A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.
Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.
L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?
La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada