Vuit dies per sortir a sopar a fora

Avui ens han anunciat que a partir del dia 9 de maig els restaurants podran servir menjars fins a les 11h de la nit. Encara queda una setmana amb les restriccions de tancar passades les 5h de la tarda, però m'imagino que en l'ànim dels restauradors, s'espera la mesura amb ganes, després de tants mesos amb mesures tan restrictives.

De fet el nostre país és dels llocs on s'ha aplicat mesures tan severes i això ha provocat que molts treballadors de la restauració caiguessin en un ERO i que alguns negocis hagin hagut de plegar, per no tornar a obrir. 

La lluita sempre està entre el dret a la salut i el dret al treball, però com ja hem dit altres vegades, probablement s'ha estat massa sever sense poder demostrar que els restaurants i bars fossin focus de contagi. Hi ha prou maneres per controlar-ho sense la necessitat de ser tan dràstics i durant tant de temps.

Després d'una setmana, que a alguns se'ls farà eterna, podrem tornar a tenir l'oportunitat de sortir a sopar a fora. Aquesta sortida haurà de ser controlada respectant les mesures de seguretat que regnen des del primer dia, però estic segur que els propietaris de bars i restaurants vetllaran prou per respectar les indicacions del Procicat perquè ja han patit prou pel temps que han tingut les taules buides i les cadires apilades.

El govern municipal vol cedir la Raureta a la Generalitat

M'ha cridat l'atenció la notícia que el grup municipal majoritari a l'oposició votaria en contra de la cessió, per part de l'Ajuntament a la Generalitat, de la finca de la Raureta, per gestionar un centre de menors. De fet, a l'edició d'aquest mes d'abril de la revista L'Agenda ja en parlaven. M'agradaria, però,  tenir la versió de l'equip de govern per tenir més coneixement de causa, però no he sabut trobar informació al respecte al web municipal.

Considero que la creació d'un centre de menors a la població és prou important com perquè el Ple municipal pugui aprovar la cessió de la finca per unanimitat. Per una banda perquè s'està parlant de la cessió d'un patrimoni important, que ara no és utilitzat, però per altra banda perquè el fet que hi hagi un centre de menors a la vila comporta també una sèrie d'efectes a tenir en compte, un dels quals és l'escolarització dels residents.

A tot això cal afegir que la Raureta havia estat promesa a l'entitat Junts Autisme, perquè hi desenvolupi el seu programa, molt ambiciós, i que tenien coll avall. Desconec si l'oferiment que l'Ajuntament ha fet a l'entitat de l'edifici Stella Maris ha estat acceptat per Junts Autisme, perquè tampoc n'he trobat la informació.

Crec sincerament que, en tractar-se d'una actuació destacada, val la pena anar-hi de la mà tots plegats, i no pas perquè es pugui qüestionar la creació del centre de menors, sinó per evitar mals entesos i lligar tots els caps necessaris perquè la iniciativa sigui favorable i ningú se n'hagi de penedir.

Hi ha moltes coses que no haurien de funcionar només amb majoria simple, sinó que caldria buscar la unanimitat, sobretot en aquelles actuacions que d'alguna manera hipotequen la vila, o deixen una petjada important durant molts anys. Confio que el govern ens passarà informació més detallada, sobretot ara que es parla tant de transparència i participació.

Pluja d'amenaces de mort

No sé si trigarem gaire temps a saber el fons de la qüestió, a conèixer l'origen d'aquestes cartes amenaçadores ni tampoc a qui beneficia ben bé. Algú pot pensar que són obra de radicals d'extrema dreta que ataquen els polítics que tenen el poder en aquests moments, i que els efectes poden ser contraproduents per a la mateixa dreta i extrema dreta, però mai se sap.

D'entrada són unes amenaces que no resulten perilloses per elles mateixes, com la història ens mostra en diferents episodis passats. Malgrat això, provoquen inseguretat, pel fet que arribin als destinataris, que en principi estan més protegits que una persona normal del carrer, i per altra la mateixa existència d'aquestes amenaces, i que hi hagi algú al darrere que hi hagi dedicat temps per realitzar-les.

L'extrema dreta, que ha demostrat no tenir sentit ètic, es pot envalentir encara més creient que provoquen la por i el desànim a l'esquerra que governa, i els pot unir per sortir a votar massivament. Són pocs, però molt actius. M'agradaria pensar que la gent moderada, la gent que estima i creu en la democràcia, la majoria de madrilenys que no estan d'acord amb aquesta manera d'obrar, estaran més engrescats a sortir a votar, perquè no sigui la por qui venci el dia 4 de maig.

Aquestes amenaces haurien d'ajudar a unir-nos aquells que volem viure en pau i democràticament, amb pensaments d'esquerra, centre o dreta, però sempre respectant els altres, i sobretot la vida. Les amenaces d'aquests dies haurien d'encoratjar els demòcrates a fer bon ús dels drets que defensa la democràcia i millorar aquells aspectes que coixegen des de fa temps. 

Tard o d'hora coneixerem l'origen de tot plegat, però entretant hem de ser valents i decidits, i fer front a aquesta amenaça a la societat en general, que no es vol rendir a quatre desaprensius que només viuen per increpar i violentar la societat.

Més que mai cal defensar la democràcia

La campanya electoral de les eleccions de Madrid la seguim de prop perquè d'alguna manera entenem que té la seva influència a la política espanyola, en general, i en conseqüència també a la catalana. El biaix que ha pres darrerament és preocupant, ja que no està en joc la lluita de partits polítics, la lluita entre la dreta i l'esquerra, sinó la mateixa democràcia.

El to de la campanya, amb l'actitud de Vox i del mateix PP, molt ubicat a l'extrem dret, preocupa els demòcrates de qualsevol sentit, perquè es posa en perill la democràcia que tant ens costa mantenir viva. Els diferents esdeveniments d'aquests darrers dies han qüestionat el sentit d'unes eleccions democràtiques i ha entrat en joc el fanatisme i l'autoritarisme, les mentides i enganys, l'auge del populisme, que s'aprofita d'una situació tocada per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

El PSOE finalment ha vist que no tenia al davant un adversari, el PP, sinó l'enemic, Vox, que ha agafat protagonisme i tacat la campanya electoral amb un fals discurs. La tàctica seguida pels partits polítics no ha estat la més encertada i d'alguna manera han afavorit el discurs de Vox. 

Pedro Sánchez també ha vist que no es tractava d'unes eleccions qualssevol, sinó que hi entrava en joc la lluita per la competència directa al govern socialista espanyol. L'ombra que el PP li pugui fer, acompanyada del suport que Vox els pugui donar, serà un repte a superar per mantenir estable el govern de  l'Estat.

És per això que darrerament s'ha començat a sentir la veu de persones mediàtiques, actors i gent de prestigi, d'ideologia esquerrana, demanant que la gent d'esquerres vaig a votar, que no permeti amb la seva abstenció, que la dreta més radical mai vista, s'apoderi de Madrid i faci ombra al govern estatal. No sé quina força tindran ni els efectes que la seva crida pot produir, però sens dubte les eleccions de Madrid poden marcar un itinerari que moltes persones, que vivim a cinc-cents quilòmetres voldríem defugir.

Via oberta al Tribunal Europeu de Drets Humans

Una notícia que no passa desapercebuda avui és el fet que dos magistrats del Tribunal Constitucional avalin la reforma del delicte de sedició. Normalment els magistrats, tant del Suprem com del Constitucional, tenen molt interès en sentenciar per unanimitat, sobretot els temes relacionats amb el Procés i els independentistes, però de tant en tant hi ha algú que se'n surt.

No sé si és una gran notícia, però com a mínim avança en la línia de destrossar aquell mur ideològic que impregna el Poder Judicial a Espanya. Amb la resolució hi ha per una banda la via oberta per anar a Europa, que bàsicament era el gran objectiu, sabent que no hi hauria sentència favorable al recurs, i per l'altra el fet que es trenqui la unanimitat.

Si el govern del PSOE fos més valent, ho hauria d'aprofitar per modificar la llei. Tindria majoria políticament parlant, i a més una escletxa oberta per aquests dos magistrats. El problema és que el PSOE no és valent, i que Pedro Sánchez incompleix sistemàticament les seves promeses. És un fet molt habitual entre els polítics, però en el cas de Pedro Sánchez és una constant.

Desconec si aquest trencament de la unanimitat afavorirà una sentència propera als interessos dels polítics catalans condemnats, però en tot cas no ho ha de perjudicar. La llàstima és el temps que el Tribunal europeu trigarà a dictar sentència i, per tant, els anys que hauran de continuar empresonats.

Biden sorprèn als mateixos demòcrates

Analistes polítics dels EUA valoren molt positivament la feina d'aquests primers dies de govern del president Biden, amb uns resultats i una opinió molt més favorable del que es podien arribar a pensar. La seva elecció semblava la de mal menor, per fer fora Trump, però està resultant més interessant del previst.

Em fa pensar, salvant les distàncies, en Joan XXIII, el Papa que havia de ser de transició, per l'edat i currículum, i que va arribar a revolucionar el Vaticà. No sé què passarà amb Biden, però sí que semblava que per edat i per tradició conservadora, no provocaria gaires canvis, però s'està veient abans dels seus primers 100 dies, que ha pres iniciatives que han sorprès als mateixos dirigents demòcrates, el més progressistes i que veien en Biden un conservador.

La feina de Biden no és fàcil després de l'herència de Trump, però haurà d'intentar fer aportacions a la política dels EUA i aplanar el camí als demòcrates perquè en les eleccions del 2022 no hi hagi un retorn a postures conservadores i afins a Trump.

A nivell internacional hem vist com gosava posar en dubte la política del govern turc, i titllava de genocidi armeni uns fets que cap altre president americà havia gosat afirmar. També ha criticat la política del president rus, titllant-lo d'assassí, per l'enverinament del líder de l'oposició, i això que podia semblar una ficada de pota, el pot reforçar com a dirigent mundial, recuperant el paper que havia tingut la presidència dels EUA.

Caldrà seguir de prop com va evolucionant tot i com se'n surt de marrons que té instal·lats al seu país, com és ara l'entrada d'immigrants procedents de la frontera amb Mèxic, un fet prou important i complex com per anar-hi treballant i tenir l'encert per no posar en risc la seva reputació i l'acceptació de la seva gestió. 

Un agraïment als nostres llibreters

Sempre he pensat que a Arenys de Mar teníem la sort de comptar amb una llibreria com El Set-Ciències. A vegades no t'adones de la importància de les coses perquè les tens sense cap mena d'esforç per part teva, però si et paressis a mirar i pensar en un moment què passaria si això o allò no existís, t'adonaries de la importància de que hi sigui.

Hi ha poblacions molt més grans que la nostra vila que no gaudeixen d'una llibreria amb un bon estoc de llibres i amb un servei de lliurement ràpid com passa a Arenys, i avui m'hi feia pensar l'article de Javier Pérez Andújar, al diari ARA, parlant de llibres i del fet que a la seva població de Sant Adrià, amb uns 37.000 habitants, no tenien cap llibreria.

A Vic, la meva ciutat natal, també va ser molt important la llibreria La Tralla, com a Granollers ho és La Gralla, per posar uns exemples. Hi ha ciutats que la tradició cultural és rica i els llibres ocupen una posició important. També hi destaquen les seves biblioteques, on la Diputació hi ha fet una gran tasca.

Arenys està en procés d'ampliar la seva biblioteca en un nou emplaçament més gran, per facilitar tota la tasca que s'hi està duent, de porta a la Cultura per a moltes persones, sobretot els més joves. Tots els esforços per millorar les condicions de fer arribar la cultura a les persones són benvinguts i cal agrair als governs municipals, amb la Diputació de Barcelona al capdavant, tots els recursos i inversions que hi dediquen.

Ahir va ser una diada de Sant Jordi atípica, després d'un parèntesi d'un any degut a l'epidèmia. Vàrem tornar a veure cues, però no pas per vacunar-se, sinó per adquirir un llibre, un fet que sorprèn a estranys i a nosaltres mateixos que som poc consumidors de lectura. Un any més Sant Jordi ha omplert de llibres i roses els nostres carrers, encara que amb certes restriccions, que desitgem no haguem de patir durant gaire més temps.

Via ampla a la ultradreta

El tarannà dels membres dels diferents tribunals de Justícia espanyols i les seves sentències facilita que la ultradreta vagi ampliant el seu camp de batalla, cada vegada amb més provocacions feixistes i manifestacions d'odi contra l'esquerra i contra les persones més indefenses.

Avui llegíem que tant el ministre d’Interior del govern espanyol com el fins fa poc vicepresident segon, havien rebut per correu amenaces de mort. Cada vegada l'extrema dreta s'atreveix més perquè veu que els jutges espanyols són benèvols amb ells i els hi permeten tot.

Persones condemnades en ferm a anys de presó continuen lliures; cartells xenòfobs i falsos es mantenen penjats al carrer en campanya electoral, i amenaces de mort contra els mateixos personatges abans citats, enregistrades en vídeo, no provoquen cap càstig i s'arxiven.

Què més ha de passar perquè els tribunals de justícia reaccionin i posin fre a les amenaces de la ultradreta? Fins on els deixaran arribar? Fins on permetran que es degradi la convivència al nostre país?

Sembla que hi ha prou motius com per desconfiar dels nostres jutges i tribunals, i que Europa hauria de manifestar-se clarament contra aquesta política amiga a la ultradreta espanyola. Ja no són actes amagats amb personatges anònims, sinó que candidates a les eleccions a Madrid no s'amaguen de defensar actes totalment immorals i il·lícits.

Tinc massa present la història d'ara fa cent anys i no voldria creure que estiguem caminant cap a un nou caos polític i social. No voldria pensar que els nostres fills hagin de reviure errors del passat, però tal com van les coses ho estem posant molt difícil per evitar un cataclisme a tots nivells. No vull semblar pessimista, però l'evidència no em permet disfressar-ho millor. 

Sabrem anar sense mascareta?

S'ha convertit en una cosa tan normal i habitual que em pregunto si sabrem sortir de casa sense la mascareta. Aquests dies ja es comença a rumorejar que es podria eliminar l'obligatorietat de portar la mascareta en llocs oberts. Avui llegia que el contacte entre persones vacunades podria fer-se sense necessitat de portar posada la mascareta. 

Em pregunto, però, si el Procicat que és tan lent a l'hora de promoure la desescalada, veurà bé aquesta mesura, si permetrà que aviat puguem sortir al carrer sense portar la mascareta posada, només per entrar en llocs tancats, amb acumulació de persones.

De fet, d'alguna manera s'haurà de notar que la situació va millorant. Aquest dia comentàvem que els resultats després de Setmana Santa havien estat satisfactoris, ja sigui perquè la cosa va de baixa, o bé perquè som molt respectuosos en la proximitat i en l'intercanvi entre diferents bombolles.

No sé si us passa a vosaltres, però quan agafo les claus de casa per sortir, de manera inconscient em poso la mà a la cara, per assegurar-me que porto la mascareta. Ja ens hi hem acostumat, i fa riure pensar en les imatges que teníem, sobretot de ciutadans japonesos, circulant pel carrer amb mascareta, molt abans de la pandèmia que ens ha portat a tots posar-nos-la.

Avui han anunciat que a partir de dilluns ja podrem tornar a sortir de la comarca i que les classes de batxillerat seran totes presencials, però encara no ens deixen tornar a casa més enllà de les 10h de la nit, i els bars i restaurants només poden treballar fins a les 5h de la tarda. Aquesta normalitat es fa esperar molt, i cada vegada resulta més complicat ser obedient, sobretot els joves que no s'havien imaginat mai que algú, més enllà dels pares, els obligaria a arribar a casa tan aviat, fins i tot els caps de setmana.

Detectat un descens en l'esperança de vida

Avui m'ha cridat l'atenció un estudi que ha fet un grup d'investigadors que relaciona la caiguda de l'esperança de vida amb la pandèmia del coronavirus. On aquesta ha tingut més incidència és on l'esperança de vida ha disminuït més. La notícia, que podeu trobar al diari ARA, explica que aquest fet no passava des de la guerra civil.

Se'ns dubte seran moltes les coses que aprendrem d'aquesta pandèmia, la primera d'elles ha estat el fet d'adonar-nos de la nostra fragilitat i les conseqüències d'una política sanitària poc curosa, amb pocs recursos i efectius, alguns d'ells obsolets.

També és cert que la rapidesa amb què s'ha actuat a l'hora de trobar unes vacunes per fer front al virus ha estat sorprenent, i ha superat de llarg l'experiència que fins ara tenia el món científic. Això també s'ha de tenir en compte.

De la mateixa manera s'ha de considerar que el primer atac ens va deixar a tots desprevinguts i amb un total desconeixement de com fer-li front. S'ha de tenir present a l'hora de valorar els nostres metges i infermers, que es varen saber sobreposar davant la novetat, i que gràcies al seu esforç. amb moltes hores de dedicació i concentració, es va poder salvar els mobles, encara que hi hagués moltes morts que s'haurien d'haver evitat.

No sé si la lliçó l'haurem après i ens pot servir davant de noves sorpreses. S'ha demostrat la importància de la salut, i la necessitat d'una bona política sanitària pública, amb uns governs forts que hi puguin fer front, i una formació i esforç en la investigació que estan lluny encara del model que caldria seguir a un país com el nostre, que pretén estar en primera línia en el món occidental.

Un Estat sense previsió

Em sumo a la plataforma Preservem el Maresme en la seva crítica a la falta de previsió davant la supressió dels peatges de les autopistes a Catalunya, i em fixo concretament en la solució que es vol donar al seu manteniment. De moment l'Estat ja s'ha mogut per licitar els contractes de manteniment, la qual cosa vol dir que se'n farà càrrec econòmicament, és a dir, que ho pagarem entre tots.

La Generalitat encara ha de moure fitxa pel que fa a les autopistes que són de la seva competència. El resultat m'imagino que serà el mateix, si més no de moment. És aquesta la millor solució?

Jo penso, i alguna vegada ja ho he expressat, que la circulació per les autopistes no hauria de ser gratuïta, sinó que caldria preveure el cost del seu manteniment i repercutir-lo en els usuaris. És més, aprofitant que la xarxa d'autopistes de Catalunya és utilitzada de pas per ciutadans d'altres països, resulta més interessant que aquests també contribueixin en el seu manteniment. No té sentit que un català que no utilitzi l'autopista en pagui el cost, via impostos, i un ciutadà francès hi circuli gratuïtament.

El model suís és una bona solució i, si no vaig errat, aquesta era una proposta que feia la Generalitat, però ja se sap que l'Estat sempre ha de dur la iniciativa, i li costa molt fer-ho. Sempre va tard. No es podia haver previst quan se sabia quan acabava la concessió de les autopistes? S'haurà d'estudiar passada la data?

El nostre país, estigui governat per Madrid o Barcelona, sempre actua tard i a remolc. No hi ha manera de preveure les coses i fer-les més fàcils i coherents. És per això que dic que tenim un govern que no fa previsió i està sempre en la provisionalitat.

La pràctica del racisme

Avui us recomanaria la lectura de l'article de Mostafà Shaimi, a l'ARA, "El racisme de l'estat espanyol", perquè m'ha semblat interessant tot el que es diu de manera resumida. Sens dubte l'article necessitaria més espai per poder parlar exhaustivament del funcionament de la llei a Espanya sobre immigració, però serveix per fer-nos-en una mica la idea.

Dic que és interessant perquè resulta molt fàcil de titllar de comportaments racistes algunes de les actuacions que veiem fer al carrer o a les xarxes socials, però ens fixem poc en l'entorn i la legislació que fa possible aquesta situació.

No cal dir que sentir a dir que disposem del govern més progressista de la història, encara fa més vergonya, per no dir ràbia, doncs només en l'exemple de la immigració tenim prou elements per refutar-ho. No observo millores respecte a anteriors governs conservadors, sinó que es mantenen les mateixes dificultats per sobreviure les persones que han arribat de l'estranger, i molt especialment del nord d'Àfrica i la part subsahariana.

El peix que es mossega la cua entre el permís de treball i el permís de residència és una mostra del desori i del desgovern, de la incoherència del funcionament. L'article parla molt de la impossibilitat de votar a les eleccions, tot i fer anys que es resideix a la península, però no és només aquest dret el que es nega, sinó que n'hi ha molts més, i un dels importants és el dret al treball.

Potser si coneguéssim millor com es legisla a Espanya la immigració entendríem millor tot el que envolta al món dels estrangers, les seves dificultats per integrar-se i sobreviure amb dignitat. Res no justifica la delinqüència, però s'entén que passin segons quines situacions delictives. Seria hora que el govern, que és tan progressista, canviés la llei d'estrangeria i la fes simplement coherent, factible de ser seguida. Estic convençut que les relacions socials dels nostres municipis canviarien totalment.

Davant la possibilitat de JxCat a l'oposició

Aquests dies es parla de la possibilitat que JxCat es quedés a l'oposició tot votant a favor del nomenament de Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat. És una opció plausible si no hi ha manera de posar-se d'acord amb ERC i voler mantenir un govern independentista. Governar quatre anys més en coalició com el gat i la rata no és una cosa que vingui molt de gust i l'alternativa d'un govern d'esquerres no es veu factible. El PSC ho voldria, però ostentant ell la presidència, la qual cosa no crec que sigui  possible ni beneficiosa en aquests moments. El PSC s'ha posicionat molt en contra de la singularitat de Catalunya i està totalment sotmès als designis del PSOE.

Allò que he defensat moltes vegades del PP, que mai el PP català ha defensat els interessos de Catalunya i sempre ha posat en primer lloc els interessos del partit a Madrid, en aquests moments i amb l'actual PSC podríem posar-los al mateix sac. El PSC d'avui no té res a veure amb el PSC de Maragall o fins i tot Montilla.

Tornant al principi, hi ha un element que pot dificultar el fet de quedar-se a l'oposició i és tot el gruix d'alts càrrecs que arrosseguen els partits polítics a les institucions on governen. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen gràcies a la seva militància i simpatia dels polítics de torn, que en cas de quedar-se a l'oposició es quedarien sense feina.

Aquest aspecte no es pot deixar de banda i estic segur que davant de possibles propostes per anar a l'oposició, segur que hi ha hagut o hi hauria pressió per desistir-hi davant aquesta possibilitat d'anar al carrer i haver de buscar-se la vida. Alguns la tenen solucionada, però d'altres no. És per això que molta gent deu estar seguint de prop les negociacions i, sobretot, la veracitat o no d'aquests rumors sobre una possible renúncia de JxCat a formar part del nou govern.

Hem de poder moure'ns amb més facilitats

Sembla ser que no hi ha hagut explosió de casos d'infecció de coronavirus per Setmana Santa, però tot i així es manté el confinament comarcal, una mesura que ha estat molt criticada i que semblava que volien corregir.

Ja vaig dir fa un temps que no entenia la crítica del govern català pel centralisme de Madrid a l'hora de decidir el confinament, i com practicava el mateix des de Barcelona. Si l'excusa o argument era que en la proximitat es coneix millor el territori i les seves característiques, és estrany que ara no ho tinguin en compte. 

A part d'aquesta incoherència hi ha el fet que l'aïllament total no permet, per exemple, assistir a actes que estan totalment controlats i segueixen totes les mesures dictades, com pot ser un teatre de Barcelona. A la gent de comarques ens castiguen sense gaudir de la Cultura, i a les persones d'aquest gremi a perdre diners i perillar la seva continuïtat.

Fa més d'un any que vivim sota la pandèmia i el govern ha tingut prou temps per valorar quines són les mesures més justes i adequades a cada moment. Crec que les generalitzacions són injustes. Molt fàcils de dictaminar, però perjudicant sectors de la població.

És per això que em sumo avui amb la gent del teatre i la música, reivindicant la necessitat de fer excepcions quan es tracta d'assistir a locals que compleixen amb totes les mesures de seguretat, i que el desplaçament es faci amb la bombolla familiar, sense posar en perill la pròpia seguretat ni la dels altres.

La Justícia no és igual per a tothom

Ens veiem obligats a repetir-nos, però és el que passa en aquest país on la Justícia no actua de la mateixa manera per a tothom. Acabem de conèixer que la JEC permet que dues persones amb condemna en ferm de presó puguin presentar-se en unes llistes electorals. Es tracta d'una decisió que no es correspon al que li ha passat a més d'un dels condemnats independentistes, o al mateix president Torra.

Per què és això possible? Simplement perquè no es practica la mateixa justícia en funció de les víctimes. En aquest cas no són independentistes, sinó que els afortunats són persones d'ultra dreta que es presenten a la llista de Falange a les eleccions de la comunitat de Madrid.

Fa mandra haver-ne de parlar, sobretot perquè no és la primera vegada que ho podem denunciar, però per altra banda crec que és necessari repetir-ho una i mil vegades perquè com a mínim en quedi constància a les xarxes socials. A ningú no li cau la cara de vergonya?

M'agradaria que els partits constitucionalistes es pronunciessin, per saber quina excusa posen per defensar o dissimular aquesta irregularitat de la sentència. Aquesta incoherència que demostra que la repressió que pateix l'independentisme no és judicial, sinó política, practicada pel Poder Judicial, amb la connivència del Polític.

Una sentència favorable

Cal aprofitar les bones ocasions per celebrar-ho. Avui hem sabut que la jutge del cas ha absolt els membres de la Sindicatura de l'1 d'octubre dels càrrecs de desobediència i usurpació de funcions de què se'ls havia acusat.

Tot i que no hi entenc gaire, semblava evident que no hi havia motius per declarar-los desobedients, perquè tant bon punt els ho varen comunicar varen dimitir, no van tenir temps d'exercir les funcions per a les quals els havien nomenat.

Malgrat tot, ja sabem com funciona la Justícia al nostre país, i altres evidències no s'han tingut en compte i s'han culpat amb exageració persones que no s'ho mereixien. També persones a qui se'ls acusava de terrorisme ha quedat en no-res.

D'aquesta manera sembla com si la Justícia sigui una loteria, que no saps si et pot tocar o no, encara que els independentistes han rebut més del que les estadístiques podrien preveure. És allò del pa sota el braç.

Estat d'alarma o decideixen els jutges?

Aquests dies es parla del final de l'estat d'alarma, previst el 9 de maig, i les conseqüències que això comportarà. La discussió està servida, ja que un estat d'alarma redueix la llibertat de moviments i limita els drets de les persones. Ha d'estar molt ben motivat per defensar-lo, però per altra banda fa possible les restriccions gratuïtes que permeten reduir la infecció del coronavirus.

En aquests moments és el poder executiu qui té la paella pel mànec i ens obliga a arribar a casa abans de les 10 h del vespre, i en el cas de Catalunya no podem moure'ns de la nostra comarca. Una vegada extingit l'estat d'alarma seran els jutges, segons el seu criteri personal, els que decidiran si ens poden restringir els moviments o no.

Té sentit un estat d'alarma? Té lògica acabar amb l'estat d'alarma quan encara hi ha risc alt de contagis? Per què es pren aquesta decisió? Hi ha qui diu que és una estratègica electoral, pensant en les eleccions a la comunitat de Madrid, on el PP és molt més favorable a eliminar les restriccions, i el PSOE creu que mantenir l'estat d'alarma els pot disminuir el nombre de vots.

L'episodi de les vacunacions està sent més lent del previst, ara agreujat amb la paralització de la vacuna Janssen. Això fa que la immunitat trigarà més a arribar i potser justificaria allargar l'estat d'alarma, però també és cert que portem massa temps amb els drets restringits i que necessitem tornar a la normalitat, i que aquesta situació no esdevingui normal.

Sigui com sigui, resulta paradoxal que si es confirma la finalització de l'estat d'alarma, sigui una persona, un jutge, qui et pugui obligar o permetre sortir de casa, i no ho pugui fer un representant del poble, democràticament escollit.

Quines són les regles del Twitter?

Arran de la notícia que Ada Colau deixava d'intervenir a Twitter s'ha parlat molt de les xarxes socials, del seu servei i del to que s'hi utilitza. Certament no resulta molt agradable seguir segons quines converses perquè realment hi ha pocs arguments i molts insults. També és cert que la ciutadania en general tenim pocs mecanismes per expressar la nostra opinió i Twitter pot ser una bona eina. Com totes les coses no és dolenta l'eina, sinó el mal ús que se'n fa, i això es podria resoldre amb esforç per part de tots, però ja sé que no és fàcil.

La crítica és una cosa i l'insult una altra molt diferent. Entenc que els polítics es cansin de rebre insults un dia rere l'altre, però també han d'entendre que la gent està molt cansada de la seva manera de procedir, i amb això no justifico els insults. Hauríem de ser capaços de criticar-los sense arribar a insultar-los. Tu pots considerar que una persona no té capacitat per governar, millor si ho argumentes, però això no et dona dret a insultar-la.

L'ús que jo faig del Twitter és bàsicament per donar a conèixer el meu escrit diari del blog, i fer algun retwit d'alguna frase o opinió que considero interessant o que m'agrada. També per reafirmar alguna opinió contrària a algun fet que ha succeït.

No sé si l'exemple de Colau serà seguit per més polítics, i si aquests mantindran la promesa també en època electoral, quan els resulta prou atractiu per fer arribar la seva informació i promeses electorals. En això també els haurem de demanar coherència, perquè a la vida s'ha d'estar a les bones i a les dolentes, No s'hi val a fer trampes!

La importància del servei d'atenció primària

Encara no hem sortit de la pandèmia que ens afecta des de fa més d'un any, però sí que podem ja afirmar que una de les coses a resoldre és l'atenció primària que ha resultat bàsica i per altra banda molt mancada de recursos i professionals. No calia la pandèmia per adonar-nos-en, però sí que ha servit per cridar l'atenció i, confiem, per intentar resoldre-ho d'ara endavant.

Els que tenim ja una edat recordem el metge de família com a gran recurs per al seguiment de la nostra salut i de totes aquelles malalties que anaven sorgint, la majoria d'elles poc importants, però que ens proporcionava seguretat i confiança. L'aparició dels centres d'atenció primària va ser l'alternativa pública al metge de família. Era el centre de proximitat on acudir, amb el metge que et podia fer un cert seguiment. 

La saturació d'aquests centres va en contra de la idea inicial de coneixença dels malalts, com és el cas del metge de família, i de la interelació entre metge i pacient. Els canvis sovintejats de metges i metgesses també és un obstacle per aquesta relació necessària.

Els centres d'atenció primària actuen de fre a la tendència de moltes persones d'acudir als centres hospitalaris via urgència, on el tracte no pot ser mai familiar, bàsicament pel volum d'atencions i diversitat de procedències, però una mala gestió i funcionament dels centres d'atenció primària provoquen que les visites als hospitals s'incrementin.

La Sanitat s'ha de reinventar i donar solució als molts problemes que s'han originat arran de la pandèmia, però una cosa ha quedat clara i és que s'ha d'incrementar la inversió als centres d'atenció primària perquè puguin desenvolupar satisfactòriament la seva funció i generin o recuperin la confiança de la ciutadania que des de fa uns anys s'ha perdut.

Quantes vegades cal reincidir per anar a presó?

Avui llegia la notícia que un jutge ha enviat a presó un noi de vint-i-dos anys que havia estat detingut en 113 ocasions els darrers quatre anys, per diferents robatoris a establiments de roba, joies i cases particulars. La pregunta que ens fem molts és quan s'ha de trigar per enviar a presó una persona. Quantes vegades ha de robar un perquè se'l condemni? A quantes empreses i particulars s'ha de perjudicar abans no se'l tanqui en una presó?

La inseguretat en què vivim s'agreuja quan veus que els delinqüents se'n surten molt bé, entrant i sortint per la mateixa porta de la comissaria el mateix dia. Fins i tot això fa que moltes persones deixin de presentar denúncies, no pas per l'eficàcia o no de la policia, sinó perquè el jutge els deixa anar amb càrrecs. Què vol dir que els deixa anar amb càrrecs?

Estic molt d'acord que no es pot anar tancant la gent a la presó a la més petita, i que cal fer un seguiment de les persones propenses a delinquir, però crec que hi ha uns límits que no s'haurien de superar. No pot ser, com en aquest cas, que una persona hagi delinquit vint-i-cinc vegades en tres mesos i se'l deixi tranquil·lament perquè hi torni. No sé si això és a criteri dels jutges o bé hi ha una normativa que ho imposa. No sé si els jutges són lliures de decidir què en fan del delinqüent reincident, però alguna cosa deu estar mal escrita i convindria revisar-ho, si més no per recuperar la confiança de la ciutadania en la Justícia.