Trobada dels presidents per Sant Pere

A la trobada d'avui entre els dos presidents es podrà veure la seva capacitat de diàleg sabent que pensen molt diferent i que l'objectiu final d'ambdós és totalment diferent. Tot això passarà coincidint amb la petició del Tribunal de Comptes als més de quaranta encausats per malbaratament de diners públics, a través de l'oficina d'exteriors catalana.

No podem ser gaire optimistes veient com es fan les coses des d'Espanya. Pedro Sánchez tampoc no ho té fàcil, perquè ell té tota la dreta i part del socialisme espanyol que no accepta les concessions als dirigents polítics catalans, però davant dels grans reptes és quan es demostra l'aptitud i lideratge dels polítics.

Avui no es desencallarà res, és un primer contacte després de l'indult als presos polítics, però s'ha de veure si hi ha possibilitats d'entesa o simplement de poder continuar dialogant, o bé si ja es veu que no hi ha res a fer. El país necessita avançar i hi ha aspectes econòmics que són molt importants, però no ens podem oblidar de la repressió política i econòmica que encara continua i que s'ha de resoldre políticament.

Pedro Sánchez sap que si no hi ha possibilitat de diàleg amb Catalunya, els seus indults no hauran servit de res de bo, i més aviat l'hauran compromès per a un futur. Necessita el diàleg, però no pot claudicar i per tant li caldrà anar aguantant el tipus i no fer enfadar més del compte el president català. Pere Aragonès no pot marxar de la Moncloa amb les butxaques buides. Necessita alguna promesa per presentar als seus socis de govern, encara que només sigui per dir que les converses continuaran.

La conclusió és clara. Avui no hi haurà cap decisió que animi o contradigui ningú. Serà un començar a parlar de com s'han d'encarar les coses, i com a mínim donar temps a més trobades, i qui dia passa any empeny.

L'extrema dreta és frenada a França

Després d'una tendència al creixement de l'extrema dreta a Europa sembla que França ha aconseguit aturar-ho i els resultats de les eleccions regionals d'aquest cap de setmana no els ha estat tan favorables com es pensàvem i molts temíem. No sé si s'haurà aconseguit frenar aquesta tendència i a partir d'aquí revertir-la.

Seria bo pensar que la cosa va per aquí ja que les expectatives de futur a Europa, amb Espanya inclosa, no eren gaire bones. El populisme de l'extrema dreta estava fent molt mal i arrossegant la dreta més autoritària com en el cas espanyol.

El que en tot cas és preocupant és l'alt índex d'abstenció, que supera el 60%, encara que es tracti d'eleccions regionals. No és bo que la ciutadania deixi de votar i per tant d'interessar-se per qui ha de governar les institucions públiques. És una renúncia a la responsabilitat de la cosa comuna, la vida en societat que tan ens condiciona. No votar equival a no interessar-te per allò que passa més enllà de casa teva i t'impedeix, si més no moralment, criticar res del que els polítics puguin acabar fent.

No pretenc fer una anàlisi de la repercussió política en un país que desconec i no en faig un seguiment com per treure'n conclusions, sinó tan sols esmentar el que és de sentit comú. Sovint reclamem la nostra participació en les decisions polítiques, i si no votem ens contradiem. Entenc que a vegades es fa difícil elegir entre les opcions que es presenten, i no sempre hi trobem les diferències que ens determinin per una o altra opció, però aquesta és la nostra obligació com a membres d'una societat, i ara més que mai quan veus segons quins discursos que caldria eradicar per sempre.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

Independentisme d'esquerres

Puc entendre que una persona que pretén ser president de la Generalitat necessiti ser notícia i poder sortir cada dia als diaris, però al mateix temps l’aconsellaria prudència a l’hora de fer segons quines declaracions i, sobretot, recordar que les paraules queden enregistrades i surten a l’hora menys pensada i a vegades de manera inoportuna.

Avui Salvador Illa afirmava que no era possible ser independentista i d’esquerres, una manera de voler titllar Aragonès de contradictori. Crec que és una afirmació que no s’aguanta i de ben segur que trobaríem exemples de persones que han estat fidels a ambdós posicionaments.

El problema de Salvador Illa és la necessitat de protagonisme i voler demostrar que només ell és coherent i és l’alternativa necessària al govern català.

La realitat catalana no l’acompanya i una gran majoria dels catalans es manifesta independentista, o si més no amb el dret a poder-ho decidir, a través d’un referèndum legal i pactat. Els socialistes catalans també ho havien defensat, però el gir ideològic per persones molt afins a ell els ha portat a anar-hi en contra. 

Quan Iceta ens va presentar Illa com el seu successor vàrem tenir molt clar que culminava aquesta manera de pensar, molt propera al PSOE i contrària al dret a l’autodeterminació. Crec que trobaríem exemples molt més fidels a la contradicció entre socialisme i actitud de l’actual direcció del PSC.

L'homofòbia d'Orbán

No ens cansem de repetir que les respostes de la Unió Europea a tots els fets que l’afecten són febles i massa lentes. Una manca de confiança en les seves forces i poc convenciment que les seves directrius tinguin algun efecte, fa que tot plegat resulti ineficaç. Aquests dies ho estem veient amb l’actitud del primer ministre hongarès Viktor Orbán, la seva homofòbia que només aconsegueix alguna reacció aïllada, com la del primer ministre dels Països Baixos.

Crec que seria bo que la UE reflexionés i procurés tenir una actitud més enèrgica i convincent, perquè cada vegada hi ha menys confiança. Els catalans, però ho tenim molt clar, i encara que de manera molt suau, sempre hem cregut que pertànyer a la UE ens beneficiaria. De moment si algú ha contrariat els tribunals i institucions espanyoles ha estat Europa, encara que nosaltres sabem que tot va massa lent i les repercussions no són tan satisfactòries com voldríem.

L'entrada de nous països, de l'òrbita de l'antiga URSS ha fet que la UE camini a dues marxes diferents. La postura de països com Polònia o Hongria dificulten els acords interns i això ens ha de fer pensar. Què pretenem? ¿Integrar el màxim nombre de països europeus o bé seleccionar aquells amb qui ens serà més fàcil posar-nos-hi d'acord? Hi ha més països a la llista d'espera i potser per això es mira tan prim a l'hora d'acceptar-los.

Si volem una UE forta i eficaç, cal unir esforços i delegar moltes de les competències, també la fiscal, i això no és fàcil si no hi ha prou confiança entre els països membres. Polònia i Hongria han qüestionat algunes de les decisions proposades per la resta de països de la UE, i sembla que la tendència continua. Crec que no es pot unir destins oposats, i és per això que convé tenir molt present amb qui vols compartir el futur, per evitar situacions com el Brèxit, que no beneficien a ningú.

Frenar la pujada del preu de l'electricitat

El consum d'electricitat no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. En tot cas s'ha de vetllar pel mal ús, però s'ha de trobar la manera d'abaratir els costos que representen per a les famílies. Si de veritat creiem que tenim un govern progressista, hauria d'aplicar el màxim de mesures progressistes entre elles l'abaratiment de l'electricitat.

Avui el Consell de Ministres extraordinari ha acordat rebaixar l'IVA del 21 al 10%. No fa gaires dies va sortir publicada una comparativa del percentatge de l'impost a diferents països europeus, i el més car era l'espanyol. Aquesta mesura s'ha pres amb caràcter provisional, però espero que es prorrogui més enllà del 31 de desembre i quedi així fixada.

No pot ser que l'electricitat, que cada dia és més cara en el mercat, sigui una llosa tan pesant per a les famílies. S'ha de regular de manera que s'abarateixi el cost i ja està bé que ens ajudin a regular-ne el consum.

Fins no fa gaire temps, la producció d'electricitat amb plaques fotovoltaiques a les llars espanyoles era una dificultat sense sentit. Va ser una gran victòria que s'alliberessin els obstacles per instal·lar-les i que no es consideressin productors d'energia a l'hora de demanar la corresponent llicència. Ara caldria fer un altre pas.

L'excedent de producció energètica que reverteix a la xarxa elèctrica caldria que fos remunerada a un preu més raonable. Aquesta contribució de les famílies en la producció d'electricitat provenint del sol, hauria de ser valorada amb més empenta i incentivar les famílies a instal·lar les plaques. Ja és bo que els ajuntaments hi contribueixin amb la bonificació de l'IBI, però caldria un esforç per part de les companyies elèctriques per ajudar en la iniciativa i contribució de les famílies. 

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

El camí a la llibertat serà llarg

Tenen raó els que diuen que falta negociació política per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La mesura aprovada avui pel Consell de Ministres és un pas discutible, però un pas cap a la solució d'aquest conflicte, però no es pot quedar en això. 

No sabrem mai si la decisió de Pedro Sánchez de concedir els indults és voluntària o bé si s'hi ha vist obligat, i més ara que el Consell d'Europa ha estat molt clar amb l'aprovació de l'informe on qüestiona el respecte dels drets humans a l'Estat.

S'ha de ser molt cec i mal intencionat no veure que la sentència del Tribunal Suprem no era més que una revenja per tot el procés iniciat a Catalunya, amb la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Això no treu que no es fessin malament moltes coses des del govern de Catalunya, però una cosa no treu l'altra. 

La manifestació liderada per l'ANC i Òmnium Cultural, per la qual varen ser condemnats els seus presidents, Sánchez i Cuixart, no havia de comportar de cap de les maneres les penes que el Tribunal Suprem va dictar. Només es poden entendre per un sentiment d'orgull ferit de nostàlgics del franquisme.

No serà fàcil que l'Estat espanyol reconegui els seus errors i el biaix dels tribunals de justícia, i caldrà molts informes i sentències europees perquè es normalitzi la situació i es restitueixin els drets robats als presos polítics i exiliats, i a tots els alts càrrecs que venen sent pressionats per sentències condemnatòries arran del procés.

El camí a la llibertat serà llarg i hem de demanar al nostre govern que sigui digne representant del poble que l'ha escollit i deixi de donar pals de cec. Cal que el nostre país recuperi el lideratge social i polític que el caracteritzava, i sobretot l'econòmic, tan malmès per les circumstàncies. Hem d'aconseguir que l'obcecació del PP tingui els seus fruits en el fracàs del seu gir cap a la ultradreta de la mà de Vox.

Més pressió per a Espanya

L'exconseller Mas-Colell ha reaccionat dient que no és només ell qui pateix la pressió del Tribunal de Comptes per embargar-li béns i diners, per la seva responsabilitat política més enllà del procés democràtic. La seva reputació mundial ha fet que moltes personalitats d'arreu sortissin a reclamar justícia i que no se'l condemnés a la lleugera.

L'actuació del Tribunal de Comptes és un episodi més d'aquest procés de venjança i persecució de totes les persones que han tingut algun paper destacat en la política catalana. Ha consistit a buscar qualsevol declaració a favor del procés català per encolomar totes les despeses dels viatges a l'estranger, encara que fossin per promocionar l'economia local.

Aquesta persecució no ha vingut de nou, perquè tots sabem com actuen les institucions de l'Estat espanyol contra els independentistes, però també contra els polítics catalans, al marge de la seva ideologia particular.

No sé si el carisma de l'exconseller li servirà per alliberar-lo d'aquesta aberrant actuació del Tribunal de Comptes, ja que l'orgull espanyol és molt fort i acostuma a enrocar-se quan es veu atacat per forasters, que no li han d'ensenyar res. Sí que haurà servit per tacar encara més la imatge de l'Estat espanyol, que ara també està pendent de l'Assemblea del Consell d'Europa sobre l'informe que s'ha presentat exigint l'alliberament dels presos polítics i la retirada de les euroordres. Tot això el mateix dia que el president espanyol ha actuat al Liceu barceloní, anunciant l'aprovació dels indults pel consell de ministres que tindrà lloc demà dimarts.

Míting de Pedro Sánchez al Liceu

El míting del president Pedro Sánchez de demà dilluns al Liceu de Barcelona ha estat molt criticat pels partits polítics independentistes i se'l considera una acció de màrqueting. Penso que cal ser coherent en la manera de pensar i d'actuar dels líders polítics i reconèixer que aquesta és una de les armes més emprades en política. Sens dubte que Pedro Sánchez ve a Barcelona a vendre la seva iniciativa, la dels indults, i que en vol treure el màxim rendiment possible.

No podem oblidar que la mesura, agradi més o menys, no deixa de posar en risc la credibilitat i entusiasme a la resta d'espanyols, i en política això es mira molt. De moment s'ha de dir que les coses li estan anant molt bé, i està deixant al PP sol, i ancorat a l'extrema dreta. Pedro Sánchez necessita sentir-se estimat i la seva voluntat de dur a terme els indults defensada pel major nombre de persones i entitats possible.

Entenc que des de l'independentisme es defensi que la solució hauria de passar per una amnistia i no pas per uns indults. Hi ha massa repressió per totes bandes com per esperar que els indults solucionin els problemes que la judicialitació de la política ens ha comportat. Això no treu, però, que els indults no puguin ser un primer pas per renovar el diàleg i intentar treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya.

Considero que tots els objectius són positius i defensables, també l'independentisme, i que cadascú ha de jugar les seves cartes, però no es pot pecar de puritanisme criticant els altres quan un ha de reconèixer que en la mateixa situació actuaria de la mateixa manera.

Bisbes i empresaris donen l'esquena al PP

Pocs ens hauríem imaginat que un dirigent del PP arribaria a carregar-se la Conferència Episcopal o una entitat empresarial espanyola, sempre de la seva mà contra tot allò que fes falta, i encara més contra l'independentisme i els catalans en general. No s'havia vist mai i no es podia preveure. És molt fort i crec que convé parlar-ne.

El PP es queda sol al costat de fenòmens com Vox, atacant el govern del PSOE perquè vol indultar els presos polítics. Al PP no els cap al cap la possibilitat de cedir per aconseguir controlar l'economia i la societat en general. La postura de la dreta espanyola, sempre rancorosa, és de ciment armat i orgull patriòtic. No es concep el perdó ni cedir uns metres, encara que això els pugui portar a la glòria.

La dreta està massa acostumada que tothom els vagi a favor, amb un Poder judicial sempre a punt per castigar qualsevol intent de posar en perill la unitat d'Espanya, i fins ara ho ha aconseguit. Ara Casado es queixa de la societat civil i diu que són ells els representants del poble els que tenen la raó de la seva part i que no hi ha institució civil que valgui per posar en qüestió el que ells defensen.

Per primera vegada el PP es troba sol i ha de defensar una postura que afavoreix els presos polítics, encara que no sigui el que realment es voldria, però sí que un pas de cara a normalitzar la situació. Un primer pas. Aquesta derrota del PP els hauria de fer reflexionar i considerar la possibilitat d'esdevenir una dreta civilitzada com a la resta de la Unió Europea, i deixar de representar la ultradreta. El president Sánchez ho ha d'aprofitar i ho farà, i és per això que organitza tot un circuit d'actes preparatoris a l'indult, que ha fet que anés guanyant adeptes, tant a dins com fora del propi partit, arribant a les institucions que fins ara s'han mostrat més hostils al discurs socialista.

Els jutges espanyols tenen por d'Europa

Tres associacions de jutges espanyoles demanen al president del govern que aturi un informe del Consell d'Europa que posa en dubte l'objectivitat de la justícia espanyola. Diuen que es pretén equiparar el nivell democràtic d'Espanya amb el de Turquia, la qual cosa, segons ells, és un desprestigi que no ens podem permetre.

Fa molt temps que molts catalans posem en dubte l'objectivitat de la justícia a l'Estat espanyol, i ara sembla que Europa se n'ha adonat i ho vol declarar. Fa massa temps que aguantem sentències que no són justes, sinó que simplement es tracta d'actes venjatius per uns fets que no varen agradar. Perquè els catalans vàrem tenir l'atreviment de votar democràticament en un referèndum, malgrat tots els impediments polítics, judicials i policials que l'Estat espanyol va posar en pràctica.

La repressió de la justícia espanyola ha continuat i són moltes les persones encausades, no només els presos polítics i els exiliats. Ara també el Tribunal de Comptes està ofegant a polítics i alts càrrecs catalans, amb l'excusa de la difusió del procés català.

Desconec la capacitat del president espanyol per aturar aquest informe del Consell d'Europa, però en tot cas no li faria gaire favor la seva col·laboració per amagar una realitat que és palpable, i que de moment afecta directament als independentistes, però que a la llarga té efectes contra el progressisme i els moviments d'esquerres d'aquest país. El franquisme està molt arrelat dins el Poder Judicial, i per això no és estrany que considerin l'enaltiment del franquisme com a llibertat d'expressió. 

L'empresariat català mou fitxa

L'empresariat català representat pel Cercle d'Economia ha donat suport als indults, com també ho va fer el Congrés de Diputats, aprofitant una moció que va presentar el PP. I també els barons socialistes que en un principi s'hi oposaven. Tot això facilita la situació de Pedro Sánchez a l'hora de prendre la decisió. 

Sabem que els indults no són una solució a res, però és un pas que en aquests moments s'ha fet imprescindible per avançar en el diàleg entre Catalunya i Espanya, amb la voluntat de trobar una sortida a l'atzucac actual. 

La posició del PP cada vegada resulta més ridícula, però sens dubte que la mantindrà per no fracassar públicament en el seu objectiu. Ara és només l'orgull de la bèstia ferida que no pot fer marxa enrere. I en la figura de la presidenta de la comunitat de Madrid hi té una bona representant. A ella no li fa res declarar qualsevol cosa, perquè se sent molt forta després dels resultats electorals que li varen donar pràcticament una majoria absoluta, necessitant només el suport de Vox.

El govern català crec que ha de fer una bona reflexió sobre el posicionament de l'empresariat català, i mirar d'aprofitar-ho per col·laborar-hi a l'hora de trobar mesures de pressió per al correcte finançament, i el control de les inversions espanyoles a Catalunya. El temps de la disbauxa ha passat i convé que tothom prioritzi la situació econòmica, la qual cosa no vol dir renunciar a res.

A mig mandat passem comptes

L'equador del mandat municipal que es compleix aquests dies serveix normalment per fer un balanç de com ha anat fins ara i quines són les perspectives de futur per a la meitat de mandat que queda. Enguany molts s'agafen a la pandèmia per justificar tot el que no s'ha fet. No dic que no hagi afectat, però sí que hi ha elements que no es justifiquen quan no s'han fet bé.

L'actitud a l'hora de servir la població no pot quedar afectada per una pandèmia, sinó que és intrínseca en la manera de ser dels polítics de torn. Som lluny d'una situació de transparència i empatia cap a la població. La molt nomenada participació no és que es posi gaire en pràctica, i resulta més fàcil actuar amb prepotència i autoritarisme, i sense explicar ben bé les coses.

Aparentment Arenys continua tenint un problema de neteja. El servei de recollida de la brossa no funciona i no hi ha excuses que valguin. S'hauria pogut treballar molt més ràpidament per solucionar el problema concret i no trigar tant a tenir unes clàusules tècniques per a la licitació del nou servei. Sincerament considero que la regidora s'ha vist superada i no ha pogut explicar per què ens trobem en la situació actual.

La tramitació administrativa també ha estat molt lenta en segons quines àrees, i no es pot donar tota la culpa a la pandèmia i al teletreball. Aquest ha estat una solució per no aturar-se, però que en el cas de l'ajuntament d'Arenys de Mar, no ha acabat de funcionar com calia.

La pandèmia ha dissimulat moltes mancances, i es farà servir per no haver d'admetre el retard en el compliment dels objectius previstos, però hi ha una desorganització interna que no es resol des de fa temps, i és per manca de voluntat política i de no posar-hi els mitjans necessaris perquè la maquinària funcioni correctament. El retrocés dels dos darrers mandats encara no s'ha compensat.

La meitat no supera el nivell per a ser mestre

Avui llegia els resultats de les proves d'aptitud per a aquelles persones que volen estudiar magisteri, on es constata un baix nivell cultural, que fa que només un cinquanta per cent dels alumnes que volen ser mestres hagin superat l'aprovat.

Entristeix veure quin és el nivell de bona part dels estudiants, i queda demostrada la necessitat de posar aquestes proves per assegurar un futur esperançador per als alumnes a qui els farien de mestre. La informació destaca el baix nivell de lectura, i haig de dir que no és sorprenent, però sí preocupant. La importància que li vulguem donar a la lectura no serà mai suficient. I ho dic jo mateix que no he estat un gran lector, sinó que m'hi he posat tard, i ara ho valoro i en puc gaudir. 

Però l'article no parlava només del nivell de lectura, sinó també de la capacitat per adaptar-se a les circumstàncies. El mestre ha de ser un referent per a l'alumne, i cal molta empatia per poder donar coneixements, i seguretat en la presa de decisions, de resoldre els petits obstacles que es presenten.

No sé què s'hi pot fer, però el cert és que cal treballar per aconseguir que surtin uns alumnes capaços de treballar per esdevenir els mestres del futur, de les noves generacions. La cultura va més enllà de l'espectacle, i és per això que és tan important fomentar-la. Inquietar la gent, fer-los trobar gust en l'art, el teatre, la lectura i el descobriment. Si formem unes persones que no veuen més enllà del nas, és impossible que el nostre país progressi.

Vull pensar que el resultat d'aquestes proves serveixi de lliçó per buscar una alternativa a la formació actual, i no es quedi en una estadística a analitzar any rere any. De moment el descens és prou important i dramàtic, com per arremangar-se i capgirar la tendència. Fa massa temps que sabíem que la formació dels mestres era transcendental per al futur. Arribem tard, però ara no tenim excusa.

Una encaixada de mans i a passeig!

S'esperava molt de la trobada entre els presidents espanyol i nord-americà, però finalment ha consistit en una encaixada de mans i 30 segons de cortesia. És això un fracàs? En tot cas si realment el govern espanyol desitjava l'encontre, l'equip de protocol ha fallat, o bé el president Biden els ha clavat una bufetada.

Els comentaris previs parlaven d'un Trump que no sabia situar Espanya al mapa, i un Biden que coneixia molt bé on érem. Potser ha fallat en no preveure que Espanya no és prou interessant com perquè el president nord-americà li dediqui cinc minuts.

Per contra, el president espanyol sí que es trobarà amb el president turc. De què parlaran? De democràcia? De drets humans? De llibertat d'expressió? Darrerament hi ha força punts de connexió entre ambdós països, i no pas gaire positius. És amb Turquia que Espanya s'ha d'acontentar en parlar?

Fets com aquest ajuden a rebaixar l'orgull propi del nostre país, on ens creiem els reis, i la realitat ens fa veure que som l'últim mono. Potser caldria una reflexió i pensar què estem fent bé. Esclar que la lectura que el govern socialista farà del desencontre serà una excusa més per tirar pilotes fora. Ja hi estem acostumats.

La manipulació del poble

L'acte d'avui a la plaça de Colon de Madrid és una mostra més de la manipulació dels partits polítics sobre la població. L'objectiu clar és desgastar el govern espanyol per aconseguir la victòria a les eleccions generals de l'Estat. L'excusa és perfecte perquè va en contra d'una part dels catalans, que han estat sempre a l'ull de la política espanyola, fins al punt que molts espanyols ens veuen com a traïdors i mereixedors de tot l'odi.

Aquesta manipulació no és només d'avui, sinó que és l'obra dels partits polítics per decantar la balança i aconseguir canviar la trajectòria que a Espanya és fluctuant entre els dos grans partits, el PP i el PSOE. Les persones, quan actuem en massa, deixem de pensar i acostumem a actuar i respondre en calent, sense gaire reflexió. Si a això hi afegeixes la informació desviada i interessada que els arriba, aconsegueix fer una imatge terrible de qui som els catalans i què pretenem ser.

Resulta insòlit que no es vegi que fins que no es solucioni l'encaix de Catalunya a Espanya, no hi podrà haver pau política a l'Estat. La força del nostre país és massa gran com per passar desapercebuda, i no implicar el funcionament general d'Espanya. Això, que sembla tan evident, i que s'ha repetit al llarg de la història, sembla no voler ser vist pels dirigents d'un i altre color polític.

En aquests moments el PSOE està interessat en mantenir les relacions amb els polítics catalans que ostenten el govern, bàsicament ERC, i per això opta per enfrontar-se a la idea general espanyola de la dolenteria dels catalans. És un episodi puntual interessat, que amb el temps pot canviar. L'enfrontament amb la dreta espanyola és electoral i motivat per l'interès en guanyar les eleccions que es puguin convocar.

Els unionistes fracassen a Barcelona

El fracàs de la convocatòria de l'unionisme ahir a Barcelona, en contra dels indults, és una demostració de quina és la realitat a Catalunya en relació al que passa a la resta d'Espanya. No és que siguem tan diferents, però sí que s'ha de tenir en compte que la informació que arriba a la resta d'Espanya no és la mateixa que tenim aquí nosaltres.

La premsa condiciona molt l'opinió de la gent, i a part que és lògic que la implicació dels catalans en una cosa que ens afecta directament i molt de prop, sigui diferent a la resta d'Espanya, aquests estan rebent una informació interessada i se'ls amaga molta realitat.

És important destacar que la manifestació de Madrid que tindrà lloc demà diumenge, agafa l'excusa dels indults per sortir contra el govern de Zapatero. És una demostració de força per contrarestar el que varen dir les urnes que van donar majoria al PSOE, que va ser capaç de recollir els vots dels grups petits per sumar majoria al Congrés de Diputats.

El posicionament del PSOE també és polític i d'interès electoral. Sigui perquè necessita els vots d'ERC, o perquè veu a venir que Europa pot clavar una bufetada als tribunals de justícia espanyols, Sánchez, i també els barons a contracor, s'ha posicionat de manera diferent a com ho havia anat fent abans, i busca amb l'indult dissimular una mica la situació dels presos polítics i el procés català.

No us penseu que això passarà sempre, i arribarà el dia que haurem de recordar tot el que està dient ara, per exemple el PSC, a favor de l'indult. Els socialistes catalans i espanyols són especialistes en canviar de discurs segons els convé, i per tant de poc fiar. Ara toca això, més endavant serà una altra cosa. Iceta ens hi va ben acostumar, i sembla ser que Illa va pel mateix camí.

Víctimes d'una crueltat majúscula

La troballa del cadàver de la nena desapareguda amb la seva germana, a les illes Canàries, ens omple de ràbia i impotència davant d'un acte tan macabra i sense sentit. L'assassinat de les dues filles, complint l'amenaça de no tornar-les a veure, indigna i posa de manifest la crueltat que una persona humana pot infringir.

Encara que ens tocava de lluny ho anàvem seguint perquè els fets eren molt dolorosos, però tenies l'esperança que es tractava d'una fugida del pare amb les criatures, en el seu enfrontament amb la seva mare. Tot i que el risc del que ha acabat passant existia, confiaves que un pare no podia ser tan insensible i criminal.

L'assassinat de persones indefenses, aprofitant la relació familiar que en principi no comporta suspicàcies, és d'una maldat infinita. Si no pots confiar en les persones que tens més a prop, en qui ho pots fer? Les baralles entre una parella no podem comportar mai extrems com l'actual. Hi ha d'haver un límit que no es pot traspassar. Quina culpa en tenien les dues criatures de les discussions que hi pogués haver entre els seus pares?

Dol molt, i sobretot provoca rebuig contra tot. Contra la incapacitat de preveure situacions com aquesta, contra la vulnerabilitat de la dona i les criatures. No et pots fer la idea que aquestes coses puguin passar, per malament que estiguin les relacions de parella. Perquè no es tracta d'un acte voluntari i espontani, sinó que al darrere hi ha una planificació que fa més greu la culpa. 

Caldrà veure si al darrere de l'assassinat hi ha el suïcidi. Una persona capaç de matar les seves filles com a venjança no es mereix la vida, ni la llibertat, sinó el rebuig de tots i el menyspreu per la seva actitud salvatge i injustificable.

Canvi d'estratègia a ERC?

Un dels temes de què més es parla aquests dies és del canvi de discurs del dirigent d'ERC Oriol Junqueras. Alguns defensen la coherència i especifiquen que es tracta simplement d'una priorització d'actituds. Ara no és hora de defensar la unilateralitat, sinó que cal esforçar-se per aconseguir mantenir un diàleg amb l'Estat.

És cert, però, que no fa tant temps que el mateix Oriol Junqueras afirmava que intentar negociar amb l'estat espanyol era una pèrdua de temps. Al final no sabem massa què va passar els dies claus de la proclamació de la independència de Catalunya. Què pensaven uns i altres, i què va provocar la decisió presa de suspendre la independència segons després.

El president Pere Aragonès ha defensat aquests dies la negociació amb Madrid, i ho ha visibilitzat davant del mateix president del govern espanyol. M'imagino que és una tàctica per aconseguir donar suport al president estatal, davant la pressió de la dreta espanyola contra els indults. Per altra banda, també podem parlar d'estratègia política quan ens referim al govern espanyol, amb algunes opinions sobre la previsió que tenen que els tribunals europeus acabin tirant per terra les sentències del Tribunal Suprem i l'aval del Tribunal Constitucional.

Les paraules d'Oriol Junqueras no han agradat a molta gent. S'ha vist com una traïció als objectius defensats fins ara, i una marxa enrere que menysté tot el treball i suport que hi ha hagut des de la societat civil. Jordi Sánchez ho ha criticat directament i sense fer-se esperar. Pot això posar en perill el pacte de govern? Vull suposar que no, que s'ha optat per anar junts i no tirar-se els plats pel cap, si més no abans dels dos anys de consens.