Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.
Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte.
Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?
Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem.
Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?
Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada