40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.

Alfabetització digital

Avui he rebut un correu electrònic de la Biblioteca Pare Fidel Fita amb la informació de les activitats del mes de novembre i m'he fixat en el programa Connecta't. Desconec l'abast del mateix i, sobretot, la resposta que té de possibles participants en les sessions.

Concretament, es tracta d'una sessió per treballar la signatura digital, i una altra que tractaran el tema de la carpeta ciutadana. Són dos aspectes del dia a dia que encara hi ha molts vilatans que no utilitzen, però que poden ser molt interessants, per no dir necessaris.

La signatura digital avui dia potser no és imprescindible, però és molt recomanable disposar-ne per fer molts tràmits via telemàtica. El mateix Ajuntament ofereix la possibilitat de presentar instàncies en línia i, encara que es poden utilitzar altres eines, la signatura digital és molt pràctica. També per poder signar documents, en PDF, i evitar haver-los d'imprimir i posteriorment escanejar.

Quant a la carpeta ciutadana s'ha de dir que és una bona pràctica poder tenir arxivada tota la correspondència i intercanvi de comunicats, via instàncies i expedients administratius, entre el vilatà i l'Ajuntament. S'ha de dir, encara que sigui de passada, que a començaments d'aquest mandat hi va haver un canvi de subministrador informàtic i va desaparèixer tota la informació. Tot i que s'ha insistit en la necessitat de recuperar-ho, fins al dia d'avui només s'ha comunicat que s'hi estava treballant, però continua buida. 

M'agradaria saber que la convocatòria d'aquestes sessions arriba arreu de la vila i que les places per poder-hi assistir s'omplen. Que ningú deixi d'anar-hi per desconeixement. Si no és així, demanaria que tant l'Ajuntament com la mateixa Biblioteca en féssim més difusió. Surt a l'agenda municipal, però potser no és el principal lloc per als candidats a aquestes formacions i caldria insistir per altres vies.

La nostra responsabilitat en el suïcidi

M'he aturat a llegir l'article de Laura Saula, de fa uns dies, al diari ARA, per intentar entendre una mica més què està passant darrerament, amb un increment important del nombre de suïcidis, sobretot entre persones joves. És ben cert que alguna cosa no estem fent bé a la nostra societat i potser fora bo parar-nos a pensar-hi i corregir allò que sigui necessari.

De la lectura es desprenen idees interessants a tenir en compte, algunes d'elles que no seria tan difícil de practicar. L'articulista parla d'un treballador social, Agustín Bonifacio Guillén, expert en el tema i que ha tret recentment un llibre. Segons l'autor hauríem de parlar més de desesperança vital, que no pas de suïcidi, i diu que la societat cada vegada és més individualista, amb molta precarietat i incertesa, i unes xarxes socials que no ajuden. 

Referint-se als joves, parla també d'una manca de referents emocionals estables. D'absència de persones adultes que els escoltin, sense jutjar-los. El sentiment de soledat i la baixa autoestima també són dos elements que comenta.

Crec interessant que us llegiu l'article que pot ajudar a entendre per què hi ha tants adolescents i joves que se suïciden. Nosaltres, que vivim arran de la costa amb una línia de tren molt accessible, estem farts de conèixer casos d'aquests, que ens entristeixen enormement.

Segur que podem fer-hi alguna cosa. Escoltar, intentar entendre i no jutjar a la lleugera. Reduir el consum de les xarxes socials seria una altra cosa a combatre. Hem de fer entendre als nostres joves, i a nosaltres mateixos, que les xarxes socials poden fer molt mal. Totes les coses són bones si se'n fa un bon ús, però poden arribar a fer molt mal, si es descontrolen.

Escoltar l'altre, no és només una acció a fer amb els joves. També amb la gent gran i la gent més desvalguda. Hem de deixar de ser tan individualistes i entendre que vivim en societat i que tots ens necessitem.

El Castaween

Ara en diuen Castaween i ho trobem tan normal. Fa uns anys que la nostra tradicional castanyada va començar a rebre la pressió forana del Halloween. Cada vegada hi havia menys castanyeres i més carbasses amb espelmes. Era la moda importada que resultava més atractiva als més joves, aquells que no portaven a sobre la motxilla de la tradició. La televisió i les pel·lícules en tenien bona part de la culpa.

Sempre hi ha hagut, però, persones que s'han manifestat en contra d'aquesta invasió i reivindicat la nostra festa, amb un poder de convicció, potser sí, més aviat escàs. La força del Halloween era poderosa. Amb els anys sembla que algú ha trobat la manera de compartir la nostra tradició amb la festa americana i s'ha inventat aquest mix entre castanyada i Halloween, la Castaween.

Personalment, em decanto per la castanyada nostrada, perquè a part d'agradar-me les castanyes, els moniatos i els panellets, el món del Halloween se'm fa estrany, encara que ho respecti. Tothom té dret de gaudir de la festa que més li plagui, sempre que respecti els altres.

I aquí potser podríem aturar-nos i puntualitzar que la primera cosa que hem de tenir en compte és el comportament respectuós i cívic dels participants en la festa. Acostuma a passar que moguts per l'empenta i la disbauxa ens passem de la ratlla i no sabem comprendre que no tothom s'hi sent a gust. Aquestes festes que incorporen bromes cauen en el perill de sobrepassar els límits i provoquen conflictes on no n'hi hauria d'haver.

I els comerços s'hi han apuntat. Totalment lícit, encara que en algun cas es caigui en el ridícul. Les festes han de servir per unir-nos i no pas per enfrontar-nos. La convivència entre diferents maneres de pensar i d'actuar no ha de ser un inconvenient. Hem de créixer en la diversitat i recordar que contra gustos no hi ha res escrit.

On es prenen les decisions?

La pregunta té una resposta fàcil. Les decisions es prenen des del despatx de la direcció de l'empresa o la institució pública. Una altra cosa seria demanar què es té en compte a l'hora de prendre una decisió. Això ja és més complex. Hi ha moltes variables a tenir en compte, des de l'econòmica fins a l'opinió de qui treballa a l'empresa i pot afectar més directament la decisió presa.

Acostuma a passar que aquest darrer detall no es té prou en compte i llavors és quan peta tot. A vegades, des del despatx es veuen les coses de manera diferent. No es tenen en compte fets o circumstàncies que modifiquen la situació inicial o la idea que es té del seu funcionament.

Avui he llegit que infermers i infermeres s'han convocat davant dels centres d'assistència primària per protestar contra la improvisació a l'hora de programar la vacunació contra la grip. Segons hem pogut llegir i ens han comunicat des de CatSalut, pots sol·licitar hora per a la vacunació, o presentar-t'hi sense dir res a ningú i fer cua. Això últim provoca enrenou i aglomeracions i, conseqüentment, desorganització dels centres.

No es pot fer cas de tothom perquè no sempre es pensa de la mateixa manera, però prendre decisions sense tenir en compte l'opinió de qui haurà de fer la gestió és un error. I això passa al sector públic, però també al privat, sobretot en empreses de certa envergadura on la direcció està força allunyada dels llocs de treball.

Escoltar seria el verb adequat en moltes situacions. Conèixer a fons què i com es cuinen les coses, i després d'analitzar-ho prendre les decisions. No és tan difícil, i menys si tenim en compte que, en el cas de les vacunacions, és un fet que es produeix cada any i, per tant, podem recollir l'experiència i millorar-ho, però no al revés.

Entenc la possibilitat de vacunar-te acudint al centre sense cita prèvia. Jo he estat molt crític amb l'obligatorietat de sol·licitar cita prèviament, i sempre m'he decantat per deixar-ho al gust de la ciutadania, però això no impedeix que s'hagi de regular bé per no causar estrès al personal sanitari. 

Massa lentitud

Entenc que les coses s'han de fer bé, no es pot improvisar i això vol dir temps per analitzar a fons totes les circumstàncies, que algunes seran agreujants i d'altres atenuants. S'ha d'estudiar bé la responsabilitat de tots els participants, o d'aquells que hi havien de ser i no s'hi varen presentar. Dit això, però, cal insistir que no ens podem adormir, sobretot si al darrere hi ha més de dues-centes morts.

Aquesta setmana farà un any de la catàstrofe ocorreguda al País Valencià i encara no s'ha depurat responsabilitats. Podem trigar anys a conèixer la veritat, perquè els culpables, no de la pluja, sinó de no haver actuat a temps, amagaran tot el que puguin, i la Justícia és massa lenta.

Els valencians afectats, familiars i amics dels desapareguts i morts en la DANA, es manifesten persistentment als carrers de pobles i ciutats. Bàsicament, demanen responsabilitats i la dimissió del president de la Generalitat valenciana, màxima autoritat del país. 

Si Mazón tingués un mínim de vergonya, ja faria temps que hauria dimitit. No es tracta de no lluitar per a la seva defensa. Si té arguments per justificar el que no va fer, ni va saber el seu govern, que ho exposi, sense contradiccions i canvis de versió, però fer-ho apartat del capdavant del país hauria estat una mostra de sinceritat i ganes d'aclarir els fets com varen succeir.

La pressió popular és molt forta, però el suport que rep el president valencià sembla ser-ho encara més. Si la memòria no fos efímera, el resultat de les pròximes eleccions explicaria la situació. Però els humans no tenim ni memòria ni a vegades vergonya. Exigim fets puntuals, però som incapaços de mantenir la força més enllà de la moguda inicial.

I els responsables d'administrar la justícia tenen una part de culpa. Cal ser més expeditius i àgils en totes les tramitacions. Dic totes, perquè quan ha convingut bé que han actuat precipitadament. I això fa que cada vegada siguem més les persones que desconfiem dels jutges, institucions judicials i, en definitiva, de la Justícia que s'aplica al nostre país.

Va de llibres

Ahir a la tarda vaig assistir a la presentació del llibre "Querido Maestro" de la musicòloga Anna Dalmau i l'Anna Mora, amb la participació de la mateixa Anna Dalmau, l'exconsellera de la Generalitat, Àngels Ponsa, i el violoncel·lista Joan Palet. L'acte el va presentar el vocal de cultura de l'Ateneu Arenyenc, en Francesc Carceller.

Es tracta d'un recull de 401 cartes del període que va des de l'any 1893 al 1973, i que es varen intercanviar Pau Casals i diferents persones del món de la música, la poesia i la política del segle XX, contextualitzades per les autores del llibre.

L'acte va resultar molt interessant, no només per la figura del gran mestre Pau Casals, amb tot el que representa per a la història del nostre país, sinó també per les explicacions de l'Anna Dalmau, responent les preguntes d'Àngels Ponsa, que va conduir la sessió, i la interpretació musical de Joan Palet, que va cloure l'acte amb el cant dels ocells.

Cal felicitar a l'Ateneu l'encert per l'organització d'actes com el d'ahir divendres que no va tenir l'assistència que es mereixia, potser per la proliferació d'actes, que coincideixen en el temps. 

Arenys de Mar ha tingut la sort que, en dos dies seguits, es presentessin dos llibres a càrrec dels autors. El dijous, al Teatre Principal, va tenir lloc la sessió del Club del Llibre, del Maresme, amb l'assistència de lectors de tots els municipis de la comarca. Un acte que va conduir l'editora Marta Rubirola, entrevistant a l'autor del llibre "Cavall, atleta, ocell", en Manuel Baixauli. 

Aquesta setmana, doncs, hem sigut testimonis que la lectura es manté viva i això és bo, sobretot tenint en compte el que ens cau a sobre, la mediocritat imperant arreu, però que no aconsegueix eliminar l'afició a la lectura, d'on en podem aprendre molt, al mateix temps que conreem la sensibilitat. També, doncs, el meu agraïment a la Biblioteca Municipal d'Arenys de Mar, per la tasca divulgadora de la literatura.

Coincidències de la vida

Aquesta setmana han mort dues persones que varen ser protagonistes durant l'intent de cop d'estat del 23-F. Em refereixo a l'extinent coronel Antonio Tejero, que va entrar al Congrés de Diputats armat i disparant trets a l'aire, fent estirar a terra els seus diputats, i a la llavors diputada Anna Balletbò que va poder sortir de l'hemicicle per la seva situació d'embarassada. Sens dubte que no els podem posar de costat quant a mèrits, però la casualitat ha fet que morissin amb poques hores de diferència. 

Arran de la mort del colpista s'han sentit declaracions que no ens hauríem imaginat que en ple segle XXI es produïssin. Ens adonem que estem fent passes enrere en el camí de la defensa dels drets humans, amb l'auge de l'extrema dreta, nostàlgica del franquisme i de la repressió. 

Ahir parlava de la necessitat de ser contundents contra les manifestacions d'odi. Avui afegiria que caldria fer molta pedagogia als joves, que no han viscut la dictadura, però es deixen entabanar pel populisme de l'extrema dreta, fins al punt de creure que l'autoritarisme és la millor solució per organitzar una societat.

Fa uns anys que observàvem manifestacions feixistes en diades assenyalades, com pot ser el dotze d'octubre, però avui és molt més freqüent veure concentracions a diferents llocs del país, amb qualsevol excusa. Tenim l'extrema dreta dins de les institucions, creixent i dominant el discurs fàcil i enganyós, i no estem tranquils pensant en el futur.

La defensa de la llibertat d'expressió serveix moltes vegades per permetre discursos de persones que estan en contra d'aquest dret. És una mica una contradicció. No els podem negar les seves paraules, però hem de combatre-les amb arguments per deixar-los en evidència i evitar que continuïn enganyant a més gent.

Avui podem estar descontents amb els governs que tenim, però hem de ser molt conscients que, si no canvien les coses, l'alternativa és un perill per a la democràcia i la defensa dels drets fonamentals.

Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

El poder de la mediació

Al nostre país hi ha molt bons professionals de la mediació i és per això que és de gran risc posar-me a parlar-ne. En tot cas és un tema que m'agrada, valoro i considero que hauria d'interessar a més gent, i els responsables de les institucions públiques haurien d'assumir-ho com una tasca a organitzar i oferir a la població.

Quan em varen comentar que Arenys de Mar disposaria d'un nou servei de mediació, on hi hauria una professional al capdavant, em va semblar tot un encert. Desitjo que aquest servei, que ja està en funcionament, tingui durada en el temps i no sigui cosa d'un impuls efímer com ha passat altres vegades.

La mediació és important, però té com a condició primera, sempre segons al meu entendre, la necessitat de creure-hi. La mediació només es pot practicar entre persones que estiguin disposades a participar-hi i seguir les regles necessàries que puguin permetre arribar a un acord.

Aconseguir que un cas, per problemàtic que sigui, no acabi als jutjats, amb tot el que això representa, sinó que es pugui dilucidar a través d'un procés de mediació, és fantàstic. Caldria informar bé a la gent què es pot aconseguir amb la mediació, quins beneficis en traiem i què ens estalviem.

Durant la meva carrera professional he viscut de prop l'organització d'oficines de mediació i només en puc dir paraules positives. A Mataró, el servei de mediació municipal era un exemple a seguir que recollien molts altres municipis. Dic que era perquè des de fa uns anys n'estic totalment desconnectat.

El món actual, molt polaritzat, va contracorrent del model de mediació. Probablement és el desconeixement que fa que un no se li acudeixi acudir a la mediació. Potser només tenim a la ment, quan parlem de mediació, els grans conflictes internacionals, però hem de saber que en el dia a dia hi ha situacions, entre veïns o familiars, que requereixen la mediació i eviten haver d'entrar els jutjats, un lloc que saps quan hi entres, però no quan en surts.

Proposo que, aprofitant que la nostra vila disposa d'aquest servei, es doni a conèixer perquè les persones que en tinguin necessitat, sàpiguen on i quan hi poden acudir, i els beneficis que en trauran.

Una bona notícia per sortir de la foscor

Avui m'he aturat a llegir una notícia d'aquelles que probablement només et fixes si t'afecta directament o indirecta, perquè ho pateixes o ho vius personalment, o familiars i amics, i, en canvi, són importants de llegir i conèixer, sobretot ara que estem voltats de tantes notícies negatives i decebedores.

Em refereixo a les retines artificials que permeten que persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE) i que els provoca ceguesa, puguin aconseguir part de la visió. Es tracta d'una malaltia irreversible que afecta a més de cinc milions de persones al món, i ara se'ls obre la possibilitat de recuperar, en part, la visió.

L'implant de la retina artificial, segons diu la notícia, no cura la degeneració macular, però sí que representa una millora. Fins ara només hi havia el recurs d'ajornar la ceguesa total injectant uns fàrmacs a l'ull, periòdicament. El pare, que ens va deixar aviat farà deu anys, va haver de recórrer a aquest procés d'injecció del fàrmac, en un ull, perquè l'altre ja l'havia perdut del tot.

Tot i que els investigadors reconeixen que és un primer pas i que encara hi ha efectes secundaris a resoldre, recalquen la importància al fet que un procés que semblava totalment irreversible, pugui arribar a canviar i permetre la visió. Només qui té dificultats per veure-hi entén perfectament què significa gaudir d'aquest sentit, i aquí ve la reflexió que ens hem de fer: som conscients de tot allò que tenim, de la nostra salut, i n'estem agraïts?

Sovint és manca de sensibilitat, pur egoisme, pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per a tothom, i no és així. Quan convius en societat has de ser conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, i per això, per exemple, és tan important combatre les barreres arquitectòniques que per alguns pot ser un simple detall, però per altres persones els pot representar un obstacle infranquejable.

Tornarem a canviar l'horari

S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?

No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.

Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.

No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.

Compromís

Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.

Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.

Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.

Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.

No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.

Concentrats contra el terrorisme i el genocidi

Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.

Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.

Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.

Per triar i remenar

Arriba un nou cap de setmana i, com és habitual, es troba farcit d'actes culturals de tota mena, que et permet escollir sabent que no ho podràs abastar tot. Si ets programador et costa prou saber quan és el millor moment per fixar la teva proposta perquè no s'entrebanqui amb una altra. Al final arribes a la conclusió que, si és interessant, sempre tindràs algú o altre que triarà venir.

Darrerament, he observat que ja no només es programen les activitats el cap de setmana, sinó que ja pots veure actes altres dies de la setmana. L'Ateneu, per exemple, que té una agenda prou completa, s'està eixamplant pels dijous. Ahir vàrem poder assistir a la projecció d'una pel·lícula de cinema, de la mà de la coordinadora de la tertúlia literària d'enguany, la Roser Díaz, que ha escollit la novel·la negra com a guió del curs.

Trenta anys de la mort de l'escriptor Lluís Ferran de Pol, o cinquanta anys de la Penya del Barça, són dos dels actes que aplegarà gent diversa. Però, a més, Arenys serà protagonista de la primera trobada comarcal de la gent gran, amb dues-centes cinquanta persones inscrites a l'àpat del dissabte.

Tota aquesta vida social i cultural de la vila ens enriqueix, perquè no només hem de pensar en la feina, sinó que necessitem gaudir del lleure i fer-ho d'una manera col·lectiva, sumant esforços perquè com més gent hi participi més bona harmonia aconseguirem.

Un cap de setmana en què tindrà lloc també la darrera trobada informativa per a la implantació del sistema de porta a porta, de la recollida selectiva de la brossa a tot el municipi. Unes sessions que han intentat explicar la importància del bon ús del sistema per a reduir costos i protegir el medi ambient, prou malmès.

Hi ha molta feina encara per fer, i si ens hem d'alegrar del bon ambient del cap de setmana tan actiu, hauríem de procurar engrescar tothom a esforçar-nos perquè tot allò que enviem a la brossa, ho fem de la millor manera possible. Tots hi sortirem guanyant.

La manca d'habitatges assequibles

He llegit al web de Ràdio Arenys que els pisos de lloguer assequible que s'estan construint a la vila tenen unes seixanta sol·licituds que complirien els requisits per poder-hi optar. És bo tenint en compte que la informació que ens havia arribat fins ara era que hi havia molt poques sol·licituds, la qual cosa no era lògic tenint en compte la necessitat actual de trobar lloguers a l'abast de la majoria de les butxaques, sigui per a joves, gent gran o famílies estàndard.

El problema de l'habitatge no és específic de la nostra vila. Només cal llegir les notícies per veure que arreu hi ha necessitat de disposar de pisos de lloguer assequible, siguin públics o privats, i els motius en són molts, però no podem ignorar que l'administració pública, sigui l'Estat, la Generalitat o els municipis, s'han oblidat de promocionar-ne la construcció i ara tots són presses.

A la nostra vila fa massa anys que parlem de la construcció d'habitatges, i al capdavall només hem aconseguit la iniciativa de la construcció de cinquanta pisos, en un indret que té problemes de comunicació i mobilitat, amb un rial pendent de canalitzar des de fa dècades. 

Entenc que en aquests moments el nostre ajuntament s'ha de concentrar en enllestir aquesta promoció, però no es pot adormir hi ha de començar a pensar què més pensa fer perquè amb aquests cinquanta pisos no satisfem tota la demanda de lloguers actual.

Ens hem posat a la boca la creació d'una empresa pública d'habitatge, però tot queda en paper mullat. S'han presentat mocions al Ple, que han estat aprovades, però després dormen en un calaix abandonat. S'ha arribat a crear una plaça d'arquitecte municipal per dedicar-se a cercar nous habitatges, siguin de nova construcció o rehabilitant-ne de buits i abandonats, però tampoc ha servit de gairebé res.

Des d'aquí, doncs, la petició que no s'escatimin esforços per equilibrar la demanda i l'oferta d'habitatges de lloguer assequible, però també pisos socials, per aquelles persones que no poden permetre's llogar un pis als preus que la promoció actual d'habitatge assequible han fixat per als candidats.

Objectiu: educar

Quan reclamem més presència policial al carrer, passejant a peu i no en moto o cotxe, no demanem sancionar les infraccions, sinó col·laborar en l'educació del vilatà que, per desinterès o desconeixement, incompleix les normes de conducte que ens marquem per conviure dignament i amb tranquil·litat. 

Podríem estar parlant dels agents cívics, una altra figura que potser faria falta als nostres carrers i places. Hi ha comportaments que no són apropiats, simplement perquè causen molèsties als nostres conciutadans. I quan es volen posar en marxa projectes nous, que obliguen a canviar els hàbits dels vilatans, és el millor moment per posar en pràctica la pedagogia i l'educació.

Ara tenim molt present el canvi en la recollida de la brossa a una bona part de la vila, on fins ara han utilitzat els contenidors i que a partir del mes de novembre, sembla ser, hauran de fer servir el sistema del porta a porta. És un bon moment perquè, a més de les sessions informatives que s'estan realitzant, es posi en marxa un sistema d'acompanyament als vilatans, sense pensar només en les sancions per a qui no segueix les directrius, i entenent que els canvis no són fàcils d'assimilar. La sanció té el seu espai i moment, i també els destinataris.

Passejar els gossos recollint els excrements i no permetent que pixin a les façanes i mobiliari urbà, també és una necessitat a vetllar per l'alt incompliment que s'observa a Arenys de Mar. També la circulació amb patinets elèctrics, sense respectar les normes de trànsit, amb més d'una persona a dalt del vehicle i sense casc. Uns fets que contradiuen l'ordenança vigent i que no som els vilatans qui els hem de cridar l'atenció, sinó la policia de barri, la que es passejava per Arenys, o la figura de l'agent cívic.

Ens queixem de l'incivisme i aquest no sorgeix per generació espontània. La deixadesa en el seguiment del comportament vilatà, per part del govern de torn, facilita que les persones s'emmandreixin i busquin la solució fàcil, sense tenir en compte si amb la seva manera de comportar-se molesten al veí o no. Cal, doncs, vetllar perquè les ordenances i normes que escrivim es compleixin, informant i corregint els errors, i educant a la gent és la millor manera, deixant la sanció com a darrera solució.

Un nou espai cultural

Aquests dies hem tingut notícia de l'obertura d'un nou espai cultural a la nostra vila, promogut per l'entitat La Intercultural, un projecte de l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya, arrelada a altres poblacions del nostre país i que ara ha obert l'espai al carrer Bonaire d'Arenys de Mar, amb un seguit de propostes culturals que animen a participar-hi i associar-t'hi. Xerrades, conferències i tallers són les primeres activitats que han col·locat a la seva agenda.

La vida cultural del nostre municipi no defalleix malgrat que estiguem passant uns moments en què tot sembla convidar a anar a la baixa. Històricament, Arenys ha destacat per la quantitat d'entitats i propostes culturals i tot fa pensar que no vivim només dels records del passat, sinó que aquesta empenta cultural continua donant els seus fruits.

Voldria destacar d'aquesta entitat, fins ara desconeguda per a mi, el fet que es tracta d'una iniciativa a càrrec de persones que han vingut de fora, no només de la vila, sinó també del país, i que no s'estableixen per alimentar culturalment una part de la població, sinó que s'integren i desitgen captivar l'interès i participació de l'autòcton, aquell que té una llarga tradició cultural del país, però que no es vol tancar a altres cultures i coneixements.

Aquest fet garanteix que no es tracti d'una entitat arribada per competir amb ningú, sinó per engrandir el món cultural de la nostra vila, obrint nous mons i enriquint-nos culturalment gràcies al treball i propostes que ben segur ens brindaran a partir d'ara.

Des d'aquí vull desitjar-los èxit i llarga vida, perquè això tindrà repercussió en la vida cultural de la nostra vila. La Cultura, en majúscula, és la saba que ens manté vius en un món cada vegada més castigat i ple de dubtes.

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

Res a celebrar

Amb aquesta frase molts anys hem volgut expressar el nostre rebuig a la celebració del dotze d'octubre. Una data que hem incorporat com a festiva, simplement perquè no era un dia laboral i no pas per la significació que des de l'estat espanyol se li dona. 

Que el dia dotze caigui en diumenge és la millor manera de passar desapercebut un record que hauria de ser amarg pel que coneixem de la història que ens han explicat, sempre d'acord amb l'interès del narrador de torn. Sens dubte que no tots hem rebut la mateixa versió.

Ignorar la data és la millor manera, al meu entendre, de treure-li significat. Molt més que no pas sortir a manifestar-t'hi en contra. Això més aviat envalenteix qui creu que l'efemèride és important de recordar i que hi veu elements positius als fets històrics que alguns trobem menyspreables.

És per tot això que, com que no he encès la televisió, gairebé no he estat conscient del dia que érem, però acabo de veure, repassant els diaris digitals, que hi ha hagut enfrontaments entre falangistes i antifeixistes al País Basc. És precisament això el que cal evitar, i si el nostre president vol anar a Madrid a veure desfilar la cabra, que hi vagi. Ja sé que és el nostre representant polític, però llevem-li importància i no ens sabrà tan greu.

 La història narra uns fets que cal contextualitzar. Ho dic perquè tan absurd és vanagloriar-se d'uns fets que avui són recriminables, dins del nostre context, com criminalitzar els fets sense posar-los en context. Podem condemnar segons què, però sabem que amb els anys tot ha canviat i no podem fer judicis simplistes ignorant les creences i pràctiques socials d'aquell temps històric.

És precisament per això que davant de festivitats com la d'avui, la ignoro i no la celebro, però tampoc surto al carrer a denunciar res.