No és tan difícil

Acabo de fer una trucada per sol·licitar una visita a casa i un pressupost. No tinc ni idea si el fet arribarà a bon port, però us haig de dir que les sensacions, després de parlar-hi tres o quatre minuts, han estat molt positives. Un intercanvi de paraules amable, agradable i senzill. Em direu que és lògic tractant-se d'una petició de feina, però us he de dir que, malauradament, això no és tan normal.

És cert que la persona en qüestió pot estar interessada en un nou client i, per tant, en aportar diners a l'empresa, però hi ha moltes maneres d'interactuar, de demostrar que un, al marge de si es fa negoci o no, sap parlar amb cortesia i educació. I això es veu amb el to de la veu, les paraules i la resolució de la proposta plantejada.

Avui dia es fa difícil el tracte amb les persones, més per l'actitud, la paciència o la formació i educació rebuda, que no pas per les dificultats dels temes a tractar, o fins i tot de l'entorn i les pressions que rebem. Els conflictes són constants i arreu, i d'alguna manera et condicionen la manera de ser. Tens pressa i vols que tot quedi resolt al moment i, si pot ser, amb grans beneficis. Importa menys el tracte, les paraules amables, la predisposició a donar un servei.

Ens queixem de com està el món, i és cert que grans influències de la nostra part no hi poden ser, però sí que hi podem contribuir, i fer possible que al nostre entorn tot sigui més agradable. Fer feliç, content, satisfet o atendre amablement a l'altre hauria de ser un propòsit de bon matí en llevar-nos. Tan dins la família, amb els amics, a l'escola o el treball. Si tots hi poséssim de la nostra part, canviaríem el món, i fins i tot faríem dubtar els grans personatges que són els que ens condicionen, però els podem deixar amb un pam de nas, actuant de la manera més senzilla que et pots imaginar. Ja tenim un propòsit de sortida del llit.

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.

Què gestionarem?

Oriol Junqueras anunciava avui que demà el Consell de Ministres aprovarà la nova empresa de Rodalies de Catalunya, l'empresa mixta que ha de gestionar el servei, i avui mateix el caos a tota la xarxa és descomunal. De fet, no ens ve de nou. El que ens estranya és quan funciona bé, que no és amb normalitat. 

La pregunta que em faig és què gestionarem? Si tota la infraestructura està tan malament, què s'hi pot fer? No hi ha dubte que des de la proximitat i, sobretot, l'interès que hi pot dipositar el govern propi, hem d'aconseguir un millor servei, però si tot està tan malparat, serà difícil que es pugui oferir aquest servei de qualitat, que és el que ens mereixem i que no tenim.

Ahir llegia que s'està invertint molt en línies de metro de Barcelona, i cada vegada hi ha menys persones que hi viuen, i més que van a viure als municipis del voltant, per la qual cosa el que cal és invertir en Rodalies, que és el que més es necessita. Al nostre país tot funciona al revés.

Després d'una pausa, per anar a repescar la meva filla que el servei de Rodalies l'havia deixat a l'estacada, continuo parlant del malament que funciona el servei. No és el primer dia que hem de recórrer al vehicle privat per anar o tornar de la feina. Diria que ja hi estem acostumats, però en el caos no t'hi acostumes mai. Sempre et sorprèn, encara que no et vingui de nou.

Hem de confiar en els nostres dirigents i pensar que s'arremangaran per estalviar-nos maldecaps, però no som innocents i sabem que la cosa va per llarg. Els problemes del transport públic els patíem fa més de cinquanta anys, quan baixàvem a estudiar a Barcelona, i els continuem patint ara, si t'has de desplaçar per la feina. País!

Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

El Rial del Bareu, un tema pendent

Arrosseguem la canalització del rial del Bareu des de fa dècades. S'han elaborat diferents projectes, però encara el més calent és a l'aigüera. La seva canalització té una difícil solució, però això no ha de fer que les obres s'endarrereixin, amb tots els problemes que comporta a la gent que hi viu, i a les que s'hi desplacen, sobretot per anar a l'escola i a la bressol.

Des de fa temps que es demana que, esperant la solució final, s'executin les obres necessàries de manteniment del vial, que no posin en perill la vida de les persones ni del patrimoni. Una demanda que no té resposta, més enllà que hi ha un projecte en estudi. I això s'eternitza.

La pluja sobtada d'aquest divendres ha aixecat una part de l'asfalt, impossibilitant la circulació. No hi ha hagut desgràcies personals, i això és important, però ha deixat clar que cal actuar ràpidament per posar en condicions aquest rial, sense esperar a tenir el projecte de canalització, que desconeixem quan serà una realitat.

El creixement en nombre d'habitatges els darrers anys, la ubicació de l'escola de primària Sinera i l'escola bressol Els colors, i el fet que sigui gairebé un cul-de-sac, amb doble direcció de vehicles, havent-hi un tram on no passen alhora, obliga a prendre una decisió clara al respecte i, entretant, condicionar la superfície del rial, perquè vianants i vehicles puguin circular-hi sense perill.

Voldria pensar que els fets d'ahir divendres, i que s'hagi hagut de tallar provisionalment un tram del rial, seran la gota d'aigua que permetrà que s'arreglin els problemes actuals, i puguin accelerar l'elaboració del projecte final de canalització que està resultant una quimera. 

El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

La bretxa digital

Avui llegia la notícia, a l'ARA, de l'índex català de la bretxa digital. Un primer índex desenvolupat per la Taula del Tercer Sector Social i la Universitat Oberta de Catalunya, que recull dades de fonts públiques i privades per tal d'aconseguir tenir un millor coneixement de la seva realitat.

Segons els resultats d'aquest estudi es pot veure una gran diferència en funció del territori analitzat, amb un grau d'accessibilitat alt a l'àrea metropolitana i comarques veïnes, i molt inferior a les zones pirinenques. L'estudi també analitza l'ús dels serveis digitals en els diferents trams d'edat, on es veu un decreixement important a partir dels seixanta-cinc anys.

Fa anys, quan es va fer un salt important en l'ús d'Internet en les tramitacions tant del sector públic com del privat, parlar de bretxa digital estava a l'ordre del dia. Hi havia una gran preocupació perquè la gent gran no es despengés del tot i no entrés en la nova dinàmica d'accessibilitat als serveis. Ara se'n parla menys, però la realitat ens demostra que el perill continua vigent i que hi ha moltes persones, sobretot gent gran, però no només, que pateixen aquest fenomen de la bretxa digital, amb el perjudici que això els provoca.

L'administració pública no es pot oblidar de la gent, i ha de treballar per acostar tothom a la gestió digital. Cal que tothom hi tingui accés i trobi la manera de no quedar-ne al marge. S'han de crear plataformes formatives, de suport i acompanyament, i no oblidar-se d'un fet que és clau a l'hora de facilitar els tràmits digitals, i és la simplificació d'aquests. Sovint es programen processos com si tothom estigués assabentat de tot i tingués totes les eines per sortir-se'n. Cal que els programadors es posin al nivell dels usuaris potencials, també dels que tenen menys coneixements informàtics, per fer més fàcil la seva gestió.

Des de l'administració local, que és la més propera als ciutadans, cal fer un esforç important per trencar aquesta bretxa digital i procurar que gent gran i no tan gran no es quedin al marge dels processos que avui dia són bàsics per moure't i obtenir serveis.

A casa som de Pepephone, però...

Des de fa una colla d'anys, a casa ens vàrem apuntar a Pepephone i n'estem molt contents. És una empresa que no et molesta gens amb propaganda i, a més, quan t'escriu és per regalar-te alguna cosa o altra, i ho aprofita per disculpar-se per l'estona que li has de dedicar. Avui mateix ens han informat que a partir d'ara ens augmentaven en 10 GB mensuals la nostra disponibilitat per moure'ns per Internet. Probablement no els representa cap cost, però fan contents els seus clients.

Però no tot són flors i violes, i sempre hi ha alguna cosa a millorar. Pepephone no és l'excepció i m'ha sabut greu constatar-ho. 

Fa un mes, analitzant l'app de Pepephone vaig veure que podies canviar l'idioma. Tens l'opció de passar a l'euskera, però no al català. Vaig fer la consulta, per saber si es tractava d'una versió antiga de la meva app, i no m'ho varen saber aclarir. Ha passat un mes i ho he tornat a mirar. Continua igual.

Avui he contactat amb l'empresa perquè em diguessin si tenien intenció d'incorporar el català a l'app. La resposta no ha estat positiva. No sé si l'interlocutor se m'ha tret de sobre, perquè això del català ni li importa ni l'interessa, o bé ha fet la consulta a algun superior i li ha dit que no. Que no tenien previst incorporar la nostra llengua.

Quan et mous en línia, amb empreses també, no saps mai si parles amb un treballador que sap fins on sap, o pots contactar amb algun responsable que pugui donar la cara per l'empresa. Aquest és el dubte que m'ha proporcionat el meu interlocutor, però atesa la resposta, sempre en castellà, haig d'entendre que Pepephone no té interès per la meva llengua, i em sap greu.

Mai les alegries són completes. Estàs content pel tracte que t'ofereix una empresa de serveis, però alhora menystenen la teva llengua, que tant estimes. Sempre els he parlat en català, perquè aquest és el meu costum. Suposo que m'han entès, però no estan per la feina.

Les terrasses brutegen

No sé si us hi heu fixat, però darrerament les terrasses d'Arenys, no pas totes, brutegen. Arribes a una terrassa per prendre alguna cosa i t'adones que si no totes, la gran majoria de les taules han estat ocupades i no s'han netejat. T'asseus com més bé saps, intentant no posar les mans sobre la taula. La cadira, abans d'asseure-t'hi l'has espolsat, i esperes que vingui el cambrer.

Aquest arriba i et demana què desitges. Ho fa amb amabilitat, no sempre, però sense cap mena d'intenció de netejar-te la taula. Penses, ara no porta el drap a sobre, però ho vindrà a fer tan bon punt arribi a la barra. 

La sorpresa és que torna el cambrer, al cap d'una estoneta, amb la comanda per servir-te. Ni rastre de drap, ni tampoc cap intenció de netejar la taula. Llavors és quan goses demanar-li que, si li plau, ens netegi la taula abans de posar-hi el menjar i la beguda. La cara de sorpresa del cambrer és impressionant! Què li hem demanat? Que netegi la taula que han embrutat els anteriors comensals? Quina cosa més estranya!

Què toca fer? Enfadar-t'hi? No!, demanar el llibre de reclamacions? Qui sap on para! Escriure a l'encarregat o propietari perquè els expliqui que després de buidar-se una taula cal anar-la a netejar?

Se'm fa estrany. No em considero un perepunyetes, però crec que hi ha un mínim que no es pot deixar de fer. No estem parlant de taules enganxifoses. Potser només es tracta de raspallar la tovalla i fer fora les engrunes. No crec que sigui demanar molt. On és el problema? Poca formació dels treballadors? Poc interès dels propietaris? Mala retribució? Massa feina? Que cadascú hi busqui la resposta.

Les presses mai no són bones

Aquests dies estem convocats a participar en el procés de pressupostos participatius i se'ns demana que aportem idees de projectes o actuacions, per sota dels tres-cents mil euros, que voldríem que el govern municipal incorporés en el pressupost de l'any vinent. Un procés que, a Arenys, vàrem incorporar l'any 2008 i que no ha experimentat gaires canvis, amb uns resultats poc significatius, quant a resposta ciutadana.

En ple estiu no és el millor moment per tenir els vilatans engrescats a participar-hi, però d'alguna manera es vol cobrir l'expedient, peti qui peti. No ens hi podem negar ni tancar-nos en banda. Quan se'ns demana opinar i aportar idees hem de respondre. No sempre en tenim l'oportunitat. Tot i això, seria desitjable organitzar les coses a temps, sense presses i escollint el millor moment per tirar-ho endavant.

Els pressupostos participatius es porten a terme en diferents municipis del país, amb més o menys èxit. Més aviat el percentatge de participació acostuma a ser baix, com també ho és la participació en les convocatòries electorals, i no per això deixen de ser importants.

Des de fa molts anys, que ho vaig llegir, no m'he cansat de repetir que la ciutadania més que participativa és reactiva. Quan passa alguna cosa que ens sacseja, acostumem a reaccionar i moure'ns, però, en canvi, quan ens conviden a participar i a dir-hi la nostra, som més reticents. Ens fa mandra i ens quedem a casa. I això que ens ho posen fàcil, per poder-ho fer sense moure el cul de la cadira.

Aquest divendres acaba el termini per presentar propostes i n'hi ha una cinquantena. Algunes de les quals no són consistents o no s'ajusten a les característiques que han de complir per ser acceptades. A vegades proposem coses sense haver llegit la lletra menuda, i això fa que es perdin pistonades.

L'equip de govern es va replantejar el model, per intentar ser més atractiu i rebre més propostes. Si no s'anima a darrera hora, l'objectiu no s'haurà complert, i caldrà reflexionar sobre què s'ha fet malament i què no es pot repetir. Entretant proposo una pluja d'idees per substituir el procés. Pot molt ben ser que el model estigui esgotat i calguin nous projectes, noves idees, nous sistemes per incentivar la participació.

Comentaris a les xarxes socials

Hi ha dies que em dedico a llegir els comentaris que es pengen a les xarxes socials i haig de dir que passo vergonya. Quan et manifestes, sempre corres el risc de dir coses que no són i, sabent això, procuro ser prudent i en tot cas avançar que és una opinió que pot estar equivocada. Hi ha persones, però que l'engeguen de dret sense reflexionar-hi, i potser allò que diuen és un disbarat. És cert que la majoria ho fan de manera anònima i, per tant, s'estalvien passar vergonya. La passem nosaltres llegint-los.

A vegades hi ha temes que són prou complicats d'entendre i esperaries llegir opinions de persones enteses que t'ajudin a comprendre l'article. Normalment, quan això passa, més aviat observes comentaris ximples que deixarien lluït qui els fa, si no fos que no sabem el seu nom.

Avui, per exemple, he intentat entendre l'escrit de l'ARA, "La Terra gira més de pressa i els dies s'escurcen", i m'ha resultat difícil. La majoria dels comentaris eren en la línia de l'ignorant que se'n riu, en lloc d'acceptar la seva ignorància. I així anem!

Arribat a aquest punt t'adones de la vulgaritat de molts comentaris i la facilitat amb què la gent critica les coses i els altres, quan queda demostrada la seva incapacitat per fer-ho igual o millor. I és per això que cal agrair les persones que un dia decideixen fer un pas endavant i dedicar una part del seu temps als altres, sigui en política o en ajuts socials. Perquè des de casa tot és molt planer. Tot es veu molt senzill, i és fàcil detectar els errors dels altres. Posar-s'hi al davant és tota una altra cosa.

Ens queixem que les coses no funcionen i probablement és cert, però ens costa molt agafar el timó i intentar millorar-les. És per això que caldria ser més cauts a l'hora d'opinar i criticar. No dic que no s'hagi de fer, però ser curosos i humils. De prepotents i savis més aviat en sobren.

Alto el foc!

Mai com ara s'havia utilitzat tant l'expressió alto el foc, però les guerres continuen. Quantes vegades no hem escoltat o llegit que s'ha arribat a un acord d'alto el foc i no hem notat que la guerra s'hagués aturat? Què ens passa?

Sembla com si tothom es volgués posar la medalla d'haver aconseguit aturar una guerra i després de reunions que s'eternitzen, surten a declarar que s'ha assolit. Ho hem aconseguit! El fet és, però, que es continua disparant i matant a ciutadans indefensos. Per què ens enganyen? Ho creuen certament quan ho anuncien, o bé ja saben que és un engany, una manera de crear expectatives que són falses?

Avui ho llegim de la guerra entre Israel i Síria. De fet, Israel ataca a tothom i és lògic que s'acumulin les declaracions d'alto el foc amb qualsevol dels països amb qui es troba en conflicte. M'imagino que, com amb totes les coses, el conflicte arriba a assimilar-se de tal manera que ja és la cosa més natural del món i, en tot cas, els acords d'alto el foc són una anècdota més del dia a dia.

Fa molta ràbia que els humans siguem tan bàrbars que arribem a acostumar-nos a la guerra permanent. Fins al punt que ens oblidem dels veritables motius, l'arrel d'aquell conflicte que fa tants anys que persisteix, i que les morts de criatures i famílies innocents no ens cremin per dins. 

Encara avui em ressonen dins meu les paraules amargues del conductor d'un microbús, a Jordània, parlant del conflicte a la Palestina ocupada, una expressió que el nostre guia no es cansava de repetir. Com vivia i patia un conflicte que no l'implicava directament, però que en quedava tan perjudicat de manera indirecta, perquè afectava la supervivència d'un país neutral, però desgraciadament veí!

L'alto el foc que tant sentim a parlar-ne a la televisió ja no ens aporta res de nou, ni ens alleugereix la pena de veure que diàriament hi ha tantes víctimes mortals per culpa de l'ego d'uns poderosos, que reben el suport directe dels líders occidentals.

Necessita millorar!

En un temps en què la paraula suspès està mal vista perquè podem traumatitzar els nostres alumnes, he pensat que el Departament d'Educació de la Generalitat i tots els seus membres també es mereixen aquest qualificatiu, no sigui cas que quedin traumatitzats de per vida!

No sé què passa en aquest Departament, però governi qui governi a la Generalitat, sembla que no hi ha manera que se'n surtin i van de mal en borràs. Ho enganxen tot i s'equivoquen contínuament, il·lustrant la seva incompetència desesperant. Com podem anar bé si un Departament que s'ha d'encarregar de vetllar per l'educació dels ciutadans del futur, actua de la manera que ho fa? 

Podríem fer un llistat de tots els disbarats que han anat acumulant al llarg dels anys. No es tracta només d'un trasbals continuat pels canvis de models educatius que els polítics de torn introdueixen, sinó també de la mala jeia del conjunt de treballadors, que no deuen ser pas tots nous, que s'entrebanquen davant de qualsevol actuació. Ara a l'hora d'adjudicar les places docents per al nou curs. Tan difícil és?

La mala traça del Departament provoca inseguretat als professors i professores que, a hores d'ara, no saben si la seva nova destinació és la que els varen adjudicar a començaments de mes o bé en serà una altra, amb tot el que això comporta. Jugar d'aquesta manera amb les persones no és just i els responsables del mal fer haurien de rebre'n les conseqüències. No n'hi ha prou amb reconèixer errors i repetir el procés, sinó que cal reclamar responsabilitats, penalitzacions i, si fa el cas, expulsions.

No pot ser que tot funcioni d'aquesta manera. Molt d'interès a assumir competències, però després un s'adona que el personal encarregat de gestionar-les és incapaç de fer-ho amb un mínim de rigor i saber fer. A veure quant trigaran a desembolicar la troca i adjudicar correctament les destinacions, però en tot cas queda ben palès que el Departament i tot el seu personal necessita millorar. 

I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

El principi d'ordinalitat, ni se l'espera!

Disculpeu-me si m'he perdut alguna cosa. Tal com us comentava ahir, he estat desconnectat i haig d'anar entrant a poc a poc a l'actualitat. Començo pel finançament i en concret pel principi d'ordinalitat. Jo em pensava (és un dir), que aquest govern espanyol tan progressista (el més progressista de la història d'Espanya), tenia molt clar el principi d'ordinalitat. Sembla just, oi? Cal ser solidaris, però no buidar les butxaques i haver d'anar a pidolar.

Sembla que ara el govern de Madrid no veu bé això de l'ordinalitat i diu que no ho aplicarà. Llavors en què quedarà tot plegat? Un nou engany del govern de torn de Madrid? No són cosins-germans amb el PSC? 

Parlant seriosament, he de dir que no m'he cregut mai que arribaria un dia que el govern de Madrid parlaria de veritat de solucionar el dèficit fiscal i anar al que és just. Tot i que podia semblar que ara eren molt amics, i a més necessiten els vots dels independentistes i, per tant, seria l'hora de posar-hi ordre, doncs no! Ni així!

La qüestió és anar donant llargues i no resoldre res. I nosaltres, mesells, ens ho anem empassant tot, i no diguis res perquè et tractaran d'insolidari i no sé què més. Està vist i comprovat que no en tenen cap mena de ganes i que només volen passar el temps sense que ens revolucionem, els anem votant a favor, perquè tenim a sobre l'espasa de Dàmocles, que a Espanya s'anomena PP-Vox.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

Jordània, un país segur

Acabem de visitar Jordània, un país molt turístic, però en hores baixes per culpa del conflicte bèl·lic. Molts dels seus habitants viuen del turisme, sigui de manera directa o indirecta, i l’estrepitosa baixada de visitants els porta a la misèria. 

Si els venedors de records no tenen compradors, ells tampoc poden comprar dolços per regalar-se el dia, i fins i tot han de reduir la despesa dels àpats diaris.

Si us ha passat pel cap visitar Jordània, no dubteu de no anar-hi per por, ja que la seguretat és total i podreu gaudir de bonics paratges i gent encantadora. Ens demanen que us ho fem saber. Ho necessiten i s’ho mereixen.

Encara que el pitjor de tot són les víctimes del genocidi israelià, hi ha molta més gent afectada per la crueltat d'uns dirigents immorals i indecents. Uns criminals que haurien de ser jutjats, juntament amb tots els dirigents del món que no fan prou per aturar aquesta barbaritat. Coneixem el nombre de morts, o això ens sembla, però desconeixem la quantitat de persones afectades, siguin familiars i amics directes de les víctimes o, com us comentava parlant de Jordània, persones que han vist reduïts els seus ingressos tan necessaris per subsistir.

Jordània és més que Petra i Jerash, que molts vàrem estudiar pel seu nom grec d'Antioquia. Unes ciutats que no podem deixar de visitar i enamorar-nos de la seva bellesa i conservació. Jordània és un país amable, que viu de l'agricultura i el turisme, bàsicament. Un turisme que fa uns anys per la pandèmia, i ara per la guerra d'Israel contra l'Iran, ha baixat dràsticament. 

Hem pogut gaudir dels seus paisatges i costums. Hem parlat amb moltes persones que ens han obert els seus cors. Hem sofert amb ells l'amargor d'aquests dies per culpa d'uns desaprensius que no pensen en els altres. En guardem un bon record, però tampoc oblidarem les seves penúries, fruit d'una gran injustícia.

La participació i la xocolata del lloro

Qui es creu la participació? Tothom en parla, però ningú la vol. Per quedar bé, algú s’inventa la xocolata del lloro, però per a coses importants tenen molt clar que el nostre sistema és de democràcia representativa. La participació ho maquilla i fa patxoca!

Després de llegir la notícia de l’alcalde que mossega un mosso, he vist que a Moià l’alcalde té problemes amb un grup de persones que li demana una consulta, li demana poder opinar, i té por de perdre-la. Molt democràtic! Ja ha avisat que si l’acaba convocant, aquesta no serà vinculant, i ells, el govern, decidiran quin cas en fan. Democràcia representativa!

El tema és conceptual. Hi ha qui creu que una vegada guanyades les eleccions pot fer el que vulgui, sense escoltar a ningú. Oi que l’han votat? Doncs ara a callar i ja en parlarem d’aquí a quatre anys. I si no fixeu-vos en Trump. És un bon exemple d’aquesta interpretació de la democràcia.

És per això que donar la veu a la ciutadania perquè opini es fa tan poc. Què en saben ells per poder opinar? Llavors el que es fa és donar les engrunes i enganyar el personal fent-los creure que els tenen en compte. És cert que hi ha temes complexos que no tots tenim opinió, però per això hi ha la comunicació, la informació i la pedagogia.

Un procés participatiu no es pot limitar a demanar el vot a favor o en contra. Cal una explicació prèvia que permeti conèixer els pros i contres d’una presa de decisió. Cal que la gent pugui opinar amb coneixement de causa, i això requereix temps i esforç amb el perill que el resultat sigui desfavorable per a qui convoca la consulta. I és aquí on el govern de torn treu la pinzellada participativa i es queda per a ell el gros del pastís.