Tot indica que s'acaba l'estiu, però el Congrés no desencalla

Es van acabant els concerts d'estiu i ens comencen a bombardejar amb col·leccionables de tot tipus... això vol dir que arriba el setembre i el nou curs, escolar i professional. S'acaben les vacances per als que encara n'estem gaudint, però en política tot segueix més o menys en el mateix lloc. Acabo de veure que Rajoy ha perdut la primera votació: una bufetada al seu ego.

Demà començarem el setembre i totes les ganes d'iniciar una nova etapa de la nostra vida ens desvetllen i no ens deixen dormir com abans. Comences a pensar en la feina que t'espera, els maldecaps que tindràs per resoldre segons quins temes, però amb la il·lusió d'encarar-ho amb optimisme i renovació. No anem a regenerar res, com diuen els de C's, sinó simplement a agafar-ho amb més ganes.

Avui he assistit a un funeral a la mateixa església i amb el mateix mossèn que el dia del funeral del pare. Ha tornat a parlar de la Beata Teresa de Calcuta, que santificaran diumenge, amb el mateix exemple. Un déjà vu. Una bona colla dels assistents hem repetit. M'agradaria escoltar els comentaris en privat. Ens hem trobat els familiars que malauradament només veiem en funerals i t'adones que la vida passa de pressa, que aquells marrecs s'han fet grans i ja són pares, i et retrobes amb la cosina més gran que tens i la veus tan bé com sempre... només noranta-dos anys.

I avui també ha estat un dia de parlar de projectes de futur, amb il·lusió, com si fóssim uns quinzenets! (paraula errònia, però que utilitzàvem), i veus que al Congrés de Diputats estan encallats i en bona part per culpa del procés. I com és que té tanta repercussió? S'ho estaran prenent seriosament?

Esperarem a què passa divendres i si Rajoy ho torna a intentar o bé ens conviden a menjar escudella amb galets a les meses electorals.

Núria Parlon es llança a la piscina

Segons les notícies que he pogut llegir, sembla ser que Núria Parlon es presentarà a les primàries socialistes per optar a la primera secretaria del PSC. Una decisió important que de ben segur ha meditat. No només perquè és enfrontar-se al totpoderós Miquel Iceta, sinó perquè els temps no acompanyen i avui dia presidir el PSC et comporta més problemes que beneficis.

Núria Parlon es llança a la piscina, segurament després de comprovar que hi queda aigua suficient com per no trencar-se el cap, però tot i així és valenta. El PSC tradicionalment ha estat utilitzat com a suport del PSOE en hores glorioses i com a bèstia dels cops en moments difícils per al socialisme. Ara és un moment difícil a Catalunya i també a la resta d'Espanya. La força de Podemos no és la mateixa d'ICV, que ha viscut durant molts anys dels quatre militants i el record històric, sobretot de l'època del PSUC. Podemos, encara que hagi rebut un fort correctiu, ha nascut per liderar l'esquerra a l'Estat, i a Catalunya, amb el nou partit que Colau vol fundar, anirà pel mateix camí.

A partir del PSC i el nou partit, Catalunya voldrà recuperar el lideratge de les esquerres, però té entremig el procés cap a la independència que pot sumar o restar vots. De moment el PSC ha triat el lloc còmode per a la majoria de simpatitzants actuals, després de l'abandonament del sector més catalanista, però aquesta elecció, si el nou partit de Colau ho sap treballar bé, li pot suposar encara més desgast i continuar essent un partit testimonial. 

Segur que la Núria Parlon li pot donar molt més dinamisme i empenta que no pas l'històric Iceta, però haurà de lluitar molt i guanyar-se algunes antipaties de figures més intransigents amb el procés i el referèndum. Li desitgem molta sort i encert!

L'engany de C's

Adormits amb el bipartidisme Espanya es va despertar pels crits d'uns regeneracionistes que es presentaven com els grans salvadors de l'estat, massa temps en mans de dos partits tatxats de corruptes i vivint d'esquena de la ciutadania. C's i Podemos venien a sanejar la política.

C's tenia molt clar que s'havia de frenar la corrupció (i el català) i fer fora de la política tots els polítics corruptes. Rajoy no podia continuar dirigint el país! És per això que va pactar amb el PSOE, tot i saber que no sumaven, i atacant Podemos per no posar-s'hi bé. No se'n varen sortir.

El següent pas era pactar amb el gran corrupte, ja no se'n recordaven, la qüestió era ser protagonista. Per això han estat setmanes pressionant el PSOE perquè s'hi posés bé i permetés un nou govern de Rajoy. On és la coherència? No n'hi ha! Els electors som prou babaus que ens ho creiem tot i no tenim memòria. Ja no recordem que Rajoy no podia ser novament president, No! Ara els perversos són els del PSOE perquè no canvien d'opinió. 

Jo sempre defensaré el consens i les negociacions. Això vol dir cedir, però no enganyar la gent. Si els votants de C's haguessin sabut que Rivera pactaria amb Rajoy, potser s'ho haurien pensat dues vegades abans de donar-los el vot.

En una cosa sí que s'ha de donar la raó a Rivera i els seus. El seu gran objectiu de fer fora el català de l'espai públic i retornar-nos al període predemocràtic no ha variat i, si pot pactar amb el PP, ho podrà treballar més còmodament. La corrupció però...

Un pacte contra Catalunya

Avui ens han fet saber que PP i C's han pactat definitivament el suport a la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. De tot allò que havia dit Rivera i els seus amics de frenar la corrupció i de no permetre que persones corruptes tinguin càrrecs polítics, no se n'ha parlat més. Finalment el tema estrella ha estat atacar la immersió lingüística per decret llei.

Aquestes són les maneres de fer de la gent retrògrada que van de progres. Una dreta ultraconservadora i irrespectuosa amb la llibertat dels altres. Una posició que només pot salvar el PSOE si actua amb seny i es fa valdre. El perill és que estigui tan tocat que sigui incapaç de denunciar allò que sempre havia defensat: la immersió lingüística.

El títol d'aquest post no és cap error, perquè el pacte no va contra els catalanistes, sinó contra tots els catalans, perquè ens fa més febles, més ignorants, amb l'excusa que potencien l'anglès. Vergonya haurien de tenir aquells polítics només coneixen el castellà i necessiten traductors arreu on van. La gran solució és convertir les comunitats amb llengua pròpia en trilingüe, quan s'ha demostrat que la immersió lingüística en català ha estat un èxit per a les dues llengües oficials, i que si hi ha una llengua que necessita ser protegida és precisament el català.

Però el pacte és irracional i només aboca odi i ganes d'ensorrar tot allò que la transició va fer de positiu, per quedar-nos només en aquells vicis i privilegis que no hem estat capaços d'anul·lar. Avui és un dia trist per a la democràcia en aquest nostre país, que està ara més que mai en mans del PSOE.

Les calúmnies converteixen els ignorants en carn de canó

Diem sempre que la ignorància és atrevida i en trobem fàcils exemples. Jo diria que no només és atrevida, sinó que pot arribar a ser perillosa. Per què dic això? Doncs, perquè he vist el tuit de la dona canària criticant l'alcaldessa de Barcelona perquè només actua com a tal per als independentistes catalans, i planyent els pobres castellanoparlants barcelonins. La dona no s'havia adonat que les paraules de l'alcaldessa eren en italià. 

És ignorància alimentada per la mala llet de la premsa i molts polítics espanyols que provoquen el rebuig als nostres anhels. Puc acceptar molts errors i a vegades posicions extremes que caldria evitar, però fixeu-vos que només se'ns estima quan ens mantenim submisos i mai quan procurem fer valdre els nostres drets a la singularitat, la llengua i la cultura.

Els que hem viscut el franquisme i reconeixem certs tics dictatorials a governants de l'era democràtica, ens fa molt mal quan ens culpen de provocar l'enfrontament dels catalans, tot defensant la nostra llengua i cultura, la nostra història i la nostra economia. Ens deien que els catalans de les pedres en fan pa. Això per a uns era un elogi, però acabat sent una crítica com a garrepes i usurers. 

A tot arreu hi ha gent que treballa i persones que són uns ganduls. A moltes terres espanyoles la dictadura no els va ajudar gens a treballar la riquesa i esdevenir un poble avançat, però això no en tenim la culpa nosaltres.

Hi ha molta mala llet quan es confon espanyols que nosaltres som uns insolidaris i que només pensem en nosaltres. El més trist de tot és quan això es fa des de dins, i aquí hi té molta culpa el PP i, sobretot, C's.

Continua el xantatge de l'Estat

Un govern que utilitzi el xantatge i les clavegueres no és un govern de fiar. Si tothom ho sap i ho té clar, com és que hi ha partits polítics disposats a donar suport a aquest govern? L'única cosa que se m'acudeix és que ja els hi està bé l'actitud del govern, encara que sigui reprovable perquè el més important és que vagi en contra de Catalunya, objectiu comú.

Tots haureu endevinat que parlo del govern de l'estat, del PP, i de C's que va cedint i fent la vista grossa per acabar donant-li suport. Un fet que només Rajoy podrà impedir si continua posant-se tonto i no vol baixar del burro.

Llegia la notícia que el senyor Montoro només concedirà els diners del FLA a Catalunya si canvien la llei sobre obertura d'establiments comercials, entre altres. És a dir que, per més que tinguem un Estatut retallat i mutilat des d'un principi, el que vol el govern del PP és que fem allò que ells volen, és a dir prescindir de l'Estatut i uniformar la nostra política a la de la resta d'Espanya.

Llavors... Federalistes! encara penseu que amb aquests polítics hi ha cap possibilitat d'aconseguir un estat federal? Només l'amenaça de marxar podria fer canviar algunes coses, i això sent molt optimistes. Ni PP, ni C's, ni bona part del PSOE estan per cedir cap tipus de protagonisme a Catalunya. Llavors que algú no independentista em doni una solució. Tant de bo no calgués la independència perquè se'ns reconegués la nostra singularitat i se'ns respectés, però hi ha alguna sortida possible? Espero amatent.

A Itàlia, dolor i promeses incomplertes

Estem tots pendents de les tasques de recuperació de persones soterrades pel terratrèmol d'aquesta setmana a Itàlia i admirem els treballs dels voluntaris i forces de salvament, que fan el possible per poder salvar el més gran nombre de persones possibles.

Escoltem com el primer ministre italià promet ajudar a totes les víctimes i familiars perquè puguin refer la seva vida a les poblacions destruïdes. Tot són bones intencions, paraules amables i bons desitjos, i jo no voldria fastiguejar ningú amb els meus temors. Uns temors que vénen avalats per l'experiència d'altres situacions semblants, també a Itàlia.

Quan el terratrèmol d'ara fa set anys va sacsejar terres italianes (L'Aquila) amb un balanç de més de 300 morts, el primer ministre italià, en aquells moments el senyor Berlusconi, va prometre ajuda als damnificats i segons he pogut sentir, només s'ha dut a terme un 8% de les obres de rehabilitació i moltes famílies encara no han pogut tornar a casa seva.

Això passa massa sovint. Les promeses incomplertes dels polítics ja no ens vénen de nou, ni fins i tot en aquests casos de dolor extrem. Aquest és un dels greus problemes de la política i un dels motius pels quals hi ha tanta gent decebuda. Fixeu-vos ara en "les negociacions" entre el PP i C's, i diguem-he si no hi veieu la tàctica d'anar diluint totes les propostes i promeses. En què pot acabar tot plegat? 

Incapacitat de dialogar, de consensuar posicions... Només saben jugar amb majoria absoluta i això és un mal símptoma del sistema polític.

Itàlia ha reviscut en pocs anys de diferència dos terratrèmols amb moltes víctimes. Tots ens hi solidaritzem i demanem que els responsables polítics que ara prometen tantes coses, no se n'oblidin novament i deixin sols els afectats amb tots els seus problemes.

El post número 4.001 al gran estratega Albert Rivera

Ahir vaig publicar el meu escrit número 4.000 d'aquest blog, i precisament no vaig tractar un tema polític, tot i ser el més tractat. Això no vol dir que ara canviï d'estil, precisament avui volia comentar un fet que m'estranyava des de feia setmanes i que finalment m'ha quadrat.

Dedico el meu post número 4.001 a C's que finalment s'han decidit a incloure el tema "català" en el plec de condicions per donar suport a Rajoy per aquesta nova legislatura que ja triga en arribar.

M'estranyava molt que un partit com C's que va néixer per fer la vida impossible als catalans que estimem la nostra terra, pensem el que pensem i haguem nascut on ho hàgim fet, no aprofités l'avinentesa per aguditzar la tasca constant del PP per atacar la nostra pàtria.

Estic convençut que el PSC, tot i haver perdut molts militants i dirigents històrics, continua defensant, per exemple, la immersió lingüística. N'estic segur! M'agradaria estar segur que ICV també està en el mateix cantó encara que darrerament hagi adoptat mesures poc clarificadores de què vol per al nostre futur.

¿Encara hi ha algú que dubti del mal que ens podrien fer el PP i C's junts si obtinguessin la majoria absoluta en unes hipotètiques terceres eleccions? No estic parlant d'independència, sinó de respecte a Catalunya en la modalitat que vostès prefereixin.

¿Encara hi ha algú, alguna formació política que es cregui que formant part d'Espanya podem arribar a tenir un sistema polític que sigui més just i respectuós amb la nostra llengua i cultura? El Federal? i qui el defensa a part del PSC? 

Somiar amb la independència és una utopia, ho entenc, però algú em pot convèncer que no ho sigui somiar en un estat federal al regne d'Espanya?

Que cadascú defensi el que cregui més convenient per a Catalunya, però sisplau tingueu els ulls oberts i no us deixeu enredar pel PP o C's, perquè amb ells el nostre país mai podrà avançar. 

La rutina que es pot convertir en novetat

Avui ha estat un d'aquests dies que vas programant a mesura que avança el dia, i al final ha suposat dinar a les 7h de la tarda. Les vacances són una mica això, si sempre anem en horari fixe llavors ja no són vacances. El problema en tot cas és en què has dedicat les hores que t'han fet dinar a l'hora del berenar.

Es tractava de posar en solfa un pis i els càlculs estimats eren d'unes quatre hores, però res, aquestes s'han convertit en vuit o nou. El pis, però, ha quedat gairebé a punt de revista. A punt, penso jo, de que es torni a embrutar. I és que sempre penso en la quantitat de coses que fem i sabem que les haurem de tornar a fer.

Quan neteges la cuina després d'un àpat, saps que tota la deixalleria la tornaràs a utilitzar, i aquells ganivets i forquilles que col·loques al rentavaixelles, al cap de no gaires hores els tornaràs a tenir entre els dits per col·locar-los de nou.

I això amb infinitat d'actes rutinaris: fer el llit, planxar, dutxar-te, estendre la roba... hi ha qui hi dedica totes les hores del dia, i un es pregunta: què podem fer d'especial que no haguem de repetir-ho cada dia un o dos cops?

Hi ha persones que no ho tindran fàcil, però jo sempre penso que es tracta d'actituds i per això un bon sistema és trobar la manera que aquella acció que repeteixes sigui cada vegada diferent. 

Qui s'apunta i desapunta a l'11 de setembre?

Les paraules de Colau no han agradat als dirigents d'ICV. Aquest partit que es va salvar d'un gran fracàs concorrent de la mà de Podemos en el combinat de Catalunya Sí que es pot, veu ara que poques hores després de manifestar que no anirien a la manifestació de l'11 de setembre, l'alcaldessa de Barcelona diu que sí que cal ser-hi, al marge del seu acord o no amb el full de ruta independentista.

No sé la repercussió ni la capacitat de convocatòria de la manifestació d'enguany, però que ningú es cregui que si hi va menys gent és perquè ICV se n'ha desentès. Malauradament per aquesta formació cada vegada té menys electors i per ara només té el recurs de presentar-se en coalició amb altres forces polítiques. Veurem què passa si Colau tira endavant el nou partit.

Tot i així, sí que considero que la manifestació o manifestacions de l'11 de setembre no haurien de tenir com a objectiu únic la independència, sinó procurar acollir totes les persones, agrupacions i partits polítics que estan d'acord amb un canvi dràstic en les relacions amb l'estat espanyol. Hi ha prou motius per reivindicar sense necessitat d'estar tots d'acord amb la independència de Catalunya.

Veurem on ens porten uns i altres, però la societat civil, amb Ómnium i l'ANC al capdavant, haurien de demanar la participació massiva de catalans per provocar un canvi en la política. Que es deixi d'utilitzar el Tribunal Constitucional i s'asseguin a negociar. No crec que s'esborrés massa gent si el lema de la manifestació fos l'exigència de la convocatòria d'un referèndum. Després ja veuríem què vol la societat catalana.

51 morts més a la Turquia kurda

Com que sóc un malpensat i no em refio gens de l'actual líder turc, el primer que he pensat quan he conegut la notícia de la bomba que ha produït 51 víctimes mortals i més d'un centenar de ferits, en un casament kurd, i veient que Estat Islàmic no ho reconeixia i en canvi el govern turc de seguida els acusava, ha estat que potser no es tractava d'un acte d'Estat Islàmic, sinó d'algú que no estima gaire els kurds.

Ja dic que sóc un malpensat i que probablement els causants d'aquesta nova tragèdia per a la població civil haurà esta el grup terrorista Estat Islàmic. Sigui com sigui, però les persones innocents, que en aquest cas estaven de celebració, són les víctimes que pateixen la guerra i el terrorisme amb la seva pròpia vida i la dels seus familiars.

Llegia avui la crònica de Bel Olid, per al diari ARA, des del camp de Vasilika, a Grècia, on entre altres coses explicava que no podia entendre que no obríssim les portes a tots aquests refugiats que malviuen en aquests camps i que l'única alternativa que se'ls ofereix és tornar al seu país que està en guerra. I acabava dient "No entenc que, molt tranquil·lament, puguem dir 'aquests no són dels nostres, aquests no són com nosaltres', i obrir la nevera, fer una cervesa. Fer com que no ens importa que morin en vida, a Grècia, ara".

Què podem fer nosaltres atès que el nostre govern i la majoria de governs europeus giren l'esquena a aquestes víctimes de la guerra? Una guerra que descaradament utilitza l'atac a civils. Ja no es tracta de víctimes col·laterals, sinó dels objectius dels atacs, tant de Rússia com del govern sirià.

Ja sé que el nostre govern té molta feina amb tot això del procés, i que tampoc no en té competències, però alguna cosa s'ha de fer, no? No podem continuar tan tranquils mentre hi ha tantes morts injustes!

Vacances a sis-cents quilòmetres

Dos dies a Bordeaux han servit per fer un parèntesi a les vacances a la vila, per descobrir noves ciutats i poblets de la rodalia, analitzar i reflexionar sobre la vida en societat i agafar forces per encarar un nou curs d'aquí a pocs dies.

Hem caminat força, com acostuma a passar quan visitem ciutats d'altres països, però el cansament es compensa amb la riquesa de poder-hi anar i compartir la vida el més directament possible.

La ciutat de Bordeaux m'ha causat molt bona impressió, amb una bona comunicació del tram i un centre molt interessant, amb carrers estrets i places i racons entranyables, amb més turistes dels que havia calculat trobar-m'hi, però sense la saturació que critiquen alguns barcelonins. Evidentment, no pretenc comparar les dues ciutats. Continuo pensant que els catalans tenim una gran capital.

També han servit aquests dies per desconnectar de la política del nostre país. Veig que no m'he perdut gaire res, i que la situació és bastant semblant a quan vaig marxat. Haurem d'esperar una setmana més per si hi ha cap tipus de canvi.

Liberté Égalité Fraternité

Avui he sopat tot veient un cartell enganxat en una paret on es podia llegir: "Liberté Égalité Fraternité", i de seguida m'ha vingut al cap el lema "Una Grande i Libre". He pensat que no som tan lluny, vull dir que les coses no han canviat tant. Una, encara ara ens estem discutint entre els unionistes, PSC inclòs, i els independentistes. Grande, és una il·lusió que algú encara es creu, i això és greu. Libre, no sé com tractar-ho, ja que el sentit de llibertat depèn dels que governen. Els catalans ens sentim molt poc lliures, i no per ser o no independents, sinó per tenir la llibertat per decidir com ens governem.

He arribat a la conclusió que, encara que hi fem broma, Franco ho va deixar molt ben lligat. Ha tingut uns hereus que han continuat manant i de manera despòtica, i a finals de mes hi tornaran. No n'aprendrem mai!

Per què les altres ciutats són netes i endreçades?

Quan visito una ciutat em fixo, entre altres coses, en la neteja, en si és una ciutat neta o bé és bruta com trobo la meva vila. Haig de dir que en la majoria de les ocasions són ciutats molt més netes que Arenys, i això em desespera. Per què no podem tenir una vila neta i endreçada?

Segur que la política que es segueix, la gestió municipal, no és la més encertada. Probablement els nostres costums i sistema de viure no hi ajuda. El que és cert, però és que els vilatans no som suficientment curosos a l'hora de compartir l'espai públic. 

Arenys de Mar disposa de suficients papereres per no haver de llençar els papers a terra, i si en falta alguna la podem demanar. El sistema de recollida de la brossa sempre es pot millorar, però té en compte les nostres necessitats, i sinó també podem sol·licitar canvis. Hi ha molts gossos a Arenys, però els seus amos i passejadors poden trobar la mata adient perquè el seu gos orini, i recollir les defecacions. On és, doncs, el problema?

El problema és que som bruts i incívics, i només creuríem a base de càstigs. ¿És hora de demanar que la policia local sancioni els que no es comporten com caldria? Si només així hem de fer bé les coses, endavant.

Morint d'èxit per una mala planificació

Les notícies sobre turisme cada vegada són més contradictòries. Ens alegrem que vinguin turistes i visitants d'altres poblacions, però hem arribat a un punt que hi ha ciutats i poblacions que estan morint d'èxit.

Barcelona és el cas que tenim més proper i cada dia hi ha notícies sobre els problemes que ocasiona la massificació turística. Està molt bé dir que volem turisme de qualitat, però aquest no el tindrem si no els podem oferir serveis de qualitat, i en això hi estem tots implicats.

Recordo que pocs dies abans de començar les vacances parlàvem amb una companya de Calella i ens explicava com havia canviat el turisme de la seva ciutat. Calella va començar amb molta força i va aconseguir multitud de turistes que venien per poc cèntims a prendre el sol de dia i a emborratxar-se de nit. Ara, segons sembla, s'han anat tancant els hotels conflictius i ja n'hi comença a haver de més qualitat.

Els hotels són importants, però cal oferir bons serveis i en això no puc dir que no es faci res, però sí que cal treballar-ho més. I no ens podem oblidar de les infraestructures i la mobilitat. Si volem acostar els visitants al centre ho hem de posar fàcil. Avui he trigat tres hores per fer seixanta quilòmetres. La visita ha estat molt bonica, però les enrabiades dins del cotxe han estat sonades.

Els joves d'Arenys fan més viva la festa de Sant Roc

Un any més celebrem la festa de Sant Roc, que no em canso de dir que és realment la gran festa d'Arenys de Mar, amb el permís del nostre Sant Zenon. Sense voler entrar en conflicte entre els dos patrons, la festa de Sant Roc ha esdevingut la festa de la participació. Els grans protagonistes no es contracten, sinó que som els mateixos vilatans que, de manera voluntària i entusiasta, participem en diferents actes que es reparteixen en un parell o tres de dies. 

Ja podem parlar de la tradicional sortida nocturna dels nostres gegants, cada vegada amb sorpreses més interessants; també la tradicional festa de la Pesta; la pedalejada, i com no les tradicionals remullades dels macips i macipes escampats per tota la vila, i un final de festa amb la dansa d'Arenys.

En una època en que la televisió i els grans espectacles han pres un gran protagonisme, on s'acostuma fer-hi acte de presència amb una actitud totalment passiva, aquesta festa de Sant Roc mereix el reconeixement per la seva capacitat de mobilitzar centenars d'arenyencs, sobretot el jovent que tantes vegades critiquem per la seva apatia i poca implicació. 

El meu agraïment a tots els joves d'Arenys que fan possible cada any que la festa de Sant Roc es superi i prengui encara més protagonisme a les nostres vides. 

Uns pressupostos a negociar

Avui llegia que el govern està disposat a negociar els pressupostos amb altres forces polítiques si la CUP no està per la labor. Ja era hora! Fins ara no se n'han adonat? El govern ha de buscar el màxim consens en l'aprovació dels pressupostos i no limitar-se a esperar la resposta de la CUP.

Entenc que la situació no és fàcil amb el procés independentista per entremig, però segur que si vol uns pressupostos més socials trobarà aliats que li votaran a favor. Avui no és tan estrany entendre's si hi ha voluntat, i si no és així quedaran en evidència.

Vull pensar que el govern sap el que està fent i que controla tots els passos presents i futurs, amb totes les circumstàncies, reaccions previsibles i no previsibles, però l'efecte que dóna no és aquest, i això crea desconfiança.

Les darreres notícies fan pensar que Rajoy serà proclamat nou president del govern espanyol a primers de setembre, i per tant molt no canviaran les coses. Amb un Rajoy reforçat pel vot favorable de C's i les batalles internes del seu principal contrincant, el PSOE, apujarà els impostos i es refermarà en el no diàleg amb el govern català i la seva constant lluitat contra qualsevol pas endavant del procés independentista. M'imagino que Junts pel Sí ho tenen clar, i potser no tant la CUP, que continua vivint en somnis sense tocar de peus a terra. Tot i que una de les condicions de C's pel vot favorable a Rajoy és la lluita contra la corrupció, no tinc cap mica d'esperança que avancem en aquest aspecte, sinó que continuarem veient càrrecs públics imputats o com li vulguin dir.

Dades esfereïdores sobre violacions

Avui llegia la notícia que el 98% de les menors de Tumaco, a Colòmbia, han patit abusos sexuals de paramilitars o guerrillers de les FARC. És una notícia escruixidora que fa mal quan et diuen que a sobre les acusen de fer-ho voluntàriament, una cosa que es fa difícil de creure sobretot quan parlen de nenes de 13 o 14 anys.

Ho veus lluny, però no per això no et crema per dins. No pots entendre tanta maldat. Com és possible arribar a ser tan menyspreable i cometre aquest delicte contra víctimes indefenses que acostumen a tenir prou problemes de família i de la societat en general.

Això passa a Colòmbia, però també a moltes altres parts del món. T'adones que les persones no som tan diferents, fins i tot a l'hora d'actuar sense escrúpols ni sentiments. Penses que això no passaria a casa nostra i n'estàs gairebé convençut fins que llegeixes una altra notícia al diari: "Una mitjana de tres dones són violades cada dia a Espanya". Una cada vuit hores! Llavors t'adones que a prop de casa teva hi ha persones que pateixen la maldat d'uns impresentables que no es mereixen viure en societat.

Massa sovint s'ha volgut fer creure que les dones provocaven uns homes amb un desig sexual irrefrenable, com si això fos una excusa, i no una fastigosa manera de veure el problema real. Amb actituds com aquestes no podem dir que tinguem un país civilitzat, sinó que aquests comportaments tan freqüents ens demostren que l'educació al nostre país no funciona, ni el familiar ni l'escolar.

Sovint en aquest blog em queixo d'incivisme, però la violació és un problema immensament superior perquè no es tracta d'una simple manca de respecte, sinó d'un atac directe a la persona, a la seva llibertat de moviments i a la seva vida. Encara ens manifestem poc davant de tanta crueltat.

Nosaltres contribuïm a la netedat de la vila

A la caminada d'avui hem entrat a dins de Canet i passejat per alguns dels seus carrers. Molt a prop del cementiri hi ha una petita plaça, triangular, on es podia llegir un ban de l'ajuntament demanant que si hi veien bosses de la brossa que truquéssim.

A Canet, com a casa nostra, hi ha gent que deixa la brossa on no toca i m'imagino que també quan no toca. Aquests incívics enlletgeixen els nostres carrers i places i encareixen els costos de la recollida. Aquesta manca de civisme i de saber conviure respectant la cosa pública és cada vegada més manifesta i en tenim tots una mica de culpa. A vegades per por a que ens titllin de clàssics no donem l'exemple que caldria als nostres fills. La por a una resposta barroera també evita que avisem el transeünt que llença alguna cosa al carrer.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar té una app per notificar incidències al carrer. Penso que s'hauria de millorar i que permetés adjuntar una fotografia del fet observat. L'altra opció és el correu electrònic. Acostumar-nos a utilitzar aquest servei milloraria els nostres carrers, però això també implica una capacitat de resposta de l'Ajuntament que no tinc clar que estiguin prou preparats. Amb una mica d'esforç per ambdues parts podem millorar la nostra vila, però sobretot eduquem els nostres fills en el respecte als altres i a la vida en comú.

La Mercè Cussó es jubila

La Mercè Cussó ha dirigit la Biblioteca d'Arenys durant 43 anys i ha arribat l'hora de la seva jubilació. Jo vaig conèixer la Mercè molt més tard, sobretot durant els quatre anys que vaig exercir de regidor, encara que la Biblioteca no era competència meva, sí que vàrem tenir tractes per temes de personal i de manteniment. 

Sempre he cregut que la Biblioteca era la porta d'entrada a la Cultura. Era i és la porta més directa per a l'anhelada integració de totes les persones de cultures diferents. I les biblioteques durant els darrers anys han esdevingut quelcom més que un contenidor de llibres, de la mateixa manera que els museus no es poden considerar simples expositors d'art, les biblioteques han anat assumint competències en creació i producció d'activitats al voltant del llibre i de la cultura.

Hi ha treballs que només poden anar bé si se'n té una vertadera vocació, si s'estimen i s'hi dedica més del que caldria esperar. La Mercè ha estimat la Biblioteca i ha lluitat per ella amb totes les forces i convenciment. Jo ho puc constatar i, com jo, moltes altres persones.

M'imagino que treballar amb ella no ha estat fàcil, perquè m'atreveixo a dir que l'exigència a si mateixa l'ha portat a exigir als seus col·laboradors. De totes maneres també estic convençut que les persones que hi han treballat, també ho han fet per vocació, i s'hi han dedicat totalment.

Agraeixo la feina que la Mercè ha fet durant tots aquests anys, la paciència que ha tingut quan no ha rebut la resposta que esperava, i la seva lluita perquè la Biblioteca pogués créixer de manera continuada, vencent tots els obstacles. Arenys de Mar fa molt temps que parla d'una nova Biblioteca, i jo penso que en aquests moments és la primera prioritat cultural de la vila. Esperem que el govern, amb el suport de l'oposició, desencalli la situació i puguem veure realitzat el somni de la Mercè Cussó i de tota la vila. Gràcies Mercè!