Tarda de concert

Aquesta tarda assistirem al concert de piano a quatre mans a càrrec de Joan Miquel Hernàndez i Mireia Fornells, dos músics arenyencs, amb el permís de la Mireia, que una vegada més ens delectaran amb la seva capacitat interpretativa musical.

És una sort tenir l'oportunitat d'assistir a un concert tan a prop de casa, i això és gràcies a la feina que fa el Teatre Principal, amb unes persones al darrere que no acostuma a valorar-se suficientment. I quan els intèrprets són tan propers alhora, encara il·lusiona més.

Si bé és cert que el Teatre Principal ens acosta la cultura d'una manera fàcil, no tothom se'n beneficia i és per això que caldria treballar perquè tothom tingui l'oportunitat de gaudir de la cultura, ja sigui musical, teatral o de dansa. La formació que reps de petit, amb el suport de la família que en té cura, fa més fàcil que de gran tinguis ocasions per gaudir-ne. No tothom neix en un entorn favorable.

Parlar de Cultura, en majúscula i en sentit ampli, no és fàcil. Davant les adversitats, bàsicament econòmiques, a què moltes famílies han de fer front, segons a qui li pot semblar que entretenir-se a parlar i potenciar la cultura és un despropòsit, però no. I és per això que crec en la necessitat que els nostres governs, local, autonòmic i estatal, treballin de valent perquè tots els ciutadans tinguin l'oportunitat de viure de la cultura, en l'especialitat que més els agradi. És cert que cal lluitar perquè totes les famílies puguin rebre els recursos necessaris per viure dignament, perquè tinguin un habitatge decent, una feina... però no ens podem oblidar de la cultura.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb prou elements musicals que l'han fet vibrar. Corals, músics, compositors i intèrprets, i una escola de música amb gairebé quaranta anys d'història. Tot això segur que s'ha de fer notar, i que ens col·loca en una situació diferent a altres entorns amb menys tradició musical. I no va d'entesos, sinó d'amants de la música.

L'experiència viscuda en altres concerts interpretats per Nexus Piano Duo, em fan pensar que avui serà un altre regal per a les orelles de totes aquelles persones que haurem decidit assistir al concert d'aquesta tarda.

No em tremolarà el pols...

Aquesta semblaria que és la frase que tindria a la ment el president de la Generalitat, el dirigent d'ERC, a l'hora de fer front a la desconfiança manifesta del seu soci de govern JxCat, i en concret per mantenir la destitució del seu vicepresident. No crec que sigui aquest el final del litigi entre els dos partits polítics, però sí que és un pas important en la desfeta de la coalició de govern.

Crec sincerament que Catalunya no es mereix aquest govern i potser convindria convocar eleccions, amb l'esperança que no s'hi presentessin les mateixes persones, sinó que hi hagués un relleu de candidats. Els actuals estan cremats i generen massa desconfiança cap als ciutadans.

Tot i mantenir la meva actitud de respecte al president del meu país, sigui qui sigui, i m'agradi més o menys, haig de reconèixer que actualment faig un gran sacrifici. Jo també li he perdut totalment la confiança, i no pas pel fet d'haver destituït el seu vicepresident, que hi té tot el dret, sinó per com ha portat les coses fins arribar a la situació actual. Amb ell són molts els polítics del govern i dels partits polítics que li donen suport, que m'han decebut, i que m'agradaria que fessin un pas al costat.

No sé si, com va dir el cap de l'oposició, Salvador Illa, parafrasejant el president Tarradellas, el que està fent Pere Aragonès i els seus és el ridícul, sinó més aviat un avergonyir-nos de la situació en què han portat les nostres institucions. Hem caigut molt avall, i serà difícil recuperar el prestigi que havíem tingut. Per la Generalitat han passat presidents de tot tipus, amb errors i encerts, però crec que en aquests moments hem arribat al nivell més baix de prestigi, tan necessari per aconseguir un mínim de respecte per part de tothom. Un respecte dels administrats, però també dels estats veïns.

Desconec com acabarà aquest malaguanyat episodi, però voldria que fos ràpid per poder girar pàgina i intentar trobar una sortida que ens salvi. No, no és ridícul, sinó descrèdit, desconfiança i rebuig a uns polítics que han malmès les nostres institucions, que tant d'esforç s'hi ha esmerçat per mantenir-les vives.

No és ell sol, d'acord, però sí que és un dels principals causants de tanta desgràcia. Voldria pensar que el partit que li dona suport no és el culpable de tot, però la història ens ha demostrat que des de la recuperació de la democràcia, poca cosa ha fet de positiu, més enllà d'anar fent bullir l'olla, veure passar molts dirigents sense gaire carisma ni empenta, ni deixar el pòsit necessari per aconseguir una Catalunya triomfant. Quin desastre!

Com acostar l'ajuntament als vilatans?

Ahir vaig seguir per Internet uns moments del Ple municipal d'Arenys de Mar del mes de setembre. Va ser un Ple molt llarg, però de la poca estona que vaig estar seguint-lo en voldria destacar un parell o tres de coses que considero importants. 

Els vilatans desconeixen el funcionament de l'administració pública, i això fa que sovint escoltis crítiques que probablement no es farien si es tingués aquest coneixement. Seria bo trobar la manera de fer pedagogia perquè tots plegats sabéssim com funciona i potser podríem aportar suggeriments per millorar-ho, tenint en compte les limitacions legals que deixen poc marge de maniobra. El que seria desitjable és que totes les persones que tenen la intenció d'entrar a formar part d'un consistori municipal coneguessin prèviament quina és la dinàmica i, si més no, la Llei de Règim Local de Catalunya.

L'altra consideració és la necessitat de reconèixer la voluntarietat de 17 persones per dedicar bona part del seu temps lliure, sobretot les que no hi tenen dedicació plena, per treballar per a la millora de la vila. Aquest aspecte no es té gaire en compte a les xarxes socials i prima la crítica pels errors, o el que encara és pitjor, es fan afirmacions fora de lloc sense cap base per sostenir-les. El moment de l'acomiadament de la regidora de la CUP, al marge de les circumstàncies que ho varen provocar, va ser emotiu i d'alguna manera explica aquest esforç personal per dedicar el temps a la vila.

I un tema que penso que no està prou definit, i que es podria solucionar amb una modificació del Reglament Orgànic Municipal (ROM) és la participació ciutadana. El Reglament deixa ben clar com es pot intervenir en el Ple, i parla específicament d'intervenció, però en cap cas obliga a respondre per part de l'alcalde, en aquest cas alcaldessa, regidors o regidores a qui es faci la interpel·lació. Crec que seria bo que el ciutadà que hi intervé tingués l'oportunitat d'obtenir una resposta en el mateix Ple municipal.

Com en totes les coses, cal bona voluntat a l'hora de fer i desfer, i deixar una mica al marge la intencionalitat de les preguntes, l'opinió dels participants o el rerefons que hi pugui haver. Una democràcia participativa, com ens agradaria a molts, passa per facilitar l'intercanvi d'opinions entre administrats i governants. Tot el que es pugui fer per acostar l'administració als ciutadans serà en benefici de la convivència i el respecte i confiança cap als nostres governants.

Què més ha de passar al nostre govern?

Escriure sobre el govern català avui té el perill de quedar obsolet quan l'acabes de penjar al teu blog. Les notícies volen i la situació canvia d'un moment a l'altre. Aquesta inestabilitat que patim des de fa gairebé dos anys es correspon amb la impossibilitat de comprovar avenços en la governabilitat del país. 

La pèrdua de confiança del president del govern cap al seu vicepresident no és poca cosa. Les raons s'han exposat a bastament i cadascú les valorarà de la manera que li sembli millor, però la preocupació per al futur de la governabilitat del país és màxima i m'imagino que anirem veient cap on va tot plegat.

Paral·lelament a la commemoració d'uns fets que varen trastocar tots els plans interns i externs, com va ser l'1 d'octubre d'ara fa cinc anys, ens trobem amb aquests problemes de confiança i la incapacitat de posar-se d'acord per governar Catalunya. Per una banda es demana la ciutadania que acudeixi a celebrar l'aniversari del referèndum per a la independència i per l'altra s'escenifica una inestabilitat del govern que fa perillar el futur del nostre país. 

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, però sembla ser que encara no ha arribat l'hora per parlar de passat. Estem vivint un període molt gris de la història política del nostre país, que ens hauria d'avergonyir a tots plegats. En el fons només hi sé veure un afany de dominar la situació que provoca aquesta lluita fratricida entre els partits independentistes catalans. Aquestes ànsies de poder i voler tenir la raó per davant dels altres, ens porta a la ruïna.

Tenim els polítics que tenim i ja no m'atreveixo a dir que no ens els mereixem. Probablement sí que són els polítics que ens mereixem, i que difícilment trobarem el relleu per endreçar-ho tot. Què més ha de passar?

Entretant és el PSC qui s'està fregant les mans i veu una llum al final del túnel. No fa tants anys que va passar per uns moments difícils que el varen portar a ser gairebé irrellevant a la política del nostre país. Ara, en canvi, està veient que se li obren les portes no tant per mèrits propis com pels errors dels seus adversaris. Sortosament no és el cas de partits polítics indesitjables, com podia ser Ciudadanos, i caldrà veure si el relleu dels actuals dirigents ens anima a posar els punts sobre les i, i tornar amb més força i encert a defensar els nostres drets com a poble, com a cultura diferenciada de la resta de l'estat.

Doña Elena, ¿vale?

Ahir es va fer viral l'observació que la infanta Elena de Borbó va fer a una reportera, per tutejar-la. La infanta li va recriminar que no la tractés de "doña Elena". Això ha fet molta gràcia i ha servit perquè tothom hi fes comentaris, com ara jo mateix en aquest blog.

A casa nostra, de petits, se'ns va acostumar a tractar els pares de vostè i, com la manera més normal, sempre ho vàrem fer fins a la seva mort. Se'ns feia estrany sentir que companys nostres tutegessin els seus, i d'altres que els tractaven de vos.

Era un costum, o signe de respecte, un marcar diferències... cadascú hi dirà la seva, però en tot cas, de petits, sempre ens varen acostumar a tractar de vostè les persones grans i així ho he vingut fent fins ara. A vegades, fins i tot, a persones que ja són més joves que jo mateix.

Ho dic perquè probablement si m'hagués trobat en la situació de la reportera, no se m'hauria acudit tutejar la infanta, encara que és més jove, i per tant ella no hauria hagut de rectificar-me. Això no vol dir que no em resulti estranya la reacció de la infanta, encara que fins a cert punt és comprensible perquè estan molt acostumats al tracte de vostè i poden creure que el fet que una reportera s'atreveixi a tutejar-los és una demostració de manca de respecte.

Sigui com sigui, el que és ben cert és que l'anècdota amb la reportera ens fa veure quina és la realitat de la monarquia avui. Això vindria a tomb amb la discussió sobre què s'escau més avui dia, si monarquia o república. En tot cas la monarquia atorga uns drets a unes persones pel simple fet de formar part d'una família determinada, la reial, i aquí és quan entra la discussió si avui això és just o bé s'hauria d'abolir.

Al marge del tractament que acostumem a utilitzar en les nostres relacions socials, sí que és molt important el respecte. No dependrà del tractament ser més o menys respectuós cap als altres, i aquí sí que hauríem de fer un esforç per reflexionar si som prou respectuosos, sobretot amb qui pensa diferent de nosaltres. Particularment, si em trobés amb la infanta la tractaria de vostè, però desitjaria que ens deixessin opinar si volem continuar mantenint una monarquia o bé anem a crear una república.

Manca de transparència i comunicació

Un dels motius que la ciutadania es mostri decebuda amb els polítics, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal, és la manca de transparència de la seva gestió i la poca comunicació que hi ha entre governants i ciutadans. Semblaria que tota institució hauria de tenir interès en donar a conèixer la seva tasca, informant de la situació en què es troba tot, sobretot pensant que hi ha voluntat de fer bé les coses i, tenint en compte el funcionament democràtic del nostre sistema, que cada quatre anys necessiten el suport ciutadà per aconseguir governar la vila, el país o l'estat. Hem de treure'ns del cap l'error de pensar que tots els polítics hi són per guanyar-se la vida a costa dels contribuents, sense que aquests els importin. Una altra cosa és si aconsegueixen fer bé la feina i hi dediquen el temps necessari.

Aquests dies som molts que ens estripem les vestidures tot observant què està passant a Suècia o Itàlia, on la ultradreta està sent protagonista dels resultats electorals. El neofeixisme governarà Itàlia, un fet que, no fa tant, ens hauria costat d'imaginar. Només hi trobo en el desencís de la majoria de la població la causa del creixement de posicions polítiques ultradretanes, que utilitzen el populisme aprofitant la manca de resposta i solucions de l'statu quo.

A nivell local observem darrerament moltes crítiques als nostres governs per no saber donar resposta a les necessitats que entre tots prioritzem. No sempre són competència local, però sí que hi trobo a faltar la comunicació, la pedagogia i l'empatia suficient com per acostar la població als polítics que han estat cridats a representar-nos en la gestió pública del municipi.

No tot és culpa dels polítics de torn, ja que la ciutadania també hi tenim la nostra responsabilitat. Sovint ens és molt fàcil criticar, sobretot si ho podem fer des de la butaca de casa, i en canvi ens resistim a donar un cop de mà o voler entendre què està realment passant. Però tot i així penso que els nostres polítics, conscients d'aquestes mancances, haurien d'esforçar-se per posar-hi més de la seva part i procurar que la ciutadania es vegi corresposta, informada i estimada per part dels nostres governants.

La transparència és vital i necessària per conservar la confiança, sense la qual es fa impossible una bona relació entre polítics i ciutadans. La comunicació és bàsica per expressar tot el que passa a l'administració pública i hauria de ser una prioritat dels nostres polítics. La participació ciutadana, que tant es critica per ambdues bandes, seria molt millor i efectiva, si hi hagués aquesta comunicació constant, es mantingués la confiança als nostres polítics i també d'aquests als vilatans. 

Aquests dies sents a dir que tot el que s'està fent ara és de cara a les eleccions del maig vinent. Probablement és part de l'estratègia de l'equip de govern de qualsevol ajuntament, però si durant els quatre anys la comunicació es manté viva, es diu la veritat i s'obre a la participació de tots els vilatans, segur que aquesta crítica que es fa d'electoralisme perdria molta força i tots plegats estimaríem més tota la feina que es fa perquè la nostra vila sigui millor, més neta i endreçada, i hi hagi més bona convivència i il·lusió de pertinença.

Els sabotejadors del Congrés

M'ha cridat l'atenció la informació de David Miró al diari ARA, parlant de la sala de premsa del Congrés de Diputats i l'actitud de suposats periodistes d'ideologia d'extrema dreta, que es dediquen a "assetjar polítics d'esquerra i sobiranistes", en paraules de l'articulista. Sembla ser que el codi deontològic és història passada i el que interessa és posar en compromís als polítics d'esquerres i exaltar les paraules de Vox. L'objectiu és portar-ho a les xarxes socials per provocar quants més conflictes millor, en benefici de la ultradreta.

La situació en general no és fàcil i si tenim un problema amb la Justícia i tot el Poder judicial espanyol, també el tenim amb la Premsa i el poder mediàtic, amb la repercussió que té sobre l'opinió de la gent. Manipular la gent és molt fàcil i ho podríem trobar en molts llocs. Avui, però és la premsa probablement qui s'emporta el premi. Hem arribat en un moment que no et pots refiar de res del que està escrit. No es tracta que els periodistes parlin de manera subjectiva, sinó que directament menteixen per enganyar la gent. És evident que això no ho fan tots, però cada vegada és més complicat saber qui diu la veritat, el que pensa, i qui et vol enredar.

L'habilitat que es demana als polítics a l'hora d'expressar-se al Congrés o Senat espanyols, ara també cal tenir-la en compte per als caps de premsa de cada partit polític a l'hora de parlar a la sala de premsa d'aquestes institucions. Vivim uns moments de molt fanatisme, populisme i engany, que no només és patrimoni d'uns quants polítics, sinó que tenen els seus col·laboradors dins del món dels mitjans de comunicació.

Hem de confiar que serem capaços de superar aquest període de la història i que no caurem en trampes tràgiques com va succeir el segle passat. Avui llegíem la notícia de la victòria de l'extrema dreta a Itàlia, i per a molts és una molt mala notícia, encara que no ens hagi vingut de nou. La plaga, per dir-ne alguna cosa, l'haurem d'aguantar de la millor manera possible i esperar que, pel fet que no es basa en realitats, sinó en enganys, puguem recuperar el seny i la pau.

Aquests darrers dies llegíem que Vox estava fent passes enrere, amb més problemes dels que voldrien, però la victòria de Meloni a Itàlia els pot fer recuperar i això no és bo per a Espanya. El govern espanyol i també el català, amb els partits polítics que els configuren, haurien de reflexionar sobre què estan fent i com poden encarar una amenaça que no només els pot fer fora del govern, sinó que pot provocar un retorn a l'autoritarisme i un repunt de les injustícies socials. No podem badar!

Toni Soler, supervivent

Darrerament se'm fa difícil trobar articles interessants al diari ARA. Soc subscriptor de l'ARA des del primer dia i ho continuo essent tot i considerar que no està passant pels millors moments. Quant als articulistes, no sé si hi ha hagut baixes voluntàries o forçades, però el cas és que he trobat una davallada del llistó qualitatiu o, si més no, d'interès personal. Hi ha articulistes que continuaré llegint, coincideixi o no totalment amb les seves opinions, però que sempre em mereixen credibilitat i base raonable. I avui em refereixo a l'article d'en Toni Soler, a qui llegeixo setmanalment.

"Robar no és la paraula" m'ha semblat un títol molt encertat i també tot el seu contingut. No ho sabria dir millor i hi estic totalment d'acord. Em molesta el victimisme, però penso que titllar aquest escrit de victimista seria un error, un insult a la intel·ligència, perquè el raonament d'en Toni Soler és molt clar. 

Des de sempre els conservadors espanyols han treballat per afeblir l'estat i jo afegiria que els progressistes, que tant se'n vanaglorien, no han estat prou contundents a l'hora de reforçar-lo i dotar-lo de suficients recursos per garantir una millor justícia redistributiva de la riquesa del país.

Podria pensar que l'impost sobre el patrimoni és redundant, tenint en compte la imposició sobre la renda, i també afegir que dissortadament les grans riqueses troben la manera d'estalviar-se l'impost i al final qui l'acaba pagant és la classe mitjana. Però el més important de tot això és la referència que l'articulista fa al sistema de compensació territorial a Espanya, que fa que autonomies com Andalusia siguin receptores de diners que provenen d'altres com Catalunya. Si hi ha aquesta compensació resulta més dubtosa la llibertat d'aquestes comunitats receptores d'eliminar l'impost. D'alguna manera ja els hi paguem nosaltres, tinguem o no patrimoni.

Com ja comenta en Toni Soler, el tema és el mateix de sempre i per més que opinem al respecte, mai ens acceptaran les raons. Al final el que es pretén és que els catalans paguem els plats trencats d'una mala distribució econòmica del país, fruit d'una dictadura que va durar quaranta anys, i altres elements que no convé parlar-ne gaire perquè no et comencin a insultar i titllar de supremacista.

Celebro que Toni Soler continuï escrivint el seu articule setmanal, i confio en l'arribada de nous articulistes que em resultin tant o més interessants.

Indecisos i abstenció, en els primers llocs

Em preocupa el desencís de les persones, i sobretot del jovent, a l'hora de respondre a les convocatòries electorals. És un problema de la societat, no només dels joves, el fet que aquests no es vegin motivats a acudir a les urnes per escollir els seus representants. Dona la impressió que hem substituït amb la queixa a les xarxes socials i els crits sense raonar el que hauria de ser la participació en la vida pública del nostre poble o del nostre país. Ens deixem portar per la comoditat i la simplesa, però això no passa sense que hi hagi uns motius al darrere.

El desengany polític ha estat clau perquè l'extrema dreta hagi crescut arreu d'Europa. Les dificultats per trobar solucions raonades als problemes reals de la població fa que el populisme creixi, i l'extrema dreta és una experta en populismes. No és estrany, doncs, que a Itàlia es calculi que demà l'extrema dreta sortirà reforçada a les eleccions convocades, amb tot el que això comporta. Però el que sap més greu és que l'abstenció pugui arribar a ser molt alta.

La gent s'absté massivament quan ha perdut la confiança en els seus dirigents. Quan el que hauria de ser un pacte de representació política per dirigir el país es converteix en unes plataformes ocupades per persones que només pensen en el seu futur, i en professionalitzar-se en la política, o treure'n uns beneficis personals. Quan la mediocritat de molts polítics fa que els problemes de la societat no es resolguin i que cada vegada hi hagi més desigualtats i injustícia.

Llegia avui que l'abstenció podria ser molt alta, i que el nombre d'indecisos superava el 40%. La desconfiança en els partits polítics fa que cada vegada hi hagi menys fidelitat. Allò que passava que una persona votava sempre al mateix partit polític durant gairebé tota la seva vida, avui ja no passa. El problema és quan el nombre d'indecisos és tan gran. Això només s'explica perquè no confiem en les plataformes a través de les quals configurem les institucions públiques que ens han de governar.

Són hores baixes per a la democràcia a Europa, i hem d'acceptar que aquesta etapa l'hem de passar de la millor manera possible i com més de pressa encara millor. Ho comentava un dia d'aquests, i també ho llegia avui en algun article de la premsa: els europeus no tenim memòria i estem caient en les mateixes trampes que en el segle passat. Quan serem capaços d'obrir els ulls i rectificar?

Si hi ha gent disposada a presentar-se a les eleccions per dirigir el país, cal que busquin la manera d'il·lusionar les persones, i no enredar-les. Que tornin a confiar en el polítics, amb ganes de col·laborar-hi i participar, amb l'objectiu final de redreçar la política actual i trobar solucions als principals problemes que ens afecten com a societat.

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

Denunciar les ocupacions conflictives

Portem anys amb el problema de les ocupacions il·legals de pisos i els desnonaments. S'ha escrit i opinat molt al respecte, però sempre he pensat que es confonien les coses. Es posava tot al mateix sac i es tractava tothom de la mateixa manera, i per això hi ha hagut tanta polèmica, i n'hi continua havent.

És molt important llegir i escoltar bé abans d'opinar, i encara més quan es tracta de criticar o mobilitzar la gent. No totes les ocupacions il·legals o no autoritzades són iguals, ni tampoc els desnonaments tenen les mateixes conseqüències. Hi ha ocupacions pacífiques i d'altres de conflictives, com també hi ha ocupacions per estricta necessitat i d'altres per vici o comoditat, o per delinquir.

A tots ens venen al cap situacions problemàtiques en ocupacions de pisos. Moviments socials defensant el dret a l'habitatge de famílies sense recursos ni possibilitats de llogar un pis. I també hem presenciat problemes veïnals per ocupacions de pisos o cases, que molesten els veïns. Unes persones que sense tenir una necessitat evident d'ocupar il·legalment un habitatge buit, hi entren i preocupen els veïns.

Els polítics sempre van tard. Ja fa massa temps que la societat reclama justícia i noves mesures per ordenar la situació i no fer pagar justos per pecadors. Si les situacions no són les mateixes no les podem tractar de la mateixa manera. Si hi ha ocupacions no justificables i que a més provoquen problemes al veïnat, s'ha de trobar la manera d'acabar amb el conflicte. Els veïns no hi tenen cap culpa.

Sembla ser que hi ha la intenció de reformar la Llei perquè es tingui en compte situacions conflictives, i que veïns o ajuntaments puguin denunciar-ho i resoldre-ho en poc temps. No n'hi ha prou en resoldre una situació injusta, sinó que això s'ha de poder fer de manera ràpida i amb la menor afectació als veïns.

Fa poques setmanes llegíem que es feien passos per resoldre la reincidència en els delictes, un altre mal son per a la comunitat que viu respectant els altres i que pateix l'incivisme i els delictes reiterats d'uns quants. Ara ens parlen de resoldre les ocupacions conflictives. Potser serà cert que la nostra societat avança cap a la resolució de fets que no haurien d'haver succeït mai, i que portem arrossegant des de fa massa temps. Estarem, doncs, a l'expectativa per veure què hi ha de cert en tot això, i si de veritat troben la manera de posar pau on en aquests moments es viu en conflicte permanent.

Envaïts per les rates

Avui sentíem a la ràdio que Arenys pateix una plaga de rates que entren per les cases i s'enfilen per les façanes. La notícia creava molta por entre la població que se n'assabentava i plantejava el dubte de què podíem fer per evitar que les rates entressin a casa nostra.

Segons la notícia el nucli dur es trobaria al voltant del parc Fèlix Cucurull, on s'hi haurien trobat molts caus una vegada s'ha desembrossat. L'Ajuntament ha comentat que s'hi està treballant des del moment que hi va haver les primeres queixes de vilatans, i que una empresa especialitzada hi estava al darrere.

Des de fa temps que les rates són protagonistes a la nostra vila, però no només. La manca de neteja i l'incivisme d'uns quants a l'hora de respectar la via pública ha estat motiu de queixes i comentaris a les xarxes socials. Arenys, però, no és l'única població que es queixa de la brutícia i de les rates. Ho hem llegit de ciutats com Barcelona, i més o menys els trets van pel mateix cantó. No obstant això, no podem quedar tranquils, sinó que cal trobar-hi solucions.

És molt desagradable trobar-te una rata al mig de la Riera o a qualsevol cantonada de la vila, però encara ho és més si la rata t'ha entrat a casa teva. No només és l'angúnia de trobar-te-la en qualsevol racó del pis, sinó el perill que comporta la bèstia, i el mal que pot provocar. No cal dir que, si a més, a la casa hi ha quitxalla, la cosa es complica.

M'imagino que les altes temperatures també han afavorit que tota mena de bestiar circuli pels nostres carrers i places i si això hi afegim la brossa escampada arreu, sense cap mena de control, els problemes s'agreugen encara més. L'Ajuntament ha de prendre's el fet seriosament, però nosaltres no podem quedar-nos amb les mans a la butxaca. Estem cansats de dir-ho que la nostra actitud és bàsica a l'hora de tenir una vila neta i endreçada. Podem exigir molt més al nostre govern municipal, però cal seguir la normativa i fer bon ús de la recollida selectiva de la brossa, traient el que toca quan toca, i utilitzant les papereres pel que serveixen, i no com a contenidors de brossa.

Desitjo que la proliferació de rates a la vila disminueixi, ja sigui per les mesures que prengui l'Ajuntament, a l'hora de tenir cura de la neteja de carrers, places i parcs, i també pel bon comportament de tots els vilatans, assumint la nostra responsabilitat a l'hora d'actuar correctament per a la millora de la imatge i endreça dels nostres carrers.

De moment regalem l'energia que generem

Si no vaig errat i la meva cerca per Internet no m'ha fallat, el setembre de l'any passat sortia la notícia, en boca del president de la Generalitat, de la creació d'un companyia energètica pública de Catalunya. Ha passat un any just i el diari ARA es torna a fer ressò d'unes declaracions del president Aragonès, aquesta vegada des dels EUA, sobre la creació d'aquesta companyia energètica pública catalana, que es posaria en marxa a partir de la seva aprovació el proper 4 d'octubre. És d'esperar que ara vagi seriosament i sigui una realitat.

No cal dir que totes les mesures que es puguin prendre des de l'administració autonòmica en matèria d'energia seran benvingudes si, com és de preveure, ajuden a controlar l'enorme despesa i afronten d'una vegada els efectes del canvi climàtic. La idea, si ho he entès bé, és crear aquesta empresa i una de les primeres decisions passa per la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels edificis públics del país. 

És una vergonya que Catalunya estigui a la cua dels països i autonomies en qüestió d'energies renovables, i ja va sent hora que el nostre govern es posi les piles i comenci a prendre decisions importants i efectives. El control sobre les empreses generadores d'electricitat és bàsic en uns moments en què els preus s'han disparat de mala manera, i tenint en compte la possibilitat de generar energies renovables amb una certa facilitat, és important tirar endavant el projecte.

Darrerament hi ha molt de rebombori sobre la instal·lació de plaques fotovoltaiques de particulars. Potser anem massa tard, però tot sigui per posar-nos al dia en un tema tan important com aquest. De moment es va aconseguir que els particulars poguéssim generar electricitat i revertir els sobrants a la xarxa elèctrica, sense esdevenir empreses amb tot el que això comportava de paperassa i limitacions. En aquests moments estem regalant energia, sense que se'ns compensi la totalitat de l'energia que generem, però comença a parlar-se de les bateries virtuals, i el fet que certes comercialitzadores les posin en marxa, millorant les condicions per als particulars.

De mica en mica avançarem cap a una situació més justa, però encara falta controlar molt més les empreses elèctriques i del gas, que reben uns grans beneficis mentre la població té dificultats per l'encariment exagerat dels preus. L'administració pública, si realment vol el bé de la població i es considera progressista, en benefici dels més perjudicats, ja va sent hora que prengui el timó i reequilibri la situació massa beneficiosa per al gran capital.

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

Exigir un millor finançament local

Aquesta setmana passada hi ha hagut un debat a l'Associació Catalana de Municipis per parlar del dèficit de finançament dels ens locals i la delegació de competències als ajuntaments. Hi ha un tema que s'arrossega des de fa molts anys i és la manca d'una definició clara de les competències dels ajuntaments i els recursos necessaris per al seu finançament. És per això que des de l'ACM es reclama una nova Llei de Governs i Finances Locals que ho clarifiqui d'una vegada.

L'ajuntament és l'administració pública més propera als ciutadans i la que dona la cara davant de les dificultats diàries en què es troben. Malauradament, és també l'administració menys dotada de recursos per resoldre els problemes en què es troben. A tot això, cada vegada s'assumeixin més serveis impropis, sense un finançament adequat per afrontar-los.

Els polítics que es posen al capdavant d'un ajuntament volen agradar els seus vilatans i correspondre la seva confiança i fan el possible per satisfer les seves necessitats, moltes de les quals no en tenen les competències. La sortida que solen prendre és la d'assumir aquesta competència sense tenir-la assignada, i per tant sense el finançament necessari per poder-la suportar. L'alternativa és no assumir-ho i patir el greuge comparatiu amb el poble del costat.

Tot això només es pot solucionar amb una Llei que reguli bé quines són les competències pròpies dels ajuntaments, actualitzada al moment actual. No és el mateix ara que vint anys enrere i si hi ha unes necessitats diferents, aquestes s'han de satisfer, amb el corresponent finançament.

No és estrany que els polítics que no han passat per l'administració local no entenguin quines són les preocupacions immediates dels ciutadans i les reclamacions que fan als seus governants més propers. La sensibilitat dels polítics locals és clau per al bon funcionament d'un ajuntament, però cal que tinguin els recursos necessaris per poder tirar endavant amb els seus compromisos.

Sí que és cert que els alcaldes i regidors han de ser conscients de les seves possibilitats, i no estirar més el braç que la màniga, però també és cert que els nostres ajuntaments necessiten més recursos perquè les necessitats actuals han canviat i es fa necessari resoldre els problemes de finançament que han esdevingut crònics en l'administració local.

El català a Madrid quan?

Resulta una mica estrany que el govern del PSOE demani de poder parlar català al Parlament europeu, i no ho permeti al Congrés de diputats, i amb prou feines al Senat. Són d'aquelles coses que no s'acaben d'entendre i, si ets mal pensat, creus que tenen clar que la proposta presentada a Brussel·les no tirarà endavant i en canvi ells quedaran bé davant de Catalunya. 

La sol·licitud que fa el govern de Madrid s'haurà de discutir i aprovar per majoria. Tenint en compte l'equilibri de forces actual a Brussel·les, em fa témer que els conservadors espanyols s'encarregaran prou d'evitar que un fet prohibit a Madrid sigui possible a Brussel·les. De fet no seria la primera vegada que passa. Si més no pel que fa als nostres polítics exiliats, que tenen les portes obertes per Europa i també les de les presons espanyoles.

Sigui com sigui, la jugada va més enllà d'una imatge dels socialistes ja que ERC també s'hi posa bé i fa veure que és la seva influència que ha permès que la carta amb la sol·licitud perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar al Parlament europeu, com també el gallec i el basc, s'hagi acabat enviant.

Una vegada més serem optimistes i defensarem l'actuació del govern espanyol, amb l'esperança que acabi bé. Tot sigui per la bona causa de la nostra llengua. Després ja tindrem temps de plorar les desgràcies si, com podem témer, s'acaba denegant i ens quedem com fins ara.

Els nostres polítics, però, no poden defallir i han de continuar batallant perquè totes les llengües oficials a Espanya es puguin emprar a les institucions del país. No pot ser que el català, com el basc i el gallec, continuïn sent llengües de segona categoria, i es vegin reprimides a les cambres de representació de la sobirania popular. L'excusa que ja hi ha el Senat, com a cambra territorial, on es pot parlar el català, en algunes ocasions, no ens ha de servir, sinó que hem d'insistir en poder parlar amb la nostra llengua, tal com ho fem a casa, al carrer i al país. Després ja parlarem de les dificultats que a vegades tenim per poder parlar en català al nostre propi país, Catalunya. No cal limitar-ho als jutjats i a les comissaries de policia, sinó que també passa en espais molt més habituals, més sovint del que ens pensem.

La competència de TV3

Aquests dies s'ha parlat molt dels nous fitxatges de 8TV, sobretot pel que fa als exdirectors de TV3 i Catalunya Ràdio. La seva sortida va ser sonada i algú va criticar el fet que saltessin sense tenir els substituts preparats.

Ambdós mitjans varen ser molt criticats, sobretot TV3 i els darrers temps. Crec que tothom hi enviava crítiques, sense poder entreveure quin corrent hi estava a favor. Era evident que els partits polítics unionistes eren els primers d'estar en contra de la política dels dos mitjans, però tampoc els independentistes acabaven d'estar-hi massa d'acord. D'alguna manera, Vicent Sanchis va recollir l'antipatia de gairebé tothom. No és estrany, doncs, que en entrar al que hauria de ser la competència, provoqui molts comentaris.

No podré escriure gaire res al respecte, perquè no acostumo a mirar la televisió i per això se'm farà difícil opinar sobre la tendència, el contingut o el gust dels nous fitxatges de 8TV, però de ben segur que les xarxes n'aniran plenes. 

La competència sempre és bona, encara que no sé fins a quin punt 8TV és realment una competència de TV3, però probablement hi puguin haver programes que facin canviar de canal a més d'un espectador. La qüestió és fer una televisió de qualitat, i si aquesta és en català, encara millor.

Ningú pot negar el paper que TV3 ha tingut al llarg de la història a l'hora de promocionar la llengua, però també la cultura i el sentiment nacionalista català. Potser darrerament la qualitat de la seva programació ha baixat ja sigui per manca de recursos, o perquè hem avorrit les cares de sempre. En aquesta nova temporada de TV3, al marge d'una campanya publicitària que em provocava vergonya aliena, els canvis anunciats han estat purament de franges horàries, però amb gairebé les mateixes protagonistes. 

No he tingut temps de comprovar si la temàtica continua essent la mateixa i els col·laboradors i tertulians també, però m'imagino que pocs canvis hi ha hagut. Si el problema és econòmic, potser el govern de la Generalitat hauria d'apostar per incrementar la seva aportació, pensant que tot i el pas del temps, la televisió catalana encara té un paper important a fer en defensa d'una cultura i una llengua que continua essent minoritària, feble i molt pressionada. Més inversió, però també més imaginació per part dels nous directors, i una empenta als seus competidors de 8TV perquè entre tots aconseguim una televisió que no ens avergonyeixi.

Una xarxa radial que buida el territori

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rodalies i de tots els problemes que han afectat el normal funcionament de la línia de tren. Dir normal funcionament és una broma ja que tots sabem com funcionen els trens al nostre país, i els problemes amb què ens trobem si en som usuaris.

Al marge de les dificultats per aconseguir una inversió mínima necessària per al bon funcionament de la xarxa de trens que hi ha al país, cal parlar de les mancances al territori. La infraestructura ferroviària és radial amb destinació o origen Barcelona, un fet que critiquem molt d'Espanya, i que probablement ens ho hauríem de fer mirar.

Si vius fora de l'àrea metropolitana saps sobradament les dificultats que hi ha per desplaçar-te amb servei públic cap a altres zones allunyades de Barcelona i voltants. Si això ho vols fer en tren, la cosa encara és més complicada, per no dir impossible.

No estic al corrent de l'existència de projectes a mitjà termini per resoldre aquesta mancança que considero que hipoteca el futur del país, i que agreuja l'abandonament del territori. De totes maneres és un tema que fa molts anys que se'n parla, i que fins ara no s'ha resolt. Soc conscient que la majoria de la població catalana viu a l'àrea metropolitana, però, com un peix que es mossega la cua, si no es fa res per millorar la transversalitat del servei públic de transport, la tendència serà cada vegada més gran a potenciar la concentració de la població i l'abandonament del camp i poblacions rurals, però no només, sinó que dificulta la vida a ciutats mitjanes que podrien tenir la seva pròpia dinàmica econòmica i cultural.

Per un moment m'imagino el trasllat des de la meva residència, al Maresme, a la ciutat on vaig néixer, a Osona, i se'm fa molt difícil trobar la manera si no és passant per Barcelona, amb el que això representa de temps. Si el viatge és d'anada i tornada, la cosa ja és tota una epopeia.

M'agradaria, doncs, poder llegir que es fa alguna cosa per resoldre aquesta dificultat en el transport, paralel·lament a les obres de millora de la xarxa de trens, com pot ser la línia que va fins a Puigcerdà, que es troba en les mateixes condicions de quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, ara fa cinquanta anys.

El rei, la figura i la persona

Arran de la mort de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i la proclamació del nou rei, el seu fill Carles, hi ha hagut alguns comentaris sobre la manera de ser del nou rei i de quina manera afectarà als diferents estats que el tindran o deixaran de tenir com a rei.

Quan parlem de reialesa hem de diferenciar la figura del rei de la persona que ostenta la corona. No podem posar en el mateix sac tots els reis i reines, com tampoc ho hem de fer amb els polítics, però acostuma a passar que no apreciem les diferències, a no ser que ens hi detinguem a analitzar-ho.

Setanta anys de regnat són molts anys i això, vulgues o no, marca tendència i consolida una persona a la corona. Es fa difícil distingir la figura de la persona, perquè d'alguna manera és com si ho hagués estat tota la vida, i per tant és molt difícil dissociar-ho. 

El canvi que experimentarà Anglaterra i tots els països súbdits del nou rei segur que serà gran i probablement no tothom ho pairà de la mateixa manera. Passar de la reina Elisabet II al rei Carles III no ha de ser fàcil, sobretot perquè al nou rei l'hem vist com el príncep a qui se li passaria l'arròs. Molts creien que ja no hi seria a temps a regnar. Veurem el que dura i, sobretot, si hi ha països, com per exemple Austràlia, que continuïn com a súbdits o decideixen independitzar-se d'aquest lligam.

A casa nostra també hem viscut no fa gaire el relleu del rei Juan Carlos I pel seu fill Felip VI, i de ben segur que hem notat la diferència. És evident que tots els tripijocs i corrupteles del rei emèrit han afectat la manera de veure un i altre rei, però de ben segur que el tarannà és diferent. L'actual rei també ha de patir el desencís dels monàrquics que es mantenien fidels a la institució sobretot per la persona del seu pare. Després de tot el que ha passat no sé si encara queden seguidors del rei emèrit o finalment han obert els ulls.

De tot plegat s'arriba a la conclusió que la reialesa actualment està molt condicionada en les persones que l'ostenten i, com ja deia l'altre dia, s'ha de tenir en compte que és més una rèmora del passat que no pas un model del present. Carles III haurà de convèncer que pot ser el rei de tots els britànics i potser haurà d'amagar aquesta gesticulació que l'ha retratat en els primers passos de l'accés al tron. Han estat molt comentades les ganyotes i exigències durant la seva primera signatura pública, i algú creu que el seu mal caràcter li pot passar factura.

L'equip de la Síndica de Greuges visita Arenys

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, al seu web municipal, anuncia la visita de l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya a la vila, el proper dimarts 20 de setembre. La figura de la Síndica de Greuges no és molt coneguda tot i la seva utilitat. En democràcia és important comptar amb aquesta figura perquè està al servei de la ciutadania davant de l'aparell burocràtic de l'administració pública, però també de grups de poder com poden ser les companyies elèctriques, de l'aigua o el gas, que esdevenen un mur infranquejable per als ciutadans.

Tot i el principi que la sobirania resideix en el poble, no sempre queda prou evident. El sistema de representativitat política a vegades queda malmès per culpa, no tant de la voluntat dels polítics de torn, com de l'engranatge que es crea per resoldre els temes que són d'abast públic. És per això que la figura de defensor de la ciutadania, en la modalitat que sigui i l'àmbit que trieu, és una bona resposta als possibles desgavells que es puguin produir en la vida pública de qualsevol territori, sigui d'abast local o estatal.

Malgrat que per algunes persones pugui semblar que el síndic o defensor del poble és la contra del govern de torn, cal veure en aquesta figura la imatge de qui pretén resoldre aquells problemes que es poden produir en la relació entre administrats i administradors públics, i no diguem, entre ciutadans i dirigents d'empreses multinacionals o que pràcticament esdevenen monopolis.

És bo saber que hi ha bona relació entre la Síndica de Greuges i el seu equip amb l'Ajuntament de la nostra vila, perquè trenquen aquesta idea que comentava sobre una possible oposició als governants escollits per la ciutadania a l'hora de gestionar la cosa pública.

També és important comprovar que en aquests moments hi ha plena sintonia entre la Sindicatura de Greuges de Catalunya i el Fòrum de Síndics i Defensors locals de Catalunya. Els objectius són els mateixos i els beneficiats també. Tot el que serveixi per millorar el benestar de la població és benvingut i síndics i defensors procuren que la maquinària administrativa respongui a les necessitats de les persones, evitant que els tràmits administratius provoquin perjudicis innecessaris.

El proper dia 20 de setembre tots els arenyencs i arenyenques que tinguin algun tema a resoldre amb l'administració pública o amb companyies tan properes com les elèctriques, el gas o l'aigua, però que tan sovint veiem massa distants, tenen l'ocasió de plantejar els seus dubtes a l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya. Cal demanar cita prèviament.