Tenim el país esvalotat!

Davant l'imminent pacte entre ERC i PSOE per fer Salvador Illa president (els Comuns són una simple comparsa), tenim el país esvalotat pels compromisos que hagin assumit i les concessions que ens puguin fer als catalans. S'obliden que mai no han complert les promeses i que, per tant, no els cal patir, ja que no passarà res!

Perquè el problema final és el perill que la mamella no doni més llet. Imagineu-vos per un moment que es complís el principi d'ordinalitat i que, a més, els catalans tinguéssim la clau de la caixa! Això seria un trasbals per a la resta d'Espanya. De qui traurien els calés que es malgasten arreu? Als catalans no ens estimen, sinó que ens exploten i en treuen profit. Si això deixés de passar, d'on sortirien els calés?

No hi ha més evidència de la necessitat de mantenir-nos fidels al regne d'Espanya que les declaracions i exclamacions dels partits polítics espanyols. De tots els partits polítics. També des del PSOE estan nerviosos perquè tenen por que per primera vegada el seu líder i president del govern arribés a complir les promeses fetes.

I els mesells d'ERC s'ho empassen tot. Crec que en el fons ells també saben que el PSOE no ho complirà, però han arribat a la conclusió que és el millor que poden fer. No fos cas que repetint les eleccions encara anessin a pitjor i que els seus adversaris, els de Junts, es distanciessin molt més.

Davant, doncs, del pacte, només ens cal fer el seguiment de tot el procés i el reguitzell d'incompliments, i la cara que se'ls posarà als actuals dirigents d'ERC, si és que continuen al capdavant o bé ja se'n van a casa, ben servits.

I el problema serà el de sempre. Els menys afavorits seran els que en pagaran els plats trencats, i els altres anirem veient com se'ns rifen a la cara. Aquesta és la nostra realitat. Aquest és el resultat de confiar en els polítics que ens han tocat. 

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

Contextualitzar els fets

Sovint entrem en discussions sobre fets passats i no sempre ens posem d'acord. Analitzar el passat requereix, al meu entendre, la capacitat de posar-ho en context. No podem jutjar allò que va passar fa no sé quants anys, segles fins i tot, amb els paràmetres actuals. Això, que sembla tan evident, no sempre es té en compte i caiem en la trampa d'imaginar-nos, segurament de manera inconscient, que aquelles persones que jutgem pensaven com nosaltres ara, o tenien els mateixos referents que ara nosaltres.

El cas dels colonitzadors espanyols en seria un exemple i jo, d'alguna manera l'he tingut present aquest estiu, durant el meu viatge de vacances. Al marge dels patriotismes contumaços. Aquells que la bandera i la pàtria ho són tot, la resta sempre hem estat molt crítics amb els descobridors d'Amèrica. Uns abanderats amb la creu d'estendard. 

Aquest estiu he constatat la subtilesa de molts guies sud-americans a l'hora de parlar de la història del seu país, de l'arribada dels colonitzadors i dels efectes destructius d'una civilització que no va resistir la invasió. Subtilesa en part per por de ferir-te, sabent d'on venies i no pas com pensaves, i també perquè tampoc la critiquen obertament. Hi busquen la part positiva. Sempre hi ha una part que pots salvar, encara que a vegades costa de trobar-la.

Si hi ha un exemple que és molt present des de fa temps a casa nostra és la història dels indians. De considerar-los uns herois i uns exemples a seguir es va passar a criticar-los el negoci basat en l'esclavatge. Aquí anem d'un costat a l'altre, i és difícil no deixar-se portar per la passió. En cap cas podem justificar el negoci amb persones humanes, i hauríem d'evitar retre homenatges o posar-los als altars. Una altra cosa és jutjar-los amb els paràmetres actuals.

L'experiència d'aquest estiu m'ha servit per aprendre a valorar les coses amb fredor, tenint en compte tots els paràmetres i no creure que els referents es mantenen en el temps. Tot canvia i hem de ser capaços d'acceptar-ho i després actuar en conseqüència. Les bestieses del passat no les podem acceptar, però és encara pitjor trair els pobles per conveniència pròpia. Penso en els sahrauís, i la traïció del govern espanyol actual. Això no té perdó.

Veneçuela, què ha passat ben bé?

Estava cantat que, fos quin fos el resultat proclamat de les eleccions d'ahir diumenge, els declarats perdedors no acceptarien la derrota, ja fossin els seguidors del president, o els de l'oposició. Més aviat s'esperava que la informació del recompte de vots seria favorable a l'actual president, i que l'oposició l'acusaria de frau. Què hi ha de cert?

És molt difícil avui dia posar la mà al foc que no hi ha hagut trampes, tenint en compte que tots s'hi juguen molt. Si als EUA, que per a molts és el model de democràcia a seguir, Trump va mobilitzar els seus seguidors per desestabilitzar el país, amb la intenció de capgirar els resultats oficials, què no es pot esperar de països, com Veneçuela, que arrosseguen molts anys de crisi política i manca de confiança dels seus dirigents i opositors?

Potser hi ha algú que pot gosar certificar que els resultats són bons o falsos, però estic convençut que la gran majoria només opina en funció del seu desig, simpaties o prejudicis. El sistema democràtic fa molts anys que genera desconfiança arreu. S'utilitzen les eleccions en sistemes polítics com Rússia, per decidir uns governants que ja tenen clar que guanyaran. Desmuntar un sistema polític com el veneçolà, sempre serà dramàtic. És gairebé impossible canviar el curs de la història amb unes simples eleccions, quan al darrere hi ha tants interessos polítics i econòmics. Perdre unes eleccions representa un fracàs massa gran, per deixar-ho en una anècdota, un canvi de cromos, un canvi de lideratge. I amb això no dono per fet que hi hagi hagut frau electoral. Tot s'ha de provar, i això resulta gairebé impossible de fer.

El nostre país fa molts mesos que està encallat sense que els resultats electorals s'hagin materialitzat en un govern electe. Aquí no parlem de frau, sinó d'uns resultats que no ha agradat a la majoria i que costen d'acceptar. Imagineu-vos si hi afegim la incertesa del frau. Com podem pensar que els veneçolans acceptin alegrament els resultats?

Per desgràcia hi ha molts països que tot se soluciona amb un cop d'estat. És la manera pràctica i ràpida de resoldre el dubte, però és evident que és la manera més dramàtica de resoldre els problemes d'una societat incapaç d'acceptar el joc democràtic. Espero i desitjo que els veneçolans trobin la sortida a aquesta situació. No serà fàcil, perquè baixar del burro és complicat. Demostrar el joc net o brut, també.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

Reconeixement a Xavier Trias

M’ha agradat llegir la crònica del comiat de Xavier Trias com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. M’ha agradat pel reconeixement als valors d’una persona al marge de la seva ideologia. Malauradament, en política, els valors personals, els sentiments i bons desitjos d’un polític, queden en un segon pla perquè els interessos del partit, la ideologia i la necessitat de mantenir el poder són prioritaris.

L’exalcalde i ja exregidor Xavier Trias ha demostrat una categoria personal per sobre de la gran majoria de regidors i alcaldes que hem conegut. A mi m’hauria agradat estar a l’altura i que del període en què vaig tenir responsabilitats de govern es conservés una idea semblant, on l’esperit de servei i les ganes de treballar per la vila estigués per sobre de qualsevol ideologia. Crec que les persones que no formem part de cap partit polític, sinó que hi som com a independents, ho tenim més fàcil, i per això la meva defensa de les llistes obertes, en les convocatòries electorals, i la meva desconfiança en el funcionament dels partits, la manera com els seus militants escalen posicions i esdevenen professionals de la política.

Tant de bo que aquest reconeixement als valors, tarannà i treball a polítics del nostre país no es limités al moment de la renúncia, del comiat. En l’exemple de Xavier Trias hi hauríem de poder afegir polítics que actualment juguen un paper important per als nostres municipis i país, i que no els poguéssim comptar amb els dits d’una mà, sinó que es tractés de la majoria.

Per tot això, segurament haureu entès el meu neguit per la situació actual del govern de la Generalitat, i la que molt probablement serà els mesos vinents. Hem de treballar per aconseguir uns representants polítics que, al marge de la seva ideologia, siguin persones amb uns alts valors democràtics, amb qui es pugui confiar i amb un gran esperit de servei altruista. Les persones actuem a la família, a la feina, als espais i entitats de lleure, però la cosa més important que tenim és la nostra formació, els nostres anhels, els nostres valors més preuats, i tot això ho hem de posar en pràctica on tinguem acte de presència, i encara més, si hem assumit responsabilitats i ens hem compromès davant dels altres.

Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

Els ocellaires que venen souvenirs

El gran problema del nostre país és que avui som pocs els que creiem en la justícia que s'imparteix, i això no és bo. Sense justícia tot esdevé un caos, però amb una aplicació de la justícia més que dubtosa tampoc no ho deixa clar. Els litigis s'han de solucionar, i en un món com el nostre n'hi ha molts per resoldre, i no sempre tenen una solució clara i evident.

Desconec el fons i els detalls de l'enfrontament que fa anys existeix entre els paradistes de la Rambla barcelonina i el seu ajuntament. Estic segur que hi ha molta cosa a dir, i que posicionar-te en un lloc o l'altre no és fàcil. Aquí rau la importància de la justícia i la necessitat de confiar-hi. És per això que començava dient que tenim un problema.

Els ocellaires, que ja no venen ocells, es neguen a abandonar les parades, que són la font d'ingressos per anar vivint. No ens referim, doncs, a una activitat lúdica, d'entreteniment, sinó a una activitat professional, que ens agradarà més o menys, que trobarem més o menys idònia, però que les persones que hi treballen, hi confien i en treuen els diners per viure. 

Personalment, haig de reconèixer que no m'agrada gens passejar per la Rambla i haver de sortejar aquests establiments, per no topar-hi, amb uns productes que no m'interessen, ni crec que siguin els més representatius de la ciutat i país, de cara els turistes. Però tampoc no m'agraden moltes de les botigues que es troben al seu voltant. I això no és només d'ara, sinó que fa molts anys que observem unes botigues amb uns productes que més aviat avergonyeixen. Però contra gustos no hi ha res escrit.

Crec que l'ajuntament té l'obligació d'ordenar la Rambla i intentar que llueixi una mica més que no pas ara. Ho ha de fer de manera que perjudiqui el mínim possible als comerciants afectats, però s'ha d'evitar la disbauxa actual, i probablement també caldria analitzar els tipus de productes. La regulació comercial és necessària a tots nivells, amb la repercussió que sigui legal i necessària en cada cas.

Davant la negativa dels comerciants a lliurar les claus de les parades, si és cert que estaven avisats i l'ajuntament actua d'acord amb la llei, és bo que es tingui en compte. Una altra cosa és mirar de quina manera es pot fer més lleu els efectes negatius que aquestes famílies patiran amb la sentència.

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.

Un candidat que no satisfà

Puc entendre el rebuig de molts catalans a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ni el mateix José Montilla podies encasellar-lo on ara situes el candidat del PSC. El mirall és l'alcalde de Barcelona, i la seva nul·la sensibilitat i interès per defensar els trets diferencials del nostre país. És un abandonament de qualsevol lluita per fer-nos sentir com a poble, eliminant l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per ocupar càrrecs de responsabilitat política i cultural, o amagant la nostra senyera, com si es tractés d'un objecte maleït.

Com ens acostuma a passar darrerament, difícilment en traurem alguna cosa de profit, però no podem desistir en la denúncia a aquesta actitud tan freda i poc amiga que l'actual PSC practica i que no té res a veure amb el PSC que havíem conegut anys enrere quan, sense despertar emocions, manifestava una certa sensibilitat d'estima al país.

Aquest menyspreu de l'alcalde Collboni és el que pot acabar entrant al Palau de la Generalitat. No entenen que renunciar a la independència no significa necessàriament fer-nos desaparèixer del mapa, i anul·lant els nostres anhels, inquietuds i tradicions. No els demanem que siguin independentistes, sinó simplement que vetllin pels nostres interessos, i lluitin perquè la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i els nostres drets no acabin desapareixent, com a vegades sembla que desitgin.

Sempre he defensat el president del meu país, encara que no l'hagi votat, ni m'acabi d'agradar. A vegades m'ha resultat difícil, però ho he acceptat democràticament. Darrerament, però, ens ho han posat molt difícil. Costa molt trobar persones i partits polítics que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Diuen que tenim els dirigents que ens mereixem, però jo sempre intento resistir-me a aquesta proclama i considero que ens mereixem algú millor. De moment tot encallat, i a les mans d'un partit polític, ERC, que al meu entendre ha tocat fons i, com deia l'altre dia, ens ha avergonyit. Ernest Maragall ha dimitit, probablement massa tard, però és l'únic que ha fet el pas. N'hi ha d'altres que amb més raó haurien de deixar la política i demanar perdó.

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Biden es retira

Després d'uns dies de vacances i pràcticament aïllat del món, de mica en mica vaig connectant amb la realitat, però està costant. Ahir us parlava d'un nyap, al meu entendre molt greu, com són els cartells dels germans Maragall, i avui he vist la notícia de la renúncia del president Biden a tornar-se a presentar. Potser massa tard, oi?

Dels germans Maragall només vull afegir que l'actuació d'Ernest Maragall tampoc va ser la millor. Si no ho he llegit malament, després de presentar la denúncia, quan va saber que hi havia gent del seu partit implicada, la va retirar. No és això el que calia esperar, oi?

Quant als candidats a les eleccions presidencials dels EUA, crec que està molt clar que si Trump ho tenia fàcil, l'atemptat fallit contra la seva persona encara el va ajudar. Ara, amb la renúncia del seu opositor, i actual president, es vol arreglar el que probablement ja no té remei.

Estava cantat que Biden no era oposició prou sòlida de l'expresident Trump. Ja sabem que l'honorabilitat dels polítics no té gaire importància a l'hora de decidir el vot. Tota la porqueria que arrossega Trump no li és cap impediment per aconseguir novament la presidència, i les conseqüències seran molt pitjors que la primera vegada. No cal dir que voldria equivocar-me i que, malgrat totes les previsions, Trump no assolís la victòria, però això seria una història massa bonica que, al món real, no passa.

De la mateixa manera que m'agradaria un president nord-americà digne, també el voldria per casa nostra. El que té millors números és Salvador Illa, però no crec que sigui la millor persona per dirigir el nostre país. De totes maneres, hi ha el que hi ha, i no podem esperar miracles.

A l'espera de conèixer qui entomarà el repte d'enfrontar-se a Trump, amb un mínim de possibilitats de plantejar-li batalla, intentaré anar-me posant al dia i recuperar totes aquelles notícies i informacions que m'he perdut.

ERC ens avergonyeix

Tot i que ja han passat uns quants dies no vull deixar de parlar d’un tema que avergonyeix a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Estem molt acostumats al joc brut dels partits polítics, una xacra que no ens en podem desempallegar. Sembla que avui no hi ha límits, i amb els cartells d’ERC s’han superat amb escreix.

Si els dirigents d’ERC, responsables de la campanya, directament o indirecta, tinguessin un mínim de dignitat es retirarien tot demanant perdó. Però no ho faran perquè són indignes.

A la vida no tot s’hi val, però hi ha gent que actua al marge de l'ètica, i en el món de la política això és una evidència. Sisplau, que no em vinguin a dir que els altres actuen igual o pitjor. No hi ha res que ho justifiqui.

Vivim uns temps molt difícils on hem perdut totes les referències, també la moralitat. Fins i tot hi ha qui li fa vergonya parlar de pèrdua de valors. Ho troba carrincló.

M’imagino que ERC donarà el suport a Illa perquè sigui elegit president. Probablement és el més lògic, però al mateix temps el més convenient per a ERC, que si hagués de presentar-se a unes noves eleccions pagaria el preu de la seva miserable actuació.

Estic convençut que dins d’ERC hi ha persones molt honestes i vàlides, perquè en conec. A elles em dirigeixo perquè tinguin la valentia i honestedat per fer decantar de les seves files als irresponsables que han tacat la marca del seu partit.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

Fi de trajecte

Tot allò que comença arriba al seu final, i així seria el cas d’aquest període que em vaig proposar iniciar fa poc més de quinze dies, intentant parlar de temes i conceptes que no són actualitat immediata, però que sí que ens preocupen i hi destinem molts esforços per entendre i reconduir-ho quan es fa necessari.

He parlat de compromís, civisme, individualisme, participació, salut, vacances, moda, i també de la natura, de la muntanya, del paisatge urbà i de la festa major. He comentat la finestreta única, la cita prèvia, el comerç i les xarxes socials. Entretant han passat coses a casa nostra que he aparcat, però que m’agradarà comentar.

Em vaig proposar aquest parèntesi i l’he respectat, a vegades mossegant-me la llengua perquè el que m’arribava a les orelles era massa greu i escandalós per ignorar-ho. Serà a partir de demà que recuperaré el fil.

El trajecte crec que ha valgut la pena. Acostumem a viure massa pendents de les notícies del dia, aquelles que criden l’atenció i ocupen les primeres pàgines dels diaris, i massa poc en analitzar com ens plantegem la vida, com ens comportem com individus que formem part d’una comunitat, amb drets i deures. A mi m’ha servit. Ara no ho deixaré aparcat, perquè em continuarà interessant i preocupant, però trauré aquells temes que com a ciutadans ens afecten i condicionen, i que moltes vegades ens avergonyeixen. És un final de trajecte, però el camí continua. No hi ha pausa ni repòs. No es poden abaixar les mans. Continuem!

El comerç

Comparant el comerç de quan nosaltres érem joves amb l’actualitat t’adones que ha canviat moltíssim. Tret d’alguns elements i excepcions diríem que no tenen res a veure. No es tracta només de la venda en línia, que ho compres per Internet tot navegant i analitzant els productes i que abans no existia, sinó també amb la compra presencial, pel tipus de botigues i grans superfícies.

Les petites botigues, de tracte més familiar i proper cada vegada són més escasses i el volum global de vendes arriba a ser insignificant en el conjunt del comerç total. Això fa que els petits comerciants, si pretenen existir, hagin d’inventar-se nous sistemes i actituds que els diferenciïn dels grans establiments i mantinguin fidels els compradors.

La varietat de productes i accessibilitat dels clients són dos elements importants que acostumen a jugar fort contra els petits. No és fàcil tenir un gran estoc de productes per satisfer tothom, i l’accés a les botigues, també per les dificultats de moviment i aparcament, condicionen els tipus de clients que s’hi dirigeixen.

Tot i que l’amabilitat dels dependents de les grans superfícies no l’hem de qüestionar, el coneixement entre botiguer i client també ho fa diferent. Recordo per exemple les petites llibreries, on el llibreter, que et coneixia, et podia aconsellar un llibre que sabia que et podia interessar. Avui això ho has de trobar en un altre lloc, si la compra la realitzes en línia. Sí que és cert que també ara rebem més informació per totes bandes i que molts petits venedors poden tenir dificultats per disposar de tota la informació per assessorar-te particularment. Aquí també els ha canviat la manera de dirigir el negoci.

Segur que, si us hi pareu a pensar, trobareu més diferències i no necessàriament totes negatives. No cal posar-se nostàlgics ni pensar que tot era millor abans que ara. Les coses canvien i cal aprofitar les millores que podem incorporar amb l’evolució de la nostra societat. Tots, clients i botiguers, hem de superar el repte dels canvis i adaptar-nos a la situació del moment.

La moda

Sempre he pensat que la nostra societat, que és una societat de consum, es mou a base d’una successió de modes que ens convida a gastar, perquè les coses de seguida resulten obsoletes. Reduïm la vida útil moguts per la pressió que rebem de les marques comercials que necessiten vendre. La realitat extrema és que la producció treballa sota la idea de l’obsolescència programada.

En el vestit, la idea és canviar colors, models i estils, per aconseguir que es deixin de portar aquelles robes, que encara no estan desgastades, però que els industrials i comerços necessiten enterrar abans d’hora per fer calaix. I la realitat és que ho aconsegueixen. Sobretot el jovent, però no només, són els principals seguidors de la moda, i per això els continus canvis en el seu armari, i al mateix temps, la similitud de vestimenta entre ells.

Heu provat de no anar a la moda? De portar una roba del vostre gust sense tenir en compte el que es porta a cada moment? Us sentiu estranys? No tothom és capaç de deixar de banda les modes per por de destacar, a què la gent se’l miri com a un estrany. Us asseguro que és interessant, i al mateix temps et dona la força d’aquell que no se sent pressionat a fer o deixar de fer una cosa perquè està de moda.

A mesura que et fas gran és més senzill seguir els teus gustos sense tenir present què porta la gent, o què fa. Els joves ho tenen més complicat perquè necessiten ser considerats partícips de la societat on es troben i no volen fer res que els pugui deixar al marge. L’educació que es rep de casa, la que pots oferir als teus fills és clau, però no determinant. La pressió que reben de fora pot ser tan forta que no hi hagi manera de poder-la sortejar. 

Sigui quina sigui la dinàmica que emprem, com a mínim és bo que en siguem conscients. Que no actuem inconscients que allò que fem ens ve determinat per uns interessos aliens a nosaltres, però que ens condicionen la nostra voluntat, les nostres decisions.

De vacances!

Els mesos de juliol i agost acostumen a ser els mesos de vacances, si més no per aquelles famílies amb fills, aprofitant les vacances escolars. Això no impedeix que hi hagi persones que puguin gaudir-ne a qualsevol època de l’any, com seria el cas dels jubilats, i d’altres que, per contra, ho tenen prou difícil, perquè l’economia no està tan bé.

Les vacances, per als que tenim la sort de poder-ne fer, haurien de servir per canviar d’hàbits, desconnectar de la rutina de durant l’any, però també per reflexionar sobre tot allò que hem viscut, pensat i realitzat els darrers mesos. Aquest exercici seria bo fer-lo diàriament, però no en tenim gaire el costum, o la pressió que rebem i acumulació de tasques i nervis no ens ho permet.

Fer vacances no vol dir necessàriament viatjar, però si aquest és el cas, segur que n’hem començat a gaudir tot preparant el viatge i, una vegada retornats a casa, recordant l’experiència viscuda, sigui comentant-t'ho o revisant les fotografies i anotacions fetes.

Espero i desitjo que tots tingueu l’oportunitat de trencar el ritme de treball de l’any, tot gaudint d’uns dies més relaxats, sigui amb noves aventures, o sota un arbre i amb una bona lectura.

La finestreta única

N’he parlat alguna altra vegada, però aquests dies que estic parlant de temes més deslligats de la notícia que surt a la primera pàgina dels diaris, em sembla important de recordar-ho, ja que li dono molta importància.

Penso que no s’ha entès prou bé el seu significat o que, si més no, s’aplica en la seva versió més reduïda. La finestreta única hauria de deslliurar-nos d’haver de saber quina administració és l’encarregada de fer uns tràmits o uns altres. 

La idea bàsica de la finestreta única és que, on t’atenguin, et tramitin tot allò que necessites, o que la mateixa administració et demana, sense importar quina administració és, la local, l’autonòmica o l’estatal. Però això no funciona així.

On més s’ha arribat és que una administració concentri totes les sol·licituds de tràmits i, amb molta sort, faci de transmissora d’algunes sol·licituds que correspon tramitar a altres administracions. Això que sembla tan lògic no es veu de la mateixa manera i cada vegada compliquen més la tramitació. Com deia ahir amb la cita prèvia, caldria prioritzar les facilitats a l’administrat tot pensant que han d’estar al servei de la ciutadania i no posant-hi traves.

És per això que els passos a seguir serien, en primer lloc, fer realitat la finestra única als llocs que encara no existeix en tots els tràmits i, a continuació, organitzar els circuits interns de manera que el ciutadà només hagués d’acudir a un únic punt d’atenció, sigui quin sigui el tràmit a realitzar, i sigui quina sigui l’administració encarregada de donar-hi resposta.

Les xarxes socials

Parlar de les xarxes socials no és fàcil. Em pregunto, a vegades, si amb l’aparició de les xarxes socials hi hem sortit guanyant o perdent. No tinc xifres de quantes persones les utilitzen, però m’imagino que la gran majoria en fa ús, i la totalitat de la gent que navega per internet o té mòbil intel·ligent està subscrit en una o més aplicacions.

Les xarxes socials han canviat el món de la comunicació, desplaçant diaris, ràdios i televisions. Hi ha molta gent que amb prou feines mira la televisió, sobretot pel que fa a les notícies, ja que amb les xarxes socials la informació arriba molt més de pressa. Ens en podem refiar?

La premsa escrita està molt desprestigiada. Es dedica menys a informar que a opinar, amb la intenció d’influir en les idees de la gent. Ja no diguem d’aquells diaris que tergiversen expressament la informació. Que no respecten el codi deontològic. Tot el que es transmet a través de les xarxes socials qui ho controla? Qui ho verifica?

El perill de moure’s únicament per les xarxes socials sense l’exercici de la contrastació fa que puguis prendre per cert allò que és descaradament fals. Per això es fa necessari reflexionar sobre allò que et trobes a les xarxes socials i, abans de donar-ho per fet i fer-ho córrer, assegurar-te que és cert.

No acostumo a pensar que, davant del risc, s’hagi de desestimar res. Puc pensar que les xarxes socials aporten molt risc de manipulació de la gent. Segur que hi ha proves que ha estat així, però no per això s’han de rebutjar, perquè tenen la seva part positiva. Recordo que amb la televisió va passar alguna cosa semblant. Persones que no tenien televisió a casa perquè consideraven que era una pèrdua de temps, amb un conjunt de programes sense cap qualitat, ni cultural ni intel·lectual. El problema de la televisió és no ser capaç de seleccionar allò que t’interessa, que t’aporta coneixement. No et pots empassar tot allò que programen i, per tant, si ho tens clar, no cal prescindir-ne.

Fer un bon ús de les xarxes socials i no col·laborar amb l’engany o fins i tot amb la xavacaneria seria una bona pràctica per aprofitar els avantatges de les xarxes socials.