Il·legal aquell que pensi diferent

La vida seria molt més fàcil si aconseguíssim il·legalitzar a tots aquells que pensen diferent de nosaltres. Això, que pot semblar un disbarat ve a ser el que PP i Vox voldrien aplicar, potser buscant fórmules que ho dissimulin una mica. Il·legalitzar els partits independentistes i tots aquells acords amb ells, sobretot si d'aquesta manera aconsegueixen el govern de l'Estat.

    Avui s'acabava el termini per presentar una esmena a la totalitat a la llei de l'amnistia que va entrar al Congrés de Diputats i, com calia esperar, tant el PP com Vox l'han presentat, tenint molt clar que s'està cometent una il·legalitat perquè tant Bildu com els partits independentistes són el dimoni que vol destruir l'Estat espanyol.

    El PP i com a mínim molts barons socialistes voldrien que els partits polítics majoritaris no quedessin condicionats per altres de minoritaris, sobretot si venen d'autonomies tan perilloses com Catalunya i el País Basc. La cosa no és nova, i fins fa molt poc l'alternança política entre PP i PSOE donava molta tranquil·litat als seus dirigents. Tot això fins que va arribar un home, el senyor Pedro Sánchez, que va gosar pactar amb els comunistes de Podemos i ara Sumar, i a més amb la complicitat necessària de partits independentistes que el que volen és posar en perill la sagrada unitat d'Espanya.

    Ara, doncs, més que mai, cal deixar ben clar que només els dos grans partits polítics poden subsistir i decidir el futur de l'Estat, i s'ha de trobar la manera de fer fora tots aquells partits que puguin posar traves a la tradicional alternança en el govern. No és estrany, doncs, que PP i Vox proposin endurir el Codi Penal, per evitar aquesta competència que els perjudica. PP accepta Vox perquè no estan tan lluny de la seva manera de pensar. De fet han sortit d'allà. I perquè els necessita. Aquesta vegada no han sumat prou, però esperen aconseguir-ho ben aviat.

    Davant d'aquest panorama només hauríem de pensar de quina manera aconseguim anar units per fer front a les propostes, però no. Nosaltres ens entossudim a tirar-nos els plats pel cap i barallar-nos per veure qui és el primer. Si no fem fora aquesta idea, i amb ella tots els actuals dirigents catalans, no aconseguirem la força necessària per encarar-nos a tots els que ens volen fer desaparèixer. 

Cal ser agraïts

De la mateixa manera que hem de ser crítics quan les coses no van bé, no pas per ensorrar-les més, sinó per intentar fer veure que s'han de millorar, quan funcionen hem d'estar agraïts i fer-ho explícit. No s'hi val només ensenyar unes cartes. 

    La sanitat al nostre país fa temps que trontolla. No sé si s'han fet bé les coses, ni tinc prou coneixement de la política sanitària actual. En el seu dia es varen fer moltes retallades i vivíem d'aquella sensació que al nostre país es feien bé les coses i que teníem un sanitat que era enveja de la resta del món. Tot es va anar deteriorant, i cada vegada hi havia més crítiques dels usuaris, però també dels professionals, metges i infermers. 

    Amb la pandèmia va destacar l'esforç i sacrificis de totes els professionals implicats en hospitals i centres de salut, també a les residències, i varen rebre l'aplaudiment de tothom. Era una emergència i ningú pensava en els problemes de funcionament. Tot anava dirigit a resoldre la problemàtica que ens havia caigut a sobre, i evitar el màxim de víctimes possible.

    Els nostres sanitaris no estan ben pagats, i això es pot entendre quan veus que molts d'ells, quan acaben els estudis se'n van a l'estranger, perquè se'ls reconeix la preparació i se'ls compensa econòmicament molt millor. L'esforç del nostre país per formar aquests professionals no es compensa amb el servei que podrien donar, perquè ho fan a fora.

    He tingut la sort que sempre m'he sentit molt ben tractat en els centres on m'han atès dels petits problemes que he tingut. La sort, probablement, ha estat no haver necessitat de figurar a cap llista per fer algun tractament o intervenció. Tot sovint sentim a dir que l'espera es fa interminable, si no es tracta d'una emergència. Sigui com sigui, però, la meva experiència és positiva. I avui, una vegada més, i gràcies al bon fer de metges i infermers que m'han atès, haig d'agrair la rapidesa i bon tracte, i defensar que a casa nostra hi tenim molt bons professionals, que no només tenen coneixements de la matèria especialitzada, sinó que saben com tractar les persones, i busquen la manera d'atendre-les amb celeritat, eficàcia i bon tracte. Gràcies.

Una televisió de baix nivell

Llegint l'article de la Mònica Planas al diari ARA entenc perquè cada vegada miro menys la televisió. Cada vegada la qualitat és més absent al món de la televisió, també a "la nostra", que molts ja no ens sentim com a pròpia. Aquests dies TV3 es felicitava per continuar liderant el rànquing televisiu al nostre país, però no vaig saber veure els valors absoluts, sinó només els percentatges. Ho dic perquè probablement el nombre d'espectadors haurà baixat o si més no, veient què es programa, seria desitjable per a la bona salut dels nostres compatriotes.

    L'article esmentat es referia a l'espectacle de les dotze campanades als diferents canals televisius, i no en salva cap. Des del més pur masclisme i ús de la dona com a reclam sexual, a l'insuls i vergonyant diàleg que no porta enlloc ni t'ensenya res de profit. Com és que hem arribat tan avall?

    La televisió, ben dirigida i orientada, ens podria aportar moltes coses positives, i no limitar-se a l'entreteniment vulgar i fins i tot groller a què ens té acostumats. Vaig deixar de mirar els deu minuts de programa de la tarda de TV3, quan feia una pausa a la meva activitat diària, per la vergonya que em feien passar els comentaris i els temes que tractaven. Era ben bé allò de parlar de qualsevol ximpleria per poder omplir les hores d'emissió. No els fa vergonya?

    Sempre he defensat que la televisió catalana ha tingut un paper molt important per a la defensa de la nostra llengua, tan maltractada pels governs espanyols de torn, i també la nostra cultura i la manera de ser. No crec que en aquests moments poguem dir el mateix. El simple fet que he deixat pràcticament de mirar-la, més enllà del canal 3/24, no em permet opinar a fons, però és cert que me n'he anat fastiguejat per veure el baix nivell dels seus programes.

    Segurament hi ha alguna cosa que podem salvar, però no es tracta de defensar una política de mínims, sinó que caldria treballar a fons per aconseguir els màxims. La millor qualitat, el bon treball d'investigació, però també de difusió i de suport pedagògic, formatiu i informatiu. L'entreteniment és interessant, però no ha de ser a base de burrades i poca-soltades. Ens podem entretenir tot aprenent i adquirint noves experiències. 

    M'imagino que no tot és culpa dels directors de les cadenes televisives. Hi ha molts interessos al darrere que segur que tenen el seu pes i forcen la producció tan miserable de la majoria de programes. I que no em diguin que això és el que vol la gent. La gent s'empassa allò que li donen, però és prou intel·ligent com per parar atenció a programes de més qualitat. A què esperem? 

Tanquem pàgina

Ahir ja avançava el final d'any i avui em quedaria exposar els meus desitjos per al nou que comencem demà mateix i amb no gaires ànims. Si fóssim positius diríem que el 2024 segur que serà millor que no pas el que deixem, perquè ens faria l'efecte que pitjor no pot anar tot, però... la realitat supera la ficció, i si l'any 2022 crèiem que ho podíem millorar, ens hem adonat que no ha estat així, per això molts temem que no es passi el mateix enguany.

    No parlaré de les guerres, perquè ja ho vaig fer ahir, però no oblidem que és un tema pendent que hauríem de resoldre. Em referiré a l'incivisme i la necessitat de millorar la nostra convivència. La impressió que tenim és que cada vegada es fa més difícil mantenir una vila neta, endreçada i respectuosa amb tot allò que és de tots. Si només tenim cura de la nostra propietat, no anirem bé. Podem parlar del mobiliari urbà, que sembla que no li tenim gaire consideració. També de les façanes de les cases que alegrament els portadors de gossos embruten amb les pixarades dels animals. Vull recordar-los que la normativa no permet embrutar ni façanes ni fanals, i que no hi ha aigua que ho resolgui.

    Començarà la recollida selectiva porta a port a tota la vila, i això per alguns serà un problema. Un problema volgut, perquè si es té bona voluntat la cosa és molt senzilla. El recurs dels contenidors d'emergència ha de ser precisament per això, per emergències. I, sobretot, els contenidors serveixen per deixar-hi a dins les deixalles, i no pas al seu voltant.

    El govern municipal té pendent resoldre l'eliminació dels obstacles a la zona de vianants. Hi ha una normativa prou explícita que prohibeix instal·lar mobiliari urbà o taules i cadires, arran de façana. Arenys de Mar no ho compleix i els diferents governs municipals s'ho han saltat sense vergonya, perjudicant, sobretot, a les persones amb diversitat funcional.

    I caldrà posar en marxa l'ordenança de mobilitat, començant per una campanya informativa i pedagògica per ensenyar els usuaris de patinets elèctrics, per on poden circular i de quina manera ho han de fer. No es tracta de sancionar a la lleugera, però tampoc que l'ordenança quedi en un calaix, com tantes d'altres, i no es faci complir. 

    I ens hauria de començar a preocupar què passa amb el comerç de proximitat, i com dinamitzem el mercat municipal. No es tracta només d'endreçar-lo i posar-lo bonic, sinó que esdevingui útil per als vilatans. Per poder tenir menjar de qualitat i de quilòmetre zero.

    Tot i que hi ha més temes a tenir present, com l'habitatge protegit, els pisos d'emergència social, la conservació del patrimoni natural... ho deixo aquí, amb el meu desig que l'any 2024 sigui molt millor que l'actual per a totes les persones que convivim a l'estimada vila, i per extensió a la resta del món.

Breu repàs del 2023

A finals d'any toca fer balanç i analitzar en què hem millorat i què ens queda per fer, i això ho hem de fer tant a nivell personal, familiar, o de vilatà compromès amb els altres, i assumir la responsabilitat que calgui si arribem a la conclusió que ho podíem haver fet més bé. De fet, no estaria per demés fer aquest exercici cada vespre abans de dormir, per allò de no deixar-ho per a l'últim dia, i així seríem a temps a rectificar abans no fos massa tard.

    Recordo que acabava l'any 2022 prometent que en el nou any, aquest que acabarem demà mateix, ho faríem millor. Al marge de com ens hem comportat individualment cadascú de nosaltres, crec que haurem d'admetre que en general tots plegats hem suspès. Només en el capítol de la guerra, hem d'anotar que no hem estat capaços d'aturar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, i hi hem d'afegir el genocidi de Gaza, sense oblidar-nos de tot el que està passant en altres territoris que, en no parlar-ne, sembla que estiguin tots calmats. 

    Sense pretendre ser exhaustiu em venen a la memòria els conflictes del Iemen, Etiòpia i Eritrea, Sudan, el Sahel, Armènia i Azerbaidjan, Somàlia, Síria, República Democràtica del Congo, Mali, Nigèria... per no parlar de tot el que està passant a l'Iran, l'Afganistan o Birmània, per posar més exemples. De la majoria d'ells amb prou feines en tenim notícies, i ja se sap que si no ho veiem és que no passa. Trist, molt trist!

    Més enllà dels conflictes bèl·lics, també ha estat un any en què l'extrema dreta ha anat avançant en el món occidental, fruit del desgast dels governs estatals, incapaços de resoldre els problemes de la ciutadania, corromputs, molts d'ells, i superats per un discurs populista i trencador del sistema, que intenta convèncer la gent que la solució passa per ells. Una situació que ens recorda el segle passat, el període entre les dues guerres mundials, i que ens fa témer el pitjor.

    I a casa nostra continuem amb un govern gris, que no genera cap tipus de confiança ni esperances per al futur, amb un parèntesi obert pels resultats electorals del mes de juliol, i que han donat ales als partits independentistes catalans, en ser claus per al manteniment del govern socialista, però sense que ho acabem de veure gaire clar. Un parèntesi que de ben segur tancarem el 2024, quan podrem constatar si totes les promeses de la investidura es fan realitat o acaben en un no-res. 

    Ens haurem de conformar en esforçar-nos per millorar personalment, i somiar en la possibilitat que els reis mags, que tantes il·lusions proporcionen a la quitxalla, ens regalin uns dirigents mundials nous, que siguin capaços de redreçar un camí que fa massa anys que fa marrades.

L'ús interessat del terrorisme i l'independentisme

Una moció de censura ha portat Bildu a l'alcaldia de Pamplona. Una vegada més s'ha utilitzat el terrorisme d'ETA per protestar contra la pèrdua, en aquest cas, d'un govern municipal, i l'independentisme fa unes setmanes quan el PP es va quedar sense entrar a la Moncloa. El discurs de l'extrema dreta i la dreta espanyoles coincideix en utilitzar ETA i Independentisme per atacar el seu adversari polític, el PSOE, a qui no perdona que utilitzi el pacte per fer-los fora del poder.

    Està vist i comprovat que la lectura que es fa del sistema democràtic només es positiva quan et va a favor. Sempre que la força guanyadora d'unes eleccions es queda a l'oposició, s'aprofita per criticar tot dient que la ciutadania ha votat el guanyador i aquest hauria de ser qui governés. Però el nostre sistema no funciona d'aquesta manera. Els pactes postelectorals són totalment legítims, i és clar que la suma dels seus votants és superior al del partit guanyador, quan aquest no és capaç de trobar complicitat d'altres partits polítics.

    I al PP li està passant que només pot comptar amb el concurs de VOX, i amb ells no hi vol pactar cap altra força política. No entenc com no se n'adonen i no intenten canviar de tàctica. El radicalisme dels dirigents populars els fa perdedors, fins al dia que aconsegueixin la majoria absoluta, una fita que es creien tenir a les mans aquest 2023, però no va ser així.

    La utilització del terrorisme d'ETA a l'actualitat és de mentalitat retrògrada i només es pot entendre amb la intencionalitat de fer por a la gent i atreure'ls perquè et votin a tu, com a garant de la pau i la llibertat. I això a vegades funciona, malauradament massa vegades. El discurs dels populistes que s'aprofiten dels errors i també corrupció dels governants de sempre, és un engany que pot portar a molts desastres. 

    La història ens ha ensenyat que no es pot confiar en aquests xarlatans que et prometen la felicitat i la justícia de manera gratuïta. Després quan arriben al poder actuen de manera despòtica i en contra de les classes populars, molts dels quals han caigut a la trampa i els han donat el vot. 

    El llibre que estic llegint aquests dies, "L'art d'esdevenir humà", de Rob Riemen, no em deixa tranquil. Hi ha tot un pensament i la narració d'uns fets ocorreguts el segle passat, que no estan tan lluny del que veiem en aquests moments. Serem tan estúpids i miserables per caure en els mateixos paranys i perdre la poca llibertat de què gaudim? Argentina ens queda lluny, però Europa no pot adormir-se. Les traces estan fixades i no van tan desencaminades.

Som tot ulls amb els preus!

Aquests dies tot són mirades cap al nou any i en concret a com evolucionaran els preus. Qualsevol excusa és bona per apujar-los, i quan arriba l'1 de gener són molts els productes que se'n veuen afectats. Ahir ja comentava les exclamacions del PP per la decisió del govern socialista d'apujar l'IVA de les factures de la llum i el gas, però no són només aquests dos subministraments els que modificaran preus, sinó que hi ha tota una sèrie de serveis i manteniments anuals que ho aprofiten per apujar els preus. Sumant-ho tot, la diferència entre el desembre que estem a punt d'acabar i el gener pot ser realment important.

    I avui llegíem una notícia que per a una bona part de les famílies pot ser prou interessant. Em refereixo al preu de l'euríbor, que marca el tipus d'interès de les hipoteques i préstecs immobiliaris. Segons diuen, després de molts mesos, l'euríbor ha començat a baixar repercutint en les revisions que a partir d'ara es facin, sobretot les revisions trimestrals, perquè ara fa un any el l'euríbor anava més car.

    L'increment del cost de les hipoteques degut al fort increment de l'euríbor del darrer any, ha estat un impediment per a la compra de nous habitatges, sobretot els joves que volien emancipar-se i que s'han hagut d'inventar la manera de formar una nova família, ja que no hi ha tants pisos de lloguer com caldria, i sobretot de lloguer protegit, que dimarts també comentava en aquest blog.

    Agafem aquesta notícia amb pinces, però celebrem que hi hagi alguna cosa en positiu, i que d'alguna manera pugui servir per alleugerir la salut econòmica de les famílies, compensant l'augment de preus que ens arribarà de tots cantons.

    La senyora Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional, que amb la seva cara ja ho diu tot, ha estat molt reticent a fer qualsevol concessió a la ciutadania sacrificada i empantanegada. Ara, fins i tot ella, pronostica una possible reducció del preu del diner. Si ella ho diu, potser serà veritat, i podrem començar a respirar.

    Tot i així estarem molt atents. Perquè, per exemple, el president del govern espanyol va anunciar el manteniment de l'IVA de productes bàsics a zero. Però jo, com ja vaig dir en el moment que es va prendre la decisió, encara no he vist que aquests productes baixessin de preu, però sí que en el moment que recuperin l'impost, segur que ens n'adonarem. Es dicten normatives, però ningú surt a comprovar que es compleixin. Es treu l'IVA del pa, i el preu del pa no es toca. Qui es queda el guany?

S'han canviat els papers?

El PP ha criticat la decisió del govern socialista de tornar progressivament a l'IVA del 21% a les factures de la llum i el gas, i es preocupen per la poca sensibilitat del govern per solucionar el problema de la pobresa energètica.

    Si no ens diguessin qui ha dit què segur que tots pensaríem que el govern és de dretes i l'oposició d'esquerres. Doncs no! Resulta que el PP, en la seva etapa més ancorat a l'extrema dreta, té la sensibilitat a flor de pell, i no troba bé que els rebuts de la llum i el gas, que no en podem prescindir, s'encareixin via impostos. 

    La lectura dels fets, però, no es pot quedar aquí. Hem de tenir en compte entre altres coses la pressió que es rep des d'Europa per tornar a la normalitat impositiva, sobretot tenint en compte que som un país deficitari en extrem. Però també cal afegir-hi l'oportunitat política de practicar la demagògia quan no tens responsabilitat de govern. I amb això no vull pas dir que el PSOE, i en aquest cas el govern espanyol, estigui encertat en la decisió, probablement hi hauria altres mesures a prendre en consideració que beneficiessin millor les famílies que tenen tantes dificultats per arribar a finals de mes. Dit això, però, no podem deixar de criticar la dreta del PP amb unes declaracions que no li són pròpies i que no faria mai en cas de tenir el poder a les seves mans.

    I aquest és un dels problemes que causen la desafecció ciutadana vers la política i els partits que s'alternen en el govern. Juguen amb la gent, i amb el que és més sensible i problemàtic com és l'economia d'una bona part de la població que no arriba al tall de la dignitat. Perquè ara ja no només són pobres els que no tenen feina, sinó que tot i treballant hi ha moltes persones que no aconsegueixen sobreviure, i els cal la caritat.

    Demanar que els partits polítics siguin capaços de consensuar decisions que tenen un abast a mitjà i llarg termini sembla que al nostre país és una quimera. Quan governen no tenen cap interès en escoltar l'oposició, i quan no tenen la governabilitat no paren d'exigir ser escoltats. Realment es tracta d'una conversa de sords, on cadascú va pel seu cantó sense escoltar l'altre, i així anem. Veurem com acaba tot plegat, però de moment sembla que les factures, tot i la baixada de preus de la llum, seran una mica més cares.

On són els habitatges protegits?

L'escrit sobre l'habitatge protegit de Jaime Palomera i Jordi González Guzman, al diari ARA, em serveix per escriure el meu post d'avui. Al llarg de l'any ens fem un tip de llegir i escoltar notícies que ens parlen de les dificultats de trobar pisos assequibles, de que el turisme treu el barcelonins de casa i de la ciutat, que els joves no es poden emancipar perquè no poden accedir ni a la compra ni al lloguer d'un habitatge, o que es veuen obligats a compartir-los amb altres amics o desconeguts. I tot això beneït per la Constitució que contempla el dret a l'habitatge.

    No reproduiré l'escrit perquè val la pena llegir-lo, més que tot perquè la contextualització és, al meu entendre, molt clarificadora del per què hi ha tan pocs habitatges protegits al nostre país. I la resposta la trobem en els nostres polítics, els de dretes i els d'esquerres. Dels primers ho podríem entendre, però dels segons... On és l'esperit de l'esquerra progressista que vetlla per la classe més desafavorida?

    A la nostra vila també hi ha una manca d'habitatges protegits. Estem esperant la construcció de cinquanta pisos nous, que pel temps que fa que se'n parla ja haurien d'estar acabats i ocupats. Però a la nostra vila hi ha molts pisos buits que es podrien utilitzar per fer front a l'escassetat de pisos per poder llogar, i a uns preus que no siguin desorbitats. 

    Hi va haver un temps que es varen construir molts pisos que coneixíem com de protecció oficial. Han passat els anys i cada vegada en queden menys, perquè tenien data de caducitat. L'administració pública, sigui la Generalitat, l'Estat o els ajuntaments, no ha fet prou, per no dir res, per incrementar el nombre de pisos protegits, i ara tot són lamentacions.

    En qüestió de pisos hi ha molt a dir, i no sempre s'atribueixen responsabilitats als veritables responsables d'aquesta manca d'habitatge protegit. L'Administració s'hi gira d'esquena i els grans tenidors tenen totes les armes per esquivar qualsevol intent de regular la construcció d'un percentatge d'aquests habitatges. Al final es culpa als petits propietaris i provoca que molts d'ells es desprenguin dels pisos i els posin en venda, sense resoldre la manca de pisos de lloguer assequible.

    L'article és interessant perquè explica què ha passat amb la reserva del 30% per habitatge protegit en les noves construccions i les rehabilitacions integrals. Seria hora que els nostres legisladors es posessin les piles, i l'administració a qui correspongui controlés que es té en compte la normativa, sancionant els que no la compleixin. En sabem molt de elaborar normatives i molt poc de fer-les complir.

En defensa del francès

Per als catalans parlar de la llengua és gairebé una obsessió. Des que vàrem néixer ens hem hagut de barallar per fer-nos respectar la pròpia, la que parlàvem a casa des de sempre i que un dia la famosa Constitució va declarar cooficial, sense nomenar-la, no fos cas!

    Avui llegia que el president francès està molt molest amb Brussel·les perquè el francès no té el reconeixement que es mereix. És llengua oficial, però es troba en condicions inferiors respecte a l'anglès, una llengua que en aquests moments, amb la sortida de la Gran Bretanya, parla una minoria dels socis comunitaris, molts menys que el català. Em sorprèn la incapacitat de veure'ns la biga a l'ull. França fa l'impossible per reprimir el català, i ara s'adona que la seva llengua, el francès, té greus problemes de subsistència dins de la Unió Europea. Sembla ser que per a les oposicions per treballar-hi es demana només conèixer l'anglès. Això fa molt mal.

    Seria bo que aquest fet ajudés a reflexionar al govern francès i adonar-se que potser haurien de deixar de posar traves al català en el seu territori, i trobar la manera oficial de reconèixer que hi ha molts francesos que tenen el català com a llengua materna. I no n'hi ha més pels entrebancs que hi han posat per evitar-ho.

    És cert que l'anglès s'ho menja tot. Els catalans de la meva generació teníem com a primera llengua estrangera el francès. Això ja fa molts anys que va canviar, essent l'anglès la llengua dominant. Qui sap si d'aquí a uns anys l'anglès cedeix el lloc al xinès, que de mica en mica es va fent amo i senyor del món. Llavors potser veurem les autoritats angloparlants queixar-se del poc cas que se'ls fa.

    De moment em sembla bé que al president li entri cangueli. A veure si s'adona de la importància de respectar la diversitat de llengües i no voler extingir aquelles que practiquen petites comunitats, però que es resisteixen a arraconar-les.

    A Espanya també caldria canviar la llei, i la pròpia Constitució, i donar més importància al català, gallec i basc, encara que només sigui nomenant-les i permetent que les puguem utilitzar més enllà de la nostra reserva idiomàtica.

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

Polítics que no saben comportar-se

Segons he pogut llegir a la premsa, el senyor Javier Ortega Simth, portaveu de Vox a l'Ajuntament de Madrid, va llençar una ampolla d'aigua buida a un regidor de Mas Madrid. A partir d'aquí han sorgit veus demanant la seva dimissió i crec que, al final, però sense gaire convenciment, s'ha acabat disculpant. Si no ho recordo malament, no fa pas tant temps que un regidor socialista va ser convidat a dimitir, i ho va fer, per haver tocat la cara, per tres vegades, a l'alcalde de Madrid, el senyor José Luis Martínez-Almeida. 

    D'uns representants de la ciutadania a les institucions públiques caldria esperar un comportament més decent. Puc entendre que passin mals moments, i que s'arribin a enfadar, però d'aquí a actuar amb males maneres n'hi ha bon troç, i no haurien de caure en la temptació de demostrar quin tipus són. Sempre s'ha dit que tard o d'hora s'acaben descobrint les vergonyes més amagades de les persones.

    Hi ha polítics barroers, que escridassen a tort i a dret, sense que els caigui la cara de vergonya. N'hi ha que ho reconeixen, però s'excusen en la seva manera de ser i obrar. Crec que els càrrecs públics haurien de ser més curosos amb el seu comportament, si no volem que la societat es vagi degradant. Llavors ens queixem dels comportaments incívics, i no ens adonem de com actuem davant d'allò que potser no ens ve de gust, aquelles crítiques que no acabem d'encaixar.

    Si no evitem situacions d'irritació, o fins i tot agressió, com seria el cas del regidor madrileny, tant en la política com en qualsevol altre entorn on ens movem, aconseguirem que la nostra societat sigui una olla de grills, que ens belluguem entremig de baralles, insults i males cares, provocant una convivència difícil i desagradable. Si una persona és incapaç de moderar-se i respectar els altres, probablement el que ha de fer és retirar-se, per més eficaç que sigui en la seva feina. Segur que trobarem persones amables i educades que la podran substituir, i tots plegats hi sortirem guanyant.

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

Llenguatge inclusiu i no sexista

Avui he rebut per les xarxes socials un parell de vídeos relacionats amb el llenguatge inclusiu i llenguatge no sexista que m'han semblat molt interessants. El primer d'ells era un enregistrament de la participació de la malaguanyada Carme Junyent en un programa de TV3. El segon ens parlava dels desdoblaments i les barres. Em quedo amb un comentari que ha fet l'autora del segon vídeo referint-se als polítics que penso que ho haurien de prendre en consideració i ser més cauts a l'hora d'opinar, però sobretot a l'hora de legislar.

    D'alguna manera el que ens deia en el vídeo és que cada especialista ha d'opinar sobre el tema que domina i no pretendre ocupar el lloc d'un altre. No tindria sentit que els experts en medicina opinessin sobre mecànica, o els mecànics sobre medicina. És per això que qui ha d'opinar sobre llengua són els lingüistes i no pas els polítics. Els polítics s'han de dedicar a fer política i en tot cas han de tenir l'habilitat de rodejar-se dels millors experts de les diferents especialitats i deixar que siguin aquests els que opinin sobre els temes a legislar o reglamentar.

    Una mica passa com els tertulians que s'han convertit en professionals de les tertúlies a la televisió o la ràdio, opinant de tot, com si realment entenguessin de tot i fossin experts de tots els temes. A la vida hem de ser conscients de les nostres limitacions, sobretot quan tenim l'atreviment de fer públiques les nostres reflexions i idees. Sempre hem de deixar dit que allò és el nostre parer, però que no en som experts. Si l'objectiu és redactar normatives, llavors sí que hem de deixar pas als que en saben.

    I entrant en el tema del llenguatge sexista, i en concret pel que fa als desdoblaments i les barres, per incorporar els dos sexes en els nostres escrits o discursos, estic molt d'acord en la incoherència en què caiem moltes vegades, iniciant un escrit amb el desdoblament, però oblidant-nos-en a la meitat. La Carme Junyent també ho deia en l'esmentat vídeo, i penso que era una persona prou significada com per creure que té molta raó. 

    Els polítics són, probablement, uns dels que més utilitzen aquests desdoblaments i fa que moltes vegades ens cansem a mig discurs, i ja no diguem quan es tracta de textos que hem de llegir. No està demostrat, com diuen les lingüistes dels vídeos, que qui utilitza el desdoblament per incorporar homes i dones, sigui més feminista en el seu comportament. Llavors, no ens enganyem i, si a la nostra estructura gramatical el masculí s'utilitza de manera universal, no vulguem complicar-nos la vida fent veure que d'aquesta manera som més sensibles respecte al conjunt de la població.

La UE no espera les eleccions del juny

Darrerament es parla molt de la pujada de vots de la dreta que es preveu a les eleccions europees del mes de juny, i algú es posa les mans al cap tement la força que pot arribar a tenir l'extrema dreta. S'ha vist l'evolució de molts països europeus, on l'extrema dreta ha guanyat pes, per acabar governant, ja sigui en solitari o amb altres forces polítiques que li han donat la mà. Què no ha de passar a Europa?

    De totes maneres no ens adonem que el discurs de l'extrema dreta ja governa a Europa. Només cal veure quines lleis i a quins acords arriben els nostres eurodiputats, per adonar-se que la influència de la dreta és gran. Per què ho fan? Per evitar que guanyin les eleccions? Em fa riure, per no plorar, com l'esquerra cedeix davant la dreta en els seus postulats. No s'adonen que els electors deixen de confiar en ells? Per què hem de votar l'esquerra, si estan fent polítiques de dreta?

    El darrer exemple és en clau migratòria, posant tota mena d'entrebancs per normalitzar la situació de moltes persones que viuen en països europeus, amb moltes dificultats per aconseguir viure dignament. Posant traves a l'accés a la sanitat pública a persones que viuen dins la UE, no és la millor manera de resoldre els problemes de la població, i encara menys els sanitaris. 

    A casa nostra encara hi ha ajuntaments que són reticents a l'hora d'empadronar immigrants, molts dels quals no tenen papers per culpa d'una llei d'estrangeria que impedeix normalitzar la seva situació, amb un bucle impossible de superar. El padró permet l'accés a l'educació i a la sanitat i a molts serveis necessaris i que tots els humans hi tenen dret. I no són necessàriament ajuntaments governats per la dreta, sinó que n'hi ha alguns on sempre hi ha governat l'esquerra.

    És per això que no ens cal esperar a veure què passarà el mes de juny, si realment l'extrema dreta acabarà agafant la direcció política a la UE, perquè ja fa temps que està marcant la seva línia, aconseguint que per por, desídia o manca de lideratge ferm, l'esquerra faci política de dreta perjudicant els més dèbils. 

    A vegades parlen molt del cordó sanitari a l'extrema dreta, però al mateix temps estan agafant el seu model, i amb més o menys intel·ligència l'estan posant en pràctica. De què servei el cordó sanitari?

Moguda per l'odi

Parlar de política i dels partits polítics de manera objectiva és molt complicat, sobretot si d'alguna manera t'has significat. És llavors quan necessites més que mai ensenyar les cartes i opinar, sempre acceptant la subjectivitat, però intentant, si vols ser crític, ser coherent amb tot allò que dius. Una coherència que no necessàriament s'ha de mantenir al llarg dels anys, perquè tinc molt clar que les persones, amb els anys, anem evolucionant, ja que no som ni hem de ser necessàriament estàtics. La vida, l'entorn, l'experiència, el coneixement i els descobriments et van formant i configurant. 

    Tot això ho dic perquè fa un parell de dies que tinc moltes ganes de parlar de l'eurodiputada Dolors Montserrat, de qui coneixem llargament la seva trajectòria política i tots els seus esforços per grimpar posicions i viure eternament de la política, encara que sigui maldient del seu país, la seva llengua i la seva cultura. I, esclar, tot això ho dic des de la meva visió i sentiment de país, amb un regust davant la manipulació i l'atac constant, aprofitant a vegades els errors que cometem, com a poble, però que en cap cas justifica el seu odi.

    El darrer treball, que fa anys que hi batalla, és la passejada per les nostres terres al capdavant d'una comissió europea que busca com enganxar-nos per dir que som tant o més dictadors que el general Franco, l'enemic del poble català i la seva llengua, que ara sembla, al seu parer interessat, que ho hem tergiversat, essent la víctima la llengua castellana.

    Puc entendre que un espanyol de l'Espanya profunda que només pot escoltar la premsa manipuladora, parcial i intencionadament anticatalana, arribi a creure's que a Catalunya maltractem el castellà. Que ho això ho defensi i prediqui la senyora Dolors Montserrat em sembla una aberració i deshonestedat, que només s'entén si penses que aquesta senyora vol viure de la política dins de l'extrema dreta del PP. 

    La senyora Dolors Montserrat volgudament, o amb desconeixement greu, està fent un mal favor, no pas al català i les persones que el tenim com a llengua materna, sinó a tot el país, sembrant un odi que només porta problemes de convivència. Si la justícia fos imparcial i atenta a tot el que passa pel món, aquesta senyora hauria de patir-ne les conseqüències. Però la justícia no actua de la mateixa manera amb totes les persones, i d'això se n'aprofita. No li desitjo cap mal, sinó simplement que arribi un dia que reflexioni amb tot el que ha fet i ha dit i, honestament, reconegui, sense necessitat que ens ho expliciti, l'error de la seva conducta.

Som menys solidaris?

Una de les preguntes que es fa tothom davant de la xifra obtinguda per la Marató de TV3 d'aquest diumenge és si som menys solidaris que abans, o potser és que som selectius a l'hora de fer les nostres donacions. També hi ha qui diu que no sigui que mirem menys TV3. Haig de reconèixer que jo, en to cas, formaria part d'aquest tercer grup, ja que durant el dia em va passar per alt tota la programació, i vaig optar per fer l'aportació via transferència bancària. No sé si els meus diners s'hauran comptabilitzat el mateix diumenge, o bé seran d'aquests que es van sumant fins a finals de març. 

    La davallada ha estat important, i no tinc prou elements per poder opinar quines n'han estat les causes. Probablement les que presentava al començament de l'escrit en podrien ser algunes, encara que em sabria molt de greu arribar a la conclusió que som menys solidaris que abans. Estàvem molt orgullosos de veure com any rere any marcàvem rècords de recaptació, i ens presentàvem davant dels altres països i, sobretot, comunitats autònomes, com l'exemple a seguir. No sé si el format de la Marató ja està molt gastat i s'hauria de renovar. Penso en els pressupostos participatius de la nostra vila, que es varen iniciar ara fa 15 anys, i que també han anat a la baixa. Som menys participatius, o bé cal un canvi de model per continuar engrescant a la gent a participar?

    Tot en aquesta vida neix, es manté amb més o menys alegria fins que arriba a la fi. Iniciar projectes nous és relativament fàcil, sobretot si hi ha un suport al darrere que t'engresqui. Mantenir-te en el temps ja és tota una altra cosa. Sempre he dit que s'ha de felicitar les persones que es mantenen al capdavant dels projectes durant anys, perquè deixen de rebre el suport inicial, el de la novetat, i han de fer front a la normalització i pèrdua d'interès, a no ser que tinguin la capacitat de recrear-se constantment. 

    Voldria pensar, doncs, que els responsables de la Marató analitzaran els motius que han portat a la davallada en la recaptació, i trobaran la manera de donar-li una altra embranzida. No voldria creure que el tema d'aquest any hagi condicionat tant el resultat final. Seria injust per la nostra part, perquè hi ha moltes persones que ho estant passant malament, i tots hi hem de col·laborar. I tot això perquè no vull entrar en el paper que ha de fer l'Administració. No podem estar vivint del voluntariat i les aportacions desinteressades, però això no treu que, si podem, fem un esforç i contribuïm a fer més fàcil la vida dels altres.

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.

La importància de planificar

Sempre he valorat la planificació com a element imprescindible per desenvolupar qualsevol projecte dels diferents àmbits de la nostra activitat, en un món de recursos limitats, i on cal prioritzar i sovint deixar fora accions que ens agradaria poder emprendre. Malauradament, acostumem a actuar de manera improvisada, aquí caic, aquí m'aixeco, potser perquè és més fàcil, ja que requereix menys esforços i anàlisis, però després en paguem les conseqüències.

    Començant per nosaltres mateixos, la nostra família, i seguint amb els grups d'amics, les entitats, i no cal dir, les empreses i les institucions públiques, necessitem planificar el futur per ser eficients i obtenir resultats. Els imprevistos sempre són una amenaça, però si a sobre no tenim l'encert de planificar què volem fer, quins són els nostres objectius i com pensem aconseguir-los, el dia a dia ens pot desestabilitzar i no arribar enlloc.

    He procurat entendre el funcionament del nostre govern municipal, que ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar un Pla d'Actuació Municipal (PAM), perquè en tenia prou amb el seu programa electoral i la majoria absoluta que li va atorgar la població. És cert que llegint les 23 propostes del seu programa electoral pots tenir una idea de cap a on aniran els trets. Tot això si la sort els acompanya, disposen dels recursos econòmics i personals necessaris, i no els surt cap entrebanc. També és cert que comptar amb un PAM no és garantia de res, si no s'ha plantejat bé i, sobretot, si no es defineixen uns indicadors que et permetin fer un bon seguiment i conèixer en cada moment la situació en què es troben les diferents accions que configuren els projectes a realitzar.

    Perquè planificar no vol dir només enumerar què vols fer, sinó també com ho vols fer, quines accions hi ha previstes, la seva temporalització i, en el cas de l'administració local, saber-ho emmarcar en la dinàmica pròpia, amb tots els entrebancs que acostuma a tenir, començant per no tenir cobertes les places de secretaria i intervenció. El fet de no tenir-ho escrit es fa difícil fer-ne el seguiment i endevinar si es mantenen els objectius fixats i quin calendari hi ha previst.

    Tot just fa mig any de la presa de possessió del nou govern i, per tant, hem de ser cauts a l'hora d'exigir-los grans resultats, però a vegades tens la impressió que s'està anant una mica a empentes i rodolons. S'anuncien projectes sense concretar continguts. Penso, per exemple, en l'hotel d'entitats. Té el govern clar quin model d'hotel d'entitats vol per a la nostra vila? Té clar que un hotel d'entitats no és un simple edifici amb despatxos i espais per a les entitats de la vila? O bé, quan es parla de la reforma integral del mercat municipal, es refereixen a rentar-li la cara, o es vol anar més enllà i revitalitzar el mercat com a centre comercial proper, implicant-hi compradors i venedors?

    La confiança es guanya dia a dia, i és important mantenir informada la població fins a l'últim detall, i a poder ser deixar-la participar en les decisions, sobretot quan els projectes no són efímers, sinó que tenen una projecció a llarg termini, amb una aportació important de diners, que surten majoritàriament de les butxaques dels contribuents.