Evitar l'exclusió social

Parlar d'immigració suposa un risc. Hi ha persones que, amb desconeixement de la realitat legal, opinen sobre el fet migratori, o més aviat es dediquen a carregar totes les culpes a les persones immigrants. Si intentes explicar què passa realment i amb què es troben les persones que venen de l'estranger, se't tiren a sobre sense escoltar i voler entendre-ho. Com en totes les coses, hi ha divisió d'opinions, i això no ha de ser negatiu. El problema és quan no es volen escoltar els arguments dels altres.

Avui llegia que el PSOE estaria a favor de regularitzar la situació dels estrangers que viuen a casa nostra. Davant la notícia han sortit totes les veus contràries a la immigració i que acostumen a culpar-los de tots els mals. La realitat, però, és que la legislació vigent no facilita la vida dels immigrants, amb moltes traves per poder treballar i, per tant, obtenir recursos per viure.

El nostre país té un problema de baixa productivitat, salaris baixos i poca qualificació dels treballadors. Aquest panorama és ideal perquè vinguin moltes persones d'altres països, perquè en el fons ens falta mà d'obra, però difícilment ens aixecaran el nivell de productivitat. Tampoc els salaris milloraran, i en conseqüència el poder adquisitiu continuarà baix. És el peix que es mossega la cua.

El risc d'exclusió social és alt al nostre país. Llegia l'altre dia un article on deixaven clar que avui dia tenir feina no és, necessàriament, la clau per sortir de la pobresa. Amb feines tan mal pagades resulta difícil arribar a final de mes. Si a tot això hi afegeixes persones que tenen complicat trobar una feina, simplement perquè no disposen de permís de treball, el risc d'exclusió s'amplia i això té greus conseqüències.

Cal diferenciar, doncs, tots els paràmetres i no simplificar-ho. Si el govern no simplifica els tràmits per obtenir el permís de residència i de treball, eliminant el bucle que fa impossible ambdues coses, o si més no ho complica exageradament, no aconseguirem una situació estable, ni un mercat del treball transparent i normalitzat. 

Amb la regularització de les persones arribades al nostre país s'hi haurà d'acompanyar les millores laborals, no només la reducció horària, que sembla que és l'única cosa que tenen a la ment els sindicats. Cal més formació, nivell salarial més alt, i millorar la productivitat. Si no treballem amb aquests objectius, estarem donant cops de pal cec sense aconseguir avançar econòmicament i social.

Pausa democràtica

Aquest cap de setmana el món polític europeu girava al voltant de les eleccions de tres països on l'extrema dreta podia fer molt mal. La tendència a créixer no ha desaparegut, però és cert que els resultats no són els que s'esperaven i d'alguna manera totes les persones que creiem en la democràcia i el respecte als drets bàsics de convivència hem respirat alleujats.

Romania probablement ha estat la que ens ha sorprès més, després d'una tendència que feia pensar que l'extrema dreta arrasaria. La decisió del seu tribunal constitucional de fer repetir les eleccions, després de la victòria del seu líder ultradretà semblava que feia presagiar una gran victòria del seu partit polític, però no ha estat així. La Unió Europea respira tranquil·la, i també Ucraïna, atès que el líder de la força extremista és antieuropeu i contrari a l'ajuda al país atacat per Rússia.

A Portugal, on els socialistes van perdent pistonada, els conservadors han aconseguit quedar en primera posició a l'espera que els hi encarreguin la constitució del govern. Un govern que no tindrà el suport majoritari del seu Parlament, i caldrà veure com s'ho fan per tirar endavant i evitar noves eleccions. Em porten moltes de seguides!

I a Polònia sembla que també els pitjors temps de l'extrema dreta han donat pas a una situació més tranquil·la i que, si més no de moment, no hi ha un perill imminent de fer oposició dins del grup dels vint-i-set. Hongria continuarà essent l'ovella negra d'aquesta Unió Europea que necessita definir clarament què vol ser en un futur, sobretot ara que els EUA, amb el president Trump, l'han deixat a l'estacada i tirat per terra totes les consideracions de col·laboració que des de la final de la Segona Guerra Mundial havien tingut.

No crec que la tendència a l'alça s'hagi aturat. Potser es tracta d'una pausa que hauríem d'aprofitar per reflexionar què hem de fer per recuperar la normalitat democràtica que molts pensàvem que era irrebatible.

Un festival obsolet

Ahir es va celebrar el festival d'Eurovisió. Un festival que vaig deixar de mirar fa molts anys. Els meus records són d'aquells anys d'un sol canal de televisió, en blanc i negre, i època franquista. Varen ser els anys de la Sandie Shaw, amb la cançó Puppet on a String (1967), la Massiel, amb La, la, la (1968), o la Salomé, amb Vivo cantando (1969).

Segur que el nivell dels cantants i de les cançons no ha variat gaire, però abans teníem poques ocasions d'escoltar música d'altres països i estils, i amb poca cosa t'acontentaves. Tampoc no teníem alternativa televisiva, i poc més.

Si avui en parlo, no és perquè n'hagi fet un seguiment, sinó perquè ahir mateix em vaig assabentar que era el dia del festival, i que els responsables del mateix havien amenaçat a la televisió espanyola amb una sanció si els comentaristes parlaven de Gaza. Ja sabeu que Israel, tot i no ser un estat europeu, fa anys que hi participa. Potser perquè el principal promotor és una empresa israeliana, o perquè els europeus ens ho hauríem de fer mirar.

Fa temps que no llegeixo articles en defensa d'Israel. A Catalunya teníem i tenim alguns articulistes que sempre els han defensat. Potser ara prefereixen tancar la boca i esperar millors temps, després de veure tot el que està fent el govern israelià. No podem culpar els seus ciutadans, més enllà de la seva responsabilitat a l'hora d'escollir els seus governants. El que està fent Netanyahu i el seu govern no té cap mena de justificació, i el paper que juguen els nostres dirigents, tampoc.

He vist que la representant espanyola, que desconec totalment, va quedar classificada en els darrers llocs. Crec que és la tònica dominant. Desconec els criteris i els responsables d'elegir el representant de l'estat, però en tot cas no deuen tenir gaire bon gust. No he escoltat la cançó, ni en tinc cap mena de ganes. Només veient les imatges, sense so, per les xarxes socials, ja n'he tingut prou. A més, un festival que es posiciona d'aquesta manera amb relació a Israel, ja està tot dit. Crec que Rússia està exclosa per qüestió política. Si és així, per què en aquest cas s'ha exclòs i en el cas d'Israel, no? Algú m'ho pot explicar?

Morir de fam

Encara avui ens escandalitzem quan veiem imatges dels crematoris dels camps de concentració del nazisme, del segle passat. No podem entendre com es va poder arribar a aquella situació. Com la humanitat va permetre que uns criminals prenguessin el poder i massacressin la població. 

Totes aquelles imatges i les versions que ens han arribat fins als nostres dies ens han corprès i dolgut. Tot això, però, sembla que no ha servit de res. A ple segle XXI, malgrat el coneixement del que va passar fa vuitanta anys, repetim escenes i situacions crítiques que no hauríem de permetre ni consentir. Hauríem de ser capaços de rebel·lar-nos i denunciar públicament els causants de tanta misèria i dolor. Nosaltres, des del nostre entorn i possibilitats, i els nostres dirigents polítics des de la posició que ostenten en representació nostra a les institucions governamentals.

Com és possible que un genocida, com és el primer ministre israelià, pugui estar matant de fam a la població de Gaza i que ningú sigui capaç de parar-li els peus? De què serveixen les nostres institucions? Per què existeix una organització mundial i un tribunal internacional, si no fan res per aturar al salvatge de Netanyahu?

Tots som responsables de tanta maldat, cadascú en la seva mesura, i les paraules i clams no serveixen per a res, si no s'actua de manera dràstica per aturar els salvatges genocides.

Soc conscient que Gaza no és l'únic lloc del món on les persones moren injustament. Podríem fer un repàs exhaustiu de tots els racons del planeta on la mort és constantment present, per culpa d'unes guerres injustes promogudes per uns dirigents insensibles i cruels. Gaza, però surt a tots els telenotícies i diaris escrits. No podem excusar-nos en el desconeixement. Tots ho sabem i no fem res.

Des d'aquí denuncio aquells dirigents que, podent intervenir per redreçar la situació, es renten les mans o, com a molt, s'excusen en les dificultats que ben segur hi ha per implicar-s'hi, però que davant la cruesa de la realitat i la mortaldat ocasionada, haurien d'arremangar-se fins a aconseguir fer fora aquest criminal sense escrúpols que ha embrutat la civilització humana.

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

No era un criminal perillós?

No només les paraules se les endú el vent, sinó també tota la paperassa, acords i decisions signades. I ens hi hem d'anar acostumant, si no ens volem desesperar i trencar la baralla.

Això ho dic arran de la trobada del president Trump i el president interí Ahmed al-Sharaa, un exlíder d'Al-Qaida, que ja no deu ser tan dolent. 

Em sembla molt bé que la gent es trobi, parli i intenti millorar les relacions, però em sorprèn, encara, els canvis d'actitud en funció dels interessos de cada moment. Realment hem perdut la memòria, o millor dit, no tenim gens d'interès de recordar allò que passava anys, mesos o dies enrere. I això fa que la gent no entengui res i desconfiï de tot i tothom.

És evident que posar l'exemple del president dels EUA és una ironia. Si alguna persona canvia d'opinió i discurs en poques hores és ell. Un bocamoll, perillós pel poder que té i, per tant, pel mal que pot provocar.

Avui què toca dir? El que té menys importància és el que vàrem dir demà, i no ens preocupa pensar què direm demà. Quan ens llevem ja veurem què direm i què farem. Si ningú ens pot frenar, per què ens hem de molestar en ser coherents o, fins i tot, a donar explicacions dels canvis?

Tots tenim aquesta tendència de centrar-nos en l'avui sense recordar d'on venim i on volem o podrem arribar. Fa quatre dies que patíem una sequera extrema i ara, que hem tingut una bona tongada de pluges, ja ho hem oblidat tot. La sequera és part de la història passada. També la pandèmia de fa quatre anys ens havia de canviar la manera de viure. Una vegada superada, en què hem canviat?

L'apagada de finals d'abril ens va enganxar amb els pixats al ventre. Això no es pot tornar a repetir, i si fa el cas, hem d'estar preparats per afrontar-ho millor. En serem capaços?

Està bé viure al dia, però no podem oblidar-nos del nostre passat, dels nostres principis i, si hem de rectificar, ho fem, però sense oblidar-nos d'on venim i recordar per què hem arribat fins aquí.

Arenys de flors

O de plàstics i cartons? 

Davant l'anunci de la nova convocatòria de l'Arenys de flors em pregunto si una vegada més omplirem la vila de plàstics i cartons, o bé arribarem a observar flors autèntiques? 

Entenc les dificultats d'adornar la vila amb flor natural i que s'opti al més fàcil i segur menys ecològic com són els plàstics i la paperassa. És una llàstima com s'ha transformat una tradició, i penso que no passa només a casa nostra sinó que a altres ciutats on celebren aquesta festa, també han caigut en l'error.

Aplaudeixo qualsevol iniciativa que intenti endreçar i fer lluir les nostres façanes, carrers i places. Crec que es tracta d'una bona cosa, sobretot quan estem farts que durant l'any els nostres carrers estiguin plens de bosses, brossa, cagarades i pixades. I això no és culpa de si es neteja més o menys, sinó de com ho embrutem.

Sap greu, però, que un cap de setmana en què les flors i plantes podrien ser protagonistes ho estiguem convertint en un aparador d'imatges de flors, la majoria en paper o plàstic. No creieu que caldria replantejar la festa? 

Estic convençut que, encara que fos al preu de veure reduïda la participació dels vilatans, si ens cenyíssim a la flor natural i les plantes, l'efecte resultant seria molt més interessant i no contribuiríem a malmetre més el nostre planeta. 

Ja m'imagino la façana de la nostra biblioteca farcida de paperassa en forma de flors, com si tingués la verola. Cal bon gust, però sobretot, fer honor al títol de la festa i emplenar la vila de flors de veritat.

Feina pendent

Aquesta setmana hem conegut que les obres de les Clarisses per a la construcció de la nova biblioteca municipal continuen encallades, sense que hi hagi una previsió de quan es podran reiniciar les obres, i també que l'estudi encarregat juntament amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), sobre el projecte de canalització del rial del Bareu, no estarà acabat fins a finals de l'any vinent.

Ambdós temes em preocupen i em sorprenen a la vegada. El fet que no es desencallin les obres de la nova biblioteca és un problema greu pensant en les subvencions atorgades i que tenen data de caducitat. El projecte és molt ambiciós i té un pressupost molt important. Les subvencions atorgades permetien assumir la seva realització. Si aquests ajuts no arriben, perquè l'obra no s'acaba a temps, tindrem un problema. 

Entretant tenim una biblioteca en un local que justeja, però que li permet donar molts serveis. Esdevé un centre cultural molt important per a la nostra vila, i no tenim la sensació d'ofec. La qüestió no està en si disposem del servei o no, ni del seu futur, però sí del pa amb tomàquet amb què ens podem trobar si el cost de la nova biblioteca l'ha d'assumir totalment el nostre ajuntament.

En el cas de la canalització del Rial del Bareu el problema resideix en la situació crítica amb què es troba des de fa massa anys. Amb greus conseqüències per a la gent que hi habita i els que hi han de transitar. Cal recordar que a la part alta hi ha una escola bressol i una escola de primària, amb una concentració de nous habitatges i un cul-de-sac.

Entenc que les coses s'han d'estudiar bé i que això requereix el seu temps. Després de tants anys pendents de la canalització del rial, se'm fa estrany el termini que ens donen per conèixer si el projecte és bo i factible. No podem eternitzar els problemes, i el nostre govern local ha de fer mans i mànigues per aconseguir avançar resultats d'aquest estudi que no es pot demorar més.

Avui podrem dormir

Mentre escric aquest post el partit de futbol entre el Barça i el Madrid està en joc i, per tant, no sé quin serà el desenllaç final. En tot cas hi ha una cosa que es pot afirmar: avui podrem dormir!

Fa pocs dies el Barça va perdre la semifinal de la Champions al camp de l'Inter. Va ser un partit molt ajustat i emocionant. Això diuen, perquè jo no el vaig veure, però el vaig poder seguir. Els veïns, que sí que se'l miraven, eren prou explícits amb els seus crits i cantades. Aquell dia jugaven de nit, un dia de cada dia. L'endemà hi havia persones que s'havien de llevar d'hora per anar a treballar. 

Avui juguen en horari de tarda i, per sort, no ens destorbarà el son. Atès el fracàs de la Champions, guanyar el clàssic és una obligació. No es farà el triplet, però cal assegurar que el Madrid no guanya la lliga i que, per tant, es queda en blanc.

No sé si les normes escrites són prou clares i precises davant de fets com el de dimarts passat. Si hi ha uns veïns que fan més xivarri del compte, encara que sigui per l'emoció de guanyar una eliminatòria de futbol, impedint que puguis descansar, no sé si pots anar a reclamar res. Ells són a casa seva i s'ha de suposar que les cases estan ben aïllades. No es tracta de posar la música massa alta, o el televisor. Simplement, són els crits i esglais davant de jugades polèmiques i gols.

Sigui, però, el que sigui el que està escrit, hi ha el sentit comú que hauria de prevaldre. Malauradament, el sentit comú s'ha perdut, i cada vegada som més individualistes i pensem només en nosaltres. Algú podrà pensar que no ets conscient que està molestant uns veïns, però si aquests t'ho fan saber... Quina excusa tens per no afluixar el volum i procurar no ser tan sorollós? Que és una semifinal de la Champions? Que fa massa temps que el Barça no té la possibilitat d'anar a una final?

Per sort, per als veïns afectats, el Barça va quedar eliminat i ja no hauran de suportar una altra nit de Champions, si més no fins a l'any vinent. I encara més sort que avui el clàssic es jugui en horari de tarda.

El partit encara continua i veig que el Barça domina el marcador.

Ignorar l'adversari no és la millor opció

M'he llegit l'entrevista de l'ARA al president Artur Mas i em centraré en un punt que considero important i que hi estic totalment d'acord. Em refereixo a com s'ha d'actuar davant de partits polítics com Aliança Catalana o Vox. Ho he dit altres vegades, perquè la meva opinió al respecte no ha canviat: els cordons sanitaris són un error. Si ens limiten a fer veure que no existeixen, quan hi ha una part de la població que els ha votat, els estem victimitzant, i això a la llarga es paga.

M'ha agradat que puntualitzi que no es tracta de pactar-hi sinó de contrastar les seves teories o discursos. Ho dic perquè hi ha molta gent que quan afirmes que el cordó sanitari és una mala solució, et critiquen que hi vulguis pactar, confonent les coses. 

Reconec que no és fàcil contrarestar el discurs populista i simplista de l'extrema dreta. Un discurs que enlluerna i que, per això, aconsegueix engrescar molta gent, però que tard o d'hora s'adona de l'error. Normalment, massa tard, quan el mal ja està fet.

Ahir divendres vaig assistir a la presentació del llibre «Si Lenin aixequés el cap», a càrrec de l'autor, l'Albert Botran. En un moment de la seva exposició va treure el tema de les dificultats de liderar un govern i ho posava com un mèrit de Lenin. Un revolucionari que va haver d'assumir la responsabilitat de governar un estat i això comporta moltes dificultats. L'extrema dreta, sobretot si no ha tingut l'ocasió de governar, ho simplifica tot i ven que ells ho farien millor que tothom. Una mica a l'estil de Donald Trump, que també seria el millor papa.

Seria bo que en analitzar i sentenciar, sobretot sentenciar, políticament la gestió del govern de torn, fóssim honestos i no parléssim per parlar, i encara menys per enredar la gent a qui li demanem el vot. L'honestedat s'hauria de pressuposar entre els polítics, i arreu, però malauradament el desengany és massa freqüent. 

No podem menystenir a ningú i, si hi ha una força política que desvarieja, hem de ser capaços de deixar-la en evidència. No és fàcil, però és la millor opció que podem prendre.

Tanca la darrera peixateria

Avui llegia la notícia de Ràdio Arenys sobre el tancament de la darrera peixateria a la nostra vila. Quan es faci efectiu, aquest cap de setmana, a Arenys només hi haurà les dues parades de plaça per poder-hi comprar peix fresc, i els supermercats que tenen el peix congelat. 

Crec que val la pena dedicar uns moments a reflexionar sobre això, tenint en compte que estem parlant d'una vila marinera, amb un port important. Com és possible? La mestressa de la peixateria, que es jubila i no ha trobat a qui traspassar-li el negoci, exposa diferents arguments que ens conviden a pensar. També una crítica al funcionament del mercat municipal.

Els temps canvien i és lògic que tot el que passa avui no tingui res a veure amb abans. Recordo que en una conferència recent, a l'Ateneu, en Manel Teodoro, biòleg, ens comentava que cada vegada és més difícil comprar peix fresc i que, països pesquers com Noruega viuen una situació encara més exagerada. Ens hem d'acontentar a menjar congelat?

Són molts els factors a tenir en compte. Segurament és cert que costa trobar joves preparats i disposats a vendre peix treballant els dissabtes. També estarem consumint menys peix, i potser el preu serà un fre a l'hora de comprar-lo. Tampoc hi ajuda la dinàmica del mercat municipal que des de fa molts anys ha perdut protagonisme i no s'ha sabut trobar la manera de reconduir-ho per fer-lo atractiu. A vegades és més fàcil aturar-te a la parada del peix, que et ve de passada, que no pas entrar en una peixateria que hi has d'anar expressament.

Tots plegats, doncs, hauríem de veure si podem reconduir la situació, procurant menjar més peix, animar els joves a continuar els negocis i el nostre Consistori, govern i oposició, trobar la manera de fer més atractiu el mercat municipal, no tant arquitectònicament, com de funcionament. I si no, haurem de concloure que els temps han canviat i que ara es porta d'una altra manera.

Tenir paraula!

Si hi ha una cosa que em desespera i em treu de polleguera és trobar-me amb persones que no tenen paraula. Que et diuen una cosa i després no responen. Considero que és una manca de responsabilitat i de respecte als altres. Si has quedat amb alguna persona per fer alguna cosa i en acabat no pots complir, el més correcte és que et disculpis i expliquis els motius que t'han impedit actuar segons la paraula donada. Fins i tot et pots inventar una mentida pietosa, però donar la cara.

Darrerament, m'hi he trobat en més d'una ocasió i intento entendre per què passa. Si només em passa a mi, o bé hi ha unes raons que puguin explicar aquest comportament que, de primeres, representa un trencament de la paraula donada i, per tant, una manca de respecte que genera desconfiança.

Com pots confiar en una persona que ha incomplert la paraula donada i no s'ha dignat, ni tan sols, a excusar-se? I això està passant en molts camps, també en el lleure, però quan t'hi trobes en el món empresarial, on un professional et fa perdre la confiança, el tema s'agreuja. Llavors ens queixem que som poc productius, que no hi ha bons professionals, que la postvenda o servei no funciona.

Davant l'augment d'aquestes situacions vaig proposar-me ser molt exigent en mi mateix i complidor. Tan bon punt acabaven un servei, els reclamava la factura i els feia la transferència a l'instant. Pensava que si eres bon client i pagaves sense espera, la seva resposta, davant de qualsevol altra petició de treball, seria també immediata. Estava equivocat. Ni sent un pagador exemplar, he aconseguit que els professionals amb qui m'he posat en contacte responguessin amb rapidesa, sense deixar-me a l'estacada.

Hi ha excepcions, i és bo reconèixer-ho, i els ho comento i felicito, però sí que cada vegada m'he trobat amb més situacions d'aquestes, arribant a la conclusió que potser anem tips. Segurament hi ha més demanda que possibilitats d'oferir el servei, però en tot cas, si aquesta és l'explicació, no queda justificat el silenci per resposta. Es pot incomplir la paraula donada per mil raons, però aquestes, per educació i bon fer, s'han d'explicar.

S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

Els crítics fan nosa!

Com que la crítica ens molesta i no ens deixa el camí planer per fer tot allò que ens dona la gana, fora els crítics! Prohibit criticar! Canviem la Constitució, els estatuts, les regles de joc. Canviem-ho tot i que els crítics no ens impedeixin estar a dalt fent i desfent a la nostra manera!

Aquest esperit està lluny del que hauria de presidir una autèntica democràcia. El problema rau que el grau de democràcia d'avui dia arreu és molt baix. No ens ha d'estranyar que l'extrema dreta, el populisme i l'autocràcia guanyin simpatitzants i eleccions. Si els que han de defensar el sistema democràtic fan mans i mànigues per deixar fora els crítics, què podem esperar?

Ens queixem dels partits polítics i els seus dirigents, però avui, llegint tot el que està passant dins de l'ANC, t'adones que no són tan lluny d'ells. La capacitat de negociació, d'acceptar les altres opinions i respectar la majoria, s'ha posat en qüestió. Ara es vota i qui guanya pot fer el que li doni la gana!

Avui llegia els resultats de les eleccions a Romania i em sorprenia negativament que un estat europeu més es decantés cap al grup on l'extrema dreta governa o bé hi té un pes important. Ens hem d'estranyar? Si ni les entitats cíviques i socials són capaces de respectar la voluntat de la majoria i negociar amb qui discrepa, què podem esperar dels governs?

La famosa frase que diu que tenim els governants que ens mereixem, i que intentem demostrar que no és certa, sembla que quedarà ben justificada. Ens queixem de la corrupció dels nostres polítics, i és cert que n'hi ha, encara que només ho siguin uns quants, però ens costa d'acceptar que entre nosaltres et trobes amb molts comportaments poc nets i denunciables. 

Recordo que un dia, parlant de l'ANC, vaig dir que els seus problemes els havien de resoldre els seus socis. També és cert, però, que no és una entitat qualsevol i que va jugar un paper important durant uns anys de reivindicació democràtica dels nostres drets com a catalans. Potser és per això que ara ens sap tan greu que es barallin sense possibilitat d'asseure's a dialogar, i respectar els principis democràtics que sempre han defensat.

OPA hostil

És molt difícil destriar la política de l'economia. La línia que hauria de separar-ho és molt fina i hi ha massa interrelacions. De fet, la política ho abasta tot i, si no, fixeu-vos què passa entre el món judicial i el polític. Allò de la separació de poders ja no s'ho creu ningú. Els polítics pressionen tant com poden per influir en les decisions judicials, i els jutges, al nostre país sobretot, es dediquen a fer política. La imparcialitat ha desaparegut i les sentències tenen a veure amb la ideologia predominant dels jutges.

En el cas de les relacions econòmiques i les decisions que es prenen també hi ha una influència política important. En el cas l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell, digueu-me si no hi ha una base política, sigui en la decisió de forçar-la, o en els arguments per anar-hi en contra. La darrera baralla la tenim entre Junts i ERC, pel vot favorable del representant de Junts a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC).

Tota la política que desenvolupa Trump en el seu segon mandat es basa en interessos econòmics de qui té el poder i els diners. No hi ha moviment que no hi tingui a veure i això ho veurem durant els quatre anys de la seva presidència.

Tornant al tema de l'OPA, podríem estar parlant de tots els moviments dels darrers anys, amb la desaparició de la xarxa de caixes d'estalvi, que era una singularitat del nostre país. El seu desmantellament ha estat, per a molts, una manera de desmantellar el país, treure-li poder econòmic i, en conseqüència, poder polític. Hi sabeu veure millores per a la ciutadania?

I aquí és on ens hem de fer les preguntes. Amb la fusió dels dos bancs, quins beneficis en traurem? Per una banda, els accionistes d'ambdues entitats, ja que no podem oblidar que són entitats privades que busquen el benefici, encara que desenvolupin activitats que entrarien en l'àmbit de servei públic. Oi que no podem prescindir de la banca? I és per això que caldria veure si els ciutadans, i les petites empreses en sortiran malparades. I això, en cas que hi hagi perill de sortir-ne perdent, ha de ser la justificació perquè el govern, com administració pública, encarregada d'equilibrar les disfuncions, intervingui d'una manera o altra. És evident que, faci el que faci, la interpretació sempre serà política.

Desconnectar!

No vull parlar de Trump, perquè és un impresentable i no s'ho mereix, i encara menys reproduir les imatges que s'ha encarregat de difondre. Per altra banda, aquests dies tothom parla d'energies renovables i hi ha qui s'encarrega de donar-li totes les culpes de l'apagada del passat dilluns. I Junts amenaça amb no permetre el debat sobre la reducció de la jornada laboral. I quina és la meva reacció?

Estic de cap de setmana i tinc ganes de desconnectar de tot, però no és fàcil. Caminar al costat del mar, contemplant les onades. Aprofitant aquest sol espantat d'avui, que no escalfa ni t'engresca a ficar-te a l'aigua. Qualsevol cosa menys estar pendent de què està passant!

És curiós pensar que el dia de l'apagada hi va haver tantes persones que varen córrer a comprar ràdios analògiques, amb piles, per poder estar al cas de tot el que passava, atès que estàvem sense Internet. No us sembla que ho hauríem de fer més sovint? No vull dir tallar el corrent elèctric, sinó desconnectar. Oblidar-te de què passa durant unes hores. 

Si tenim ximples governant països, com podem educar els nostres fills i demanar que es comportin com a persones civilitzades? Si quan se'n va la llum, en lloc de preocupar-nos de les causes i mirar de trobar solucions, ens dediquem a criticar allò que ens interessa comprometre, què es pot esperar de nosaltres?

La gent que viu a les grans ciutats aprofita els ponts i caps de setmana llargs per desaparèixer i canviar d'aires, però temo que no són capaços de desconnectar. Segueixen les notícies des d'una altra banda, però no se'n desenganxen. Veient el panorama, i sense pretendre que la gent es descomprometi de res, us animo a practicar la desconnexió. Podem començar per unes hores i potser serem capaços d'allargar-ho fins al dilluns. Com si estiguéssim de vacances!

Alerta!

Un terratrèmol de magnitud 7,8 a l'escala de Richter ha posat en alerta Xile pel risc d'un tsunami. Les autoritats d'aquell país han instat evacuar la platja de la Patagònia per evitar desgràcies personals. Després d'unes hores s'ha aixecat l'ordre, però han mantingut l'estat d'alerta pel que pogués passar.

Quan es prenen mesures com aquesta hi ha qui creu que s'exagera i que no hi ha prou motius per a alarmar a la gent i fer-los fugir precipitadament del seu lloc de residència. Així és com ens agradaria que acabessin tots els episodis, però hem de tenir molt present què va passar molt a prop nostre, al País Valencià, amb la DANA. Allà no es va alertar a la gent i hi varen haver 228 víctimes mortals.

És important ser conscients que mai es fa prou per evitar desgràcies i que sempre és preferible exagerar la nota a haver de lamentar no haver actuat de manera contundent. Els fenòmens naturals no els podem evitar, ni tan sols predir amb antelació suficient, però sí que cal reaccionar amb rapidesa i encert a l'hora de minorar els seus efectes. 

Les construccions en zones inundables és una xacra molt comuna al nostre país. I no estem parlant només de coses del passat, sinó que actualment encara trobaríem obres de nova construcció en llocs inadequats. Al fons hi ha l'especulació que ho dissimula tot. I si després no passa res, tot això que tenim, i si passa al cap de molts anys, ja no recordem per què es va fer ni qui ho va autoritzar.

Mentre Xile tenia l'ai al cor pel que pogués passar, a casa nostra la jutgessa que investiga el cas de la DANA, continua insistint en la Generalitat com a principal culpable de la mala gestió que no va fer prou per evitar tantes morts. No es tracta de forçar res perquè si, sinó que cal veure en què es va fallar per no repetir-ho. Sabem que els humans som els únics que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Malauradament, els fets del País Valencià tindran un nou episodi més tard o més aviat. No en sabem més!

1 de maig, festa del treball

Enguany, a la festa del treball, la principal reivindicació ha estat la reducció de la jornada laboral, amb el lema: «la vida és per gaudir-la». Al llarg de la història la jornada laboral ha estat objecte de moltes lluites. Des de passar d'una vida on gairebé només es treballava i es parava just per descansar, a fer possible gaudir d'estones de lleure i dies de festa. Evidentment, no tothom està en la mateixa situació i, en aquests moments, tenir feina no és sinònim de tenir la vida assegurada. 

En la negociació, que considero important que hi sigui, entre empresaris i treballadors, s'ha de tenir molt en compte les persones, els drets adquirits i les millores que es puguin produir. Al meu entendre, en l'àmbit de xarxes socials i comentaris de bar, se simplifica massa la qüestió. En el món laboral no només s'ha de tenir en compte la quantitat d'hores, sinó també el nivell salarial, les condicions de treball i la productivitat, per dir-ne alguns exemples. 

El nostre país té un problema greu de productivitat i un altre de nivell salarial. No pot ser que treballant, com es treballa, la productivitat sigui tan baixa, ni tampoc que, cobrant un sou, hi hagi tantes dificultats per arribar a finals de mes.

La reducció de les hores de treball diari no té les mateixes repercussions segons quin sigui el tipus de feina i d'empresa. Hi ha qui els pot suposar greus desequilibris, fins al punt d'haver de tancar el negoci. Això s'ha de tenir present en les negociacions. No es pot anar pel carrer amb la bandera sense analitzar els pros i contres, i intentar trobar la millor solució per a tothom.

Si bé és cert que a la vida no hi hem de ser només per treballar, és clar que sense ingressos les famílies no podrien subsistir, i per això cal negociar com s'ha de reorganitzar el món laboral. Sisplau, que no es limiti només a reduir les hores de treball, que té la seva importància, sinó que s'analitzin tots els paràmetres que abans he exposat. Només amb un bon funcionament del treball, aconseguirem el bé per a tots, o si més no, per a la gran majoria de la població.