Joc d'estratègies

Si en algun moment les estratègies són importants i tenen transcendència és ara a mesura que s'acosta la data del referèndum. Els grups que no hi van a favor, veient que sembla imparable la resposta a la convocatòria, ja no parlen que no es farà, sinó que ja li atorguen el caràcter de procés participatiu, com el 9-N. La qüestió és no quedar en ridícul.

Afirmar en aquests moments que els catalans no acudiran en massa a votar el referèndum ja no és cap garantia d'èxit, i és per això que es carreguen el caràcter de referèndum perquè d'aquesta manera, encara que siguin molts els participants, mai acceptaran la seva validesa com a referèndum.

Jo ho puc entendre, sobretot quan els partits han de fer tants equilibris per nedar i guardar la roba. Quan han de treballar tant a la gent perquè els siguin fidels i els donin el seu vot. No s'adonen molts d'ells que a les persones no ens agraden els cagadubtes, sinó que volem posicions fermes i coherents. Tampoc suïcides, però sí una mica utòpics.

Irse a tomar viento

No sé com ho ha dit el ministre d'assumptes exteriors britànic, el senyor Boris Johnson, però el diari La Vanguardia ho ha traduït com "irse a tomar viento", referint-se a la Unió Europea que, segons ell, els presentem una factura massa elevada pel Brexit. Segons el diari, Johnson considera que l'import que Brussel·les vol fer pagar a la Gran Bretanya per anar-se'n de la Unió Europea és abusiu.

No tinc ni idea dels números que cal fer per saldar la liquidació, però entenc que tothom procuri per casa, uns per marxar el més aviat sense massa cost i els altres per fer-los pagar la decisió de deixar de formar part de la UE.

De totes maneres cal tenir en compte que el ministre en qüestió és una mica excèntric, i aquestes expressions no ens resulten estranyes venint d'ell. Potser és una manera de cridar l'atenció i intentar rebaixar les condicions imposades. Caldrà veure si Merkel serà prou forta, i si tindrà el suport de Macron. La resta són per anar fent bullir l'olla.

El paper de la premsa en el procés sobiranista

Si una cosa ha deixat clara el procés sobiranista ha estat situar cada empresa editorial al seu lloc i, per si algú en tenia algun dubte, definir quina és la seva línia política. A Espanya no hi ha cap diari que defensi no ja la independència, sinó el dret a decidir dels catalans. Això no és un problema si tothom actués seriosament i amb coherència. El problema sorgeix quan es menteix per defensar o, en aquest cas, atacar les idees dels altres.

A casa nostra ens hem de quedar amb l'ARA, que ha estat molt transparent i amb el Punt/Avui. Ambdós diaris no només defensen el dret a decidir, sinó que també s'han manifestat molt clarament a favor de la independència. 

Ningú, doncs, es pot lamentar ni queixar-se de la subjectivitat en la comunicació escrita, perquè ningú se n'ha amagat. 

Un altre tema seria parlar de la televisió. La nostra, la pública a Catalunya, ha estat sempre arrenglerada a favor del referèndum, encara que hagi pogut convidar defensors de l'unionisme, sempre en desavantatge. Per què passa això?

Hi haurà qui ho defensarà comparant-ho amb la força amb què arriben les emissores privades espanyoles, totes elles molt contundents a la contra i, en aquest cas, sense buscar ningú que els hi pugui rebatre els arguments, si és que podem parlar d'arguments.

Aquest voler equilibrar la balança ha fet que la televisió pública catalana s'hagi decantat descaradament cap a un bàndol. El majoritari? També és cert que hi ha un bon nombre de catalans que la té vetada des del primer dia.

Arenys de Mar, un urinari públic!

Avui és festa major a la meva vila adoptiva. És festa gran, Sant Zenon, tot i que darrerament Sant Roc, li està fent molta competència. El vot de vila està passant per davant del patró, i potser per això els vilatans, amb l'ajuda de les nostres autoritats, estan buscant fomentar algunes tradicions que li permetin anar més enllà de la fira d'atraccions i el concert de festa major.

És tradició que a la vigília del sant els vilatans acudeixin a l'església parroquial a celebrar les completes en honor al sant patró, i que al final ha acabat que molts ni saben què s'hi fa, a part de destrossar alegrement l'himne al sant patró. És un acte on hi he deixat d'assistir perquè m'hi sento malament i em fa pena veure tanta gent beguda i inconscient. 

Les nostres autoritats, però hi devien assistir, potser fins i tot aquelles que es mostraven orgulloses de desconèixer qualsevol tema religiós per haver tingut la sort de no haver rebut cap tipus de formació religiosa. Ni que fos per cultura general!!!

I l'acte massiu de la tarda va ser el Correbars. Quina gran festa! fomentar la beguda i l'incivisme pels carrers i places de la vila. La gent pixant a les parets i al pas sota la via del tren i la nacional II. No només els homes, que ho tenim més fàcil, sinó també les dones. Que hi tenen tot el dret, oi?

No sé si és demanar massa al nostre govern municipal que assumeixi més responsabilitat davant dels actes incívics i obri els ulls a tot allò que se li qüestiona. No es pot anar per la vida inconscientment i deixant-se portar pel populisme, perquè al final s'acaba fracassant i provocant el rebuig de les persones que volen una vila neta i cívica.

Els passejadors de gossos estan enfadats amb tan poca platja pels seus animals, mentre deixen que defequin pels carrers sense recollir-ho!

Quant al Correbars, si consideren que li han de donar suport, els agrairia que, preveient les necessitats que l'excés de beguda provoca, tinguessin la precaució i amabilitat de proporcionar urinaris públics perquè els corredors puguin satisfer les seves necessitats en un lloc més adient que a les parets de les nostres cases.

L'oposició a la presó i així no molesta

La notícia de la sortida de la presó, després de tres anys, del líder de l'oposició al govern veneçolà, m'ha fet pensar en el mal ús de la política i el poder que brinda, en un sistema democràtic, a qui governa. No cal pensar en règims formalment autòcrates i dictatorials, en tenim prou pensant en models de democràcia representativa, amb eleccions cada quatre o cinc anys.

La democràcia en estat pur no hauria de permetre les situacions d'abús de poder. Això pot semblar molt evident, però és precisament el que hi trobo a faltar. Quan se'ns diu que la democràcia és el sistema menys dolent de governar, ho deuen dir precisament per això, per la possibilitat que una persona escollida democràticament pugui governar de manera despòtica empresonant qui li fa la guitza.

No vull valorar el govern veneçolà ni pretendre saber qui té raó, perquè tot el que sé em ve donat, a partir de la lectura dels diaris o les notícies de ràdio i televisió. No sé fins a quin punt no són informacions deteriorades ni quin grau de veracitat tenen. Sigui una cosa o altra, el fet que un opositor sigui empresonat per motius polítics ja hauria de ser motiu de trencament democràtic i ser valorat des de fora com un govern que practica una altra política.

El següent pas seria valorar què passa amb majories absolutes i quines són les conseqüències per al sistema. L'altre extrem és considerar que una bona democràcia és aquella on no existeixen les majories absolutes i que els acords es prenen per consens després de molt de treball d'estira i arronsa.

L'estabilitat d'un país per alguns passa per aconseguir una majoria absoluta per al partit polític en el govern, per a uns altres passa per una capacitat de diàleg, de saber escoltar i no creure's que la veritat és única i que la tenim nosaltres.

Què passa amb els Comuns?

Per què és tan difícil mantenir-se al marge, quan es vol guanyar vots? La indefinició és una temptació en què cauen molts polítics i també partits sencers, per evitar crítiques i opinions en contra, però al final s'adonen, a vegades massa tard, que la pitjor elecció és quedar-se en el dubte, en no ensenyar la veritat.

Sempre he defensat anar amb la veritat per davant, acceptant que no agradarà a tothom, però que els fidels sabran que hi podran confiar. Els Comuns, com passava els darrers anys d'ICV sola, han optat per no acabar de definir-se, pensant que d'aquesta manera no tindrien detractors fàcils i podrien aspirar a obtenir vots d'una i altra part. Això, però és un error que al final s'acaba pagant.

La història ens ho ensenyat i tots aquells partits que han treballat a l'ombra i amagant la cara, al final han fracassat, alguns d'ells desapareguts, com UDC, encara que no els seus líders i principals culpables.

Aquests dies a les xarxes socials hi ha un debat obert sobre l'actitud dels Comuns que espero els farà replantejar aquesta ambigua posició. N'hi ha que ho barregen tot, com Coscubiela, i la seva aberració a la dreta -no hi tinc res en contra- no li permet veure que ara es demana una altra cosa i li han de donar suport o negar-li, però no sortir per peteneres.

Tinc l'esperança que el seny i categoria política de Xavier Domènech acabarà imposant una actitud clara respecte el referèndum, i definirà davant dels seus electors i simpatitzants quina és la seva posició davant de l'1 d'octubre. Que no esperi a veure tota la jugada, que llavors serà massa tard!

Les converses entre la UE i Turquia en standby

No pretendré comparar Espanya amb Turquia, perquè faltaria a la veritat, però si que l'actitud de la Unió Europea en relació a Turquia em fa pensar una mica. El Parlament Europeu voldria aturar les negociacions entre la UE i Turquia, perquè considera que el país ha anat enrere pel que fa a les garanties democràtiques, sobretot arran de la modificació de la Constitució que va proposar el president i que va guanyar en referèndum per poc més del 51%

Dic que em fa pensar perquè els dubtes sobre el compliment estricte dels principis democràtics d'un estat, si es tenen en compte des de la UE en la negociació amb els estats aspirants a entrar-hi, potser també caldria fer-ho extensiu als estats que ja són a dins.

Espanya, al meu entendre, té molts punts per arribar a ser considerat un estat amb greu mancances democràtiques, que per alguns poden semblar subtils, però que cal tenir present a l'hora de valorar les bondats del sistema. La corrupció amagada fins fa quatre dies és una mostra més del funcionament real de les institucions públiques espanyoles i qui les lidera. No podem dir que tothom és corrupte, però sí que s'ha defensat activament i passivament també, el fet que existís la corrupció en les altes esferes del govern.

Per experiència cal pensar que la UE no farà cap pas en detriment de Turquia, sinó que com a molt deixarà les negociacions en standby, i treballarà amb acords puntuals i específics, per aprofitar els beneficis de continuar aliats, sense que se'ls vegi el llautó.

Tal com comentava en el post d'ahir dimecres, la UE té molts motius per ser poc considerada pels europeus, i que es vegi la seva tasca més com un obstacle i manca de llibertat, que no pas d'una estructura facilitadora del creixement de tota la Unió.

Un Plenari del Parlament Europeu pràcticament buit

Ahir ens deixaven veure i escoltar l'exaltada crítica del president de la Comissió Europea al Parlament Europeu, per la minsa assistència de parlamentaris en la sessió en què va assistir-hi com a convidat. Sens dubte que la imatge que presentava el Parlament, pràcticament buit, feia pena i com algunes persones han dit, ajuda molt a la desafecció de la gent i el poc respecte i credibilitat que genera el Parlament.

Si escoltes les diferents opinions i explicacions relacionades pots entendre que en moments determinats el nombre de parlamentaris presents a la sala sigui tan escàs. Una durada excessiva de les sessions del Parlament, la coincidència amb les reunions de treball de les comissions i altres actes polítics, no ajuda a què el Plenari estigui realment ple, però potser la solució passa per evitar aquestes coincidències i reduir la durades de les sessions.

Hi ha, al meu entendre, un motiu encara més important que provoca aquest poc interès per al Parlament Europeu i és la gran distància que existeix entre els diputats europeus i els seus votants, i la sensació que els teus representants, que amb prou feina els coneixes, juguen un paper gairebé anecdòtic. Si ja notem distant la nostra relació amb els diputats del Parlament català, imagineu-vos el Parlament Europeu, que a més compta amb tot un entramat d'organismes amb una divisió de competències de difícil comprensió per a la majoria d'europeus.

Tot i que continuo creient en la validesa de la Unió Europea, sobretot mentre depenguem d'Espanya, no hi sé veure massa possibilitats d'avançar si no es produeixen uns canvis importants en el funcionament dels organismes europeus i les seves competències i representativitat.

Un acte més del camí cap al Referèndum

Els que no tenim coneixements suficientment profunds en dret ens trobem aquests dies una mica perduts, però interessats en entendre com juristes de diferent manera de pensar argumenten els pros i contres de les decisions que podrà prendre el Parlament català, amb majoria sobiranista.

D'alguna manera ens estan oferint unes classes gratuïtes de dret i per tant els ho hem d'agrair. El que no pot ser són algunes declaracions que repetitivament acusen els polítics catalans de feixistes o nazis, una manera molt simple i estúpida de criticar aquells que no pensen com tu. Jo prefereixo els arguments jurídics que puguin desfer els arguments del govern català.

Entenc que hi pugui haver juristes seriosos que estiguin defensant posicionaments oposats, perquè es tracta d'interpretacions. Probablement, doncs, cadascú té la seva part de raó i quan això passa cal una mediació, que en aquests moments se'm fa difícil veure qui l'ha de presidir o dirigir.

De moment ens estem entretenint amb diferents escenificacions amb assistència de fidels seguidors amb la intenció de fer pinya, però amb el perill de mirar-nos massa el melic i creure que tot allò que veiem és la pura realitat.

Reconec les dificultats de l'actual govern i dels parlamentaris sobiranistes d'avançar amb aquest anhel de la independència. És molt fàcil criticar-los quan no som capaços de presentar una alternativa. Amb tot el meu respecte cap a les formacions polítiques que ho intenten, no podem concebre cap tipus de possibilitat que les forces polítiques espanyoles de torn ens puguin permetre res més del que fins ara hem obtingut, amb prou mostres d'atacs sistemàtics a la nostra cultura, a la nostra manera de ser, al fet diferencial dels catalans, ni millors ni pitjors que els altres.

Amb un Tribunal Constitucional amb una lectura més restrictiva que mai dels drets diferencials dels pobles d'Espanya, no ens defensarà a l'hora de convocar un referèndum, ni comptarem mai amb una majoria al Congrés de Diputats i el Senat que permeti una modificació de la Constitució espanyola per fer possible un model polític federalista. 

Les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró

A La Vanguardia li agradaria que els sondejos que encarrega li donessin més la raó en el seu afany per criticar la voluntat sobiranista de la majoria del Parlament català, però no hi ha manera. Quan semblava que la cosa anava de baixa, encarreguen un nou sondeig i els sobiranistes repeteixen majoria parlamentària. Quina mala sort!

La intoxicació de notícies d'aquests dies està arribant a nivells alarmants. Voldria tenir la certesa que continuaré conscient de tot aquest entramat d'uns i altres per condicionar fins i tot la nostra vida, els nostres moviments. A casa, que ja ho mirem tot una mica de reüll, i força de passada, procurem entretenir-nos i pensar en altres coses.

Aquest diumenge al migdia ens vàrem endinsar a les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró. Tot i que no sóc un gran devot a la música d'aquest instrument, reconec la seva importància com a instrument total, i també li conec peces musicals interessants. Probablement estem una mica viciats i escarmentats amb els succedanis que ens col·locaven a les esglésies del nostre país, que varen perdre els seus orgues en temps de la guerra civil.

S'ha de dir que l'explicació de l'organista Raül Prieto va ser molt interessant, i vàrem poder entendre la mecànica de l'orgue, una gran desconeguda per la majoria dels mortals. És d'agrair la sinceritat de les seves paraules que no pretenien mostrar-nos una peça única, que no la és, però sí un instrument valuós que fa possible l'organització d'un cicle de concerts anual, que poc a poc va assolint prestigi. Sens dubte que amb l'empenta d'en Raül, el futur de l'orgue i del seu emplaçament, com a centre de reconegut prestigi estaran assegurats.

La ridiculesa de Duran i Lleida no té límits

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article que avui ha publicat l'historiador Joan B. Culla a l'ARA, Duran i Lleida parla de ridículs. Acostumo a llegir els articles que publiquen tant si els autors són del meu grat com no. No ens podem tancar a llegir només allò que pensen les persones amb qui combreguem, sinó que ho hem de llegir tot i després opinar. Joan B. Cull és un dels articulistes amb qui coincideixo menys amb el que escriu, o potser és que tinc prejudicis sabent com pensa del conflicte de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui el llegeixo i avui m'ha cridat l'atenció el seu article i l'he volgut compartir amb vosaltres.

Una vegada més es demostra les dificultats que un mateix es vegi els defectes que, en canvi, sí atribueix als altres. Duran i Lleida, que ha destrossat un partit històric fins fer-lo desaparèixer, després d'haver furetejat els polítics que més fidels eren amb els principis fundacionals del partit, s'atreveix ara insultar els que l'han hagut d'aguantar i se n'ha aprofitat durant molts anys, i cau una vegada més en l'error de no saber parar i retirar-se.

Em resulta estrany, però ho puc entendre, la reacció de Fernández Teixidó creant un nou partit, però en el cas de Duran i Lleida no és comprensible, per la ceguesa del protagonisme o, sinó, per la barra que té de no haver demanat perdó per la seva acció política al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya, i a sobre pretendre donar-nos lliçons.

Coincideixo, doncs, amb l'escrit de Joan B. Culla, encara que discrepo en el final del seu article. En el meu cas no estic desitjant llegir les memòries que sembla ser que està preparant Duran i Lleida. El que em pugui dir em resultaria poc creïble.

Recuperant el compositor noruec de Bergen

He recuperat, per casualitat, el compositor Edvard Grieg, de qui gairebé tothom li reconeix l'autoria de l'obra musical Peer Gynt, del dramaturg, noruec també, Henrik Ibsen. Grieg va néixer el 1843 a la ciutat noruega de Bergen, que tal com ens la presenten és una joia digna de ser visitada. Aquesta ha estat la casualitat que m'ha fet tornat escoltar les suites del Peer Gynt. Per poc que us agradi la música clàssica, us les recomano.

De Grieg, però podeu escoltar altres obres meravelloses, entre elles el concert per a piano en la menor, op. 16.
M'imagino que la visita a la seva ciutat natal vindrà acompanyada de la seva música i això sol ja val la pena, encara que no només. Glaceres, saltants d'aigua, fiords... història d'un poble molt diferent del nostre i a voltes idealitzat.

Ens acostuma a passar als catalans. Tenim molts prejudicis del sud i vivim amb l'esperança d'assemblar-nos amb els nòrdics. De ben segur que tenim moltes coses a aprendre, però no n'hi ha prou en llegir-los, sinó que cal començar per nosaltres mateixos en valorar-nos i adonar-nos que, si volem, podem anar molt lluny, però amb voler no n'hi ha prou, sinó que cal esforç i perseverança, i d'això ens en falta un xic.

Un PP català valent i plenament democràtic

Falten tres mesos per al referèndum i, el que és més important, un mes per a les vacances. Els polítics que han de liderar el procés ja deuen estar fent la seva feina i tenen programats tots aquests mesos, amb vacances incloses. Nosaltres, els que haurem de decidir si anem a votar o no, tenim tres mesos per pensar-hi, entre becaina i refrescada. Si cal que col·laborem en alguna altra cosa ja ens ho faran saber.

Ahir vaig escriure sobre dos actes paral·lels i totalment antagònics, els que es varen celebrar al Congrés de Diputats, condecorant exministres franquistes amb la mà tacada de sang, i el Parlament català, anul·lant judicis sumaríssims sense cap bri de justícia democràtica. Trobo que se n'ha escrit poc, potser encara és aviat, però en tot cas ningú no em negarà que el perfil d'una i altra institució és ben diferent, i els seus components també.

Tothom pensarà el que voldrà, però en aquesta ocasió felicito el PP català, a qui he criticat moltes vegades precisament per no tenir perfil propi diferent del PP espanyol. Rebutjar públicament el franquisme i el cop d'estat del dictador no comporta els mateixos sacrificis i grau de valentia si ets del PP o bé d'ERC, per posar dos exemples. Considero que si el PP català fos més assenyat i valent, els resultats li somriurien, sobretot en un moment de canvis en l'arc parlamentari, amb un partit, C's, amb molt de regust predemocràtic. Animo el PP, doncs, a seguir en aquesta línia, sense necessitar de renunciar al seu caràcter dretà i conservador, però democràtic i clar davant les injustícies, vinguin de l'esquerra o de l'extrema dreta.

Un PP català valent i plenament democràtic és el que es mereix el nostre país.

Condecorant franquistes i anul·lant consells de guerra

Un país que condecora exministres franquistes, molt saludable no pot ser, si paral·lelament condemna qui treu les urnes, ja puja el to. Els més favorables a l'actitud del govern de l'Estat són els menys demòcrates, que a Espanya n'hi ha uns quants. Quan llegeixes que dirigents del PSC i de l'ex Unió Democràtica signen un manifest en contra del referèndum, t'adones que hi ha més fang del que podria semblar a cop d'ull.

Si féssim un llistat de les personalitats espanyoles que han rebut en els darrers anys algun tipus de reconeixement oficial o condecoració, ens adonaríem de quin és el perfil que té i ha tingut el suport del govern espanyol i quins són els empestats que mai rebran cap tipus de reconeixement. Si això no és un indicador del grau de democràcia del nostre país, ja em direu amb què ho podem mesurar.

Curiosament en el mateix moment que en el Congrés de Diputats es reconeixen mèrits a persones predemocràtiques, el Parlament de Catalunya declara nuls els consells de guerra franquistes. Una diferència de matís important. Ha arribat tard, perquè han passat més de quaranta anys de la mort del dictador, però com a mínim ha arribat.

És important explicar que tots els partits han criticat el franquisme i aquests injustos consells de guerra, encara que més enllà no hi han anat tots. PP i C's han defensat la transició. Som molts que a hores d'ara no podem defensar-la, perquè ha estat injusta amb els perdedors i excessivament benèvola amb els assassins.

Si ens reformen la Constitució serà a pitjor

L'estira i arronsa del procés és tan avorrit per reiteració sense punts de sortida, com poden ser les demandes de l'excandidat a la presidència del Barça, en Benedicto, les exigències del govern d'Aragó sobre els béns de Sixena, o les picabaralles entre el PSC i el PSOE. Tot això és el pa de cada dia, però la setmana vinent és juliol i comencen moltes vacances.

Molts esperem aquestes setmanes de vacances per tallar amb tot, però gairebé més amb tot l'entramat polític i succedanis, que no pas amb la mateixa feina. De fet, durant els darrers mesos hem arribat a desconnectar de tant de guirigall, centrant-nos encara més en l'empresa que ara ens fa por si no ho sabrem fer en període de vacances.

La Guàrdia Civil continua treballant el pla 'por al cos del funcionari' amb l'esperança que el dia 1 d'octubre sigui un fracàs dels sobiranistes. La primera partida l'han guanyat i de moment no hi ha urnes, però el que és més important, amb la imatge que Rajoy ha guanyat Puigdemont.

Per cert, si es confirma la voluntat de C's d'iniciar el procés de reforma de la Constitució tornant de vacances, potser que ens afanyem a marxar, perquè millor no ho serà. Si ens hem de refiar de Rivera i els seus, ho tenim pelut, perquè ja fa temps que ens va ensenyar les cartes i si és coherent tot anirà a la baixa.

Contraban d'urnes

Diuen que la Guàrdia Civil, que a Catalunya té competències en control de duanes i la lluita contra el contraban, ha visitat les fàbriques d'urnes que en principi haurien d'haver concursat per subministrar urnes a la Generalitat, però que al final no han acabat el procés. Per què?

Tot plegat ratlla el ridícul, però que ningú no s'espolsi la culpa, més aviat que ningú no rigui abans d'hora ni faci burla de l'altre, perquè al final haurem de veure qui riu l'últim. No està tant clar!

Aquest frec a frec entre els governs català i espanyol és penós, no és digne de gent seriosa, i tot fa pensar que continuarà, perquè ambdós són tossuts en els seus plantejaments i no es veu cap possibilitat de diàleg.

Deixant de banda el dubte sobre la legitimitat i també la legalitat de la pressió per part de les forces policials de l'Estat als fabricants, és absurd que es vulgui impedir un referèndum d'aquesta manera. Ningú de fora s'ho pot creure i això ens manté a la part baixa del rànquing mundial de nacions. El que havíem vist en vida del dictador continua vigent: Spain is different!

Compareixença parlamentària inútil i absurda

Hi ha diferents motius per induir la desafecció a la política, que cada vegada guanya terreny. A més de còmodes ens hem tornat cada cop més pràctics i tot allò que no serveix per a res no interessa perdre-hi el temps. Ja em direu de què en traiem que el senyor Javier de la Rosa comparegui davant una comissió parlamentària, si està decidit a no respondre cap pregunta. Si més no hi ha altres compareixents que s'ho passen bé i xerren perquè tenen boca, encara que al final tampoc ens és útil.

Costa molt de fer entendre la utilitat d'algunes actuacions parlamentàries, fins i tot del mateix Parlament en ple, o en el cas d'Espanya, del Congrés de Diputats. Les escenificacions teatrals i els aplaudiments allargats per veure qui guanya, resulten pobres i ridículs. Pocs diputats tenen una dialèctica i un discurs que puguis dir que alguna cosa n'aprens. Hi ha qui insulta, cosa que a algú li pot agradar, però a mi no. D'altres menteixen descaradament amb el suport de la seva bancada. Poca serietat i poques decisions importants i positives per a la ciutadania.

I el PSOE i el PSC tornen amb la cançó de l'enfadós. Ara són amics, ara es barallen, ara el PSC s'agenolla, ara el PSOE l'imposa un càstig. En aquests moments estem en la fase de l'amenaça als alcaldes que donin suport al referèndum. És aquell estira i arronsa tan desagradable que els manté lluny dels primers llocs i sense possibilitats de governar, deixant que sigui la dreta més casposa la que es mantingui al capdavant. Això també crea desafecció... o potser avorriment!

Tractats com a ramats per l'administració espanyola

A mitja setmana vaig anar a l'aeroport del Prat i vaig quedar parat del poc moviment que hi havia. Probablement no era l'hora més concorreguda ni el dia de la setmana més sol·licitat, però em va estranyar que hi hagués tan poc moviment, sobretot per les xifres que es belluguen tot parlant de l'aeroport. Per més moviment que es concentri els caps de setmana, jo creia que els altres dies no podien estar tan morts.

La veritat és que ens va anar bé i ho vàrem poder enllestir de seguida cosa que, segons informen, no està passant aquest cap de setmana de Sant Joan. Una altra vegada hi ha hagut cues d'una hora per poder passar pel nou sistema de control de passaports. Tot i haver-hi més agents atenent els usuaris, no ha estat suficient.

Accepto que sempre hi ha imprevistos que són difícils de solucionar sobre la marxa, però costa més d'entendre que els problemes es repeteixin més de dues i tres vegades sense posar-hi remei. No és just que les persones hagin de ser tractades com a ramats d'ovelles, per una organització nefasta de l'administració.

Fa molta ràbia quan et trobes en situacions com aquestes, on et sents impotent perquè no hi pots fer res. No hi ha manera de solucionar-ho d'una vegada per totes? L'estiu va avançant i cada vegada hi haurà més concentració de viatgers. Ens haurem d'anar queixant per esbravar-nos sense poder solucionar-ho? Llavors diuen que nosaltres ens organitzaríem pitjor. És possible això?

La veu d'un poble per sobre de qualsevol tribunal

Què passa amb el Tribunal Constitucional darrerament? Hem pogut llegir notícies sobre algunes sentències favorables a recursos del Parlament o Govern catalans sobre lleis imposades pel govern espanyol. Serà que volen compensar les continuades sentències contra lleis catalanes? Serà que les darreres resolucions europees contra decisions espanyoles els han fet reflexionar?

No podem caure en el joc de donar suport a un Tribunal quan les seves sentències ens són favorables i després criticar-lo quan no ens convenen. Hi creiem o no hi creiem! Personalment no hi crec, perquè continuo pensant que per sobre de qualsevol decisió hi ha la decisió popular que es mesura en un referèndum. Negar aquesta possibilitat és negar un dret bàsic i primer.

Mai, per intel·ligents, bones persones i objectius que puguin ser els membres d'un Tribunal, mai podran prevaler les seves decisions a la voluntat del poble. Sota aquest principi que hi crec i que defensaré sempre, m'agradi o no el resultat, no puc acceptar la primacia d'un Tribunal.

Si la voluntat d'un poble no és escoltada, mai es produiran canvis a la societat, i aquest impàs, aquest no avançar és la mostra més palpable de falta de democràcia. Qui posa les lleis per sobre de la veu de la majoria del poble està equivocat i actua per interessos. 

S'ha viscut a Escòcia i ningú pot defensar altra cosa que en aquests moments els escocesos no volen la independència, i això és així perquè el resultat del referèndum va ser clar i posteriorment s'ha vist que han retirat el suport als partits independentistes. Això ho podem afirmar perquè es va permetre el referèndum. El mateix podria passar a Catalunya, però d'entrada ens han de permetre conèixer què vol la majoria i després actuar en conseqüència.

La intocabilitat dels arbres idealitzada per l'alcaldessa

Estava mi adormit i m'han despertat sobtadament tot dient-me "mira, mira què diu en Martí Boada!" Parlava de l'analfabetisme de la cultura urbana sobre la intocabilitat dels arbres com a ideal i de com se'n reia Chomsky. A l'acte m'ha vingut al cap l'alcaldessa i algun assessor que té a prop. Què passa amb els arbres a Arenys?

Ve de molt lluny, de quan compartíem govern. Ja llavors no entenia que arrencar un arbre urbà massa gros per substituir-lo per un de més jove i prim no era cap crim! que un arbre massa gros i amb unes arrels massa llargues i fortes, que destrossava un mur, aixecaven llambordes i entraven a les cases buscant el clavegueram, feia temps que havia d'haver estat substituït, com s'havia fet sempre.

Quan una persona s'obsessiona en una cosa és molt difícil fer-la raonar, perquè no escolta arguments, ho defensa irracionalment víctima d'un fanatisme erroni. Aquestes situacions a vegades acaben quan ha passat una desgràcia o s'han destinat molts diners per esmenar els efectes contraris. Serà el cas del Rial? No ho voldria pas, però té tots els números!

El nostre carrer pateix el problema dels arbres massa vells, pateix els passejadors de gossos incívics que no recullen els seus excrements, o bé no porten l'ampolla de la regidora Real per netejar les pixarades a les nostres façanes. 

L'Ajuntament també ens perjudica amb la seva esporàdica neteja del carrer. No és gaire sovint, però quan passen tots en rebem les conseqüències. Un sistema de neteja que escampa la porqueria del carrer i ens l'enclasta a les façanes i portes. La blanca façana de casa ja no és com era, i no és únicament pel pas del temps, sinó bàsicament pel pas de la brigada netejadora del nostre Ajuntament.

No molestaré, però el defensor del ciutadà, ni el Síndic de greuges per l'embrutada de les cases, potser tampoc pels perjudicis d'uns arbres massa grans, sinó que hauré d'esperar a patir problemes més greus per mobilitzar-me. Tan fàcil que seria una mica més de comprensió per part d'una alcaldessa obsessionada en conservar uns arbres destructors.

Només creiem amb prohibicions i càstigs

No sóc gens partidari de les prohibicions com a solució de tots els problemes. És molt més agradable viure en una societat on tothom es comporti civilitzadament sense necessitat de posar càstigs o prohibir segons quins actes. 

Tot això és molt bonic, però a l'hora de la veritat t'adones que una gran majoria, ja que em nego a dir que són minoria, una gran majoria de persones només actuen en funció de les conseqüències dels seus actes. Es tracta de civisme, i en això la nostra societat està suspesa, necessita millorar.

Si tots els passejadors de gossos recollissin els excrements i netegessin allò que embruten amb les pixarades, no caldria prohibir passejar gossos. Si tots els fumadors mentre condueixen llencessin i apaguessin les seves cigarretes en els cendres dels seus cotxes, no caldria prohibir fumar mentre es condueix.

No, no està prohibit, però... i si ho prohibissin? Potser no hi hauria tants incendis (accidentals). Ja sé que hi ha molts fumadors que no llencen la cigarreta encesa des de la finestra, i aquests pagarien pels altres, però... si no som capaços de comportar-nos civilitzadament, n'haurem de pagar les conseqüències tots, els cívics i els que no ho són.

Ni transparència, ni gestió, ni resultats

On és la transparència en el nostre Ajuntament? Què passa amb el conveni entre l'Ajuntament i la Societat Coral l'Esperança? Per què no hi ha respostes clares? Per què tantes excuses amb Intervenció i Secretaria? Qui gestiona el nostre Ajuntament? 

Una vegada més queda palesa la incapacitat dels nostres governants per dirigir enèrgicament la maquinària administrativa del nostre Ajuntament. ¿Com és possible que no siguin capaços de resoldre a temps totes les situacions, per complexes que siguin?

No és estrany que a Arenys els problemes s'allarguin tant en el temps. En quatre anys no s'acaba de fer res, i moltes coses passen a la història sense haver-ne tret cap profit. No cal fer una llistat gaire exhaustiu, simplement recordar temes pendents que tots tenim en la memòria. Ni tampoc cal buscar obres que depenen d'altres administracions, que a casa nostra n'hi ha una bona colla.

L'entitat arenyenca està esperant que l'Ajuntament signi un nou conveni, perquè l'actual sembla ser que acabava avui. I totes aquelles coses que no tenien una data fixa, i encara les estem esperant? ¿Les acabarem veient o haurem d'esperar les promeses electorals del 2019 i que sigui un altre alcalde i un altre equip de govern que ens enredi?

La tàctica generalitzada d'aquest govern local és anunciar dia rere dia resultats imminents per distreure'ns, però passen els mesos i no es desencalla res. Ens comuniquen reunions amb altres institucions i responsables polítics, però passa el temps i el més calent a l'aigüera. I el més trist de tot és que s'actua lent des de govern i també des de l'oposició. 

El govern municipal omet l'oposició

Diuen que és culpa de Ports de la Generalitat que no es convidés els grups municipals de l'oposició, tot i que són majoria, a l'acte d'inauguració de la base nàutica aquest cap de setmana. No sé si era la Generalitat qui havia de convidar tots els grups municipals, però sí que penso que l'alcaldessa i el seu cap de protocol varen cometre un error, perquè l'Ajuntament, com a representant de la vila d'Arenys de Mar, són tots els regidors i regidores del Ple, i no només els 8 de govern.

Hi ha una lliçó que molts polítics locals no han après mai i que se'n diu lleialtat institucional. I hi ha una expressió molt recomanable i que defineix qui la segueix i qui no, que és el saber fer. Aquest govern municipal ha demostrat en més d'una ocasió no estar a l'alçada del que podem exigir als nostres dirigents públics i això ho patim tots.

No sé què hauria passat si l'alcalde hagués estat l'Estanis Fors, però això no justificaria res. Els vilatans ens mereixem uns polítics que puguin anar amb la cara ben alta i no sentir-se avergonyits dia rere dia. M'imagino que durant la cerimònia la seva consciència no estava tranquil·la, o si més no vull pensar així.

Diuen que la CUP ha entès les explicacions i donen per tancada la polèmica. És cert que no cal allargar més del compte les situacions desagradables, però preferiria entendre que la CUP no ho ha entès ni ho podrà entendre mai, a no ser que tot el que li vingui de l'actual govern ja li sembli bé abans de no donar l'alcaldia a Junts per Arenys. Els vilatans tenim dos anys per anar prenent apunts que ens ajudin a emetre el nostre vot.

Units (?) per avançar

Si ahir ens anunciaven la creació d'un nou partit polític "Lliures", avui surt la notícia d'un altre partit polític que es posa en marxa "Units per avançar". No es tracta de cap broma, encara que d'units cada vegada menys. Després de reclamar durant anys la unitat dels catalans per poder aconseguir resultats, només fem que separar-nos, perquè el nom no fa la cosa!

Duran i Lleida ja ens va amenaçar amb tornar a la política activa, encara que es mantingui a la segona fila. Després d'enfonsar un partit polític històric, torna a enredar a una colla d'innocents per no quedar-se a casa, sinó intentar atrapar un tros del tortell, cada vegada més trossejat.

Què fa que polítics d'altres formacions tinguin ganes de crear nou partits, després d'haver fracassat políticament? És purament ambició personal? Es tracta d'una profunda voluntat de servei? Crec que si la política no es convertís en una professió, sinó en una activitat d'un període de la vida de les persones, no caldria anar fundant nous partits, ni Fernàndez Teixidó ni Duran i Lleida caldria que hi tornessin. Amb més o menys encerts ambdós ja hi han dedicat prou anys i podrien deixar el camp lliure a gent nova i jove.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust. 

Alfonso Guerra sempre ens ha envejat i insultat

Les declaracions de qui va ser la mà dreta de Felipe González, el senyor Alfonso Guerra, personatge bel·licós amb Catalunya des del primer dia, són totalment coherents amb la seva manera de fer i pensar. Guerra ha estat un personatge que ha viscut de la política, fent el que li venia en gana i criticant tot allò que els altres feien, perquè es considera la raó pura.

Guerra ha estat, al meu entendre, una figura grisa en el món de la política, d'aquells que se n'ha aprofitat i ha coaccionat, fins i tot als del seu partit, fins a posicions extremes. Guerra mai ha estimat Catalunya, ni ha compartit qualsevol tipus de reconeixement a la diversitat. Ha negat la corrupció del seu partit a Andalusia, i només ha tingut paraules de crítica i insult als catalans.

Ara Guerra, qui es va riure de la manera com ens havien retallat l'Estatut, insulta els nostres dirigents titllant-los de franquistes i nazis. Algú pensarà que amb l'edat aquest polític ha degenerat, però s'equivoca, el senyor Alfonso Guerra és i ha estat tota la vida així. Ha negat el pa als enemics i a qui pensava diferent d'ell, i ha viscut una gran vida ell i familiars seus de trista memòria. Recordeu Juan Guerra?

Preservem el Maresme en contra de la vinyeta

Llegeixo les declaracions d'un membre de Preservem el Maresme contrari a la imposició de la vinyeta  per circular per la xarxa viària, i em pregunto si realment han analitzat a fons el tema. Probablement ho hagin discutit més que no pas jo, però se'm fa difícil entendre la seva argumentació.

Estic d'acord en què territoris com el Maresme hem pagat en excés la taxa de la nostra autopista, a diferència d'altres comarques que han gaudit d'autovies gratuïtes, i això justifica la pressió ciutadana perquè no es prorrogui la concessió administrativa més enllà del 2021. Una altra cosa, però és decidir què passarà després del seu venciment.

Si estem d'acord que l'Administració pública té l'encàrrec de gestionar el bé públic; si estem d'acord en la necessitat de recaptar taxes i impostos per poder invertir o mantenir el bé públic, estarem d'acord que si no hi ha ingressos no es podrà fer despesa. La inversió inicial que va ser possible gràcies a l'empresa privada, ja s'ha amortitzat sobradament, però què passa amb el manteniment?

No recordo qui en parlava ara fa pocs dies, referint-se a qui havia de pagar aquest manteniment. Si a partir de l'any 2021 la despesa de manteniment i millores de l'autopista va a càrrec del govern autònom, entendrem que aquest cost el pagarem entre tots, viatgem o no per l'autopista, tinguem o no cotxe privat.

Si l'autopista passa a ser gratuïta, ens en beneficiarem tots els usuaris, del país i viatgers que estiguin de passada cap a Espanya, Portugal... però qui en pagarà les millores i el manteniment serem només nosaltres, tinguem cotxe o no en tinguem. No creieu que caldria buscar la manera que els passavolants contribuïssin en el seu manteniment?

No donaré la solució, perquè de ben segur que ja hi ha qui ho té més clar, o si més no ho ha estat debatent a fons, però sí que defenso que si algú s'ha de fer càrrec del manteniment, sigui qui més se'n beneficiï. El capital ja s'ha amortitzat, fixem-nos, doncs, en el manteniment.

Els nous catalans i la independència

Llegint la notícia de l'ARA sobre "Político", el mitjà europeu que aquesta setmana dedica la portada als nous catalans, he recordat aquells episodis en què el govern espanyol s'ha posat farruc en contra de persones immigrants que s'han acostat a posicions sobiranistes. Hi ha detalls, aparentment ridículs, com que una persona vinguda de fora parli abans el català que el castellà, que es considera un atac a Espanya i la seva llengua, perquè encara és l'hora que entenguin que el català també és una llengua de l'Estat...

La revista parla de la terra d'acollida on han vingut moltes persones i s'hi han quedat, i remarca el fet que bona part d'aquests darrers immigrants, amb dret a vot, puguin arribar a ser decisius a l'hora de votar la independència.

El més trist de tot plegat és aquella guerra contra qui s'implica en el fet català, sigui des de dins o des de fora. L'objectiu dels diferents governs espanyols ha estat posar tot tipus d'obstacles perquè els estats europeus deixessin de rebre representants d'institucions catalanes. En cap moment es valora com a positiu per a tots allò que aconsegueixen els catalans, la qual cosa demostra que no som els seus conciutadans, sinó els seus súbdits.

Penso que aquí rau bona part del problema d'encaix entre Catalunya i Espanya. L'Estat espanyol vol una Catalunya submisa, com pot ser Extremadura o les dues castelles i no una comunitat que li pugui fer ombra. Tot això al marge de la moguda sobiranista que acaba amb la seva paciència.

Els polítics entretinguts i la política de vacances

Que sàpiguen tots els diputats del Congrés que, malgrat tot l'espectacle que ens estan oferint, la vida continua. La llàstima és que per a moltes persones no ho fa d'una manera agradable i qui hauria d'esforçar-se per millorar la situació s'entreté en teatrets improvisats, amb molts aplaudiments, com pensant que guanya qui n'aconsegueix més.

Algú em pot explicar quin rèdit n'ha obtingut Podemos de la seva frustrada moció de censura? Cal mobilitzar tothom sabent que no s'aconseguirà res? De fet aquesta legislatura comença a estar plena de numerets i molt pocs resultats. Aquesta és la política a seguir per part dels nostres representants?

La impressió que tinc, salvant les distàncies, és la mateixa del meu municipi on van passant els anys i no avancem en res. Cada vegada som més esclaus del nostre passat, vivim massa del què va ser i tenim poques esperances de millorar alguna cosa. Algú em pot explicar quin és el projecte de futur del Partit Popular, més enllà de perpetuar-se en el govern afavorint els seus amics? Després de l'experiència de l'última legislatura de Zapatero, algú m'explica quin futur ens proposa el PSOE a curt i a mitjà termini? 

Ahir pensava que a França, ens agradi més o menys, la revolució dels nous polítics sembla que ha triomfat. Ara caldrà veure com es reorienta tot i si realment hi ha un canvi en la manera de fer política, però, i a Espanya? Què se n'ha fet dels nous partits que havien de canviar el país? Un Podemos que s'ho havia de menjar tot i l'única cosa que ha aconseguit ha estat una divisió interna que el pot portar a convertir-se en un partit residual, com IU des de fa moltes legislatures. C's, que venien a netejar la política de corruptes, ha acabat donant suport al partit polític més corrupte de la democràcia espanyola. Ells que feien tants escarafalls han acabat pactant amb qui volien fer fora. Trist, és molt trist. 

L'opinió d'un poble per sobre de les lleis

Aquelles persones que confien en la justícia europea s'haurien d'adonar que encara que puguin acabar donant la raó al govern català i al nostre Parlament, això arribaria quan ja no ens caldrà. Una prova ben clara la tenim amb el cas del president del Parlament basc, el senyor Atutxa, que l'any 2008, ara farà 9 anys, va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem i ratificat pel Tribunal Constitucional, i ara arriba la condemna a Espanya del Tribunal d'Estrasburg. Curiós, oi?

Comencem a estar tips de veure com els tribunals i organismes europeus invaliden decisions del govern o tribunals de justícia espanyols, quan ja no serveix de res, perquè els polítics del PP tenen la cara tan dura que poden arribar a reaccionar com el ministre Montoro, que no se sent desautoritzat per la Llei d'Amnistia Fiscal. I els seus amics contents!

No puc entendre com una persona, si no és per interès propi, pot no entendre que un Tribunal està format per persones, amb tots els seus defectes i qualitats, i que per tant mai podran estar per sobre del bé i del mal. En canvi, l'opinió de tot un poble sempre haurà de prevaldre a qualsevol tipus de llei i constitució. Dir el contrari invalidaria qualsevol dels canvis polítics produïts al llarg de tota la història de la humanitat.

Una gestió pública caòtica amb menyspreu als ciutadans

No vull ser demagog i aprofitar un altre exemple de mala gestió pública per justificar la sortida de Catalunya del regne d'Espanya, simplement ho esmento per reclamar més voluntat política de fer bé les coses. Les deduccions que cadascú en vulgui treure, allà ell.

Fa uns dies ens queixàvem de la gestió de la Policia Nacional a l'aeroport del Prat de Llobregat, que provocava unes cues d'hores i feia perdre vols. Ara fa un any, més o menys, parlàvem de les llargues cues a l'única oficina de Catalunya per treure's el certificat per poder treballar amb menors. Avui veiem les cues de Barcelona, però també a Madrid, de les persones que volen renovar el seu DNI. 

Els defensors de l'actual govern espanyol ho veuen bé? Consideren que tenim uns bons gestors públics? Aquesta és la imatge que enviem a Europa?

No sé si amb un govern d'un altre color polític les coses anirien millor, però en tot cas no hi ha dret que la ciutadania espanyola rebi aquest mal tracte per part de les autoritats. Em consta que a Catalunya estem pitjor (penso ara amb la gestió de Rodalies...), però en tot cas no entrem en detalls i generalitzem-ho. És vergonyós i produeix ràbia i impotència sentir a dir a tot un ministre, parlant de l'aeroport, que pitjor anirien les coses si ho gestionéssim des de Catalunya! N'està convençut? Quins arguments té per defensar aquesta tesi? No sé si ho faríem igual o més bé, però difícilment ho podríem fer pitjor.

El rerefons de les declaracions partidistes

Ho podem veure en qualsevol dels actes públics i polítics que es fan un dia de juny, protagonitzats pel partit polític que escolliu. La reacció de la resta dels partits té un rerefons de contingut polític molt important.

Llegiu què opinen, per exemple, de l'acte d'aquest matí a Barcelona. Un acte que ha congregat a unes quaranta mil persones, crec que diuen, i que cadascú valorarà com millor li vagi pels seus propis interessos o els del seu partit polític. Què en diu el PSC? i el PP? 

La impressió que jo tinc, i potser m'equivoco, és que la gent del PSC no té la consciència prou tranquil·la. És evident que no tothom, però una bona part no estan còmodes amb tot el que està passant. La història ens dirà qui tenia raó, però en aquests moments no s'ho passen bé. 

Tampoc estan gaire tranquils molts simpatitzants d'ICV, que veuen com els seus dirigents naveguen dia rere dia, amb contradiccions i com si estiguessin esperant el resultat per afegir-s'hi. No s'hi senten còmodes, però tampoc saben què aconsellar-los. Com la canalla petita, esperen endevinar qui guanyarà per ser de la colla.

I al PDECat què hi passa? Com ho viuen aquells convergents de tota la vida? Unes persones que no havien sigut mai independentistes, sinó que rondinaven amb el tracte rebut pel govern espanyol i anhelaven aconseguir més autonomia. S'ho passen bé ara que el seu partit, transformat, es dirigeix sense fre cap al referèndum, amb l'esperança que guanyi el Sí?

Penseu que després serà molt fàcil opinar. És ara que cal ser atrevits i dir el que es pensa, amb el perill que d'aquí a quatre mesos t'hagis d'empassar tot el que hauràs expressat. D'això es tracta, oi?

Partits polítics esclaus de les seves decisions

En uns moments de tensió i incertesa política com els que estem vivint demano memòria, que tot ens quedi enregistrat, que les paraules d'avui ressonin demà quan la situació s'hagi aclarit. Que d'aquí a uns anys tothom assumeixi els errors o encerts d'avui i no els vulgui amagar ni enganyar-nos.

Ho dic perquè al llarg de la història tots hem comprovat que el record del passat és molt interessat i gens objectiu. Ningú es recorda dels errors comesos i busca l'autoengany per intentar amagar-nos el que realment va passar. I ho dic ara, perquè ens ho anotem tots, tant els actius a favor o en contra de les decisions del govern català o l'espanyol, com els passius que ens ho estem mirant des de la nostra òptica.

No pot ser que aquelles persones i partits polítics que fan tants escarafalls en un moment donat, després vulguin que ens n'oblidem, com si res hagués passat. Tenim prou exemples de tots els partits polítics. El PSOE i PSC en relació al referèndum, l'Estatut, el dret a decidir... han canviat de política, han passat de defensar una cosa a atacar-la per conveniència política i després ens ho han negat.

Potser hi ha dos partits polítics que han mantingut el mateix criteri, no pas en tot, però sí majoritàriament, com són el PP i C's. Ambdós han tingut clar que volien deixar sota mínims el dret dels catalans a governar-se, i l'atac a la nostra història, cultura i llengua. D'ICV fins i tot ara se'm fa difícil recordar què han dit, què estan dient, i imaginar-me què diran d'aquí a uns quants anys.

Realment, a la majoria de partits polítics se'ls ha notat el recorregut històric i les persones que els han liderat al pas dels anys. Avui tenim uns polítics mediocres que voldria pensar que no ens mereixem.

Sisplau anoteu-vos tot el que diuen els nostres polítics, de tots els colors, i us emplaço a parlar-ne d'aquí a uns sis mesos.

Em reservo la data de l'1 d'octubre

Quan un membre del govern espanyol afirma que són quatre gats els que es mantenen favorables a la independència, quin és el seu objectiu? Desanimar els independentistes dubtosos? Convèncer els espanyols que la realitat és aquesta? Es tracta d'un autoengany per dissimular davant l'amenaça del referèndum?

Jo puc entendre que el govern espanyol tingui molt clar que serà capaç d'impedir el referèndum, però creure que es tracta d'una mania de quatre polítics exaltats i sense suport ciutadà, em costa força d'imaginar.

Cada partit polític reacciona per interessos i, sobretot, per mantenir fidels els seus militants i simpatitzants. És per això que puc entendre els polítics del PP o de C's, com també d'ERC, Junts pel Sí, o la CUP, però em costa d'entendre el PSC i els Comuns/Podem/ICV. 

He llegit el comentari que la web de Ràdio Arenys posa en boca del regidor del PSC a la nostra vila, el senyor Jordi Muñiz, i ho trobo ridícul: "El dia 1 d'octubre és l'aniversari del nomenament de Franco com a cap de l'Estat". I amb això què vol dir?

Si algú em demana què passarà el dia 1 d'octubre, li hauré de respondre que no en tinc ni idea, però sí que us puc respondre què hi tinc a l'agenda personal des d'aquest matí. M'he reservat aquell dia per anar a votar. Ho podré fer? 

Democràcia representativa amb autoritarisme i corrupció

M'imagino que els motius hi haurà, però d'entrada el fet que un recurs del govern espanyol entrat al Tribunal Constitucional pugui paralitzar la llei o acord denunciat, i que quan sigui al revés no succeeixi, semblaria injust.

Davant la lentitud de la presa de decisions del Tribunal Constitucional (no sempre), pot entendre's que aquella llei recorreguda quedi temporalment suspesa, però per què no passa sempre? Avui hem conegut la sentència del Tribunal Constitucional que declara inconstitucional la llei d'amnistia del ministre Montoro, aprovada via decret-llei l'any 2012. No té efectes retroactius, però si la llei hagués estat del Parlament català, no hauria estat vigent ni s'hauria pogut aplicar mai. Els avantatges que varen obtenir els defraudadors ningú no els hi treu, i tothom tan tranquil!

Si alguna vegada comento que el sistema democràtic de la nostra societat està en crisi, ho faig a partir  del fet que els nostres governants, una vegada assolit el poder no te'ls treus de sobre tan fàcilment encara que quedi demostrat que han mentit i jugat amb nosaltres. No miro només de cara a casa nostra, sinó que tenim l'exemple del president Trump, que avui l'excap de l'FBI l'ha acusat de mentir, que des del primer dia de ser nomenat president dels EUA, i fins i tot abans, no ha parat de maniobrar de manera poc transparent i aparentment anormal, i difícilment se'l podrà fer fora, encara que qui el substituiria és pitjor que ell.

Parlem que Rajoy és el pitjor president en democràcia a Espanya, o bé que, segons el nou president de la Unió Progressista de Fiscals, no hi haurà pacte d'estat en la justícia mentre el ministre Rafael Català continuï en el càrrec, i no hi podrem fer res. Què falla en el sistema democràtic que no permet fer fora els corruptes i governants predemocràtics? Per què un sistema de democràcia representativa, com és el nostre, permet governants autoritaris que s'envolten de corruptes per xuclar els altres? Què impedeix protegir-nos-en? Hem arribat a un final d'etapa? Què vindrà després?

La nostra solidaritat universitària no té fronteres

Encara que la meva filla ho aprovi tot aquest any, sé que em tocarà pagar la matrícula del curs vinent, i no és barata. Al mateix temps, també sé que contribueixo a què els universitaris andalusos puguin matricular-se gratuïtament, si són competents. És una mostra més de la nostra solidaritat. És això el que reclama la presidenta del PSOE andalús, oi? És aquesta la política que pretén defensar dins del PSOE, oi? i el senyor Pedro Sánchez pensa igual? El PSC també?

En un temps que la solidaritat és escassa, comprenc que tots plegats hem de fer un esforç, sobretot per ajudar les persones que tenen veritables problemes per sobreviure, per gaudir del mínim imprescindible i tenir un futur a la vida, més enllà de l'haver d'anar pidolant a tothora, però a vegades el concepte solidaritat es confon.

No és el mateix ser solidari que cornut i pagar el beure. Precisament la mala praxis ha estat clau perquè molts catalans que mai havien defensat de manera oberta els seus anhels independentistes, s'hi hagin sumat després de veure com ens prenen el pèl. I no només això, sinó que a sobre et tracten d'insolidaris.

Ha fet molt mal la política dels diferents governs espanyols, però també la manera com hem reaccionat des del nostre país, i ja se sap que es va d'un extrem a l'altre, perquè els termes d'entremig són molt difícils d'aconseguir. 

Cadascú que pensi el que vulgui, i ho interpreti com cregui més convenient, però estic segur que a Andalusia, avui, encara hi ha problemes més urgents a resoldre abans de donar gratuïtat universitària a tots els bons estudiants, encara que ho carreguin al nostre compte.

L'antiga CIU continua esmicolant-se

No m'ha sorprès gens ni mica veure com Germà Gordó sortia del PDECat. Pensaria que la petició de Marta Pascal, l'actual dirigent del partit, perquè Germà Gordó fes un pas al costat, venia més per l'ombra que li feia Gordó que pel fet de ser investigat pel cas del 3%

En les primàries del nou partit, Gordó va fer forat i el corrent intern Nova Convergència no ha posat les coses fàcils a la secretària general. Caldrà veure si els simpatitzants d'aquest corrent, liderat per Gordó, li seguiran els passos o preferiran mantenir-se dins del partit, esperant el moment ideal per sortir de l'armari, potser amb les properes eleccions.

Realment el trencament de la Fundació CIU ha provocat un moviment escalat de divisions i la creació de corrents interns i partits polítics, que ha reafirmat el model trencadís de la política catalana. No ens podem pas queixar de no tenir on escollir, en tot cas el mal ens vindrà per la vulnerabilitat i inconsistència de les minúscules formacions polítiques.

La preocupació de molts serà el futur del procés, sobretot si Germà Gordó posa distància dels fins ara companys de viatge de Junts pel Sí. El que em preocupa a mi són les dificultats per aconseguir un Govern estable correctament avalat pel Parlament català, que no paralitzi més la situació política actual.

Cop d'efecte fastigós per dissimular les pròpies misèries

Em pregunto si el trencament de relacions diplomàtiques amb l'estat de Qatar és una decisió ben argumentada o un cop d'efecte de l'Aràbia Saudita per demostrar als EUA que volen continuar essent amics. Fins ara sempre se'ns ha presentat el regne saudí com el gran protector dels jihadistes i ara amb les acusacions a Qatar semblen voler rentar-se la cara i donar una imatge molt diferent.

M'imagino que els experts en la regió asiàtica ens explicaran detalls de tot plegat i ho podrem entendre millor, però no deixa de sorprendre'm la decisió presa pels diferents estats que s'han sumat a la iniciativa saudí.

Mai he confiat en els EUA per aconseguir la pau al món, però en aquests moments, amb Trump a la presidència, encara és menys creïble. Hem criticat els polítics, i ho continuem fent encara, per la seva manera d'obrar, per exemples que ens han demostrat que buscaven massa els seus propis interessos, però en el cas de Trump no el podem posar en el mateix sac. Es tracta d'un personatge sense escrúpols i molt ignorant que no farà res de bo de cara els altres.

Estem carregats de prejudicis, però els fets hi ajuden. Ni Qatar ni l'Aràbia Saudita són estats que ens mereixin confiança per la seva manera de tractar els seus súbdits. Fa molta ràbia pensar que no som capaços de tallar les relacions amb els estats potents, per interès. Espanya fa quatre dies que va anar a vendre armament a un país on la dona està maltractada i també els immigrants que hi treballen. No és qüestió de religió, sinó d'autoritarisme i menyspreu. 

Si fóssim coherents i valents, no voldríem saber res d'aquests estats que no respecten els drets més elementals de les persones, però no ens ha de venir de nou. Tots recordem quina va ser la reacció de la majoria d'estats del món respecte la dictadura franquista al nostre país. Ni valors ni moral ni res més que interessos econòmics i hipocresia diplomàtica. Tot plegat un fàstic.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

El cas que en fem del defensor del ciutadà

Arran de la xerrada d'ahir el vespre amb el defensor del ciutadà de la nostra vila, m'han sorgit uns quants pensaments que voldria compartir amb qui hagi vingut a parar en aquest blog. Més que entrar en experiències i exemples de casos tractats, m'interessa parlar de la figura en sí mateixa i de la repercussió que té, tant per al vilatà com per a l'equip de govern municipal.

L'objectiu i sentit de la tasca del defensor és donar la mà al vilatà en les seves relacions amb l'administració, sempre que existeixi un conflicte, ja sigui perquè no n'ha rebut resposta o bé aquesta no es considera satisfactòria. 

Vivim un temps en què tothom es posa a la boca la transparència i el bon govern. Hi ha una llei de recent entrada en vigor que detalla molt clarament tot allò que el ciutadà ha de poder consultar i conèixer de l'administració pública i que té dret a exigir-ne la informació. Caldrà estar molt alerta, però que no només la informació estigui a l'abast, sinó que a més sigui entenedora. 

L'administració pública ha de donar les eines i té l'obligació d'ensenyar tot el que fa, per evitar un mal ús del poder assolit en unes eleccions, i la figura del defensor del ciutadà o síndic, és important en tant que no tothom està capacitat per enfrontar-se a la maquinària administrativa, amb un mínim de possibilitats d'obtenir una resposta justa.

Les preguntes que em faig són: L'administració dóna el suport necessari a la figura del defensor del ciutadà? Quin cas en fa de les seves recomanacions i crítiques? Serveix per alguna cosa l'oficina del defensor del ciutadà en una població com Arenys de Mar?

He dit al començament de l'escrit que no parlaria d'experiències a la nostra vila, però m'agradaria que polítics de l'actual govern municipal o que n'hagin format part anteriorment, reflexionin fins a quin punt han acceptat i intentat resoldre aquelles peticions que el defensor del ciutadà els ha plantejat. Si la resposta és positiva, podrem concloure que la feina del defensor té sentit, però si no rebem resposta, molt em temo que és perquè no ens acabem de creure l'objectiu ni la necessitat del defensor del ciutadà a la nostra vila.

Gràcies Carles per tot el que ens has ensenyat

Trista notícia a primera del matí quan ens anunciaven la mort d'en Carles Capdevila, una mort que, malauradament, no ens ha vingut de nou, però ens ha causat dolor. La seva lluita infatigable contra la malaltia no el va privar d'escriure i alliçonar-nos sobre les coses més simples, però al mateix temps tant humanes i presents a la nostra vida. Aquelles coses que donem per sabudes i no hi parem l'atenció que caldria.

En Carles va aconseguir que jo trobés el diari que havia estat buscant des de feia molts i molts anys. Un diari, en català, gens sensacionalista, amb bona informació, amb grans documents i treballs periodístics, amb col·laboradors interessants, en defensa del nostre país, de manera clara, però honesta.

La imatge que transmetia en Carles era d'un gran professional i al mateix temps un pare de família, reflexiu i interessat en buscar el perquè de les coses, enamorat de la vida, de les coses senzilles, de la bondat, col·locant-se al costat dels més febles. Un defensor del seu país, del dret a decidir, i detractor  de qualsevol tipus de corrupció.

El diari que va fundar ha jugat un paper molt important de creació d'opinió, però ensenyant sempre les cartes. Ningú no el podrà acusar mai d'haver enganyat, en tot cas s'hi podrà estar en contra políticament. El repte de l'actual direcció del diari és gran, perquè el color que li donava en Carles era molt personal i intransferible. Els que des del primer dia ens hem trobat bé amb l'ARA, voldríem continuar fidels al diari, però això dependrà de l'encert i capacitat dels seus directors, que evitin caure en l'error i defectes de la majoria de mitjans de comunicació.

Sempre he pensat que els grans professionals acostumen a ser unes grans persones. Gràcies Carles per haver permès que et coneguéssim suficientment per aprendre a estimar les petites coses de la vida.

Se'n va Moix, però en vindrà un altre

Qui ho diu que a Espanya no hi ha dimissions? Avui en tenim un exemple, amb la dimissió del Fiscal Anticorrupció, el senyor Moix, però no ens enganyem! Ha dimitit perquè tots nosaltres callem, però no havia fet res de malament, i el Fiscal General no el pensava dimitir!

Teníem un fiscal anticorrupció amic i aliat del partit més corrupte de la història de l'Espanya democràtica. Insòlit! Estava tot preparat i ben lligat, però sempre hi ha aquell periodista que veu més enllà del necessari i aconsegueix crear problemes al govern. Són periodistes que s'escapen del control del govern i dels grans mitjans de comunicació, tots ells conxorxats.

I ara vindrà el relleu. Es barregen diferents noms, però no tingueu por que nomenin ningú que pugui fer témer conseqüències negatives als corruptes del PP. Serà simplement un canvi de cromos, per anar avançant. Sacrifiquen personatges, però els beneficiats són sempre els mateixos.

N'hem vist unes quantes, però encara en vindran de més grans. Han estat molts anys d'acumulació de poder, beneficis i preferències. No hem tingut uns polítics entregats al servei del poble, sinó al poder personal i el diner, i la taca s'ha anat escampant per abastar el poder judicial. La justícia és administrada en funció dels que ostenten el poder, sigui econòmic o polític. La dimissió d'avui és una anècdota que no soluciona en res la corrupció que ho domina tot. Moix no dimiteix pel què ha fet, sinó pel que té.