Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

Famílies descontentes

Arran del període d'inscripcions a l'escola i una vegada coneguda la resposta del Departament d'Ensenyament, a Arenys hi ha moltes famílies descontentes. En concret hi ha dotze famílies que havent escollit l'escola Joan Maragall se'ls ha informat que el seu fill o filla haurà d'iniciar el curs I3 a l'escola Sinera. Avui s'han manifestat davant de Serveis Territorials, a Mataró, exigint que s'obri una nova línia a l'escola.

Només les famílies afectades poden entendre i argumentar en contra de la decisió del Departament, que sembla que no té cap mena d'intenció d'obrir aquesta tercera línia en considerar que a Arenys de Mar hi ha l'alternativa de l'escola Sinera, on hi ha vacants suficients.

Per què no volen anar a l'escola Sinera? Per la línia pedagògica? Per les referències que puguin tenir del seu funcionament? Per la situació dins del municipi? Estem parlant d'escola pública i, per tant, no hi entra la discussió d'escola pública sí, escola privada no. Per cert, si no ho tinc mal entès, l'escola privada d'Arenys ha pogut acollir totes les sol·licituds, sense que n'hi sobri ni li falti cap plaça.

Crec que seria interessant saber els motius de les famílies per rebutjar l'alternativa que els dona el Departament i potser trobaríem la manera de resoldre un problema que passa aquest any, però que pot continuar passant en el futur.

D'altra banda, però, cal parlar de la matrícula viva. Aquelles incorporacions d'alumnes al llarg del curs, a mesura que van arribant a la nostra vila, i que tradicionalment és alta. En aquests moments, amb les places ofertes i les inscripcions realitzades, sembla que només quedarien dues o tres places vacants en tot Arenys. És evident, doncs, que si no canvien les coses, hi haurà problemes per encabir els nous alumnes, i la solució serà ampliar la ràtio. Una solució que no agrada a ningú, ni a les famílies ni als mestres, i que tampoc hauria d'agradar als responsables del Departament.

Aquesta escassetat de places per acollir la matrícula viva podria ser un bon motiu per accedir a la petició de les famílies. D'aquesta manera solucionaríem dos problemes a la vegada. Satisfaríem les famílies que volien una escola i els n'ofereixen l'altra, i evitaríem haver d'augmentar la ràtio durant el curs escolar. És complicat això? Si ho han plantejat així al Departament, quins arguments donen per no acceptar-ho? 

En què quedem? Volem escriure bé o no cal?

Avui potser no hauria d'escriure el post, després de vint anys de fer-ho diàriament. I dic que potser no l'hauria d'escriure pel perill de no dir-la gaire grossa.

Quan em disposava a iniciar l'escrit m'he assabentat del canvi d'opinió del Departament d'Ensenyament del nostre país sobre l'ortografia als exàmens de selectivitat. És evident que des de fa una colla d'anys tenim un problema, i aquest és la manera com funciona la Conselleria d'Ensenyament amb canvis de criteri constantment, però també amb criteris que fan vergonya.

Els meus fills, que són encara prou joves, parlen de la generació actual dels estudiants, com si ells tinguessin cinquanta anys. S'adonen que avui no s'exigeix com s'exigia en la seva època d'estudiant. Imagineu-vos si ho comparéssim amb la nostra generació, aquells que estem a punt de fer la setantena.

L'altre dia s'anunciava que les faltes d'ortografia només restarien punts en les proves de llengua, cosa que permet que en les altres disciplines els correctors els caigui la cara de vergonya llegint segons quines paraules o frases fins i tot inintel·ligibles. No anem bé!

Al final dels estudis obligatoris els alumnes obtenen el nivell de català que els eximeix de les proves que en el nostre temps havíem de superar si volíem accedir a segons quins treballs. Llavors entens per què la gent escriu tan malament. A la meva època disculpàvem els nostres pares que escrivíssim malament en català, perquè no havien tingut l'oportunitat d'estudiar-lo. Ara, que els alumnes l'han pogut estudiar, també els haurem de disculpar? De què? De ser governats per uns ineptes?

Ens queixem i lamentem tot el que està passant al País Valencià o les Balears en contra del català, pels pactes de govern de Vox i PP. Certament és lamentable i vergonyós. Però potser ens hauríem de preocupar del que està passant a Catalunya, amb un Departament d'Ensenyament que caldria reformar de dalt a baix. Són massa anys d'actuacions anòmales i distorsionadores. El nivell formatiu és cada vegada pitjor, i no sé si en tenen la culpa els mestres i professors, o els nostres dirigents que naveguen dia rere dia, sense tocar de peus a terra, ni saber dirigir la nau.

Només existeix allò que veiem

Sempre s'ha dit que només existeix allò que es diu o es mostra, o si més no aquesta és la impressió que tenim. Estem molt acostumats a llegir les notícies. Abans ho fèiem a través dels diaris i la ràdio, més tard la televisió. Avui tenim les xarxes socials que ens bombardegen amb informacions, que no sempre són verídiques i que, per tant, hem d'aprendre a contrastar i no creure'ns-ho tot de seguida.

Tant amb un sistema o un altre, l'efecte sempre és el mateix. Si cada dia ens expliquen que hi ha guerra a Ucraïna, tindrem molt clar que allà hi ha guerra. En el moment que deixin d'informar d'Ucraïna podrem pensar que s'ha acabat la guerra i això, no és necessàriament cert. I si no que els hi preguntin als sudanesos o els congolesos.

Per altra banda, hi ha notícies que ens arriben de tant en tant, i que a diferència del que comentava abans, en aquest interval de silenci no ha passat res. Per tant, ens diuen el mateix que ja sabíem. No hi ha cap novetat. Llavors et preguntes a què treu cap que te'n tornin a parlar? És que no hi ha res més interessant i viu a comentar?

Us poso l'exemple del tren orbital que segur que n'heu sentit a parlar moltes vegades. És aquell tren que hauria d'unir diferents ciutats catalanes sense necessitat d'anar a parar a Barcelona. Sortir de la centralitat que tant ens queixem d'Espanya. Doncs ara en tornen a parlar. Hi ha alguna novetat al respecte? No! Tot està igual, però a algú li ha interessat treure-ho del calaix i recordar-nos que fa molts anys se n'havia parlat i s'havia arribat a dir que seria un projecte a iniciar en un període de temps no massa llarg. I aquí estem.

M'agradaria pensar que un dia es posarà la primera pedra perquè sigui una realitat, però temo que no tindrem aquesta sort. Potser els nostres nets... ves a saber!

És cert que la construcció de l'eix transversal, per carretera, va ser tota una revolució. També es va criticar, sobretot per una part d'ecologisme mal entès. Esclar que parlar de tren és parlar de transport públic, i en aquest aspecte el nostre país està molt endarrerit. No cal esmentar el corredor del Mediterrani, oi?

Romanent per a què?

Avui Ràdio Arenys s'ha fet ressò del romanent de tresoreria acumulat amb què es tanca l'exercici econòmic de 2024 a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i és bo aturar-nos-hi un moment. La xifra resultant és de gairebé 15 milions d'euros. Diners que queden a disposició per ser gastats en millores per a la vila. Diners que no s'han utilitzat en els anteriors exercicis, però que malauradament tampoc en podrem disposar si no canvien les coses.

Les males arts aplicades en la política fan que, sovint, paguin justos per pecadors. Com que històricament hi ha hagut ajuntaments que han malgastat els diners, endeutant-se més del compte, es redacta una llei per limitar la despesa que han de complir tots els ajuntaments, també aquells que han actuat amb cautela i evitat un excés d'endeutament.

Arenys de Mar, tradicionalment ha tancat els exercicis econòmics amb estalvi, la qual cosa també cal analitzar-ne els motius, que no sempre són positius. El problema rau, però, que el nostre ajuntament és ric, però no podrà invertir en projectes prou necessaris. Millorar el clavegueram, per exemple, però n'hi ha més.

La gestió pública té moltes mancances i l'eficàcia i l'eficiència acostumen a faltar-hi sovint. No sempre es fa bon ús dels diners públics, invertint potser en coses que no són prioritàries, i sobretot amb una manca de seguiment i fiscalització d'aquestes inversions, amb el resultat de despeses excessives. 

A tot això també s'hi ha d'afegir tota la problemàtica al voltant de les licitacions d'obres i serveis, amb un resultat força negatiu, ja sigui perquè les empreses guanyadores no són sempre les millors, i que de tant en tant abandonen les obres a mig fer. 

Cal insistir que no es pot posar en el mateix sac tots els ajuntaments i diferenciar aquells que inverteixen amb seny, d'aquells que tenen la butxaca foradada. De totes maneres, però, és necessari que els nostres polítics i tècnics municipals, tinguin una formació adequada de com s'han de gestionar els recursos públics, en la línia del que hem de seguir quan ens referim a l'economia familiar.

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Qui ens defensa davant l'administració local

Aquest passat divendres vaig assistir a la taula rodona programada per l'Ateneu, amb la participació de quatre defensors de la ciutadania, tres en exercici i l'emèrit d'Arenys de Mar. Era un capaltard complicat, ja ho vaig comentar en aquest blog, perquè coincidien diferents actes prou interessants, que t'obligaven a triar-ne un i perdre't els altres.

Va començar l'acte la nostra defensora, la Teresa Verdura, després d'una introducció de l'estil a què ens té acostumats la Joana, la responsable de cultura de l'entitat, resumint molt bé quin és el paper dels síndics locals. La Teresa, que aquest dilluns presentarà la memòria dels anys 2023 i 2024, en un ple monogràfic, va cedir ràpidament la paraula als altres síndics convidats, en Francesc, de Palafrugell, que va ser molt clar i pedagògic, i la Marcel·la, de Tiana, que ens va explicar molt bé com es desenvolupava la seva feina. En Manel Pou va, d'alguna manera, cloure l'acte, amb el detall d'algunes de les seves actuacions que en guarda bona memòria.

Tot i que la institució dels síndics és de caràcter voluntari, i a Catalunya no arriben a la cinquantena, la seva feina és encomiable. Bàsicament, es tracta de defensar els vilatans davant l'administració local, si aquesta no dona resposta a les seves sol·licituds, o la que reben no els satisfà. Això no treu, però, que l'abast de la seva tasca no s'eixampli molt més, en la línia de defensar els vilatans davant de situacions que no sempre són fàcils de resoldre, ja sigui per les dificultats que hi posen les empreses i altres institucions, o els mateixos problemes de convivència, contra els quals no estem prou preparats.

A l'espera que la futura llei dels síndics o defensors locals arribi a aprovar-se i es pugui regular amb més formalitat i menys voluntarisme, cal agrair els governs municipals que han acceptat el repte de tenir algú que els fiscalitzi i que a vegades els pot arribar a complicar l'existència. Tot sigui per al bé de la majoria dels vilatans!

Des d'aquí agrair la tasca que realitzen aquestes persones, escollides pels nostres representants polítics, en sessió plenària. De manera especial a la Teresa Verdura i en Manel Pou, les dues persones que han tirat endavant la institució a la nostra vila, i que han ajudat a humanitzar la nostra societat, que no sempre està a l'altura de les circumstàncies.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

Ens fan triar, i és una llàstima!

Els divendres a la nostra vila es concentren molts actes que sovint tens problemes a l'hora d'elegir-ne un. I és una llàstima perquè no podem dir que a Arenys hi ha gent per a tot, ja que si ens fixem en les persones que acostumen a assistir als actes culturals t'adones que hi ha un gruix de gent que te'ls trobes gairebé sempre, als quals se n'afegeixen d'altres en funció del tipus d'espectacle o conferència. Això fa, doncs, que si a la mateixa hora hi ha més d'un acte, el repartiment dels assistents va en detriment de les respectives convocatòries, i et pots trobar amb la sala mig buida, i sap greu.

Aquest darrer divendres de maig, per exemple, a les 19 hores, pots anar a l'Ateneu a la taula rodona de defensors de la ciutadania, amb la participació de la nostra defensora, la Teresa Verdura, però també a la Biblioteca, amb una taula-debat on es parlarà de la història de l'independentisme, amb l'ombra de Fèlix Cucurull. A la mateixa hora, a la sala de plens de l'ajuntament, ens presenten l'Atles d'Ocells Nidificants del Maresme. A tot això cal afegir-hi que l'Aula d'Extensió Universitària, que mou a molts arenyencs, tenen programada una sortida a l'Auditori de Barcelona.

No em direu que no es tracta de tres xerrades prou interessants i que voldríem ser-hi a primera fila. Doncs, no podrà ser. Haurem d'escollir-ne una i descartar-ne les altres dues, i els socis i seguidors de l'Aula, se les perdran totes tres. Tot plegat és una llàstima, oi? Com ho podríem resoldre?

Tot i que durant la setmana hi ha força activitat cultural, segur que trobaríem uns dies per repartir l'oferta d'actes que es concentren els divendres. Entenc, però, que el divendres és un bon dia. Probablement, el millor de tots, tenint en compte que la majoria de la gent fa festa el cap de setmana. Però no tothom!

Si aquests actes que he esmentat els programessin en dijous o dimecres, hi aniríem? Aquesta és una bona pregunta i la resposta podria orientar els programadors a l'hora de decidir què es fa. Disposar d'una agenda que tothom pot consultar per poder-se programar la setmana és important. Això ja ho tenim. Ara ens faltaria engrescar la gent a assistir als actes entre setmana, i d'aquesta manera no ens els perdríem.

Aquest divendres, a les 19 hores, però, no us quedeu a casa! Qualsevol dels actes que escolliu per assistir-hi, segur que us plaurà i en sortireu contents. No badem!

Què passa amb la licitació de contractes públics?

Arran de la renúncia de l'empresa que va guanyar la licitació per a la gestió del trenet a la nostra vila, he volgut reflexionar sobre el que està passant en els concursos per a la contractació de serveis del nostre ajuntament. En la majoria dels casos es presenta una sola empresa, i també s'ha donat el cas d'haver-la de declarar deserta.

El fet de no poder escollir entre diferents ofertes és un problema per a la nostra administració. Ens queixem dels monopolis dels serveis on no hi ha competència (em ve al cap ara la concentració bancària) i ara ens trobem que a l'hora de contractar un servei públic, no tenim l'opció d'escollir la millor proposta.

La renúncia d'aquesta empresa, que ha preferit incomplir el contracte signat i quedar-se amb un altre més avantatjós econòmicament, no seria tan greu, si en la licitació s'hi haguessin presentat més empreses. Ara, no tenim recanvi, i a les portes del mes de juny es fa impossible disposar del trenet per aquest estiu.

Si repassem les darreres licitacions veurem que hi ha altres casos tant o més greus, sobretot tenint en compte l'abast del servei i la repercussió que podria tenir una renúncia, quan es tracta de serveis essencials. Parlo de la recollida selectiva de la brossa, que només va rebre una oferta i que s'ha de posar en marxa el dia 1 de juny. Ens ha passat amb l'escola bressol, amb l'escola de música, i tot un reguitzell de contractes. Per no parlar d'aquelles subcontractacions, sobretot en obres, que acaben deixant la feina a mitges.

On és el problema? Estem elaborant uns plecs tècnics i administratius de manera errònia, que no interessen a pràcticament ningú? Falten empreses disposades a treballar per a l'administració pública, amb tot el que representa? Com es pot resoldre aquesta manca d'interès de les empreses per concursar a l'administració?

Crec que seria bo analitzar els motius d'aquest desinterès. No es tracta de culpar a ningú, sinó d'intentar millorar les ofertes perquè resultin atractives a més empreses, i que aquestes, si hi són, surtin de sota les pedres per aconseguir donar el servei. El preu és un incentiu, però no ha de ser l'únic.

Es fan estimar!

De fet, no hi confiava gens. Els polítics d'arreu acostumen a posar els interessos particulars per sobre de tot, i després volen que confiïs en ells. S'ajorna una vegada més l'oficialitat del català a la Unió Europea. Segur que hi trobarem prou motius perquè la cosa sigui així, però també és cert que el més greu de tot és el posicionament del PP espanyol i català.

Els socialistes espanyols ara van de bons, però tots sabem que els mou l'interès per continuar governant a Espanya. Si no depengués dels vots dels partits independentistes catalans, no hi tindrien cap mica d'interès, i probablement actuarien com ho ha fet el PP.

Burxar per impedir que el català sigui oficial al Parlament Europeu és una bona manera de demostrar l'amor que ens tenen. No ens ve de nou, perquè des del primer dia sabem com pensen i què esperen de nosaltres. Si els féssim nosa, ens deixarien marxar, però ens necessiten, al mateix temps, però, que ens maltracten i humilien. I ho fan des de Madrid, però amb la conxorxa dels populars catalans. 

Haig de fer un esforç per no posar-los tots al mateix sac. Estic segur que algun n'hi deu haver que actuaria diferent, no obstant això, es deuen al partit, i la direcció és taxativa. El PP català mai ens ha defensat davant de Madrid. Per què ho hauria de fer ara?

És molt trist tot plegat i segur que hi ha coses més importants, en aquests moments, que caldria resoldre. Tot i això, però, la seva actuació és mesquina i traïdora. El seu odi cap a nosaltres no ha deixat mai d'existir. L'excusa que és una actuació política, com ho és la dels socialistes, que necessiten els nostres vots, no justifica aquesta manera d'actuar. 

No es fan estimar. Ens fan menysprear-los, encara que nosaltres no actuaríem de la mateixa manera. Per més influència que pugui tenir el món de la política, hi ha uns valors que mantenim i respectem. No caurem tan avall com ells. 

Què hem de fer? Nosaltres tenim una feina important i és fer respectar la nostra llengua. No canviar d'idioma perquè és la manera de fer-nos respectar!

S'ha tornat completament boig!

Diu que s'ha tornat boig! Perquè continua atacant i matant víctimes innocents, però ell no es veu la biga a l'ull. Ell continua defensant el seu amic Netanyahu que està massacrant els palestins de Gaza, i es queda tan ample!

Ho afirmava el president dels EUA després dels nous atacs, i intensos, a Ucraïna. Uns atacs que coincideixen amb les negociacions de pau entre ambdós països. Algú es creu que Putin vol aturar la guerra? El president rus només aspira a guanyar-la, conquerint la totalitat del país veí. Entretant va donant llargues i enredant a tothom.

Trump no té cap consideració vers els ucraïnesos. El que li molesta és haver-se d'empassar les seves paraules, quan va dir que en poques setmanes aturaria la guerra. Es creia molt llest, però Putin el guanya, i sap que el president nord-americà és un bocamoll, que fa moltes promeses, es creu el rei del mambo, però a l'hora de veritat no està aconseguint res, més enllà de desestabilitzar el món, amb les seves decisions i contra decisions constants.

Seran quatre anys molt durs i desitgem que hi hagi poques coses irreversibles. Sigui com sigui, però, recuperar la situació prèvia a la seva arribada al poder, per segona vegada, no serà fàcil. El mal es provoca a l'instant. El bé costa molts anys i esforços.

Estem farts de les declaracions miserables que juguen amb els sentiments de la gent. Si realment està preocupat per les morts dels ucraïnesos, també ho hauria d'estar per la mort dels palestins. A Ucraïna potser no hi pot fer pràcticament res, però amb el genocidi de Gaza, sí. Que no sigui tan miserable, i no ens vulgui enredar a tots!

Màrqueting telefònic no desitjat

Subscric l'article de Fernando Trias de Bes, al diari ARA, demanant que es prohibeixi, per llei, el màrqueting telefònic, i no limitar-se a regular-lo o moderar. Estic fart de les trucades que no m'interessen i que no tinc manera d'evitar. També, com diu l'articulista, em vaig donar d'alta a la llista Robinson, però em continuen trucant. No sé si sense ser-hi inscrit em trucarien més que ara, però són massa les trucades que rebo diàriament.

No pot ser que els ciutadans hàgim de patir aquesta invasió de trucades, que ens molesten i que no desitgem. Fins i tot a les empreses amb qui tinc alguna mena de contacte, els demano que tot allò que em volen explicar per telèfon, m'ho passin per escrit. A diferència de les trucades, els escrits els llegeixes, si vols, quan et ve de gust, i no t'interfereixen a la vida diària.

Entenc que en un món amb tantes mancances reguladores i amb uns resultats sancionadors tan minsos, reclamar que et deixen de fer trucades no desitjades és una utopia. Malgrat això, no es pot deixar de denunciar-ho i exigir més contundència en la defensa de la població, davant d'aquest abús comercial.

No cal dir que al costat d'aquest màrqueting telefònic hi ha una massiva tramesa de notificacions, correus electrònics i missatges fraudulents, que només busquen la manera d'enganyar-te i estafar-te. Això és molt més greu, i caldria encara més esforços per reduir i, a ser possible, eliminar. Entre una cosa i l'altra, no vivim tranquils i ens genera un sentiment de desconfiança que fins i tot ens fa col·locar empreses de bona fe en el sac dels malintencionats.

Reitero que escrivint aquest post tinc la impressió d'estar cridant al desert, però sento la necessitat de protestar públicament contra aquesta manera d'emprenyar-nos i intentar, alguns, vendre'ns allò que no desitgem comprar, i d'altres, enredar-nos per buidar el nostre compte corrent.

De qui és la culpa?

Aquests dies estic llegint molts comentaris a les xarxes socials parlant de la brutícia i desperfectes que pots trobar als carrers i places de la nostra vila. Els participants en el debat discrepen sobre la responsabilitat i les mesures a prendre perquè no es deteriori més la imatge d'Arenys. Ens estem acostumant a trobar-ho brut. Ja no ens ve de nou i arribem al punt de no immutar-nos. Està bé que se'n parli, perquè vol dir que encara hi ha sensibilitat. S'han de trobar solucions, perquè no es quedi tot en comentaris i crítiques, i la vila es renti la cara.

Si detectem bretolades, bosses mal tretes o andròmines escampades pel carrer, no hi ha dubte que els responsables són les persones que fan malbé el mobiliari urbà o no treuen la brossa com caldria. Una altra cosa és el paper que ha de jugar l'ajuntament per intentar trobar una solució i evitar que aquest desmanec es vagi ampliant i cada vegada siguin més les persones que incompleixen la normativa. De tots és sabut que si et trobes un lloc endreçat i net és més fàcil contribuir en la netedat. Si ho veus brut, tot i que no hi hauries de col·laborar, entenc que per algunes persones els sigui més fàcil ficar-hi cullerada.

Quan s'elaboren unes lleis, ordenances o reglaments, s'inclou l'apartat de les sancions, que pot fer molta mandra de posar en pràctica, però acostuma a ser la manera que la gent s'hi pensi dues vegades abans d'infringir la norma. Al nostre municipi, tradicionalment no s'acostuma a sancionar gaire i es dona la paradoxa que de denúncies se'n fan, però a l'hora de sancionar, es queden en un calaix.

No es tracta d'animar el govern municipal a sancionar a tort i dret, però si no s'aconsegueix posar una mica d'ordre, potser caldrà ser més exigent i coaccionar a base de multes els brètols, incívics i irrespectuosos amb l'espai públic i les seves normes.

Últimament, s'han elaborat i modificat ordenances amb elements que caldrà veure si es fan complir. De moment, els carrers van plens de patinets amb joves i no tan joves circulant sense casc, o per llocs prohibits. Els gossos continuen pixant a les façanes de les cases. Ara ens diuen que les platges seran zones lliures de fum. Els banyistes no hi podran anar a fumar, i la pregunta que em faig és quin grau de compliment hi haurà? També, quin control se'n farà? Les normes es fan per complir-les, i si no s'és capaç de controlar, potser és millor no elaborar-les. Tot això no ens eximeix de ser cívics i respectuosos. És massa fàcil donar la culpa als altres!

Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

Prou genocidi!

És molt trist que després de tant temps denunciant el genocidi que està cometent el govern israelià contra el poble palestí, ens trobem en la mateixa situació. Tot queda en denúncies i exclamacions, però els morts continuen augmentant. A què esperem? 

S'amenaça amb represàlies sense tenir la certesa que es puguin complir, o fins i tot, sense que es vegin gaires ganes per part dels països europeus, de portar-les a la pràctica. Correm el perill de quedar-nos amb l'anècdota. Prohibir la participació d'Israel al festival d'Eurovisió? Tancar l'oficina comercial de la Generalitat a Tel-Aviv? 

Fa temps que el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres d'arrest del president Netanyahu, i de què ha servit? No només perquè té aliats poderosos que l'emparen, com els EUA, sinó perquè no hi ha manera de fer-lo asseure a la cadira dels acusats de crims de guerra.

És indignant veure tot el que passa. I ara ens lamentarem dels trets que han rebut diplomàtics europeus en la seva visita als territoris ocupats. I dels milers de morts, víctimes de les bombes, però també de la fam? No es tracta de manca de sensibilitat, sinó de maldat injustificable, i emparada pel silenci de tots els estats. 

Qui es creu tot el que declaren els governs europeus quan es posen a la boca el govern israelià? Algú confia que es farà alguna cosa per fer desistir la crueltat de les autoritats israelianes? 

Se'ns acaben les paraules. Aquest odi que s'encomana i que no hi ha manera de fer fora. Ens resulta més fàcil pensar en tot el que va passar el segle passat, que no pas aguantar la mirada davant d'uns fets que estan succeint en aquests moments.

He acabat el vocabulari. Em repeteixo. És indignant! No ho podem aguantar més. Hem d'exigir els nostres governants que es deixin de discursos i passin als fets. Si necessiten el nostre suport que ens diguin què volen que fem, però nosaltres sí que sabem que han de fer: tallar tots els vincles amb els genocides, costi el que costi. Fora embuts!