Incentivar la deshabituació

L'article de Tali Sharot al diari ARA m'ha semblat molt interessant. Crec que us l'hauríeu de llegir. Parla del problema que representa avui l'habituació, que defineix com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. I és important reflexionar-hi, perquè ens pot explicar moltes de les coses que passen avui. 

    Fàcilment caiem en la simplificació de les explicacions a reaccions humanes. Penso, per exemple, en el populisme. Sovint diem que els discursos populistes van minant la població i per això l'auge de l'extrema dreta al nostre món. Si ens fixem en el fet de l'habituació es pot arribar a entendre l'auge del nazisme a Alemanya entremig de les dues guerres mundials, el segle passat.

    Però s'expliquen situacions més properes i que ens afecten directament. La prevaricació dels jutges espanyols ha arribat a un punt que ens fa creure que és la cosa més habitual i lògica. Ens hi hem habituat i som incapaços de reaccionar-hi en contra. D'aquí la importància de l'antídot a aquesta habituació: la deshabituació.

    L'article esmenta la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too, com a moviments impulsats per persones que qualifica d'incentivadors de la deshabituació, i en dona una colla d'exemples, alguns dels quals han estat víctimes directes de la violència o la discriminació, però però també aquells que s'han mogut tot veient el patiment dels altres.

    I té molta lògica pensar que els grans canvis faciliten la reacció de la gent, ja sigui a favor o en contra, però que els petits canvis, aquells que es produeixen de manera lenta, encara que acabin sent uns canvis radicals, aconsegueixen que les persones ens hi habituem i no hi reaccionem. Ens acostumem a fets que analitzats fredament són incomprensibles. Al dolor de víctimes innocents de Gaza, o altres contrades, i a una altra escala, a la politització de la justícia a càrrec d'uns personatges que ho són tot menys persones justes. Recomano la seva lectura. Fa pensar.

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

Els catalans no estem sols

Avui em fixava en la crònica que escriu Núria Sala Ventura al diari ARA, sobre els problemes d'uns pares a l'hora d'inscriure el seu fill al Registre Civil francès. La família, d'arrel bretona, va pretendre inscriure el seu fill amb el nom de Fañch, que és com s'anomena Francesc en bretó, i sis mesos més tard han estat citats pel ministeri fiscal prohibint-los el nom, exigint que li canviïn, o ho faran ells. El problema, segons he entès, no és que hagin escollit el nom en bretó, sinó que el caràcter 'ñ' no existeix en francès, i per això els diu que són uns mals pares que provocaran molts problemes al seu fill. A la mateixa crònica, l'articulista parla del cas d'una família occitana que tampoc varen poder inscriure el nom del seu fill Artús, en occità. El problema també era que en francès aquesta vocal no contempla la possibilitat de l'accent tancat.

    És realment un problema de grafia o de rebuig a les llengües minoritàries a França? Crec que és molt clara la resposta i els catalans ho sabem molt bé. El problema que tenim a Espanya de manca de respecte a la nostra llengua materna, i pròpia del país, el pateixen, potser amb escreix, al país veí. Sempre se'ns ha dit que el model francès era molt més centralista i unificador que no pas l'espanyol. Jo crec que simplement és perquè a Espanya les coses no se saben fer prou bé i, tot i la repressió franquista, no han aconseguit la manera de prohibir-ho explícitament, encara que a la pràctica sorgeixen tants problemes que molts acaben resignant-se i no plantant-hi cara, com caldria.

    Les dues famílies relacionades a la notícia sembla ser que volen anar fins al final per defensar els seus drets, i molt concretament, el dret a utilitzar la seva llengua, encara que només sigui per posar el nom al seu fill.

    Està vist i comprovat que formar part d'un col·lectiu minoritari, per més democràcia que hi hagi, no et soluciona la vida, sinó que més aviat te la complica. Els catalans hem nascut reprimits per Madrid, amb la col·laboració de molts, també de casa nostra, i després de tota la vida lluitant-hi, marxarem d'aquest món sense haver aconseguit el reconeixement que es podria deduir del text de la Constitució, però que sempre ha tingut una interpretació restrictiva i contrària als nostres drets.

El servei públic d’aquest país…

Avui em preguntava per què a l’aeroport de Barcelona les maletes triguen tanta estona a aparèixer a la cinta transportadora de la terminal, a diferència de molts altres aeroports. Tampoc és cert que només passi a Barcelona, i potser en alguna ocasió han estat molt ràpids, però deu ser que jo sempre estic de pega i em toca el torn dels lents. Hi ha alguna responsabilitat a exigir? Qui se n’ha de fer responsable i donar-nos explicacions?

    No fa gaire vaig veure unes baralles entre persones que lluitaven per aconseguir clients per protegir-los les maletes abans de facturar-les. Vaig saber que el servei oficial no funcionava i eren particulars que pel seu compte oferien aquest servei i d’aquesta manera fer algun caleró. Així funciona l’aeroport del Prat de Llobregat? 

    És evident que els problemes de Rodalies són molt més greus, bàsicament perquè afecten a molta més gent. A persones que han d’agafar el tren per anar a treballar o estudiar, i que no tenen alternativa. De totes maneres no estaria de més que també cuidessin el servei que es dona als aeroports, encara que la majoria d’usuaris puguin estar de vacances, que no tots. Si és un servei públic caldria prendre-s’ho més seriosament i intentar estar a l’alçada.

    I tot això ho estic escrivint mentre faig temps per esperar les maletes. L’avió ha aterrat fa més d’una hora. Crec que hi havia temps per treure-les de l’avió i portar-les a la terminal. Confio que no s’hagin extraviat. Avui potser batré el rècord!

    Voleu saber com acaba la història? Una hora i mitja més tard han començat a sortir les maletes de l'avió, però les que esperàvem, no. No sé on passaran la nit, ni quan arribaran a casa. Està comprovat que en algun lloc del món ho han fet encara pitjor que a casa. Paciència!

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Responsabilitat política

Tal com he estat comentant aquests darrers dies, arran del descobriment de l'actuació corrupta d'un assessor de qui fou ministre socialista, José Luis Ábalos, és bo que s'investigui fins al final, perquè és molt trist i indignant que es continuïn produint casos de corrupció i encara més si després no hi ha conseqüències per als responsables, siguin directes o indirectes, de l'actuació fraudulenta. Ara bé. Convindria que tots plegats fóssim honestos i mirar la biga al nostre ull. No sigui cas que siguem molt estrictes amb els altres i molt poc amb nosaltres mateixos.

    És insòlit tot el rebombori del PP sobre el cas Koldo. Que s'estiguin esquinçant les vestidures quan tenen una motxilla plena de casos de corrupció que la justícia, sempre de la seva part, ha estat incapaç de sentenciar definitivament, malgrat tota la informació que se n'ha obtingut. És insòlit, però també indignant i mesquí, que estigui passant tot això. Repeteixo que és bo i necessari que s'investigui a fons el cas, però sisplau, una mica d'honestedat. El PP té un currículum de corrupcions que fa feredat!

    No sé si el diputat i exministre Ábalos acabarà dimitint, però entenc que és el millor que podria fer per a la democràcia i en concret per al seu partit polític. El PSOE no està en situació de rebre gaires patacades, i la seva energia demanant-li la dimissió és gairebé una necessitat de supervivència. Amagar o dissimular una responsabilitat política, no els pot ajudar gens.

    Quan estàs gestionant els recursos dels altres assumeixes una responsabilitat molt gran, i que a vegades no en són conscients. No només tens l'obligació d'actuar d'acord amb la llei, sinó que has de procurar actuar de manera eficient, amb resultats favorables per a les persones que han dipositat la seva confiança en tu, i també per aquelles que no t'han votat. Si t'envoltes d'un equip de treball, has de donar la cara per tu i per la gent que està amb tu. Has de confiar en ells i te n'has de responsabilitzar. No sé si l'exministre es va enriquir personalment o va beneficiar conscientment a tercers, amb aquesta actuació il·legal del seu assessor, però en tot cas n'és responsable polític i com a tal n'ha de respondre.

    Aquests dies a les xarxes, on és molt fàcil acusar la gent sense proves, només per gaudi personal, han sortit altres noms de polítics a qui s'acusa d'actuacions corruptes, també durant el període de la pandèmia. Caldria assegurar-nos que no hi ha evidència en aquestes acusacions, i que només es tracta de desprestigiar els polítics, que és un exercici molt usual i fàcil de fer. En tot cas, que la maquinària es posi en marxa per descartar altres casos de corrupció. No sigui que carreguem tots els morts a l'exministre i n'hi hagi d'altres que se n'escapin alegrement.

No tenen a ningú més?

Ja sé que em direu que no soc gaire original i que aquesta pregunta se la fa tothom, però no me’n podia estar. Tan escassos de polítics van els EUA que els dos candidats a la presidència siguin Biden i Trump? No trobaríem a ningú més per dirigir la gran potència mundial que ens afecta a tots?

    És preocupant per les conseqüències que patirem, sobretot si guanya Trump, que a hores d’ara sembla l’opció més probable. Ahir parlava dels corruptes que entren en política per enriquir-se a costa nostra, i em referia molt concretament al nostre país. Tots hem pogut veure quin personatge és Trump, encara que hi ha qui li perdona tot. En podem esperar res de positiu? Una persona que s’ha aprofitat del poder econòmic per enganyar i estafar a tothom, què no farà quan recuperi la presidència? No hi ha una manera legal d’impedir-ho.

    Però si els republicans són criticables per presentar un candidat com Trump, què no podem dir del partit demòcrata amb el seu presidenciable? No podem posar la mà al foc perquè de més verdes en maduren, però si fa quatre anys la cosa va anar tan justa, que creieu que pot acabar passant? S’ha pogut veure de què ha estat capaç de fer el president Biden, amb una vicepresidenta que s’havia de menjar el món i no sabem si encara hi és o va dimitir fa temps.

    Ens queixem que a casa nostra ens falten bons polítics. Que necessitem un relleu amb persones capaces de fer avançar el país, però veient la situació dels EUA penses que probablement estem en sintonia i que això és un mal generalitzat. Ni Catalunya pot vanagloriar-se dels seus dirigents, ni Espanya és gaire model de res, i Europa pot acabar molt malament si no fa un gir important en la seva política. I al costat d’aquests, uns EUA que poden tornar acabar a les mans de Trump, un fet que d’entrada agradarà molt a Putin i que a nosaltres ens ha de preocupar enormement.

Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

Dol a València

L'incendi dels habitatges, ahir la tarda a València, ens ha corprès a tots. És molt difícil posar-se a la pell dels afectats, encara que tots som conscients de les terribles conseqüències. En primer lloc per les víctimes mortals, que és totalment irreversible, però també pels danys materials, econòmics i emocionals que han patit els residents als habitatges incendiats, un fet que no oblidaran mai més.

    Quan succeeixen fets com aquest t'adones del risc que patim constantment, a vegades per una mala gestió de les coses, i d'altres per imponderables en què poca cosa es pot fer al respecte. És important, però, que es treballi per investigar les causes del sinistre. La procedència de les guspires que van iniciar l'incendi, i el fet que es propagués tan ràpidament, afectant tot l'edifici.

    Llegint les primeres notícies tot indica que la velocitat amb que les flames varen propagar-se per tot l'edifici podria ser degut al tipus de material de la façana. El mateix que va passar fa pocs anys en un edifici de la ciutat de Londres on hi varen morir més de setanta persones. I això ens fa pensar molt. Com és possible que hi hagi uns materials que poden agreujar les conseqüències d'incendis fortuïts, i que no es trobi la manera de detectar-ho i posar-hi remei abans no sigui massa tard?

    No pretenc donar les culpes a ningú. Ni soc la persona adient ni crec que sigui la solució al problema. Penso que cal reflexionar sobre el fet i investigar si hi ha més edificis al món que poden patir les mateixes conseqüències. Detectar-los i reparar-los ens estalviaria possibles morts del futur i tot el que comporta la destrucció d'uns habitatges, on hi ha records i patrimoni, que o bé és irrecuperable, o que suposa grans costos per rehabilitar.

    Des d'aquí envio el meu condol a les famílies afectades per aquest incendi devastador, desitjant-los que es puguin recuperar el més aviat possible, i a les autoritats a qui correspongui, els demano un esforç per trobar definitivament la causa del fet, i l'inici d'una investigació exhaustiva per localitzar possibles edificis que es puguin trobar en la mateixa situació. Estic segur que des de les pròpies constructores, les institucions que han validat els projectes, els col·legis d'arquitectes i altres ens que se'm puguin escapar, poden aconseguir reunir la informació necessària per identificar altres habitatges on s'utilitzés la mateixa tècnica i productes, si és que realment s'arriba a la conclusió que aquesta n'ha estat la causa.

Cada dia més casos de corrupció

Avui hem pogut llegir a la premsa com el jutge Manuel García-Castellón ha reconegut que va mentir als representants de la justícia francesa, per tal d'obtenir-ne una col·laboració en el cas de Yan Colonna. També hem vist com es detenien uns col·laboradors polítics de l'exministre José Luís Ábalos per un cas de corrupció, en saber-se que varen cobrar comissions il·legals durant la pandèmia. Tot això es va sumant al llista interminable de casos de corrupció dels nostres polítics i jutges, i això no fa cap bé.

    No ajuda anar coneixent més casos de corrupció per part de persones que, pel càrrec que ostenten, haurien de donar exemple d'honestedat i bon fer, però encara ajuda menys quan veus que malgrat totes les imputacions no els passa res. Podríem fer una repassada a tots els càrrecs del PP que han actuant de manera corrupta, il·legal o fraudulenta i estan vivint tan tranquil·lament. També podem pensar en el rei emèrit que viu feliç, a costa nostra, malgrat tot el que s'ha sabut d'ell.

    És per això que quan sents a dir, per exemple al nostre rei, que la justícia és igual per a tothom, et venen basques, i et produeix una sensació que t'estan prenent el pel i tractant-te de ruc. No hi ha manera de revertir la situació?

    T'adones que el PP està ple de corruptes. No ho són tots, però n'hi ha una bona colla. Però també veus que el PSOE té un llistat prou ampli. I també altres partits polítics que, en ser menys determinants, no en parlem tant.

    Vivim, doncs, en un país on els jutges fan política a favor d'una ideologia gens democràtica, i utilitzen qualsevol eina, menteixen si és necessari, per aconseguir els seus objectius. Si a això li diem democràcia crec que estem molt perduts. Si el somni dels que vàrem viure el franquisme era aconseguir un estat de dret, on es respectessin les persones al marge de la seva ideologia, raça, cultura, llengua i procedència, hem de concloure que encara no hi hem arribat, i tot fa pensar que en tenim per estona.

    Algú es pot sentir segur essent jutjat per un jutge que ha mentit per aconseguir allò que volia? A vegades parlem que no ens sentim segurs passejant pel carrer o viatjant en tren, però a aquesta inseguretat n'hi hem d'afegir una de molt més important: la inseguretat de no ser tractats com ens mereixem pels nostres representants polítics i els jutges que han d'impartit justícia.

Millorant l'espai públic

No sé si sou dels que acostumen a passejar pels carrers d'Arenys, la majoria poc practicables per l'orografia, però amb una bonica Riera i un passeig Xifré que tenen moltes possibilitats i estic segur que són l'enveja de moltes poblacions veïnes. Segur que haureu vist que no sempre ho tenim fàcil per caminar-hi, amb multitud d'obstacles que no hi ha manera d'eliminar, o sí?

    Ahir l'Ateneu Arenyenc va moure les cadires i taules que tenia instal·lades des de sempre arran de façana. Un espai que, per normativa, ha d'estar reservat als vianants, sobretot tenint en compte aquelles persones amb diversitat funcional, aquells homes i dones que tenen més dificultats per desplaçar-se a peu. Si hi feu cap, us adonareu de la diferència i que, segons un amic veí d'aquell passeig, començarà a deixar de ser un passadís per convertir-se en passeig. És per això que cal felicitar la iniciativa de l'Ateneu, en pro dels vianants, i animar aquells bars i restaurants que encara no ho respecten, que facin el canvi el més aviat possible.

    Aquestes millores són les que beneficien la comunitat i fan més fàcil la convivència. S'han de respectar els drets i trobar solucions que sempre n'hi ha. Deixar lliure les façanes de les cases és la millor manera de respectar aquelles persones que ho tenen més complicat per fer l'itinerari que a molts ens agrada. Si la resta d'establiments del passeig del Xifré s'apunten a la iniciativa de l'Ateneu, es podrà arribar fins a la plaça Lloveras, i només caldrà esperar que Ports de la Generalitat i Ajuntament d'Arenys de Mar es posin d'acord per superar la barrera arquitectònica que impossibilita a molts poder arribar fins al port i, per extensió, caminar fins al final de l'espigó. I si s'hi afegeix algú més de la Riera, encara ens ho posaran més fàcil!

    L'Ajuntament té l'obligació de vetllar perquè les normatives, siguin locals o nacionals, es compleixin, i els vilatans complir-les. Tot això pel bé de tots, i no pas per posar pegues o fer la punyeta a ningú. Si la normativa no és adequada, s'ha de canviar i millorar, però si serveix, cal respectar-la. 

Incompliment de les ordenances, per ignorància o desídia

Properament el govern municipal de la vila iniciarà una campanya informativa de l'entrada en vigor de la nova ordenança de mobilitat, amb alguns canvis importants, sobretot per la introducció de la regulació dels patinets elèctrics que no es contemplaven abans i que cada vegada són més habituals als nostres carrers. És molt important donar a conèixer les normes que regulen el comportament dels vilatans, perquè la nostra convivència sigui el més agradable possible, i evitar conflictes innecessaris.

    El desconeixement de les normes no t'allibera del seu compliment, i és per això que tots hauríem de fer l'esforç de llegir-les i, sobretot, tenir-les en compte. Una normativa que no es compleixi ni es faci complir, no serveix de res, i trobaríem moltes de les ordenances vigents que s'incompleixen alegrament. Si som incapaços de fer-ho respectar, és millor no redactar-les.

    La regulació dels patinets és necessària per evitar accidents per culpa del mal ús. Hi ha aspectes que són de calaix i que qualsevol persona que condueix un patinet, per sentit comú, sap que ha de respectar-ho. Segurament, però, hi ha elements de l'ordenança que desconeixem i que serà bo tenir-ho present. 

    Una vegada informada la població, què passarà? Com s'articularà la manera per regular el compliment i sancionar si és necessari? Aquí hi tinc més dubtes, sobretot pensant en altres ordenances vigents i que no es respecten. Les pixarades dels gossos a les façanes, per exemple? Algú encara no sap que no està permès? O és més aviat que resulta molt còmode ignorar l'ordenança i que s'espavili qui rep?

    A les xarxes es parla molt de la degradació dels nostres carrers i es culpa sovint als nostres governs de la deixadesa. Probablement hi ha una part de culpa de qui s'encarrega de netejar la vila, però convindreu amb mi que la gran culpa és de qui ho embruta. Si tots ens comportéssim d'una manera civilitzada, respectant l'espai públic com si fos a casa nostra, la vila faria goig i ens estalviaríem comentaris i imatges deplorables.

    Espero i desitjo encert en la campanya informativa de la nova ordenança. També en el compliment per part nostra i el seguiment que el nostre govern en faci. I recordeu que no només es tracta de regular els patinets, també cal vetllar perquè els vianants, sobretot els de mobilitat reduïda, pugui passejar pels nostres carrers sense obstacles i impediments inapropiats, que també està regulat, però que fins ara poca cosa s'ha fet per respectar-ho.

Qui dia passa, any empeny

Ahir varen quedar sentenciats els resultats electorals a Galícia, on el PP continua gaudint de majoria absoluta, malgrat totes les especulacions que s'havien originat en campanya. Ara els observadors polítics faran les seves explicacions i conclusions i el poble gallec tindrà un govern de dretes durant quatre anys més. Entretant, el PSOE ha rebut una forta patacada, que m'imagino que ja es temien, tot en benefici d'un BNG que no ha aconseguit fer fora la dreta i haurà de continuar batallant per defensar els seus drets, ja que, tal com vaig comentar l'altre dia, el fet que governi el PP a una comunitat autònoma significa que les decisions es prenen a Madrid.

    En tot cas caldrà veure les conseqüències de la davallada del PSOE, i la por dels més crítics amb la direcció de Pedro Sánchez, que aquesta trajectòria també es produeixi a les eleccions europees d'enguany. El gran error, segons els crítics, és el pacte amb els independentistes, però també saben que sense el pacte ara estarien a l'oposició. No sé si ho preferirien, ja que no ens estimen gaire i l'alternança política ja els anava bé. Uns i altres es protegien.

    I a casa nostra anem caminant a pas de tortuga. Avui es reunia la comissió que ha de valorar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. Un traspàs encotillat i no sencer, però que a més té un recorregut molt llarg, i no és garantia de grans solucions, de comptar amb un transport públic com es mereix la ciutadania, perquè la manca d'inversions ha deixat el servei ferroviari en unes condicions tercermundistes.

    Paral·lelament tenim la negociació entre Junts i PSOE de la llei d'amnistia, que estan pendents de les decisions que puguin prendre uns jutges conservadors, de tall franquista, que només busquen la desestabilització política per obtenir-ne uns beneficis personals i corporativistes. ERC té molta pressa i m'imagino que molts nervis per saber què passarà d'aquí a uns mesos, quan es convoquin eleccions al Parlament català. Recordem que encara no hi ha llei electoral pròpia, i així van passant els anys.

    Tot plegat dona la imatge d'un desmanec generalitzat que la història ens recordarà com els pitjors anys de la democràcia a Catalunya. Amb uns polítics de tan poca talla, no podem esperar gairebé res de bo. Però això és el que hi ha, i si no surt gent nova, ho tenim pelut.

Mancomunar serveis

Aquesta setmana passada he tingut l'ocasió de participar en una formació sobre la municipalització de la gestió de l'aigua, a càrrec d'un representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), una entitat on hi ha associats diferents ajuntaments, la majoria dels quals gestionen directament el servei de l'aigua o tenen intenció de fer-ho, però també d'altres que tenen gestió indirecta, com seria el cas de la nostra vila.

    La xerrada es va iniciar amb una contextualització que considero imprescindible per entendre la importància de la gestió del servei i la necessitat que els nostres governants estudiïn la possibilitat de fer el canvi, sobretot tenint en compte que aviat acabarà la concessió, de 25 anys, a una entitat privada. I dic que va ser interessant la contextualització inicial perquè t'adones de l'anomalia del nostre país. Segons el formador, en el món la gestió pública de l'aigua representa el 90%, mentre que a Catalunya és del 22%.

    Al marge de conèixer tot el procés per tirar endavant la municipalització de l'aigua, em va servir per reflexionar sobre la capacitat dels petits municipis, amb uns ajuntaments sense gaires recursos ni econòmics ni personals, per gestionar els serveis que en tenen responsabilitat, un dels quals és el de l'aigua, prou important i necessari, amb molta informació desconeguda. I vaig recuperar la idea que sempre he defensat de mancomunar serveis entre pobles veïns, més enllà de les deixalleries o transport públic, que són els més freqüents en un món on mancomunar és encara un fet insòlit i poc treballat. 

    És per això que, en llegir que el nostre govern municipal s'havia reunit amb el govern veí, vaig pensar que era una bona ocasió per potenciar aquest treball conjunt, optimitzant recursos i reduint costos. Tant de bo que la reunió hagi estat profitosa i representi l'inici d'un treball conjunt en benefici dels vilatans d'ambdós municipis. L'experiència d'empresa pública d'Arenys de Munt hauria de ser motiu suficient per treballar-hi, sobretot tenint en compte que no ens sobren coneixements. Una empresa que estic convençut que trobaria el concurs i col·laboració de totes les forces polítiques de la vila.

Confiança en els electors gallecs

A la jornada de reflexió de les eleccions gallegues de demà encara hi ha algú que confia en la possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta i hi pugui haver un pacte d'esquerres que li prenguin el govern. És una possibilitat, però no està gens clara. La força que té el PP a Galícia, però també a la resta d'Espanya, ho fa complicat. Allà, sembla ser que Vox té poques possibilitats d'entrar, però en tot cas caldria recordar als votants gallecs tot el que està passant a altres comunitats autònomes governades pel pacte PP-Vox.

    Salvant les distàncies, quan veus què passa a Rússia, amb un president assassí, o als EUA, on tot fa pensar que la presidència torni a mans del corrupte Trump, t'adones que el poder dels dirigents és tal, que fa inviable qualsevol intent de democratitzar els països i escollir uns governants que estiguin al servei de la gent i no dels seus interessos personals.

    No he seguit la política gallega, però en tot cas, després de tants anys de govern amb majoria absoluta del PP, de ben segur que li convindria un canvi. Desconec igualment el tarannà de la candidata de BNG, que tot indica que podria ser la nova presidenta, si el PP perd la majoria, però estic segur que el revulsiu que podria significar aniria bé al seu país.

    Tinc molt clar que aquella teoria de com pitjor millor, no funciona. Si funcionés no tindríem els exemples del País València i les Illes Balears. Ambdues comunitats tenen molt present els anteriors governs del PP, i malgrat tot els hi han renovat la confiança. Els catalanoparlants ho pateixen directament per qüestió de llengua i cultura, però no només ells. El mal que poden aplicar uns ignorants, venjatius i autoritaris, com són els dirigents del PP, de la mà de Vox, trigarà molts anys a desaparèixer encara que a les següents eleccions guanyi l'oposició. Fer el bé és una feina feixuga i llarga, en canvi el mal és automàtic i a vegades fins i tot irreversible, o si més no molt complicat de recuperar-se.

    Confiem que els electors gallecs optin pel canvi, encara que només sigui per adonar-se de tot el que s'han perdut durant aquests anys de govern del PP. Que donin confiança a l'alternativa per defensar els seus drets i deixar de dependre del centre, que en definitiva és el que passa quan una comunitat autònoma és governada pel PP o el PSOE.

Mala llet acumulada

A l'espera de la confirmació de la mort del líder opositor rus, Aleksei Navalni, que haurem de qualificar d'assassinat polític, se'ns acumulen els casos que ens produeixen aquest malestar, aquesta ràbia interna, aquesta sensació d'impotència, de govern del mal, que no et deixa viure tranquil. Una sortida, que tria força gent, és la d'oblidar-te de què està passant i viure aïllat, indefens, però ignorant. Si ets sensible a totes les barbaritats que passen pel món, el sofriment és gran.

    Tots sabem de què és capaç el president Putin, i el mal que encara li queda per fer. Tristament es manté al poder i pot viure tranquil assassinant a tothom que li planta cara. També observem com el futur president dels EUA, malgrat tot el que ha fet i se li suposa, aconseguirà burlar la justícia i recuperar la presidència. Què passarà després és una incògnita, però res de bo podem esperar.

    I així podem anar repassant diferents racons del món, per adonar-nos que on figura que es regeix per un sistema democràtic, de lliure elecció, s'ha trobat la manera d'explotar les persones, víctimes de la tirania d'uns polítics de qui no cal esperar res de profit. I on no hi ha ni tan sols la possibilitat d'escollir els governants, ja no cal perdre-hi més temps.

    I a casa nostra també acumulem mala llet amb uns polítics de PP i Vox que practiquen la venjança contra aquells que no són dels seus. El cas més proper i flagrant és l'atac directe a tot allò que fa olor de català, al País Valencià i a les Illes Balears. No hi ha dia que no coneguem noves decisions en contra de la cultura i a favor del despotisme i l'opressió. No volen que la gent pensi, perquè saben que els tindran en contra. Volen una massa amorfa, ignorant, resignada i que els digui Amén a tot.

    Aquest és el panorama del nostre temps, i a Catalunya, on l'extrema dreta no té tanta força com al veïnat, tenim un govern feble, insegur i sense idees, incapaç de tirar el país endavant, amb el perill que la gent, desencantada, opti per discursos populistes, i que aquesta dreta vagi en augment.

    Cadascú de nosaltres ha de responsabilitzar-se, dins de les pròpies possibilitats i àmbits d'influència, de motivar els nostres veïns, amics, convilatans, perquè no es deixin arrastrar per aquesta inèrcia destructiva de la cultura, el pensament i les idees. No pot ser que el món estigui en mans d'uns manipuladors que només defensen els seus interessos. Alguns maten descaradament, d'altres sobreviuen voltats de corrupció i males pràctiques. Tots es burlen de la justícia que han procurat que estigui de la seva banda. No ens hi podem conformar!

Conèixer el nostre patrimoni

Aquesta tarda he assistit a la presentació del Mapa del Patrimoni Cultural d'Arenys de Mar, un treball realitzat per la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu de recollir elements del patrimoni cultural i natural del municipi, valorar-los, protegir-los i fer-ne difusió. Conèixer el nostre patrimoni i estimar-lo és la millor manera de sentir-te arrelat al territori, hi hagis viscut tota la vida o siguis un nouvingut. 

    La ignorància és la principal causa del desastre, de la violència, de l'incivisme. Si ens fixem en els posicionaments populistes d'alguns partits polítics ens adonarem que el seu principal objectiu és combatre la cultura i el coneixement. Si aconsegueixen pobresa cultural i intel·lectual es poden perpetuar en el poder. Tot el que sigui promoure la cultura va en benefici del benestar social.

    L'acte, que ha començat tard com és tradicional a la nostra vila, avui "per problemes tècnics" i sovint per aquella rucada dels cinc minuts de cortesia, que alguns en diem de falta de respecte als assistents, ha estat presentat per la directora del Museu, ha comptat amb representants de la Diputació de Barcelona i del responsable del treball, en Jordi Montlló, que ens ha fet cinc cèntims de com ha anat tot el procés d'elaboració del mapa, i dels aspectes conceptuals.

    Ara es tracta de fer-hi una ullada, comprovar tot allò que tenim a la vila i, tal com ens han insistit, fer-hi les nostres aportacions, perquè el catàleg és viu i es pot anar ampliant a mesura que anem descobrint nous elements dignes de constar-hi, com el tram alçat del rial de sa Clavella, que figura al PEPPA, però no s'ha considerat en aquest catàleg, no sé si per la destrossa que l'antic govern municipal va fer de la banqueta, en pro de salvar uns arbres que varen considerar que s'havien de protegir, en lloc de substituir-los com s'havia fet tota la vida.

    A vegades falta sensibilitat en els polítics de torn, i per això és bo que els tècnics i experts en patrimoni hi puguin dir la seva i ens obsequiïn amb uns treballs com el que aquesta tarda ens han presentat, i que de ben segur en podrem gaudir i donar a conèixer.

Les portes giratòries

Algú m'hauria d'explicar ben bé què entén per portes giratòries i quin creu que és l'objectiu real de controlar la incorporació d'ex-polítics a la vida privada i professional. La corrupció entre els polítics ha fet molt mal, sobretot perquè hem arribat a desconfiar de tothom. Per uns quants que s'aprofiten del càrrec per enriquir-se personalment, totes les persones que entren en política són mal vistos, no tant per les seves idees, sinó per la sensació que s'ha creat que ho fan només per interès lucratiu personal. 

    He conegut moltes persones que han exercit la política per vocació, per servir la societat on viuen, per aportar el seu coneixement, el seu treball i esforç en benefici de tots. Encara que alguns no s'ho creguin, d'aquestes persones n'hi ha més de les que ens pensem. El problema, com sempre, és que fan més soroll i es fan veure més aquells que delinqueixen o que no actuen correctament que no pas la gran majoria.

    Si una persona que ha dedicat part de la seva vida a la política vol tornar a la vida privada, a exercir la seva professió, que no és la de polític, ho ha de poder fer tranquil·lament, sense que es posi en dubte la seva honestedat. És cert que hi ha polítics que durant el seu exercici han afavorit interessos empresarials i personals de manera fraudulenta, i que tenen les portes obertes per entrar-hi a treballar, com a paga pels seus favors. Són aquests els casos que s'han de controlar i penalitzar. No tant pel fet d'entrar a treballar a les empreses beneficiades, com pel fet d'haver-les beneficiat aprofitant la seva condició política.

    La burocràcia administrativa és en aquests moments gairebé asfixiant. La desconfiança vers l'actuació de funcionaris i polítics ha fet que les mesures de control arribin a paralitzar la maquinària administrativa en detriment dels administrats. Les generalitzacions són molt còmodes, però injustes. Hi ha maneres de controlar específicament aquelles actuacions fraudulentes sense necessitat de posar tothom al mateix sac. 

    El tema no és gens senzill, i rascant a fons trobaríem molts elements dubtosos que ens sorprendrien. Cal analitzar l'administració en el seu conjunt, les empreses públiques que a vegades van per lliure i amb poc control, i evitar que la corrupció d'uns quants perjudiquin el futur del sector públic, de tots els polítics i de la societat en general. Si parlem de portes giratòries, pensant en l'intercanvi de favors, siguem estrictes i molt cauts, i no ho generalitzem. Segur que hi trobarem situacions totalment legals i respectables.

En pro del benestar animal

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) acaba de sentenciar, unànimement, que els decrets aprovats l'any 2017 a les regions de Flandes i Valònia prohibint el sacrifici d'animals amb els mètodes Halal i Kosher, d'acord amb les religions musulmana i jueva, respectivament, són correctes, perquè el seu objectiu és la defensa del benestar animal, que ha d'estar per sobre de qualsevol creença religiosa i ideologia. El Tribunal, que no prohibeix els mètodes de sacrifici, veu bé que prèviament s'estaborneixin les bèsties, per evitar-los el dolor, tal com ja preveien les autoritats belgues.

    La resolució pot portar polèmica, sobretot en un moment en què la immigració i tot el que l'envolta està a les primeres pàgines dels diaris, amb una pressió important de l'extrema dreta per fer fora d'Europa els immigrants, i a cosa nostra amb les recents declaracions que posaven en un mateix sarró immigració i delinqüència.

    Estic d'acord que tot el que serveixi per estalviar el patiment dels animals s'ha de defensar i qualsevol pràctica que no ho respecti ha de ser prohibida, sigui una creença religiosa o una tradició, que alguns l'anomenen cultural. I amb això vull anar a parar a les curses de braus i els correbous, que a Catalunya encara estan permesos. 

    Seria hora de deixar la hipocresia i ser valents davant d'una pràctica que no té cap raó de ser. Perquè la tradició no ho justifica tot. Un país que s'enorgulleix d'haver prohibit les curses de braus, sota la pressió espanyola, no pot consentir els correbous. És en aquestes decisions quan es demostra la coherència, honestedat i rigorositat de les persones, amb els nostres representants polítics al capdavant.

    Em consten els problemes que hi ha hagut a casa nostra per evitar que s'incomplís la prohibició de la matança d'animals fora dels llocs especialitzats per dur-ho a terme, ja sigui la matança del porc, o el sacrifici del xai, però si escollim uns governants és perquè siguin rigorosos a l'hora de fer complir les lleis i tota la normativa desplegada, i legislar de manera sàvia, coherent i respectuosa, també amb els animals.

    No sé si la decisió del TEDH tindrà conseqüències a casa nostra, però m'agradaria que el nostre govern i els diputats del Parlament català ho tinguin present i prenguin una decisió davant d'una realitat que no és la que caldria esperar al segle XXI.

Sensació d’inseguretat

Aquests darrers dies s’ha constatat que el fet que unes imatges s’hagin fet virals a les xarxes socials han pogut condicionar l’actuació de jutges i policia. Sovint ens costa diferenciar la sensació de la realitat: allò que tu experimentes o perceps del que realment està succeint. En el cas de violència, atracaments i robatoris és un fet constatable. Llavors et preguntes de què i de qui et pots guiar a l’hora de prendre decisions? Té sentit que un jutge empresoni un presumpte delinqüent només perquè la seva agressió s’ha escampat arreu, provocant pànic i repulsa? I si no l’empresona, pot generar mès alarma social?

    La sensació d’indefensió i de por que existeix en una societat s’ha de tenir en compte i treballar-ho. No n’hi ha prou en dir que no és real i que sembla pitjor del que passa de veritat. Està bé que els cossos policials, jutges i governants en siguin conscients, però han de fer el possible per tranquil·litzar la gent, i ser contundents en les seves decisions i actuacions.

    Abans podies apel·lar als mitjans de comunicació perquè fossin cauts a l’hora de donar les notícies, i clarament podies diferenciar la premsa groga de la que et generava confiança. Avui ni tota la premsa generalista és prou fiable i objectiva, ni és l’única font de notícies. Les xarxes socials s’encarreguen de ser les primeres d’escampar notícies i rumors, i la nostra capacitat de contrastar-ho és escassa.

    No sé si soc dels pocs que després de veure una informació a les xarxes socials vaig a una font fiable per assegurar-me que no m’estan enredant. M’agradaria pensar que és una pràctica habitual, tot i que veient les reaccions espontànies a la xarxes i el to que agafen, tinc els mes dubtes. Seria d’agrair que féssim aquest esforç i no posar més llenya al foc. La violència i l’incivisme existeixen i s’han de combatre, però cal que entre tots rebaixem la crispació que certs comportaments incívics o violents ens provoquen i intentar viure més tranquils i feliços.