Arenys de Mar no es mereix una alcaldessa com l'actual

He llegit les declaracions de l'alcaldessa al web de Ràdio Arenys i haig de dir que el seu discurs no s'ajusta a la veritat. He llegit l'acta de la reunió del PEPPA del dia 2 de maig de 2017 i d'allà no es desprèn que els membres del PEPPA considerin aquests arbres actuals com a arbres protegits, sinó que es protegeix el model de carrer on, evidentment, hi ha d'haver arbres.

Sí que és cert que en aquesta reunió es va fer una votació sobre la conservació o no d'aquests arbres i va guanyar l'opció de només treure els arbres que fessin més pressió al mur, però no es va parlar en cap moment, segons l'acta, que hi ha arbres que no fan pressió al mur, però sí que les seves arrels entren al clavegueram i als baixos de les cases.

M'agradaria que els membres del PEPPA fessin una visita al carrer, ara que es troba mig aixecat i s'adonessin dels problemes que ocasionen a les cases dels veïns.

L'actitud de l'alcaldessa és de fer la seva sense escoltar els veïns. Pràcticament tots els veïns estem en contra dels arbres actuals. Demanem uns arbres nous, amb arrels que vagin en vertical o bé no es facin tan grans com els actuals.

Quant al nombre de signatures de només 23, és perquè estem parlant d'un tram de carrer amb només 18 cases, dues d'elles on no hi viu ningú, i de les 16 habitades només hi ha tres blocs de 3 i 4 pisos, la majoria dels quals són de lloguer.

Arenys no es mereix una alcaldessa com l'actual, que no escolta els veïns i actua amb prepotència. Que els membres del PEPPA passin per les cases dels veïns i s'adonaran de quins són els problemes.

Per altra banda que quedi constància que el que no volen fer ara ho hauran de fer més endavant i el cost serà més alt, però esclar... No ho pagaran de la seva butxaca, sinó dels diners de tots els contribuents.

La imatge d'Espanya

S'ha acusat els independentistes de crear una mala imatge de l'Estat espanyol a la resta del món, com si es tractés d'una invenció amb ganes de fer mal, però tots sabem que això no és cert. En tot cas podríem dir que arran del procés independentista s'ha donat a conèixer una mica més la realitat de l'Estat espanyol. S'ha descobert què hi passa i com actuen els poders polític i judicial. 

La mala imatge que s'ha creat a fora ha estat obra del propi Estat. Només cal veure què ha passat en els dos darrers dies amb el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem. Digueu-me sinó quina imatge s'ha donat amb el pacte entre PSOE i PP per nomenar els vocals del Consell i fins i tot decidir qui havia de ser-ne el president.

La renúncia de Marchena al càrrec que li havien ofert, sense necessitat de ser votat, ha provocat un trencament entre PSOE i PP. De totes maneres aquests dos partits, acostumats a repartir-se el pastís, ja pactaran altres coses i després tornaran a trencar el pacte. És la manera que tenen de protegir-se entre ells i mantenir-se a dalt, anar fent bullir l'olla.

Amb l'exemple que donen els nostres polítics, no és estrany que qui ens mira des de fora pugui pensar que Espanya és un país de pandereta. La imatge que dóna és realment la realitat que patim tots plegats, uns més que d'altres i, sobretot, la vergonya aliena de ser considerats súbdits d'aquest regne caspós.

Mantenir les formes, també en la Justícia

Aquests dies s'ha criticat el pacte entre el PSOE i el PP a l'hora de nomenar els jutges que hauran de formar part del Consell General del Poder Judicial, però sobre tot a l'hora de decidir qui el presidirà i també el Tribunal Suprem. El president del CGPJ el nomenen els vocals, però en aquesta ocasió ni això faran, o si més no ja els han dit a qui han de votar.

Si els nostres polítics fossin escrupolosos no haurien pactat en obert el nomenament del president del tribunal, sinó que haurien donat les consignes als vocals a qui haurien de votar, i d'aquesta manera tots pensaríem que el resultat ha estat fruit de la deliberació i decisió dels vocals. Tots ho pensaríem i ningú creuria que el poder polític s'ha posat pel mig.

Ho dic perquè fa vergonya i ràbia al mateix temps, el discurs de molts polítics remarcant la independència dels tres poders, quan no hi ha dia que no es presenti alguna evidència que tira per terra el seu discurs. Haurien de pensar com demostrar, per exemple, que amb aquesta intervenció política millora la composició del poder judicial, i deixar de mentir descaradament com si tothom fos ignorant i no se n'adonés.

Hem tingut un canvi de cromos en el govern de Madrid i, tot i que jo prefereixo que hi siguin els d'ara, poca cosa ha canviat, en aquest cas, ni les formes.

Indignació dels veïns amb l'actitud de l'alcaldessa

Decepció i indignació són les sensacions amb què vàrem abandonar la reunió amb l'alcaldessa i la regidora de medi ambient, els veïns del tram alçat del Rial Sa Clavella entre els cinc cantons i el carrer Sant Jaume, on se'ns informà de les obres que s'iniciaven cinc dies després.

Els veïns reclamàvem que es canviessin els arbres d'aquest tram atès que s'han fet massa grossos i provoquen danys al mateix carrer, però també a les cases, entrant a dins dels claveguerams i fins i tot a la planta baixa dels edificis. Aquesta no era una reclamació nova, sinó que es porta reclamant des de fa molts anys.

La resposta de l'alcaldessa va ser un no rotund, mentint sobre un informe del PEPPA on suposadament es protegia els arbres. Mentia perquè des del PEPPA l'única cosa que es defensa és la protecció del model de carrer, amb la bancada, les llambordes i arbres. L'alcaldessa ens va voler fer creure que eren els arbres que estan plantats els que estaven protegits.

En les obres programades s'haurà de trencar moltes arrels que es troben molt a prop de la superfície, la qual cosa debilitarà els arbres amb el perill que puguin caure. Molts dels arbres estant pressionant el mur, no només els 3 que pensen substituir, sinó la majoria d'ells. La solució d'anar-los substituint a mesura que es facin més grossos, no deixa de ser una absurditat i, sobretot, un increment de les despeses municipals, perquè és ara quan s'aixeca tot el carrer que és més fàcil tallar-los i amb ells totes les arrels. Cap d'aquests arguments varen fer canviar d'opinió, perquè estava tot decidit sense que els veïns hi poguéssim influir.

A la reunió es va comprovar la incapacitat de l'alcaldessa d'escoltar els arguments dels veïns i es va limitar a informar de què pensaven fer, agradés més o menys als veïns. Aquesta actitud no és digna d'un càrrec polític que hauria d'estar al servei dels veïns, i posar-se a la seva pell i poder arribar a solucions pactades.

Els veïns, després de la reunió vàrem decidir presentar una instància amb recollida de signatures, demanant una vegada més la retirada dels actuals arbres i que siguin substituïts per altres de més joves, i amb arrels verticals, perquè no afectin les cases. Aquesta solució respecta la voluntat del PEPPA i soluciona els problemes que ocasionen aquests arbres.

Per què tractem de manera diferent els diversos caps d'Estat?

És una pregunta retòrica. No hi ha dubte que els diferents estats es protegeixen sempre i quan hi tinguin uns interessos directes. Els que són deixats de banda, sinó culpats de tots els mals són aquells caps d'estats que tenen totes les de perdre.

Tenim prou exemples que ho corroboren. El rei Felip VI no tracta de la mateixa manera el príncep hereu d'Aràbia Saudita que el president de Veneçuela. Segur que en ambdós casos trobaríem mil arguments per trencar les relacions institucionals i comercials, però si el president veneçolà ordena disparar contra la població que s'aixeca contra ell, ho critiquen, però si es demostra que la mort del periodista crític, a l'ambaixada de Turquia va ser ordenada pel príncep hereu saudita, no passa res. Són bons clients, ens compren armes per atacar la població del Iemen.

Aquesta hipocresia fa molt mal, i retrata quina mena de polítics i caps d'estat lideren els països occidentals, i què podem esperar d'ells. És una vergonya que s'ha de denunciar, sabent que no canviarà les coses, però com a mínim ha de ser públic i ha de poder fer reflexionar a molta gent. Mentre els estats  es comportin d'aquesta manera tenim clar que sempre pagaran els plats trencats els mateixos.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

Desconfiança malgrat la sentència del Tribunal Suprem

Tal com gats escaldats tenim poca confiança en aquelles decisions que en principi ens són favorables. Sempre pensem que tard o d'hora descobrirem la trampa a través de la qual ens foten per un altre costat. Em refereixo a la decisió del Tribunal Suprem sobre el pagament del manteniment del Castor per part dels consumidors. La CECOT va presentar recurs i l'ha guanyat.

El problema és saber si realment recuperarem els diners que no havíem d'haver pagat, segons la sentència, i com s'ho farà l'Estat per fer front al compromís assumit davant l'empresa constructora. Si ho paga igualment a través del pressupost estatal, consumidors de gas i no consumidors seran els que ho acabarem pagant igualment.

Estem massa acostumats a què sempre són els mateixos qui ho acaben pagant tot, ja sigui de manera directa o indirecta, i és per això que la nostra confiança és mínima. Sembla com si ara el Tribunal Suprem vulgui ensenyar la cara amable, però desenganyem-nos, res no canviarà.

En condicions de modificar Constitució i Estatut?

Estem en condicions de modificar la Constitució i l'Estatut d'Autonomia? Si se'ns ofereix aquestes modificacions a canvi de renunciar a la unilateralitat, estem segur que la composició del Congrés de Diputats, Senat i Parlament català ho pot fer possible?

A mi no em surten els números i potser estic confós, però crec que per més interès que hi pugui tenir el PSC, la suma de diputats en les diferents institucions no és suficient per aprovar aquestes modificacions. Si és així voldria dir que ens estan enganyant, ens volen fer callar fent-nos creure que ens ho solucionaran.

No em fio de ningú i molt menys de l'Estat espanyol amb totes les seves institucions i organismes. Com que tenen la paella pel mànec fan i desfan i a sobre ens prenen per babaus. El PSC juga en aquest joc? També ens pretén enredar? Jo puc entendre que no vulguin la unilateralitat, però que ens vulguin fer creure que ho solucionarem modificant l'Estatut... més aviat penso que les modificacions, vist el panorama espanyol, si s'arribessin a produir seria a pitjor. Espero més intel·ligència per part del govern de la Generalitat. Ja fa temps que l'estem exigint.

La xenofòbia de l'alcaldable de Badalona

Certament, avui a l'hora d'escollir tema de conversa en el blog m'ha resultat complicat. No he sabut trobar-hi cap notícia positiva per comentar i en canvi n'he trobat moltes de desagradables, encara que molt 'suades'. M'he decantat per parlar d'unes declaracions d'un polític impresentable, a part de xenòfob, com és l'Albiol, futur candidat a l'alcaldia de Badalona pel PP.

Davant de l'agressió d'uns quinze joves a una noia i el seu promès, a Santa Coloma de Gramenet, deixar anar la seva ràbia i xenofòbia culpant la Generalitat per la permissivitat davant la immigració, en aquest cas especifica del Marroc. La reacció d'Empar Moliner ha estat molt encertada, recordant-li la 'manada' que va agredir sexualment una noia a Pamplona. En aquell grup de repugnants personatges hi havia un militar i un guàrdia civil, tots espanyols.

És fastigós comprovar el mal ús de la llibertat d'expressió de polítics del PP i C's, majoritàriament, per carregar-se tot allò que no és espanyol de pura raça. Aquest patriotisme fanàtic d'aquests polítics és el que provoca la violència al carrer i no els independentistes. Es valen d'aquests per furgar i decantar la societat cap a pensaments d'extrema dreta.

Vivim un temps difícil i entretant sembla que el govern de la Generalitat continua en standby. Moltes comissions, molts consells i moltes declaracions, però res efectiu. Potser seria bo unes noves eleccions i a veure si entre gent nova.

Multats amb 4,9 milions pel 9-N

Se'ns va dir fa temps que una vegada entrat a la via judicial no hi havia aturador. Que l'error era no haver tractat el tema a nivell polític i deixar-ho en mans dels tribunals de justícia. La veritat és que el recorregut, tant del 9-N com de l'1-O i successius fets, va lliscant i avui s'ha sabut la sentència del Tribunal de Comptes, pel cas del 9N, que afecta a Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau, condemnats a pagar, de manera solidària, 4,9 milions d'euros més interessos de demora i costes del judici.

Són molts els fronts oberts del procés d'independència que dificulten poder-los encarar amb prou força per no sortir-ne escaldats. La sentència d'avui es pot recórrer, i per tant no s'ha arribat al final. També s'ha de suposar que s'organitzaran manifestacions de protesta. Passarà el mateix quan els polítics i líders socials empresonats rebin la sentència condemnatòria? Aquesta serà la resposta que el president Torra té a la ment?

Aquesta és la preocupació de molts: tenen els nostres polítics un pla per afrontar una sentència condemnatòria dels polítics empresonats? No passarà el mateix que va passar ara fa un any? Hauran venut fum com ens anunciava el PSC?

Vivim un temps que et toca escriure allò que voldries que no passés. Vius una contradicció entre allò que tems que passarà amb allò que voldries que passés. T'agradaria pensar que el govern de la Generalitat sap què està fent i que avança segons uns objectius i d'acord amb una metodologia ben estudiada i contrastada. T'agradaria pensar-ho, però no ho penses. Algú és capaç de fer-nos canviar d'opinió.

Prohibir l'estelada

Llegeixo que el PP vol presentar una proposta de llei per prohibir llaços grocs i estelades a l'espai públic i fer-ne responsable qui ho permeti, amb penes de fins a la inhabilitació per a càrrecs públics. No em ve de nou perquè tots coneixem què hi ha al darrere i qui hi ha també. En una societat democràtica aquesta llei no hi tindria cabuda, però ja sabem que la nostra societat està malalta i encara hi ha massa hereus del franquisme, un sistema dictatorial on les prohibicions estan a l'ordre del dia.

Algú que m'expliqui què hi ha més democràtic que poder expressar els teus sentiments, ja sigui a través d'una estelada o d'una espanyola amb el pollastre. Per què no els podem permetre manifestar-se tal com són i pensen? La notícia deixa clar que el PP es refereix en tot moment a l'espai públic i no pas el privat. O sigui que al balcó podrem posar allò que ens doni la gana, i a dins de casa també. No em deixaran anar pel carrer amb el llaç groc a la solapa?

Tinc l'esperança que la proposta no avançarà perquè en aquesta ocasió el PSOE no es posarà al bàndol de l'extrema dreta espanyola, però no poso la mà al foc, perquè els socialistes des de fa temps no paren de sorprendre'ns.

Sincerament crec que el nivell polític espanyol és molt mediocre i no aconseguirem repuntar fins que no arribin polítics dialogants, amb un mínim de serietat per tractar els temes i no deixar-se portar per instints primaris i irracionals.

La CUP a Europa

Un dels temes de discussió d'aquest cap de setmana era la participació o no de la CUP a les eleccions europees del proper any. Com sabem, el seu dia la CUP va decidir no presentar-se a les eleccions generals espanyoles, i no ho varen tenir tan clar en el cas del Parlament català. Sempre ens havien dit que la seva feina es trobava als ajuntaments. És evident, però, que la feina que han realitzat en el Parlament català no ha estat menor, i per alguns els ha arribat a tocar allò que no sona.

De la mateixa manera que en el seu dia jo defensava la seva participació a les generals, tot i que entenc molt bé els motius per no fer-ho, en el cas de les eleccions europees també veig que seria una bona opció participar-hi. Serà en una assemblea extraordinària que socis i militants decidiran què volen fer.

Tal com dic, crec que la CUP hauria de presentar-se per entrar al Parlament europeu, per tenir-hi veu pròpia, a través del sistema que millor els garanteixi tenir l'opció d'entrar-hi, normalment en coalició amb altres forces semblants ideològicament.

Sempre he cregut en la importància de tenir veu als llocs. També assumir responsabilitats, però poder fer-te escoltar per qui no pensa com tu. Si la teva veu té poca força en el conjunt, difícilment podràs aconseguir tirar endavant les teves propostes, però si més no tens la possibilitat de donar-les a conèixer, i que s'assabentin que hi ha altres col·lectius que pensen diferent d'ells.

Són els militants de la CUP que ho decidiran, però estic segur que hi ha moltes altres persones que els agradaria poder tenir l'opció de votar-los. 

L'encaix de Catalunya a Espanya

A vegades em pregunto qui és que realment no l'interessa treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Moltes vegades s'acusa els independentistes de ser els causants de tots els mals, de no acceptar la pertinença a l'Estat i no voler dialogar per millorar les relacions entre la Comunitat autònoma i l'Estat.

Probablement el problema resideix en no posar-nos d'acord en què entenem per 'encaix'. Per a molts polítics espanyols l'encaix l'entenen com la submissió de Catalunya a la voluntat estatal, amb més o menys competències, però amb la caixa ben controlada. Per alguns polítics catalans l'encaix vol dir una altra cosa, ja sigui un sistema federal o bé confederal. És evident que els polítics independentistes i els seus votants ja no creuen en l'encaix, sinó que ja es vol la independència.

He acabat de llegir el llibre de Sergi Vicente, Xina Fast Forward, que de passada us aconsello la seva lectura, i m'he fixat en la relació de la centralitat amb les províncies de la perifèria. Després he llegit la notícia de l'informe d'Exteriors sobre les ambaixades catalanes i... he recordat conceptes que havíem comentat ja fa molt temps, com la manera de tractar de l'Estat les autonomies, i concretament Catalunya.

Estic convençut que amb el PSOE al govern de l'Estat, no hauríem arribat a la situació actual. Sense voler donar tota la responsabilitat al PP, i alliberar-ne als partits polítics catalans i al propi PSOE, sí que entenc que la manera com ha obrat el PP respecte als catalans, amb prepotència i segurs que no els destruiria mai ningú, no ha estat la millor manera de fidelitzar-nos, sinó més aviat fer-nos entrar ganes de marxar d'Espanya.

L'actitud del ministre socialista d'Exteriors és el model exacte de com ha actuat el PP durant aquests darrers anys. El senyor Borrell encara no ha entès res de res. Ell continua obsessionat a atacar els catalans, potser per amagar el fracàs polític que arrossega des de fa molts anys.

La democràcia és el sistema polític menys dolent

Quan parlàvem de democràcia i en valoràvem resultats sempre arribàvem a la conclusió que era el sistema menys dolent de què disposàvem, però no sé si era una manera còmoda de tancar el tema i no empantanegar-nos a buscar-ne un altre. Avui que observem com un nen mal criat i no gaire llest pot haver arribat a ser el president de la primera potència mundial, t'adones que la democràcia no té els filtres suficients per evitar errors com el dels EUA.

Quan dic llest no em refereixo a la capacitat d'assolir la presidència dels EUA i tants milions de patrimoni, que crec que ho ha demostrat sobradament, sinó a l'intel·lecte, a la capacitat de mantenir una conversa de cert nivell, amb educació i saber estar i no fer el ridícul, i evitar provocar mals irreparables. Ambdues capacitats són diferents i queda demostrat massa sovint que és millor ser murri que no pas intel·ligent

Si els EUA coronen personatges com Trump, no ens ha de venir de nou que per Espanya hagin passat figures com Aznar i M. Rajoy, que potser han utilitzat correctament l'estratègia, cadascú la seva, però que han estat unes persones grises que han incentivat la violència i ens han dut a l'atzucac on ens trobem.

Catalunya necessita bons polítics, líders intel·ligents i amb esperit de servei, per capgirar una situació que ens té a tots atrapats i no es veu ningú amb capacitat per alliberar-nos-en. Tenim un president de govern que és mot intel·lectual, però poc realista i massa provocador, quan la situació reclama estratègia, poc soroll i fermesa, i no sortir amb ciris trencats. 

Continuo pensant que la democràcia és una bona eina, però ens falta saber-la utilitzar correctament.

A part d'independència judicial cal reclamar més ètica

No sé què pensaran les persones que coneguin el tema, però la impressió que jo tinc del govern espanyol és que el seu president és un i la resta són cosa a part. No hi sé veure una complicitat entre tots els seus membres, i veig el president com si anés molt per lliure, prenent decisions sense haver-les consultat amb la resta del govern.

Ja dic que probablement estigui equivocat, però aquesta sensació em fa més àgil la presa de decisions del senyor Sánchez, al marge que hi estigui o no d'acord, però el veig molt resolutiu i accelerat, la qual cosa el diferencia de la normalitat política, i ja no diguem respecte al seu antecessor, que en aquell cas era justament el contrari, amb exageració.

La decisió de canviar la llei, després de conèixer la resolució i sentència final del Tribunal Suprem ha estat molt ràpida i contundent. Precisament aquests dies es parla una mica més de la necessitat de modificar les lleis, perquè generin menys dubtes a l'hora d'aplicar-les. És l'excusa de molts jutges, que acusen al Legislatiu de ser poc clar en la redacció de les lleis.

És cert que ens queixem dels jutges, i crec que tenim prou motius, però també és cert que caldria revisar moltes lleis, fins i tot el nomenament de jutges per als diferents tribunals. A Espanya es valora poc els mèrits i molt més l'amistat, l'amiguisme, per ser més clars. Algú ja ha posat en quarantena la capacitat de molts jutges per formar part del Tribunal Suprem.

Parlem de la nul·la independència dels poders, però en algunes ocasions caldria parlar més de la qualitat ètica de jutges que actuen més com a venjança que no pas administrant justícia, i això és igual que hi hagi dependència o no entre poders. Si no aconseguim un bon nivell de qualitat, imparcialitat, responsabilitat i coneixement de la realitat social, per part dels jutges que han d'administrar la justícia, el futur de la nostra societat no és gens engrescador.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament. 

Què volem dir quan parlem de participació ciutadana?

En els darrers anys s'ha popularitzat la participació ciutadana aplicada en una eina: el pressupost municipal. Cada vegada són més els ajuntaments que organitzen els pressupostos participatius, sobretot ara que hi ha una plataforma que s'ha estès amb el suport de la Diputació de Barcelona i de Localret, la Plataforma Decidim, que possibilita que els ciutadans decideixin en què voldrien que s'invertís una part del pressupost, fixada per cada ajuntament, seguint uns criteris determinats.

Malgrat l'eufòria de molts equips de govern i tècnics municipals, la meva opinió és que, per una banda el desenvolupament de la plataforma arriba tard, a Arenys de Mar, que no vàrem ser pioners ni molt menys, el 2008 ja teníem pressupostos participatius, i per l'altra, si es concentra tot l'esforç de la participació en aquesta sola acció, com passa en molts municipis, és un oasi en un desert gens participatiu.

Si un ajuntament creu que posant en marxa els pressupostos participatius ja ha pujat al tren de la participació, no va bé. La participació ciutadana en un municipi o comunitat va més enllà de decidir què fer amb una part del pressupost. La participació en la vida pública no s'acaba tota en això, i aquí rau el problema de la majoria de ciutats i pobles: cada dia hi ha més crítica per la manca de participació, i el propi procés genera desconfiança, sinó rebuig.

En un post no es pot argumentar tots els beneficis i riscos de la participació ciutadana en un municipi, però sí que es pot apuntar l'error que molts ajuntaments, no tots, cometen o cometran si queden satisfets amb l'aplicació dels pressupostos participatius i no fan res més. Hi ha exemples interessants, però tot fa pensar que no hi ha gaire interès en anar més enllà. 

Reflexioneu un moment: si al vostre municipi hi ha pressupostos participatius... Noteu que participeu molt en la vida pública de la vostra vila? Hi ha exemples que potser us faran obrir els ulls. Imagineu que, de comú acord dels partits polítics del vostre ajuntament, us han demanat on ubicar un servei municipal, i un cop decidit us anuncien que si guanyen les properes eleccions en faran cas omís. Això és participar, o viure enganyat?

Compartint habitació amb en Jose

He llegit l'entrevista al Pare Hilari Raguer, i n'he gaudit com passa sempre que escoltes o llegeixes les paraules d'un home savi i bo. Estic totalment convençut que el món giraria de manera diferent si hi haguessin més persones com el Pare Hilari, però encara més si fóssim tots plegats més sensibles i aprenguéssim del seu testimoni.

Vivim en una societat tan buida de contingut que em preocupa tornar-me asocial. A vegades em vénen ganes de recloure'm i quedar-me només amb qui i amb què m'alimenta intel·lectualment parlant. Això no és bo, perquè l'home és social i hem de viure en aquesta socialització.

Durant sis dies he compartit habitació amb una persona totalment diferent a mi, en cultura, estudis, tarannà, experiència viscuda... però ens hem avingut tan! Tot el secret ha estat en l'educació en el tracte. No cal tenir molts estudis per ser una persona educada. A vegades quants més estudis es tenen menys educació es practica en el tracte amb altres persones. En tota persona pots arribar-hi a trobar moltes qualitats, encara que pensis diferent i en moguin altres interessos. L'únic obstacle pot ser el tancament per l'altra part a manternir una relació de cordialitat. 

Pensava què hauria passat si aquests sis dies hagués compartit habitació amb Albert Rivera o Pablo Casado. Jo hauria intentat fer el mateix que he estat fent amb en Jose, però ells? Els veig tan poc sensibles i obsessius i interessats, que se'm fa molt difícil que per un moment es puguin comportar com persones civilitzades. Segur que si tots hi poséssim una mica del nostre esforç la vida en societat aniria millor, i no em caldria recloure'm a casa.

Hospital farcit de plàstic

Em resisteixo a pensar que només hem de parlar d’un únic tema, malgrat que sóc molt conscient que és tan important com injusta la situació dels nostres presos polítics. Es fa difícil imaginar que la política espanyola i el poder judicial estiguin tan corromputs i puguin actuar de manera tan fatxenda sense que no els caigui la cara de vergonya, ni cap organisme o institució democràtica hi pugui posar fre. Aquest és l’alt nivell de cinisme i injustícia de la nostra societat.

Volia avui, però, parlar de la meva experiència d’aquesta setmana a l’hospital en què m’he adonat que el plàstic està més present a la nostra vida del que puguem arribar a pensar. Darrerament sembla que hi ha més consciència del mal que ocasiona el plàstic i sembla com si ens haguem conscienciat una mica més. Se'n parla molt. Potser és per això que m’he adonat de l’alt consum de plàstics als serveis sanitaris. Plàstics tous i plàstics durs. No es podria reduir?

Probablement no és tan fàcil, però de ben segur que ens hi podríem fer més. Ho deixo així per als que en saben i que poden influir en la indústria de components sanitaris. M'agradaria conèixer què passa en altres països, sobretot aquells que estan mes sensibilitats amb els residus i el seu tractament.

He anat observant, durant aquesta setmana, tots els elements que entraven i sortien de la meva habitació. Hi ha molt plàstic! Com a exemple molt senzill que no crec que fos tan difícil de resoldre n'apunto un: la bossa de plàstic que embolica els coberts del càtering; es podria evitar, no fa falta i en són moltes les bosses diàries que s’utilitzen.

L'auge de l'extrema dreta ennegreix el futur

Entenc que el tema d’actualitat a tractar avui són les demandes de la Fiscalia als nostres polítics empresonats, des de 16 a 25 anys, però tot i la importància del tema i les repercussions que tindrà, i que donarà prou motius per parlar-ne i denunciar-ho, avui no en parlaré.

Per avui havia pensat parlar d’una preocupació que em té molt en alerta, fins al punt de no saber-hi trobar cap solució. Em refereixo al creixement de l’extrema dreta a Occident. No és res que puguem deixar de banda, perquè condicionarà el nostre futur i, sobretot la dels nostres fills.

La lectura aquests darrers mesos de l’obra d’Stefan Zweig, “El món d’ahir: memòries d’un europeu”, m’ha fet pensar en l’estupidesa del humans que no n’aprenem, i tornem a caure en els mateixos errors, sabent que resultaran fatals.

Ara fa un segle que Europa va veure créixer el moviment d’extrema dreta de la mà d’un boig que va enganyar tothom, i cent anys després hem escollit presidents com  Trump i Bolsonaro, i observem com estan creixent els partits d’extrema dreta a diferents països europeus, mig any abans de la celebració de les eleccions europees.

Us asseguro que estic preocupat i em dol la desaparició dels valors que defensava l’esquerra i també la desaparició dels partits d’esquerres que no han aconseguit mantenir-nos seduïts en la defensa dels drets humans i dels valors que durant tant de temps havíem conreat.

Us aconsello que llegiu l’article de Joan Majó “Trump, Boris Johnson, Bolsonaro”, a l'ARA. Com sempre, és un molt bon article.

Arenys continua sent objectiu dels intolerants

Ni penellons a les orelles ni als dits dels peus o de les mans, sinó calor que em fa suar. Un sol de justícia que bat al vidre de la finestra, fixa per evitar accidents, amb efecte lupa que augmenta la temperatura d’una manera bàrbara. M’han dit que tinc febre, però estic segur que és més per la calor externa que no la interna.

Les hores continuen passant molt lentament, amb una sensació d’avorriment que només pots combatre amb la lectura i un fil musical, però no hi pots estar les vint-i-quatre hores, i amb la calor que fa encara se’t complica. (parada per eixugar-me la suor de la cara)

Encara no m’ha arribat la premsa, però he pogut veure per Internet que a Arenys o comarca hi ha persones entossudides a treure de la via pública qualsevol referència als polítics injustament empresonats. Suposo que són persones de l’estil Albert Rivera, que en parlava ahir en el meu post, que tenen molt d’odi a dins i el manifesten actualment sobre els nostres polítics presos. No es tracta de persones que no estan d’acord amb el procés independentista, que n’hi ha moltes, totalment respectables, sinó de monstres plens d’odi que corrompen la societat i la violenten.

L'obsessió malaltissa d'Albert Rivera

Segur que tots coneixeu alguna persona que porta tanta ràbia a dins que és impossible tractar-la amb la mínima consideració que es mereix tot ésser humà. Una cosa és defensar amb totes les teves energies els teus pensaments, ideologia i conviccions, i l'altra és comportar-te com un ser irracional i desitjar tots els mals possibles a l'adversari.

Hi ha personatges públics, un dels quals seria Rivera, que només viuen per fer mal i, si no poden, per desitjar-lo i animar els altres  que ho facin. Si has tingut la sort de créixer en una família amb principis i a la recerca dels valors més sublims, amb moralitat alta, se't fa gairebé impossible pensar que hi hagi persones que es comportin com el senyor Rivera, i alguns més.

Desconec l'origen familiar del senyor Rivera i desitjaria que hagués tingut una infància feliç, però la sensació que et donen les seves paraules i les seves reaccions, et fa pensar que es tracta d'una persona que ha patit molt, que no li han inculcat bons sentiments i que està posseït per l'odi. Només així podries arribar a entendre la seva obsessió malaltissa de fer mal a unes persones empresonades o a l'exili que es poden haver equivocat, però que no es mereixen ni la seva ràbia ni la injustícia que regne a l'Estat espanyol.

Una altra dimensió

Avui des d’una perspectiva, mirant a muntanya des d’una finestra panoràmica esperant que passin les hores. T’adones que la vida pot ser molt diferent d’un dia per l’altre. Que mentre tu estàs fent tal cosa, no gaire lluny de tu els fets van per un altre cantó, a vegades totalment diferents.

El que més em crida l’atenció és el pas de les hores i el fet de mantenir-te al marge de tot allò que en un dia normal de la teva vida t’és tan quotidià.

La incògnita afegida és conèixer l’abast d’aquest parèntesi inesperat.

Valls necessita no fer el ridícul

Avui no perdré la tradició i escriuré el meu post diari, tot i que no em trobo gaire bé i no m'estendré. 

Aquesta tarda pensava en les declaracions del candidat Valls a l'alcaldia de Barcelona. Els seus dos fronts són l'actual alcaldessa i els independentistes. La resta els posa al mateix sac i fins i tot creu que els pot convèncer a formar part de la seva llista.

Valls no pot fer el ridícul una vegada més, que seria la darrera, sinó que s'hi ha de fer amb totes les forces. Busca el capital barceloní, molest amb qui governa i insegur amb els independentistes, i aquest és el seu discurs, aquell que més adeptes li pot proporcionar. 

Ha deixat de banda el seu passat monàrquic i socialista i el seu únic objectiu és assolir l'alcaldia, al marge de qualsevol principi. És la clara imatge del que no hauria de ser el joc polític en un sistema democràtic. El que menys importa hauria de ser els noms i centrar-se en servir la ciutat.

Una vegada més quedarà demostrat que el candidat Valls busca l'honor personal, el triomf de la seva carrera política després que França l'hagi bandejat. Potser és aquest orgull el que l'ha acabat fent fracassar al país veí. No sé si a Barcelona tindrà més sort, ni tampoc per quant temps.

Brasil ens aboca a la reflexió

Brasil és un exemple més de les conseqüències del desencís de la classe política. Una mala praxis política va més enllà d'una patacada per al partit en el govern, perquè provoca el sorgiment del populisme de la mà de l'extrema dreta. Ho hem vist als EUA i ara ho veiem al Brasil. L'extrema dreta de Trump i Bolsonaro irromp per la desconfiança de la ciutadania vers la classe política, sense tenir consciència que el resultat serà molt pitjor per a ells.

Vivim un temps en què la democràcia fa aigües i serveix de base per a la seva autodestrucció. Això no és la primera vegada que passa, i Europa ja va tenir la seva experiència el segle passat. Les persones no n'aprenem i ensopeguem més d'una vegada en la mateixa pedra.

Mentre a casa estem aturats recordant dia a dia què va passar ara fa un any, el món avança per mal camí, si més no políticament. L'esquerra ha decebut i la dreta s'ha anat escolant cada vegada més a l'extrem, animada per una massa popular que mirada fredament s'aboca a l'autodestrucció.

La història es repeteix i d'aquí a quants anys recordarem aquests dies com la disbauxa política d'un sistema democràtic pendent de renovar sense que s'hagi arribat al fons. El fet català té més transcendència per a Espanya del que se li suposa. No és únicament un problema nostre, sinó que del seu tractament en resultarà un model d'Estat o altre. A l'altra banda de les fronteres, a l'Europa dels nostres somnis, la rebel·lió s'està escalfant cada vegada més. No és només l'augment de partits polítics d'extrema dreta, euroescèptics, sinó que ja hi ha països prou significatius com Itàlia que ja s'hi enfronten descaradament. La incapacitat per posar ordre a tot plegat pot desembocar en una crisi difícil de resoldre.

Commemorem l'aniversari de, no sabem ben bé què

Avui és l'aniversari de..., de fet no sabem ben bé què va passar el 27 d'octubre de l'any passat. Es va fer una cosa tan estranya que tothom ho interpreta a la seva manera, però el problema és que hi ha nou polítics empresonats que seran jutjats, i uns quants més a l'exili.

Ens hem adonat, i Clara Ponsatí ho ha dit explícitament, que el govern català no tenia resposta davant de la reacció de Madrid. Només havien treballat una hipòtesi: que Madrid s'acollonís i volgués dialogar. Quan el govern de M. Rajoy va contraatacar, els nostres polítics no varen saber què dir ni què fer, i a partir d'aquí tots sabem què ha passat. El més trist de tot, però, és que encara ara no sabem què fer ni com continuar, tot i el suport de la ciutadania que va tornar a confiar en els partits independentistes, castigant els que ho tenien més clar, la CUP. Què passaria ara en unes noves eleccions?

Hem perdut la majoria absoluta al Parlament, no pas perquè els partits constitucionalistes l'hagin guanyat, sinó pel desordre i no saber fer dels independentistes. Ens demanen que sortim al carrer i són incapaços de governar i explicar-se. Van creant organismes teòrics i no han estat capaços de crear les estructures d'Estat que ens varen prometre. Ponsatí parla d'un brindis al sol, i haurem d'acceptar que té tota la raó.

Ens fa falta bons polítics i que dimiteixin els que no tenen resposta més enllà d'anar fent bullir l'olla. És molt trist tot el que passa i cada dia hi ha més persones desencisades. Massa orgull personal i poca autocrítica fa que el govern que tenim ara no sàpiga què ha de fer. Potser sí que hem d'exigir noves eleccions i canviar cromos que no serveixen.

Fracassa el viver d'empreses d'Arenys de Mar

De moment el projecte no ha reeixit i no ha aconseguit cap sol·licitud per instal·lar-s'hi. Més enllà de recriminar el govern actual i probablement l'anterior el fracàs del projecte caldria analitzar-ne els motius i procurar modificar tot allò que no s'ha fet bé, a no ser que arribem a la conclusió que Arenys no necessita el viver.

La impressió que tinc de tot plegat és que falta il·lusió al govern municipal. Evidentment que no tots els regidors i regidores els podríem col·locar la mateix sac, però en línies generals l'aire que es respira és l'anar fent bullir l'olla i esperar que algun dia soni la campana. Ara em plourà un reguitzell d'activitats realitzades, però fets significatius? Visió de futur? 

Amb aquest govern sempre estem a l'expectativa de veure'ns sorpresos amb alguna cosa inesperada, però passa el temps i no hi trobem res destacable. No s'ha aconseguit mantenir un poble net (els vilatans en som responsables), millorar significativament el reciclatge, recuperar la bandera blava de les platges de la vila, resoldre el futur del mercat..., però esclar, si no han estat capaços encara de recuperar l'atenció ciutadana en horari de tarda, com em varen prometre ara farà dos anys... què en podem esperar?

Què vol que li digui el senyor Lesmes?

Em demana perdó per la manera com el Tribunal Suprem ha portat el cas de les hipoteques. Només per aquest cas? És evident que la reputació d'aquest tribunal ja fa temps que va per terra. No només aquest tribunal, sinó també el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i tots els seus jutges i magistrats.

Ha reconegut l'error!, algú dirà. I què? De què servirà? Sincerament jo li demanaria que dimitís. Seria el millor que podria fer, i no li ha de costar gaire perquè, si no estic equivocat, el càrrec està a punt de caducar. El xollo no! Aquests s'ho han muntat molt bé per morir rics, malgrat la seva actuació.

Tot el sistema judicial està podrit! S'ha perdut la confiança perquè la justícia que s'administra en aquest país ha perdut tota credibilitat. Ja ningú es creu que la justícia és la mateixa per a tothom, i que els jutges no actuen pressionats ni per convenciment polític. Més evident no podia ser, i ara resultarà que els haurem de perdonar per haver obrat d'una manera tan grollera, judicialment parlant.

No sé què espera de la ciutadania el senyor Lesmes. Segur que dels independentistes no n'espera res més que menyspreu i rebuig. Ha quedat demostrat que la incapacitat política de M. Rajoy per gestionar el tema català, va aprofitar el poder judicial, amb arrels profundes del franquisme, i sense haver transitat, per imposar la seva llei al marge de qualsevol principi democràtic. La llei per sobre de tot, també dels drets humans.

I quina mania amb la llista única!

No entenc aquest interès per la llista única a les eleccions municipals. És cert que cadascú ho veu de la seva manera i per tant tot és opinable i respectable, però jo no hi trobo sentit, si més no a la meva vila. Potser hi ha municipis que es fa necessari anar tots junts per aconseguir un govern independentista, però no és el cas d'Arenys.

He llegit al web de Ràdio Arenys que ahir se'n va tornar a parlar i que hi va haver debat. No sé quina és la valoració que en fan les persones que hi varen assistir, però jo tinc clar que els resultats a Arenys, siguin els que siguin, donaran una majoria als partits independentistes. És per això que prefereixo que els electors puguem decidir qui ens representarà millor, al marge de l'independentisme, sobretot tenint en compte que no tothom pensa igual a l'hora de planificar la gestió municipal, la gestió pública. A l'hora de dissenyar el futur per a Arenys.

Ja sé que em repeteixo molt, però insisteixo que els governs que van passant per la nostra vila es dediquen massa a tapar forats i poc a planificar. I és una llàstima perquè llavors es crea un guirigall que no s'hi aclareix ningú. Confio encara en què guanyi un partit que sí pensi de veritat en el futur.

La pela és la pela!

Espanya ho té molt clar: el que importa és el diner que s'obté de la venda d'armes i els llocs de treball que conserven. Els principis se'ls passen pel forro, i així tot funciona igual. És una llàstima que sempre estiguem igual i anem d'un extrem a l'altre. En cap cas es considera transformar la indústria, i si les armes fabricades i venudes a l'Aràbia Saudita causen morts, és llei de vida, i a més, segons diu la ministra, les armes espanyoles són molt especials i no causen víctimes colaterals.

No hi podem fer broma perquè és massa seriós. És una vergonya ser on som i no tenir ni un mínim de dignitat. És igual que mani un o l'altre, tots es posen fàcilment d'acord. Fins i tot els alemanys ens han donar exemple de civilització.

Espanya som massa xulos. Sempre ens hem cregut que som els millors i que les nostres decisions són les encertades. Els problemes que es generen sempre són culpa dels altres. Si venem armes a Aràbia Saudita i aquests maten, no és culpa nostra, sinó d'ells per usar-les.

No hi ha dia que no trobem una excusa diferent per justificar les nostres ganes de marxar ben lluny, de no tenir-hi res a veure, però paral·lelament no veiem gens clar el que els nostres estan muntant. Sembla que juguin a costa nostra. Ara ens muntaran un nou consell, però la República quan?

Absolt del delicte de desobediència a l'Estat

Celebro que no siguin els jutges qui impedeixin l'alcaldable de JxA a presentar-se a les properes eleccions, i que siguin els arenyencs i arenyenques les que decideixin qui volen per alcalde. M'imagino que ha estat un mal son per a l'actual cap de l'oposició, i que a partir d'avui pugui respirar més tranquil per un afer que no hauria d'haver sorgit. Ara esperem que l'alcaldessa també quedi alliberada de la imputació que té per la seva actitud davant del Procés. Ambdós varen actuar d'acord amb l'opinió de la majoria de la nostra vila.

De la mateixa manera que m'alegra saber que queda descartada definitivament la possibilitat de ser sancionat, també voldria que els mesos que falten per a les properes municipals fossin mesos de treball i diàleg i no es deixessin portar per l'efecte eleccions en què tot es fa pensant en quedar bé, encara que només sigui de façana.

Normalment les eleccions s'han convertit en l'excusa per fer moltes promeses i executar tot allò que no s'ha fet durant els quatre anys. Tots seríem capaços de confeccionar un llistat de promeses incomplertes, en el cas d'aquest mandat, una mica més complicat atesa la moció de censura. 

Encara no és hora de fer balanç, i espero que alguna de les promeses acabi sent realitat abans del proper mes de maig. Si és així només podrem dir que han necessitat massa temps per fer-ho efectiu, ara encara els ho hauríem de recriminar.

Sortir al carrer per a no-res, no val la pena!

Entenc que la CUP estigui molesta per l'actitud de JxCat i ERC. Som molts que no estem d'acord amb tot el que està passant en el marc d'aquests dos partits polítics, però no acabo d'entendre com la CUP ho vol resoldre. Diuen que en els propers dies ens ho explicaran, però apunten que es tracta de donar protagonisme al carrer, i això no ho acabo de veure.

Què vol la CUP? Que tornem a sortir al carrer? A demanar què? I entretant els partits polítics, i els nostres diputats què faran? Jo no penso que se'ns pugui exigir més, de moment, per sortir al carrer. Hi hem sortit cada vegada que ens ho han demanat, però esperem alguna cosa més dels diputats i el govern.

Entendria que la CUP demanés eleccions al Parlament, amb ganes de millorar els seus resultats i aconseguir un canvi en la manera de governar i no-legislar. Probablement molts canviaríem el nostre vot, i potser la CUP recuperaria els diputats que va perdre la darrera vegada, però demanar que tornem a sortir al carrer...

La impressió de molts és que els nostres polítics no han actuat d'acord amb les exigències de la societat civil. Si és així, de què en trauríem de tornar a sortir, si no se'ns fa cas? Crec que primer de tot cal una reflexió dels nostres polítics sobre quina resposta ens estan donant, i si no es veuen en cor de portar-ho a la pràctica, que dimiteixin i en vinguin uns altres. La solució no només passa pel carrer, sobretot quan després ningú es fa càrrec de tirar endavant allò que se'ls demana.

La coherència en política, un bé preuat

La coherència de les persones fa que puguis confiar-hi més o menys. En el cas de les persones públiques és important analitzar què diuen i què fan. Malauradament en política hi ha massa discursos per quedar bé, al marge de què practiquen els seus autors. Valors com la bona fe, el servei als altres o l'estimació i respecte a la diversitat, són cada vegada més absents en la política que es practica al nostre país.

Per un moment fem l'exercici de fixar-nos en polítics que probablement ens passarien desapercebuts, potser perquè no acostumen a sortir en les primeres pàgines dels diaris. Analitzem què diuen, com ho argumenten i fem-ne un seguiment. N'hi ha que fins i tot et fan dubtar dels teus principis i plantejaments, perquè hi veus una lògica, que potser no t'acaba d'agradar, però no només la saben vendre, sinó que t'adones que hi creuen i la practiquen.

Fixem-nos ara en aquells polítics que estan més o menys en la mateixa òrbita d'on ens movem nosaltres. Que pensem bastant el mateix i que no els considerem estranys. Mirem com actuen i assegurem-nos que no només són discursos amables, sinó que s'ho creuen i ho practiquen. No sempre és així, i això ens ha de fer pensar molt. 

Tots podríem fer un llistat de noms de polítics o persones públiques a qui elogiem la seva coherència. En algun cas ens podríem equivocar, potser perquè no som capaços de conèixer-los a fons, o perquè dissimulen molt bé el que fan, però l'exercici no és dolent, i probablement són les persones i no els partits els que ens han de fer decantar per donar-los la nostra confiança a l'hora d'exercir el nostre dret a vot.

Sóc conscient que els polítics amb poder de decisió ho tenen més difícil a l'hora de practicar la coherència a diferència d'aquells que pràcticament només poden opinar, però l'exercici d'estudiar les persones és igualment possible i pot esdevenir determinant.

El Tribunal Suprem en la dinàmica de la disbauxa

Sabem que al final sempre ho acabem pagant tot nosaltres, però ara el dubte era en el com. Em refereixo a l'impost sobre les hipoteques. El Tribunal Suprem havia capgirat la sentència i acordava que l'impost l'havien de pagar els bancs, i ja estàvem rumiant de quina manera ens ho repercutirien. Avui, però sembla ser que el Tribunal Suprem té dubtes, i li fa por les repercussions econòmiques i... podria tirar enrere. Algú em pot dir si això és seriós?

El Tribunal Suprem sempre actua de la mateixa manera? Algú va tenir en compte les repercussions de mantenir a la presó preventiva els nostres polítics i líders socials? No s'ho va replantejar ningú?

Ja he començat dient que d'alguna manera o altra els bancs ens ho repercutirien si se'ls hi feia pagar, però no deixa de ser sorprenent que després de dictar sentència, decideixi ara deixar-la sense efecte per la por que li fa la repercussió de la seva decisió. No és ja pels diners que puguem o no recuperar, sinó per la confiança que ens pugui oferir el Tribunal Suprem, si és que encara algú hi creia.

Un altre exemple més de la realitat judicial al nostre país. Una mostra més que la justícia s'utilitza a favor del poder, del diner, i en contra de la població que religiosament paga tots els impostos. És una realitat que ningú, de manera sincera, pot obviar i que deixa encara més en entredit tot el sistema judicial espanyol. No m'ho crec! No crec en les resolucions judicials del Poder Judicial espanyol! Continuo pensant que a Espanya no s'exerceix correctament la Justícia, i molt probablement és perquè no s'ha fet neteja dels hereus del franquisme. No s'ha democratitzat.

Memòries no autoritzades de Josep Borrell

El ministre socialista més proper al PP, el senyor Borrell, continua com sempre menystenint els catalans i llurs institucions. Des de sempre, tot i haver nascut a Catalunya, ha odiat qualsevol actuació i expressió que d'alguna manera subratllés el caràcter, el costum o la llengua catalana, i ha procedit a fer-nos la punyeta de la millor manera que ha sabut.

Quan Pedro Sánchez el va nomenar ministre ja vaig comentar que era la pitjor notícia que ens podia proporcionar. La seva actitud vers Catalunya no ha canviat mai, i qui vulgui confeccionar les seves memòries com a personatge públic, comprovarà que sempre ha destacat per desacreditar-nos. Si és més espanyol és perquè quedi clar que la seva catalanitat és purament accidental.

Des del seu darrer nomenament, com a ministre d'exteriors, s'ha dedicat a malparlar de Catalunya, les seves institucions i els seus polítics. S'ha esforçat per donar una imatge falsa i grollera de com som i què pretenem. Si a Espanya existís Justícia de veritat, se l'hauria d'acusar de malversació de fons públic, per haver-lo dedicat a criticar Catalunya.

Borrell fa tancar les delegacions exteriors de la Generalitat; obliga que dimiteixin cònsols honoraris a Catalunya; s'enfronta als països que denuncien què està passant a Catalunya per culpa de l'Estat espanyol, i retira l'estatus diplomàtic del delegat del govern flamenc.

El senyor Josep Borrell és l'Alfonso Guerra català. Aquella persona que va gaudir comentant que ens havien triturat l'Estatut. No són conscients que són ells qui provoquen situacions com les que estem vivint a Catalunya, perquè han volgut enfrontar-nos als espanyols, contribuint a marcar diferències de tracte. No saben estimar, sinó sotmetre. L'ànsia de poder del senyor Borrell ha quedat demostrada des del primer dia, malgrat els fracassos obtinguts i les acusacions de beneficiar-se personalment dels seus càrrecs. Ara també hem sabut que és el ministre amb el patrimoni personal més elevat. Les seves memòries poden resultar interessants, però hauran de ser les memòries no autoritzades, perquè les que ell pugui escriure no descriuran el polític que nosaltres hem conegut. 

Casado, la veu del fracàs de la democràcia a Espanya

Llegir les declaracions de Casado em desespera. No entenc com pot haver-hi al món persones tant ignorants, farsants i ineptes amb tant de poder a Espanya. És per això que l'article de Ferran Sáez, a l'ARA, l'he trobat brillant, perquè il·lustra el fracàs d'Espanya que ni veuen ni accepten, no sé si per ignorància, excés d'orgull o ràbia mal dissimulada.

Casado és la viva imatge del fracàs de la democràcia a Espanya, de l'exaltació ridícula de fets valorats de manera equivocada, perquè només se sustenten en la força de les armes, o de l'orgull, però mai de la raó, i acaben sempre en un fracàs sonat. Els nostres avis varen viure la pèrdua de les últimes colònies, i com molt bé diu Ferran Sáez, tot el poder i domini espanyol va quedar en un no-res. No en varen aconseguir cap profit.

Casado, per ell mateix, és un insult a la intel·ligència. Que un dels partits més importants actualment, sinó el que més, tingui com a líder el senyor Casado ho diu tot d'Espanya i els espanyols. Està vist que cada vegada estem més avergonyits dels polítics que lideren les nostres institucions. A casa nostra també molts lamentem la manera de fer i com s'expressa el nostre president, i voldríem creure que hi ha millors persones, amb més capacitat per fer avançar el nostre país.

Vivim una època molt grisa de la política espanyola i catalana, que em fa témer una involució que costi molt de recuperar-nos. L'extrema dreta guanya terreny, també a Espanya, i l'esquerra encara es troba adormida, incapaç de construir un projecte prou engrescador per desencantar-nos i fer front a aquest repte en defensa de la democràcia i dels drets humans.

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.

No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.

Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.

Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.

No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

Uns gestors ineptes que no ens mereixem

Podem discutir si el transport públic a casa nostra té la infraestructura adequada per donar el servei que se li reclama. També podem acceptar que hi ha fets excepcionals que poden provocar un caos en el transport, per la seva dimensió i casuística, però hi ha una cosa que no té justificació ni excusa possible i que és, al meu entendre, el que demostra els greus problemes del transport públic i per extensió de l’administració pública a Catalunya. Em refereixo al nivell d’informació que es proporciona davant d’incidències ocasionals que, malauradament, són massa freqüents.
La ciutadania no es mereix el menyspreu dels responsables del transport públic que no informen a temps, ni de manera exhaustiva, quines són les causes de l’endarreriment o aturada del transport, ni les previsions que hi ha per restablir-lo.
Passa massa sovint com per no tenir organitzat un sistema de comunicació als afectats, de tot allò que succeeix un dia i un altre. És una vergonya el tracte que reben les persones usuàries del transport públic, que tampoc és barat, i que té també una afectació a l’escola i al treball.
Tot un país paralitzat per incidents climatològics o d’un altre índole, però el més trist de tot és que ningú no ens informa i ens queda la cara de babaus, sense saber què passa ni com podem improvisar cadascú de nosaltres la manera de poder arribar abans a la nostra destinació.
Voldria creure que no es tracta d’actuacions voluntàries amb ànim de perjudicar els usuaris, sinó tan sols d’ineptitud dels seus responsables. És per això que exigim una millora del servei, fent fora aquells professionals que no es mereixen estar al capdavant d’un servei públic.

Responsables dels nostres actes

Potser d'aquí a vint anys entendrem la realitat actual i, sobretot, algunes actituds que ara ens deixen una mica sorpresos. Intento llegir el màxim d'articles de persones diverses per aconseguir entendre què està passant realment, però sobretot què pot arribar a passar en els propers mesos i anys. La recent lectura de l'obra d'Stefan Zweig, el món d'ahir, m'ha fet reflexionar molt sobre la situació actual. No és la mateixa que descriu l'autor, però sí que hi veus moltes reaccions semblants.

Hem fet molta broma amb la lectura de l'expresident espanyol, el senyor M. Rajoy, però és més seriós del que sembla. No n'hi ha prou en tenir uns estudis, uns màsters, sinó som capaços de llegir com pensa tothom, els del nostre voltant, que ja ens els triem, però també els que pensen diferent a nosaltres. I la història, que malgrat hem de ser molt cauts segons de quina font ens vingui, sí que ens permet posar en quarantena moltes de les coses que barroerament sovint es donen per vàlides.

Els discursos de Casado aquests dies són un veritable atac a la intel·ligència. Poden venir per ineptitud i ignorància del seu autor, o per maldat i ganes de fer mal. Se'm fa difícil de discernir, però sigui quina sigui la causa o origen, ens trobem davant d'un problema, no només a Catalunya, que som els que més rebem, sinó també a Espanya.

Ahir jo parlava del 12 d'octubre, però en cap moment mencionava la hispanitat, perquè només de pensar-hi tinc pell de gallina. Casado, en canvi, la veu com la pàgina més brillant de la història de la humanitat. Si s'ho creu és un perill, i si ens vol convèncer, també. No és estrany tot el que passa políticament i judicial, observant els personatges que tenim davant nostra i que pretenen dirigir el futur del nostre país.

Amèrica o unitat d'Espanya

Ahir, 12 d'octubre Espanya commemorava el descobriment d'Amèrica, tot i que la lectura que se'n fa no és la mateixa per a tothom. Des de fa molts anys la festa es va convertir en la celebració de la unitat d'Espanya i l'exaltació dels seus valors com a nació. Les discrepàncies que hi podien haver sobre la diada sempre s'han considerat com atacs a l'Estat, i el País Basc i Catalunya han donat mostres de distanciament.

El dia de la raça també ha estat un altre dels títols defensats en l'òrbita més casposa de la dreta espanyola, mofant-se d'aquells que pensen que el descobriment d'Amèrica va esdevenir l'ocupació, tortura i intent d'extinció de la cultura existent en aquell continent. 

A casa mai hem celebrat la diada, més enllà de no anar a treballar. Avui, que l'extrema dreta ha fet un pas endavant important, i tots estem a l'expectativa de què passarà i de fins on pot arribar, la diada pren encara més protagonisme, sobretot també pel procés d'independència de Catalunya, que és un evident atac a la unitat d'Espanya.

Les manifestacions del 12 d'octubre a Barcelona sempre han estat protagonitzades per grups d'ultradreta que en cap cas tenen representativitat parlamentària. Ara, però els unionistes de PP i C's també han sortit al carrer, i ho han fet de la mà d'altres sense representació al Parlament, VOX, però que esperen que a nivell d'Espanya i suposo que de Catalunya, puguin entrar-hi. 

Tota l'atenció, a partir d'ara, estarà enfocada en veure la reacció dels dos partits de dretes davant el fred de peus que els ha causat VOX. Es tracta de pactar-hi o competir-hi, sempre per evitar perdre el protagonisme i aconseguir el govern de l'Estat. Els catalans, al meu entendre, tenim dos objectius diferents i importants a tenir en compte. Per una banda aconseguir que el PSC recuperi protagonisme i línia progressista, desmarcant-se de C's i, evidentment, del PP, i per altra banda aclarir les idees dels partits polítics independentistes, i que entenguin el missatge emès per tota la ciutadania mobilitzada els darrers anys.

No seríem els primers en abolir una monarquia, oi?

On és el problema en demanar l'abolició de la monarquia? Estic convençut que una gran majoria de catalans estem en contra de continuar vivint en un sistema monàrquic i preferim la república. Si la majoria de diputats escollits pel poble demanen la seva abolició, què passa? Per demanar que no quedi, oi? Una altra cosa és el cas que se'n farà i les conseqüències que se'n poden derivar.

Ahir també em va molestar llegir unes declaracions de Lluís Pasqual recent dimitit com a director del Teatre Lliure, on afirmava que els sobiranistes ens segrestaven i ens feien sortir al carrer. Per què parla en nom meu si no sap com penso? A mi no m'agrada el que està fent el govern català, ni el que està passant al Parlament, però jo he sortit l'onze de setembre, lliurement, sense que ningú m'hagi obligat.

Que cadascú opini per ell mateix i deixi de parlar de què pensen els altres. Si ens deixen votar el referèndum sabrem si som molts o pocs els que volem la independència i llavors es podrà parlar clar, però de moment, que no es fiquin amb mi.

Quant al rei, ja sé que fa mal veure com la majoria parlamentària el rebutja, però la vida és així. No pot ser viure tota la vida amb imposicions. Avui ho deia molt clar l'articulista Xavier Roig a l'ARA. Els jutges passen unes oposicions i serveix per tota la vida, però això no ha de voler dir que tot el que diguin i decideixin durant tot el temps que estan en actiu sigui cert i s'hagi de venerar. Atacar la sentència d'un jutge no és delicte. Tots ens podem equivocar, també els jutges.