L'engany de Putin

A mesura que passen els dies la guerra a Ucraïna avança i cada vegada Putin es veu més valent contra totes les mesures sancionadores d'Occident. No sé si és cinisme o simplement maldat, però fa l'efecte que Putin es troba bé encarant-se a Occident i prenent-nos el pèl. Va fent arribar missatges contradictoris amb el que realment passa, i d'alguna manera despista els seus adversaris. 

La darrera amenaça que he llegit a la premsa és la de tallar el subministre de gas si no se li paga en rubles. Una mesura per reforçar la seva moneda que s'ha vist perjudicar pel bloqueig econòmic dels països de l'OTAN. Putin se sent valent per la dependència energètica d'Europa i pel suport que rep bàsicament de la Xina. 

Entretant els europeus estem patint unes restriccions i una alça de preus que desestabilitza tot el sistema. Una situació que es pot trampejar si no té una llarga durada, però que cada vegada resulta més feixuga, i amb conseqüències desfavorables per a les nostres economies.

Aquest estira i arronsa entre els països occidentals i Rússia, amb Ucraïna patint-ne les conseqüències més dramàtiques, sembla envalentir el líder rus, i d'alguna manera satisfer el seu ego. Cada vegada se sent més fort, sobretot tenint en compte que no l'importa gaire el que pugui patir la població russa. De fet ell pretén sentir-se l'amo de l'imperi, un imperi que havia fet aigües, i que ha lluitat des de fa anys per capgirar.

Sap molt greu que amb tot això hi hagi víctimes mortals, tant d'un costat com de l'altre, i que la pressió que Europa i el EUA estan fent, no serveixi de gaire. Hem passat d'un cert optimisme, pensant que el bloqueig econòmic podria fer canviar d'opinió a Putin. Ho va semblar quan afirmava que s'acontentava amb les repúbliques de l'est, deixant de castigar la capital ucraïnesa, però hem pogut observar que era tot una mentida, perquè continua castigant tot el país.

Només ens queda esperar qui aguantarà millor la situació tensa entre els dos mons, amb ganes de creure que la guerra no es pot eternitzar, i que cal trobar una solució el més aviat possible. Putin ens enreda a tots, i a sobre es fot de nosaltres.

Una complexitat que requereix els millors

Quan les notícies s'allarguen en el temps acostuma a passar que es perd l'interès en els fets i s'acaba oblidant moltes coses, fins i tot el nucli del conflicte, el motiu de la notícia. No sempre les coses es resolen a l'instant, sinó tot el contrari. Acostuma a ser feixug i són moltes les gestions que s'han d'anar fent, per la qual cosa es perd l'interès.

En aquests moments estem vivint diverses situacions que requereixen molta atenció, si més no per poder entendre per què passen, i analitzar com es poden resoldre, per anar avançant, i no quedar-nos aturats, com passa amb el govern català. Vivim la problemàtica dels mestres, la situació del català a l'escola, la guerra a Ucraïna, l'abandonament del sahrauís per part del govern espanyol... tots ells uns fets prou significatius i rellevants. Tot això sense oblidar-nos del camí que segueix el procés judicial contra els fets de l'1 d'octubre de 2017, i les accions que se'n varen derivar, també al carrer. 

Hem de ser capaços de fer un seguiment de totes aquestes problemàtiques i exigir als nostres polítics que no ens deixin a l'estacada. Que siguin responsables dels compromisos assumits i que els varen portar a l'elecció com els nostres representants. I assumir responsabilitats vol dir donar resposta a les qüestions que es plantegen el dia a dia. Trobar solucions perquè el país pugui avançar en drets i deures.

Els mestres han fet cinc dies de vagues per protestar contra un menysteniment que dura des de fa molts anys, i que va tenir un detonador en el fet de passar olímpicament d'ells quan més ho necessitaven. Es varen prendre decisions a la seva esquena, sense tenir present aquelles reivindicacions històriques. Crec que el conseller d'Ensenyament no es va comportar com cal esperar d'un polític compromès en les seves responsabilitats.

Tampoc s'ha entès la posició dels partits polítics, sobretot els independentistes, en relació a la llengua catalana a l'escola. No es pot renunciar a la lleugera a uns drets emparats per l'Estatut d'Autonomia, i que en lloc de revisar el seu funcionament, s'opta per la supressió. Em refereixo a la immersió lingüística.

Per tot això s'explica el desengany i desafecció de la ciutadania vers la política. Avui encara llegia declaracions en el sentit que estàvem cansats del país, quan en realitat, i algú els ho feia notar, el que estem cansats és dels nostres polítics i la seva manera de fer. I potser sí que acabarem abaixant els braços, però que mai més ens exigeixin sortir al carrer a defensar uns drets que ells mateixos s'obliden en un calaix, o són incapaços de defensar entre despatxos.

Vivim uns moments difícils, amb una situació econòmica en crisi després d'una pandèmia i ara amb un guerra que encareix els productes. Com que no s'ha treballat prou bé l'estructura econòmica del país, ara sorgeixen tots els problemes. Ara tot són corredisses per tapar forats, però la feina s'havia d'haver fet abans, amb previsió i diligència. No acluquem els ulls, ni tapem les orelles, sinó que exigim als nostres polítics que es posin al davant, o si no en saben prou, que deixin pas a altres persones que ho puguin i sàpiguen fer.

La qualitat democràtica del nostre país

Diversos són els exemples que ens venen a dir que a Espanya la democràcia és de per riure, gens consolidada, però amb un futur tampoc gens esperançador. No tenim ni la il·lusió de pensar que amb un canvi polític les coses poden anar millor. Ja ha quedat comprovat que mani qui mani, la dreta o l'esquerra progressista, hi ha coses que no es toquen i sempre els beneficiats són els mateixos.

En aquests moments es tracta del rei emèrit, que a casa nostra se li han arxivat totes les possibles causes de corrupció, però sortosament no passa el mateix a tot el món. El Regne Unit no considera inviolable una persona, per més rei que hagi pogut ser, si els actes són delictius, i no tenen res a veure amb l'exercici del seu càrrec, sinó, en tot cas, aprofitant-se del càrrec per delinquir.

Hi ha evidències que no tenen cap tipus de justificació. Sempre he pensat que les persones que exerceixen un càrrec, han de tenir certa protecció per la responsabilitat que suposa exercir el càrrec, però això no vol dir que puguin cometre actes delictius i no haver d'assumir-ne les responsabilitats. Aquí hi ha la gran diferència, i al meu entendre el quit de la qüestió.

A Espanya, però, als borbons i a molts polítics, se'ls perdona tot, encara que sigui evident que han delinquit. Si això és permès, vol dir que el nostre sistema polític no funciona correctament i que la democràcia no és pura, sinó corrompuda. Que els tribunals de justícia i fiscalia permetin que una persona que ha actuat malament, a consciència, pugui ser absolta, o ni tan sols jutjada pels seus actes, vol dir que no són uns tribunals de justícia justos, sinó venuts.

És per això que no es pot acceptar que una persona que denuncia unes irregularitats que haurien de ser jutjades i sentenciades, hagi d'exiliar-se o entrar a la presó, mentre que el delinqüent, pel simple fet de ser membre de la casa reial, pugui quedar lliure de qualsevol càstig.

Això no passa només amb un govern conservador i elitista, sinó que també ho patim amb un govern que es qualifica del més progressista de la història. Aquesta és la realitat d'un partit socialista que no dona exemple de progressisme, sinó que manté el poder dels rics i escollits, i castiga la població a suportar la vergonya d'uns dirigents, no escollits, sinó imposats, que poden fer el que vulguin, sabedors que mai no els passarà res.

Els nacionalistes espanyols no s'aturaran

Tal com ja es comentava a les xarxes socials, i jo mateix he manifestat en aquest blog, la proposta de modificació de la Llei de Política Lingüística, acordada entre quatre dels partits parlamentaris catalans, no serveix per aturar els contraris al català, perquè ells no volen bilingüisme, sinó que tot es faci en castellà, i aprofiten qualsevol escletxa o dubte per posar traves a la defensa del català com a llengua pròpia de Catalunya, i llengua vehicular a l'escola.

Si l'acord va provocar tantes protestes és perquè no només s'abaixa el llistó del català com a llengua vehicular, sinó que a més no serveix per aturar els detractors, que mouran tots els fils perquè la Justícia espanyola faci complir una sentència que molts considerem injusta, i només justificada pel procés de venjança contra tot allò que es promou des de Catalunya en defensa de la llengua i del país.

Ciudadanos, que estan a les últimes, faran tot el possible per demostrar que el seu partit polític té un sentit, i és el que va motivar la seva creació. Els diferents dirigents polítics d'aquest partit han coincidit sempre en les proclames contra la llengua i la cultura catalanes, i han ajudat a mobilitzar associacions ciutadanes que no tenen cap altra voluntat que arraconar la nostra llengua, acusant-nos de botxins en lloc de víctimes.

Semblaria que observant la història del nostre país, res ha de fer possible que la nostra llengua desaparegui, després de les moltes vicissituds que ha patit, amb una dictadura de quaranta anys. Tot i així, les dificultats per defensar el català obliguen a mobilitzar-nos cada dia, perquè la força dels contraris és potent, i es troba emparada per les institucions espanyoles, amb un Poder Judicial molt combatiu i venjatiu.

És per això que no es pot permetre deixar les direccions de les escoles i instituts i els seus mestres, desemparats, amb el perill de rebre les conseqüències de la guerra sense treva dels nacionalistes espanyols. És per això que molts catalans han reaccionat contra ERC i JxCat, de l'única manera que era possible, a través de les xarxes socials. Hi ha algun periodista que ho critica, però també el seu currículum deixa veure com pensa i actua normalment. 

Volem uns polítics convençuts del que diuen defensar, i arguments sòlids per defensar-ho. Ja ens han escarmentat més d'una vegada, quan hem descobert que no tenien un pla B davant les contrarietats, i per això ara no es vol caure en la mateixa trampa. Prou afeccionats a la política! Volem uns líders aptes i resolutius.

El mar es menja la línia del tren

Una vegada més la línia ferroviària de la costa del Maresme s'ha vist afectada pel temporal de mar i s'ha hagut de tallar la circulació i substituir-la, en un tram, per autobusos. No és la primera vegada ni serà l'última que el mar es menja part del terreny on es troba la via i posa en perill la circulació de trens. Una línia molt concorreguda, però que no ha tingut el manteniment ni les inversions necessàries per posar-la al dia i assegurar-ne la seva viabilitat.

És una vergonya més de com funciona la inversió pública al nostre país. Es parla molt de sostenibilitat i de reduir el transport privat, però no es fa res per millorar el transport públic. Sense inversions a fons, no es pot pretendre que la població utilitzi massivament el transport públic. Però és que aquesta línia no és deficitària, en el sentit que va molt plena sempre, fins i tot fora de temporada d'estiu. Un trajecte amb via única des d'Arenys de Mar, amb tot el que això representa de complicacions per augmentar el nombre de trens i freqüència.

I el gran problema és la proximitat al mar, que provoca aquestes envestides que la inutilitzen, encara que només sigui temporalment. L'alternativa, sempre comptant amb inversió, és la protecció de la línia o el seu desplaçament a l'interior. Aquesta mesura ja s'ha estudiat, i d'alguna manera beneficiaria moltes poblacions de la costa, que veuen que la línia de ferrocarril és un mur entre la població i la platja.

És cert que quan es va construir aquesta línia de tren, els pobles vivien força d'esquena al mar, per la qual cosa tampoc despertava gaires crítiques. Ha estat després, quan el mar ha esdevingut una font turística, o simplement la gent s'ha habituat a gaudir de la platja, que la línia de tren, i en molts pobles costaners, també la carretera nacional, han provocat aquesta barrera tan molesta.

Avui, que ha estat notícia el tall de la línia ferroviària, s'ha tornat a parlar de la necessitat de buscar una solució definitiva al problema que es repeteix tan sovint, i que tot fa pensar que, amb el canvi climàtic, cada vegada anirà a més. L'esperança que hi ha en la presa de decisions definitives per solucionar el problema és tan escaça, que som moltes les persones que tenim clar que no veurem el remei en tota la nostra vida, ni probablement els nostres fills en tindran l'ocasió. 

Amb el lliri a la mà o ens prenen per idiotes?

Aquests darrers dies hem estat parlant de l'acord entre quatre partits catalans per modificar la Llei de Política Lingüística, i d'aquesta manera evitar haver de complir la sentència del TSJC i aplicar un 25% de l'ensenyament en castellà. No sé si tenim uns polítics covards, però al mateix temps innocents, o és que ens prenen per idiotes. De veritat es creuen que amb aquesta modificació proposada, que no concreta res, els jutges en tindran prou? Creuen que els enemics del català, abanderats per Ciudadanos, quedaran contents amb aquesta resposta?

He parlat darrerament de la ineptitud dels nostres polítics i de la necessitat que facin un pas al costat i deixin lloc a gent que ho pugui fer millor. Avui llegia l'entrevista que l'ARA feia al secretari de política lingüística, el senyor Francesc Xavier Vila, i em feia vergonya mentre la llegia. Es pot ser tan poca cosa? Es pot creure allò que diu?

Si d'alguna cosa n'hem agafat experiència aquests darrers cinc anys és de la força i males arts emprades per les institucions espanyoles, amb els jutges al capdavant, i entitats contràries a la llengua, com per entendre que la proposta que varen acordar els quatre partits catalans, i que després JxCat se n'ha desdit, no aturarà l'empenta decidida per matar el català. 

Hi ha prou evidència a les escoles i instituts catalans com per adonar-se que si una llengua necessita ser protegida perquè està en hores baixes, és el català? Que no s'adonen que no s'està defensant el castellà, sinó atacant el català? Que només volen que la nostra llengua s'extingeixi? Si no ho veuen que carai fan a la política?

Ho deia al començament, que se'm fa estrany que hi pugui haver gent tan innocent que es pugui imaginar que amb un lliri a la mà, i matant la immersió lingüística, ho solucionaran tot. Això només ho pot avalar el PSC actual i els Comuns, però no unes persones que formen part d'uns partits polítics que es diuen independentistes i que ens volen fer creure que segueixen el camí cap a la independència del nostre país. És que ja no es tracta d'aconseguir la independència o no de Catalunya, sinó salvaguardar la nostra llengua. Simplement això!

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Un nou pas enrere en la defensa del català

Segurament caldrà uns dies per acabar d'entendre aquesta proposició de llei que modifica la llei de política lingüística catalana, a proposta de PSC, ERC, JxCat i Comuns, però d'entrada no sembla una notícia gaire afalagadora. De fet ja es veia a venir que finalment, no només ERC s'abaixaria els pantalons, sinó que JxCat també l'acompanyarien.

En aquest país es va d'un extrem a l'altre. De plantar cara sense garanties, amb les conseqüències que tots hem vist aquests darrers quatre anys, a claudicar davant la pressió dels partits unionistes. M'imagino que encara alguns d'ells no ho veuran suficient, i les retallades seran més profundes del que s'escriu en aquesta proposició de llei.

Fa molt temps que vaig dient que tenim uns polítics que no ens mereixem, i si es confirma el que puc entendre d'aquesta modificació de la llei proposada, podem afirmar que ens condueixen a una marxa enrere sobre els nostres drets com a país amb llengua pròpia.

Era evident que calia donar resposta a la pressió judicial emparada pels partits polítics espanyolistes, PSC inclòs, i una part de la societat civil catalana, però no entenc que s'hagi d'arribar fins al punt de trencar amb la defensa del català com a llengua vehicular a l'ensenyament.

És cert que no s'està complint res del que diu la política d'immersió lingüística, i que en la majoria d'instituts el castellà predomina sobre el català, però això mereix una atenció i intentar resoldre la incongruència. Modificar la llei no soluciona el problema, més enllà de deixar tranquils els nostres polítics, que ens avergonyeixen dia rere dia.

Ja sé que cal ser caut a l'hora de fer judicis, i és important llegir a fons la lletra de la proposta de modificació de la llei, però d'entrada no és agradable veure com els polítics només busquen el seu anar bé i no s'arremanguen per solucionar els problemes que s'originen en la pràctica diària. Potser la poca resposta a la manifestació d'ahir dimecres en suport de l'escola en català, ha donat ales als nostres polítics a fer aquest pas enrere cap a una normalitat que molts desitjàvem que anés en una altra direcció.

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

Laura Borràs defuig Lídia Heredia

Desconec la lletra menuda de tot el procés judicial contra la presidenta del Parlament català, a qui s'acusa de corrupció quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. M'agradaria pensar que el judici, si s'acaba celebrant, serà just i resoldrà el cas correctament, sense prejudicis ni ganes de fer caure qui s'ha manifestat clarament a favor de la independència. Dit això, però, tinc certs dubtes.

Avui he escoltat l'entrevista que la periodista Lídia Heredia li feia als matins de TV3, i m'ha sorprès la manera com la presidenta deixava sense resposta una pregunta que podia ser molt clarificadora sobre la seva manera d'actuar i les decisions que va prendre el seu dia. Segons he pogut entendre, algú ha declarat que se la va advertir que allò que estava fent era un fraccionament del contracte i que per tant era una anomalia sancionable. La presidenta, a pregunta de la periodista, no ha volgut respondre si això era cert, i ha anat dissimulant, força malament, afirmant només que mai havia fet res malament.

Aquesta posició de la presidenta m'ha fet dubtar sobre la seva sinceritat, i he pensat que probablement ella era conscient que si responia afirmativament a la pregunta, es col·locaria en una situació arriscada de cara el judici, i que no podia respondre negativament, perquè hi havia la declaració esmentada que ho afirmava.

No és la primera vegada que escolto alguna entrevista a la presidenta del Parlament, i acostuma a ser massa normal la seva reacció, defugint tot allò que la pot comprometre. Entenc que ningú vol acusar-se públicament d'allò que no és legal, però també penso que tothom ha de ser responsable dels seus actes, i no es pot anar predicant mentides, per evitar assumir les responsabilitats.

Ja he dit al començament que desconec els detalls de tot com ha anat fins ara, però sí que m'ha decebut la postura de la presidenta en aquesta entrevista, i la conclusió a què he arribat és que sí que va ser avisada que allò que feia no estava bé, però que ella no en va fer cas, i ara serà jutjada per la seva acció contrària a la llei. Tots som responsables dels nostres actes. 

La impotència de Comuns i ERC

No hi ha dia que no ens arribin exemples d'impotència de Comuns i ERC davant l'actitud del PSOE. Ambdós partits polítics estan embrancats amb una aliança més o menys formal que els fa trontollar i posar en evidència. Els Comuns, amb el seu pacte de govern a nivell estatal, veuen que dia rere dia el PSOE els compromet amb les seves decisions. La darrera el canvi d'actitud vers el Sàhara, que fins i tot ha provocat que Nacions Unides renyi el president espanyol.

També ERC està a mercè del PSOE amb la seva voluntat d'asseure's a la taula de negociació, que repetidament els van donant allargues. Tots els moviments que ERC ha realitzat des de Madrid, donant suport al govern socialista, no han servit per agilitzar aquesta taula de diàleg tan anhelada.

En política l'estira i arronsa és molt present, i la capacitat de fer-se valer és l'objectiu perseguit per tots els partits polítics, a l'hora de negociar els seus programes. No sempre, però, s'aconsegueix desencallar allò que molesta els partits grans, els de govern, i això acostuma a passar factura en les eleccions següents.

Podemos va aconseguir el pacte de govern, tot i l'esforç inicial de Pedro Sánchez de no donar-los aquest regal. Avui, però són molts els patiments que ha d'aguantar per no deixar el president del govern a l'estacada i provocar unes eleccions de resultats incerts.

ERC ha anat donant suport al govern de Pedro Sánchez, sense que de moment hagi obtingut cap resultat positiu. En el seu enfrontament amb JxCat, han hagut de sortir amb crítiques fora de to, per part dels bocamolls més singulars, Tardà i Rufián. Tot això per amagar el veritable problema de no haver obtingut res a canvi. 

Entretant la ciutadania ha d'aguantar les picabaralles dels polítics que no porten enlloc i cada vegada es troba més desencisada amb ells, que no fan ni deixen fer. La situació política actual és molt trista, i alguns pensem que només ens en sortirem després d'hivernar uns quants anys, a l'espera que sorgeixin nous polítics, amb més empatia i lideratge. El tren va passar i no es va saber agafar a temps. Ara caldrà esperar una nova oportunitat, però amb altres personatges que sàpiguen dirigir correctament la nau que ha embarrancat.

Gestió en l'evolució urbanística a Arenys de Mar

Aquesta setmana he llegit un treball de l'arquitecte arenyenc Miquel Fané i Torrent, sobre la gestió en l'evolució urbanística, en el cas de la vila d'Arenys de Mar. Un treball que m'ha semblat molt interessant i que desconec l'abast que va tenir en el seu moment. És un treball que seria bo actualitzar, ja que no és recent, i que t'ensenya molt bé quina ha estat l'evolució urbanística, a la nostra població, amb totes les virtuts i els defectes.

S'ha de dir que pots arribar a moltes conclusions, les quals m'agradaria debatre amb altres persones que hagin tingut l'oportunitat de llegir el treball, i amb el propi autor. La impressió que n'he tret ha estat que la història urbanística de la nostra vila no ha estat gaire amable, ja sigui per l'actitud dels diferents governs municipals, o per la imposició de les institucions supramunicipals, que han tingut molta influència a casa nostra, sobretot tenint en compte que hi conflueixen elements prou significatius com port, platges, ferrocarril, carreteres, rieres... cada element amb la seva institució responsable i sense competència municipal.

Els neòfits en el tema ho hem pogut observar i, podríem dir, patir. Han estat moltes les imposicions que han condicionat l'evolució urbanística de la nostra vila, però també cal lamentar els interessos particulars que en el seu moment han dirigit les decisions municipals, quan precisament hi havia competències locals per prendre aquestes decisions.

Sempre he pensat que les poblacions de la costa han estat les grans sacrificades i malmeses del nostre país. Probablement els pobles i ciutats de l'interior no han tingut la pressió tan forta, sobretot en moments puntuals d'especulació urbanística, que han destrossat la nostra costa. Arenys, per la seva proximitat a Barcelona, i els elements que conté, de responsabilitat supramunicipal, no ha estat exempte d'aquestes destrosses i decisions, probablement contràries als interessos locals.

El treball esmentat és molt complet, i ben explicat, i et fa adonar que les coses no són casuals, sinó que tenen la seva història i venen donades per unes circumstàncies que no sempre voldries. Aquests dies, precisament, ha sorgit un moviment local contra l'especulació urbanística que va en contra de la decisió municipal, de desprotegir una part important del municipi, per dur-hi a terme una construcció important de nous habitatges. 

Si no ho tinc malentès, només la CUP s'ha manifestat contrària a la modificació urbanística, però no ha aconseguit frenar la iniciativa avalada per la resta de partits del govern, un d'ells hereu de qui va lluitar amb totes les forces per una coherència urbanística en la defensa sostenible del territori, mentre fou regidor, en Vicenç Martí. 

Espanya abandona els sahrauís

M'ha entristit conèixer la notícia sobre el canvi de posicionament del govern espanyol respecte el Marroc i el seu conflicte amb el Sàhara. De fet, podíem pensar que tot acabaria d'aquesta manera, sobretot analitzant el paper que el PSOE ha tingut en tot aquest afer i en tot el que fa referència a la sobirania dels pobles.

Espanya va deixar a l'estacada el poble sahrauí i això ho va aprofitar el Marroc per fer-se amo de la situació. Tot i les diferents resolucions de les Nacions Unides, favorables al referèndum d'autodeterminació del Sàhara, mai s'ha trobat el moment de posar-ho en pràctica. El Marroc ha estat molt llest i finalment ha aconseguit que els EUA, amb Trump de president, o Espanya, amb el socialista Pedro Sánchez, claudiquessin a favor d'ells i en contra del poble sahrauí.

Les reivindicacions del front polisario durant tants anys, no han aconseguit que Espanya els donés el suport que sí que moltes famílies espanyoles han brindat, acollint els seus fills durant les vacances d'estiu. A casa nostra vàrem tenir l'Ahmed un estiu, moguts per la ràbia del que Espanya havia permès mentre Franco moria al llit.

He vist que Podemos hi està en contra, i és lògic si tenim en compte el paper que ha jugat l'esquerra espanyola en tot aquest afer. Cada vegada queda més clar quin és el paper dels socialistes espanyols, ben allunyats dels principis progressistes de la nostra societat democràtica. Són massa desenganys els que hem patit d'aquests entabanadors de serpents, que només procuren mantenir-se al poder, sense que les classes populars en treguin cap benefici. 

Governi qui governi a l'Estat espanyol, els perdedors sempre són els mateixos, i en aquest cas, les víctimes són els sahrauís. No sé quina serà la reacció d'Algèria, que sempre ha defensat, d'alguna manera, el front polisario, més per interessos polítics en la seva lluita contra el Marroc, que res més. Avui ja es parlava si això podria tenir efectes en la comercialització del gas que procedent d'Algèria podria acabar arribant a Europa. Malauradament, no crec que tot plegat vagi més enllà que unes declaracions de rebuig a la decisió presa pel govern espanyol. Trist, un dia molt trist!

Escapada a Begur

Aquest matí de divendres hem fet una escapada a Begur, una població de la Costa Brava que no havíem visitat fins ara. L'experiència ha estat interessant i m'han vingut ganes de comentar-ho. De fet ha estat realment una escapada, de poques hores, just una matinal d'un dia ennuvolat, però sense pluja. Un més del que ens està afectant les darreres setmanes. No fa sol, però no plou.

La població de Begur m'ha encantat, perquè sense grans pretensions, si més no aparents, enamora la cura que els seus habitants i dirigents polítics tenen del poble. Net i polit, però també endreçat. No es tracta només de no trobar-hi papers o plàstics per terra, o bosses de la brossa no recollides, sinó que les parets de les cases es troben lliures de fils elèctrics i de telefonia. Les aigües pluvials també ben dirigides.

Algú, que no fos d'Arenys de Mar, podria pensar que tot això que comento no té gaire sentit, però els que vivim a la nostra vila i ho patim, sí que hi trobem sentit, perquè casa nostra no té res de tot això. No hi ha carrers que no estiguin plens de brutícia, amb bosses de la brossa, capces, papers... i els fils elèctrics travessant els carrers de banda a banda, o recargolats per les façanes de les cases.

A la nostra vila s'ha reurbanitzat carrers i s'ha aprofitat per canalitzar les aigües pluvials, però no tots hem tingut la mateixa sort. Al carrer de casa, que es va aixecar farà uns tres anys, l'obra municipal va barrejar les aigües pluvials amb el clavegueram. Els embornals connecten amb el clavegueram. Tot i que els veïns ho vàrem denunciar durant les obres, el nostre Ajuntament, amb l'equip de govern pràcticament idèntic a l'actual, i la mateixa alcaldessa com a responsable d'Urbanisme, no ens va fer cas, titllant-nos de partidistes sense escrúpols.

La nostra visita a Begur ha tingut la part positiva, de gaudir d'un bon paisatge i una població endreçada i curosa, amb la negativa de pensar que a casa nostra això no és possible, i que fins i tot ens fa vergonya convidar-hi amics i forasters, per la incomoditat que ens representa observar el desmanec que entre tots, vilatans i govern municipal, permetem que predomini als nostres carrers i places.

Les poques habilitats del conseller

En tot l'enrenou que s'ha creat al voltant de l'ensenyament a Catalunya, hi ha un element important a tenir en compte, i que al meu entendre és bastant la causa de tota la polèmica, al marge de tot el que s'arrossega de fa temps i que sempre arriba un moment en què tot esclata.

L'element a què em refereixo és l'actitud del Departament d'Ensenyament, amb el conseller Gonzàlez-Cambray al capdavant, més típica d'una posició autoritària que no pas democràtica. Ja vaig dir el seu dia que si una cosa trobava criticable del conseller quan anunciava l'avançament del curs escolar, era la manera de justificar perquè no ho havia parlat amb els sindicats, representants del professorat. Dir que no ho parles perquè saps que no ho acceptaran, és una manera molt poc democràtica de definir-te políticament.

ERC té un problema amb els seus polítics, que tenen moltes dificultats de dialogar, encara que siguin els primers que parlin de diàleg, sobretot a l'hora d'exigir-ho al govern espanyol. Quan les coses van bé, tot rutlla, però quan hi ha dificultats, és quan has de demostrar la teva capacitat de liderar un projecte i arribar a la gent, no a través de la imposició de les decisions, sinó de parlar-ne i intentar negociar-ho.

En política passa que quan hi ha alguna cosa que no agrada els partits polítics troben la manera de despistar i intentar que la gent no s'hi posi. Crec que les declaracions desafortunades del diputat Rufián varen ser una manera de fer perdre l'atenció al problema que tenim aquests dies amb l'ensenyament, davant d'una posició poc dialogant del Departament.

Sense entrar, doncs, en el contingut de les queixes i la justificació de la vaga convocada pels sindicats dels mestres i professors, només amb el to i la manera de fer ja és suficient com per criticar el conseller i els seus assessors i col·laboradors. Quan el govern té tants problemes per avançar, amb tantes dificultats d'entesa entre els partits independentistes, el que sobra són actituds autoritàries i provocadores. El futur del país està en mans de l'educació dels nostres fills, i és prou seriós com per trobar la manera de consensuar com s'ha de fer per evitar el fracàs escolar. 

S'ha demanat la dimissió del conseller, però tots sabem que aquest verb no funciona al nostre país. Quan algú s'aferra a una cadira és molt difícil que se'l faci caure, encara que hi hagi motius suficients com per demostrar que la seva manera d'obrar no és la més idònia per solucionar els molts problemes que tenim, i que no es poden resoldre d'un dia per l'altre. Tal com deia fa pocs dies, l'eufòria d'ERC cada vegada trontolla més, i no ha de passar gaires anys perquè es demostri una vegada més que és un partit poc consistent, que va massa a remolc dels aires que corren a cada moment.

La renúncia a l'OTAN

Sembla ser que en les converses entre Rússia i Ucraïna, estarien arribant a un acord perquè Ucraïna no ingressi a la OTAN, una de les condicions que Putin imposava per deixar de bombardejar el país. De moment no està tancat, però ahir el president ucraïnès ja ho mig avançava.

Els dubtes que jo tinc és si amb això n'hi haurà prou perquè la guerra s'acabi. Putin demanava molt més. Volia una rendició amb lliurament de les armes, el reconeixement de la independència de les repúbliques de l'est d'Ucraïna, l'acceptació de l'annexió de Crimea, i no sé si encara em deixo alguna cosa més.

Putin no pot fracassar, després de tot el que ha fet. N'ha de sortir victoriós als ulls del seu poble, i no es pot conformar amb poca cosa. Per altra banda hi ha un dubte que plana entre la gent, i és la seguretat d'Ucraïna més enllà de l'OTAN. Qui protegirà Ucraïna d'una nova aventura del dirigent rus?

Entenc que el més important en aquests moments és la pau, i s'ha de fer el possible perquè s'aturin els bombardejos i la mort de víctimes innocents. El diàleg ha de ser profund, i ha de poder garantir una pau estable i permanent.

Quan arribi la desitjada pau, caldrà analitzar què hem fet malament tots plegats i quines han de ser les conseqüències de tot el que ha passat. No es pot tancar un conflicte com si res no hagués passat. Hi ha hagut morts i destrucció del país, i això no es justifica amb res. Penso que Putin no pot sortir victoriós, però molt em temo que és l'única possibilitat perquè així s'acabi la guerra.

Tots hem estat molt pendents del que passava a Ucraïna. Si arriba finalment la pau, caldrà analitzar què més està passant al món, i com es poden resoldre conflictes, com el de Síria, per acabar d'una vegada amb la incoherència dels discursos d'Occident i la prepotència de Rússia.

Els malpensats no ho acabem de veure clar. Tot i que Putin se'n surti amb la seva, haurà quedat en evidència la resistència d'Ucraïna, amb el seu president al capdavant. Això de ben segur que a Putin no li  agrada, i no voldria pensar que ja té una jugada preparada perquè el president ucraïnès i el seu país, no puguin celebrar l'acabament de la guerra, com una pírrica victòria del dictador rus.

L'autoestima d'ERC

La història acostuma a posar les coses al seu lloc, i penso que això és el que passarà amb ERC, després del que estem veient a casa nostra des del moment que van aconseguir superar en vots als hereus de CIU. Era un tema que els tenia traumatitzats. Feia molts anys que hi anaven al darrere i no hi havia manera d'aconseguir-ho. A la meva vila d'adopció passava una cosa semblant amb el PSC. Va arribar un dia que ho varen aconseguir, també.

Després d'aquesta gran victòria, i de poder tenir un president del seu partit, molts dels seus dirigents no han pogut frenar-se, i s'han dedicat a criticar i insultar els seus companys de viatge. No seré jo qui surti a defensar els polítics de JxCat, ni els seus expresidents. Aquesta no és la meva voluntat, sinó només deixar constància de quina és la realitat dins d'ERC.

Que ningú dubti que l'èxit d'ERC té els dies comptats. Seran els seus adversaris o ells mateixos els que provocaran que una vegada més trontollin i comencin a tenir veritables problemes d'identitat. Entretant es mostren molt alegres i amb el cap ben alt, però no s'adonen que la ciutadania en comença a estar molt cansada.

De moment encara és l'hora que ens demostrin les seves qualitats per dirigir amb èxit el nostre país, i la seva coherència amb les promeses fetes. Tenen prou feines per justificar-se, però sempre hi ha qui ho resol atacant els altres, sense adonar-se dels mals propis. A Madrid hi hem tingut alguns exemples, com Joan Tardà i ara Rufián. També els arribarà l'hora d'abaixar el cap. Ara ens toca aguantar els improperis.

El que està més clar de tot és que els nostres polítics catalans no necessiten dels espanyols per desprestigiar-se. Ho fan solets ells mateixos. Enyorem els temps d'aquells polítics que ens varen il·lusionar. Avui passem per un període massa gris. Ells en són els culpables.

Arran del judici a la consellera Garriga

Sense que això justifiqui la paràlisi del nostre govern independentista, seria bo recordar les paraules del candidat socialista a la presidència del govern, quan demanava passar pàgina, i només es fixava en els independentistes a qui acusava de no deixar de parlar del mateix. 

Ho dic, perquè avui continuen les acusacions i judicis contra polítics catalans en exercici durant el procés independentista, i la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Potser molta gent hauria signat passar pàgina si hagués tingut la certesa que això es tindria en compte des de cada bàndol, però molts sabíem que Espanya no deixaria de perseguir tots els polítics i alts càrrecs que es varen atrevir a plantar cara les forces de l'Estat.

Era aquesta incredulitat, que repetidament s'ha confirmat, la que em feia desconfiar de les paraules del candidat Illa, i la poca credibilitat que se'n podia desprendre. Les seves paraules només buscaven justificar una posició unionista del PSC, que a moltes persones va decebre, sobretot aquelles persones que en un temps varen confiar en la catalanitat del PSC i les seves proclames federalistes. 

Ha passat molt temps, i cada vegada s'ha confirmat més quina era la postura dels socialistes catalans, totalment subordinats al PSOE, no tant per imposició com per convenciment perquè és el que pensen i creuen.

La llàstima de tot plegat és que tenim una oposició que estima poc el nostre país, i un govern ple d'ineptes que tenen el país encallat. La societat civil està molt desencisada dels seus polítics, però al mateix temps molt paralitzada i escarmentada. Fins i tot les organitzacions més actives fins ara, Òmnium i l'ANC, passen per hores baixes, amb un discurs gens clar i amb molt poques idees. Probablement la nostra generació ha dit prou, i caldrà que passin molts anys perquè hi torni a haver moviments ciutadans amb la voluntat clara de fer avançar el nostre país. Entretant haurem d'aguantar uns polítics mediocres, a mercè de tot el que ve de fora. 

Aragonès, el paper de la trista figura

Aquests dies podies veure a les xarxes socials molts comentaris sobre la representativitat del nostre president català. Moltes persones afirmaven que no se sentien representades pel president, i alguns precisaven que era el president que menys els havia representat.

Arran d'aquests comentaris he reflexionat sobre què en pensava i quin grau de representativitat li atorgava al president Pere Aragonès. Jo sempre he dit que al marge de quina hagi estat la meva opció, a l'hora d'emetre el meu vot, el president escollit era el meu president. Aquesta manera de pensar no ha estat fàcil, sobretot en moments en què les decisions preses pels meus representants no han estat, segons la meva opinió, les més encertades.

En aquests moments també se'm fa difícil veure el president com a meu. No li nego la seva legitimitat, però sí que discrepo molt de la seva manera de pensar, però sobretot d'actuar. Crec que és incoherent amb les seves paraules, i ahir, per exemple, en clau partidista, va fer un discurs prou fals i ple de tòpics.

Avui és a la reunió de presidents autonòmics i les notícies han remarcat el fet de no aparèixer a la fotografia amb el rei. Tal com algú ja ha manifestat a les xarxes, ho considero una actitud infantil i que es vol perdre molt el temps en les formes i es fa molt poca feina amb el contingut.

Fa molt temps que hem perdut el nord, i els nostres polítics encara no han baixat de l'hort. És una llàstima que tinguem el país aturat i amb uns polítics que no són la millor opció. També crec que no hi ha gaires alternatives, potser perquè la gent vàlida no s'atreveix a sortir. Ens quedem en la mediocritat que és el que predomina a casa nostra. 

El president català farà el titella a La Palma i no en traurà cap benefici que ens pugui fer sentir orgullosos. Continuarem pensant que tenim uns polítics que no ens mereixem, que estan més pendents de la fotografia que no pas de trobar solucions reals als nostres problemes. 

Avui la pluja compensa el desengany polític

Després de moltes setmanes de demanar-la, sembla que finalment ha arribat la pluja tan necessària. No sé si amb la sequera que hem patit, n'hi haurà prou amb la pluja que caurà, però hem de ser optimistes. No tot ens ha de sortir malament. Ens queixàvem després d'una setmana de núvols, sense pluja. Ens estafaven el sol, però no teníem la recompensa de la pluja. Els nostres camps estan secs, i els pantans sota mínims ja no ens garantien l'aigua de beure.

Aquest matí plujós, he posat un moment la televisió mentre em preparava l'esmorzar, i estaven retransmetent el discurs del president del govern català, Pere Aragonès, com a membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, en la conferència nacional del partit que se celebra a l'Hospitalet de Llobregat. M'ha sorprès que no era un tall de la seva xerrada, sinó que tot feia pensar que retransmetrien tot el discurs. He acabat apagant la televisió.

Aquests discursos dirigits als membres del partit m'imagino que serveixen per engrescar-los, a base de tòpics i retòrica que no porta enlloc, més enllà d'animar-los a continuar ocupant els seients en els seus llocs públics. Parlen de treball pensant en les persones, quan pateixes la gran separació que hi ha entre la seva feina i la societat a la que diuen servir.

No és cert que ERC hagi estat sempre al costat de la ciutadania. És fals que el seu objectiu principal sigui servir la ciutadania. Res més lluny de la veritat. Es clar que això ho podem aplicar a la resta de partits polítics, però avui és el cas d'ERC.

La ciutadania viu molt lluny dels polítics, i està molt desenganyada. La corrupció és un bon motiu per no fiar-se de ningú, però no només la corrupció, sinó la poca feina que es fa pensant en la població que els ha votat. La ineptitud de molts dels dirigents polítics, que no tenen la capacitat mínima per liderar un projecte polític. Però també les mentides repetides que els sentim a dir. Els polítics s'han acostumat a mentir, i ERC  té molts exemples propers a nosaltres que ho ratifiquen. 

Com és que la televisió pública de Catalunya, en un noticiari del seu primer canal retransmet sencer un discurs d'un dirigent d'un partit polític? Això es fa sempre? Potser no segueixo prou la televisió com per entendre que no hi ha res més important que escoltar un dirigent parlant als seus militants, com ho han de fer per aconseguir més poder. No crec que això sigui un bon exemple. Sort que avui plou i això ens podrà alegrar el dia!