, com va ser la calculadora o l’ordinador, sinó que substitueix les persones. Jo li faria una pregunta fàcil: què va passar amb la revolució industrial? No va eliminar molts llocs de treball? No va provocar, però que es canviessin els rols i que sorgissin nous llocs de treball?

Si l’article es limita a tractar la IA en el camp de l’educació podríem posar-nos d’acord en el perjudici que pot suposar la IA en l’aprenentatge dels alumnes, sobretot aquells que basen tot el seu treball en el resultat que els proporciona el ChatGPT, però jo pensava en qualsevol àmbit i no en un de concret. 

M’agradaria un debat amb l’articulista per intentar entendre els seus arguments i potser em convenceria del meu error, però de moment se’m fa difícil no acceptar que la IA també ens ajudarà a anar avançant i, en tot cas, caldrà trobar la manera de reprimir i reduir-ne el mal ús. 

Revisar l'enllumenat

El govern local d'Arenys de Mar, ha informat que han arribat a un acord amb l'Associació Catalana de Municipis per contractar l'empresa Boquet la revisió i manteniment de l'enllumenat públic de la nostra vila. Tots som conscients del deteriorament de la xarxa elèctrica al nostre municipi, amb constants interrupcions de l'enllumenat dels nostres carrers i places, sobretot quan plou. Aquesta revisió és totalment necessària per evitar quedar a les fosques, amb el que això representa.

Sovint ens engresquem en grans projectes i novetats, i ens oblidem del manteniment, sigui de l'enllumenat, com és el cas, però també d'edificis i instal·lacions. Arenys de Mar, per exemple, té una assignatura pendent des de fa molts anys, com és la revisió del clavegueram. A través de la Diputació de Barcelona es va encarregar l'elaboració del pla director del clavegueram amb el resultat d'unes deficiències que, en algun cas, són perilloses si no s'hi treballa per resoldre-les. L'import total a invertir és molt elevat i caldrà començar a actuar.

M'agradaria saber també en quina situació es troba la xarxa elèctrica que subministra l'electricitat a les cases. No és estrany sentir les queixes de veïns que han quedat a les fosques, quan avui gairebé tot funciona amb corrent elèctric. Potser seria bo investigar si el monopoli que subministra l'electricitat es preocupa, a part d'obtenir grans beneficis, de donar un bon servei als seus clients. Cal tenir en compte que la companyia ens ve imposada i no hi ha competència que valgui que la pugui amenaçar. Aquest fet, que el tenim totalment assumit, és greu i ningú no fa res per canviar-ho.

Quan analitzes a fons el funcionament de la nostra societat, t'adones de la gran dependència que tenim vers empreses multinacionals i potències mundials. La capacitat de controlar i fiscalitzar la seva actuació és gairebé nul·la, i només ens queda la possibilitat de manifestar la nostra disconformitat, que esdevé un picar ferro fred. Malgrat tot, no podem deixar de denunciar les mancances i servituds a què estem sotmesos, amb l'esperança que es pugui millorar, encara que només sigui per guanyar adeptes.

Criticar, no importa què!

Avui a l'hora de dinar, aprofitant que estava sol a casa, se m'ha acudit engegar la televisió. Tenia sintonitzat el canal 3/24 de la televisió catalana i estaven retransmetent una compareixença del líder del PP, el senyor Feijóo. No he tingut temps d'assabentar-me des d'on es feia la retransmissió ni el motiu, ja que he hagut de tancar corrents la televisió per evitar posar-me més nerviós del compte. He pogut escoltar tan sols la resposta i agraïment del senyor Feijóo al representant de Vox, i l'inici de la intervenció de la representant del PSOE. No podia aguantar més.

Crec que els nostres polítics s'haurien d'adonar que els seus discursos cansen, bàsicament pel fet que aprofiten qualsevol excusa per atacar l'adversari, col·locant-se medalles i malparlant l'adversari, simplement pel fet de ser antagonistes i aspirar a aconseguir o mantenir el poder, segons sigui el cas, sense importar-los gens de què es tracta el debat.

Aquest cansament propicia que la gent deixi d'anar a votar quan es convoquen les eleccions, o es decanti per formacions polítiques sense experiència de govern i amb discursos populistes i enganyosos. La conseqüència és el deteriorament de la convivència, la concentració de la riquesa en poques mans, incrementant el desequilibri social i econòmic de la nostra societat i, si em forceu, l'amenaça de conflictes bèl·lics i un daltabaix.

Puc entendre, però no justificar, que tot s'encomana, i veient el paper que juga el president dels EUA, ja no es pot fer més el ridícul. El problema és que té molt poder i pot fer molt mal.

Seria demanar molt que els polítics de torn es dediquessin a construir en lloc de destruir sistemàticament, sense aportar alternatives viables i coherents? Els ciutadans els ho agrairíem.

Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

Millorem l'atenció a les persones

Arran de l'enrenou de Rodalies s'ha posat de manifest un problema endèmic que l'administració pública no té resolt. Em refereixo a aconseguir que la comunicació i la informació a la ciutadania sigui exhaustiva, immediata i entenedora. No pot ser que en situacions caòtiques, com és el cas d'una cancel·lació del transport públic, la informació que arriba a les persones sigui parcial, errònia o simplement no existeixi.

Hem llegit moltes queixes d'usuaris que no han estat informats correctament de la situació i han perdut hores i hores, totalment desinformats, sense saber si podrien anar a la feina, la universitat o tornar a casa. 

Malauradament, aquest no és un cas aïllat ni específic del servei de Rodalies. Falta informació a l'hora de realitzar tràmits administratius, i no sempre l'atenció que s'ofereix és l'apropiada. Al meu entendre hi ha una manca d'interès per excel·lir a l'hora de servir el ciutadà, tant per part d'algunes persones encarregades d'atendre la gent, com per responsables de gestionar i programar aquesta atenció.

Ens queixem que la gestió de l'administració és lenta i plena de dificultats internes. Els treballadors públics no ho tenen fàcil per tirar endavant la seva feina, però de rebot qui en rep les conseqüències és el contribuent, el ciutadà que necessita qualsevol certificat o servei. 

El govern de la Generalitat té la voluntat de simplificar els tràmits, fent-los més accessibles, però hem d'acabar de veure en què es tradueix i el temps que trigarem a veure'n els resultats. De moment, està vist i comprovat, l'atenció que s'ofereix no és la més adequada, sigui per les eines de què disposa l'administració, per la complexitat de la tramitació, o per la manca d'empatia del treballador públic. 

Caldria tenir molt clar l'objectiu de millorar l'atenció a les persones i dedicar tots els esforços perquè l'administrat aconsegueixi un tracte correcte, una atenció puntual i clara, i una resposta transparent a les seves queixes, suggeriments i preguntes. Si no som capaços de millorar aquest aspecte de la vida, no pretenguem aconseguir grans coses que no estan a les nostres mans.

Compartir el cotxe com a alternativa

Aquests dies, amb tot el que ha passat a Rodalies, han aparegut a les xares socials comunicats sol·licitant compartir cotxe particular per desplaçar-se a treballar o a l'escola. Al nostre país no és una pràctica habitual, si ho comparem amb altres països que des de fa molts anys, i al voltant de les capitals, s'ha practicat força aquest sistema. Quedar en una àrea d'aparcament per trobar-se amb altres conductors i seguir el camí en un sol vehicle.

Alguna vegada, quan m'he hagut de desplaçar a Barcelona en hores punta, m'he dedicat a observar els altres cotxes i he pogut constatar que la majoria d'ells circulen només amb el conductor. Llavors penses que si es compartís el cotxe amb altres persones no només estalviaríem diners en benzina, sinó també moltes retencions i bloqueig a l'entrada i sortida de la capital.

Reconec que no és fàcil i no es pot improvisar, però avui que tenim tan assumit el tema d'Internet i la comunicació digital, amb moltes aplicacions que ho fan gairebé tot, no seria tan difícil trobar la manera d'organitzar aquest compartir el cotxe. Per què no es fa?

Com deia al començament, aquests dies d'aturada dels trens i d'una oferta molt escassa d'autobusos alternatius, hauria estat un bon moment per posar en pràctica aquest sistema. Però les coses no s'improvisen i cal tenir-ho tot molt ben estudiat. També és cert que a la zona on visc, al Maresme, no és fàcil trobar àrees per poder aparcar els cotxes al punt de reagrupament dels conductors, i gairebé t'obliga que aquest pas es faci en origen, la qual cosa limita encara més les possibilitats de coincidència d'hores i trajecte amb altres persones.

Entretant hem d'esperar que els nostres polítics hagin après la lliçó i comencin a fer passes per resoldre la manca d'inversió i manteniment de la xarxa de trens. No serà fàcil i caldran molts anys per posar-nos al punt de sortida d'una oferta digna, tal com ens mereixem.

Regularitzar una situació anòmala

El govern ha decidit regularitzar la situació d'unes persones que són entre nosaltres des de fa molt temps, anys fins i tot, però que no poden exercir els seus drets més bàsics per culpa d'una legislació errònia i encallada des de sempre. Persones que venen al nostre país per diferents motius, però bàsicament per poder viure dignament, i es troben amb tots els entrebancs inimaginables.

Viure en un país que no t'autoritza a treballar no té cap mena de sentit. De què han de viure? Si obres les portes a unes persones els has de donar totes les facilitats perquè es puguin integrar i no hi ha millor manera que poder accedir al treball, obtenir un salari que els permeti viure.

No és la primera vegada que un govern espanyol regularitza la situació d'immigrants. Ho han fet representants dels dos grans partits polítics que han governat el país en democràcia. És un fet que no pot sorprendre a ningú. No hauria de sorprendre a ningú! Si algú se n'estranya és perquè està mal informat, o encara pitjor, manipulat per interessos polítics.

Hi ha partits polítics que han fet un discurs xenòfob contra els immigrants, relacionant-los amb la delinqüència. I hi ha qui s'ho creu. Això és el pitjor de tot. Cal analitzar a fons la situació d'aquestes persones vingudes de fora. Les dificultats que tenen per fer una vida normal. Per trobar una feina, fins i tot quan ja han aconseguit el permís de treball. Les traves amb què es troben a l'hora de llogar un habitatge. Sovint pel color de la seva pell.

Hem de conèixer la realitat. Adonar-nos que necessitem els immigrants per tirar endavant la nostra economia. Hi ha moltes feines que els autòctons no volen fer i que són necessàries. I si no demaneu-ho a les famílies que tenen persones grans a cuidar, per posar un exemple que afecta a molts. 

Només tinc paraules de rebuig per aquelles formacions polítiques que manipulen la gent amb tics racistes i xenòfobs, i aconsello al ciutadà del carrer a no deixar-se influir per missatges que només provoquen problemes de convivència.

El pes de la cultura

Aquesta tarda he experimentat el pes de la cultura. Ha estat traslladant tots els llibres de la nostra biblioteca particular, víctima d'una refrescada inesperada, cap a un lloc més segur, fins que les condicions siguin les òptimes per continuar emmagatzemant llibres i més llibres.

Es nota que ja tenim una edat i que el pas dels anys acumula molta cultura i coneixement. No ho hem llegit tot, o potser sí, però fa tant temps... I tot això malgrat ser uns usuaris fidels i amatents de la biblioteca municipal. Si no fos per ella, ni la nostra economia ni el nostre habitatge donaria l'abast. 

Sempre he pensat que si la pràctica lectora fos més habitual molts dels problemes que pateix el nostre món no existirien, o si més no els afrontaríem d'una altra manera. Això no impedeix que una persona gens avesada a llegir no pugui ser culta i instruïda, però els llibres ajuden tant...

En el traslladat m'he adonat que hi havia una sèrie de llibres que no recordava. Avui no tenia temps d'entretenir-m'hi, però he pensat que a la tornada, quan els pugui col·locar novament al seu lloc, aniré més a poc a poc i d'aquesta manera refrescaré la memòria, i qui sap si no en decantaré algun per rellegir.

I què en faré de les enciclopèdies? Avui, amb Internet, han deixat el seu protagonisme. Antigament, eren presents a moltes de les cases, per pocs llibres que tinguessin. Enciclopèdies de tota mena, generalistes, musicals, geogràfiques... Si ens falta lloc, probablement caldrà despendre'ns-en, però... que fas amb un llibre? No és un objecte per cremar o portar a la deixalleria. Algú en pot fer bon ús?

Ves per on, amb les remullades d'aquests dies se'ns ha girat feina. Mirarem de treure'n profit.

Tants caps, tants barrets!

Amb el caos de Rodalies ens hem adonat que amb tantes ganes d'informar bé, al final ens desinformen. Tots hi fiquen el nas: Adif, Renfe, el Ministeri, la Generalitat. Saben que s'ha estat fent malament la feina i volen posar-hi remei. Improvisen amb ganes d'acontentar la gent, però els hi surt al revés, i un per l'altre, la casa sense escombrar.

Demà es restableix el servei. Ai, no!, resulta que no tenim maquinistes! Ara hi ha una nova esllavissada! Ens ha caigut el sistema! I van succeint esdeveniments que només fan que perjudicar els soferts usuaris del tren, que malgrat estar acostumats als retards i cancel·lacions, no ho acaben d'entendre i, mesells, es presenten a l'andana amb la confiança que avui potser sí que passarà el tren.

Hi ha qui demana la dimissió del ministre, i també de la consellera. Per què no tot el govern? I si ens fan cas, aconseguirem que els trens funcionin? No és també culpa dels responsables d'Adif i Renfe? Què passa amb aquestes empreses estatals que no ofereixen un servei digne als ciutadans? Ja poden anar passant ministres i conselleres, dels partits polítics que sigui. També poden anar canviant els directors generals d'aquestes empreses... tot seguirà igual.

Ahir demanava que fóssim positius. Potser és molt demanar amb el que està caient, però també és cert que amb males cares i esvalotats tampoc no resoldrem els problemes. Seria bo que els responsables polítics es prenguessin més seriosament la comunicació i la informació. Amb tot el que s'ha avançat en aquest camp és una llàstima que una vegada rere l'altra hàgim de queixar-nos que no rebem la informació necessària per poder encarar les situacions, a temps, i correctament.

Aconseguir que els trens vagin a l'hora i, sobretot, que funcionin amb una certa normalitat avui per a demà és una utopia i ja hem dit que fa massa anys que no inverteixen a la infraestructura, però informar degudament de tot el que passa i com es pensa resoldre, sí que s'hi haurien d'escarrassar una mica més i no deixar-nos abandonat de la mà de Déu. Potser els actuals dirigents no tenen la culpa de tot el que passa a les vies, però sí que són responsables de la informació que donen i de com ho comuniquen. Que no busquin excuses de mal pagador!

Siguem positius!

Avui pensava que seria bo que ens esforcéssim a ser positius, sobretot en aquests temps que sembla que tot ens ve girat, de trascantó. Que ens toca rebre moltes batzegades i algunes difícils de suportar. Ens semblarà una estupidesa, però si intentéssim buscar la part positiva de les coses, potser no viuríem tan angoixats, amb tanta crispació i violència.

Que et suprimeixin el transport públic d'un dia per l'altre no és una cosa menor. Hi ha molts punts per generar malestar i rebuig, i una crítica furibunda a l'Administració, als responsables de la seva gestió. Que et diguin que tot és culpa de la manca d'inversió i manteniment que s'arrossegava des de fa tants anys, no et descobreix res que no sabessis, i d'això et queixaves. És que no se n'han adonat fins ara, o és l'excusa perquè no els ho tirem en cara? 

El govern català no ha estat a l'altura, i soc conscient que la situació no és fàcil i que ningú voldria trobar-s'hi, però ja està bé que només fem bona cara quan les coses van bé, quan tot ve de cara. És quan hi ha problemes que pots valorar la capacitat de gestió i lideratge d'un govern.

Malgrat tot, però, hem d'intentar ser positius i pensar que, potser ara que ha espetegat tot trobaran la manera de resoldre el que no han estat capaços durant dècades. No només els que ens governen ara, sinó també tots els que els han precedit. 

I aquí també hi podríem col·locar tota la xerrameca que hi ha a la nostra vila amb la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa, porta a porta, a tot el municipi. Segur que les coses es poden fer millor, però l'actitud de la gent és important i posar-s'hi d'esquena no és la solució. 

Avui hi havia una gran cagarada de gos al carrer de casa. Algú ja l'havia trepitjat. La pregunta que m'ha vingut al cap ha estat: el passejador o passejadora del gos que ha deixat aquest regal al mig del carrer, està d'acord amb el nou sistema de recollida de la brossa? O potser és el primer de criticar-ho i no s'adona que és un porc, un incívic i un maleducat? Siguem positius i contribuïm a fer fàcil la convivència.

Contemplant els flocs de neu

Avui contemplava les imatges de la nevada a diferents punts del nostre país i pensava que tant de bo ho fes més sovint i poder observar-ho. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em genera una sensació de pau i tranquil·litat que contrasta amb la crispació en què vivim darrerament. Veure com els flocs de neu voleien mentre van caient a terra, emblanquinant el paisatge i aconseguint un contrast entre blanc i negre, en absència de la majoria dels colors que acostumen a acompanyar-nos.

A diferència de fa unes setmanes, avui no estàvem avisats, o potser jo anava despistat, i la nevada en cotes relativament baixes ens ha sorprès. L'efecte no és el mateix de quan t'han anat advertint que això podria passar. La il·lusió o el neguit, segons cadascú, d'esperar què acaba passant et fa oblidar de gaudir de les imatges de la nevada.

Tot i que una nevada pot generar problemes si ve acompanyada del fred que ho gela tot, no acostuma a comportar els problemes que darrerament ocasionen les llevantades, i si no ho podem demanar als usuaris de Rodalies, o els residents al litoral marítim. 

Diria que fins i tot, l'observació d'una nevada et desperta l'esperit poètic que alguns portem força amagat. I aquest fer-te aturar i observar la natura ens ajuda a la reflexió que caldria dedicar més sovint, sobretot per evitar viure gaire d'inèrcia i inconsciència, i el que és pitjor, oblidant-nos que compartim temps i espai amb altres persones a qui cal respectar i tenir en compte.

I si tot això ho acompanyes amb una llar de foc encesa i un fons musical plaent, ja no pots demanar més. No sabem la sort que en tenim alguns. I potser en seríem més si en tinguéssim plena consciència i no perdéssim tant el temps en insignificances i xafarderies.

Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Sense Rodalies

Avui s'ha suspès el servei de Rodalies i això, al nostre país, té una repercussió molt important. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquest mitjà de transport per anar a la feina, a l'escola, al centre sanitari i altres serveis que a vegades ens veiem obligats a assistir. Aquest país de pandereta volia lluir davant del món i va dedicar tots els esforços i diners per construir una gran xarxa de tren d'alta velocitat, oblidant-se de la xarxa bàsica per desenvolupar les tasques diàries de la majoria de la població.

Aquesta manca d'inversió ha provocat el deteriorament de Rodalies, amb problemes diaris i, de tant en tant, accidents amb resultat de mort. El tancament del servei per veure com es troba la xarxa després de la darrera llevantada té un sentit i s'ha de fer, però el manteniment, l'observació i les reparacions s'han de fer abans que passin les desgràcies.

Puc entendre que hi ha fets imprevisibles i que hem d'assumir, però no podem acceptar la manca de manteniment i inversió per fer fiable tot el recorregut i evitar al màxim els successos com els d'ahir a Gelida o Tordera.

Sortir avui a criticar el servei de Rodalies seria una irresponsabilitat si no estiguéssim parlant d'aquests problemes un dia sí i l'altre també. No se'ns pot acusar d'oportunistes, sinó de gota malaia reivindicant la necessitat d'invertir per millorar la xarxa bàsica de transport del nostre país. 

La línia R1, la que tinc més a prop, és un perill que es va agreujant a mesura que avancen les conseqüències del canvi climàtic. Una xarxa de tren al costat mateix del mar no reuneix les mesures de seguretat que requereix una infraestructura de transport amb tant de moviment. L'anhelat desviament de la línia per l'interior, a la zona del Maresme, no és una bajanada. És cert que es tracta d'un projecte molt ambiciós i costós, però no podem oblidar què està passant cada vegada amb més freqüència.

El traspàs de competències a la Generalitat ha de representar una millora per al bon funcionament del transport de Rodalies sempre que vagi acompanyat dels diners necessaris per adequar la infraestructura tan deixada de la mà. Lamentem la mort de les víctimes dels accidents ferroviaris, i animem a l'Administració a arremangar-se de veritat per evitar aquests accidents, motivats en gran part per la manca de manteniment.