Els partits polítics en crisi

Vivim en una contradicció constant, la qual cosa no seria negatiu si en fóssim conscients, però el problema sovint ve perquè no ens n'adonem. Quan analitzem els partits polítics, que en sabem molt, critiquem la crisi en què es troben la majoria d'ells i envegem la integritat d'altres. Això no sempre va així, és a dir, no sempre qui està en crisi és qui ho té més magre, a no ser que es tracti d'una crisi permanent.

El PP, encara que ha patit els seus moments, es pot considerar un partit polític força íntegre amb una devoció gran al seu líder, tot i que no sempre ha estat així. La resta de partits, en general, han trontollat més i actualment estan en crisi.

La crisi l'hem d'interpretar com una oportunitat, a no ser, com deia abans, que sigui una crisi perenne, o bé de futur incert. Les crisis dels partits polítics estan en sintonia amb la societat en general. Una de les crítiques que reben avui els polítics és la de la manca de representativitat i el seu poc interès en la participació de la ciutadania, més enllà de les votacions de cada quatre anys.

Ens adonem també que molts problemes actuals de dins dels partits giren al voltant del lideratge. Passa al PSOE i en menor mesura també a Podemos. La crisi dels partits polítics, però no acaba només aquí. Hi ha qui té problemes de base importants. Com en tota crisi, si es condueix bé pot ser un revulsiu per al partit polític. Es tracta de dialogar i deixar molt clar quins són els objectius, més enllà de guanyar les eleccions.

Per tot això crec que, al marge de la dependència del PDECAT a l’èxit o fracàs del procés, de la crisi d'identitat de C's, vistos els resultats electorals i el poc cas que el PP li fa, o del ser o no ser d'ICV i EUIA, la crisi del PSOE és més profunda que no pas la que pugui patir Podemos, perquè han posat en dubte els seus objectius i han gairebé trencat el seu lligam amb la militància, o amb bona part d'ella. 

No és fàcil que amb un cop de puny sobre la taula la maquinària comenci a treballar de manera conjunta, si més no en els partits d’esquerra, i és per això que mentre estiguem parlant de problemes de lideratge, el partit se’n ressentirà. És l’essència i els grans objectius el que pot unir la militància per treballar plegats per aconseguir-los.

La salut de Jorge Fernández Díaz

Segons he pogut llegir a la premsa digital d'avui, l'ex-ministre d'Interior patiria un càncer de fetge. No cal dir que és una mala notícia i que només puc desitjar-li una bona recuperació i que superi la malaltia.

Qui m'hagi seguit en aquest bloc sabrà que a l'ex-ministre Jorge Fernández Díaz no l'he deixat massa bé i l'he criticat fins al punt d'afirmar que ha estat el pitjor ministre de la història de la democràcia espanyola. Això no treu, però que em dolgui la seva malaltia i que li desitgi tota la sort del món per superar-la.

Una cosa és la persona i l'altra el càrrec que ocupa. Com a persona no hi tinc res a dir, encara que pugui pensar que hi té molt a veure amb la seva manera d'actuar. Com a polític sí que està a mercè dels comentaris crítics i en el seu cas se'ls ha merescut.

Jorge Fernández Díaz no només forma part d'un partit polític corrupte; no només ha estat descobert conspirant contra polítics catalans, aprofitant el seu càrrec, sinó que a més ha pres moltes decisions errònies, algunes d'elles força patètiques. Potser ara que sembla que el PP vol canviar les formes, li resultaria més còmode actuar, però jo sempre he pensat que l'ex-ministre compleix tots els estàndards de ministre franquista, com va ser, per exemple, el senyor Rodolfo Martín Villa.

L'afany pel diàleg del PP

El nou govern espanyol, del mateix color polític dels darrers cinc anys, ens vol fer creure que de cop i volta els ha vingut la dèria per dialogar amb Catalunya. Fins i tot la seva vicepresidenta, la mateixa d'abans, però amb funcions una mica diferents, s'ha muntat un despatx a Barcelona per representar una voluntat negociadora sense límits, encara que de moment només hagi parlat amb els representants polítics que l'han fet vicepresidenta, oposició a Catalunya.

A vegades crec fermament que el govern del PP ens considera uns babaus que ens ho creiem tot. Potser fins i tot tenen part de raó, però a mi em resulta insultant i una cosa encara més interessant, em reafirma en el meu rebuig a tot el que faci olor de partits polítics espanyols. Res a dir en contra de la societat civil espanyola que prou pena tenen d'haver-los d'aguantar.

Sents el ministre Rafael Catalá parlant del diàleg i se't remouen els budells. Com podrà tenir tanta cara! És que potser ho diu perquè ara no tenen majoria absoluta? Però si no els caldria canviar perquè C's i PSOE li donaran tot el suport quan es tracti d'anar en contra de Catalunya, i el PSC...

Si realment creuen que han de dialogar, perquè han trigat tants anys a decidir-se? Realment volen dialogar o fer-nos desistir del referèndum? Podem confiar en les promeses que ens faran? Parlaran de la revisió del finançament autonòmic, quan està pendent des de fa dos anys? Diran alguna cosa del corredor del Mediterrani? 

Permeteu-me que em mostri molt escèptic. Fa molt temps que vaig perdre la fe en aquesta gent i no els veig gens honestos a l'hora d'actuar. Ni em crec que vulguin dialogar ni que ens ofereixin res més del que ens han donat fins ara.

Quin futur ens espera a Arenys de Mar?

L'entrevista a l'economista i sociòleg Josep Maria Pascual, al diari ARA, resulta interessant. De fet n'hi ha més d'una que m'ha agradat llegir i pensar-hi. Pascual, segons diu el diari, és un especialista en estratègies urbanes que ha assessorat més d'un centenar de ciutats, i ja m'agradaria que assessorés el meu govern local, però potser és una vila massa petita com per pretendre tenir un expert com a assessor. De moment tenim un cap de protocol que, a part d'indicar on s'han d'asseure els regidors i regidores a la missa de Sant Zenon, deurà vetllar per quines portes s'han d'anar a tocar perquè no ens quedem gestionant només el migrat pressupost municipal.

Quan li pregunten a Pascual en què consisteix dissenyar estratègies urbanes respon "en conèixer la dinàmica de la ciutat, veure les oportunitats i amenaces que té de cara el futur, i identificar els projectes més interessants".

Jo em pregunto si el meu govern ho té clar, o si més no si s'ho ha plantejat. Fa molts anys que els diferents governs locals de la meva vila s'han dedicat, amb més o menys encert, a tapar forats, viure del passat i no crear expectatives de futur. Si ara els demano un pla estratègic se'm posaran a riure. Una altra vegada? Si ja se n'ha fet molts! I què s'ha posat a la pràctica? Res!

Si hem estat incapaços fins i tot de consensuar un Pla d'Equipaments, o donar sortida a un Mercat municipal que està hivernant, més enllà d'organitzar tastets una vegada al mes! Ens apuntem a la moda, ara toca els emprenedors, però tot queda de cara a la galeria, i tant de bo m'equivoqui aquesta vegada!

Quants anys fa que parlem de desviar el trànsit de la Riera, d'una nova ubicació de la Biblioteca, de solucionar els problemes del clavegueram... Si hem estat incapaços de resoldre tot això i més, com podem pretendre treballar un pla estratègic per a Arenys amb un mínim de garanties de posar-ho en pràctica?

Continuem fent bullir l'olla, sense condiments que facin el caldo una mica gustós i ens animi a tastar-lo. Ah! Les solucions també poden venir de l'oposició, que en són molts ara!

La mort també en el bell mig de la natura

Ahir a la tarda, des de l'Avenc, contemplàvem el poc nivell del pantà de Susqueda i poc podíem pensar que poques hores més tard tres persones hi perdrien la vida en un fatídic accident automobilístic. Quan creus que tot allò que la vista et permet contemplar està ple de pau, t'adones de la crueltat de la vida, i de la necessitat de viure intensament el present i aprofitar l'existència per gaudir i fer gaudir els teus.

Una vegada plorades les tres morts i amb la mirada en com evolucionen la resta dels familiars afectats, tres menors d'edat, parlem de la imprudència o temeritat del conductor del vehicle, i tots ens escandalitzem de les condicions del viatge, sense mesures de seguretat i amb excés de passatgers. Ara, però és tard i només pot servir d'exemple per aquelles persones que continuen fent orelles sordes als avisos preventius.

Molts conductors, abans d'iniciar un viatge, no s'aturen a pensar en la seva responsabilitat per les persones que ocupen el vehicle, i la necessitat de conduir amb precaució, no només limitant la velocitat, sinó tenint molt clar també quin és el trajecte a realitzar i les dificultats o perills que pot suposar.

Cal pensar que tan perillós pot ser un conductor que supera els límits de velocitat, com aquell que condueix a poc a poc, però no sap situar-se a la dreta. Tens la sensació que per alguns conductors el fet que els avanci un cotxe sigui un atac al seu honor, i per això fan l'impossible per evitar-ho.

A mi m'agrada conduir, però continuo pensant que la conducció en si mateixa no té cap sentit, i que el cotxe serveix per apropar-te on vols, i ho has de fer amb seny i responsabilitat.
Des d'aquí el meu condol als familiars de les víctimes de l'accident d'ahir a la tarda.

Quan i per què fem el paperot

Treballar avui és fer el paperot. Crec que una cosa així l'ha dit un representant de Societat Civil Catalana de Badalona, en relació al fet que càrrecs electes locals hagin anat a treballar als ajuntaments. I voleu dir que no l'estem fent sempre tots el paperot?

També podríem dir que les dotzenes de persones que s'han manifestat per Barcelona celebrant el dia de la Constitució han estat fent el paperot, no? O la seixantena, segons diu la premsa, que ho han celebrat davant de l'ajuntament de Rubí, i la cinquantena que els han xiulat també, oi?

El paperot el fem sovint i normalment serveix per manifestar, de manera molt expressiva, allò que pensem, volem o reclamem, però no ens deixen. Si no ho podem votar, ho manifestem. 

Anar a treballar avui, el dia de la Constitució, pot semblar una rucada, però també es pot interpretar que estem farts d'aquesta Constitució que se'ns planta a la cara cada vegada que reclamem ser lliures i poder decidir. Quina manera millor de dir que no volem aquesta Constitució que ens ofega?

Perquè el problema és quan les coses es converteixen en sagrades i inamovibles. Una constitució no es fa per canviar-la cada dos per tres, però tampoc ha de suposar una llosa que no avança amb el temps, quan sí que ho fa la societat. No voler entendre això és d'ignorància o mala fe. Que cadascú esculli el que cregui més versemblant.

La ciutadania es manifesta en un referèndum

Estic convençut que no se us ha escapat algun comentari sobre el referèndum italià d'aquest cap de setmana, amb un resultat contrari al que defensava el primer ministre. ¿No heu sentit alguna persona dient que no es poden organitzar referèndums sense tenir assegurat l'èxit? ¿No li heu sentit dir que el primer ministre italià, com també el primer ministre anglès amb el Brexit, han estat uns irresponsables? Si acceptem aquest pensament li estem donant la raó al govern espanyol respecte al referèndum català.

Tot parla i diu defensar la participació, però quan s'organitza un referèndum i no agrada el resultat, menysté la voluntat popular. Això també passa amb els resultats electorals quan guanya qui no voldries. La culpa és que la gent no sap votar. Doncs, no! La gent sap què vota, i en tot cas són els polítics que no saben què demanen.

Si no es vol convertir una referèndum en un plebiscit, cal explicar millor i no obsessionar-se amb el resultat. Si poses el càrrec a disposició del resultat és evident que forces el vot a favor o en contra teu. La ciutadania té dret a manifestar la seva disconformitat i no haver d'esperar quatre anys amb les eleccions que es convoquen. Si creiem sincerament en la participació, siguem coherents i acceptem l'opinió dels ciutadans.

Un diumenge pendents d'Àustria i Itàlia

Dels dos reptes europeus d'aquest diumenge sembla ser que del primer que se'n tenen notícies podem respirar. He llegit que amb el 58% de l'escrutini, el candidat verd austríac hauria guanyat al candidat xenòfob, que fins i tot ja l'hauria felicitat per la victòria.

Tot això ho sabem perquè ens ho diuen uns periodistes que ens han deixat clar que un era el bo i l'altre el dolent. Ens havien espantat dient-nos que si guanyava el xenòfob ens trobaríem en el primer pas de la conversió d'Europa en un conjunt d'estats governats per l'extrema dreta.

Àustria votava el seu president i l'opció era entre un extrem i l'altre. Què vol dir això?

La segona incògnita, que encara no s'ha desvetllat, és el resultat del referèndum italià. ¿Donaran suport al primer ministre italià a la modificació de la Constitució, o bé l'obligaran a dimitir, complint la seva promesa? En aquest cas, l'italià, les informacions han arribat una mica més confoses, defensant el suport al primer ministre, per evitar un daltabaix que ens afectaria a tots. Ara podreu entendre el content que està Brussel·les amb la victòria de Rajoy!

Sembla ser que la modificació proposada de la Constitució italiana enforteix el govern estatal, tot afeblint les províncies, d'alguna manera reduint la capacitat decisòria de la ciutadania, si més no allunyant-la de la presa de decisions. Veurem com acaba.

L'altre dia en una conferència-debat sobre la participació, organitzada per la FMC, ja vaig comentar que per a molts polítics locals i també tècnics municipals - el tema anava d'ajuntaments - la participació és la causa de l'alentiment de la presa de decisions i per tant una mala praxis. En el cas d'Itàlia es veuria com una feblesa del poder polític central.

Quin gust tan diferent al meu!!!

Com que és de domini públic que sobre gustos no hi ha res escrit, l'afirmació que em venia primer al cap "quin mal gust!" no seria correcte, sinó que hauria de dir "quin gust tan diferent al meu!". Em refereixo a la il·luminació de Nadal a Arenys de Mar on, a part d'alguns arbres, han col·locat unes bombolles de colors amb banyes incorporades que ens serviran també per la Festa Major i qualsevol altre festivitat que vulguem celebrar durant l'any.

Potser sóc l'únic arenyenc a qui no li agrada la il·luminació d'enguany, però no em sap gens de greu de fer-ho públic. Mira que n'hi ha de figures i combinacions possibles sense la necessitat de col·locar-hi angelets i garlandes nadalenques, però aquestes bombolles... (per cert, al catàleg de l'empresa aquest model no figura a l'apartat de Nadal).

M'agradaria saber quines persones han estat les encarregades de decidir el model que ens imposaven als arenyencs. Potser van d'acord amb com estem deixant els nostres carrers i places, tots ells pixats fins al punt de tirar per terra fanals de llum. I en això hi tenim tots responsabilitats.

Esclar que avui la imatge sembla no importar a ningú, i ens limitem a fer neteja de casa i llençar per la finestra la brossa. Això sí, la primera opció del pressupost participatiu ha estat una màquina per netejar la vila. És realment bruta, però no podem oblidar-nos que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. L'ajuntament s'ha de posar les piles, però nosaltres hi hem de col·laborar, i els propietaris i passejadors de gossos, evitar malmetre i embrutar fanals i façanes.

No us amoïneu, però, que el temps passa de pressa i no ens n'adonarem i ja serà hora de llevar la il·luminació nadalenca.

Cap entusiasme en les converses entre el PSOE i el PSC

Resulten preocupants les notícies que ens arriben de les converses entre el PSOE i el PSC. Si bé és cert que tot el que podem saber és allò que volen dir-nos i ens traslladen els mitjans de comunicació, no sembla que el PSC tingui gaires opcions de mantenir-se ferm en els darrers principis que encara defensa.

Tots recordem de no fa tant les paraules d'Iceta defensant el dret a decidir. Això ja és història perquè el PSOE els va obligar a claudicar. Una de les poques coses que defensava Iceta, i que potser encara ho fa, a diferència del PSOE, és la definició de Catalunya com a nació. Sembla ser, però que això és excessiu per al PSOE i els amenacen de no tenir ni veu ni vot si no es desdiuen de tals pretensions, i això que afirmen clarament que no som Estat.

Malgrat el trist paper del PSOE a nivell estatal, el PSC encara es veu sotmès als seus desitjos, sota l'amenaça de la ruptura. Estic convençut que el PSC que tots recordem no permetria una abaixada dels pantalons com probablement acabi passant amb els actuals dirigents socialistes catalans. Llavors em pregunto: per què tant d'interès en mantenir les sigles del PSC? ¿No es podrien convertir en la delegació del PSOE a Catalunya, i desaparèixer com va fer el PSUC, un altre dels partits polítics històrics?

Em sap greu, sobretot, perquè encara és hora d'observar un socialisme de veritat en els actuals dirigents del PSOE. Un partit que ha cedit la direcció del govern espanyol a la dreta i que és incapaç de plantar-hi cara, a no ser que les engrunes que arrepleguen siguin considerades suficients. Trista, molt trista és l'etapa actual del socialisme a Espanya i també a Catalunya, i el pitjor de tot és que no es veu a venir cap millora ni tan sols a mitjà termini. 

Aturats a l'asfalt

Si ahir us comentava la travessia del Montseny per anar a parar a Tavertet, avui haig de comentar-vos la cara d'estúpid que et queda quan et trobes en un embús a l'entrada de Barcelona i no pots anar ni endavant ni enrere.

Tenia calculada l'estona que necessitava per arribar a la capital, més del que en situacions normals necessitaria, però essent previsor. La realitat ha estat que ni així he aconseguit arribar a l'hora, i tot per un accident de trànsit, sembla ser, que ens ha deixat a quatre quilòmetres de la ciutat aturats, avançant, quan ho aconseguíem, a no més de 20 quilòmetres per hora.

Res a veure un dia i l'altre. Si ahir em vaig haver d'aturar perquè passés un ramat d'ovelles, avui era l'acumulació de cotxes per metre quadrat el que no em deixava avançar. Si ahir contemplava a mà dreta un prat sembrat de vaques paint el dinar, avui m'he hagut d'acontentar amb observar les zones industrials a la perifèria dels municipis metropolitans i cotxes a banda i banda.

El conferenciant no havia començat, tot just l'acabaven de presentar. És allò dels cinc minuts de llicència que tant molesten qui acostuma a ser puntual, i això que la xerrada començava més aviat a l'hora dels senyors, tot un detall per als que venim de fora i no podem trobar-nos amb les cues diàries de primera hora.

El contingut de la conferència molt interessant, però... estem tant cremats amb la participació que ja no sé si ens ajuda o ens acaba de rematar. Esteu segurs que ens creiem això de la participació? Què entenem per participació? Us fa una mica de mandra participar, oi? Us encalla els projectes també, oi?

La sortida ha estat més ràpida. M'he estalviat la tortura de les obres de la plaça de les Glòries. N'hi ha por molt temps més? Confiem que ens compensi el patiment de tots aquests mesos.

Una escapada a la natura

Aquest matí he travessat el Montseny que és la barrera natural que separa la meva ciutat natal de la meva vila d'adopció. La destinació era Tavertet, al bell mig de les Guilleries, però no hi volia anar pel camí més ràpid, la C-17, sinó pel trajecte que t'acosta a la natura en l'estat més pur, per Coll Formic. És una carretera que, entre setmana, en un dia feiner com avui, et vénen ganes d'aturar-te cada vegada que et creues amb un altre cotxe, i saludar-lo. Oi que ho fem quan passegem pel bosc, i no ho recordem quan som a ciutat?

Ahir el meu fill, parlant de Barcelona, em comentava que allà la gent no saluda. Entren a les botigues i com si no hi hagués ningú. Passejant per la vila et fas un tip de saludar i desitjar el bon dia, i això és agradable perquè dóna sentit al compartir un espai i un temps, i deixar de viure isolat.

Tavertet es lleva molt tranquil, amb molt poca gent pel carrer. Uns jubilats ben abrigats i calçats, han deixat aparcats els cotxes i es disposen a fer una petita ruta, potser camí de Rupit, per l'Avenc. Hi ha uns joves que han instal·lat un càmera fotogràfica a sobre d'un trípode de color groc llampant, o potser és una filmadora. No ho acabo de veure, però s'han situat a la punta de l'espadat. 

Els sis excursionistes em desitgen bon dia, quan passen pel meu costat, i un bon profit. Estic menjant l'entrepà de pernil dolç de cara a la Mare de Déu del Coll, a sobre d'Osor i del pantà de Susqueda. Després aniré a fer el cafè a Can Mariano. L'avi Mariano havia estat veí nostre fa anys, i ens conreava l'hort. Després la casa els hi va comprar la filla de la propietària del pis dels meus pares. Casualitats de la vida. Han passat molts anys!

La tornada l'he fet pel camí més usual, com per anar-me acostumant al que veuré la resta de la setmana. Molt més trànsit, radars i civilització. M'ho prenc com si es tractés d'una vitamina, que ens reforça...

El guió ens porta a parlar del Pressupost

Ahir podia estar parlant de la hipocresia i les incongruències d'una esquerra plorant i lloant la figura de Fidel Castro, encara que cadascú pensa el que vol i s'expressa com vol, sempre i quan els poders polítics i militars li ho permetin. Això a vegades hi ha qui no ho té massa clar. Avui hem de plorar la mort de setanta-cinc persones que sobrevolaven Colòmbia, entre elles un equip de futbol brasiler i els seus acompanyants.

La mort tràgica és sempre impactant i et fa trontollar pensant en com et pot canviar la vida en uns segons, o com la pots perdre. I és pensant en això que transcendeix quan trobes encara més absurd i inútil el joc polític que s'està vivint al nostre país, ara arran de l'aprovació, per part del govern català, del seu pressupost.

Parlo de joc polític perquè les regles estan establertes i el paper que cada partit polític ha de representar ja està escrit. Llegeixes les declaracions dels partits unionistes o de Catalunya sí que es pot, i no et vénen de nou, són les que toquen, sigui quin sigui el pressupost que se'ls presenti. Ja ho tenen escrit de fa temps, des de sempre.

Tampoc sorprèn el paper de la CUP, ells també fan el paper que se'ls ha reservat perquè interpretin. Són el corcó del govern de Junts pel Sí, i amb ells hauran viatjar sense treva. Són els que donen la nota de color i evitin que el resultat sigui del tot previsible. Amb la CUP no saps mai si acabaran en un bàndol o l'altre, i aporten una mica d'emoció, talment un partit de futbol que es guanya per la mínima i el contrari està abocat a la nostra porteria.

De la mort dels futbolistes i els seus acompanyants els nostres diaris no en parlaran gaire més, i només ho trauran per recordar els aniversaris, però dels nostres polítics i el pressupost en sentirem a parlar durant molt dies. Paciència!

Fidel Castro i les contradiccions de l'esquerra catalana

Dissabte parlava de la mort del dictador cubà i em resistia a fer comparacions entre dictadors. M'ha sorprès algunes reaccions de polítics catalans arran de la mort de Fidel Castro. He vist en les seves paraules moltes contradiccions respecte al que ens tenen acostumats. No cal fer llenya de l'arbre caigut, però tampoc és necessari defensar allò que no és defensable.

Quan una persona és respectada per la por que representa estar-hi en contra no és una actitud digne de lloances. No té cap justificació governar un país atemorit, per més serveis que els prestis, les persones han de ser tractades com a tals i no com a bèsties.

Els meus dos gats m'estimen perquè els dono menjar cada dia i els acaricio, i no els haig de raonar perquè els deixo a fora o bé els entro a la casa. Aquest tracte no el podria fer als meus fills, perquè com a persones tenen els seus drets i poden raonar, dialogar, defensar els seus interessos i se'n pot parlar.

Una dictadura és una manera de governar sense escoltar els altres, imposant allò que un considera que és bo per a tothom. Encara que es tingui raó, les persones tenim el dret a equivocar-nos i si se'ns nega aquest dret, se'ns nega el dret a la vida i a la llibertat.

Que uns polítics de la CUP, de Catalunya Sí que es pot, o del mateix PDECat defensin Fidel Castro, em provoca tristor. Ningú m'ha sentit a parlar malament d'ell fins ara, en tot cas hauran estat comentaris en els meus cercles més propers. També és cert que no he mogut ni un dit per tractar de canviar res, però sentir com sento ara, que és l'exemple de la lluita pel socialisme, em fa mal i em sap greu.

Eliminant toxines amb la mirada fixa al mar

Avui m'ha passat que tot caminant pel costat de la platja, d'Arenys cap a Canet, he configurat el tema a parlar en el post i fins i tot alguns comentaris al voltant dels quals desenvolupar l'escrit. Recordo que ho tenia clar i que només calia arribar a casa i posar-m'hi. Em creureu si us dic que no recordo de què volia parlar? Hi estat donant-li voltes i mirant a Internet per si em venia a la memòria, i res, no hi ha manera. Confio a recuperar-ho i que ho pugui explicar un altre dia.

Amb la M. Àngels hem aprofitat que aquest matí era radiant per fer la nostra ruta fins a Canet. Acostumem a caminar a pas lleuger per suar la samarreta i aconseguir eliminar toxines i per la meva banda abaixar una mica el sucre, que l'haig de controlar. Avancem les persones que aprofiten el dia per passejar tranquil·lament i no tenen pressa. Nosaltres anem com si algú ens empaités. Només els corredors passen rabent que gairebé no els veus. Jo em vaig creure un metge que deia que això de córrer no era saludable, perquè masegava els genolls. Sempre és bo tenir un as a la màniga per justificar el que fas.

Arribes a casa content, però cansat. Dius que has fet exercici i que això és molt saludable, però tens ganes d'ajaure't al llit i un altre dia repensar-t'ho. És salut sí, però a casa s'hi està tan bé!

Comencem una setmana que serà dura, o si més no això és el que es preveu, però animats per la feina feta aquests darrers dies. Un bon equip, amb ganes d'avançar i trobar el canvi que desllorigui l'embolic on ens trobem. No sempre anem al ritme dels canvis o no els sabem veure a temps. Aquesta ha de ser la nostra primera reacció.

Mor el dictador revolucionari Fidel Castro

Sens dubte que la notícia més rellevant de la jornada és la mort del dictador cubà Fidel Castro, un personatge potent del segle XX que no ha deixat indiferent a ningú. Castro va fer fora un dictador en defensa del poble i es va convertir en un nou dictador en perjudici del poble.

Entrar a valorar i comparar amb quin dictador vivien millor els cubans, si amb Batista o Castro, no té cap mica d'importància per al cap i a la fi els cubans varen continuar sent governats per un dictador que no tenia en compte la llibertat d'expressió ni la seva voluntat. 

A Espanya el cop d'estat del dictador va ser per fer fora una república i passar a governar amb repressió i sense consideracions al poble espanyol. A Cuba Fidel Castro va fer fora un dictador, però ell va esdevenir un nou dictador. 

No podem recular fins als temps de la meva joventut quan patíem una dictadura feixista i l'esquerra lloava la dictadura comunista de la URSS. Les persones ens mereixem alguna cosa més. Ni d'esquerres ni de dretes, cap sistema dictatorial té justificació. No es tracta de matisos quan la veu del poble no és escoltada. No es pot sacrificar la llibertat amb l'excusa de l'educació o la sanitat, per importants que siguin aquests serveis.

Sempre m'he resistit a fer comparacions, i també he defensat que en democràcia no tot està garantit, ni tan sols la llibertat d'expressió. Nosaltres mateixos vivim el cas que amb l'excusa de les lleis i la Constitució se'ns nega el dret a decidir. Res pot imposar el nostre silenci, diguem-ne dictadura o democràcia, i per tant sempre consideraré Fidel Castro un dictador, i al PP de Rajoy uns enyorats del franquisme.

La cara amable de la CUP

El Programa 'Fora de sèrie' de TV3 d'ahir dijous ens va ensenyar la cara amable de la diputada de la CUP, Anna Gabriel, una persona que sempre hem vist amb cara de pomes agres, com si estigués enfadada amb el món. Ahir la periodista Júlia Otero ens va brindar la possibilitat de veure una altra Anna Gabriel.

Al marge del que jo pugui pensar sobre l'actitud de la CUP en aquesta legislatura, s'ha de reconèixer que la diputada es va mostrar molt coherent amb els seus principis, fins al punt que podria servir d'exemple per a molts polítics professionalitzats.

La sorpresa d'Otero amb la resposta d'Anna Gabriel "no podem ser esclaus dels escons" és digne de recordar. Sempre he pensat que aquesta dependència que es crea en molts polítics és el pitjor símptoma que la política no funciona bé, és la causa del populisme practicat per acontentar els electors i evitar perdre'ls.

Si jo penso d'una determinada manera no puc trair-me només per acontentar qui vull que em voti. Si una persona entra en política ha de ser amb esperit de servei d'acord amb les seves creences i principis. Jugar amb aquests per perpetuar-se a l'escó és la manera més flagrant d'empastifar el sistema democràtic. 

El Gran Recapte remou consciències

Voldria creure que el titular d'aquest escrit és cert, que realment succeeix i que a més això passa a les persones que més possibilitats tenen de canviar el món. Què vull dir amb això? Quines són les consciències que ha de remoure? Les consciències dels ciutadans que aportaran aliments per donar a les famílies que tenen dificultats per menjar? Les consciències de les persones que rebran els aliments? Les consciències dels polítics i poders fàctics que no fan possible que tothom tingui una llar i menjar a taula?

En parlar del gran recapte i del voluntariat podem ser molt demagogs, molt falsos i hipòcrites. És fàcil criticar els altres i no ser capaços de fer una autocrítica per analitzar la part de culpa que tenim nosaltres. També és freqüent desentendre's de la campanya dient que són els polítics els que ho han de resoldre.

Ens cansem de parlar de les mesures socials, de les retallades pressupostàries, de les desigualtats socials i econòmiques, però no fem prou. Com és possible que un partit polític com el PP pugui estar governant mentre hi ha tanta misèria a l'Estat? No serà que tampoc els altres partits polítics no han donat solucions? Algú recorda les mesures econòmiques del govern socialista de Zapatero? Millor que no, oi?

Nosaltres formem part d'aquesta societat injusta que no aconsegueix solucionar la pobresa més extrema en un món occidental, i per tant ens pertoca una part de la responsabilitat. Quina? Cadascú hem d'analitzar-ho i després actuar en conseqüència. 

Hauríem de ser capaços de rebutjar l'existència d'aquestes campanyes, però no pas plegant-nos de mans. Mentre el nostre sistema polític i social no trobi solucions ens caldrà arremangar-nos i ajudar els que ho necessiten, sumant-nos als voluntaris eterns que substitueixen els poders polítics i econòmics del país.

Els primers conflictes del PDECat

En un dia en què es fa difícil no parlar de la mort sobtada de la senadora i ex-alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, hi ha dues notícies que m'han fet cridar l'atenció. Per una banda les discussions internes sobre compatibilitat de càrrecs en el PDECat, i per l'altra, una mica més lluny, els rumors d'un possible frau, a escala internacional, en el recompte de vots en les eleccions nord-americanes. 

Parlar de Rita Barberà, el dia de la seva mort, no és fàcil, sobretot per la interpretació que es pot fer de les paraules. No ha estat mai santa de la meva devoció, m'he cregut sempre que no era aigua clara, i farà ràbia no saber què hi havia de veritat, però en tot cas tenim prou personatges investigats com per fixar-nos-hi i deixar l'ex-alcaldessa que reposi en pau eternament.

És preocupant que la direcció del PDECat es dediqui a discutir si han de respectar o no l'acord d'incompatibilitat de càrrecs, i no es dediquin més a estudiar què poden fer per millorar el país, des de la seva òptica i ideologia. Tornem a ser al mateix lloc de sempre: la política massa vegades és una qüestió de poder i ambició personal i molt poc de servei a la comunitat. Crec que el nou partit comença amb mal peu i no li auguro massa èxit, a no ser que canviï d'estratègia i potser arraconi velles guàrdies que són més un destorb que no pas una crossa. Veurem què hi diu el Consell Nacional que, per cert, hi figura una regidora de la nostra

vila, però no l'ex-alcalde que s'hi va presentar, però no en va sortir elegit. Curiós, oi?

Quant als EUA no sé massa què pensar-ne. Pot ser que Rússia hagi hackejat els vots nord-americans perquè guanyés Trump? És una casualitat que en els estats sorpresa Trump hagi guanyat als llocs amb vot electrònic i Clinton en els presencials? És clar que el sistema electoral nord-americà comporta situacions com l'actual en què perd qui més vots ha obtingut. Si s'accepten les regles s'han d'acceptar els resultats, però si hi ha possibilitat de frau, llavors caldria investigar-ho, si més no per poder continuar confiant en l'electrònica.

Permeteu-me la llicència de la fotografia que acompanya aquest escrit. El toro escapat d'Argentona passejant-se pels carrers de Mataró.

Els meus amics del PSC d'Arenys de Mar què en pensen?

Si els nostres polítics tinguessin un mínim de vergonya les dimissions al nostre país serien més freqüents, però passa que avui diuen una cosa i demà tot el contrari i aquí no passar res! 

Avui em refereixo a l'alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, que m'agradaria seguir de prop perquè rieu-vos dels canvis de jaqueta de molts falangistes els primers anys de la transició democràtica. El paer de Lleida crec que ha passat per tots els corrents interns del PSC, però ha tingut molt en compte de no fer cap pas en fals per no quedar-ne fora.

Avui, però és molt difícil fer passos en fals, perquè se'ls perdona tot, i sinó mireu què els passa als polítics més corruptes... que guanyen les eleccions!

El senyor Àngel Ros el 9-N va votar, no sé si a favor o en contra de la independència, però va votar. Avui el seu partit polític permetrà que el senyor Homs sigui jutjat per haver permès la votació. Curiós, oi? Té lògica? Jo puc entendre que no s'estigui d'acord amb el sarau que es va muntar el 9-N, però si hi participes no n'ets també una mica responsable?

Us ho deia al començament, els nostres polítics no tenen cap tipus de vergonya i potser per això el senyor Ros governa gràcies a C's.

Per què no acceptem que no en sabem més i pleguem?

És curiós que mentre a Catalunya estem veient que ni el PP català ni el PSC són capaços d'obtenir res de bo per al nostre país, al País Basc el PNB i el PSE pacten el nou govern, tot i no tenir majoria absoluta, i ja parlen d'un nou Estatut d'Autonomia amb millors prestacions i blindant les actuals. Serem mesells!

A tot això cal sumar-hi l'actitud de la CUP que torpedina qualsevol intent de presentar una força suficient en defensa del que diuen defensar: el procés sobiranista, aconseguint debilitar les esperances dels més optimistes.

Quan veus tot això desitges que tot s'acabi i que, sobretot, no acabem pitjor de com estem! Això, però no ens ho garanteix ningú i hi ha sondejos que parlen de les ganes d'una majoria de catalans que s'acabi amb la situació actual i que deixem de mobilitzar-nos per no avançar gens.

El que estan aconseguint uns i altres és avorrir-nos i no veure'ls capaços d'aconseguir res. Ni l'estratègia és la correcta, ni la paciència que s'ha de tenir amb ells és eterna. De qui ens podem refiar si els actuals partits catalans, i mira que n'hi ha!, són incapaços de demostrar un mínim de garanties perquè el país surti de l'atzucac en què es troba? Ni econòmicament, ni socialment, ni políticament trobem cap sortida a una situació estancada, típica d'ineptes. Alguns continuen volen marxar d'Espanya, d'altres ja comencem a desitjar anar-nos-en més enllà, perquè l'alternativa cada dia la veiem més grisa.

Monteverdi eclipsa la memòria del 20-N

Començo el meu escrit amb la música de Claudio Monteverdi de fons. Madrigals molt ben interpretats que aporten pau i felicitat... Quina sort poder escoltar música deliciosa i ben interpretada! Probablement hi ha un dèficit de socialització, però un grau suprem d'excel·lència. No es pot tenir tot, però és que la música mal interpretada pot esdevenir una tortura.

Acostumo a escoltar la música per èpoques i durant uns dies de manera reiterada. Aquests darrers dies gaudia de la música clàssica del segle XX, i ja és interessant, però... quan recupero la música antiga, el barroc i començaments del classicisme... aquí em deixo anar. El repertori per als propers dies estarà format per Monteverdi, Corelli, Albinoni i Vivaldi. Després ja avançarem més.

De totes maneres la meva intenció avui era parlar del 20-N, una data que en el seu moment va tenir la seva transcendència, però vist des d'ara ja no saps si el que vàrem veure fou simplement un miratge. La transició democràtica ha anat com ha anat, però ha acabat convertint-se en la supremacia i lideratge sense oposició d'una dreta opressora i gens dialogant. Calien tants esforços per arribar on som ara?

Algú s'ha cregut això del diàleg i l'empatia del nou govern del PP? Revocar els acords del Congrés no és la millor manera d'expressar la millora en el diàleg.

El dictador va morir tranquil·lament i els seus successors han estat incapaços de fer una autocrítica i han mantingut tots els acords presos i les sentències condemnatòries dictades pel dictador que durant quaranta anys va dominar i oprimir els ciutadans espanyols que somiaven en la democràcia. 

He fet bé de començar parlant de la música i d'aquesta manera oblidar-me de la data d'avui i del que va significar el dictador per a Espanya i molt especialment Catalunya. El problema és que quan veus i sents palar el president o la vicepresidenta espanyols no et mous gaires graus del punt de referència del dictador i les freqüències es barregen. 

La hipocresia dels estats occidentals respecte a Erdogan

Avui quan he llegit la notícia de les dues detencions de presumptes jihadistes, un d'ells a Roda de Ter, he recordat la notícia que vaig llegir ahir de les declaracions del president turc sobre el suport d'Europa a Estat Islàmic i la impossibilitat que l'Islam dialogui amb altres religions.

El president turc viu obsessionat per l'existència del seu adversari polític Fethullah Güllen, exiliat als EUA, que fins hi tot fa que demani la visita de l'islamòfob Trump, suposo que per negociar la seva extradició. El que està passant a Turquia mereixeria una reflexió seriosa sobre el comportament de polítics i el suport implícit d'altres països, només per interessos comercials, si no són personals dels seus propis dirigents o persones influents.

Temem i perseguim els possibles terroristes que viuen als països europeus, però deixem de banda moltes declaracions i actituds de dirigents islamistes que no afavoreixen el diàleg ni l'entendre's per intentar acabar amb el terrorisme al món.

Sorprèn que en una població com Roda de Ter, en mig de la comarca d'Osona, aparentment tranquil·la i gens conflictiva, hi pugui haver una persona que es dediqui a reclutar candidats per combatre a favor de l'Estat Islàmic. T'imagines que aquestes persones viuen a la perifèria de les grans ciutats on tot passa més desapercebut, però avui Internet t'acosta a l'actualitat més vital des del punt més remot.

És important detectar les persones que es dediquen a confondre els joves i portar-los a l'engany més absolut per una causa falsejada, però no podem desentendre'ns d'aquells dirigents polítics que enganyen encara a més gent i donen la culpa als seus adversaris. Hi ha molta hipocresia en la política dels estats occidentals. 

Canvi de delegat estatal a Catalunya

Potser m'equivocaré, però crec que el canvi de delegat del govern estatal a Catalunya és positiu, no tant pel que pugui oferir-nos, sinó per deixar de perdre el temps en ruqueries. Jo sempre he pensat que el PP català tenia millors candidats per ser designats delegats del govern que no pas la senyora Maria de los Llanos de Luna. L'he trobat sempre molt ridícula i això que el més a prop que l'he tingut ha estat a l'altra banda de la televisió.

Al senyor Josep Enric Millo el coneixem millor i també ens coneix més bé. Té experiència política i abans de militar en el PP havia estat a la UDC, que tampoc és garantia de res, però com a mínim no ha estat intoxicat des d'un principi.

Continuo pensant que el PP català no ens ha defensat mai davant les acusacions i menyspreu de Madrid, però estic segur que Millo, en un altre ambient, actuaria de manera diferent. No crec que pensi el mateix que personatges com l'ex-alcalde de Badalona o l'ex-ministre d'Interior, el "pongo" del PP segons Polònia.

Com que l'activitat política és força frenètica caldrà esperar a veure quins són els seus primers passos per comprovar si l'actitud del nou delegat espanyol a Catalunya varia respecta a la ja ex-delegada. Desitgem que sí, i que sigui per a bé de tots plegats!

Continuo pensant que la figura de delegat a Catalunya, i a qualsevol comunitat autònoma, és innecessari que per alguna cosa tenim un govern propi.

El desprestigi dels organismes internacionals

Si fins ara hem estat parlant abastament de la crisi econòmica seria interessant que eixampléssim el seu abast i ens fixéssim en altres elements que també es troben en crisi. El més fàcil és parlar de valors. Amb això donem resposta a tot i ens quedem tan tranquils.

Digueu-ne el nom que vulgueu, però quan veus què ha passat, per exemple, amb el senyor Jorge Fernández Díaz, perds totes les ganes de confiar en ningú. No sé si hem de parlar de valors o directament de frau i prevaricació del poder polític.

Els nostres polítics i el comportament d'una bona part d'ells han aconseguit que la corrupció sigui un fet natural i no pas extraordinari. Ens hem acostumat a conviure-hi i ja no ens provoca cap reacció, ja no ens ve de nou!

Vivim una època on no només les Nacions Unides han perdut credibilitat, sinó que hi ha un conjunt d'organismes internacionals que tampoc inspiren cap confiança. Un d'ells és el Tribunal Penal Internacional, que els presumptes delinqüents no hi confien, perquè els emprenyen massa, i s'esborren. De fet és una mica el que volem fer els catalans amb el Tribunal Constitucional. La diferència és que Putin pot sortir de la Cort de l'Haia i nosaltres haurem de plantar-nos, i no serà fàcil.

De totes maneres no mirem únicament Rússia, perquè l'acord no l'ha ratificat mai ni els EUA, Israel, Índia o la Xina. Rússia ara en surt, com ho han fet abans alguns països africans que han manifestat que el Tribunal només jutja presidents negres.

De fet, si mirem la feina que ha fet el Tribunal Penal Internacional fins ara, és força depriment i no sé si té massa sentit continuar-lo mantenint. Em ve a la memòria el cas del Sàhara i el paper que han jugat les Nacions Unides... Tot plegat una llàstima! i no vull parlar de la Comunitat Europea perquè llavors ja ens posaríem a plorar.

Junts pel Sí i poca cosa més

Aquest podria ser el títol de l'escrit si tenim en compte què està passant a la comarca d'El Maresme en les relacions ERC-CIU. A Arenys de Mar ERC, amb l'ajuda d'altres forces polítiques, va presentar la moció de censura contra qui llavors era l'alcalde, fitxatge recent de Convergència, ara PDECat. Al Consell Comarcal és CIU qui envia ERC a l'oposició, i ara és l'alcaldessa de Canet (ERC) qui fa fora CIU del govern municipal.

Matrimoni de conveniència al Govern de la Generalitat per tirar endavant el procés d'independència, però als municipis s'estiren el monyo.

De fet trobaríem coses més estranyes en altres institucions. Tenim per exemple el Parlament Europeu on CIU, ara PDECat, forma part del Grup Liberal de la mà de C's. I és que en política tot s'hi val, fins i tot la incoherència i les contradiccions. 

Tot això podria ser comprensible si les divergències ideològiques, o fins i tot estratègiques, fossin la causa de les ruptures. El problema és quan la causa són les relacions personals, ja sigui per aconseguir més poder o més prestigi. Aquí és on la política fa mal i es creen totes les desafeccions. 

El mateix procés d'independència ha viscut moments tensos i de risc de ruptura per qüestions personals. La nostra història està plena d'episodis absurds i enfrontaments que ens han debilitat més que no pas la resistència externa. D'això encara no n'hem après res.

Desconec la política municipal de Canet de Mar i l'abast de l'enfrontament entre les dues agrupacions polítiques, però en tot cas hauríem de confiar que tot es fa en benefici dels canetencs, però molt en temo que aquests són els últims a qui es tindrà en compte.

L'equip de govern no convoca els consells

Junts per Arenys, a l'oposició, denuncia el fet que l'equip de govern no convoqui els consells municipals de Benestar Social i del Geriàtric, i es demana per què. Serà potser perquè l'equip de govern no es creu això de la Participació?

Queda molt bé dir que creus en la participació, encara que en el fons t'emprenyi i desitjaries que aquesta conya no existís. Això passa a molts polítics, que després es pensen que ho dissimulen prou bé, però no. Són polítics que a l'oposició fan grans arengues sobre la participació, però quan arriben a governar ja no se'n recorden. Ho recuperen, això sí, quan s'acosten les eleccions.

A Arenys en tenim d'aquests polítics, i en tenim a les dues bandes. Cal recordar que l'any 2011, amb el canvi de mandat municipal la regidoria de Participació Ciutadana va desaparèixer i no es va recuperar fins que el PSC va entrar al govern municipal que presidia Estanis Fors. Algú em podria dir que no cal tenir una regidoria de participació per demostrar que creus en la implicació de la ciutadania, sinó que ho practiques transversalment, però... tampoc som tan ingenus.

Al cantó del govern actual també n'hi ha que mentre governaven mai es varen acabar de creure això de la participació, ni dels consells municipals de participació, i en canvi quan varen ser a l'oposició no es treien la participació de la boca.

No sabria dir si és qüestió de tenir penques, ser un desmemoriat, o un oportunista, però en tot cas és una evidència que una cosa és predicar i l'altra exercir. Si realment els 17 regidors i regidores del nostre ajuntament creguessin en la participació, tindrien molt clar el text del Reglament de Participació i el poc desenvolupat que està. 

La participació com la gestió municipal en general, a la nostra vila funciona a mata-degolla, pressionats per la pròpia normativa, i buscant la manera de trampejar-la de la millor manera possible sense que es noti gaire. Ara es convocaran els consells i quina periodicitat tindran? Just fins que no puguin allargar més la següent convocatòria. I el contingut?

L'empàtica que es tancava al diàleg

Avui he dedicat una bona estona a Economia, a la Teoria de la Demana i l'Oferta, al preu d'equilibri, a la regulació del mercat... i poc temps a la política. Que bé, no? M'estalvio de parlar del mateix, encara que de rebot...

Abans de començar a escriure el post he llegit de passada les notícies del dia i m'ha cridat l'atenció la referència a una entrevista al fins fa poc ministre d'Exteriors. Un ministre que xerrava pels descosits i que era qui més s'implicava opinant sobre el procés i la independència de Catalunya.

És curiós com les coses, quan les coneixes, et canvien l'opinió. Ara resulta que l'ex-ministre Margallo era del grup dels bons, no pas perquè estiguessin amb nosaltres per concedir-nos la independència, però sí dels que veien que el govern espanyol no estava fent bé les coses. Ara el president Rajoy ha col·locat l'empàtica vicepresidenta al davant del diàleg amb Catalunya, però Margallo diu que precisament ella formava part del grup poc disposat a mantenir els ponts de diàleg. I ara... ara serà l'encarregada de dialogar? Quines curiositats té la vida!

Cantonigròs, balcó de la plana de Vic

Aprofitant la darrera llum del dia he fixat la mirada a l'horitzó i he copsat la imatge del Pedraforca, lluny, molt lluny del Collsacabra. Cantonigròs es fa estimar i qui el coneix i ha gaudit de la seva tranquil·litat, la seva vegetació, de la seva gent, no se n'obliden mai, i quan poden hi tornen o s'hi instal·len.

Avui, amb l'Ignasi, ens hi hem apropat i hem gaudit del paisatge, del bon temps, de la bellesa dels paratges, la majoria dedicats a la pastura de vaques i ovelles. Amb prou gent per no sentir-te sol, però sense la massificació que de molts indrets darrerament es queixen.

Records d'infantesa i una certa melangia pel temps transcorregut sense gairebé contacte. Aquell carrer llarg i ple de sorra, amb les bicicletes de protagonistes, les botigues que ara són història, la perruqueria que al mateix temps era una pseudo-farmàcia, la pastisseria i gelateria... Can Molas i Can Canal, Ca la Filomena i Can plats i olles...

Han passat molts anys i tot ha canviat força, menys camps i més pastura, però amb gent nova que s'estima el poble, que se l'ha fet seu sense que tu te n'adonessis, perquè ja fa massa temps que en vares marxar. 

Es fa estrany que no et recordin que ets aquell de Can Mateu, sense ser-ne; totes aquelles persones grans que et mereixien tant de respecte i que ara ja no hi són. Potser els fills o fins i tot els néts... 

El senyor Jaime, a Can Rifà i a Cal carreter. El senyor "Pesseta" i a Cal Sastre. Les 'ties', Can Gavarró, i els francesos... La Rat i en Jan assegut al balcó gronxant les cames. El senyor Màrius, Can Muntaner i Can Vidal, i els xalets que encara carenegen la pujada al camp de batualolla.

Un dia aniré fins a la font del rajolí i la font del faig per veure si encara raja l'aigua. La tornaboda... encara es reuneixen les famílies per compartir el berenar, al so de la cobla? en uns segons circulen molts pensaments que et fan adonar que ha plogut molt des de la primera tómbola de la parròquia, o el muntatge dels esquellots al local de la parròquia, les classes de llatí per poder fer d'escolanet o la pujada a Cabrera i la baixada a la Foradada o el Nàutic... 

Myron Ebell i el cosí de Rajoy

Hem descobert l'amic del cosí de Rajoy, aquell que li va assegurar que el canvi climàtic era una falsedat, que no existia. Sembla ser que el senyor Myron Ebell, conegut negacionista del canvi climàtic és l'escollit pel president Trump per dirigir l'Agència del Medi Ambient. Segons he pogut llegir, el senyor Ebell té un historial molt interessant com a detractor de qualsevol teoria defensora del canvi climàtic, que es mofa de tothom que ho defensi, i que és al mateix temps un gran amant de portar la contrària.

També diu la notícia de l'ARA que aquest personatge prové d'una organització parcialment finançada per la indústria del carbó, la principal víctima de la teoria del canvi climàtic, que promou la reducció d'emissions de carboni en la generació de l'electricitat. Això ho pot explicar bastant tot.

L'exemple de Myron Ebell ens pot il·lustrar el futur de l'era Trump, que presumiblement no provocarà grans cataclismes, però que de mica en mica i dissimuladament orientarà l'economia caps a uns interessos determinats. Tot en benefici de...

Amb un Congrés i un Senat en mans dels republicans i un president que ens ha oferta un discurs tan alarmant durant la campanya electoral, només cal esperar que el Partit Demòcrata es recuperi de la batzegada i es dedica a denunciar qualsevol pas en fals en benefici d'una minoria potent, que mou els fils de la majoria de nord-americans. 

Els EUA potser s'avergonyeixen del seu president, però a nosaltres això no ens resulta tan estrany, fa alguns anys que ho patim en pròpia carn.

A la mort de Leonard Cohen

Hem conegut la notícia de la mort de Leonard Cohen, un cantautor canadenc que sempre m'ha plagut escoltar, encara que no n'hagi estat un fan fidel. Hi ha uns quants músics, ja 'granadets' que la seva música m'ha atret. No en són molts, però entre ells hi ha The Beatles, Bob Dylan i Leonard Cohen. Deu ser que sóc un clàssic perquè la meva música preferida és la clàssica i a la feina ja en fem broma.

També és cert que Cohen tenia una edat i que la qualitat de les seves interpretacions havia baixat, però això no treu que el tingués en estima i que m'agradés escoltar les seves cançons. Avui dia 82 anys no és tan estrany arribar-hi, però sí que ho és més estar al peu del canó. Li agraeixo la seva aportació al món de la música. Que descansi en pau!

Tota la culpa és del populisme i de qui el practica?

Arran de la victòria de Donald Trump m'he fet un tip de llegir la paraula "populisme" un adjectiu que repetim tant que ja no sabem el seu veritable sentit, ni qui és més culpable qui el practica o qui se sent atret. Crec que hauríem de reflexionar sobre el mot i on l'emprem, i no donar la culpa a qui diem que el practica, tan alegrement.

Trump és populista o practica un discurs populista per atraure la gent que l'escolta. Els diu allò que volen escoltar encara que no hi cregui. Fa les promeses que a la majoria de ciutadans agraden per aconseguir el seu vot. Però per què passa això?

Tot el mal, tots els problemes vénen de l'actitud populista, en aquest cas del nou president nord-americà? No hi tenim tots plegats una mica de culpa? És molt fàcil afirmar que els votants de Trump viuen enganyats i són seduïts per les seves paraules, però és que no hi vivim tots una mica enganyats pels actuals governants? Per què era millor Hillary Clinton? 

Els europeus temem que l'efecte Trump tingui conseqüències al nostre continent, i ara tothom mira què pot passar a França. Si surt escollida presidenta Marine Le Pen, serà per culpa dels ignorants electors francesos? No podria ser que la culpa fos dels actuals dirigents que no han estat a l'alçada de les circumstàncies? No serà que la ciutadania francesa, en aquest cas, no confia en l'actual president i el seu partit, ni amb l'alternativa que pot suposar el retorn de Nicolas Sarkozy?

I podem mirar altres països, també el nostre. És molt fàcil dir que aquell o aquell altre polític i partit fan populisme. Tots ho diem, jo també, però tan baix valorem els nostres conciutadans, o és que ja estem farts del funcionament dels partits tradicionals i dels polítics de sempre, i volem un canvi. Qui ens pot proporcionar el canvi?

Als EUA el canvi el brindava Trump, no pas Clinton, i potser per això els nord-americans han optat per revolucionar la Casa Blanca, i no continuar amb més del mateix, i amb una dirigent molt menys creïble que el president Obama.

I després d'Obama... Pim, Pam, Trump!!!

Avui no puc deixar de parlar dels resultats electorals als EUA. La victòria de Trump ha deixat tocats a molts americans, però també a milions de persones de la resta del món. Estic convençut que la majoria dels seus votants no s'acabaven de creure que poguessin atorgar la victòria a qui ha desconcertat el món de la política.

La grisor de la candidata demòcrata, la manca d'un discurs engrescador i la poca empatia de Hillary Clinton han facilitat la victòria d'un personatge que ha confós totes les enquestes i revolucionat el poble americà.

Us confesso que no em pensava que Trump aconseguiria la presidència, però al mateix temps no em feia cap gràcia que Hillary Clinton assumís el càrrec. No m'ha agradat mai i després de veure el reportatge que va emetre TV3 ahir la nit, el concepte que tenia d'ella va sortir reforçat.

EUA és un país conservador. El partit Demòcrata no el podem enquadrar de cap manera en l'esquerra europea, encara que aquesta no tingui res a veure amb l'esquerra de fa uns quants anys. El paper que jugarà Trump és una incògnita però estic convençut que no arribarà a executar moltes de les promeses electorals.

Trump ha utilitzat la campanya electoral com una performance per augmentar el seu poder mediàtic. No hi tenia res a perdre i acabat guanyant. Ara, però, amb la responsabilitat de president de la primera potència mundial, no podrà seguir jugant com fins ara, i cal esperar dels republicans del Congrés i del Senat, que trobaran la manera d'evitar més excentricitats.

Serà la capacitat dels congressistes i senadors per controlar el president el que acabarà garantint el sistema democràtic occidental.

Una legislatura amb la vista posada al PSC

No tot s'acaba amb la investidura, sinó que aquesta va ser l'inici d'un període més o menys llarg en què moltes persones tindran els ulls a sobre dels diputats del PSOE i també del PSC. Els diputats socialistes no poden pensar que una vegada passat el tràmit de la investidura tothom s'oblidarà de què ha passat, sinó que amb més interès es voldrà seguir pas a pas, les decisions i votacions que es produeixin en el Congrés de Diputats.

Avui, en la votació del suplicatori a Francesc Homs, ha quedat palès a quin bàndol es troba cada partit polític i, concretament, què voten els diputats socialistes del PSOE i del PSC. Aquests darrers no ho tenen fàcil en aquesta legislatura quan necessiten recuperar tot el terreny perdut i no ser cruspits pel nou partit polític que vol crear Ada Colau. Facin el que facin condicionarà la seva reputació i el futur del PSC.

Tindrà molta importància la coherència i aquesta serà difícil de respectar anant de la mà del PSOE. Els socialistes espanyols, els actuals dirigents, han deixat molt clar què pensen de Catalunya, del procés i del dret a decidir. El PSC també ha evolucionat i ha deixat de defensar el referèndum, encara que en el seu moment l'havien defensat. Avui el PSOE s'ha posicionat en contra del diputat que va coliderar la consulta del 9-N, probablement el PSC hauria preferit l'abstenció, per coherència. 

La història ens ensenyarà quines hauran estat les decisions encertades i les que no, i quines penyores s'hauran hagut de pagar per tal de sobreviure a aquests moments tan tensos i transcendents per al futur de Catalunya. 

El referèndum no és una línia vermella, sinó llibertat d'expressió

Ara que la dreta catalana cada vegada està més dividida, potser li tocarà el torn a l'esquerra reunificar-se i deixar enrere aquelles dèries per acaparar poder encara que sigui a base de trossejar-se. Llegia avui que el líder d'ICV Ernest Urtasun estava obert a col·laborar amb el PSC després d'haver vist gestos interessants durant el seu congrés d'aquest cap de setmana. Li retreu, això sí, que no estiguin a favor del referèndum.

És curiós com els socialistes critiquen els independentistes perquè estan perdent el temps en una cosa que no passarà mai, i ells s'entretenen parlant de projecte federal per a Espanya, quan també han de saber que és una utopia, ja que només s'ho creuen ells, i ni tan sols tenen el suport del seu soci, el PSOE.

És una llàstima que no hi hagi més complicitat entre els partits polítics catalans més interessats pel futur del nostre país, sigui amb o sense Espanya, en demanar un referèndum que, d'entrada, no té garantit l'èxit del Sí a la independència, ni molt menys!

Demanar, exigir, suplicar... que ens deixin votar en un referèndum no hauria de veure's com un desastre en partits polítics de tall democràtic, com han demostrat fins ara, sinó que hauria de ser el punt de partença. Primer demanar el referèndum i després, que cadascú demani als catalans que votin el que millor els sembli. Escòcia ho va fer i va guanyar el No, i tothom va acatar el resultat. No és això democràcia? El referèndum no és una línia vermella, sinó una eina essencial d'un sistema democràtic.

Totes les excuses legals en contra del referèndum són excuses de mal pagador. Si hi ha voluntat política tot es pot resoldre. Negar el dret a votar no és la millor manera de defensar un model de democràcia, i en això el PSC hi hauria de reflexionar. Us imagineu per un moment l'esquerra catalana unida després de tant de temps?

El final d'UDC és una vergonya per a tots els catalans

El final d'Unió Democràtica de Catalunya és un desastre que de cap manera es mereixien els seus fundadors. Aquest partit polític ha tingut un desenllaç que només podem culpar-lo al senyor Josep Antoni Duran i Lleida, i en menor mesura al seu alumne Ramon Espadaler.

UDC, en la transició va ser l'únic partit demòcrata cristià de l'Estat espanyol que va aconseguir sobreviure, però de seguida es va veure com queia en mans de Duran i Lleida, obsessionat només en aconseguir uns èxits personals, sobretot gràcies a Jordi Pujol i la federació que varen subscriure.

La història no ha estat justa amb els fundadors del partit, que no es mereixien acabar com ha succeït, però el més trist de tot no és l'expulsió dels membres més propers als ideals programàtics d'UDC, ara molts d'ells a Demòcrates de Catalunya, ni a les diferents baixes que s'han anat produint, sinó que després d'adonar-se que són incapaços de reflotar el partit, l'abandonen i corren a crear-ne un altre, no fos cas que es quedin sense protagonisme.

És una mostra més del que no hauria de passar en democràcia. Els partits polítics han de ser les plataformes perquè ciutadans compromesos ofereixin un servei a la resta i no pas unes coves de lladres per viure de la resta de ciutadans. 

Quin sentit té que els actuals dirigents d'UDC tanquin el xiringuito i n'obrin un altre, amb un altre nom? Per fer què? Qui pot confiar en ells si ja s'ha vist que no els ha volgut ningú? Ens hem queixat durant molts anys del fraccionament de l'esquerra, però ara el que està passant és el mateix, però a la dreta. Demòcrates de Catalunya, Lliures, PDECat, i ara els ex-UDC.

Trist, és molt trist tot el que està passant al nostre país amb els partits polítics. No entenc com no tenen un mínim de decència i no els cau la cara de vergonya!

La llarga ombra de Jorge Fernández Díaz

Tal com les grans figures de la història, normalment de pèssima memòria, l'ex-ministre Jorge Fernández Díaz continua viu al món del ministeri d'Interior, en la persona del director general de la Guàrdia Civil, el senyor Arsenio Fernández de Mesa, que abans no sigui retirat del càrrec, si això creu oportú el nou ministre, s'ha fet pintar el quadre tradicional de tots els directors generals de la benemèrita, encara que, a diferència de la resta, s'ha fet retratar de general del segle XIX, tot i que no és militar.

Sembla ser que hi ha molts guàrdies civils emprenyats, però no sabem si això serà suficient per deixar ben retrat el personatge i enviar-lo a casa com l'ex-ministre. 

Diuen que el nou ministre té de semblança amb Jorge Fernández que és molt religiós. No sé si també disposa d'un àngel de la guarda que l'ajuda a aparcar, però en tot cas em pregunto si aquest ministeri condiciona les creences religioses dels seus titulars, o bé es tracta d'una simple casualitat.

La notícia de l'encara director general de la Guàrdia Civil m'ha fet gràcia i per això l'he escollit com a tema del dia del meu blog. Hi ha notícies que ja no sé si em fan gràcia o pena, però arriba un moment que tot t'avorreix i t'indigna al mateix temps. Estem cansats! Ho estem de tanta negligència, supèrbia, prepotència i al mateix temps tan poc esperit de servei i sacrifici. 

Tenim uns polítics que no són exemple per a ningú, i llavors ens estranyem que apareguin personatges tan friquis com el director general de la Guàrdia Civil. La llàstima de tot plegat és que si no exigim bon polítics cada vegada en tindrem de pitjors.

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.

Hi ha vida més enllà de la política

Sigui per indignació, per avorriment, perquè no en sé prou, que els meus escrits sobre política desperten molta menys atenció que els meus relats més personals o més humans. Això lluny de ser una mala notícia crec que s'ha de valorar positivament. Estem tan carregats de notícies al voltant de tot el que fan els nostres polítics, del color que siguin, que la majoria de persones procura desintoxicar-se una mica i tot el que tracti de política esdevé rutinari i pesat.

La part negativa és que la política no hauria de caure tan malament i, sense despertar un interès exagerat, i malauradament negatiu, ens hauria d'acompanyar perquè la gestió pública és bàsica per a qualsevol societat, no necessàriament intervencionista, però sí com a mínim protectora de les grans injustícies.

Més enllà de la política hi ha vida, i aquesta no hauria d'estar tan condicionada a les decisions que prenen els nostres polítics. De la mateixa manera que els aficionats al futbol agraeixen que l'àrbitre passi desapercebut, hauria de passar una mica el mateix en política.

Algú em pot dir, sense consultar Internet, com es diu el president de Suïssa? No és un país qualsevol i la majoria de la gent no viu pas malament... Alguna persona no aficionada al futbol em pot dir el nom del president del Barça o del Madrid? I de l'Athlètic? Oi que sí que recordaran noms de presidents del Sevilla o el Betis? I tot això per què?

A vegades passar inadvertit és el millor elogi que pots rebre, i dic a vegades, perquè no em refereixo als casos d'indiferència o marginació social. El protagonisme no sempre és dolent, però sovint s'utilitza inapropiadament, i això en política passa massa sovint.

Recordant el pare en el seu aniversari de naixement

Avui el pare celebraria el seu noranta-sisè aniversari, però ens va deixar ara fa deu mesos, el 3 de gener, als 95 anys. El pare va néixer el dia 2 de novembre de l'any 20 del segle passat i va formar part de la quinta del biberó. Va passar una guerra i sis anys de servei militar. La generació dels meus pares, la mare era del 1918, no ho varen tenir fàcil, fins i tot les famílies que tenien feina i menjar a taula. Això els pares no ho varen utilitzar mai, però a mi em va servir.

Tot i no viure al seu costat, he notat la seva absència. En diferents ocasions m'ha passat pel cap fer-li unta trucada per comentar-li un fet o demanar-li una cosa que ell recordaria. Repassant la vida del pare, la que vaig viure i seguir, penso que el pare es va poder realitzar més del que s'hauria pogut esperar tenint en compte les circumstàncies del temps, que com molts de la seva edat, no els varen ajudar gens.

El pare no només va treballar molts anys i moltes hores, sinó que a més es va realitzar com a persona a la feina i en el seu principal hobby: ajudar els malalts. Aquest pensament l'he tingut sovint present i em feia adonar que no tenia cap tipus d'excusa per no lluitar per la meva formació, per trobar una feina, per tirar endavant la meva vida i la dels meus. És potser per això que no puc entendre aquelles persones que, tenint-ho tot de cara, s'enfonsen en la misèria, no pas econòmica, sinó humana. Sobretot quan t'adones de quantes persones ho tenen tan difícil per subsistir.

Sense els pares la vida et canvia. Ningú els substitueix, ni que siguis la persona més afortunada amb la família que has format, ells són únics, i ara ja no hi són. Perquè la primera família et configura per a tota la vida i és a partir d'aquesta experiència que el món que et tocarà viure podrà ser més o menys complicat, però mai no hauràs de deixar de lluitar, en tot moment el futur l'estàs decidint tu mateix.

Gràcies pare i feliç aniversari, el primer que celebraràs amb la mare, després de tretze anys.

A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.