Laura Borràs satisfà els militants de JxCat

La victòria de Laura Borràs a les primàries de JxCat no sé com catalogar-la. Estava cantat que aquesta seria l'opció de la majoria dels militants amb dret a vot, però no està tan clar que sigui la millor opció per la majoria de l'electorat. Una cosa és agradar a tres mil persones, els que l'han votat, i una altra aconseguir el vot d'un milió de persones a les eleccions al Parlament.

El posicionament de Laura Borràs és molt clar. Tot el seu discurs gira al voltant de la independència, però no ens explica com hi vol arribar, i els catalans estem escarmentats. A part de la trencadissa al partit, i l'aparició d'una colla de partits força semblants i competitius, fa massa temps que ens trobem encallats, i no sembla que la independència sigui el camí més fàcil en aquests moments.

Presentar-se una vegada més amb l'únic objectiu de ser independents, no sembla la millor manera d'augurar bons resultats, sobretot si es pretén una gran majoria. És cert que l'alternativa a Borràs estava abocada al fracàs, però el seu discurs, no tan radical, podia engrescar més votants el dia 14 de febrer.

Penso que aquestes primàries no comportaven cap novetat, i que a Puigdemont, qui continua liderant el partit, era el resultat que volia. Però la força del president a l'exili crec que ha anat a la baixa. Potser m'equivoco, però el cansament de la majoria d'electors, a mesura que passa el temps, l'ha començat a deixar una mica de banda. Un cansament que ha estat provocat també per la mala gestió del president Torra i dels que l'han acompanyat i que ara el substitueixen.

Encara falten dies per a les eleccions i poden passar moltes coses, entre elles que tinguem problemes per celebrar-les per culpa del COVID-19. De totes maneres si no hi ha canvis en el discurs, em fa l'efecte que JxCat ho té molt complicat per revalidar la victòria i encara més difícil aconseguir un govern fort després de les eleccions.

La situació del Sàhara no canvia

Les informacions que han arribat aquests dies des del Sàhara són inquietants. Espanya va abandonar-los i l'ONU ha estat incapaç de forçar la convocatòria d'un referèndum. Una situació que es pot entendre amb un govern de dretes, però que resulta incomprensible amb el PSOE i Podemos al capdavant. 

Resulta molt complicat analitzar la situació actual des de la distància, perquè no saps com t'arriba la informació, quins interessos hi ha pel mig i què hi ha de cert. De totes maneres, és preocupant saber qui hi ha joves que s'hi estan desplaçant per enfrontar-se al Marroc.

Són massa anys de paràlisi, de domini del Marroc d'unes terres que havien de ser dels sahrauís, i que Espanya no va fer res per evitar-ho. Llegia l'altre dia un acudit on s'esperava que Felipe González fos nomenat president espanyol perquè se'ls solucionés el problema. No només ha passat Felipe González, sinó també Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, i la situació continua igual.

Arran de les notícies d'aquests dies, he recordat l'Ahmed, que va estar amb nosaltres un estiu, que li va permetre ser fora del desert d'Algèria, i que m'agradaria saber en quina situació es troba. Han passat molts anys, i de ben segur que no haurà tingut un vida fàcil. Voldria pensar que està bé i que el seu futur pot millorar. Malauradament, som massa injustos i egoistes, i ens mirem massa el melic.

La relliscada d'Arrimadas

De moment a Arrimadas li ha sortit el tret per la culata. El seu acostament a Pedro Sánchez, en contra de l'opinió de molts dels seus militants, no li ha servit perquè li fes lloc al costat en l'aprovació dels pressupostos, i ERC li ha passat la mà per la cara. Aquesta mala jugada li pot sortir cara pensant en les properes eleccions.

Ja comentava fa uns dies que C's han anat canviant de bàndol trampejant com ha pogut la situació, després del desastre que va comportar la retirada de Rivera i el canvi de lideratge. El seu enfrontament visceral amb ERC semblava que li anava bé, però al final Podemos ha aconseguit convèncer Sánchez que ERC era millor parella de ball.

La disputa interna de C's sobre qui han de ser els seus companys de batalla col·loca Arrimadas en una situació molt difícil. El seu lideratge i el futur de C's dependrà d'encertar o no el posicionament, en definitiva si els votants li donen o no la confiança. L'ambigüitat sobre la seva postura no li va a favor.

Avui, quan sentia els arguments d'Arrimadas per no donar suport als pressupostos em preguntava si l'única raó era el fet d'haver-los pactat amb ERC o bé hi havia alguna cosa de contingut que no li agradava. Resulta estúpid segons quin argument i sembla com si ens considerés babaus. Puc entendre que uns pressupostos no agradin per les polítiques que es persegueixen, però em resulta inversemblant que es discuteixi qui hi ha al darrere del sí o el no. Aquesta manera de fer política no condueix a res positiu, és una política de partits que només persegueix ocupar seients i rebre un bon sou. 

BBVA i Sabadell parteixen peres

Avui ens hem despertat amb la notícia del trencament de les negociacions de fusió entre el BBVA i el Banc de Sabadell, o potser seria millor dir, l'absorció del Banc de Sabadell per part del BBVA. Parlem o llegim sobre el banc català, i això sembla que ens el fa més nostre, i potser per això a molts els preocupava aquesta absorció. Oblidem, però que arran del Procés, la seu del banc es va traslladar a Madrid, i això fa que puguem alliberar-nos de sentiments de pertinença.

És cert, però que el Banc de Sabadell està arrelat al nostre país i que té la majoria de les oficines a Catalunya. El fet que s'arribés a la fusió comportava el tancament de moltes d'aquestes oficines i la conseqüent pèrdua de llocs de treball. Però tampoc aquest haurà estat el motiu de la decisió de trencar les negociacions. En el món del diner tampoc es tenen gaire en compte les persones afectades.

La raó que esgrimeix la cúpula del Sabadell per haver trencat les negociacions és el preu d'intercanvi de les accions, segons ell massa baix a proposta del BBVA. La defensa dels accionistes té una raó de ser, i aquesta pèrdua de valor té la seva importància.

Caldrà veure com acaba tot això, ja que l'inici de les negociacions no va ser casual, sinó que al darrere hi ha la necessitat d'enfortir el banc, que avui ha vist com el seu valor tornava a perdre posicions. Segons els entesos en la matèria, el Banc de Sabadell haurà d'afrontar una fusió amb alguna altra empresa financera, i es parlava dies enrere que l'alternativa passava per sortir a fora. Sigui com sigui, tampoc es pot descartar que aquesta negociació trencada no es pugui reprendre, tot dependrà dels interessos que hi hagi al darrere, i les possibles alternatives que existeixin al mercat.

Aquesta nova normalitat

L'experiència del coronavirus ens fa ser més pessimistes. No sé si ho coneixem millor, però el cas és que cada vegada és més complicat ser optimista i mentre sembla ser que estem sortint de la segona onada ja ens estan anunciant una tercera que, en cas de no seguir les recomanacions de Salut, la podríem tenir a tocar.

Mentre les famílies estan pensant en com celebrar el Nadal, ja ens estan dient que si no fem bondat el Nadal el podríem passar confinats. A tot estirar un màxim de sis persones i només alliberades les nits de Nadal i Cap d'Any.

És cert que ens venen que tenim la vacuna a tocar, però aquest tocar són com a mínim tres o quatre mesos per als més afortunats, i això, després de tot el que hem passat, s'està fent molt llarg. Hem passat de tenir por i obeir fidelment a sentir-nos cansats i mal dirigits per qui ens ho hauria de resoldre. 

El coronavirus, si una cosa ha ajudat, ha estat que hem fet fàcil la vida dels nostres polítics locals. Considerant que eren víctimes com nosaltres, els hem permès que estiguessin aturats sense fer gairebé res. Tenen l'excusa per no haver complert les seves promeses electorals, algunes d'elles justificables, però no pas totes. 

El pitjor de tot plegat és que els problemes econòmics derivats de l'epidèmia ningú no vol fer-se'n responsable, i s'ha treballat molt prohibint activitats i molt poc compensant les pèrdues econòmiques dels petits empresaris i autònoms. Els ajuntaments, però, n'han quedat al marge, més enllà de compensació d'arbitris i alliberament de taxes. Veient que la cosa va per llarg, sobretot si es confirma una tercera onada, seria bo que algú mirés de trobar la manera de passar millor aquesta nova normalitat, i no agreujar més els problemes de la nostra societat.

Un 25 de novembre

Un dia com avui ens convida a reflexionar com hem d'actuar la resta de dies de l'any. Tenim una xacra cruel, com és la mort de tantes víctimes en mans de les seves parelles o ex parelles, i no sabem com actuar per evitar-ho. Sens dubte que l'educació és un factor clau, però no únic. No està escrit enlloc que la gent amb cultura i educació no corren el risc de caure en la temptació.

Avui llegia que en molts casos de víctimes per violència domèstica hi havia indicis previs i que una denúncia a temps podia haver salvat la víctima. Això ens obliga a ser més solidaris i observadors, i saber actuar quan les circumstàncies ens fan témer una acció com aquesta. S'ha d'evitar, però de caure en el perill de veure crims arreu, o entrar en la intimitat de les persones.

Es fa difícil jutjar els nostres veïns i familiars, i per això hem de ser capaços d'actuar amb naturalitat. No podem anar a l'extrem de la desconfiança total amb l'altre, sinó simplement tenir els ulls oberts i saber reconèixer quan es fa necessària la nostra col·laboració.

Malauradament continuarà havent víctimes de violència, i per això caldrà sensibilitzar més la nostra societat sobre la necessitat de respectar els altres, fer adonar que la violència no porta enlloc, i que ens cal aprendre a conviure amb les dificultats, en la diversitat i sempre amb el respecte mutu.

Són tots els dies de l'any que ens cal tenir present aquest tema pendent, escampar a tort i a dret que no es pot actuar a través de la força, per sotmetre la parella, l'amiga, la més feble, fins al punt de llevar-li la vida per no acceptar-la com és, o no acceptar la seva decisió de tallar la relació.

Amb tota la humilitat m'uneixo al dolor de les persones que han perdut una persona estimada per culpa d'aquesta xacra, i imploro la necessitat d'avançar cap a la conscienciació que res es pot resoldre a partir de la violència.

Joaquim Cassà, cent anys de vida

L'esmentava el passat 2 de novembre, aniversari del meu pare, perquè recordava que es portaven cinc dies de diferència. Efectivament, el dia 7 de novembre el senyor Joaquim Cassà va celebrar el seu centenari. Són cent anys de tot un senyor, que es fa estimar i respectar. Una bona persona, treballadora i intel·ligent, que dona exemple de vida i admiració.

És un honor comptar amb ell dins d'aquesta vila, de nostàlgia cultural, però que ha canviat molt fins al punt de posar en perill tot el seu bagatge. El senyor Cassà ha estat una persona molt activa tota la seva vida, i això és palpable als seus cent anys, amb una brillant contribució a la vida cultural i industrial de la vila.

Avui el meu cor ha fet un salt quan he vist una carta a la bústia, l'adreça escrita a mà, un fet gairebé insòlit avui dia, que gairebé ho rebem tot per correu electrònic, tret de les circulars administratives. A l'interior del sobre, un punt de llibre amb la imatge del senyor Cassà i el seu agraïment als cent anys de vida reeixida.

Benvolgut Joaquim Cassà, no sabeu l'alegria que ens ha fet, a la M. Àngels i a mi, rebre aquest present, per la vostra consideració a unes persones que us tenen amb molta estima i respecte. La vida en societat només té sentit quan t'adones de l'existència de persones com el senyor Cassà. Tot seria molt diferent si existissin més persones de la categoria, generositat i amabilitat del senyor Cassà, i no és estrany que al seu dia fos reconegut com a fill il·lustre de la vila.

Desitjo de tot cor poder continuar molt més anys gaudint de la vostra amistat, aprendre del vostre saber fer, i recordar la vostra trajectòria cultural i humana. Gràcies per pensar en nosaltres a l'hora de celebrar els vostres cent anys de vida, rebeu una forta abraçada de qui us admira i us desitja bé.

En defensa del català

Amb el risc de passar per antipàtics hem de tenir clar que haurem de sortir sempre en defensa de la nostra llengua, que és minoritària, convivint amb el castellà amb la força que aquesta té. La defensa no s'ha de veure com un atac al castellà, sinó fer evident que si no protegim el català hi ha el perill que passi a ser residual i de parla familiar.

Avui hi ha hagut una discussió a les xarxes socials arran d'una intervenció, en castellà, de l'alcaldessa de Barcelona, on es justificava perquè així arribava a més enllà de Catalunya. La veritat és que no ho entès gaire, perquè si parlava d'un tema de Barcelona, l'abast havia de ser de ciutat i per tant no calia fer-ho en castellà, sinó en la llengua pròpia de la capital del país.

Tots coneixem el passat de l'alcaldessa i les seves aspiracions, i probablement no s'adona que el seu recorregut actual és aquest i no més enllà. Seria bo que entengués que com a alcaldessa de la ciutat, ha de donar exemple i saber que la repercussió de les seves actuacions és més important que la que pugui tenir un escrit meu, que sempre serà a títol individual i en representació de mi mateix.

Dels escrits, a part d'insults, que sempre són sobrés, n'hi ha que la defensen tot atacant els defensors de la nostra llengua, en un aspecte que no tenen ben entès, i és el que comentava al començament de l'escrit, sobre la necessitat de defensar l'ús de la llengua minoritària, però que és la nostra.

Ens morirem i aquest assumpte continuarà vigent, i és molt clar que tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. Des de sempre he fet ús de la meva llengua fins i tot en ambients castellanoparlants, sempre que he constatat que se'm comprenia. El canvi d'idioma quan et responen en castellà, és un error, perquè d'aquesta manera poses la teva llengua en un segon terme, i això no l'afavoreix. No es tracta de ser antipàtics, sinó fidels a la llengua pròpia del nostre país.

Nusos de fils a les façanes

He aprofitat una fotografia de Facebook que ensenya com es troben moltes façanes de les nostres cases de pobles i ciutats del país. Aquesta és un representació gràfica de la manera de posar en ordre les nostres cases i la manera de treballar del nostre país en temes tan moderns com és la telecomunicació.

Us haig de ser franc si us dic que em fa una mica de mandra parlar d'aquest tema perquè la batalla està perduda. Va haver-hi un moment que semblava que les coses es podien fer millor i que es trobarien maneres perquè els nostres carrers estiguessin més decents. Ens demanen que tinguem cura de les nostres cases, però ens les empastifen amb fils i més fils.

He vist exemples de propietaris d'habitatges que han lluitat contra les empreses instal·ladores del cablejat d'internet i alguns se n'han sortit, però és trist que hi hagi d'haver aquesta lluita, i sobretot quan això comporta un perjudici per a veïns que volen instal·lar wifi a casa seva.

Havia defensat que quan s'obrissin carrers de la vila s'aprofités per canalitzar-ho tot per sota la vorera i d'aquesta manera anar-ho regularitzant, sense necessitat de fer grans inversions. Més que obligar a canviar el pas superior a l'inferior a tots aquells que ja ho tenen instal·lat, es tractava de fer passar per sota les noves conduccions, i animar els propietaris que rehabiliten les cases a preveure la instal·lació per sota.

A casa ho hem fet, però no ha servit per res. L'Ajuntament no ha fet cap pas per forçar les companyies a fer les noves instal·lacions per sota terra, la qual cosa fa que cada dia hi hagi més fils a les façanes de les cases. Com deia al començament, fa mandra parlar del tema perquè una cosa que podria ser força senzilla en bé de l'estètica dels nostres pobles es converteix en la cançó de l'enfadós.

Especulant sobre les eleccions al Parlament

Les eleccions al Parlament català queden lluny, massa lluny per als que voldríem que quedés resolta la situació política del nostre país. Els partits polítics encara estudien quina ha de ser la seva estratègia, i més enllà de la picabaralla entre els socis de govern per veure qui aconsegueix la victòria, també hi ha moviments en els altres partits de l'oposició.

La més que provable entrada de Vox al Parlament fa témer al PP les conseqüències que això pot tenir per al seu partit, però a més desencadena un rebuig als altres partits que el consideren poc democràtic. Sens dubte que hi haurà un abans i un després de l'entrada de Vox, encara que amb Ciutadans ja es va notar.

Ciutadans tenen problemes d'identitat, i el canvi de discurs d'Arrimadas provoca enfrontaments a les bases. Avui llegia que tenen por que la probable patacada d'aquestes eleccions faci que molts militants se'n vagin al PP. 

Potser qui millors expectatives té és el PSC, que ve d'una posició molt baixa i que les enquestes li pronostiquen un fort augment d'escons, molts dels quals vindrien d'exvotants de C's. ERC, per altra part, està esperant que es confirmi que queda en primera posició, per davant finalment de JxCat, a qui han intentat superar moltes vegades sense aconseguir-ho.

Totes aquestes especulacions es van confeccionant mentre la ciutadania està neguitosa veient com el govern actual fa figa per tots cantons, sense criteri ni cap tipus de credibilitat. Avui mateix les sales de concerts estan nervioses perquè en un primer moment el DOGC ha publicat que no podrien obrir a partir de dilluns, tal com s'havia anunciat. Esperen que es tracti d'un error, però tot suma a la manca de confiança vers un govern que és totalment obsolet des de fa temps.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i em pregunto com pot ser que hi hagi tants nostàlgics, i encara més, com pot ser que n'hi hagi tants que varen néixer després de la mort del dictador. Què els fa recordar-lo i enyorar-lo? Tan bé ho han sabut fer els nostàlgics, els seus hereus?

És cert que qui surt al carrer acostuma ser una persona jove i que la gent gran es queda a casa, sobretot quan es tracta de manifestacions que fan preveure violència, però estranya que qui surt amb banderes franquistes, preconstitucionals, siguin joves que no han coincidit mai amb el dictador, i no tots són joves benestants. A què es deu?

Pots entendre que partits polítics com el PP, i ja no diguem Vox, enyorin temps passats, quan tothom havia de passar per l'adreçador. Els dirigents actuals no han viscut la dictadura, però n'han sentit a parlar, i bategen els altres com a comunistes i causants de la guerra civil, i veuen amb Franco la persona que els va alliberar. 

Probablement la culpa de tot és que el dictador va morir al llit i amb tots els honors, i que la normalitat democràtica ha estat supeditada a la voluntat dels hereus, de la dreta més dura, la més radical d'Europa. A diferència d'Alemanya, aquí va guanyar el dictador i ho va col·locar tot al seu favor. Vàrem entrar a Europa i vàrem passar la transició disculpant el mal de la dictadura, i demanant permís per canviar les coses, a la mínima expressió, just per sortir del pas.

A l'aniversari de la mort del dictador no hi ha copa de cava que hi valgui, perquè no hi ha res a celebrar. La transició democràtica no va ser cap trencament amb res del que estava imposat, sinó un acolorir l'Estat perquè des de fora ens deixessin jugar a la democràcia, una democràcia feble amb molts defectes, corrupció i poc penediment. I així ens va. Fins i tot els socialistes de la transició, s'escandalitzen davant fets tan normals com el pacte amb un partit polític democràtic, o el respecte a la llengua d'un país sobirà.

Una nova llei d'Educació

Ja tenim una nova llei d'Educació. Quan durarà? Des de la reinstauració de la democràcia al nostre país ja no sé quantes lleis d'Educació s'han aprovat. Cada vegada que hi ha un govern nou es deroga l'anterior i se'n fa una de nova. Com que hi ha alternança política, es van aprovant noves lleis, i això és un no parar.

Aquesta nova llei tampoc no ha tingut consens polític, la qual cosa vol dir que quan torni el PP, es tornarà a canviar la llei, i jo em pregunto si és tan difícil arribar a consensuar una llei de mínims; si la llei d'Educació ha d'estar sempre impregnada d'interessos partidistes, i si no hi ha exemples d'altres països europeus que no es puguin aplicar.

Els mitjans de comunicació han destacat dos aspectes d'aquesta llei. Per una banda el fet que el castellà deixi de ser la llengua vehicular, cosa que afavoreix la llei d'immersió lingüística de Catalunya, i també la guerra oberta a l'escola concertada, que es veu molt qüestionada per l'esquerra.

Els dos punts esmentats són combatuts per la dreta, que avui no té majoria al Congrés de Diputats, i això fa que sigui tan previsible un canvi quan la dreta recuperi la majoria absoluta. En la defensa del català, que es troba en minoria i necessita suport, em trobo entre els defensors i m'agradaria que no fos cosa d'uns, sinó que tothom veiés clar que si una llengua s'ha de defensar és el català, a no ser que no respectis que hi hagi persones que tinguem com a llengua pròpia aquesta llengua.

En relació a la concertada, només em faig una pregunta: tenim capacitat perquè tot l'ensenyament sigui públic i prescindir de la concertada? Modestament crec que ara no seria possible, i per tant, més que atacar l'escola concertada el que cal és aconseguir un ensenyament públic gratuït per a tothom, i per aconseguir-ho s'ha de treballar de valent i canviar moltes coses.

I aquests volen que els tornem a votar...

Si així ho volen, que no dimiteixin, però que no es tornin a presentar! Això seria el que demanaria a l'actual govern de la Generalitat. No es pot fer més el ridícul, i el problema és que nosaltres en paguem les conseqüències.

Avui els consellers i conselleres d'ERC s'han aixecat de la taula de la comissió de crisi del govern. Quina manera de treballar per a nosaltres! Així ho solucionen tot, amagant-se, retirant-se enlloc de donar la cara. Em fa vergonya tenir aquests governants. Durant molts anys m'he avergonyit de ser espanyol, però ara m'està passant el mateix amb Catalunya. No ho poden fer pitjor!

El més trist de tot, i això ja ho he comentat més d'un dia, és que ens trobarem en unes eleccions on s'hi presentaran els mateixos personatges. Pere Aragonés es pot presentar amb la cara ben alta després de tot el que està protagonitzant? Voldria pensar que els actuals consellers i conselleres no tindran la gosadia de presentar-ser per a un nou mandat. Segur que estic equivocat, i que veurem les seves cares als diaris. No hi ha ningú més?

No tenim ningú més que es pugui presentar a les eleccions amb un mínim de garanties que ho pot fer mitjanament bé? Diuen que s'han aixecat de la taula perquè els altres han filtrat la informació. Els altres diuen que no és cert, i així estem com sempre, carregant-se mútuament les culpes.

El problema no és tant qui ha filtrat la informació, com la seva incapacitat per prendre mesures raonables i que tinguin en compte la gent. És molt fàcil prohibir, i molt difícil compensar les prohibicions. Si no hi ha diners per compensar les pèrdues, que siguin més cauts a l'hora de prendre les mesures.

Es fa molt llarga l'espera a les noves eleccions, amb la por que no aprenguem res i els tornem a votar. Diuen que ERC són els més ben valorats... com deuen ser els altres!

Ha durat vuit minuts

Vuit, han estat els minuts que ha trigat el coet a desaparèixer de l'òrbita amb el satèl·lit espanyol que havia d'enviar dades a la terra. Un cost de dos-cents milions d'euros i molts anys de feina que s'han perdut de cop i que treu la il·lusió dels científics espanyols que confiaven en l'èxit de la proposta.

No cal dir que és una mala notícia i seria absurd fer-ne conya, que no porta enlloc. M'agradaria saber, però, si l'operació estava assegurada i es pot recuperar una part de la despesa invertida. Segons el redactat de la notícia, no hi ha resposta a la pregunta i a més dona la sensació que en cap moment preveien la possibilitat que això pogués passar.

Em ve a la memòria el projecte espacial català que l'altre dia s'anunciava, i em pregunto si estem prou preparats per invertir-hi, amb un mínim de garanties d'èxit. És clar que no podem renunciar a res, sempre i quan toquem de peus a terra. De la mateixa manera que fa uns anys es posava en dubte la capacitat del català d'utilitzar mots científics, ara també ens qüestionen la possibilitat d'investigar a l'espai.

Estic convençut que, a diferència de la política, el nostre país té grans professionals i investigadors en molts àmbits, i això s'ha pogut demostrar en medicina, per posar un exemple. El problema és que no sempre es tenen recursos per solucionar-ho, si més no amb la rapidesa que caldria, i sinó fixem-nos en què està passant amb el coronavirus, i les dificultats per fer-hi front amb una mica d'èxit.

Un govern que fa aigües per totes bandes

Cada vegada hi ha més persones molestes, per dir-ho suaument, davant les decisions preses per aquest nostre govern a l'hora de fer front al contagi del coronavirus. Bars i restaurants tancats com si això fos l'única solució, perquè ells són els únics culpables...

És molt senzill privar l'activitat econòmica d'aquest col·lectiu i no ajudar-los, o fer-ho d'una manera insultant. No anem bé! Si es prenen mesures tan dràstiques s'ha de disposar de solucions per contrarestar les pèrdues econòmiques. És molt fàcil ordenar tancar quan no t'hi va el teu futur, la teva estabilitat econòmica. No hi ha dret!

M'uneixo amb tots els professionals que es veuen obligats a tenir els seus negocis tancats, o treballar sota mínims, amb el 'take away', i exigeixo solucions racionals. No pot ser que es passi el mort a l'altre, quan no se sap com resoldre situacions, que certament són complexes, però que no tenen excusa.

Amb mesures apropiades es podria permetre l'obertura de bars i restaurants, si voleu, controlant horaris, prioritzant moments del dia que siguin controlables i beneficiosos pels restauradors, com també els teatres, auditoris i sales d'actes. 

El problema de tot plegat és que tenim uns governants inútils, que no ens mereixem i que haurien de dimitir dels seus càrrecs perquè no en són ni dignes ni amb prou capacitat per exercir-los. El futur del nostre poble és molt gris, perquè amb els governants actuals i els que ens esperen no es veu la solució als nostres mals. Només podem animar els nostres joves, que encara no tenen feina, que surtin del país en busca de llocs millors, on hi hagi més control de la situació, més justícia i seny.

El govern català va a la deriva, sense ordre ni concert, prenent decisions incoherents i tallant les ales de la població de manera dràstica sense aportar solucions ni compensar les pèrdues ocasionades. Amb l'excusa de no tenir diners, però no fer res per obtenir-los, van passant els dies i cada vegada som més pobres, amb menys imaginació i il·lusió per encarar el futur. Per dignitat, dimitiu!

C's i com fer-se estimar

El principal problema de C's és trobar el lloc més adient per no desaparèixer. Les trifulgues entre l'actual direcció i els que enyoren Rivera són precisament per decidir a quina posició estaran millor perquè en les properes eleccions no tinguin un altre disgust. En el cas de Catalunya continuen sent la força més important del Parlament, però són conscients que això se'ls hi acabarà, però es tracta de no fer una davallada com en el Congrés de Diputats.

La seva posició al costat del PP i Vox no els ha estat molt favorable, i és per això que Arrimadas ha intentat acostar-se al PSOE i d'aquesta manera marcar diferències respecte qui els podria acabar engolint. Aquesta aproximació, però no és fàcil i té com a adversari incòmode ERC, amb qui el PSOE, o una part del partit vol pactar. Això també comporta problemes dins del PSOE, però en aquest cas Podemos hi juga el seu paper.

Haurem d'anar mirant què passa amb C's, i el més probable és que continuïn oscil·lant entre un bàndol i l'altre, sense acabar de definir-se, perquè no tenen clar d'on en trauran més rèdit. S'haurà de veure si les bases es posicionen i condicionen l'estratègia de la direcció. Sense unes eleccions, és complicat aventurar-se a dir què és millor, però el dubte constant tampoc no és bo.

De moment la batalla més evident i actual és la que mantenen amb ERC, que els fa ombra i que procuraran combatre amb totes les forces. Es volen fer agradables al PSOE, però no poden trepitjar línies vermelles. El fet que el PSOE hagi permès que el català continuï sent la llengua vehicular en la nova llei d'Educació, és una plantofada important, ja que no podem oblidar que la raó de ser de C's des de l'inici, era precisament combatre la llengua catalana, per arraconar-la. 

Sobreviure al mar

Aquests dies tornem a veure imatges de persones desesperades jugant-se la vida per sobreviure en un món millor del que els ha tocat viure. Això passa tan si les càmeres hi són presents com no, però només en som conscients quan tenim l'oportunitat de veure-ho per televisió. Què fan els governs europeus?

A la consciència dels nostres governants hi ha d'haver la situació d'aquestes persones rescatades en vida de les aigües i el tracte que reben quan arriben a port. No es mereixen el sofriment que pateixen. No haurien d'haver de sortir del seu país per gana o guerra, però encara menys ser rebuts d'una manera tan inhumana.

La lentitud en trobar una resposta adequada, però sobretot la manca de voluntat de trobar una solució als seus problemes, indigna. Estic d'acord amb totes les regulacions que es creguin oportunes, però que no siguin excusa per encallar la resposta. No pot ser el que està passant a les illes canàries on les persones que aconsegueixen sobreviure, queden confinades a l'aire lliure setmanes i setmanes, abans no se'ls ubica en un lloc en condicions.

Hem d'exigir als nostres governants respostes adequades a la realitat del món, a les necessitats d'aquests migrants que es veuen abocats a sortir del seu país i a venir a Europa no pas per caprici, sinó per poder viure. Ningú ha dit que governar sigui fàcil, però això no és excusa per no trobar respostes adequades a la realitat.

Ser crític sense arribar a la mala educació

No m'agrada l'actuació de JxCat, i tampoc la manera de fer de la seva portaveu al Congrés de Madrid, la senyora Laura Borràs. Sóc crític amb la seva actuació i tinc moltes ganes de que arribin les eleccions, encara que gens animat perquè no crec que aconseguim gairebé res de nou i en canvi molt més del mateix.

Malgrat aquest posicionament i crítica, estic en contra i m'avergonyeix l'actuació i manera de fer del representant d'ERC a Madrid, el senyor Rufián. No són maneres de fer i les paraules que pronuncia i el posat no són els que considero que correspondrien a un diputat al Congrés. No es pot faltar el respecte per més adversari polític que sigui l'altra. S'han de conservar les formes i deixa molt mal parat qui no es comporta com hauria.

De fet, ja fa temps que el diputat Rufián s'extralimita en les seves aparicions a la cambra espanyola. Sembla com si hagués agafat molts fums i s'atreveixi a insultar qui no està d'acord amb ell. Ja he dit que no m'agrada la senyora Borràs, però no treu que el discurs ha de ser respectuós. No cal ser un mal educat per criticar un posicionament. No cal entrar en coses personals. Jo valoro les persones pel que diuen i transmeten, però també per com ho fan. No em mereix cap confiança qui no sap respectar els altres.

El senyor Rufián s'equivoca i la direcció del seu partit li hauria de fer un toc, encara que sigui discret i sense publicitat. No els fa cap favor. Estic convençut que la majoria de la gent és educada i vol que els seus diputats també ho siguin. L'actitud del senyor Rufián no és casual, sinó que forma part de la seva manera de ser, però jo crec que pot fer un esforç per, sense deixar de ser crític, respectar els adversaris com es mereixen.

Torna Trapero

Ens ha arribat la notícia que el major Trapero recupera les seves funcions, una vegada absolt de l'acusació de sedició i desobediència. M'imagino que el conseller d'Interior ha preguntat al major si volia recuperar el càrrec i que ell l'ha acceptat. Es fa justícia?

La situació era anòmala i calia tornar al punt d'on no havíem d'haver sortit mai. La Justícia ha decidit absoldre el major de les acusacions i per tant es mereix recuperar el càrrec. De totes maneres no serà el mateix. No tothom pensa el mateix del major, i s'haurà de veure amb quins ulls se'l miren ara els polítics al govern i els de l'oposició, i quina serà l'opinió de la majoria de ciutadans del carrer.

Trapero va jugar un paper, pel qual va ser acusat de complicitat amb el procés d'independència, i en tot moment, durant el judici, ha explicat que ha estat lleial i no es va deixar portar pels polítics que varen oposar-se a la llei vigent. Aquesta actitud el defineix i tothom sap a què atendre's.

Sempre he defensat que la independència no depèn dels jutges ni de la policia, sinó dels polítics, del seu saber fer i de la seva interpretació de la voluntat popular. Cadascú ha de jugar la seva fitxa, i els polítics han de fer política i no exigir als altres que facin el que no els correspon.

Particularment estic content que Trapero recuperi les responsabilitats del càrrec i que passem pàgina d'aquesta trista història, si més no començant per la situació policial. Sembla ser que els polítics encara no han fet el pas, i segons a qui sents, tampoc no hi veus gaires intencions.

Celebro que Trapero hagi acceptat novament el càrrec, i espero i desitjo que la policia catalana deixi de ser protagonista. Que faci la seva feina, tal com se l'espera, i a la seva manera de fer, sense que ocupi les primeres pàgines dels diaris.

Només ens faltava que es barallessin descaradament

Ahir parlava de la ineptitud del nostre govern, avui hi afegeixo les baralles entre consellers que compliquen encara més la governabilitat del nostre país. Hem tingut un president que ens ha avergonyit a molts i que ha estat incapaç de liderar un govern actiu i eficaç. Ara el tenim inhabilitat, no tenim president, i s'ho reparteixen entre els dos socis de govern, que estan enfrontats i més ho estaran a mida que ens anem acostant a les eleccions.

Si a la ineptitud dels consellers i conselleres hi sumem aquest enfrontament entre els dos socis de govern, no podem esperar res de bo, i entretant el país sense ningú decent que en porti el timó. Ja fa massa temps que anem a la deriva i ens acostem a un final catastròfic, però el pitjor de tot és que tenim poques esperances en què millori amb les eleccions.

Les possibilitats que amb les eleccions del mes de febrer en surti un govern fort capaç de treure'ns de l'atzucac en què ens ha ficat el govern de Torra, són mínimes. Estem en la disjuntiva independentistes contra unionistes, i tot fa pensar que tornaran a ser els primers els que obtindran la majoria, però la suma serà entre forces barallades, sense que se n'esperi una reconciliació.

La possibilitat que es fes el tomb i que fossin les forces unionistes les que triomfessin, tampoc no hi ha perspectives que juntes poguessin governar. Són massa dispars, i molt malament ho hauria de fer el PSC i Comuns per acceptar una aliança amb el PP i Cs. Aquests tampoc tenen grans expectatives, sobretot davant la possibilitat, més probable que mai, que Vox entri al Parlament.

Doncs, amb aquest panorama tan poc prometedor, els administrats estem patint la mala gestió dels nostres governants, les seves baralles i desencerts, sense esperança de trobar una solució que ens tregui d'aquest pou tan gris i trist.