El rei és rebutjat per centenars de manifestants

Amb la visita del rei al monestir de Poblet s'ha volgut cobrir l'expedient de visita a Catalunya dins el recorregut que fa per tota la península. I com calia suposar les reaccions han estat crispades, amb una policia tancant l'accés dels independentistes i facilitant l'entrada als espanyolistes i defensors del rei. Arran dels fets, el president de la Generalitat demana un informe al cap dels Mossos per conèixer en detall la manera com han procedit.

Una vegada més les crítiques al comportament dels cossos policials han estat presents, per considerar que s'ha vulnerat el dret d'expressió. No podem oblidar que la manifestació en contra d'un fet, com pot ser la visita del rei al país, és i ha de ser totalment permesa. L'altra cosa és si hi ha actes incívics i violents, que obliguin la policia a prendre mesures de contenció.

Molts voldrem conèixer l'opinió del conseller d'Interior, Miquel Buch, que es troba entre l'espasa i la paret. Per una banda es veu obligat a defensar l'actuació de la policia que d'ell depèn, però per l'altra ha de justificar la seva defensa davant qui ho considera una manca de llibertat dels manifestants.

Una de les reaccions més crítiques a l'actuació de la policia ha estat la de l'exconsellera d'Ensenyament, Clara Ponsatí, exigint la dimissió del conseller Buch. Ponsatí no és la primera vegada que es manifesta molt crítica amb el govern actual, probablement exigint més energia davant de la paràlisi de l'actual govern, que ha permès una inacció que no afavoreix els interessos del país. 

Més sobre la corrupció del rei emèrit

Aquest diumenge, a l'ARA, podem veure com aprofundeix en els afers del rei emèrit deixant en evidència la seva activitat corrupte, que s'ha conegut gràcies a la premsa exterior i no s'hi ha pogut fer res per silenciar-ho, malgrat l'hermetisme que s'ha practicat des de dins. Resulta interessant conèixer com ha actuat el rei que ens va treure de la dictadura, però que, igual com varen fer antecessors seus, sobretot Alfons XIII, va caure en la corrupció per fer-se ric a expenses dels seus súbdits.

Una vegada més queda demostrat que la inviolabilitat no és una bona cosa, sinó que actua contra la democràcia. No té cap sentit democràtic respectar-la, sinó que hauria de caure tot el pes de la Justícia,  perquè tal com el mateix emèrit ha dit moltes vegades, la Justícia és igual per a tothom. Li faltava afegir: menys per a mi.

Estic d'acord amb les afirmacions que surten en els articles de l'ARA on es diu que els republicans no han fet la feina, no estan prou preparats, ni compten amb prou gent a Espanya, sinó que el desastre de la corona ve del propi rei emèrit, i que per tant la monarquia a Espanya no es troba en perill.

Felip VI, a qui se li observa molt poca empatia amb la població, sobretot la que no li és favorable, podrà continuar regnant amb comoditat, perquè els principals partits polítics espanyols sempre li donaran suport. Això no vol dir que a la monarquia li puguem garantir una vida infinita, doncs les seves bases s'han remogut i no sabem si pot ser un principi d'un llarg final.

Difícilment nosaltres veurem la reinstauració de la república, perquè la classe política que l'hauria de defensar està molt debilitada. No hi ha líders amb suficient capacitat per moure la població espanyola a reivindicar-la, amb un mínim de garanties d'èxit, i els espanyols, en general, encara son massa fans de la monarquia com per voler-la fora.

El següent pas en tota aquesta història de la corrupció del rei emèrit serà la reacció que pugui tenir el rei actual respecte al seu pare, i si li convindrà fer-lo fora de la Zarzuela per garantir la continuïtat del seu regnat, amb menys dificultats de les actuals. La desconfiança cap a la figura del rei ha augmentat, i això pot anar a més, si no hi ha una reacció dràstica per part del rei.

Ada Colau, la família de cap de setmana

Ni credibilitat ni vergonya és el que no té l'alcaldessa de Barcelona. No es pot estar tot el dia criticant els altres i demanant mesures de seguretat i paral·lelament incomplint allò que es reclama. Avui hem sabut que la família de l'alcaldessa ha sortit de cap de setmana. Precisament s'ha demanat als barcelonins i persones de l'Àrea metropolitana que no anessin a la segona residència, atesos els rebrots del coronavirus d'aquests darrers dies. Quin exemple dona l'alcaldessa?

No ens ha de venir de nou perquè ja estem acostumats a la incoherència de la senyora alcaldessa de Barcelona, però pensem que en aquest cas podia ser més curosa i respectar les normes que es demana que facin els altres. 

Avui llegia un article d'en Miquel Puig, a l'ARA, que parlava de la categoria dels polítics al nostre país, i t'adones que és cert que no tenim les persones adequades per liderar un país just i democràtic. L'article parlava de la poca atenció dels nostres governs per al benestar de la població. En què estan ocupats?

Tant a nivell municipal com l'autonòmic o l'estatal, ens trobem amb unes persones superades per les circumstàncies, sense pensar en els aprofitats i corruptes que de tant en tant es deixen veure. Jo no penso que la majoria ho siguin, sí que hi poden caure, però no és això el pitjor, sinó la seva incapacitat de resoldre problemes i com queden desbordats per la maquinària administrativa, pel funcionament de l'administració pública.

De totes maneres, i tornant a l'inici del post, és molt trist que els polítics no siguin capaços de donar exemple. Haurien d'entendre que la gent es fixa en ells, i que han de fer-ho més bé que la majoria. No poden esperar servir bé la població si no son capaços de complir amb les seves obligacions, i ser fidels amb allò que prediquen. Llavors passa que al cap dels anys t'adones que t'han enredat, i quedes decebut i poses a tots en el mateix sac.

Fracassa la transparència del govern municipal d'Arenys

Segons es va poder saber, la valoració que en fa l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona és d'un discret 43,75% quan s'havia arribat a superar el 90%. Aquesta xifra demostra que la transparència que practica el nostre govern municipal és pèssima i cal millorar-ho.

La impressió que tens, quan mires a la casa gran, és de desmanec, deixadesa i que l'equip de govern està desbordat. Entenc que les circumstàncies no són gens favorables, però queda demostrat que no tenim el millor govern possible, sinó unes persones voluntarioses que no acaben d'acostumar-se a la vida municipal, superats pels pals a les rodes que s'acostumen a col·locar.

Res justifica que no puguem comptar amb persones capaces de resoldre els entrebancs que el dia a dia presenta, i caldria una reflexió a fons sobre la manera que es dirigeix el municipi, i la necessitat de comptar amb la complicitat de tothom, siguin del color que siguin.

Ni els carrers són més nets, tot el contrari, ni la resposta a les demandes dels vilatans és l'adequada, ni la informació sobre què es cuina dins l'ajuntament arriba als contribuents. No n'hi ha prou amb bona voluntat, que és d'agrair, sinó que cal eficàcia i resolució davant les dificultats.

L'equip que lidera l'alcaldessa Moreno no aconsegueix convèncer que tinguin la capacitat de governar la vila, i hi ha massa temes sense resoldre. Insisteixo que les circumstàncies no són favorables, i que l'epidèmia del coronavirus no ho ha posat fàcil, però no és qüestió de buscar justificacions, sinó estratègies per millorar la governabilitat de la vila i, a més, conservar la confiança que els electors varen dipositar en els partits polítics que configuren l'equip de govern. A tot això, els vilatans hi hem de col·laborar amb més sentit civic.

El major Trapero espera sentència

Segons he pogut llegir a l'ARA, la sentència al judici al major Trapero, entre altres, es podria conèixer abans d'acabar el mes de juliol. També diu la notícia, que el resultat estaria entre la desobediència i l'absolució. Es pot arribar a interpretar que seria més propera a l'absolució, però ho frena el fet de no poder-los condemnar, com si amb l'absolució quedés en entredit tot el procés judicial.

No cal dir que m'agradaria que els acusats fossin absolts, perquè jo només hi sé veure diferència de criteris a l'hora de conduir els mossos d'esquadra, i no pas desobediència. Ha quedat demostrat que el coordinador espanyol tenia molt interès en condemnar aquells que no podia governar, i penso que els jutges han de ser prou sensibles a la realitat.

El dubte que tinc és si en aquesta ocasió els jutges no es deixaran portar per l'animadversió que els caracteritza cap a tot allò que és i representa Catalunya. En cap cas poden justificar que l'actitud del major Trapero fos cap conxorxa amb els polítics catalans de torn, sinó més aviat hi va posar fre, i així ho ha declarat des del primer dia.

Seria un bon inici de vacances comprovar que el major Trapero no és condemnat per una cosa que no va fer, com seria desobeir mandats judicials. No agradarà com va dirigir la policia catalana, i haurien preferit veure els mossos bufetejar la gent concentrada, però aquesta no va ser la voluntat dels caps i això, que va deixar en evidència la resta de policia, nacional i guàrdia civil, va enutjar l'aparell de l'Estat i n'han rebut les conseqüències tots els condemnats i persones a l'exili.

El govern balear i el turisme desenfrenat

Llegia les mesures del govern balear sobre la prevenció de rebrots del coronavirus, i concretament a la zona de turisme més desenfrenada que corre el risc de veure's afectada per aquests rebrots. És molt difícil aconseguir que la gent es comporti i prengui precaucions, potser perquè en anar beguts el descontrol és total, o potser simplement perquè es tracta de persones inconscients.

Davant la decisió de tancar uns dels carrers més problemàtics de Palma, ja han sortit empresaris afectats a protestar. Diuen que és la decisió més fàcil, i que caldria no ser tan dràstic. Jo els entenc, però també penso que ells no fan la seva feina. Si el govern balear no tanca aquests locals, què faran ells per controlar els seus clients? S'encarregaran de que respectin les mesures de seguretat?

Arribo a la conclusió que només es busca el benefici fàcil, i es pensa poc en la salut i conseqüències de no respectar les mesures que se'ns dicten des de Salut. És clar que tothom es preocupa pels seus negocis, però no s'hi val a fer trampes. És clar que s'ha de donar una imatge a l'exterior que aquí està tot controlat, però qui ho fa? 

Ja fa massa anys que el turisme que arriba a poblacions com Lloret i potser ara no tant, a Calella, s'havia d'haver reeducat. El cas de Palma és un altre exemple de mal aprofitament del turisme. S'ha buscat un turisme de masses, amb pocs diners a sobre i que comporten molts mal de caps. Canviar això no és fàcil i fer-ho gaire ràpid encara menys, però hem d'intentar millorar el tipus de turisme, per evitar que en situacions com l'actual, s'hagi de procedir amb mesures dràstiques de tancament dels negocis i fer fora el turista. No sé si amb l'experiència d'ara n'aprendrem, però valdria la pena reflexionar-hi una mica i dedicar-hi una mica d'esforços.

El president del Parlament, espiat

L'espionatge al president del Parlament català, el senyor Torrent, forma part d'un episodi més de les actuacions de l'Estat espanyol, això es creu, per intentar controlar qualsevol moviment que puguin fer les principals autoritats catalanes. No és nou, però ara ho sabem abans. Les notícies costen més de passar desapercebudes.

Aquesta desconfiança constant no és un bon senyal per a les relacions entre els governs espanyol i català, però ningú hi confia. Vull dir que tots sabem que no hi ha cap interès, per part del govern espanyol, en confiar en el català per a res. La taula de diàleg famosa, que s'havia de reprendre aquest mes de juliol, no deixa de ser una excusa més per anar allargant en el temps la crítica situació de desencaixament.

Que l'aparell de l'Estat es dediqui a espiar el president del Parlament, no és sinó una mostra més d'aquesta realitat antagònica i rebuig a la democràcia com a base del sistema polític. La recentralització del poder de l'Estat, arran de l'epidèmia del coronavirus, és un exemple més del pensament centralista de Madrid. La desautorització judicial de què parlava ahir, sobre el confinament decretat per la Generalitat, també és una altra demostració del poc interès en la potenciació de les comunitats autònomes, més enllà d'una descentralització administrativa i encara controlada.

No sé si arribarem a conèixer més detalls de l'espionatge descobert al president del Parlament, però com a mínim podem estar segurs que hi ha més gent a la llista, que tard o d'hora coneixerem. Es vol controlar qualsevol gest, abast que els seus impulsors el puguin fer, escarmentats per com va anar la preparació del referèndum de l'1 d'octubre, tot i el suposat control que hi havia per part de l'aparell de l'Estat.

D'un arbre caigut tothom en fa llenya

Tenim un govern tan feble i poc creïble que tothom s'hi atreveix. Tenen tan poca credibilitat que un jutge de poble els tomba els decrets i allò que faci falta. Així no podem anar bé de cap manera. El govern català content per haver recuperat el poder, després de mesos d'estat d'alerta, decideix confinar Lleida i un jutge li diu què s'ha cregut qui és per decidir-ho! 

La veritat és que em fa vergonya tot plegat. Hem caigut tan avall que qualsevol mico se'n fot de nosaltres. I llavors qui farà cas al govern, quan està tan desprestigiat? Ja poden anar signant decrets que ningú no se'ls creurà. Com podem anar bé?

Ja no sé si és llàstima el que em provoca aquest govern, o ràbia per trobar-nos en la situació en què estem. La política ha quedat tan desprestigiada, i tan a remolc de la justícia, que ja no pot fer un pas sense que se li qüestioni la idoneïtat dels acords presos pel govern català.

Diuen que el govern espanyol els diu que continuïn, perquè tenen la raó, i al final la justícia els hi donarà, però entretant què han de fer? A qui s'han de creure els ciutadans de Lleida? Es queden a casa o surten com si res, perquè ho ha dit la jutgessa de guàrdia?

No sé com acabarà aquest assumpte, però el mal ja està fet. La facilitat en què un jutge qualsevol pot fer trontollar el govern i posar en dubte la seva autoritat, comporta un descrèdit a la política, que és difícil de recuperar. A partir d'ara tot és qüestionable, opinable i, per tant, fàcilment desobeïble. No voldria posar-me a la pell dels nostres governants. Ja sé que molta culpa no és d'ells, sinó que ja hi ha qui s'ha cuidat d'aplanar el camí, però també hi ha col·laborat la seva ineptitud a l'hora de prendre moltes decisions, i la deixadesa a l'hora de fer govern. Necessitem eleccions perquè hi hagi un canvi, i a poder ser que sigui a millor.

Lleida es confina als domicilis

A l'espera de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on ningú posa en dubte les victòries del PP i el PNB respectivament, avui hem conegut que el govern català ha decidit imposar el confinament domiciliari a Lleida i un parell de poblacions més del Segrià. Sembla ser que aquesta és la mesura que pot garantir que els rebrots no vagin a més i es pugui controlar l'epidèmia.

La decisió presa és un pas enrere en el procés de normalització després de tants mesos de confinament i incertesa. Això ens fa pensar que el risc continua viu i cap població pot cantar victòria. Com ja he comentat aquests dies, ja no es tracta de tenir la mirada a la tardor, sinó que les altes temperatures de l'estiu tampoc han ajudat a decantar el coronavirus.

Algú ens haurà de dir si hem abaixat massa aviat la guàrdia, però també s'ha d'entendre que la situació en què ens trobàvem no podia continuar gaire més temps. Haurem d'esperar si les mesures preses fins ara han estat les adequades. Aquesta setmana un article del New York Times, que avui reproduïa l'ARA, parlava de l'experiència de Suècia, en què es va prioritzar l'economia a la salut, i el resultat ha estat pitjor del que s'esperava.

Suècia ha tingut més morts, proporcionalment al nombre d'habitants, que altres països i tampoc s'ha salvat dels problemes econòmics. Sembla ser que ha estat la pròpia població que ha frenat i ha afeblit l'economia del país. L'exemple de Suècia havia de servir per donar la raó a aquells que posaven per davant l'economia del país, i al final s'haurà demostrat que el més important era frenar el virus, encara que posés en perill la situació econòmica.

Preparant la visita del rei

Davant l'anunci de la visita del rei a Catalunya aquesta setmana, els partits polítics i associacions cíviques estan preparant la resposta que se li vol donar, sobretot tenint en compte el ja famós discurs del 3 d'octubre i la corrupció dels Borbons, que ha quedat en evidència, en la figura del rei emèrit, però que esquitxa a tots.

Sabem que la repercussió de les mobilitzacions que es puguin organitzar comportarà la construcció de barreres policials perquè aquests mobilitzats no puguin arribar on es trobi el rei, tant a Figueres com a Barcelona, que potser ni els veurà ni els sentirà. És una acció simbòlica que pretén visibilitzar el rebuig a la figura del rei per part de molts catalans, no només dels republicans de tota la vida, sinó també d'aquells que es varen sentir ofesos amb el discurs del 3 d'octubre, i que potser no s'havien plantejat mai el dilema entre monarquia i república.

Moltes persones consideren la visita com una provocació del rei, perquè segur que és conscient de com es va rebre l'esmentat discurs, i, tot i que la visita forma part d'un recorregut per tota la geografia espanyola, no es considera que sigui el moment més oportú, sobretot tenint en compte tot el que va sortint del seu pare, a qui alguns l'aconsellen un exili discret per no marejar més la perdiu.

La lectura que alguns fan és que el rei emèrit ha aconseguit augmentar sensiblement el rebuig a la monarquia, com mai es podia haver imaginat, i el seu fill, l'actual rei, també hi ha col·laborat, i encara que la continuïtat de la monarquia probablement no es troba en perill, perquè encara hi ha molts adeptes, però sí que com a mínim no passaran desapercebudes les diferents accions i paraules que es vulguin dirigir a la població. A Catalunya, sens dubte, la reacció que ara es prepara, continuarà en cadascuna de les ocasions que es presentin, doncs la memòria, en aquest cas, es manté, i se'l culpa de la situació en què ens trobem.

El dret a vot, en perill

Aquests dies ha sorgit la polèmica a les comunitats gallegues i basques que tenen convocades les eleccions al seu Parlament aquest diumenge dia 12 de juliol, arran dels rebrots del coronavirus. Hi ha qui defensa que es pot impedir votar qui estigui contagiat, perquè podria contagiar altres persones, però també hi ha qui diu que s'ha de fer qualsevol cosa per permetre exercir el dret a vot, que defensa la nostra estimada Constitució.

Entenc que hi ha declaracions fetes molt a la lleugera. No és tan fàcil dir que tu no pots votar perquè estàs contagiat. Aquesta era una possibilitat que havien de preveure quan varen decidir convocar les eleccions, el mateix que podria passar a Catalunya si s'acaben convocant a la tardor. Si som tan primmirats, val la pena ser més previsors i trobar la manera perquè tothom pugui votar.

Avui la premsa se'n feia ressò i aportava diferents declaracions de consellers gallecs i també del govern basc. Hi ha alcaldes, amb població confinada, que demanen ajornar les votacions al seu municipi, però sembla ser que els respectius governs no ho veuen bé. També hi ha les opinions de tot tipus de la part judicial. Què passaria si a alguna persona se li negués el dret a vot, i ho recorregués al Tribunal Constitucional? Es podrien declarar nul·les les eleccions i, per tant, els resultats?

Queden dos dies i convindria que quedés clar quines són les possibilitats i, sobretot, les repercussions que poden tenir unes o altres decisions. El govern de Madrid se'n renta les mans i es posa a xiular. Són els governs de Galícia i el País Basc, i les seves Juntes Electorals les que hauran de decidir què fan. Sigui el que sigui, segur que comportarà polèmica, ja sigui per no haver deixat votar a algun elector, o bé per posar en risc la salut de la resta de ciutadans. El plat està servit!

Confinar o no confinar, aquesta és la qüestió

No és estrany que tots plegats estiguem confosos i que tinguem una certa inseguretat a l'hora de parlar de l'epidèmia del coronavirus, perquè, si t'hi fixes, tothom hi diu la seva i són opinions contradictòries. Arran, per exemple, del confinament perimetral del Segrià, veureu opinions de tot. Fins i tot dins del PSC, tenim a Iceta que diu que s'ha fet tan malament, i al mateix temps el ministre Illa diu que s'està fent bé. Com quedem?

Tenim a la síndica de Lleida que protesta contra el confinament de la comarca, i també uns epidemiòlegs que opinen que l'obligació de portar mascareta a l'espai públic, encara que hi pugui haver la distància de seguretat, no té cap base mèdica. D'altres opinen el contrari.

Amb tot això... a qui hem de creure? A les autoritats que ens han amenaçat amb una multa de cent euros? Certament aquesta és la millor solució, si ens volem estalviar la multa, però... té sentit tot plegat?

Sigui com sigui, però, ja ens han informat que arran dels rebrots de Lleida, ja hi ha hagut una víctima mortal. Vol dir que la cosa és seriosa i no ens ho podem agafar a la lleugera. Sí que demanem més transparència i decisions clares. No forçar més del compte, però assegurar al màxim els resultats, i el ser capaços de decantar el coronavirus.

Prendre decisions no és fàcil i sempre estan supeditats a la crítica, ja sigui per interès partidista, ja sigui perquè en pocs moments s'ha decidir, però sí que els demanem la màxima coherència, la màxima transparència, i humilitat. A vegades hi ha massa supèrbia i al final... som humans.

Tret de sortida a una Festa Major diferent

Avui hi ha el tret de sortida d'una Festa Major peculiar, diferent a totes les festes celebrades fins ara. Seran uns dies estranys en què hi haurà actes culturals molt controlats per no provocar rebrots de l'epidèmia, que es compaginaran amb unes passejades amb mascareta, obligatòries al carrer, a partir de demà, i la feina que alguns ja hem començat a fer de manera presencial.

Els actes d'estiu, que comencen amb Sant Joan, s'han vist modificats per culpa del coronavirus, però no hem renunciat a organitzar-los, encara que l'assistència sigui restringida, sobretot en actes que, amb més o menys bon gust resulten multitudinaris, com ara la traca final de les Completes a Sant Zenon, i no em refereixo a la traca pirotècnica.

La impressió és que no ens trobem davant la Festa Major de la nostra vila, sinó d'una incertesa sobre què pot acabar passant. Quan ens pensàvem que podíem estar tranquils fins a la tardor, han sorgit uns rebrots a Lleida i també a Barcelona, que ens fan creure que no ens traurem de sobre tan fàcilment aquest maleït virus.

Gaudirem de la Festa Major virtualment? O respectant la distància de seguretat? Jo penso que no serà el mateix i que hi haurem de posar molta imaginació perquè no trobem a faltar la festa de cada any. Ja ens va passar per Sant Joan i crec que ens tornarà a passar ara, i molt em temo que serà el mateix per Sant Roc, una festa que destaca molt per la gran participació en tots els seus actes. 

Diem que ens hi hem d'anar acostumant, però jo penso que no, que només ha de ser un fet puntual i que hem de trobar la solució perquè les nostres festes tornin a ser com abans, molt participades i amb molta proximitat, encaixant les mans i besant-nos.

Una institució que per a molts fa nosa

Cada vegada sabem més la veritat del que va passar i no ens serveix de res. En el cas de la corrupció del rei emèrit i els possibles vincles del rei Felip VI, anem coneixent nous episodis i fets que l'involucren en la corrupció, però sabem que no servirà per encausar ningú. Això més aviat provoca impotència i ràbia. A vegades penses que potser seria millor no saber-ho i continuar vivint enganyats, abans que indignats per no poder fer res per carregar-los les culpes.

A totes aquestes notícies s'hi ajunta la visita que els reis actuals estan fent a tot el país, i que aviat tocarà a Catalunya. No són ben rebuts per a moltes persones, però els hem d'aguantar. Ells ho fan com un deure i nosaltres ho vivim com una obligació. El millor seria, en les circumstàncies actuals, que es quedessin a casa i ho deixessin per a més endavant.

Hi ha qui veu en tot això el principi de la decadència, però jo, que en aquests temes sóc molt pessimista, penso que només es tracta d'un parèntesi negre de la institució reial, a l'espera de temps millors, sobretot aquells en què passen més desapercebuts. 

A tot això només faltava la coincidència de la celebració de l'aniversari, en números rodons, del Tribunal Constitucional, per acabar d'embolicar-ho tot i, per a molts, acabar de maleir la situació que estem patint. No es pot lloar un Tribunal com si es tractés d'alguna cosa sagrada quan depèn de la voluntat dels seus membres, que en cap cas garanteixen l'objectivitat en les seves decisions. Estem en mans d'un poder que té la lliçó ben apresa i que res els farà moure del camí traçat. El concepte de democràcia i respecte als drets humans és totalment ignorat per uns defensors de l'estatus quo, basat en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

La fixació d'Elisenda Paluzie

He llegit l'entrevista de l'ARA a l'Elisenda Paluzie, presidenta de l'Associació Nacional Catalana (ANC), perquè el titular es fixava en el risc que l'independentisme no vagi a les urnes. És cert que estem tots molt cansats i desanimats. És molt possible que hi hagi persones que ja no vulguin sentir a parlar més d'eleccions ni manifestacions. Això podria fer que els resultats electorals no fossin els que molts esperen i, sobretot, no s'aconseguís superar el 50% de vots independentistes i justificar la fixació que té la presidenta de l'ANC en la unilateralitat.

No sé perquè aquesta mania de pensar que en superar el 50% s'acaben els problemes, quan tots sabem que per més que pugi aquest percentatge, la part contrària no estarà disposada a negociar un referèndum, i els que s'ho miren en distància, per exemple Europa, haurien d'observar un augment poc creïble en aquests moments i per a molts anys.

Considero que és una pèrdua de temps i d'esforços, però té més sentit en una organització cívica i privada, que no pas quan això passa en el marc públic, en formacions polítiques que ens representen. M'agradaria, però que la senyora Paluzie m'expliqués què pot fer de diferent si els resultats electorals donen un vot independentista per sobre del 50%. Quina estratègia pensa seguir per convèncer els partits polítics elegits que actuïn contra el marc legal, sabent que ells mateixos tenen presos polítics de llarg recorregut. 

Penso que hi ha una feina a fer important, i és la lluita contra la injustícia que es practica a Espanya quan es jutja independentistes. L'ús de la Justícia per escarmentar qui pensa contra la unitat d'Espanya. El diferent tracte rebut si ets independentista o no. Hi ha prou camí per recórrer per solucionar uns problemes que seran sempre letals davant de qualsevol intent de revolucionar el país, de manera pacífica. Una altra cosa, és tornar a caure al mateix parany, i no aconseguir cap pas endavant.

Puigdemont i Comín hi tornen

Segons he pogut llegir, les declaracions de Toni Comín van en la línia de provocar el conflicte, com a única via per aconseguir la independència. Ja sabem que amb diàleg no hi ha manera que el govern de l'Estat espanyol concedeixi el dret d'autodeterminació del poble català, encara que fóssim una gran majoria els que ho volguéssim. El tema està en com volen encarar aquest conflicte que ens ha de portar a la independència.

Diu Toni Comín que el fracàs del setembre de 2017 no va ser que no érem suficients, sinó que no ens varen preparar per afrontar-nos a l'Estat espanyol. Com si ens penséssim que parlant la gent s'entén i que l'Estat ens concediria allò que demanàvem. Ara representa que ja està clar, i ens han d'avisar que hi haurà conflicte, que ens hi haurem de posicionar i atendre'ns a les conseqüències. Jo em pregunto: Què farem?

Tornarem a sortir tots al carrer? A protestar i exigir el referèndum? I així ens el donaran? És la creació del nou partit polític la manera d'enfrontar-nos a l'Estat espanyol? Entretant la gent d'ERC què farà? S'ho mirarà?

Ja dic jo que si el que pretenen Puigdemont i Comín és que ens violentem i donem la cara per aconseguir la independència, tal com van les coses en aquests moments, no hi haurà quòrum. Que no pensin que augmentarà el nombre de persones que sortirà al carrer desafiant-ho tot. La gent està molt cansada, i ha vist de què anava tot plegat. Potser arribarà un dia que es podrà fer un altre intent, però molt probablement serà amb una altra generació, persones que hauran estudiat la història dels nostres dies, i que ho plantejaran de manera diferent.

Sap greu per la situació en què es troben els presos polítics, i els exiliats, però ara per ara, tot està molt verd, i hi ha massa interessos personals entre la classe política catalana. Falten perfils nous, que siguin capaços de liderar el país, més enllà dels simbolismes i les bones intencions.

El Segrià confinat

La notícia del dia, a nivell de país, seria el confinament de la comarca del Segrià, amb capital Lleida, atesos els rebrots del coronavirus que s'han produït els darrers dies, augmentant les persones que es troben a la unitat de cures intensives de l'hospital de la capital. Aquella por que tots tenim que hi hagi rebrots en un futur, pensant sobretot de cara a la tardor, s'ha produït abans d'hora i ha provocat que, des de la Generalitat, es decretés el confinament de la comarca.

Aquesta situació d'incertesa constant farà, sens dubte, que aprofitem el moment per fer tot allò que ens cal, pensant que qui sap si ho podrem fer més endavant. Viure el moment, fins que no tinguem la certesa de comptar amb una vacuna que ens immunitzi del virus.

El confinament del Segrià comporta no només una situació de perill de contraure el coronavirus, sinó també una situació de precarietat social amb totes les persones que s'hi han desplaçat per a la recollida de la fruita. Serà aquesta raó o no la causant dels estralls, però el que si és cert que les persones allà desplaçades ho estan patint, amb una situació molt dolenta, que ens ha de fer pensar.

Des del primer dia hem vist com s'ha tractat els treballadors vinguts de fora, amb denúncies contra actituds racistes i amb problemes per poder-los allotjar. Ara es complica més amb el confinament, i amb l'avís que totes les places estan cobertes i que no cal més mà d'obra. Persones que malviuen per poder obtenir uns diners que els permeti viure la resta de l'any, a ells i les seves famílies.

Espero i desitjo que la nova crisi passi ràpidament i que sigui lleu, i que ben aviat puguin obrir les portes perquè la mobilitat sigui la correcta, amb precaucions, però sense restriccions.

França canvia el primer ministre

La notícia que informa del cessament de tot el govern francès i el nomenament del nou primer ministre, parla dels motius d'aquest canvi que convé tenir en compte. És una mica allò que diem sempre que es treballa més les qüestions personals que no pas les de país. 

El comentari de la notícia ve a dir que el canvi ve produït per la voluntat del cap d'estat francès de fer fora qui li fa ombra, l'actual primer ministre, i posar-hi algú més tècnic i poc conegut, pensant en les eleccions presidencials d'aquí a dos anys. És a dir, importa poc el benefici que em pugui treure el poble francès, i molt les conseqüències per a l'actual cap d'estat.

Aquesta lluita personal, que podria ser legítima, no hauria de suposar cap perjudici al funcionament del país. No pot ser que una ambició personal passi per davant dels interessos de la nació. Tot això va més enllà de lluita partidista, interessos de grup, sinó que simplement busca els guanys personals. Se'm fa difícil pensar que es tracta d'una estratègia per servir més i millor el poble francès. 

Desconec els personatges implicats i la seva capacitat per servir la població, però llegint la notícia sí que m'ha cridat l'atenció la manera com es plantejava, i que m'he cregut perquè la veig totalment factible. Sap greu, que aquests siguin els motius del canvi del govern francès. Sempre es diu que són els millors possibles, si més no això passa al nostre país, encara que a la llarga es demostra que hi ha més literatura que realitat.

Puigdemont crea un nou partit polític

Finalment el president a l'exili tira pel dret i no espera els resultats de les negociacions entre el PDECat i la Crida, i tira endavant la creació d'un nou partit al voltant de JxCat. Puigdemont va intentar ordenar l'acord entre les diferents faccions, però no se'n va sortir. Bonvehí ha aconseguit el suport de molts alcaldes del PDECat i no s'ha deixat convèncer, tot i la pressió rebuda. La sortida de Puigdemont ha estat no fer cas de les negociacions i fer allò que ell volia i ha defensat sempre.

Si fa uns dies parlava de la fragmentació de partits polítics hereus de Convergència, ara encara n'hi podrà haver més. Caldrà observar quina és la resposta dels defensors del PDECat, molts d'ells cansats de la intransigència del president a l'exili. Caldrà veure si afluixen i es posen d'acord en la creació d'aquest nou partit polític, o bé si es mantenen ferms en conservar el PDECat i presentar-se a les properes eleccions de manera separada.

Avui s'ha conegut que Puigdemont convoca l'assemblea constituent aquest 25 de juliol, i no vol esperar més. Això farà decidir a Bonvehí i aquells que li donen suport si cal mantenir-se ferms o claudicar. 

De la mateixa manera que Marta Pascal es va distanciar de Puigdemont, Bonvehí haurà acabat també distanciat d'ell. La força de Puigdemont ha estat important i, contra el que algú es podia pensar fa uns dies, al final haurà aconseguit els seus propòsits. De fet, la seva situació no li permet gaires figures, i necessita mantenir-se al dia perquè el seu exili no s'eternitzi. Una altra cosa és si aquesta és la solució a tot el Procés, o caldria enfocar-ho d'alguna manera perquè el resultat l'acostés al país.

Entretinguts ho estem, i veurem en què acaba tot plegat. Tal com ja comentava fa uns dies, ERC sembla en principi el més beneficiat per aconseguir el seu gran somni: esdevenir la primera força política del país.

El desviament del clavegueram torna a ser notícia

La notícia que l'avantprojecte de l'estació de bombament de l'aigua i el corresponent desviament del clavegueram estarà enllestit a finals de mes, seria una molt bona notícia si no fos que estem molt escarmentats que les obres públiques s'endarrereixin, i que es tracta d'una obra essencial que fa molt temps que hauria d'estar resolt.

Sembla que a finals d'aquest mes de juliol es podria lliurar l'avantprojecte a l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que és qui s'haurà de fer càrrec de les obres, però en intervenir-hi tantes administracions, el perill és que no s'avanci suficientment, i que l'obra s'endarrereixi encara més.

La informació de Ràdio Arenys diu que la consellera comarcal ho veu d'aquesta manera, i que es tracta d'una obra que afecta els dos Arenys, però qui en rep les conseqüències és Arenys de Mar, cada vegada que hi ha pluges importants. Arenys de Munt ha de beneir l'emplaçament al seu terme municipal, i això esperem i desitgem que acabi passant, i que els tràmits per a la requalificació dels terrenys no s'allarguin gaire més.

Arenys de Mar té una sèrie de projectes encallats que porten molts anys endarrerits, i que són de vital importància. El Rial del Bareu, el clavegueram, el desviament per fora de la població de l'accés entre la N-II i l'Autopista, el mateix accés a l'autopista, entre els dos Arenys, el camí cap a Caldes d'Estrac... tot això sense parlar de temes que només afecten a la pròpia administració local. Tots els descrits hi ha com a mínim una administració supramunicipal que ens fa la guitza, i no sempre ens posem d'acord.

Aquest arrossegament dels temes cansa molt i fa perdre la confiança en l'administració pública del nostre país. No és estrany que la gent es senti estafada i poc escoltada, quan observa el poc cas que es fa de les reivindicacions, penso jo assenyades, d'unes obres que són necessàries per a la vila.

Seguirem el procés d'aquest desviament del clavegueram que baixa d'Arenys de Munt, amb molta paciència, però sense defallir. Confiem que els nostres polítics siguin prou rotunds en la pressió a les altres administracions, perquè no s'allargui més.

L'auditoria més gran de la història

Acostuma a passar que quan s'anuncia alguna cosa amb un cert misteri es creen falses expectatives que acaben amb un rebuig i una crítica a la informació que es trasllada. Sempre he pensat que no és bo fer creure que allò que direm o farem serà extraordinari i mai vist, perquè per bo que sigui sempre resultarà insuficient per algú. 

El conseller d'Interior, que des del primer dia he considerat que li venia gros el càrrec, va avançar que aquest dilluns explicarien els resultats d'una investigació mai vista sobre l'actuació dels Mossos d'Esquadra arran dels aldarulls provocats pel coneixement de la sentència de l'1O.

Com era de suposar, el resultat ha estat un fracàs que no ha convençut a ningú, perquè s'havien creat massa expectatives. És absurd actuar d'aquesta manera i demostra una vegada més la incompetència del conseller.

S'havia arribat a dir que es tractava de "l'auditoria més gran de la història dels Mossos d'Esquadra", però tot ha quedat en investigacions a mitges i un sol mosso sancionat, i sense donar detalls. Decebedor, encara que a mi no m'ha sorprès. M'ho esperava, perquè no m'imaginava que del conseller en pogués sortir cap cosa extraordinària. I ara què?

L'extrema dreta a l'alcaldia de Perpinyà

Tot i reconèixer que desconec la política municipal de Perpinyà, em sap greu llegir la notícia que el nou alcalde és el líder de l'extrema dreta francesa. Sempre que membres d'aquestes formacions guanyen penso que hauríem d'estar de dol, perquè no és bo per a ningú. Ja no es tracta de si guanya un partit d'esquerres o un de dretes, sinó el fet que un partit que no hauria de formar part del sistema democràtic, pugui arribar a liderar una alcaldia o un país, com passa a Polònia.

L'extrema dreta és el pitjor que pot patir un sistema democràtic, perquè és la demostració de la desigualtat, de la pèrdua de drets i de respecte. L'extrema dreta només pot portar conflictes i pèrdua de valors. El problema és, però, adonar-se de per què això està passant al món occidental.

Què hem fet malament com perquè aquestes formacions guanyin les eleccions? Qui els vota i per què? No surten del no-res, sinó que escampen uns missatges que atrauen la majoria que els vota. Som tan fàcils d'enganyar, o bé és que estem escarmentats amb els governs que hem tingut fins ara?

Per als defensors de la terra, de la llengua i dels Països catalans, l'arribada de l'extrema dreta a Perpinyà és una molt mala notícia. Esperem i desitgem que la pèrdua de drets dels catalans de l'Estat francés no sigui com ens temem, i que recuperin els valors democràtics el més aviat possible.

Deu anys de la sentència de l'Estatut

Es commemoren deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut aprovat l'any 2006. Una sentència que va tenir l'origen en la recollida de signatures del PP, no només del senyor M. Rajoy, sinó també del que va ser ministre Josep Piqué. Més que tot perquè li posem nom a les persones i ho recordem, que a vegades ho oblidem.

Es varen recollir les signatures com a venjança per haver quedat arraconats en totes les negociacions del nou Estatut, que cal recordar també que no hem referendat, perquè la sentència posterior ens el va retallar de tal manera que poca cosa té a veure amb el que vàrem votar.

A partir de llavors el percentatge d'independentistes va anar en augment. Cada vegada hi va haver més catalans que es varen atipar d'aguantar estoicament i es varen manifestar a favor de la independència. Això ho vàrem poder comprovar a les manifestacions anuals de l'onze de setembre. I d'aquí va néixer el Procés.

Una decisió jurídica que es va carregar la política d'aquest país. Dotze jutges varen decidir en contra de la voluntat del poble català, i de l'acord del Congrés i Senat espanyols. Això, que deu ser molt constitucional, no té cap sentit, però no hi ha res a fer. No hi ha manera que la política pugui fer front al poder judicial, que no és imparcial, sinó que té una aberració potent contra els catalans i al nostre dret a decidir.

Ahir parlava del nou partit polític català, el PNC, i comentava que no estan per la unilateralitat. Volen negociar amb Espanya. El problema és que no es tracta de posar-se d'acord amb el govern de l'Estat espanyol, ni tan sols amb el Congrés i Senat espanyols, sinó que han d'aconseguir que el poder judicial ho vegi bé. I aquí ja no hi ha res a fer. És important que quedi clar!

Marta Pascal, secretària general del PNC

L'assemblea del nou partit polític, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), ha nomenat avui la vigatana Marta Pascal com a secretària general de la formació. Marta Pascal havia estripat el carnet, ja no sé si del PDECat, de JxCat o de quina derivació de Convergència, per la seva discrepància amb Carles Puigdemont. Algú acusa Pascal d'inventar-se aquest nou partit per continuar vivint de la política. El cas és que des d'ara tenim un nou partit polític que es presentarà a les eleccions per obtenir l'espai que va deixar orfe CIU, i que no ha acabat d'abastar del tot ningú.

El PNC es declara independentista, si més no la seva secretària general, però no pretén aconseguir-ho de manera unilateral, sinó fruit de la negociació amb el govern de l'Estat espanyol. Aquesta seria la gran diferència respecte al PDECat i JxCat.

Sorgeix aquest nou partit en mig de la negociació entre PDECat i la Crida per acabar decidint si es crea un nou partit amb el concurs de tots els militants, o bé es crea una coalició per presentar-se a les properes eleccions. 

Fins ara PDECat, la Crida i JxCat, creats després de la desaparició de CDC, ja separada d'UDC, s'han entretingut discutint-se quina era la fòrmula successòria de CDC. No ha quedat clar que l'espai polític que deixava orfe CDC l'hagués ocupat alguna de les tres formacions, o el conjunt d'elles, i potser per això va sorgir la idea de la creació del PNC.

Si PDECat i Crida no arriben a cap acord, ens podem trobar que aquest espai de l'antiga CDC sigui lluitat per tres formacions diferents, amb el conseqüent desgast i pèrdua de pes. Això seria favorable a ERC que podria optar a ser la primera força política de Catalunya, un somni que fa anys empaita, però que no ha aconseguit, des de la reinstauració de la democràcia al nostre país.

El coronavirus, a Barcelona un any abans

La notícia que m'ha cridat l'atenció avui és la investigació de la Universitat de Barcelona en què es conclou que a Barcelona ja corria el coronavirus un any abans de quan es va declarar l'estat d'alarma, és a dir, el març de 2019. Aquesta troballa demostra que abans que es detectés res d'estrany a la ciutat de Wuhan, la malaltia ja corria pel món.

En cap moment es conclou que Barcelona pogués ser l'origen del coronavirus, sinó simplement que no va ser enguany quan va aparèixer la malaltia i que molt probablement es va confondre amb la grip. Els efectes varen ser més lleus i per això va passar desapercebuda.

La història et demostra que tot no és tan simple i que actituds com la del president dels EUA, el senyor Trump, culpant d'una manera poc racional els xinesos com a causants de la malaltia, no tenen cap sentit i més aviat demostren el baix nivell de la persona. Tampoc no queda demostrat que no hi hagi responsabilitat de Wuhan, però si més no seria de molt abans de quan es varen detectar els primers símptomes, i ara per ara pendent de demostrar.

És una llàstima que les investigacions es facin a posteriori i no en el moment que passen les coses, perquè es podrien evitar desgràcies, entre elles la mort de moltes persones. Si ara s'ha detectat que la malaltia ja era present a Barcelona el març de 2019, perquè no ho varen detectar llavors? Què deu estar passant ara que ens n'assabentarem d'aquí a uns mesos o anys?

Fèlix Millet ingressa a Brians-2

Avui s'acabava el termini perquè Fèlix Millet ingressés a la presó de Brians-2 per complir la condemna pel cas Palau. El Tribunal Suprem, a finals d'abril, havia confirmat la sentència que el condemnava a més de nou anys de presó, per malversació de fons públic, tràfic d'influències, apropiació indeguda, falsificació en document mercantil, falsedat comptable i emblanquiment de capitals. Gairebé res!

Quan veus entrar a la presó a una persona de gairebé noranta anys et fa llàstima. És com si et sabés greu, però llavors penses que ha tingut una vida molt fàcil i divertida tot estafant els altres, i això d'alguna manera es paga. No pot ser, perquè un s'ha fet gran, que no passi res. I retornar els diners estafats?

No acabo mai d'entendre què passa amb els diners que es roben. Mai no els fan tornar. Aquest home, que ha fet i desfet tant com ha volgut, a costa dels altres, s'estarà uns mesos, potser, i el deixaran sortir perquè és gran. I aquí s'haurà acabat tot! Doncs jo no l'empresonaria, però li embargaria els béns.

No cal fer-lo patir dins d'una presó, a qui hauran de tractar d'una manera especial, perquè no podrà seguir el ritme dels altres, però sí que li faria tornar tots els diners robats, encara que fos per donar-los a beneficència. No pot ser que els rics que defrauden quedin tan tranquils, i els pobres contribuents, tinguin problemes per arribar a finals de mes. 

Racisme o por?

Els fets succeïts en diverses poblacions catalanes en què una colla de veïns increpen uns joves que viuen en pisos ocupats, i els culpen de la violència i robatoris a les cases, han estat catalogats d'actituds xenòfobes i pur racisme. Hi ha, però qui discrepa i més aviat ho relaciona amb la por de molts veïns que pateixen aquesta violència i robatoris. De què estem parlant?

La resposta és massa complexa com per deixar-ho dit en dues paraules. Hi ha elements prou evidents que demostren que cal prendre decisions importants a la situació de molts joves sense feina i sense lloc on viure. Les ocupacions de pisos són conseqüència d'una situació no resolta, i que en el cas de joves estrangers, passa quan el sistema, una vegada complerts els divuit anys, els deixa a l'estacada.

Unes lleis massa laxes que permeten l'ocupació dels pisos, i les dificultats imposades als joves per poder guanyar-se la vida i procurar-se un habitatge sense necessitat d'ocupar-lo il·lícitament, provoquen la situació crítica que darrerament s'ha escampat a diferents poblacions.

No negaré mai la predisposició inconscient al racisme, a menystenir els que són diferents a nosaltres, però limitar el problema de la violència i l'ocupació de pisos únicament al racisme és un error. També és comprensible que les persones es trobin indefenses davant l'increment de robatoris, i sobretot de la manera que es produeixen.

Fa massa temps que les lleis han quedat obsoletes i hem d'estirar les orelles al poder legislatiu perquè es canviï aquesta impunitat per una banda i aquesta deixadesa per l'altra. No pot ser que els propietaris dels pisos tinguin menys drets que els que els ocupen il·legalment, ni tampoc que la llei permeti que d'un dia per l'altre un jove es trobi al carrer sense mitjans per sobreviure. Mentre això continuï d'aquesta manera, els aldarulls que hem pogut observar aquests dies, i la preocupació de molts veïns continuarà, amb el perill que els esdeveniments acabin en tragèdia. Exigim els nostres governants mesures per resoldre aquesta situació abans no sigui massa tard.

El Congrés de Diputats protegeix Felipe González

La mesa del Congrés de Diputats ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre Felipe González i els GAL. El resultat estava cantat perquè sempre els partits polítics es protegeixen entre ells, encara que pensin ideològicament diferent. Es tracta de no fer-se mal i mantenir-se amb les corresponents alternatives de govern.

Em vàrem parlar fa uns dies quan Podemos havia comunicat que no hi donaria suport. Un fet que va enutjar molta gent progressista. Com podia ser que un partit que no és dels grans tampoc ho volgués investigar? Per què protegien la imatge de González?

La raó del PSOE de votar-hi en contra és una excusa de mal pagador. Sabem que es va jutjar, però ara han sortit informacions que donen a entendre el que ja tothom sabia, i és que el govern de González estava al darrere dels GAL.

El prestigi de Felipe González ja s'ha vist desacreditat amb l'evolució de la seva vida. Qui l'ha vist i qui el veu. Aquesta és la imatge del socialisme al nostre país. No es pot caure més baix, i el pitjor és que els seus descendents, els actuals polítics socialistes, li tapen totes les vergonyes.

Però en aquest cas no es tracta d'haver-se prostituït, i acceptar el poder econòmic després dels seus discursos progressites, sinó que darrere dels GAL hi ha l'assassinat de persones, aprofitant les eines del poder d'Estat. Mesquí i reprobable, però ens quedarem amb les ganes, perquè els polítics són, com els jutges i magistrats, els més corporativistes de tots. No hi ha ideologia que valgui, a l'hora de donar la mà perquè no li passi res. Són rars els casos en què es deixa caure a algú, normalment per tapar coses pitjors.

Els petards no es deixen sentir

Els darrers anys havia observat que els sorolls de petards dies abans de la revetlla de Sant Joan eren més escassos que anteriorment. Deduïa que el cost n'era un bon motiu, atès que estàvem en crisi, iniciada el 2008. No sé si era una sensació errònia, però havia arribat a aquesta conclusió. Enguany, que un mes enrere encara no sabíem si podríem celebrar-la, s'ha de dir que pràcticament no n'he sentit a esclatar. 

Demà hi haurà revetlles familiars, de poca volada, però hi haurà petards, segur que en sentirem, però podem assegurar que a la vigília jo no n'he sentit. I s'ha de dir que jo m'hi trobo la mar de bé, perquè a mi no m'agraden els petards. Mai m'han agradat i a casa no n'hem comprat, ni quan era amb els meus pares, ni després amb els meus fills.

No hi he trobat mai cap gust fer petar-los i més aviat m'ha molestat sempre passar pels carrers anant sortejant-los i evitant que no en petés cap gaire a prop. Tampoc sóc amant dels castells de foc, ni de les fogueres, ni els correfocs. L'única excepció podria dir que seria la llar de foc, que no em desagrada, potser perquè no s'hi barreja la disbauxa, tot i que només tinc el record d'infància a Cantonigròs. Sempre he deixat prevista la seva instal·lació, però mai l'he acabat de col·locar.

M'imagino que en qüestió de focs soc força una excepció en un país que el foc és molt present en les festes tradicionals.

Fracàs al míting del president dels EUA

El suposat fracàs de convocatòria del míting de Trump no és cap garantia perquè no revalidi la seva presidència dels EUA. És un fet puntual que caldrà analitzar junt amb les properes convocatòries per arribar a algun pronòstic preelectoral.

De totes maneres, per als que no desitgem la continuïtat de Trump a la presidència dels EUA, és bo aquest fracàs, perquè segons resen les xifres d'assistència, en comparació amb les previsions que havien fet, és força important. Un pavelló que només ha ocupat la meitat de l'aforament, unes vint mil persones.

És important el fracàs perquè ens aquests casos es preveu que els organitzadors de la campanya s'asseguren abans de no fer el ridícul, i acostuma a ser un èxit, encara que puguis pensar que han fet mans i mànigues per emplenar els recintes. Si això no passa, és senyal inequívoc que les coses no s'han plantejat correctament, i diu molt poc a favor del president de la primera potència mundial.

Com deia al començament, però, el fracàs d'avui no pressuposa un fracàs electoral i cal tenir en compte que la lliçó d'avui també li ha de servir per no donar per feta la victòria. Si va ser capaç de sortir elegit president, quan ningú en donava ni un ral, ara, essent president, ho té molt més fàcil. No ha de convèncer ningú de les seves possibilitats i només s'ha de dedicar a desprestigiar el seu adversari, cosa que se li dona molt bé sempre. Confio, malgrat tot, que això d'avui sigui una premonició i que el seu mandat acabi només amb cinc anys i no se l'haig d'aguantar més.

Detingut el cap de l'oposició de Bielorússia

Si a casa nostra existeix tanta política de sota mà, no puc ni imaginar-me què està passant a països de l'entorn de Rússia. Suposo que ha de ser molt difícil de discernir sobre qui fa la feina bruta i, com sempre, els perjudicats són la població civil.

Avui llegia la notícia sobre la detenció del principal opositor al govern de Bielorússia, a qui el president acusa de treballar per Rússia per desestabilitzar el país. Desconec què hi ha de cert, perquè no he seguit els esdeveniments d'aquell país, i les notícies que ens arriben poden ser esbiaixades. De totes maneres hi ha dues possibilitats. Per una banda és creïble que Putin maniobri per desestabilitzar Bielorússia, o bé que el president bielorús actuï per evitar que l'oposició el pugui acabar desbancant.

Putin ha demostrat d'anada i tornada què és capaç de fer. Ell va aprofitar la situació de desprestigi de Rússia, per donar-li la volta i reunir moltes simpaties. Molta població russa sentia vergonya de com havia anat a parar el seu país, recordant l'època de la URSS.

Putin, però s'ha aprofitat d'aquesta situació per manipular-ho tot i mantenir-se en el poder, fent front a tots els entrebancs democràtics. Avui la democràcia ja no és sempre un model de llibertat i respecte als drets elementals de les persones, sinó que a vegades s'utilitza per suplantar-la i no diferenciar-se gaire d'un sistema autoritari. La disfressa a vegades pot ser terriblement agressiva i pitjor.

No sé si rebrem més informació de Bielorússia i dels esdeveniments arran de la detenció del cap de l'oposició, però en tot cas per a nosaltres, a Occident, ens queda força lluny, i ja tenim els nostres problemes interns que no tenen res a envejar.

Un taxista exmilitar executa la sentència

El vídeo que corre per les xarxes socials en el que es dispara contra les imatges de diferents membres del govern i Podemos, és una demostració del clima que es viu a Espanya, on la dreta i l'extrema dreta es veu capaç de fer qualsevol tipus de manifestació perquè sap que no els passa res. A diferència dels independentistes, que no poden obrir boca ni fer un badall, l'extrema dreta pot amenaçar qui sigui, amb total impunitat.

No sé si en aquesta ocasió, en què s'han disparat algunes alarmes, i els atacats són membres dels govern, es farà alguna cosa per evitar que es converteixi en una palanca per altres accions, sense límits. El cas és que aquestes imatges no haurien d'haver aparegut si, com seria lògic, hi hagués més pudor i por a ser jutjat per accions que no tenen nom. 

Quan les lleis no hi són per complir-les és quan algunes persones es passen de la ratlla i s'atreveixen a tot. El fet que l'aparell de l'Estat, amb totes les institucions que en formen part, tingui una manera de valorar els fets que succeeixen, de manera tan esbiaixada, provoca que hi hagi gent que s'envalenteixi i travessi línies vermelles. Accions que escandalitzen i que demostren el nivell de cinisme d'alguns, i la manca d'autoritat dels altres.

Com dic, m'imagino que en aquesta ocasió hi haurà una investigació i es demanaran responsabilitats, però no tinc gaires esperances que el possible càstig sigui efectiu, perquè en aquests moments només preocupa una cosa, i són els atacs a la unitat d'Espanya, tot el demés és superflu i no desvetlla el son. Veuran, però què pot passar si no ho saben aturar a temps. 

L'actitud de Podemos fa vergonya

Està vist i comprovat que no et pots refiar dels partits polítics. Quan es troben a l'oposició tot són afirmacions, declaracions i promeses, però quan tasten el poder, quan governen ja no es recorden de ningú ni de cap de les promeses. L'exemple més recent el trobem en Podemos, un partit polític que no estava previst que assumís l'encàrrec de govern i que ara demostra que no es diferencia en res dels grans partits. 

L'excusa per no donar suport a la comissió per investigar el tema del GAL és vergonyosa i és un insult a la intel·ligència. Ens tracta de rucs i ens vol fer creure que són un partit crític, però a l'hora de la veritat fa com els altres i s'esmuny. No afronta la realitat ni respecta els seus principis. És una demostració que no és un partit amb qui confiar i t'adones que tots fan el mateix. 

El problema és que el tema es va repetint i no es tracta tant dels resultats que es podrien donar si es tirés endavant la comissió, perquè ja sabem com acaben aquestes comissions i per a què serveixen, sinó és una qüestió d'actitud i respecte a la ciutadania, sobretot als que els varen votar.

De fet està en la línia de l'actitud que acostuma a prendre l'alcaldessa de Barcelona. Intentar sempre quedar bé, sense embrutar-se les mans ni prendre decisions polèmiques. És una manera d'intentar aguantar la cadira perquè saben que a la llarga el que triomfa és la mediocritat, que és el que predomina en política. No us fieu de ningú, perquè us decebran.

En tràmit una nova llei d'educació

Govern nou, llei d'educació nova. Això és un lema que es repeteix a Espanya des de la reinstauració de la democràcia. Som incapaços de consolidar res, i en un país amb alternança política ens trobem que la llei es canvia d'un extrem a l'altre. 

El Congrés de Diputats ha aprovat tirar endavant la tramitació d'una nova llei d'educació, amb els vots en contra de la triple dreta, que hi han presentat una esmena a la totalitat. No ens ha de venir de nou, perquè aquesta és la tradició, però el problema de no consolidar cap llei, fa que no es pugui avançar com caldria.

Els principals problemes són ideològics, si més no aquesta és l'excusa, i no se centren tant en nivells tècnics i d'aplicabilitat. Aquesta inseguretat permanent de no saber el temps que una llei serà vigent, fa que no es confiï en la llei, i que no es treballi adaptacions de la mateixa, sinó simplement en derogar-la i posar-ne una de nova.

Llegia la notícia al diari ARA i destacava que el tema de la llengua, per a les comunitats amb llengua pròpia, no ha estat en aquesta ocasió motiu de polèmica. Ho ha estat més la pugna entre escola pública i escola concertada, i les mesures per tal de pal·liar els problemes on es concentra un alt grau d'alumnes desfavorits o de necessitats educatives especials.

En l'evolució ideològica de C's, en aquesta ocasió s'han posat en el bàndol de la dreta, marxant de la línia d'acostament al govern socialista que darrerament semblava haver encaminat. Per altra banda caldrà veure si els partits polítics que han donat suport a la tramitació de la llei, seguiran al costat del govern, per aconseguir aprovar la nova llei educativa.

Trapero, desobedient

Tot sembla indicar que finalment el veredicte serà de desobediència i no de sedició com es pretenia, una vegada descartada la rebel·lió. La defensa continua lluitant per l'absolució, que seria el desitjable i molt probablement el més just. La Fiscalia quan va veure que el delicte de sedició perillava, es va agafar amb la desobediència per evitar l'absolució.

Avui s'haurà vist per sentència i caldrà esperar els mesos que consideri necessaris l'Audiència Nacional per donar-la a conèixer. Després de la pausa pel COVID-19 estaria bé que no s'allargués més del compte. Trobo que la justícia és massa lenta, sobretot quan penses que tot està molt cuinat.

Tal com comentava ahir, aquest país, amb les institucions judicials que té i com funcionen, difícilment podrà situar-se en l'òrbita dels països democràtics del nostre voltant. La pressió que es té és casposa i s'arrossega des de l'època de la dictadura, i això fa que no es pugui avançar democràticament.

Un element que és preocupant és el bloqueig que els tribunals espanyols exerceixen per poder acudir als tribunals europeus. Crec que quan queda tan clar que el retard amb les sentències és premeditat, hi hauria d'haver una excepcionalitat perquè s'hi pogués acudir sense haver d'esperar la sentència. Quan hi ha mala fe no pot ser obligat respectar els terminis. Tenen la paella pel mànec i és un frau a la democràcia.

Obliguen la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà

El Tribunal Suprem obliga la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà amb la Generalitat catalana. Ja no saben què més fer per menystenir la nostra llengua. Jo puc entendre que per parlar amb una comunitat de parla castellana es faci servir aquesta llengua, encara que podria fer-se perfectament en format bilingüe, però que obliguin a dues comunitats de parla catalana a haver-ho de fer en castellà no té cap sentit, només fer la guitza!

És tan ridícul com les declaracions de l'arquebisbe de valència sobre la investigació de la vacuna del coronavirus, que l'ha considerat una obra del diable. És ben bé que no tenen res a fer i s'han d'entretenir a veure què faran per emprenyar els altres. El problema és que el Tribunal Suprem és una institució que té molt poder, sobretot aquests darrers anys en què la política està a mercè d'ells. 

Espanya no pot funcionar de cap manera mentre es dediquin esforços a aquestes matèries. Serà sempre un país endarrerit respecte als països que ens envolten. Els quaranta anys de dictadura varen ser més de quaranta anys de dictadura i repressió. Encara ho estem pagant, perquè els que varen retenir el poder continuen dirigint el país, a través de l'aparell de l'Estat.

Avui també hem sentit a parlar dels GAL i dels documents que ha revelat la CIA. Veure i escoltar el PSC com intenta dissimular, en defensa de Felipe González, ratlla la ridiculesa també. Encara no han entès que governar comporta unes servituds, i s'ha d'acceptar. No es fa sempre tot bé, i per tant no cal que dissimulin, que acceptin que el president del govern socialista estava darrere els GAL, i ja està!

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

La platja saturada

El primer cap de setmana que es podia anar lliurement a la platja ha provocat que algunes d'elles s'haguessin de tancar perquè estaven plenes. Totes les places ocupades! El fet d'haver de mantenir la distància de seguretat, ha comportat que la gran afluència de la gent de seguida les emplenés del tot i s'hagués de tancar el seu accés a més gent.

No sé si això serà habitual, però si realment es pretén que tothom respecti aquesta distància ho tindran complicat. No és el mateix un espai tancat amb les cadires separades que un espai obert, per més que s'indiqui, sobretot pel fet que anar a la platja no és només ocupar un espai concret de la sorra, sinó també entrar a banyar-se.

Desconec què passarà més enllà de la zona de Barcelona, on es concentra bona part de la població catalana, ni si això també tindrà conseqüències a platges que es troben a quaranta quilòmetres de la capital. El més probable, però, és que si a Barcelona hi ha sobreocupació, moltes persones decideixin agafar el cotxe i venir al Maresme, per assegurar-se un lloc on prendre el sol i banyar-se.

Se'm fa difícil imaginar-m'ho, sobretot perquè en situacions normals ja hi trobo massa gent, sobretot a  les hores de més sol. A mi no m'afectarà gaire, perquè no acostumo a acostar-m'hi, però desitjo que tothom ho tingui en compte i, si com diuen, el perill de rebrots existeix, que no fem res que ens faci retrocedir en la marxa de la desescalada. 

Canvi d'estratègia de C's

Tal com ja vaig comentar fa unes setmanes, sembla confirmar-se el gir de C's en relació al govern socialista. A diferència de quan ho liderava Albert Rivera, ara veuen bé d'asseure's a la mateixa taula i negociar. Aquest canvi és lògic si tenim en compte la gran patacada que varen patir a les eleccions generals, però tot està per veure si d'aquesta manera recuperaran força o bé s'acabaran d'enfonsar.

La decisió d'Arrimadas de canviar d'estratègia, encara que mantenen els pactes amb VOX i PP a diferents comunitats autònomes, s'haurà d'analitzar què comporta. Pactar amb el PSOE els posa a l'altra banda dels dos partits de dreta i això és un avís per als simpatitzants i votants. Acceptaran aquest canvi?

Caldrà veure si els seus votants valoren aquesta aproximació a l'esquerra moderada del PSOE, i es mantenen fidels, o bé si prefereixen anar cap al PP, que és l'alternativa de govern. Què pot beneficiar a C's aquest canvi? No és fàcil de preveure, però sempre s'ha vist que els partits que han pactat amb el govern hi han sortit perdent, i aquesta podria ser la conseqüència d'aquest canvi de posició de C's.

Arrimadas no ha vist mai bé que el PSOE s'hagués de refiar d'ERC, els independentistes a batre, però no crec que aquesta sigui l'única raó per alinear-se amb el PSOE. Arrimadas és intel·ligent i no vol ser un partit polític residual, i ha de fer esforços per sortir al mapa. El problema és encertar la decisió, perquè estiguin amb uns o els altres, sempre poden rebre disgustos. Les persones ens apuntem als guanyadors, i els segons partits no ho són mai. El canvi de postura pot beneficiar el PP, que torni a ser el gran partit de la dreta d'abans.

Pendents de la convocatòria electoral

Avui s'ha conegut que el dia 17 de setembre el Tribunal Suprem decidirà sobre el recurs presentat pel president Torra a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que l'inhabilita pel tema de la pancarta al balcó de la Generalitat. Aquesta notícia ha despertat tots els rumors sobre la possible convocatòria d'eleccions, que és competència del president, abans o després que la sentència sigui ferma, com s'espera que passi.

La incògnita de quan voldrà el president Torra convocar les eleccions, si és que les vol convocar, també té a veure amb les relacions que mantenen els dos socis de govern. L'opinió d'ambdós partits és diferent. ERC voldria que les eleccions es convoquessin abans que el Tribunal Suprem es manifesti, i JxCat preferiria que fos després del pronunciament.

Torra s'excusa pel moment delicat que vivim pel coronavirus que, segons ell, no és l'adequat per fer front a una campanya electoral, i fer perdre concentració al govern, però veient com van les coses, no sé si cal patir tant i potser ja és hora de canviar de cromos. Necessitem un govern fort i amb les idees clares, i aquest no ho és ni les té.

M'he llegit les alternatives de la convocatòria que explicava la notícia de l'ARA i penso que el millor que es podria fer seria convocar les eleccions perquè se celebrin aquesta tardor i a veure si podem acabar l'any amb un nou govern. El problema és que les perspectives de resultats no són gaire diferents de les actuals, la qual cosa pot fer que el resultat electoral tampoc no ajudi a la formació d'aquest govern fort que necessitem. Caldrà veure qui s'hi presenta i que tingui un perfil més adient dels actuals.