Empentes per arribar a dalt

Encara no s'ha investit president i un dels socis ja té problemes interns. No cal esperar les disputes entre els dos partits polítics, sinó que un mateix ja té trifulgues. Es tracta de JxCat que, una vegada s'ha sabut que Elsa Artadi renunciava a formar part del govern i a la possible vicepresidència, ara es barallen els diferents socis de JxCat per ocupar el seu lloc. Això de dir-se junts no acaba de ser gaire adient.

Aquesta tarda té lloc la primera sessió del debat d'investidura que sembla ser que serà el definitiu i el que permetrà que ERC recuperi la presidència d'un govern de la Generalitat. Pere Aragonès ha tingut molts contratemps per assolir la presidència, però després del pacte a què varen arribar els dos socis de govern, ara sí que podrà ser escollit president.

Ha arribat el moment de fer circular els rumors de noms de possibles consellers i conselleres, i quan es donava per suposat que Artadi seria a la llista, ahir va donar la sorpresa manifestant que hi renunciava per dedicar-se al partit i a l'Ajuntament de Barcelona. Probablement es confirmi que serà la propera candidata a l'alcaldia per part de JxCat.

Si JxCat tenia problemes per trobar la paritat de consellers i conselleres, la renúncia d'Artadi encara els ho posa més difícil, però a més, hi ha baralles internes per ocupar aquesta plaça. A diferència d'ERC, que sembla que de moment tots van en la mateixa direcció, a JxCat hi ha diversitat d'opinions i això els pot fer difícil cosir ferides i treballar plegats. Sembla com si no hi pogués haver tranquil·litat a Palau, i que resolt un entrebanc en sorgeixi un altre de nou, per així anar-nos entretenint i dedicar poc temps i energies als veritables problemes de la societat.

Demanem que posin seny tots plegats i que comencin a treballar. Hi ha molta feina a fer i ja s'ha perdut massa temps.

Quina vacuna per a la segona dosi?

Sembla ser que les dades que tenim darrerament sobre contagis del coronavirus, gent hospitalitzada i defuncions està a la baixa i que estem a prop d'arribar a la nova normalitat, que ja em parlàvem fa un any. Tothom es mostra molt optimista preveient que en poques setmanes podrem fer vida gairebé normal, sense mascaretes i amb sales de festa obertes per evitar tantes aglomeracions a l'espai públic els caps de setmana.

Però no tot és positiu. La vacunació, que va a bon ritme, ens genera dubtes, sobretot pel que fa a la segona dosi de l'AstraZeneca a menors de 60 anys. Hi ha països que es permet la segona dosi amb la mateixa vacuna i d'altres que opten per una altra vacuna. S'ha fet proves amb poques persones i hi ha qui diu que queda demostrat que és millor escollir una altra vacuna per a aquesta segona dosi, i uns altres que pensen que la mostra utilitzada no és significativa.

Aquesta disparitat d'opinions, en base científica ens comporta que dubtem molt si la decisió que ha pres el govern espanyol és l'encertada o no. Hem passat per moltes situacions d'incertesa i ara que semblava que tot anava ben encaminat, tornem a dubtar i, al final, haver d'acceptar una decisió política que no tots els científics aplaudeixen.

En el mateix mitjà de comunicació he sentit arguments a favor i en contra, tots ells basats en criteris científics, i això és el que genera els dubtes. Seria bo que es posessin d'acord i que tots poguéssim seguir un mateix protocol, perquè evitar que no només tinguem la preocupació per immunitzar-nos del virus, sinó que a més tinguem la por a fer-ho de la millor manera possible, sense el perill de rebre'n conseqüències irreversibles.

La jugada del Marroc

Tot fa pensar que l'entrada de 6.000 marroquins en 24 hores a la ciutat de Ceuta és una jugada del Marroc per deixar en entredit el govern de Madrid, que se'l veu feble davant les urgències. Què passarà? No passarà res més del que estem veient, un desgavell i una incapacitat per improvisar jugades del nostre veí, germà de sang del rei espanyol. Bé, molt profundament germans. 

És bo llegir els comentaris a les xarxes socials. N'hi ha de molt enginyosos, i d'altres que ens recorden la història de les relacions entre el Marroc i Espanya, amb una menció especial a la marxa verda. Per cert, no va agradar que Espanya acollís el malalt de càncer del Front Polisario, i això també hi pot haver ajudat.

Sembla com si el govern espanyol tingués més capacitat de reacció davant de fets interns que d'externs. Caldrà que tingui molt clar que Europa el vigila, ja que Ceuta és una porta europea que Espanya té l'encàrrec de custodiar.

La llàstima de tot plegat és que s'estigui jugant amb les persones com a víctimes, la seva situació i problemes de subsistència. El govern de Madrid no s'atreveix a culpar el rei marroquí, perquè hi ha massa por a les reaccions internacionals. Caldria dir les coses pel seu nom i no veure's humiliat per qui s'atreveix a atemorir un govern feble. No es tracta d'orgulls i prepotències, sinó de coherència i resolució. 

Seguirem de prop com acaba tot plegat, però el problema no és d'avui ni dels estrangers que s'han colat a Ceuta, sinó per una mala política d'estrangeria, amb una llei que no té sentit i que no encara la realitat amb coherència i saviesa. Mentre visquem en la provisionalitat i el tapar forats, aniran sorgint problemes difícils de solucionar. Espanya canvia els governs, però és incapaç de redactar lleis valentes i de fàcil compliment.

Principi d'acord per formar govern

La notícia d'avui és l'acord a què han arribat ERC i JxCat per governar els propers anys, després de tres mesos de negociacions. La bona notícia és que ens estalviarem unes eleccions el mes de juliol, que ja ens les temíem, però no tenim clar que l'acord sigui durador ni que siguin capaços de confeccionar un govern prou sòlid i fort per fer front a tot el que tenim a sobre.

Cal ser optimistes i donar-los una oportunitat. Ho han de fer bé si no volen acabar de perdre el poc prestigi que els queda. Són molts els votants independentistes que s'han vist decebuts, i no han entès que els dos partits posessin per davant de tot els seus interessos de partit i les cadires a ocupar.

Algú diu que les manifestacions d'aquests dies han ajudat a l'acord, però jo em temo tampoc ho han tingut en compte. S'han distanciat massa de la gent que els va votar i només la vergonya de tornar a votar i potser les dades que varen aparèixer sobre intenció de vot, els han pressionat a moure fitxa.

Sembla ser que aquesta mateixa setmana podríem tenir ja president nomenat i qui sap si govern i tot. S'han repartit les conselleries, però jo em pregunto si el president no hauria de tenir una mica de pes a l'hora de decidir qui se'n fa càrrec, encara que siguin persones del partit contrari. Si no hi ha prou confiança entre els membres del govern i el seu president... Si hi ha tibantors entre els dos bàndols, el futur no pot ser gaire afalagador.

Els donarem una altra oportunitat, però volem que es posin a treballar, i que ho facin de manera conjunta, sense tirar-se els plats pel cap com en la darrera legislatura. Seran probablement les mateixes persones o molt properes, i caldrà que tinguin clar que el seu encàrrec és servir el poble que els ha votat. Fàcilment podrem veure si van pel camí correcte o ens porten a engany.

Previsió de resultats a una possible convocatòria d'eleccions

Tot i que no està del tot decidit, aquest cap de setmana els diaris parlaven dels possibles resultats electorals del mes de juliol, si finalment anem a les eleccions. Diferents estadístiques donaven a entendre que molts canvis no hi hauria, encara que totes coincidien en afavorir els resultats del PSC i amb més o menys mesura una baixada d'escons de JxCat, considerant-los culpables de no haver arribat a l'acord de govern.

Interessant la reflexió de Marina Subirats al diari ARA, on ens fa veure que, hi hagi o no eleccions, un futur govern de coalició entre ERC i JxCat està abonat al fracàs, i apunta la possibilitat de buscar alternatives. Per què no és possible un govern entre el PSC i ERC? Tan difícil és? Ningú d'ells dos vol afluixar per cedir a l'altre la cadira?

També hem pogut llegir Jordi Muñoz quan afirma que el CIS menteix en dir que al País Basc governa el partit que guanya les eleccions, i aprofita per fer notar la manca de confiança a les institucions on es governa en clau partit polític i no servei públic. 

Sigui com sigui, sembla com si els partits negociadors del pacte de govern s'han pres el cap de setmana d'aturada, no sé si per reflexionar o bé per agafar forces i acabar decidint com acaba tot plegat, sabent que els dies s'acaben i que la data del 26 de maig està a tocar.

Deu anys del 15-M

Deu anys del 15-M i sembla com si no hagués passat res. En aquells moments hi vàrem donar molta importància, doncs ho vèiem com una lògica reacció del jovent davant la situació del país. Aquella revolució era un toc d'atenció a la societat perquè reconsiderés la seva evolució. També als partits polítics PP i PSOE que s'alternaven en el poder sense que al nostre país es produïssin canvis significatius.

Han passat deu anys i tens la impressió que som allà on érem, que cal tornar a fer una parada i un toc d'atenció perquè no anem bé. Deu anys després i Madrid es manifesta més de dretes que mai, amb una força important de l'extrema dreta, aquella que no es qüestiona res, sinó que viu de l'herència, de la rutina que sempre els afavoreix.

De què va servir veritablement el 15-M? Per a què? No es tracta de menystenir els moviments reivindicatius, els que fan obrir els ulls a la majoria silenciosa, però sí que és important adonar-se que la revolució, si no és permanent, no porta enlloc. Ens podríem preguntar si seríem gaire diferents sense els fets del 15-M. Potser així podríem valorar millor aquells dies.

Com a societat no sé si hem canviat, però políticament jo diria que no. Els partits polítics continuen retroalimentant-se, cada vegada més lluny de la societat, amb més interessos de partit que no pas pensaments per millorar la societat. Cada vegada més reticents a canviar res. Uns, la dreta, perquè no li interessa, els altres, l'esquerra, perquè no volen perdre la posició, volen mantenir el poder i aquest ve de l'estabilitat, de defensar a uns quants.

No soc gens optimista pensant en el 15-M d'ara fa deu anys, ni en la possibilitat que a curt o fins i tot mitjà termini hi torni a haver una altra sacsejada que ens faci veure que no anem bé. Anem fent bullir l'olla evitant problemes greus, i acostumats a la tradició, a jugar sobre segur i mirar cap a un altre costat quan se'ns presenten els problemes.

Al voltant del conflicte israelià i palestí

Hem conviscut molts anys, amb el conflicte entre palestins i israelians que gairebé som immunes al dolor. Els alts i baixos han fet que hi paréssim atenció, perquè és quan els diaris i les televisions en van plens, però ja res ens ve de nou del que allí hi passa.

Aquests dies estem presenciant, a través dels mitjans de comunicació, un empitjorament del conflicte amb pràcticament una guerra declarada. Morts i desolació que no troben la manera de resoldre-ho. No es tracta ja només dels cercles coneguts de Gaza i Cisjordània, sinó que aquesta vegada s'ha generalitzat, amb greus baralles a Jerusalem i altres poblacions del país.

Aquesta situació permanent en el temps et fa adonar de quina és la realitat humana, i la vulnerabilitat dels drets humans més elementals. La hipocresia també és present no només entre els protagonistes del conflicte, sinó entre els seus seguidors, defensors d'un i altre bàndol.

El poder dels EUA s'ha demostrat durant la presidència de Trump, que va aconseguir fer enemistar països àrabs, deixant més arraconats els palestins, que ara s'han vist en cor de revelar-se contra el tracte inhumà de l'exèrcit israelià. Un exèrcit que és l'únic recurs que utilitza un estat que no hi veu cap més solució per seguir ocupant territori.

En la distància és molt difícil posicionar-se, malgrat que els inputs que ens arriben podrien fer-nos pensar que hi ha un fort agressiu i un dèbil que esgarrapa amb totes les seves forces per poder sobreviure i defensar el que consideren justament seu. Sigui, però quina sigui la nostra visió i opinió, el que no és just és el sofriment de la població, amb víctimes mortals, i la por al cos per saber si continuaràs viu l'endemà al matí.

Un any més sense bandera blava

Un dia d'aquests va sortir publicada la llista de platges que han rebut la bandera blava i vaig poder comprovar com, una vegada més, la nostra vila es quedava sense cap platja amb aquesta distinció. Per què passa? No hi ha voluntat política per tenir aquest honor? Què els falta a les nostres platges per poder aconseguir la bandera blava?

He llegit moltes discussions sobre la naturalització de les nostres platges, que està en la ment dels responsables polítics locals, no sé si això no es té en compte a l'hora de puntuar les platges. Desconec qui s'encarrega de valorar les platges catalanes, però potser caldria que el nostre govern els fes veure que té molt valor aconseguir unes platges amb tanta vegetació. No interessa?

L'Ajuntament es feia ressò del reconeixement sobre transparència, ara que s'ha aconseguit arribar a una valoració del 75%. Esclar que no explicaven quina puntuació tenen la resta d'ajuntaments de la comarca. Hi ha una informació que fa anys reivindicava, com són els acords de la Junta de Govern, i encara no es pot veure. 

No es tracta d'esforçar-se per als reconeixements perquè sí, sinó que val la pena treballar perquè els vilatans puguem viure en una vila amb informació transparent i platges òptimes. Esclar que també convindria poder tenir els carrers endreçats, sense acumulació de bosses de la brossa, ni sacs d'obra durant setmanes en punts "turístics", com al camí de la Pietat.

Estem pràcticament a mig mandat i potser seria interessant que ens expliquessin quins objectius s'han assolit i quins encara no. Tenen l'excusa de la pandèmia, que ha comportat moltes complicacions, però tampoc s'hi val a posar-ho com a excusa per a tot. És important que ens ho expliquin perquè ens traiem de sobre la impressió que durant aquests dos anys no s'ha fet res.

La ciutadania amenaça amb l'abstenció

A les xarxes socials han aparegut molts comentaris sobre unes possibles eleccions el mes de juliol i com deixarien d'anar a votar, per primera vegada. Eren alguns com amenaçadors amb la intenció de provocar els dirigents dels dos partits independentistes que fins ara han estat capaços de consensuar la formació del nou govern, tres mesos després de les eleccions.

Ja sé que una cosa és el que es diu i l'altra el que s'arriba a fer. Es tracta de declaracions d'uns pocs, i en canvi són molts els que van a votar, però tot i així si els dirigents d'ERC i JxCat tinguessin una mica de sentit comú i m'atreviria a dir també de vergonya, correrien a pactar el govern per evitar forçar la població a tornar a les urnes i mantenir més temps la situació aturada.

Com ja he vingut comentant darrerament, també estic indignat i crec que els actuals dirigents polítics no són mereixedors d'ocupar un seient al Parlament de Catalunya. Penso que el millor que podrien fer seria dimitir i deixar que noves persones ocupin els seus llocs per intentar que ells sí que siguin capaços de posar ordre. Soc dels que creuen que unes noves eleccions no solucionarien el problema. Són les persones que han agafat el timó de la política catalana les que estan intoxicades i no es mereixen seguir més temps.

Avui s'han reunit, amb la mediació de la CUP, cosa insòlita! i encara no tenim cap garantia que hagin arribat a cap acord, i sobretot que siguin capaços de consensuar com ha d'estar configurat el nou govern. JxCat, en boca de Jordi Sánchez, va oferir la possibilitat de nomenar Aragonès sense entrar a formar part del govern, i quan ha vist que ERC ho veia bé, ha fet marxa enrere. Qui es va equivocar?

Portem massa temps sense govern, però no tenim cap garantia que el govern que en surti de tot plegat sigui capaç de liderar amb cara i ulls aquest país, que viu des de fa uns anys, el pitjor temps de la seva història.

Vila 30

Tot i que alguns municipis ja ho havien aplicat des de fa alguns mesos, avui entra en vigor la modificació de trànsit sobre la velocitat màxima en carrers d'una sola via en un mateix sentit, que són la majoria en la majoria de pobles petits i mitjans. Arenys de Mar haurà de canviar els senyals que limitaven la velocitat a 50 km/h.

Aquesta mesura és d'aquelles que molesten a les persones motoritzades i agraden als vianants. En carrers estrets, com és el cas d'Arenys, anar a cinquanta quilòmetres per hora és una exageració, sobretot tenint en compte que les voreres acostumen a ser molt estretes i gairebé no s'hi pot caminar.

No han faltat les crítiques a la reducció de la velocitat, sobretot pel que fa segons a quines vies, on queda molt diferenciat l'espai dels vianants i les dels automòbils. Arguments com la reducció de la pol·lució no han convençut. La raó més exposada és la de reduir els accidents, ja que és molt diferent un atropellament a 30 que a 50 quilòmetres per hora.

M'agradaria conèixer l'estadística d'accidents de trànsit dins de la nostra vila, causats per excés de velocitat. No recordo haver-ho llegit en molt temps, i no crec que s'acostumi a circular a poc a poc, o potser sí que els arenyencs som molt curosos i vetllem per la seguretat ciutadana.

Haurem de controlar-nos més quan circulem per carrers i places, perquè sovint agafes més velocitat de la permesa sense adonar-te, sobretot en hores poc transitades. De totes maneres em fixaré especialment si la nova norma em fa canviar els costums, o bé les característiques dels carrers de la vila ja feien que no circulés per sobre dels 30.

Vergonya de polítics!

Aquests dies bona part de les notícies giren al voltant de la formació de govern a Catalunya, i les negociacions que es mig trenquen entre ERC i JxCat, posant accent en alguna o altra qüestió. Ahir parlava del fred a l'exili i avui em referiré a la vergonya que ens fan passar molts dels dirigents independentistes i en concret la diputada Elsa Artadi i el pres polític Jordi Sánchez.

No cal dir que si em demanessin l'opinió jo els aconsellaria que dimitissin i se n'anessin a casa. En el cas d'en Jordi Sánchez, malauradament, és la presó qui el té injustament empresonat. Ara el col·loquem a la pila dels polítics independentistes, però la seva causa va ser liderar una manifestació que en cap cas es pot considerar violenta. Realment el cas dels dos jordis és un cas de vergonya democràtica i la història se'n farà ressò durant molts anys.

Avui, però ens trobem en un atzucac que dura des de fa molts mesos i que no s'hi veu solució, ja que sigui amb pacte o sense, no s'acaba de veure un futur positiu per al nostre país. A casa diríem que el que està passant és que quan un lliga l'altre afluixa. Un dia uns diuen que formin govern en minoria, i quan els altres s'ho prenen al peu de la lletra, llavors els primers els amenacen en no donar-los suport per al nomenament del president.

A mi, personalment, m'han decaigut molt, sobretot els dos personatges que he nomenat. D'Artadi s'ha de dir que no n'he esperat mai gairebé res, però d'en Jordi Sánchez sí que en tenia un millor concepte. M'imagino que el seu paper no és fàcil, però hi ha una cosa que sempre s'ha de tenir en compte i és la possibilitat de dimitir, quan no te'n surts.

Queden encara uns dies per saber el final del relat, si anem a unes noves eleccions o no. El problema és que fins i tot en el cas d'unes noves eleccions no hi ha cap garantia que els resultats aconsegueixin treure'ns del forat on estem immersos. Què hauria de passar perquè les coses canviessin? Mentre l'independentisme sumi majoria absoluta i no hi hagi un relleu important en els protagonistes dels tres partits, no hi veig solució, i molt em temo que hi ha poca gent disposada a substituir-los. Qualsevol s'hi embolica!

Fa fred a l'exili?

Han passat uns quants mesos, anys fins i tot, i cada vegada resulta més complicat ser actualitat, ocupar les pàgines dels diaris, cada cop fa més fred... L'esperada victòria de JxCat a les passades eleccions era una manera de mantenir viva l'existència de Puigdemont a l'exili, i també la dels seus companys de partit. Amb la victòria d'ERC per davant de JxCat, la cosa s'ha complicat, i probablement per això han anat com han anat les negociacions per formar govern.

Què passa si ERC agafa tot el protagonisme i es deixa de banda el Consell per la República? Quin paper hi juga el president Puigdemont més enllà de mantenir-se exiliat i membre del Parlament europeu? Quin futur li espera?

És cert que tenim presos polítics que ens recorden els fets de 2017 i ens els manté molt presents, però sembla que cadascú va per la seva banda i els exiliats queden més en un segon terme. La tasca realitzada a la Unió Europea no ha donat els fruits esperats i això també ha refredat la situació.

No és fàcil la vida a l'exili, no ho pot ser de cap manera, i quant més temps passi més difícil serà. Si es confirma el trencament de les negociacions per formar govern, caldrà veure el preu que haurà de pagar per aconseguir formar govern amb Pere Aragonès. Vull pensar que JxCat no ho posarà fàcil, tenint com tenen el president a l'exili, i si tot això acaba amb una nova convocatòria d'eleccions se'm fa difícil imaginar quina serà la resposta dels molts independentistes emprenyats amb els seus partits polítics.

Estic convençut que a Brussel·les fa fred i encara que anem cap al bon temps, la temperatura no fa l'efecte que tendeixi a pujar. Tenim quinze dies per acabar de veure-ho.

JxCat donaria suport a un govern d'esquerres

No sé si titllar-ho de sainet o drama, però les negociacions per formar govern s'eternitzen i semblen cada vegada més embolicades. Si fa quatre dies que Aragonès va presentar un ultimàtum, que no va complir, ara llegia que es decanta per formar govern sol, sense JxCat. També es deia que JxCat donaria suport a un govern d'ERC pactant amb la CUP i els Comuns.

Sigui el que sigui el que acabi passant, és molt clar que continuarem en la provisionalitat. Potser tindrem govern, però sempre penjarà d'un fil, ja que el suport de JxCat des de dins o des de fora el necessitaran, i aquests no estan per assegurar res. Encara no han paït haver quedat per sota d'ERC en les darreres eleccions.

Vist això m'he posat a pensar què veia millor, si la provisionalitat del pacte entre els dos rivals, o la inseguretat d'un govern sense JxCat, però necessitant el seu suport a l'hora d'aprovar les mesures que es vagin volent implementar. No és fàcil decidir-se, però entenc que potser seria millor no comptar amb JxCat a l'hora de fer govern i confeccionar aquest govern segons la idea d'ERC, amb la confiança que sigui més estable que a mitges.

No m'ha resultat fàcil decidir el títol de l'escrit, perquè el que pugui haver dit avui Aragonès té la mateixa consistència que un fanal en un dia de vent. Aquesta inconsistència provoca una inseguretat i una falta de confiança que no afavoreix el govern del país, i ja portem massa temps sense que ningú ho lideri amb cara i ulls.

Qui ha de pagar el cost de les autopistes?

Em continuen sorprenent les reaccions contra els peatges a les autopistes per fer front al seu manteniment i les inversions que necessiten d'una manera constant i permanent. En tot cas ens podem discutir sobre quin han de ser el millor sistema, però que les autopistes i autovies tenen un cost i que d'una manera o altra el paguem la ciutadania, això no ho hauria d'oblidar ningú.

Queda molt bé dir que s'eliminen els peatges i a partir d'ara podrem circular de franc, però qui paga el seu manteniment? Si no hi ha peatges o la coneguda vinyeta, que utilitzen alguns països, ho paguem tots via impostos, o no?

Critiquem els polítics perquè es comporten com a populistes, però som els primers de viure en l'engany. El que jo criticaria és no haver trobat una solució abans, sabent que aquest 2021 s'alliberaven tantes concessions, i no haver d'esperar el 2024 a resoldre el problema financer.

¿I que no és just que tot el cost d'inversió i manteniment de les autovies del centre d'Espanya i de bona part de l'Estat es pagui a través de qui ho utilitza? ¿I no és just que els estrangers que circulen pel país, i no paguen impostos, ajudin a finançar el cost del manteniment i les inversions de la infraestructura viària?

Com deia al començament de l'escrit, em sorprèn la ignorància o la mala fe de qui es queixa pel pagament per circular per les autopistes. Jo personalment trobo més injust que ho hagin de pagar persones que no tenen ni cotxe ni es beneficien del seu manteniment.

Carrers plens de bosses

Arran de la notícia de la dissolució de l'Observatori Ciutadà Municipal d'Arenys de Mar que sortia a la premsa fa pocs dies, comentava en aquest mateix blog la poca transparència que practicava l'actual govern municipal. Resulta xocant que formant-ne part dos dels partits que tradicionalment parlen i reivindiquen més la transparència i la participació ciutadana, sigui aquesta mancança tan accentuada.

Resulta massa habitual que des de l'oposició es vegin les coses tan clares i es tingui un sentit crític tan afinat, i que una vegada aconsegueixen ser a l'altra banda tot quedi en bones intencions i prou. Malauradament això és massa corrent i els vilatans ens mereixeríem una explicació oportuna i sovintejada.

Darrerament, una de les responsabilitats assumides per la CUP està sent notícia pel desori que s'hi observa. Em refereixo a la situació de la recollida selectiva de la brossa i el mal ús que se'n fa i la poca resposta, per no dir nul·la per part de l'equip de govern. Resulta molt vergonyós veure com es troben de bruts i deixats els carrers de la nostra vila, i que no es fa res per solucionar-ho.

L'excusa de la nova licitació de la gestió de recollida de la brossa ja fa massa temps que dura, i a més tampoc no s'ha fet res per rentar la cara de la vila. He dit sempre que els principals culpables són els vilatans que no es comporten com caldria, però això no allibera de responsabilitat a l'equip de govern a l'hora de buscar solucions. Ja fa massa temps que això dura i no serveixen les bones paraules, sinó que cal exigir fets.

Hem dit per activa i passiva que hi ha d'haver una normativa sobre com s'ha de deixar la brossa a la via pública, i també un règim sancionador per qui s'entesta a no fer-ho correctament. Girar-s'hi d'esquena com sembla que fa el govern local no és una bona solució, i significa un rentar-se les mans i no assumir la responsabilitat per la qual han estat escollits per governar la vila. S'ha de demostrar capacitat per governar i gestionar una població i si no se'n sap més, la dimissió és una sortida.

Ayuso triomfa a Madrid

El PP d'Ayuso triomfa a Madrid i deixa en un segon pla el mateix Casado. Ella sí que ha aconseguit guanyar amb gran èxit les eleccions i pràcticament no dependrà de ningú per continuar governant, ara amb molta més comoditat. És Ayuso el futur d'Espanya?

El PSOE ha perdut una bona colla d'escons al Parlament de Madrid i serveix per posar en dubte la política del govern estatal, perquè d'aquesta manera s'ha manifestat Ayuso, com a contrapoder del govern d'Espanya, i li ha faltat poc temps per posar-li per la cara.

També ha decebut el paper de Pablo Iglesias que ha corregut a dimitir de qualsevol paper en la política, tant dins del partit com institucionalment. La seva aposta, sortint del govern espanyol, no li ha donat resultat, ja que l'augment d'escons no és significatiu i, sobretot, no serveix per frenar l'auge del PP.

Serà això un trampolí a nivell estatal? Això és el que voldria el PP i el que més tem el PSOE. S'han afanyat a dir que a nivell estatal no funciona de la mateixa manera, però la por ja la tenen al cos. Si fins ara tots els resultats eren bons o indiferents, els d'ahir a Madrid són un mal de cap difícil de solucionar.

Pensi el que pensi el president espanyol, el reforç obtingut per Ayuso a Madrid és realment un contrapoder, perquè li qüestiona les mesures preses fins ara en temps de COVID-19, i també les mesures fiscals que es proposaven adoptar per contrarestar la competència a altres comunitats autònomes. Podran fer el que tenien previst regular?

Els madrilenys varen decidir ahir que Ayuso els representava i que, al seu parer, ho havia fet bé, molt millor que la resta d'Espanya i el mateix govern socialista. Aquest és el pes que haurà de suportar Pedro Sánchez, i que li farà reflexionar sobre si li cal canviar el discurs, o li fot més cara a la seva política d'engany i contradiccions que el caracteritzen.

L'Observatori Ciutadà Municipal llança la tovallola

He llegit que l'Observatori Ciutadà Municipal d'Arenys de Mar es dissol. Es queixen que han tingut molts problemes perquè l'Ajuntament de la nostra vila proporcionés les dades que segons la llei de transparència havien de donar i que pleguen cansats de la feina que han tingut per obtenir aquestes dades.

Alguns pensàvem que amb l'entrada de la CUP al govern municipal això es podria notar, però veiem que no ha estat així, o si més no això és el que es pot deduir de les paraules dels responsables de l'entitat que ara llancen la tovallola, sense haver aconseguit un relleu.

La maquinària administrativa és feixuga i cal una molt bona predisposició per part dels governants per fer transparent la seva tasca. Normalment no s'aconsegueix, i tot i que la llei està molt ben elaborada, la posada en pràctica arriba a ser gairebé nul·la.

Arenys de Mar, no és un model d'administració eficaç i transparent i caldria treballar-ho molt bé des de dins. Ni els grups municipals en el govern ni els de l'oposició quan han governat, han estat capaços o han tingut la voluntat real de ser prou transparents, i aquí la defensora del ciutadà hauria de dedicar-hi esforços perquè la nostra administració millori en aquest aspecte.

És important la transparència per poder ensenyar als vilatans el funcionament de l'administració, amb totes les seves dificultats, però també amb tota la pulcritud en la seva gestió. Seia bo que els nostres governants tinguessin més cura perquè el treball que es realitza dins de l'administració municipal sigui el màxim de transparent i guanyi en confiança dels administrats.

Madrid vota demà

Les eleccions autonòmiques de demà a Madrid ens haurien de fer reflexionar a tots plegats la manera que encarem unes eleccions i en quines coses ens fixem a l'hora de decidir el nostre vot. No podem dir que a tot arreu passi exactament el mateix, però més o menys s'hi assembla. Probablement a Madrid és més exagerat que en altres llocs, si més no aquesta vegada, on la capacitat de saber vendre de l'actual presidenta la farà revalidar i encara amb més força, malgrat els errors comesos tots ells intencionats.

Quan deixem anar aquella frase de que tenim el govern que ens mereixem, no és tant perquè sigui el govern que s'avingui a la nostra manera de ser, sinó perquè som poc reflexius a l'hora de donar el nostre vot. Ens deixem enredar fàcilment, i encara que després ens n'adonem, som incapaços de corregir-nos i tornem a caure en el mateix parany.

Avui mateix llegia queixes dels sanitaris madrilenys de com s'ha gestionat la pandèmia, i les estadístiques ens ensenyen que Madrid ha tingut més morts pel COVID-19 que les altres comunitats autònomes. Això, però no haurà estat motiu per perdre vots, sinó que n'haurà guanyat pel fet d'haver permès l'obertura de teatres, sales de festa i restaurants, que és el que se l'hi ha demanat des del primer dia.

Ayuso i tot el seu equip han sabut amagar les coses negatives i han destacat tot allò positiu que els ha de portar a una majoria, sinó absoluta, pràcticament, amb l'ajut de Vox, que no els fa cap fàstic. L'esquerra haurà perdut novament l'oportunitat de fer valdre els valors humans que està vist que davant d'una campanya electoral poca cosa importen. 

Poca confiança en el futur govern

Em resulta absurda la resposta de JxCat a la pressió per pactar el nou govern. Diuen que no cal córrer, sinó fer un bon recorregut i un bon pacte. No estem preocupats perquè no hi hagi un pacte de govern, sinó perquè no tenim cap confiança que per més que es trigui s'aconsegueixi construir un bon govern, capaç de solucionar els molts problemes que té el país i fer-nos avançar.

No és qüestió de temps, sinó de persones i actituds. Els actuals polítics que estan negociant el nou govern, no ens mereixen cap tipus de confiança, que siguin capaços de liderar un govern eficaç. Ens han ensenyat com són i com pensen i ja en tenim prou.

El problema és que sembla ser que no hi ha alternativa. Que tot el que hi ha és el que tenim al davant i amb això no podem anar enlloc. No confiem en els polítics de JxCat i ERC, però tampoc ens engresquen els alternatius, els que ens podrien presentar els socialistes amb Salvador Illa al capdavant. 

De veritat que al nostre país no hi ha ningú millor? Hem de deixar-lo a les mans dels que ens han governant els darrers temps, o els que hem tingut a l'oposició? Sé que a aquests darrers no els hem donat l'oportunitat de demostrar-ho, però veient com han actuat a l'oposició i escoltant les declaracions de persones que ocupen els primers llocs, com ara Eva Granados, ja en tenim ben bé prou.

Avui llegia Vicenç Villatoro al diari ARA demanant un nou govern, que Catalunya necessita un nou govern, però jo li diria que no qualsevol govern, i el que em temo és que no tindrem el millor govern que podríem esperar, com tampoc Espanya té el govern més progressista possible, tal com ho estant proclamant.

El dret a la salut o a la llibertat de moviments

A la incertesa que ha dominat bona part del temps que estem afectats per la pandèmia, a l'hora de saber què podíem fer i què no, ara, una vegada s'acabi l'estat d'alarma, s'hi afegirà el desconeixement de què preval si el dret a la salut o el dret al lliure moviment. Per més que el govern català vulgui mantenir certes restriccions de moviment, dependrà de la decisió del TSJC si ens hem de quedar a casa o bé podem sortir al carrer. Aquesta inseguretat, que a vegades no quedarà prou justificada, augmentarà la crispació que ja existeix entre la gent pel fet d'estar tant temps tancats a casa, a partir de les 10h de la nit. 

És molt difícil opinar al respecte perquè, si bé és important vetllar per la salut i evitar els contagis del coronavirus, no és menys important la llibertat de moviment de les persones. Sembla com si ens haguem acostumat a obeir sense remei les limitacions imposades pel govern de l'Estat, i això no és bo. No pot ser que estiguem subjectes a una llei que ens fa estar a casa i ens mana amb qui podem estar i amb qui no.

Tampoc és òptim pensar que és el criteri d'uns jutges el que puguem o no bellugar-nos lliurement pel país. S'ha d'entendre que uns ho argumentaran pel risc de contagi, el govern, i els altres pel dret a la llibertat de moviment, els jutges. I ens podem trobar molt bé que a Catalunya els jutges decideixin una cosa i en una altra comunitat autònoma, una altra.

Convé que el govern tingui molt clar quina és la millor decisió per aconseguir fer fora el coronavirus, i saber-la argumentar correctament, perquè així els jutges tinguin més fàcil la seva decisió. És qüestió de prioritats, però és important que ens ho expliquin molt bé, perquè puguem acceptar de bon grat la seva decisió.