Notícies que tapen notícies

No sé si és que hi ha massa notícies per metre quadrat o bé que hi ha qui s'encarrega de treure notícies en el moment oportú. Digueu-me mal pensat, però cada vegada que hi pot haver una notícia favorable als sobiranistes resulta que en surt una altra per intentar tapar-la. És així per casualitat o hi ha qui hi treballa?

Avui dimarts era el dia escollit per donar a conèixer l'informe d'Amnistia Internacional, que no he llegit, però que diuen que és molt clar i que faria caure la cara de vergonya a l'Estat espanyol, si en tinguessin, de vergonya. Doncs avui també s'ha conegut la sentència del cas andalús dels ERO, que allibera Chaves de la presó, però no a Griñán, que li cauen sis anys.

Han passat molts anys i tothom sabia que els successius governs andalusos havien fet trampa amb les subvencions de l'atur. Ho sabia tothom, però calia sentenciar-ho, i a Espanya la Justícia, quan interessa, és molt lenta.

Avui, doncs, hem conegut els tripijocs dels governs andalusos, amb responsabilitat dels seus presidents, i també què pensa Amnistia Internacional de la presó de més de dos anys, als jordis, per una manifestació sense violència.

Jo crec que cada vegada es va complicant més la sortida de l'entramat. La llàstima és que el temps ho cura tot, i els veritables violents i els que jutgen els ara condemnats per sedició, se'n sortiran sense cap problema. No és just i és per això que hem de continuar exigint justícia al nostre país, però també govern.

I si l'inhabiliten què?

He parlat amb independentistes que tenen el cor dividit. Per una banda no poden acceptar la inhabilitació del president de la Generalitat, però per l'altra... Aquest president és tan pesat que... si ens el canvien potser hi sortirem guanyant. 

Bromes a part, des del primer dia vaig creure que no era seriós tot el joc del llaç amunt i avall. Ja sé que les formes, els símbols són importants i que no es pot estar tot el dia abaixant el cap, però també crec que hi ha coses més importants que fa temps que estan aturades, i el perill està en què ens quedem només amb els detalls i no anem a fons en la defensa dels nostres principis.

No tinc ni idea de com acabarà aquest judici dels llaços, però entenc que no serà insignificant, l'inhabilitin o no, perquè hi ha més gent que ha passat pel mateix tràngol, i més en vindran al darrere segons quina sigui la decisió del jutge.

La inhabilitació del president de la Generalitat també tindria els seus efectes amb la pugna entre JxCat i ERC. Qui prendria el seu relleu? El vicepresident? Desconec què passa en aquests casos, si el relleu és immediat o bé s'ha de presentar al Parlament perquè sigui votat. Suposo que ja ens ho explicaran. Sigui com sigui, però, les baralles entre els dos partits poden ressorgir.

Mirant Europa

Les persones que vàrem viure el franquisme miràvem Europa com la solució als nostres mals. Ens feia ràbia la seva indiferència i inacció per treure'ns de la dictadura franquista, però anhelàvem poder-hi entrar i esdevenir un país democràtic. Vàrem haver d'esperar la mort del dictador i els primers anys de la transició per poder posar un peu al paradís somiat.

Han passat els anys i l'Estat espanyol s'ha fet un lloc a les institucions europees. Des de Catalunya el nostre somni d'aconseguir un reconeixement com a nació amb institucions pròpies, fos dins d'un món federal o arribant a la independència, ha anat fent passes amb circumstàncies diferents en funció del moment que vivíem.

La nostra mirada cap a Europa, cap als estats europeus que conviuen amb Espanya, s'ha mantingut, creient que d'allí havia de venir la solució als nostres problemes d'encaix amb Espanya. Una mirada diferent de la del temps de la dictadura, amb més escepticisme que no pas fe.

En mig del terrabastall en què ens trobem, continuem esperant que d'Europa vingui l'ajuda que necessitem per convèncer l'Estat espanyol que el tracte sofert no és el que ens mereixem. L'independentisme ha agafat força i ha deixat de banda els defensors del federalisme que ara només ho diuen amb la boca petita, però les garrotades rebudes amb presó i exili encara no han estat suficientment denunciades per qui creiem que ens hi pot ajudar. A l'espera de les conclusions d'Amnistia Internacional, confiem que com a mínim es denunciï la sentència del Tribunal Suprem espanyol perquè avergonyeixi els impulsors de la venjança per l'èxit de l'1 d'octubre de 2017.

Els avaladors de Vox al Congrés de Diputats

La pregunta que ens hem fet molts ha estat qui ha provocat la pujada de l'extrema dreta a Espanya. Les opinions són variades i tothom té la seva idea que argumenta d'una manera o altra. Alguns ho fan motivats pel propi interès de culpar els altres.

La pressió dels independentistes que posen en perill la unitat d'Espanya, ha estat per algunes persones la causa de l'ascens de l'extrema dreta, com a garants de la unitat, com si aquest discurs no es trobés entre les altres formacions espanyoles. Algú, honestament, creu que el PSOE no defensa la unitat d'Espanya? I el PP o C's no han estat prou clars a l'hora de defensar-la? No podem negar que l'independentisme envalenteix l'extrema dreta, però d'aquí a donar-li la culpa del què ha passat a Espanya hi ha una gran diferència.

La meva modesta opinió és que l'ambient actual a nivell europeu és encara favorable a proclames feixistes i d'involució democràtica. Els mals resultats de la gestió política dels partits tradicionals ajuda a que el populisme agafi força, i és en el populisme on l'extrema dreta s'hi repenja.

A diferència, però de la majoria de països europeus, on la dreta moderada ha establert barreres davant l'auge de l'extrema dreta, a Espanya s'hi ha aliat, configurant governs de coalició que l'ha fet més forta davant l'opinió pública. Els exemples d'Andalusia o Madrid, són claus per a l'acceptació de Vox com una força política dins del sistema democràtic espanyol, la qual cosa és, al meu entendre, la millor ajuda perquè en les primeres eleccions hagi experimentat aquest increment tan alt per acabar sent la tercera força política del Congrés de Diputats.

No saber veure que han estat el PP i C's, amb la complicitat del PSOE, els avaladors de Vox és d'una ingenuïtat o mala fe imperdonable.

Incompetència judicial

M'imagino que el costum que les mesures de l'Estat, siguin polítiques o judicials no troben aturadors ni necessiten passar cap filtre, arriba un moment que es treballa malament cometent més errors del compte. Al final no passar res.

Ara que el senyor Llarena ha presentat euroordres a Europa i que li han mirat molt prim, s'ha trobat que no li deixen passar els errors comesos i les hi retornen. Si tots plegats tinguessin una mica de vergonya s'hi esforçarien una mica més, per allò de no caure'ls-hi la cara de vergonya. A Espanya, però som molt orgullosos i no ens rebaixem davant de ningú, i és per això que després de presentar tres euroordres encara estan mal fetes.

El meu desconeixement del món judicial no em permet comentar errors de procediment judicial en el Procés, més enllà del que hagi pogut escoltar, però és molt trist, i això és fàcil d'entendre, que la sentència que s'han mirat tant i que han volgut que fos exemplar, cometi errors com el de confondre els càrrecs dels inculpats. Això sol els hauria d'avergonyir i demanar perdó, però el quixotisme espanyol no ho permet. L'orgull del mascle ibèric no pot estar per sota d'un europeu qualsevol. Qui s'han cregut que són!

Un país de sediciosos i terroristes

Continua el combat judicial per veure qui la diu més grossa. És una llàstima que el Tribunal Europeu sigui tan lent i hagin de passar tants anys abans de comprometre el poder judicial espanyol. Entretant Suprem, Constitucional i Audiència Nacional van fent de les seves i només reben comentaris, declaracions compromeses, però que no van més enllà.

Gràcies a l'Estat espanyol, que fa pinya, Catalunya és un país de sediciosos i terroristes. Avui sortir al carrer a protestar ja és terrorisme, o convocar una manifestació per tallar una autopista, també és terrorisme. No és estrany doncs que les penes aplicades als nostres presos polítics hagin estat tan altes, perquè volen que sigui la manera de que ens ho pensem dues vegades abans de esdevenir sediciosos o terroristes.

Els catalans frissem per veure com acabarà tot plegat, i ho patim també perquè no confiem en els nostres propis polítics, en el nostre govern. Ens ha tingut aturats dos anys, després d'haver-nos mentit sobre plans B, i anem perdent pistonades. No tenim gent millor per pilotar la nau?

Estem ara expectants amb el pacte PSOE-Podemos, primer per conèixer com se'n surten amb els col·laboradors que necessiten, i després per observar quin serà el discurs de Pablo Iglesias una vegada el nomenin vicepresident. Continuarà parlant de presos polítics i queixant-se de la seva situació? Canviarà el discurs per tal de no tocar el voraviu a Pedro Sánchez?

Estem massa acostumats als canvis i contradiccions que ens ensenya l'hemeroteca. Els polítics espanyols, també els nostres, declaren a la lleugera allò que pensen o volen fer veure que pensen en cada moment, i no tenen cap problema de contradir-se a les 24 hores. Hi va haver menys participació electoral, però encara poden estar-ne agraïts, perquè no es mereixen que fem l'esforç.

Què demana ERC a canvi de l'abstenció?

Tot i perdre dos escons, ERC es veu valenta per tenir un paper a jugar a l'hora de pactar el nou govern espanyol. El PSOE ha escollit un govern progressista que necessita la complicitat d'uns quants partits més. Si hagués optat per la gran coalició ja tindríem president i també govern, però no. Ha volgut escoltar la militància i deixar de banda els partits espanyols que donen suport a Vox a canvi de governar a Andalusia i a Madrid.

ERC, doncs, té clar que pot jugar un paper important i es vol fer valdre. En sabrà? Ho sabrà fer bé? No voldria dubtar de la seva capacitat per afrontar aquest repte, però aquests dos darrers anys han fet que en sortíssim una mica decebuts. No només d'ERC, sinó també de JxCat. 

Sempre he pensat que per a Catalunya és millor un govern socialista que no pas de la dreta espanyola. La qual cosa no vol pas dir que un govern socialista sigui per a nosaltres la bicoca. Si més no la seva incapacitat de formar una majoria absoluta estable ens pot ajudar a aprofitar escletxes per fer-nos sentir. Malgrat tot, el paper d'ERC tampoc ha estat clar, i a les xarxes socials han rebut moltes crítiques, fins al punt de ser insultats com a botiflers. Governar no és fàcil i sortir de l'atzucac encara menys.

ERC ofereix l'abstenció perquè, en segona votació, Sánchez pugui ser nomenat president i configuri un govern amb el pacte amb Podemos. Una abstenció que ha de venir acompanyada d'altres. Tot i així, què demana ERC a canvi? Què ha de prometre Pedro Sánchez perquè els 13 diputats d'ERC s'abstinguin? Si Sánchez només es vol moure en el marc d'aquesta Constitució, i no hi ha voluntat, ni possibilitats de modificar-la, què espera ERC obtenir? Un referèndum és evident que no! Una millora de l'autonomia? Del finançament?

Hi ha el perill de tornar on érem, i això ja acostuma a ser massa habitual. ERC se les promet molt fresques, però no li serà fàcil justificar als seus votants el resultat que pugui obtenir del pacte amb Pedro Sánchez. Temps al temps!

Acord de govern PSOE-Podemos

Tot i que la notícia és la signatura del pacte entre PSOE i Podemos, deixeu-me que comenti un moment les declaracions de C's en el sentit de signar un gran pacte sense Vox. Una vegada més, i ara sense Rivera, C's canvia d'opinió i vol enganyar la població. Després dels seus pactes a Andalusia i Madrid, on governen amb PP i Vox, ara ens ve a dir que cal fer un gran pacte contra Vox. A qui més volen enganyar?

Pedro Sánchez ha anat ràpid a signar un acord amb Pablo Iglesias després que la convocatòria d'eleccions hagi estat un fiasco. Sánchez es creia molt llest i ha vist que no tenia el suport que es creia. Una lliçó d'humilitat sempre va bé, sobretot si serveix d'escarment. Ara caldrà veure amb qui corren a buscar ajuda perquè els voti o s'abstinguin. Potser als independentistes?

Una vegada més als ciutadans ens tracten com a rucs que ens ho empassem tot i que no som capaços de veure-hi les jugades i les patinades que els partits polítics pateixen i que després ens volen dissimular. L'increment de l'abstenció ha estat una mostra del cansament de la majoria de ciutadans i que si no ho desbloquegessin i anéssim a unes terceres votacions potser ja no hi quedaria ningú.

És aquesta prepotència dels líders polítics el que m'indigna, perquè ni són transparents, perquè enganyen, ni són sincers perquè no diuen la veritat. Sánchez buscava més suport per poder fer el govern sense necessitar ningú més i la població li ha dit que si vol governar, abans ha de pactar. Ho haurà entès?

Per què ha fracassat C's?

Després d'uns resultats electorals tots som capaços de dir-hi la nostra com si fóssim uns experts de la política electoral, però ens agrada, sobretot quan es compleixen aquelles previsions que en principi sorprenien, però que a la llarga anaves veient que tenien molta part de raó. Deixeu-me, doncs, dir-hi la meva per quedar també satisfet.

Sempre he escrit sobre la idea coneguda per tothom que C's va néixer purament per anar contra Catalunya, contra la Catalunya que treballava la seva autonomia, protegint una llengua pròpia, una cultura, una història i una manera de ser diferent de la resta d'Espanya. C's no entrava en política per oferir res positiu, sinó només per atacar l'status quo.

Al llarg del temps hem pogut observar que el partit taronja era un partit oportunista, que canviava de criteris contínuament, que només buscava anar-se engrandint fent creure la gent que eren uns liberals, demòcrates i el futur de l'Espanya democràtica. Tot això han estat falòrnies, només ha conservat un objectiu que és anar contra Catalunya, creant polèmica arreu, des del Parlament català fins als carrers de les ciutats i pobles que visitaven.

Amb tot aquest currículum no es podia esperar un altre final. Fins i tot els fundadors, els impulsors del partit polític han anat dimitint i sortint per la deriva de Rivera i els seus fidels seguidors, fins al punt de pactar, a Andalusia i Madrid, amb el PP i Vox. Malgrat això es feien dir liberals.

El poble, que és savi, ha castigat el seu partit i l'ha destrossat, desapareixent pràcticament del mapa. No és ell qui deixa la política, sinó és aquesta qui l'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada i només podia dimitir. El futur del partit és ara una incògnita, que haurà de decidir si segueix amb la mateixa política, que l'ha fet arribar fins aquí, o bé canvia de rumb i esdevé de veritat un partit moderat de centre que planti cara al feixisme de Vox, encara que això li suposi perdre una colla de càrrecs al llarg de la península.

Esperant l'escrutini d'aquest vespre

Per més que no et motivi, sempre una jornada electoral et fa estar atent a tot el que passa i, sobretot, els resultats obtinguts pels diferents partits polítics. En aquesta ocasió, una convocatòria errònia del president en funcions, Pedro Sánchez, li pot donar una bona lliçó. L'excés d'orgull juga males passades i aquesta en podria ser una. O no! També podria ser que la baixada de la participació, que durant el dia ens han anat comunicant, el beneficiés.

A Catalunya no hi ha hagut cap tumult ni acció contra les eleccions, tal com semblaven esperar les forces policials espanyoles. El Tsunami democràtic ja ho va dir, i de moment tot allò que anuncia es compleix, però ells ens veuen tan dolents que es creuen que ho anem a rebentar tot, i de moment qui ha rebentat actuacions democràtiques han estat ells.

A una hora de començar a recomptar els vots, escric aquest post diari amb l'esperança que els resultats ens siguin beneficiosos. Els catalans sabem que passi el que passi no hi tenim res a guanyar, però l'única cosa que ens consola és que la suma dels partits sobiranistes superi la dels unionistes, un fet que no acostuma a passar quan es tracta d'eleccions generals.

A la meva vila s'ha respirat tranquil·litat. Quan hem anat a votar, en una mesa hi havia cua i l'altra podies votar directament. El fet que s'hagin rebut menys vots per correu respecte a les eleccions del 28 d'abril, podia fer pensar que la participació seria més baixa. Veurem en què acaba.

Per què són importants aquestes eleccions?

Si tots els sondejos deixen clar que demà el PSOE mantindrà més o menys les mateixes posicions; que PSOE i Podemos no sumaran majoria absoluta i necessitarien ERC; que la dreta tampoc no sumarà... Per què anar a votar? O, a qui votar perquè tot això no passi?

A nivell espanyol hi hauria dues possibilitats. Per una banda sacrificar Podemos i decantar-nos tots a votar PSOE per aconseguir la majoria absoluta. O bé, sacrificar VOX i C's i votar massivament PP perquè aquests obtinguin la majoria absoluta. Tenen prou carisma Sánchez o Casado per aconseguir-ho?

Des de Catalunya la cosa es pot mirar de manera diferent. Hi ha en joc l'equilibri entre posicions constitucionalistes i independentistes. Votar PSC és reviure un partit en hores força baixes i aconseguir donar empenta el PSOE de Sánchez, o bé votar un dels partits independentistes per poder demostrar que l'independentisme és majoritari a Catalunya. L'opció dreta catalana crec que és molt minoritària, sobretot tenint en compte el moment que travessa C's.

Si realment volem optar per l'independentisme tenim 3 opcions que sumen per aconseguir superar el 50%. Tres opcions que no han aconseguit unir-se i que tenen objectius, en primera instància diferents. ERC sembla optar per aparcar les presses i intentar eixamplar la base de la defensa al referèndum, incloent-hi els Comuns. JxCat, dins dels embolics en què viu, sembla voler defensar l'autodeterminació al preu que sigui. La CUP vol entrar al Congrés que fer-se notar, per fer posar nerviosos els altres grups municipals que només pensen en il·legalitzar els partits independentistes i enviar-nos la policia.

Davant d'aquest panorama podem escollir, la independència la tenim molt lluny, però el protagonisme pot ser més rellevant segons la nostra tria. Jo tinc clar a qui vull votar, encara que sigui per tocar els nassos.

L'impresentable de Borrell

Ahir quan parlava dels personatges que ens governen em venien al cap molts noms, de tots colors i partits polítics, però tenia molt present el ministre d'exteriors Josep Borrell. Considero que és el pur exemple de persones que no ens mereixem que tinguin una representativitat i responsabilitats adjuntes als càrrecs que ocupa i ha ocupat al llarg dels anys. El seu currículum és impur, i la seva boca és fastigosament malvada.

La vida ens ensenya que en política no cal ser bo, sinó més aviat un cara dura. Els polítics que són bones persones se'n cansen molt aviat o bé tenen una gran paciència i sentit de la responsabilitat, perquè el seu entorn, començant per dins dels partits polítics, és d'una irresponsabilitat i mediocritat, que en el fons t'adones que el que importa a la gran majoria és el poder i el diner fàcil, però sobretot el poder, que els altres s'hagin d'agenollar davant teu.

Borrell només viu per fer mal, políticament parlant. És rabiós i venjatiu, i un desconsiderat respecte els que pensen diferent, no cal que siguin d'altres partits. La seva piulada amb dades de l'euroordre i que des d'Europa li han fet esborrar, és només una petita mostra de quina persona és, de la seva malícia i de les seves ganes de fer mal. Aquesta venjança és la que han practicat els membres de les diferents institucions espanyoles contra Catalunya, que els va passar la mà per la cara. Venjança policial, judicial i de l'executiu. Europa no ho veu prou clarament, però ho comença endevinar. El fet és que té prou problemes com per analitzar els dels seus països membres.

La presència de Borrell en les institucions europees no les afavoreix com es mereixerien, o potser és per la participació de personatges com Borrell que Europa ha perdut valors, moral i solidaritat vers les persones que ho passen malament.

A l'hora de votar, qui és el menys dolent?

Una de la pregunta que et fas, i aquests dies amb més èmfasi, és per què ens han de governar aquests personatges. Sobretot quan els sents enraonar i t'expliquen què acaben de fer, és quan amb més força et planteges la pregunta. És una pregunta retòrica, però que dol, perquè coneixes la resposta i et venen ganes de rebel·lar-te.

Avui per exemple ens fixàvem amb en Borrell. Una persona com ell ha de poder ser un polític de referència a nivell europeu? Ara, amb les xarxes socials, s'escapen més coses, algunes de les quals s'esborren de seguida, però sempre hi ha qui anat més ràpid a llegir-ho. 

Continuo pensant que hi ha massa ràbia interior i ganes de venjança per tot el que els independentistes han aconseguit, sobretot fer por al govern. Llavors s'actua en calent i no es pensa prou. És llavors quan s'aproven decrets d'urgència que retraten quins polítics tenim, i això que aquests representa que són els progressistes!

Com es pot ser tan mediocre i poc enginyós. Suposo que encara els funciona destapar merda per amagar la veritat, allò que cou. Fixeu-vos que cada vegada que l'Estat espanyol, sigui el poder judicial o l'executiu, rep una trompada, de seguida es filtren notícies per desviar l'atenció. Ara ha passat amb les declaracions dels detinguts el 23 de setembre. Encara els funciona? Aconseguiran que més gent vagi a les eleccions i els voti?

En aquestes eleccions, tots els partits polítics ens ho han posat molt difícil, i això que no he seguit cap debat. El nivell dels polítics actuals és molt baix i estan massa supeditats al vot, a dir allò que a la gent li agrada sentir. No és estrany que Vox pugui, perquè és l'únic partit que pot parlar clar, sense amagar res. Són els més sincers i tranquils, i això els beneficia, obtenen més seguidors. Trist panorama!

Pedro Sánchez s'ha aixecat amb mal peu

A casa diríem que Pedro Sánchez ha trepitjat merda, d'altres parlarien de la disposició dels astres. El cas és que des de que va decidir convocar les eleccions en lloc de pactar amb Podemos, sembla que les coses se li han posat en contra, i ell encara ho embolica més fort.

De moment els sondejos electorals li atorguen els mateixos escons o potser fins i tot algun menys. El seu posicionament sobre el Procés, Catalunya i el president a l'exili, Carles Puigdemont, es troba més en la línia de M. Rajoy que no pas del que caldria esperar d'un partit autoanomenat progressista.

Avui, només faltaven les declaracions sobre la dependència de la fiscalia, per acabar-ho d'espatllar. La seva obsessió per empresonar Puigdemont, avui s'ha trobat amb la primera resposta del Regne Unit, que consideren l'euroordre contra Ponsatí de desproporcionada. En aquests moments el respecte i consideració de jutges i fiscals espanyols està per terra, i la separació de poders cada vegada més qüestionada, no només des de dins, sinó també dels estats europeus.

Segons diu l'advocat de Ponsatí, el document de l'euroordre és "caòtic i arrogant". L'arrogància és un tret característic espanyol i el fet que sigui caòtic caldria preguntar-li al jutge Llarena, que ja en porta tres.

Si no fos que els perjudicats som nosaltres, els contribuents, tot això faria riure, però és més seriós del que sembla. Tenim un país aturat i les perspectives de després de les eleccions no auguren res gaire millor. Demà mirarem els sondejos de El Periódico d'Andorra per si la relliscada i clatellada a Pedro Sánchez provoquen conseqüències.

Amb aquest Sánchez no es pot parlar

Ho diu Rufián, el candidat d'ERC, per Barcelona, al Congrés de Diputats. Les eleccions les va convocar el candidat del PSOE i president en funcions perquè considerava que Podemos li bloquejava la presidència. Pedro Sánchez no volia quedar lligat als capricis de Pablo Iglesias i va trobar bona l'opció d'anar a eleccions i sortir més ben parat.

Les estadístiques que han anat sortint aquests dies no li atorguen millors resultats, si fa o no fa li assignen els mateixos escons, mentre el PP i Vox pugen gràcies a la pèrdua de vots de C's. Caldrà veure si aquests resultats es confirmen i quina és la reacció de l'agosarat president en funcions.

Espanya no sap pactar i ha viscut molts anys gràcies a les majories absolutes de PP i PSOE, alternativament, o el suport de Minoria catalana, quan encara no era independentista. En aquests moments la possibilitat de governar passa pel pacte que fins ara no ha reeixit. El dia 11 de novembre ens trobarem en la mateixa situació que ara? Quan trigarem a tenir nou govern?

Si es confirmen les previsions publicades, Pedro Sánchez només tindrà l'opció del gran pacte PP-PSOE, o bé dirigir-se a Podemos amb un altre estil, amb unes altres maneres, amb menys orgull i més capacitat estratègica per aconseguir el pacte que forçosament s'ha de produir.

De campanya pel Bareu

El conseller Damià Calvet va venir de campanya al rial del Bareu per dir-nos que l'Ajuntament s'ha de gastar els diners en netejar la zona urbana dels rials. Tenia entès que els rials eren cosa de l'ACA passessin per on passessin, fins al mar. Si la memòria no em falla, diria que havien fins i tot amenaçat l'Ajuntament de multar-lo per haver tret sorra de la Riera en vistes de possibles inundacions. Potser ho tenia mal entès, però en tot cas caldrà veure si l'Ajuntament de la nostra vila té prou diners per netejar els rials que travessen la nostra població.

Parlar del rial del Bareu és avergonyir-nos tots una mica. Fa massa anys que el tema està en boca de tothom i entre tots no hem estat capaços de trobar-hi una solució. Cada govern que ha anat passant ha tingut contactes amb els pobres veïns que en reben les conseqüències, però mai s'ha arribat a cap acord per solucionar el problema de les baixades d'aigua forassenyada.

No sé la intencionalitat de JxArenys de portar el conseller al rial del Bareu el dia de campanya electoral a la vila, però en tot cas ningú està lliure de pecat en aquesta no-solució als problemes del Bareu. No crec que passejant-hi el conseller s'aconsegueixi gaire més que el que s'ha aconseguit fins ara. Estic d'acord en una cosa: la canalització del rial del Bareu ha de ser una prioritat del govern municipal de torn.

Madrid té por

Per bé o per mal s'ha aconseguit atemorir Madrid. Qualsevol acte a realitzar a Catalunya comporta l'alerta de la seguretat. Sigui la visita del Rei aquest dilluns o la jornada de reflexió del dissabte vinent, han fet que el govern espanyol es mogués per evitar aldarulls i sobretot l'alteració de la pau que s'espera en els dos esdeveniments.

No sóc persona de guerres, però sí que considero que el resultat obtingut és fruit de l'actuació policial i judicial de l'Estat contra Catalunya. Podem situar-ho a l'1 d'octubre de 2017 o podem retrocedir a l'any 2006 amb l'Estatut d'Autonomia aprovat i posteriorment retallat, a la meva manera de veure-ho, il·legítimament. L'Estatut resultant no ha estat el que el poble català va referendar com marca la sagrada Constitució dels unionistes.

El jovent, empès per la sentència injusta del Procés, que manté els presos polítics a la presó, amb condemnes fruit de la venjança de l'Estat i no de la Justícia que calia esperar, ha sortit al carrer a protestar i rebel·lar-se contra un Estat insolent, injust i venjatiu, que retalla els drets democràtics de tots els espanyols.

Sabem que mantenir aquesta força al carrer no és fàcil, com no ho va ser el moviment del 15M, i és per això que cadascú de nosaltres, segons la manera de ser i obrar, hem de mantenir aquesta flama que clama justícia, vingui d'Espanya o d'Europa, però que ha d'acabar amb aquests governs corruptes, venjatius i injustos. Només la resistència i perseverança ens farà vèncer.

Felip VI entra en campanya a Barcelona

No sabem amb qui es presenta, però sí sabem de qui no vol ni sentir-ne a parlar. Hi ha un grup de partits polítics que els té creuats i farà tot el possible per deixar-ho veure, farà l'arbre forc per deixar-los a la cuneta.

JxCat i ERC havien demanat a la Junta Electoral que no deixés que el rei dels espanyols vingués en campanya electoral a Barcelona. Ho consideraven com una presa de posició a favor dels partits constitucionalistes. La Junta Electoral, però ha decidit que el rei és neutral i que per tant té tot el dret de venir a terres catalanes a fer el que li plagui.

Després de sentir el seu discurs el 3 d'octubre de 2017, ningú pot pretendre la neutralitat del rei. És més, fins i tot els unionistes catalans varen quedar retratats aquell dia, encara que facin veure que no es van sentir al·ludits. 

Ja vaig dir el seu dia que a mi aquest rei no em mereix cap reconeixement. El respecto com a persona, però no com a rei. L'esmentat dia 3 d'octubre em va deixar molt clares les coses. Vaig veure clarament que no era el meu rei per voluntat pròpia, i en tot cas si ho era, es tractava d'una imposició que no acceptava.

Tot i així, no em preocupa que aquest bon home vingui a Catalunya a veure la gent que el convida. Trobant-nos en campanya electoral, tampoc em farà canviar el vot, i no crec que provoqui canvis a cap dels votants independentistes. No cal, doncs, preocupar-se per la seva visita i el millor que podem oferir-li és la indiferència, com si no hi fos, com si no existís.

Tenir en compte la CUP

ERC té coll avall que en aquestes eleccions els seus resultats seran encara millors que les anteriors, on varen obtenir un molt bon resultat. Creuen des d'ERC que són el partit capaç de liderar l'independentisme tal com ells el tenen previst, i probablement tinguin raó. Tot i així no podem oblidar que en aquesta ocasió s'hi presenta la CUP i és previsible que no només s'alimenti de l'abstenció, sinó que prengui vots als altres dos partits sobiranistes, en particular ERC.

Puc entendre que ERC no pateixi pel paper que puguin fer la gent de Junts per Catalunya. Aquests fa molt temps que la veuen ballar i molts dels possibles votants no tenen clar qui són uns i altres. ERC, però ha de tenir en compte la CUP que entra amb força i amb moltes ganes d'obtenir escons al Congrés de Diputats. El paper que ha jugat ERC en l'enfrontament amb Junts per Catalunya, i la seva participació en un govern passiu i encallat, pot afavorir el traspàs de vots a la CUP, que defensa una postura molt contundent davant la repressió que no només rebem de la dreta, sinó que també ens arriba del PSOE, el principal candidat a governar.

Les estadístiques del CIS han estat molt més favorables als rumors que apuntaven un descens en el nombre d'escons. Aquesta setmana rebíem unes xifres que animaven el PSOE a seguir lluitant per millorar encara més els resultats. Cal recordar, però que les eleccions s'han convocat per la incapacitat de pactar els dos partits d'esquerres, i les expectatives no són gaire més diferents, i caldrà veure si en aquesta ocasió el pacte es pot dur a terme.

Per als independentistes el repte està en sumar el màxim d'escons per continuar demostrant que la majoria del poble català està pel referèndum d'autodeterminació, i el dret a decidir.

L'independentisme posa en perill la democràcia a Espanya

Potser seria millor dir que les mesures contra l'independentisme són les culpables de posar en perill la democràcia a l'Estat espanyol. Estem arribant al punt de tot s'hi val per atacar els independentistes, tot menys el diàleg. El PSOE està mostrant la seva imatge més autoritària que no és nova d'ara, però que fins fa poc intentava dissimular. Eren escarafalls d'alguns dirigents, com el ministre Borrell i algun altre. Ha arribat el moment en què ja no val dissimular i s'ha d'anar de cara.

Però el que no entén el president espanyol en funcions és que cada pas que dóna afavoreix l'aparició de nous independentistes. Atacar les llibertats i drets dels catalans no ens farà claudicar, sinó tot el contrari, i manifestar-nos encara més rebels al panorama antidemcoràtic que ens ofereix l'Estat espanyol.

El decret per aturar la "república catalana", com afirma el president, és una mostra més de la incapacitat del govern de Madrid, ara en mans del PSOE, d'afrontar la situació política de cara, amb ganes de trobar solucions. Només saben moure's amb amenaces i prohibicions, que al final el que ocasionen és una pèrdua de drets i llibertat de tots els espanyols.

Si el progressisme a Espanya ha d'anar de la mà del senyor Pedro Sánchez, ho tenim clar. Cada vegada hi ha menys motius per voler continuar dins l'Estat espanyol. Cada vegada demostren més el rebuig a una majoria de catalans que a hores d'ara han deixat de sentir-se espanyols.