El PSC busca aliats al centre-dreta

Aquests dies, a uns tres mesos de les eleccions, estem seguint els preparatius dels diferents partits polítics que procuren estar a punt per obtenir uns bons resultats, en una època estranya que ens toca viure, socialment, però també políticament. Fa tres anys dels fets d'octubre i de l'inici dels maldecaps per als nostres polítics, alguns d'ells empresonats i altres a l'exili, i encara amb repercussions per a alts càrrecs i persones significades políticament, com ha estat l'operació Volhov d'aquesta setmana.

Crida l'atenció les negociacions del PSC per presentar-se a les eleccions amb l'aixopluc a uns partits de centre-dreta, com són Units, Lliures i la Lliga Democràtica. Amb els primers ja ho varen fer a les darreres eleccions i va servir per cedir la butaca a l'exconseller Ramon Espadaler, que en certa manera era el que buscava i que ara vol repetir.

Donar entrada a més polítics de l'òrbita de l'antiga Convergència es fa estrany, i sembla ser que també hi ha algun sector dels propis socialistes a qui no acaba d'agradar. No sé si es tracta de la por a perdre representants socialistes al Parlament, o per principis ideològics, que seria més lògic i coherent.

Em resulta rara aquesta estratègia de Miquel Iceta i no l'acabo d'entendre. M'imagino que és simplement això, una estratègica electoral, pensant que poden prendre vots a votants de JxCat que ara es troben indecisos, sobretot arran de la fractura amb el PDECat.

No em semblaria tan estranya la col·laboració amb federalistes d'esquerra, amb qui es pot compartir més la ideologia, però probablement tampoc són els que els poden aportar més votants. És cert que hi ha els descontents de l'antiga Convergència que poden veure, en el pacte electoral amb el PSC, la possibilitat d'entrar al Parlament, cosa que tindrien difícil anant per lliure. M'imagino que com és el cas d'Espadaler, el també exconseller Antoni Fernández Teixidó deu tenir moltes ganes d'obtenir un escó en el nou Parlament.

Caldrà veure si es materialitzen aquests pactes i, si és així, el resultat que en puguin obtenir. És clar, i així ho diuen les estadístiques, que el PSC va a guanyar escons en aquestes eleccions. Veurem si aquests pactes li donen prou impuls per posar en perill la majoria d'ERC al Parlament, i la majoria absoluta dels partits independentistes.

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

Els nostres amics russos

Aquest guàrdia civil que amb tanta eufòria va declarar contra els independentistes, i que ha quedat desacreditat per la sentència absolutòria al major Trapero, per part de l'Audiència Nacional, ara sembla ser que torna a ser al darrere del desplegament de la Guàrdia Civil, i que avui ha fet diverses detencions, per suposades actuacions dels russos, els més dolents del món.

Sembla ser que Rússia volia desestabilitzar Europa i va pensar que la millor manera de fer-ho era ajudant els independentistes catalans a separar-se d'Espanya. És per això que varen oferir soldats a Puigdemont, suposo per declarar la guerra a Espanya, i alts càrrecs de l'administració catalana s'hi varen posar en contacte.

No es tracta d'una pel·lícula, sinó del relat que surt avui d'una trama dels independentistes en conxorxa amb els serveis secrets russos. No em pensava que els catalans fóssim tan importants ni que tinguéssim tan arrelament amb els afers secrets russos. Jo ja sé que Putin es fica a casa dels altres, manipulant allò que pot. I sinó fixeu-vos amb Nord-Amèrica i la seva influència en les eleccions de Trump. El que no sabia és que el president rus tingués tan d'interès en Catalunya, ni que considerés que a partir nostre aconseguís desestabilitzar Europa.

Vivim en un món ple de sorpreses i ja no saps què és cert i què ficció. Tot és possible i no pots criticar mai res sense el perill de ficar els peus a la galleda. Ara podem pensar que tot això són històries inventades pel guàrdia civil de torn, i resultar ser tot cert, i que sí que tenim tant poder com per remoure Europa. Seguirem els esdeveniments, però en tot cas dir que la manera de fer les detencions és una mostra més de l'escenografia del poder estatal contra els independentistes que, com els russos, són tan dolents!

S’ha de predicar amb l’exemple

No es pot admetre ni hi ha cap justificació per explicar que el ministre de Salut es reuneixi amb 150 persones per fer una celebració mentre se’ns està prohibint fer reunions, fins i tot familiars, que superin els sis membres. Actes com aquests són els que expliquen perquè la gent hem deixat de confiar en els polítics.

A casa sempre ens havien dit que havíem de predicar amb l’exemple, i que si volíem ser compresos havíem de ser creïbles. Com ho explica el senyor ministre?

No estic d’acord amb els negacionistes ni amb les justificacions que presenten, però entenc que actuacions com la del ministre i altres responsables polítics els serveixen d’excusa.

No sé si a hores d’ara el ministre ha sortit a donar la cara o bé s’ha penedit de formar part d’aquestes 150 persones, però estaria bé que ho fes. A casa, malgrat tot, continuarem obeint mentre ens convencin que d’aquesta manera ajudem a disminuir el risc de contagi del coronavirus. Que no ens tornin a fallar!

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

Toc de queda a partir de les 22 hores

Una de les discussions d'aquests dies és sobre la llibertat de les persones i el polèmic toc de queda que no et deixa sortir al carrer de les deu del vespre a les sis del matí. És legítim? Ho hem d'acceptar sense revoltar-nos?

Hi ha qui no hi està d'acord i considera que és una manera de maltractar els nostres drets de llibertat de moviments, per més excuses que hi vulguin posar. No pot ser que per evitar l'augment de contagis ens coartin i ens obliguin a quedar-nos tancats a casa. Què és més important, la llibertat o la protecció de la salut? Si és cert que un excés de moviments contagia més gent i posa en risc la salut, és legítim que se'ns confini a casa? Què preval?

És curiós que tot i que sempre estem a punt per protestar les decisions dels nostres polítics, una gran majoria veu bé que li limitin els moviments, que es fiquin en la seva vida privada i li prohibeixin sortir al carrer. A què és degut? A que tenim por? Jo diria que sí. Hem agafat por a contaminar-nos i regalem la nostra llibertat per assegurar-nos que ens protegiran.

La sensació actual és que t'estan dient que el risc de contagi és alt, però en canvi no arribes a veure'n els efectes com sí que passava a la primavera. T'ho creus perquè confies que no t'estan enganyant, però no tens les mateixes sensacions que el mes de març i abril passats. Malgrat tot, acceptes que et decretin un toc de queda, encara que coarti la teva llibertat.

Avui el govern de la Generalitat, una vegada que l'espanyol ha decretat l'estat d'alarma, decretarà el toc de queda i veurem com respon la gent. No ens ha de sorprendre tant com va passar el mes de març, però sí que ens preocupen els efectes que poden tenir. Parlen d'un estat d'alarma de sis mesos... Aquest hivern se'ns pot fer molt llarg!

És la política qui ha de resoldre el nostre futur

L'absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos d'Esquadra fa arribar a la conclusió a molts que la policia catalana i, sobretot, la seva manera d'actuar s'ha salvat de l'atac que va rebre, en bona part de la policia estatal. Es va poder observar una conxorxa de la policia estatal amb l'aparell de l'Estat per acusar els Mossos de rebel·lió i sedició. La sentència de l'Audiència Nacional fa que es recuperi el prestigi que s'havia atacat i reforci una manera diferent d'actuar de la nostra policia.

El cert és que els Mossos s'han trobat, durant aquests anys, desemparats de tothom. Acusats per la resta d'Espanya de formar part de la conspiració de rebel·lió, i acusats pels independentistes més radicals, per no permetre els aldarulls contra la repressió de l'Estat. El bon fer del major Trapero, i m'imagino que el bon assessorament rebut per la seva advocadessa, l'han ajudat a esperar la sentència amb molta elegància i criteri.

Tant si el major recupera el càrrec com no, la policia catalana sí que haurà de recuperar el prestigi que havia tingut des de l'inici, quan Catalunya va poder crear novament la seva pròpia policia. Li caldrà recuperar el respecte, però també la confiança. Hem de ser capaços de diferenciar què volem amb què ha de fer complir la policia del nostre país, i això no és fàcil.

Trapero ha defensat en tot moment la seva manera de pensar i obrar, respectant la llei vigent, i actuant, quan ha calgut, de policia judicial. Això no ha agradat a tothom, però no podem tancar els ulls a la realitat. Si no ens agrada que es posi tot en mans de la justícia, tampoc hem de voler que sigui la policia qui hagi de prendre les decisions. Hem de tornar a la política, i que sigui a través d'ella que es configuri el futur del nostre país. Siguem honestos i no fem trampes al solitari.

Evitar la reprogramació d’intervencions quirúrgiques

Comencem un cap de setmana amb molts avisos d'alarma per la situació del coronavirus. Els dos darrers caps de setmana s'ha omplert els boscos de Catalunya buscant bolets o qualsevol excusa per sortir de casa a prendre l'aire. Es vol evitar que això es repeteixi i es demana seny a la gent, que es quedi a casa, que no es mobilitzi i que es prenguin totes les mesures perquè els contagis no vagin en augment com fins ara.

El govern està dubtant si demana l'estat d'alarma per poder aplicar-se el toc de queda, i algun conseller veuria bé canviar el tancament dels bars i restaurants per aquest toc de queda, tal com comentava ahir en aquest mateix blog.

Hem tornat al teletreball per reduir la mobilitat, i comencem a témer que es tracti realment d'una segona onada, amb el record molt fresc de tot el que va passar a la primavera. L'aparença és que tot està molt més controlat, però en canvi els serveis mèdics ens parlen d'una tendència perillosa a col·lapsar els hospitals, la qual cosa afecta les intervencions quirúrgiques programades.

Perquè aquesta és una altra. L'acumulació d'ingressats pel coronavirus fa que s'arribin a desprogramar intervencions no urgents, però que són necessàries i que comporten greus problemes als malalts afectats. Si mai hem experimentat una reprogramació de les nostres intervencions, sabrem el que això suposa i com ens desagrada. És lògic que es prioritzi el més urgent i necessari, i per això és tan important seguir les recomanacions per aconseguir reduir l'afectació d'aquest virus, que ens ha trastocat el 2020.

Toc de queda, sí o no?

Aquests dies es parla de la possibilitat que es dicti el toc de queda davant l'augment dels contagis del coronavirus. Es valora la conveniència o no de prendre aquesta mesura i les seves conseqüències. Entenc que no és una decisió fàcil i que s'ha de tenir en compte tot. 

Crec que s'han pres mesures al meu entendre més dràstiques i que aquesta no és tan descabellada com pugui semblar. El tancament tot el dia de bars i restaurants crec que es podia matisar. Penso que durant el dia l'ambient que hi ha i les mesures que es prenen són prou segures com per permetre que aquests establiments estiguin oberts. Potser tard enllà és quan canvien els hàbits i pot resultar més difícil el control de distancies i protecció.

Si es decreta el toc de queda a partir d'una certa hora, hauria de ser possible mantenir obert bars i restaurants, amb totes les mesures de seguretat i aforament, sabent que a partir d'aquella hora han de tancar, perquè no es pot circular pel carrer.

Estarem a l'aguait per veure què s'acaba decidint, però és important que no es decideixi res a la lleugera, per les conseqüències que pot tenir, tot i la necessitat d'anar fer el seguiment de l'evolució de la pandèmia, i no baixar la guàrdia.

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

Segueixen les condemnes derivades del Procés

Es van succeint sentències i acusacions fruit dels fets del Procés. Avui hem conegut la condemna als membres de la mesa del Parlament, que és de vint mesos d'inhabilitació, molt diferent del que li va caure a la llavors presidenta, Carme Forcadell, que va exercir les mateixes competències, però se li dona més relleu, probablement pel fet de ser la presidenta, però no sé si això és motiu suficient per aquesta gran diferència. 

També avui hem pogut conèixer que es demana tres anys de presó a dos càrrecs electes i el cap de la policia local de l'Ajuntament de Pineda de Mar, per haver fet fora policies d'hotels de la ciutat. Policies que havien intervingut el dia 1 d'octubre de 2017 atonyinant persones que anaven a votar i defensar les urnes, i que estaven allotjats en aquesta població.

I aquí no s'ha acabat. Encara hi haurà més conseqüències mentre s'està mirant com es pot fer sortir els presos polítics via indult, segons pensen des del govern de Madrid, perquè sigui la manera menys traumàtica a l'hora de defensar-ho davant de la dreta venjativa que només busca això: venjança.

I tot plegat és per culpa dels polítics que s'han venut i han passat el testimoni al poder judicial. Incapaços de fer política, de negociar i dialogar, han trobat en la Justícia el seu substitut, i aquesta maquinària és imparable. Tots plegats hem contribuït a que la democràcia al nostre país estigui malalta i de molt difícil solució. Perquè fins ara tor requeia sobre els independentistes, però ja hem vist, des de fa un temps, que no només els independentistes en són víctimes, sinó que la taca s'ha anat estenent i ja són altres qui reben les conseqüències. Vàrem avisar, però ningú en va fer cas!

L'experiència de la Queralt

L'arenyenc Lluís Danés ha aconseguit un nou èxit, ara amb la pel·lícula La Vampira de Barcelona, que ha rebut el Premi del Públic, al Festival de Sitges. Una vegada més la professionalitat i bon fer d'en Lluís ha aconseguit entusiasmar. Serà qüestió de veure la pel·lícula quan en tinguem l'oportunitat.

L'elaboració d'aquesta pel·lícula l'he anat seguit de prop, atès que una companya meva de la feina hi tenia la filla com a participant. Una nena de vuit anys, la Queralt, que ha viscut una experiència que no oblidarà mai, i que en Lluís li ha proporcionat tot el suport i empatia.

Em comentava la seva mare anècdotes de la seva filla que donaven a entendre la importància d'una experiència com aquesta, i que va tenir el colofó a Sitges en una fotografia sobre la catifa vermella. Per a la Queralt, la pel·lícula li ha donat l'oportunitat de conèixer i ampliar el nombre d'amigues, tal com ella parlava de les seves companyes de repartiment, relacionant-se amb persones que tenen una llarga experiència en el món del cinema i el teatre.

No sabem si el futur de la Queralt serà el cinema, però de ben segur que els mesos viscuts, en el rodatge de la pel·lícula i l'apoteosi de Sitges, no ho oblidarà, i segur que l'hi servirà per al seu futur. La seva mare, la Glòria, ens comentava com havia crescut la seva filla durant aquest temps, i n'estic segur que passi el que passi en el futur, l'experiència l'ajudarà en el creixement personal. Enhorabona Queralt!

Més sobre la generació tap

Avui Marina Subirats, al diari ARA, sortia en defensa de l'anomenada generació tap, on m'hi haig d'incloure, després que aquests dies se n'hagi estat parlant. Crec que tal com es va definir era bastant bé el que ha passat amb aquesta generació, la qual cosa no vol dir que impliqui tothom. Jo al menys no m'he sentit al·ludit, i és que poca, per no dir nul·la, influència he tingut en els esdeveniments que han succeït, i per tant no m'he considerat un tap. 

Sí que és cert que les característiques que han regit els diferents temps han condicionat la situació de la nostra societat, i per tant de cadascuna de les generacions tractades. Si analitzem la situació dels nostres pares, que varen viure la guerra i sobretot la postguerra, podem entendre perfectament que no és el mateix que nosaltres, que també vam patir el franquisme, i encara menys la d'aquells que ja només el varen sentir anomenar.

El desenvolupament econòmic ha influït a les nostres vides i és lògic que no ha estat el mateix a l'hora de trobar una feina estable, més corrent fa uns anys, que no pas ara, i que la globalització ha tingut una influència brutal sobretot per als nostres fills.

Tornant a l'article de la Marina Subirats, no he experimentat la mateixa sensació que ella, ni m'he sentit atacat en la definició. Penso que en el cas de la política, és ben clar que la nostra generació ha exercit de tap, i ha posat moltes dificultats als joves per abonar el relleu. El fet de ser la generació que va sortir de la dictadura, també és lògica la reacció, i la facilitat en què moltes persones s'han apoderat d'una cadira i ha estat molt complicat fer-los fora.

Oriol Mitjà, desconcertant

No hi ha dia que no llegim alguna notícia relacionada amb el jove metge Oriol Mitjà, que ens resulta desconcertant. Si més no se'l pot considerar molt atrevit perquè no hi ha dia que no critiqui algun govern. S'ha ficat amb el govern estatal, i en concret amb el metge portaveu de totes les novetats sobre el COVID-19, i ara també amb la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La seva crítica no es dirigeix a opinar sobre la certesa o no de les teories que ens venen des dels mitjans de comunicació, sinó que entra a valorar la capacitat dels informadors, polítics i portaveus, per realitzar la tasca que fan. Ahir vèiem com considerava Vergés inepta per ocupar el càrrec que ocupa.

No tinc prou coneixement sobre la matèria per opinar si Oriol Mitjà té raó o no sobre el coronavirus i com se l'està tractant, però sí que em sembla que ha perdut una mica els papers i ha barrejat la seva figura de tècnic professional, coneixedor del tema, amb la seva vocació política d'ocupar càrrecs públics.

Personalment no em mereix la confiança del principi, sense que posi en dubte els seus coneixements i saviesa, però trobo desencertat aquest atac sistemàtic i constant contra tots aquells que opinen diferent a ell, amb arguments poc sòlids. Crec que està mal assessorat, i això no li fa cap bé a la seva carrera científica. Barrejar la política amb la ciència és un error, i el que li provoca és un desprestigi que probablement no es mereix, però que ell mateix conrea perillosament.

Vuitanta anys de l'assassinat del president

No es tracta de comparar Espanya amb Alemanya, però sí que és important conèixer que hi passa allà per valorar què tenim aquí. Em refereixo a la memòria històrica i en com recordem els fets del feixisme en un lloc i l'altre, i com s'ha actuat i s'actua des de les institucions. La permissivitat que els respectius governs ofereixen a la barbàrie del passat.

Alemanya ha demanat perdó per l'holocaust, per la injustícia i la mort de víctimes innocents, i no permet la reproducció ni l'exaltació del nazisme ni la seva simbologia. Grècia també ha actuat contra l'autoritarisme criminal. Espanya, però respecta el passat cruel i també el present. Espanya permet que la simbologia i l'exaltació del feixisme sigui una realitat als nostres carrers, i no ha demanat mai perdó per la mort, avui commemorada del nostre president Companys, i tantes altres víctimes de la dictadura franquista.

Avui, a Espanya, condemnats ultres per actes vandàlics són incomprensiblement lliures al carrer, mentre d'altres han estat tancats sense sentència condemnatòria durant més de dos anys. On és la Justícia d'aquest país? O quina mena de justícia tenim? La resposta és clara: tenim la justícia practicada pels hereus de la dictadura. No és estrany, doncs, que la ultradreta i els nostàlgics del franquisme puguin viure tranquils als carrers i places espanyoles.

Cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, ha estat capaç de reconèixer públicament, i demanar perdó, pels horrors de la dictadura de quaranta anys. És comprensible que això hagi estat permès des de la dreta, però no té cap sentit ni explicació que l'esquerra hagi actuat de la mateixa manera. Ens parlen d'esquerra, però potser no és això el que tenim al govern en aquests moments, ni amb Zapatero o González en el passat.

Una esquerra que quan té el poder, dubta i fa marxa enrere, fins i tot l'esquerra que alguns, des de la dreta, consideren radical, bolivariana. Està vist i comprovat que la unitat de l'Estat està per sobre de tot, fins i tot dels crims del franquisme. Vergonya!

Bars i restaurants tancats

La notícia sobre el tancament de bars i restaurants que dictaminarà el govern català, i que serà efectiu a partir de demà dijous a la nit, no deixa indiferent a ningú. Els propietaris i treballadors d'aquests establiments es mostren preocupats per la repercussió que això tindrà. 

Es fa molt difícil opinar sobre aquestes decisions. El govern i especialistes mèdics afirmen que la mesura és necessària degut a l'augment de les persones infectades pel coronavirus, i consideren que aquests espais són els més propensos a incrementar els casos de coronavirus. El cert és que la majoria de països europeus estan prenent decisions restrictives a la mobilitat, perquè l'epidèmia està avançant, no amb la perillositat o gravetat de la primavera passada, però amb el risc de tornar a una situació com l'anterior.

La sensació de que paguen justos per pecadors és present, sobretot quan et fixes en realitats com la que vivim cada dia a l'hora d'esmorzar, en bars que són molt estrictes en el compliment de les normes de seguretat, i que no hi trobes aglomeracions de persones. Per què ells?

El més difícil de tot és, en aquests casos, ser coherents i exigir a cadascú el mateix, coneixedors que les circumstàncies acostumen a ser diferents. Aconseguir dictaminar mesures equitatives, d'acord amb cadascuna de les realitats és una utopia, però resulta injust que uns empresaris i treballadors es vegin afectats, probablement pel mal comportament d'uns quants.

Només podem reclamar atenció al govern, que dicta les mesures, que sigui just en la compensació econòmica dels afectats. Que es trobin remeis per pal·liar la crítica situació, i que no es passi tota la responsabilitat i perjudicis a uns pocs, sense miraments. Desitgem que el tancament sigui de només quinze dies, i que se'ls compensi per les pèrdues que se'ls generaran.

Segona onada del coronavirus

Tot fa pensar que ens trobem a l'inici de la segona onada del coronavirus. Després d'uns mesos d'estiu amb incertesa sobre l'evolució de l'epidèmia, sembla ser que iniciem un nou període de reforçament del virus que ens obligarà, sinó a confinar-nos, sí a reduir les nostres relacions socials i potser fins i tot a tornar al teletreball els que l'havíem aparcat a començaments d'estiu.

Aquests dies ens trobem tots plens de dubtes de si estem fent bé les coses, i no sabem veure en els nostres polítics una seguretat en el seu posicionament. Entenc que no és fàcil, però la incertesa que generen arriba a ser perillosa i es pot entendre el neguit que regna a Madrid, amb la picabaralla entre el govern central i l'autonòmic.

És preocupant llegir que els professors universitaris no estan preparats per impartir les classes telemàticament. Puc entendre que els professors i mestres d'ensenyament tinguin dificultats als cicles inicials i fins i tot batxillerat, però no és comprensible a la Universitat. Una cosa és no estar-hi habituat i que et vingui de nou, però una altra és no estar preparat. No se'ls demana una gran expertesa, però sí ser capaços de reproduir el que ensenyen de manera presencial a través de la pantalla.

Crec que a les empreses, quan això ha estat possible, hi ha hagut una adaptació prou bona a les reunions telemàtiques, substituint les presencials, algunes d'elles amb un nombre important de participants. No es tracta de comparar què és millor i on ens sentim més còmodes, es tracta de poder fer ús dels mitjans telemàtics per aprendre, dialogar i ensenyar tot allò que fa falta perquè l'ensenyament o l'empresa continüi funcionant. 

Visca el rei! per amagar què està passant

Avui ens han passat fragments del vídeo que han elaborat amb diferents personatges proclamant "viva el rey", el mateix dia que hem conegut el resultat d'una enquesta no oficial sobre la monarquia, que no la deixa ben parada, sobretot a Catalunya.

És ben bé que quan una cosa perilla o es troba en una mala situació, la reacció és instantània intentant fer veure que tot va bé. Potser és això el que ha mogut a totes les persones del vídeo a exaltar el rei, com volent amagar quina és la realitat.

No està clar que en un referèndum sobre república o monarquia, guanyés la república, doncs hi ha molt monàrquic a Espanya i qualsevol canvi sempre fa por, però és cert que la monarquia passa pel pitjor moment, probablement el pitjor de tots els temps, des de la mort del dictador.

La dreta sempre ha defensat la monarquia, perquè ha estat el seu garant. La transició els ha permès continuar manant, fins i tot quan el govern de Madrid estava a mans del PSOE. El rei ha estat un fre a grans canvis, junt amb tot l'aparell de l'Estat. Una república posaria en perill aquesta estabilitat favorable a la dreta, que ara és reforçada per l'ultra dreta desbocada i sense escrúpols.

Avui, dotze d'octubre, també han sortit els feixistes amb total impunitat, cantant el "cara al sol" i enyorant la dictadura franquista, un fet que seria impensable a Alemanya, però que a casa nostra té tot el vent de cara. Recordava fa pocs dies, el bé que viu aquest moviment, respectat pel poder judicial, malgrat hi hagi sentències condemnatòries. Espanya continua sent diferent!