L'augment del PIB que no arriba a les famílies

Ho explicava fa pocs dies i avui escoltava comentaris al respecte amb una frase que potser és més entenedora que no pas parlar de macroeconomia, com feia jo. Ens parlen del producte interior brut (PIB) i donem per entès que tothom sap de què va. En realitat es tracta de veure si de l'augment de la producció se'n beneficien les famílies o en el repartiment acaba arribant menys del compte.

El tema està molt lligat amb immigració, que tothom hi diu la seva i alguns de manera despectiva i xenòfoba, i amb la productivitat de les empreses i el nivell salarial. Tot això va de bracet. Ens falta mà d'obra i necessitem persones que vinguin d'altres països. Necessitem també millorar la productivitat i al mateix temps incrementar els salaris. 

Si arriben més persones a viure al nostre país, serem més a repartir i el creixement del PIB caldrà que vagi d'acord amb aquest augment de la població. Si creix per sota, serà quan ens adonarem que les famílies no en treuen res que el PIB creixi. 

Avui escoltava un membre del govern català reconeixent que els salaris són massa baixos. Ahir, per anar posant exemples, una persona de Bonn ens comentava que aquí la benzina era molt més barata. Li havies de fer notar que els nostres salaris estan molt per sota dels seus. Tot depèn del poder adquisitiu de les famílies i el nostre és molt baix.

És important, doncs, tenir molt clar que les dades no tenen cap sentit si no les analitzem de manera conjunta. Hem de planificar bé el nostre futur, tenint present la població, la productivitat, la qualificació professional i els salaris. Si ens descuidem d'alguns d'aquests elements és quan tot trontolla i el resultat no s'ajusta a la realitat. Hem d'insistir als nostres dirigents polítics que ni ens poden enganyar ni caure ells mateixos en l'engany. 

Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

Cinquanta famílies afortunades

Demà dilluns tindrà lloc el sorteig per assignar els nous pisos de lloguer assequible que s'han construït al Bareu. Finalment, s'ha acabat tot un procés que ha durat molts anys, massa anys. En temes d'habitatge podem parlar del got mig ple o mig buit. Per més que es facin passes per augmentar el parc d'habitatges i que siguin assequibles per una bona part de la població, mai es farà prou. Podem ser crítics i exigir als nostres representants polítics que treballin més per augmentar l'oferta, però no cal ser derrotistes. Cal valorar positivament allò que s'ha aconseguit i en tot cas, si és possible, millorar-ho.

Arenys necessita ampliar l'oferta de pisos, siguin de nova construcció o rehabilitant aquells que estan tancats i buits. El territori és el que és i tampoc disposem de grans superfícies per construir-hi. Cal preservar el medi natural i no quedar-nos sense. També és important equilibrar l'augment de la població amb l'oferta i possibilitats de serveis i recursos públics. Avui, a Catalunya, hi ha àrees superpoblades. Hem crescut en població, però els recursos de l'administració pública estan estancats.

La planificació, en tots els àmbits, serveix precisament per evitar sorpreses i saturacions. Si només ens fixem en el dia a dia i no alcem la mirada cap al futur, ens trobarem amb situacions difícils d'afrontar. Ho veiem en l'atenció sanitària i l'escolar. Cada vegada hi ha més dificultats per oferir un bon servei, i no es tracta tant de la capacitat i preparació dels professionals com de les eines i recursos de què disposen per atendre els seus usuaris.

Demà, doncs, hi haurà unes quantes famílies que obtindran el pis enyorat, i ens n'hem d'alegrar, però l'endemà mateix ens hem d'arremangar per continuar treballant per aconseguir nous habitatges per a les moltes persones que encara estaran pendents d'assignació.

Ser realment transparents

L'esforç per millorar l'administració pública dins d'un model de democràcia representativa ha comptat amb dos elements que han centralitzat els objectius a assolir. Per una banda, la participació de la ciutadania en els afers públics i per l'altra la transparència. Ambdós constitueixen, al meu entendre, la base de la confiança necessària entre l'administració i els administrats. Saber que pots dir-hi la teva, a través dels marcs establerts, i conèixer què es cou a dins, gràcies a les finestres que avui tenim obertes amb l'ajut de les noves tecnologies, que ja no són un tan noves, i Internet.

Ahir parlava del nou ROM, aprovat definitivament en sessió plenària i que incorpora les audiències prèvies al Ple, que és una manera més d'acostar la ciutadania a la tasca que realitzen els nostres representants polítics. Els webs municipals i de totes les administracions públiques també ens obren a descobrir la feina de l'administració. Les millores en les facilitats per accedir-hi són bàsiques perquè la tal transparència sigui real.

Encara que la majoria de la població actual hagi nascut dins de l'època digital, encara hi ha moltes persones que en viuen al marge i necessiten que algú els ajudi per bellugar-se en aquest món i fer les tramitacions necessàries que cada vegada en són més. L'administració pública té l'obligació de facilitar les eines d'accés a les dades públiques i això es pot fer de moltes maneres, sigui de qui sigui la competència.

Les oficines d'atenció ciutadana (OAC) han estat claus a l'hora de fer fàcil tota mena de tramitacions i, ajuntaments com el d'Arenys de Mar, fa molts anys que actua com a finestreta única per a tràmits adreçats a altres administracions. Però com que no podem fer recaure tota la responsabilitat i tasca a aquestes oficines, cal crear els espais idonis perquè la ciutadania, que no se'n surt, hi pugui acudir i ser atès. Tots i totes tenim el dret d'accedir a les dades públiques i si no tenim la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos, ens hi han d'ajudar.

Podrem parlar realment de participació i transparència quan tots els obstacles que encara queden desapareguin i ningú pugui dir que no hi ha tingut accés.

La ciutadania arenyenca parla al Consistori

Ahir el Ple municipal d'Arenys de Mar va aprovar definitivament i per unanimitat el nou Reglament Orgànic Municipal (ROM) després de dos anys de feina de tots els grups municipals. És important tenir en compte el treball col·laboratiu de totes les forces polítiques presents al consistori arenyenc que ha permès un consens total a l'hora de redactar les normes de funcionament de l'Ajuntament de la vila, substituint un reglament que datava del segle passat.

Estem molt acostumats a les picabaralles polítiques i es fa estrany aconseguir la unanimitat a l'hora d'aconseguir acords com el funcionament de la institució local. Tot i que no és l'únic acord unànime del mandat, seria desitjable que aquesta unanimitat sovintegés més, sobretot en temes de llarga durada, amb possibles alternances polítiques al capdavant de la institució.

El nou reglament que serà vigent en el pròxim ple del mes de juliol, millora sensiblement aspectes organitzatius interns que la majoria de vilatans desconeixen, i actualitza la manera d'actuar d'acord amb els temps que vivim i l'ús de les noves tecnologies. No podem oblidar-nos, però, d'una incorporació remarcable en el camp de la participació ciutadana en els afers públics. El nou ROM regula les sessions prèvies a l'inici del Ple, amb l'assistència de tots els membres del consistori, on els vilatans i vilatanes, a títol personal o en representació d'entitats o grups organitzats, podran preguntar i rebre resposta directa sobre temes del seu interès.

Els grups municipals han fet la feina possibilitant l'existència d'aquest marc participatiu i ara és la ciutadania qui ha d'agafar el compromís de servir-se'n en benefici de tota la vila. Opinar, suggerir i també criticar amb arguments l'actuació dels nostres representants polítics és tant o més important com la capacitat d'escoltar d'aquests. El marc que propicia el nou ROM és important i ens ho hem de creure, i tots plegats n'hem de fer bon ús.

Aquesta calor que ens mata!

M'he entretingut a llegir la notícia sobre les morts causades per les altes temperatures d'aquesta onada de calor que patim des de diumenge. Es tracta d'un càlcul basat en l'estadística de morts habituals comparant-la amb les morts d'aquests dies. La diferència s'adjudica a l'onada de calor. Les xifres són importants, ja que a Catalunya es calcula que són 43 les víctimes degut a les altes temperatures. Arreu podem veure xifres que criden l'atenció i el primer que et ve al cap són els negacionistes del canvi climàtic.

Les persones grans i amb afeccions cardiorespiratòries són les més exposades a no suportar la calor. Les forces flaquegen i propicien la mort avançada. És per això que cal seguir les instruccions que les autoritats pregonen i també el sentit comú. No sortir al carrer a les hores de sol brillant i buscar refugis climàtics per suportar-ho millor.

D'entre les morts n'hi ha algunes que són realment incomprensibles. Com si no pogués ser veritat, però que es repeteixen cada vegada. Em refereixo a les criatures abandonades dins dels vehicles, per uns pares inconscients. Com pot ser aquest nivell d'inconsciència? Les criatures també formen part del conjunt de la població amb més possibilitats de patir l'augment de les temperatures. De la mateixa manera que hem de tenir cura de la gent gran, no ens podem oblidar dels nadons, que són indefensos i requereixen la nostra atenció.

Aquests dies, doncs, només podem parlar de mesures correctores i salvadores, però caldria no oblidar aquelles mesures previsores, sigui a l'hora de construir els habitatges i edificis públics, o bé a l'hora de dissenyar els parcs urbans i espais d'esbarjo. Encara hi ha massa asfalt i ciment i poca terra transpirable.

Si creiem en el canvi climàtic, cosa que considero evident, caldria dissenyar les ciutats de la millor manera per fer-hi front. Després els vilatans ja ens encarregarem de cuidar els nostres avis, nets i a nosaltres mateixos, però els responsables polítics no es poden encantar.

Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

Una visita a Càritas

Dijous passat parlava de reconeixements i anonimat, i em centrava força en els reconeixements que un ajuntament fa a persones de la vila que han destacat per la seva tasca en pro de la societat, en qualsevol àmbit, i també en les votacions populars per premiar convilatans, però no em descuidava d'aquelles persones anònimes que probablement mai ningú no els ho tindrà en compte, però que són clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Avui he visitat la gent de Càritas de la nostra vila, i he compartit amb ells una bona estona. He vist tot el que fan un dimarts qualsevol, per atendre els usuaris del seu servei, i m'han explicat tots els preparatius per poder-los atendre. Es tracta de persones voluntàries que dediquen unes hores del seu temps lliure per ajudar qui no té la vida gaire fàcil.

El nostre país funciona a base de voluntariat. Hi ha qui ho critica perquè entén que són les administracions públiques les que haurien de fer tota aquesta tasca i fins i tot procurar d'evitar que hi hagi persones que requereixin aquests serveis, per poder tenir un plat a taula. Probablement, si al món imperés la justícia i es reduïssin les diferències no tindríem tantes persones amb dificultats per sobreviure. Si les institucions públiques dediquessin més esforços i recursos per atendre les famílies més vulnerables, no ens trobaríem amb la situació actual, però això no passa i hem de fer alguna cosa.

El voluntariat és una figura que ha existit sempre i difícilment en podrem prescindir. Hem de treballar perquè els governs, siguin a escala local, autonòmica o estatal, vetllin per reduir les desigualtats, però al mateix temps animin a més persones, sobretot els més joves, a dedicar part del seu temps als altres. Quan una persona ha tingut la sort o el privilegi d'haver viscut sense gaires dificultats, una bona manera d'agrair-ho és ajudant a qui ho ha tingut tot en contra, o que en un moment de la seva vida ha vist que tot se li tirava a sobre. 

Des d'aquí tot el meu agraïment a aquelles persones que, de manera desinteressada, hi són per ajudar els altres.

La rectoria s'ha esfondrat

Probablement, moltes persones que transitem pels carrers de la nostra vila no ens havíem adonat de la majestuositat de la façana de l'antiga rectoria d'Arenys de Mar. El carrer de l'església és estret i això fa que no hi hagi prou perspectiva per contemplar els habitatges. També passa que anem a la nostra bola, fins i tot amb el mòbil a les mans, i no ens fixem en el patrimoni urbà, que és prou interessant. 

He aprofitat la fotografia que reprodueix la web de Ràdio Arenys per il·lustrar aquest escrit perquè serveixi de memòria atès que, després de l'ensorrament de l'interior de l'edifici, la façana s'haurà d'enderrocar, si no del tot, parcialment. La façana era considerada un bé cultural d'interès local (BCIL), però els esdeveniments d'aquest diumenge no faran possible la seva conservació. Sap molt greu perdre patrimoni, però en aquesta ocasió ens hem d'alegrar que no hi hagi hagut persones ferides. El fet que succeís en diumenge ho ha propiciat i ens n'alegrem. 

Aprofitant l'avinentesa, recomanaria els arenyencs aixecar els ulls i fixar-nos més en tot el que hi ha als diferents carrers i places. Malauradament, estem molt atents a no trepitjar les defecacions que els amos dels gossos no recullen, o a sortejar papers i trastos de tota mena que incívics, que són pocs, però molt persistents, deixen a la via pública.

Seria desitjable que tots consideréssim l'espai públic com un part nostra que hem de respectar i cuidar. Estic convençut que quan acabeu de fer la neteja de la casa, tot ben endreçat i polit, us sentiu orgullosos i satisfets de poder disposar d'aquest espai íntim de descans i tranquil·litat. Això mateix ens hauria de passar respecte a la via pública. És part de la nostra vida i convé cuidar-la, per sentir-nos-hi més còmodes.

La rectoria ha estat molts anys buida i abandonada i ara, que podrà ser útil i col·laborar en satisfer la demanda d'habitatges, molt mancats a Arenys, haurà de passar per aquest tràngol, amb l'esperança que els nous inquilins en puguin gaudir molt de temps.

Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Diplomàcia versus hipocresia

Arran de la reunió del G7 em ve de gust de parlar de diplomàcia i hipocresia. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però és cert que a vegades, segons en quin context les separa una línia molt fina que ens pot confondre, o millor dit, confondre els protagonistes de la història.

Entenc que no podem estar tot el dia enfrontats i amb males cares, però tampoc s'entén segons quines postures en reunions com la d'Évian-les-Bains, amb uns dirigents polítics que s'han criticat obertament, però que ara s'asseuen en una taula per parlar tranquil·lament. Parlar de pau i progrés. Al darrere, però, alguna punyalada i anar tirant.

No he estudiat diplomàcia i, per tant, dec ignorar moltes coses al respecte. En tot cas el concepte de diplomàcia que ens arriba és aquell de comportar-se finament, aparcant les hostilitats, i segurament les veritats, i mirar de passar lliscant sense gaires entrebancs ni esveraments. Quan hi ha un problema de fons important, com podrien ser les relacions econòmiques internacionals dels darrers temps, o la contribució a l'OTAN, es fa difícil de distingir entre un comportament diplomàtic i un d'hipòcrita.

Podria pensar que, per evitar mals més greus, la diplomàcia és l'antídot, però no creieu que les coses s'han de dir a la cara? És lògic i normal que els dirigents europeus li riguin les gràcies a Trump, després de tot el que ha provocat? No sé si estem parlant de diplomàcia o feblesa i covardia, o potser no tenen cap més as a la mà, i han d'anar fent bullir l'olla, amb cara de simpàtics, a l'espera d'un canvi, qui sap si d'aquí a un parell d'anys.

Crec que hauré de fer un curs accelerat per entendre la base de la diplomàcia i abandonar per sempre aquest dubte que me l'acosta massa a la hipocresia.

Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

Escepticisme davant l'acord de pau

Aquest matí els diaris obrien la seva primera pàgina amb la notícia de l'acord entre els EUA i l'Iran per aturar la guerra i obrir l'estret d'Ormuz. La història recent ens ha tornat escèptics i no ens ho acabem de creure. De fet, al costat d'aquesta notícia n'hi havia una altra referida a Israel. El seu primer ministre no vol marxar del sud del Líban ni deixar de bombardejar. Si aquesta era una condició de l'Iran per signar l'acord de pau, què hem de pensar al respecte?

Trump necessita acabar aquesta guerra, que ell va iniciar, per arribar a finals d'any i no tenir problemes en les eleccions de mig mandat. Les morts ocasionades o fins i tot els efectes inflacionistes a escala mundial queden en un segon o tercer pla, en la seva escala de valors i prioritats, davant la importància que li suposa que els seus votants s'empassin que és el millor president i que es mereixia el Premi Nobel de la Pau.

També, com a gats escaldats, sabem que el populisme està molt arrelat i confon les persones. El president i tot el seu cercle és massa poderós per no dominar el discurs convincent, encara que fals, i aconseguir els vots necessaris per continuar la seva política erràtica i sense sentit. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, però tot això gràcies als vots d'aquests.

M'agradaria pensar que la notícia de l'acord de pau és real i efectiva, i que els escèptics ens ho hem d'empassar, però tinc la sensació que una vegada més tot quedarà en no res. Quantes vegades no ens han venut que la seva intercisió ha estat clau per aconseguir la pau? Recordeu què passa a Ucraïna? Què li passa al Front Polisario, i aquí també amb la contribució de l'Estat espanyol, i especialment el govern socialista?

Estem una mica cansats de discursos enganyosos que poc després descobrim que no tenen consistència. No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més els escèptics d'aquest món que estem creant.

Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Talibans a Brussel·les

Avui llegia la crònica de la Mònica Bernabé al diari ARA sobre la recepció prevista per la Unió Europea a una delegació de talibans, que governen a l'Afganistan, d'on ens arriben notícies esfereïdores, de maltractament a la gent, sobretot a les dones. L'articulista, que coneix molt bé aquell país, es mostra molt crítica amb les autoritats europees i ho compara amb una recepció de l'Estat Islàmic.

L'excusa que donen des de Brussel·les és que es tracta d'una reunió tècnica i que en cap cas reconeixen el govern afganès. Les paraules se les emporta el vent, però a la premsa i a la memòria quedarà que una delegació de talibans és rebuda per la Unió Europea.

Tampoc no ens ha d'estranyar. Fa massa temps que l'actuació de les autoritats europees és contradictòria, feble i insignificant. Com ja he dit moltes vegades, aquell anhel per formar part de la Unió Europea, sortint d'una dictadura opressiva i molt duradora, s'ha convertit gairebé en un sentiment de vergonya. No només s'ha avançat poc en prosperitat, sinó que a més s'ha demostrat feblesa i submissió a potències que no s'han estat de res a l'hora de menystenir-nos. 

M'imagino que és mal força estès. L'època de grans líders, coherents i respectables ha passat a la història. Els seus successors han esdevingut personatges força mediocres, poc creïbles i encara menys considerats. Anar fent bullir l'olla veient que es perden ocasions per enfortir la Unió i aconseguir el benestar de tots. Hem anat ampliant el nombre de membres, però res més.

Ens queixem de l'auge de l'extrema dreta, però l'alternativa, els partits que fins ara han regit Europa han fet prou mèrits per a afavorir aquest creixement, sense mesures determinants i més aviat calcant i adaptant-se al seu postulat. Què passarà ara amb la immigració? No anem bé i alguna cosa s'ha de fer per rectificar i redreçar el camí. Ens calen nous líders, amb les idees clares i el compromís més solidari i enèrgic cap als col·lectius més vulnerables.

La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.