La ciutadania es manifesta en un referèndum

Estic convençut que no se us ha escapat algun comentari sobre el referèndum italià d'aquest cap de setmana, amb un resultat contrari al que defensava el primer ministre. ¿No heu sentit alguna persona dient que no es poden organitzar referèndums sense tenir assegurat l'èxit? ¿No li heu sentit dir que el primer ministre italià, com també el primer ministre anglès amb el Brexit, han estat uns irresponsables? Si acceptem aquest pensament li estem donant la raó al govern espanyol respecte al referèndum català.

Tot parla i diu defensar la participació, però quan s'organitza un referèndum i no agrada el resultat, menysté la voluntat popular. Això també passa amb els resultats electorals quan guanya qui no voldries. La culpa és que la gent no sap votar. Doncs, no! La gent sap què vota, i en tot cas són els polítics que no saben què demanen.

Si no es vol convertir una referèndum en un plebiscit, cal explicar millor i no obsessionar-se amb el resultat. Si poses el càrrec a disposició del resultat és evident que forces el vot a favor o en contra teu. La ciutadania té dret a manifestar la seva disconformitat i no haver d'esperar quatre anys amb les eleccions que es convoquen. Si creiem sincerament en la participació, siguem coherents i acceptem l'opinió dels ciutadans.

Un diumenge pendents d'Àustria i Itàlia

Dels dos reptes europeus d'aquest diumenge sembla ser que del primer que se'n tenen notícies podem respirar. He llegit que amb el 58% de l'escrutini, el candidat verd austríac hauria guanyat al candidat xenòfob, que fins i tot ja l'hauria felicitat per la victòria.

Tot això ho sabem perquè ens ho diuen uns periodistes que ens han deixat clar que un era el bo i l'altre el dolent. Ens havien espantat dient-nos que si guanyava el xenòfob ens trobaríem en el primer pas de la conversió d'Europa en un conjunt d'estats governats per l'extrema dreta.

Àustria votava el seu president i l'opció era entre un extrem i l'altre. Què vol dir això?

La segona incògnita, que encara no s'ha desvetllat, és el resultat del referèndum italià. ¿Donaran suport al primer ministre italià a la modificació de la Constitució, o bé l'obligaran a dimitir, complint la seva promesa? En aquest cas, l'italià, les informacions han arribat una mica més confoses, defensant el suport al primer ministre, per evitar un daltabaix que ens afectaria a tots. Ara podreu entendre el content que està Brussel·les amb la victòria de Rajoy!

Sembla ser que la modificació proposada de la Constitució italiana enforteix el govern estatal, tot afeblint les províncies, d'alguna manera reduint la capacitat decisòria de la ciutadania, si més no allunyant-la de la presa de decisions. Veurem com acaba.

L'altre dia en una conferència-debat sobre la participació, organitzada per la FMC, ja vaig comentar que per a molts polítics locals i també tècnics municipals - el tema anava d'ajuntaments - la participació és la causa de l'alentiment de la presa de decisions i per tant una mala praxis. En el cas d'Itàlia es veuria com una feblesa del poder polític central.

Quin gust tan diferent al meu!!!

Com que és de domini públic que sobre gustos no hi ha res escrit, l'afirmació que em venia primer al cap "quin mal gust!" no seria correcte, sinó que hauria de dir "quin gust tan diferent al meu!". Em refereixo a la il·luminació de Nadal a Arenys de Mar on, a part d'alguns arbres, han col·locat unes bombolles de colors amb banyes incorporades que ens serviran també per la Festa Major i qualsevol altre festivitat que vulguem celebrar durant l'any.

Potser sóc l'únic arenyenc a qui no li agrada la il·luminació d'enguany, però no em sap gens de greu de fer-ho públic. Mira que n'hi ha de figures i combinacions possibles sense la necessitat de col·locar-hi angelets i garlandes nadalenques, però aquestes bombolles... (per cert, al catàleg de l'empresa aquest model no figura a l'apartat de Nadal).

M'agradaria saber quines persones han estat les encarregades de decidir el model que ens imposaven als arenyencs. Potser van d'acord amb com estem deixant els nostres carrers i places, tots ells pixats fins al punt de tirar per terra fanals de llum. I en això hi tenim tots responsabilitats.

Esclar que avui la imatge sembla no importar a ningú, i ens limitem a fer neteja de casa i llençar per la finestra la brossa. Això sí, la primera opció del pressupost participatiu ha estat una màquina per netejar la vila. És realment bruta, però no podem oblidar-nos que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. L'ajuntament s'ha de posar les piles, però nosaltres hi hem de col·laborar, i els propietaris i passejadors de gossos, evitar malmetre i embrutar fanals i façanes.

No us amoïneu, però, que el temps passa de pressa i no ens n'adonarem i ja serà hora de llevar la il·luminació nadalenca.

Cap entusiasme en les converses entre el PSOE i el PSC

Resulten preocupants les notícies que ens arriben de les converses entre el PSOE i el PSC. Si bé és cert que tot el que podem saber és allò que volen dir-nos i ens traslladen els mitjans de comunicació, no sembla que el PSC tingui gaires opcions de mantenir-se ferm en els darrers principis que encara defensa.

Tots recordem de no fa tant les paraules d'Iceta defensant el dret a decidir. Això ja és història perquè el PSOE els va obligar a claudicar. Una de les poques coses que defensava Iceta, i que potser encara ho fa, a diferència del PSOE, és la definició de Catalunya com a nació. Sembla ser, però que això és excessiu per al PSOE i els amenacen de no tenir ni veu ni vot si no es desdiuen de tals pretensions, i això que afirmen clarament que no som Estat.

Malgrat el trist paper del PSOE a nivell estatal, el PSC encara es veu sotmès als seus desitjos, sota l'amenaça de la ruptura. Estic convençut que el PSC que tots recordem no permetria una abaixada dels pantalons com probablement acabi passant amb els actuals dirigents socialistes catalans. Llavors em pregunto: per què tant d'interès en mantenir les sigles del PSC? ¿No es podrien convertir en la delegació del PSOE a Catalunya, i desaparèixer com va fer el PSUC, un altre dels partits polítics històrics?

Em sap greu, sobretot, perquè encara és hora d'observar un socialisme de veritat en els actuals dirigents del PSOE. Un partit que ha cedit la direcció del govern espanyol a la dreta i que és incapaç de plantar-hi cara, a no ser que les engrunes que arrepleguen siguin considerades suficients. Trista, molt trista és l'etapa actual del socialisme a Espanya i també a Catalunya, i el pitjor de tot és que no es veu a venir cap millora ni tan sols a mitjà termini. 

Aturats a l'asfalt

Si ahir us comentava la travessia del Montseny per anar a parar a Tavertet, avui haig de comentar-vos la cara d'estúpid que et queda quan et trobes en un embús a l'entrada de Barcelona i no pots anar ni endavant ni enrere.

Tenia calculada l'estona que necessitava per arribar a la capital, més del que en situacions normals necessitaria, però essent previsor. La realitat ha estat que ni així he aconseguit arribar a l'hora, i tot per un accident de trànsit, sembla ser, que ens ha deixat a quatre quilòmetres de la ciutat aturats, avançant, quan ho aconseguíem, a no més de 20 quilòmetres per hora.

Res a veure un dia i l'altre. Si ahir em vaig haver d'aturar perquè passés un ramat d'ovelles, avui era l'acumulació de cotxes per metre quadrat el que no em deixava avançar. Si ahir contemplava a mà dreta un prat sembrat de vaques paint el dinar, avui m'he hagut d'acontentar amb observar les zones industrials a la perifèria dels municipis metropolitans i cotxes a banda i banda.

El conferenciant no havia començat, tot just l'acabaven de presentar. És allò dels cinc minuts de llicència que tant molesten qui acostuma a ser puntual, i això que la xerrada començava més aviat a l'hora dels senyors, tot un detall per als que venim de fora i no podem trobar-nos amb les cues diàries de primera hora.

El contingut de la conferència molt interessant, però... estem tant cremats amb la participació que ja no sé si ens ajuda o ens acaba de rematar. Esteu segurs que ens creiem això de la participació? Què entenem per participació? Us fa una mica de mandra participar, oi? Us encalla els projectes també, oi?

La sortida ha estat més ràpida. M'he estalviat la tortura de les obres de la plaça de les Glòries. N'hi ha por molt temps més? Confiem que ens compensi el patiment de tots aquests mesos.

Una escapada a la natura

Aquest matí he travessat el Montseny que és la barrera natural que separa la meva ciutat natal de la meva vila d'adopció. La destinació era Tavertet, al bell mig de les Guilleries, però no hi volia anar pel camí més ràpid, la C-17, sinó pel trajecte que t'acosta a la natura en l'estat més pur, per Coll Formic. És una carretera que, entre setmana, en un dia feiner com avui, et vénen ganes d'aturar-te cada vegada que et creues amb un altre cotxe, i saludar-lo. Oi que ho fem quan passegem pel bosc, i no ho recordem quan som a ciutat?

Ahir el meu fill, parlant de Barcelona, em comentava que allà la gent no saluda. Entren a les botigues i com si no hi hagués ningú. Passejant per la vila et fas un tip de saludar i desitjar el bon dia, i això és agradable perquè dóna sentit al compartir un espai i un temps, i deixar de viure isolat.

Tavertet es lleva molt tranquil, amb molt poca gent pel carrer. Uns jubilats ben abrigats i calçats, han deixat aparcats els cotxes i es disposen a fer una petita ruta, potser camí de Rupit, per l'Avenc. Hi ha uns joves que han instal·lat un càmera fotogràfica a sobre d'un trípode de color groc llampant, o potser és una filmadora. No ho acabo de veure, però s'han situat a la punta de l'espadat. 

Els sis excursionistes em desitgen bon dia, quan passen pel meu costat, i un bon profit. Estic menjant l'entrepà de pernil dolç de cara a la Mare de Déu del Coll, a sobre d'Osor i del pantà de Susqueda. Després aniré a fer el cafè a Can Mariano. L'avi Mariano havia estat veí nostre fa anys, i ens conreava l'hort. Després la casa els hi va comprar la filla de la propietària del pis dels meus pares. Casualitats de la vida. Han passat molts anys!

La tornada l'he fet pel camí més usual, com per anar-me acostumant al que veuré la resta de la setmana. Molt més trànsit, radars i civilització. M'ho prenc com si es tractés d'una vitamina, que ens reforça...

El guió ens porta a parlar del Pressupost

Ahir podia estar parlant de la hipocresia i les incongruències d'una esquerra plorant i lloant la figura de Fidel Castro, encara que cadascú pensa el que vol i s'expressa com vol, sempre i quan els poders polítics i militars li ho permetin. Això a vegades hi ha qui no ho té massa clar. Avui hem de plorar la mort de setanta-cinc persones que sobrevolaven Colòmbia, entre elles un equip de futbol brasiler i els seus acompanyants.

La mort tràgica és sempre impactant i et fa trontollar pensant en com et pot canviar la vida en uns segons, o com la pots perdre. I és pensant en això que transcendeix quan trobes encara més absurd i inútil el joc polític que s'està vivint al nostre país, ara arran de l'aprovació, per part del govern català, del seu pressupost.

Parlo de joc polític perquè les regles estan establertes i el paper que cada partit polític ha de representar ja està escrit. Llegeixes les declaracions dels partits unionistes o de Catalunya sí que es pot, i no et vénen de nou, són les que toquen, sigui quin sigui el pressupost que se'ls presenti. Ja ho tenen escrit de fa temps, des de sempre.

Tampoc sorprèn el paper de la CUP, ells també fan el paper que se'ls ha reservat perquè interpretin. Són el corcó del govern de Junts pel Sí, i amb ells hauran viatjar sense treva. Són els que donen la nota de color i evitin que el resultat sigui del tot previsible. Amb la CUP no saps mai si acabaran en un bàndol o l'altre, i aporten una mica d'emoció, talment un partit de futbol que es guanya per la mínima i el contrari està abocat a la nostra porteria.

De la mort dels futbolistes i els seus acompanyants els nostres diaris no en parlaran gaire més, i només ho trauran per recordar els aniversaris, però dels nostres polítics i el pressupost en sentirem a parlar durant molt dies. Paciència!

Fidel Castro i les contradiccions de l'esquerra catalana

Dissabte parlava de la mort del dictador cubà i em resistia a fer comparacions entre dictadors. M'ha sorprès algunes reaccions de polítics catalans arran de la mort de Fidel Castro. He vist en les seves paraules moltes contradiccions respecte al que ens tenen acostumats. No cal fer llenya de l'arbre caigut, però tampoc és necessari defensar allò que no és defensable.

Quan una persona és respectada per la por que representa estar-hi en contra no és una actitud digne de lloances. No té cap justificació governar un país atemorit, per més serveis que els prestis, les persones han de ser tractades com a tals i no com a bèsties.

Els meus dos gats m'estimen perquè els dono menjar cada dia i els acaricio, i no els haig de raonar perquè els deixo a fora o bé els entro a la casa. Aquest tracte no el podria fer als meus fills, perquè com a persones tenen els seus drets i poden raonar, dialogar, defensar els seus interessos i se'n pot parlar.

Una dictadura és una manera de governar sense escoltar els altres, imposant allò que un considera que és bo per a tothom. Encara que es tingui raó, les persones tenim el dret a equivocar-nos i si se'ns nega aquest dret, se'ns nega el dret a la vida i a la llibertat.

Que uns polítics de la CUP, de Catalunya Sí que es pot, o del mateix PDECat defensin Fidel Castro, em provoca tristor. Ningú m'ha sentit a parlar malament d'ell fins ara, en tot cas hauran estat comentaris en els meus cercles més propers. També és cert que no he mogut ni un dit per tractar de canviar res, però sentir com sento ara, que és l'exemple de la lluita pel socialisme, em fa mal i em sap greu.

Eliminant toxines amb la mirada fixa al mar

Avui m'ha passat que tot caminant pel costat de la platja, d'Arenys cap a Canet, he configurat el tema a parlar en el post i fins i tot alguns comentaris al voltant dels quals desenvolupar l'escrit. Recordo que ho tenia clar i que només calia arribar a casa i posar-m'hi. Em creureu si us dic que no recordo de què volia parlar? Hi estat donant-li voltes i mirant a Internet per si em venia a la memòria, i res, no hi ha manera. Confio a recuperar-ho i que ho pugui explicar un altre dia.

Amb la M. Àngels hem aprofitat que aquest matí era radiant per fer la nostra ruta fins a Canet. Acostumem a caminar a pas lleuger per suar la samarreta i aconseguir eliminar toxines i per la meva banda abaixar una mica el sucre, que l'haig de controlar. Avancem les persones que aprofiten el dia per passejar tranquil·lament i no tenen pressa. Nosaltres anem com si algú ens empaités. Només els corredors passen rabent que gairebé no els veus. Jo em vaig creure un metge que deia que això de córrer no era saludable, perquè masegava els genolls. Sempre és bo tenir un as a la màniga per justificar el que fas.

Arribes a casa content, però cansat. Dius que has fet exercici i que això és molt saludable, però tens ganes d'ajaure't al llit i un altre dia repensar-t'ho. És salut sí, però a casa s'hi està tan bé!

Comencem una setmana que serà dura, o si més no això és el que es preveu, però animats per la feina feta aquests darrers dies. Un bon equip, amb ganes d'avançar i trobar el canvi que desllorigui l'embolic on ens trobem. No sempre anem al ritme dels canvis o no els sabem veure a temps. Aquesta ha de ser la nostra primera reacció.

Mor el dictador revolucionari Fidel Castro

Sens dubte que la notícia més rellevant de la jornada és la mort del dictador cubà Fidel Castro, un personatge potent del segle XX que no ha deixat indiferent a ningú. Castro va fer fora un dictador en defensa del poble i es va convertir en un nou dictador en perjudici del poble.

Entrar a valorar i comparar amb quin dictador vivien millor els cubans, si amb Batista o Castro, no té cap mica d'importància per al cap i a la fi els cubans varen continuar sent governats per un dictador que no tenia en compte la llibertat d'expressió ni la seva voluntat. 

A Espanya el cop d'estat del dictador va ser per fer fora una república i passar a governar amb repressió i sense consideracions al poble espanyol. A Cuba Fidel Castro va fer fora un dictador, però ell va esdevenir un nou dictador. 

No podem recular fins als temps de la meva joventut quan patíem una dictadura feixista i l'esquerra lloava la dictadura comunista de la URSS. Les persones ens mereixem alguna cosa més. Ni d'esquerres ni de dretes, cap sistema dictatorial té justificació. No es tracta de matisos quan la veu del poble no és escoltada. No es pot sacrificar la llibertat amb l'excusa de l'educació o la sanitat, per importants que siguin aquests serveis.

Sempre m'he resistit a fer comparacions, i també he defensat que en democràcia no tot està garantit, ni tan sols la llibertat d'expressió. Nosaltres mateixos vivim el cas que amb l'excusa de les lleis i la Constitució se'ns nega el dret a decidir. Res pot imposar el nostre silenci, diguem-ne dictadura o democràcia, i per tant sempre consideraré Fidel Castro un dictador, i al PP de Rajoy uns enyorats del franquisme.

La cara amable de la CUP

El Programa 'Fora de sèrie' de TV3 d'ahir dijous ens va ensenyar la cara amable de la diputada de la CUP, Anna Gabriel, una persona que sempre hem vist amb cara de pomes agres, com si estigués enfadada amb el món. Ahir la periodista Júlia Otero ens va brindar la possibilitat de veure una altra Anna Gabriel.

Al marge del que jo pugui pensar sobre l'actitud de la CUP en aquesta legislatura, s'ha de reconèixer que la diputada es va mostrar molt coherent amb els seus principis, fins al punt que podria servir d'exemple per a molts polítics professionalitzats.

La sorpresa d'Otero amb la resposta d'Anna Gabriel "no podem ser esclaus dels escons" és digne de recordar. Sempre he pensat que aquesta dependència que es crea en molts polítics és el pitjor símptoma que la política no funciona bé, és la causa del populisme practicat per acontentar els electors i evitar perdre'ls.

Si jo penso d'una determinada manera no puc trair-me només per acontentar qui vull que em voti. Si una persona entra en política ha de ser amb esperit de servei d'acord amb les seves creences i principis. Jugar amb aquests per perpetuar-se a l'escó és la manera més flagrant d'empastifar el sistema democràtic. 

El Gran Recapte remou consciències

Voldria creure que el titular d'aquest escrit és cert, que realment succeeix i que a més això passa a les persones que més possibilitats tenen de canviar el món. Què vull dir amb això? Quines són les consciències que ha de remoure? Les consciències dels ciutadans que aportaran aliments per donar a les famílies que tenen dificultats per menjar? Les consciències de les persones que rebran els aliments? Les consciències dels polítics i poders fàctics que no fan possible que tothom tingui una llar i menjar a taula?

En parlar del gran recapte i del voluntariat podem ser molt demagogs, molt falsos i hipòcrites. És fàcil criticar els altres i no ser capaços de fer una autocrítica per analitzar la part de culpa que tenim nosaltres. També és freqüent desentendre's de la campanya dient que són els polítics els que ho han de resoldre.

Ens cansem de parlar de les mesures socials, de les retallades pressupostàries, de les desigualtats socials i econòmiques, però no fem prou. Com és possible que un partit polític com el PP pugui estar governant mentre hi ha tanta misèria a l'Estat? No serà que tampoc els altres partits polítics no han donat solucions? Algú recorda les mesures econòmiques del govern socialista de Zapatero? Millor que no, oi?

Nosaltres formem part d'aquesta societat injusta que no aconsegueix solucionar la pobresa més extrema en un món occidental, i per tant ens pertoca una part de la responsabilitat. Quina? Cadascú hem d'analitzar-ho i després actuar en conseqüència. 

Hauríem de ser capaços de rebutjar l'existència d'aquestes campanyes, però no pas plegant-nos de mans. Mentre el nostre sistema polític i social no trobi solucions ens caldrà arremangar-nos i ajudar els que ho necessiten, sumant-nos als voluntaris eterns que substitueixen els poders polítics i econòmics del país.

Els primers conflictes del PDECat

En un dia en què es fa difícil no parlar de la mort sobtada de la senadora i ex-alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, hi ha dues notícies que m'han fet cridar l'atenció. Per una banda les discussions internes sobre compatibilitat de càrrecs en el PDECat, i per l'altra, una mica més lluny, els rumors d'un possible frau, a escala internacional, en el recompte de vots en les eleccions nord-americanes. 

Parlar de Rita Barberà, el dia de la seva mort, no és fàcil, sobretot per la interpretació que es pot fer de les paraules. No ha estat mai santa de la meva devoció, m'he cregut sempre que no era aigua clara, i farà ràbia no saber què hi havia de veritat, però en tot cas tenim prou personatges investigats com per fixar-nos-hi i deixar l'ex-alcaldessa que reposi en pau eternament.

És preocupant que la direcció del PDECat es dediqui a discutir si han de respectar o no l'acord d'incompatibilitat de càrrecs, i no es dediquin més a estudiar què poden fer per millorar el país, des de la seva òptica i ideologia. Tornem a ser al mateix lloc de sempre: la política massa vegades és una qüestió de poder i ambició personal i molt poc de servei a la comunitat. Crec que el nou partit comença amb mal peu i no li auguro massa èxit, a no ser que canviï d'estratègia i potser arraconi velles guàrdies que són més un destorb que no pas una crossa. Veurem què hi diu el Consell Nacional que, per cert, hi figura una regidora de la nostra

vila, però no l'ex-alcalde que s'hi va presentar, però no en va sortir elegit. Curiós, oi?

Quant als EUA no sé massa què pensar-ne. Pot ser que Rússia hagi hackejat els vots nord-americans perquè guanyés Trump? És una casualitat que en els estats sorpresa Trump hagi guanyat als llocs amb vot electrònic i Clinton en els presencials? És clar que el sistema electoral nord-americà comporta situacions com l'actual en què perd qui més vots ha obtingut. Si s'accepten les regles s'han d'acceptar els resultats, però si hi ha possibilitat de frau, llavors caldria investigar-ho, si més no per poder continuar confiant en l'electrònica.

Permeteu-me la llicència de la fotografia que acompanya aquest escrit. El toro escapat d'Argentona passejant-se pels carrers de Mataró.

Els meus amics del PSC d'Arenys de Mar què en pensen?

Si els nostres polítics tinguessin un mínim de vergonya les dimissions al nostre país serien més freqüents, però passa que avui diuen una cosa i demà tot el contrari i aquí no passar res! 

Avui em refereixo a l'alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, que m'agradaria seguir de prop perquè rieu-vos dels canvis de jaqueta de molts falangistes els primers anys de la transició democràtica. El paer de Lleida crec que ha passat per tots els corrents interns del PSC, però ha tingut molt en compte de no fer cap pas en fals per no quedar-ne fora.

Avui, però és molt difícil fer passos en fals, perquè se'ls perdona tot, i sinó mireu què els passa als polítics més corruptes... que guanyen les eleccions!

El senyor Àngel Ros el 9-N va votar, no sé si a favor o en contra de la independència, però va votar. Avui el seu partit polític permetrà que el senyor Homs sigui jutjat per haver permès la votació. Curiós, oi? Té lògica? Jo puc entendre que no s'estigui d'acord amb el sarau que es va muntar el 9-N, però si hi participes no n'ets també una mica responsable?

Us ho deia al començament, els nostres polítics no tenen cap tipus de vergonya i potser per això el senyor Ros governa gràcies a C's.

Per què no acceptem que no en sabem més i pleguem?

És curiós que mentre a Catalunya estem veient que ni el PP català ni el PSC són capaços d'obtenir res de bo per al nostre país, al País Basc el PNB i el PSE pacten el nou govern, tot i no tenir majoria absoluta, i ja parlen d'un nou Estatut d'Autonomia amb millors prestacions i blindant les actuals. Serem mesells!

A tot això cal sumar-hi l'actitud de la CUP que torpedina qualsevol intent de presentar una força suficient en defensa del que diuen defensar: el procés sobiranista, aconseguint debilitar les esperances dels més optimistes.

Quan veus tot això desitges que tot s'acabi i que, sobretot, no acabem pitjor de com estem! Això, però no ens ho garanteix ningú i hi ha sondejos que parlen de les ganes d'una majoria de catalans que s'acabi amb la situació actual i que deixem de mobilitzar-nos per no avançar gens.

El que estan aconseguint uns i altres és avorrir-nos i no veure'ls capaços d'aconseguir res. Ni l'estratègia és la correcta, ni la paciència que s'ha de tenir amb ells és eterna. De qui ens podem refiar si els actuals partits catalans, i mira que n'hi ha!, són incapaços de demostrar un mínim de garanties perquè el país surti de l'atzucac en què es troba? Ni econòmicament, ni socialment, ni políticament trobem cap sortida a una situació estancada, típica d'ineptes. Alguns continuen volen marxar d'Espanya, d'altres ja comencem a desitjar anar-nos-en més enllà, perquè l'alternativa cada dia la veiem més grisa.

Monteverdi eclipsa la memòria del 20-N

Començo el meu escrit amb la música de Claudio Monteverdi de fons. Madrigals molt ben interpretats que aporten pau i felicitat... Quina sort poder escoltar música deliciosa i ben interpretada! Probablement hi ha un dèficit de socialització, però un grau suprem d'excel·lència. No es pot tenir tot, però és que la música mal interpretada pot esdevenir una tortura.

Acostumo a escoltar la música per èpoques i durant uns dies de manera reiterada. Aquests darrers dies gaudia de la música clàssica del segle XX, i ja és interessant, però... quan recupero la música antiga, el barroc i començaments del classicisme... aquí em deixo anar. El repertori per als propers dies estarà format per Monteverdi, Corelli, Albinoni i Vivaldi. Després ja avançarem més.

De totes maneres la meva intenció avui era parlar del 20-N, una data que en el seu moment va tenir la seva transcendència, però vist des d'ara ja no saps si el que vàrem veure fou simplement un miratge. La transició democràtica ha anat com ha anat, però ha acabat convertint-se en la supremacia i lideratge sense oposició d'una dreta opressora i gens dialogant. Calien tants esforços per arribar on som ara?

Algú s'ha cregut això del diàleg i l'empatia del nou govern del PP? Revocar els acords del Congrés no és la millor manera d'expressar la millora en el diàleg.

El dictador va morir tranquil·lament i els seus successors han estat incapaços de fer una autocrítica i han mantingut tots els acords presos i les sentències condemnatòries dictades pel dictador que durant quaranta anys va dominar i oprimir els ciutadans espanyols que somiaven en la democràcia. 

He fet bé de començar parlant de la música i d'aquesta manera oblidar-me de la data d'avui i del que va significar el dictador per a Espanya i molt especialment Catalunya. El problema és que quan veus i sents palar el president o la vicepresidenta espanyols no et mous gaires graus del punt de referència del dictador i les freqüències es barregen. 

La hipocresia dels estats occidentals respecte a Erdogan

Avui quan he llegit la notícia de les dues detencions de presumptes jihadistes, un d'ells a Roda de Ter, he recordat la notícia que vaig llegir ahir de les declaracions del president turc sobre el suport d'Europa a Estat Islàmic i la impossibilitat que l'Islam dialogui amb altres religions.

El president turc viu obsessionat per l'existència del seu adversari polític Fethullah Güllen, exiliat als EUA, que fins hi tot fa que demani la visita de l'islamòfob Trump, suposo que per negociar la seva extradició. El que està passant a Turquia mereixeria una reflexió seriosa sobre el comportament de polítics i el suport implícit d'altres països, només per interessos comercials, si no són personals dels seus propis dirigents o persones influents.

Temem i perseguim els possibles terroristes que viuen als països europeus, però deixem de banda moltes declaracions i actituds de dirigents islamistes que no afavoreixen el diàleg ni l'entendre's per intentar acabar amb el terrorisme al món.

Sorprèn que en una població com Roda de Ter, en mig de la comarca d'Osona, aparentment tranquil·la i gens conflictiva, hi pugui haver una persona que es dediqui a reclutar candidats per combatre a favor de l'Estat Islàmic. T'imagines que aquestes persones viuen a la perifèria de les grans ciutats on tot passa més desapercebut, però avui Internet t'acosta a l'actualitat més vital des del punt més remot.

És important detectar les persones que es dediquen a confondre els joves i portar-los a l'engany més absolut per una causa falsejada, però no podem desentendre'ns d'aquells dirigents polítics que enganyen encara a més gent i donen la culpa als seus adversaris. Hi ha molta hipocresia en la política dels estats occidentals. 

Canvi de delegat estatal a Catalunya

Potser m'equivocaré, però crec que el canvi de delegat del govern estatal a Catalunya és positiu, no tant pel que pugui oferir-nos, sinó per deixar de perdre el temps en ruqueries. Jo sempre he pensat que el PP català tenia millors candidats per ser designats delegats del govern que no pas la senyora Maria de los Llanos de Luna. L'he trobat sempre molt ridícula i això que el més a prop que l'he tingut ha estat a l'altra banda de la televisió.

Al senyor Josep Enric Millo el coneixem millor i també ens coneix més bé. Té experiència política i abans de militar en el PP havia estat a la UDC, que tampoc és garantia de res, però com a mínim no ha estat intoxicat des d'un principi.

Continuo pensant que el PP català no ens ha defensat mai davant les acusacions i menyspreu de Madrid, però estic segur que Millo, en un altre ambient, actuaria de manera diferent. No crec que pensi el mateix que personatges com l'ex-alcalde de Badalona o l'ex-ministre d'Interior, el "pongo" del PP segons Polònia.

Com que l'activitat política és força frenètica caldrà esperar a veure quins són els seus primers passos per comprovar si l'actitud del nou delegat espanyol a Catalunya varia respecta a la ja ex-delegada. Desitgem que sí, i que sigui per a bé de tots plegats!

Continuo pensant que la figura de delegat a Catalunya, i a qualsevol comunitat autònoma, és innecessari que per alguna cosa tenim un govern propi.

El desprestigi dels organismes internacionals

Si fins ara hem estat parlant abastament de la crisi econòmica seria interessant que eixampléssim el seu abast i ens fixéssim en altres elements que també es troben en crisi. El més fàcil és parlar de valors. Amb això donem resposta a tot i ens quedem tan tranquils.

Digueu-ne el nom que vulgueu, però quan veus què ha passat, per exemple, amb el senyor Jorge Fernández Díaz, perds totes les ganes de confiar en ningú. No sé si hem de parlar de valors o directament de frau i prevaricació del poder polític.

Els nostres polítics i el comportament d'una bona part d'ells han aconseguit que la corrupció sigui un fet natural i no pas extraordinari. Ens hem acostumat a conviure-hi i ja no ens provoca cap reacció, ja no ens ve de nou!

Vivim una època on no només les Nacions Unides han perdut credibilitat, sinó que hi ha un conjunt d'organismes internacionals que tampoc inspiren cap confiança. Un d'ells és el Tribunal Penal Internacional, que els presumptes delinqüents no hi confien, perquè els emprenyen massa, i s'esborren. De fet és una mica el que volem fer els catalans amb el Tribunal Constitucional. La diferència és que Putin pot sortir de la Cort de l'Haia i nosaltres haurem de plantar-nos, i no serà fàcil.

De totes maneres no mirem únicament Rússia, perquè l'acord no l'ha ratificat mai ni els EUA, Israel, Índia o la Xina. Rússia ara en surt, com ho han fet abans alguns països africans que han manifestat que el Tribunal només jutja presidents negres.

De fet, si mirem la feina que ha fet el Tribunal Penal Internacional fins ara, és força depriment i no sé si té massa sentit continuar-lo mantenint. Em ve a la memòria el cas del Sàhara i el paper que han jugat les Nacions Unides... Tot plegat una llàstima! i no vull parlar de la Comunitat Europea perquè llavors ja ens posaríem a plorar.

Junts pel Sí i poca cosa més

Aquest podria ser el títol de l'escrit si tenim en compte què està passant a la comarca d'El Maresme en les relacions ERC-CIU. A Arenys de Mar ERC, amb l'ajuda d'altres forces polítiques, va presentar la moció de censura contra qui llavors era l'alcalde, fitxatge recent de Convergència, ara PDECat. Al Consell Comarcal és CIU qui envia ERC a l'oposició, i ara és l'alcaldessa de Canet (ERC) qui fa fora CIU del govern municipal.

Matrimoni de conveniència al Govern de la Generalitat per tirar endavant el procés d'independència, però als municipis s'estiren el monyo.

De fet trobaríem coses més estranyes en altres institucions. Tenim per exemple el Parlament Europeu on CIU, ara PDECat, forma part del Grup Liberal de la mà de C's. I és que en política tot s'hi val, fins i tot la incoherència i les contradiccions. 

Tot això podria ser comprensible si les divergències ideològiques, o fins i tot estratègiques, fossin la causa de les ruptures. El problema és quan la causa són les relacions personals, ja sigui per aconseguir més poder o més prestigi. Aquí és on la política fa mal i es creen totes les desafeccions. 

El mateix procés d'independència ha viscut moments tensos i de risc de ruptura per qüestions personals. La nostra història està plena d'episodis absurds i enfrontaments que ens han debilitat més que no pas la resistència externa. D'això encara no n'hem après res.

Desconec la política municipal de Canet de Mar i l'abast de l'enfrontament entre les dues agrupacions polítiques, però en tot cas hauríem de confiar que tot es fa en benefici dels canetencs, però molt en temo que aquests són els últims a qui es tindrà en compte.