La UDC al servei del PSC

Una de les sorpreses que s'han comentat a les xarxes ha estat la font de càrrecs de primer i segon nivell per al govern socialista. Si fa uns anys enterràvem Unió Democràtica de Catalunya, avui hem vist que els seus militants han aconseguit un lloc amb el govern socialista. No hi ha dia que no t'assabentis d'algun nomenament de persones afins o militants, el seu dia, de la UDC. No sé si és la influència de qui es va posicionar fa temps, per tal de no perdre la cadira del Parlament, el senyor Ramon Espadaler, o bé està en la línia de tirar cap al centre, aprofitant que a Catalunya va quedar orfe.

També m'ha cridat l'atenció el nomenament de Xavier Fina, com a director general de Promoció Cultural i Biblioteques. Potser és per allò de l'afinitat periquita amb el president. M'imagino que té coneixements per desenvolupar el càrrec, i no es tracta d'amiguismes, un fet que acostuma a ser tan habitual, que arribes a desconfiar de tothom.

En aquests moments el PSC té el control de les principals institucions del país, i això fa que necessiti ocupar molts llocs de responsabilitat política. El perill, en aquests casos, és no tenir prou gent significada o, el que és pitjor, no tenir prou referències per assegurar que les persones escollides tenen el nivell, capacitat i voluntat de servei adequats per desenvolupar les tasques assignades. No seria la primera vegada que un partit polític es veu superat i col·loca a persones que després els deixen en evidència.

Amb rapidesa, el president i els seus consellers, han anat nomenant les persones que han de liderar els seus projectes, i esperem que ho encertin i no tinguem disgustos. La feina a fer és important i urgent, i no voldríem sumar més fracassos als existents, siguin de responsabilitat local, autonòmica o estatal. Em ve al cap RENFE, i la poca traça en planificar la seva feina. Resulta que s'inverteix poc a Catalunya, i quan es fa, es fa malament.

A veure si l'Ajuntament de Mataró aconsegueix nomenar el seu síndic local, que té empantanegat des de fa anys i no se n'acaba de sortir. De moment, allà, la línia UDC ha quedat descartada.

Le Pen, un bon exemple

Avui s'ha iniciat el judici a Marine Le Pen per malversació de diners procedents de l'Eurocambra. Potser això pot ajudar a fer obrir els ulls a una bona colla de gent que, desencisats pel funcionament dels partits polítics tradicionals, ha optat darrerament per votar l'extrema dreta, com si fossin els possibles salvadors del seu futur.

S'ha anat dient que el desencís i la manca de resposta als problemes de la ciutadania, per part dels partits polítics de sempre, ha fet que el vot es decantés cap a uns partits d'extrema dreta, que utilitzen el populisme per enlluernar la població i fer-los creure que ells sí que estan per la feina, i ells són els que els poden solucionar tots els problemes. El missatge de l'extrema dreta es reforça amb els casos de corrupció que s'han donat en els partits polítics. Un fet que posa en estat d'alerta la població, perquè està farta de sentir-se enganyada. Resulta, però, que l'extrema dreta no està lliure de pecat, i ara es podrà comprovar.

Espanya també va enviar, en les darreres eleccions europees, uns representants polítics que, utilitzant les xarxes socials per enredar la gent, varen aconseguir prou vots per sortir escollits i convertir-se en eurodiputats. Crec que ja tenen problemes. Què us penseu!

És una llàstima que per fer desistir la gent de votar l'extrema dreta, s'hagi d'arribar a aquestes situacions. Seria molt millor que quedessin en evidència per no solucionar res d'allò que prometen, sense haver d'anar a judici per unes actuacions fraudulentes. 

A veure, doncs, si aquest judici serveix per a alguna cosa i posa cadascú al seu lloc. Res justifica res. Ni els polítics de sempre seran més ben considerats. Caldria que els corruptes s'apartessin de la política i aconseguíssim uns representants honestos, treballadors i eficaços en la seva feina. Això a Brussel·les i a totes les institucions. Si no és així, no ens estranyem que la participació electoral vagi a la baixa.

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

Vivint dels records

Els catalans estem molt acostumats a celebrar aniversaris de fets que no han anat bé. No sé si catalogar-los de fracassos, però en tot cas no han estat un èxit ni ens han solucionat els problemes que anem arrossegant des de fa segles. I amb aquestes celebracions ens entretenim. Ens entretenen fent-nos creure que anem avançant. No, no avancem, sinó que estem encallats des de fa temps.

Ara vivim amb l'esperança d'un nou finançament. D'un finançament just, pactat entre ERC i PSOE, que ha permès la presidència de la Generalitat al PSC, però temo que poca cosa més. Molt probablement la contrapartida no serà efectiva, si més no en un temps prudencial. Què esperem?

El fre posat del PP a qualsevol iniciativa que pugui beneficiar els catalans, està funcionant. Ho fa quan el PP té el poder de Madrid, encara que a Catalunya sigui residual, i també quan està a l'oposició. El PSOE no està més disposat que els altres a regalar-nos res. El que passa, avui, és que necessita els nostres vots per poder-se mantenir al govern, i la manera fàcil d'aconseguir-ho és fent promeses que no s'acostumen a complir, però, qui dia passa, any empeny.

I nosaltres anem fent festes i festetes, recordant dates històriques que ens enorgulleixen, però que no en traiem cap rèdit. És un orgull de poble vençut, traït i enganyat. Però estem contents. Pura comèdia!

Potser ens hauríem de fer la idea que no anirem més lluny, i que convindria organitzar-nos bé per assegurar un present decent, sense esperar grans canvis ni millores per al futur. Aquest engany, que d'alguna manera és autoengany, ens fa perdre moltes pistonades. Algú dirà que d'aquesta manera vivim feliços, perquè l'esperança és la darrera cosa a perdre. A mi, però, no em satisfà, i em fa malícia veure com uns als altres ens enredem i així anem passant els dies, mesos i anys.

Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

ERC i Junts continuen barallant-se

Passa el temps, però algunes coses no canvien. Els dos partits polítics independentistes lluiten per marcar terreny i ser considerats com el millor, el més seriós i compromès amb la gent, sobretot després dels seus fracassos electorals. És una lluita fratricida que no beneficia en res al país.

La baralla dels dirigents catalans es miren amb sorna des dels partits polítics espanyols. Se’ls escapa el riure per sota el nas i es freguen les mans. Ja no els cal portar la iniciativa contra ells, sinó, en tot cas, posar més llenya al foc.

Davant la necessitat del pacte i acords amb el govern espanyol, que necessita els vots, resulta estrany i molest l’afany per criticar-se per si pacten o no ho fan, de si es deixen prendre el pèl o es tanquen en banda perquè els necessiten. Seria bo que posessin seny i es dediquessin a analitzar què necessiten els ciutadans i com poden resoldre els seus problemes i neguits.

Es pot tenir molta gràcia parlant al Congrés de Diputats, però no defugir responsabilitats ni amagar les vergonyes atacant els altres. És per això que ara més que mai convé que tots els cansats pleguin de la política i deixin pas a gent nova que injectin il·lusió, però sobretot que generin confiança, i deixin de barallar-se de manera absurda, per no arribar enlloc.

El perill d'esdevenir insensibles al dolor dels altres

Tot el que anem sabent de casos de corrupció ja no ens sorprèn i ho assumim com la cosa més natural d'avui dia. Polítics que s'han embutxacat diners; el rei emèrit que burla tots els filtres per traspassar l'herència sense pagar els corresponents impostos, per no parlar d'on ni de com l'ha obtingut. Tot això ja és el pa de cada dia. L'aplicació de la llei al nostre país permet que els poderosos surtin victoriosos sempre, i que rebin sempre els mateixos. Per al pobre, la llei sempre s'aplica amb total severitat.

Però avui no només ens rellisquen els casos de corrupció. Avui som insensibles a la crueltat de la guerra. A la mort de milers de víctimes innocents que han tingut la desgràcia de viure en un país on la justícia no se la veu per enlloc. Un país ocupat, amb l'excusa del terrorisme, o simplement perquè el veí es creu amo i senyor de tot el seu voltant. 

Aquesta manca de sensibilitat, que no ens fa sortir al carrer a dir prou!, és una desgràcia que hem d'anar paint. Tenim la sort de no viure en el conflicte, encara que el tinguem molt a prop. Ens queixem i lamentem, però res més. Entretant hi ha qui es reuneix en institucions internacionals que avui no serveixen de res. No ens fa prou vergonya observar com l'ONU no aconsegueix parar la injustícia al món?

No som ni tan sols capaços de fer un llistat dels llocs que en aquests moments estan en guerra, perquè no ho sabem. Només ens assabentem dels conflictes quan la premsa se'n fa ressò, i només durant el temps que surt a les pàgines dels diaris. Després ja no ho recordem. Avui parlem de Gaza, Ucraïna i el Líban, on les massacres són continuades, però hi ha molts més llocs del món on la guerra és el pa de cada dia, on les persones han d'abandonar les seves cases amb la por al cos de no saber si demà seguiran vius. Tot això passa, però la nostra pell s'ha endurit i ja no ho patim. Ens limitem a comentar els fets quan ens surten a la pantalla, però després desapareix de les nostres vides, però ells continuen morint.

Tenim pocs recursos. No hi podem fer grans coses, però tenim l'obligació de denunciar els fets, i estirar les orelles a tots aquells polítics que es reuneixen amb tanta pompa sense aconseguir frenar la barbàrie, ni detenir els causants de tants mals. Nosaltres seguirem denunciant els corruptes de casa nostra, però no podem oblidar-nos d'aquells que amb prou feines poden viure. Ja no parlem de viure en pau o dignament, sinó, viure, sense témer la mort a la cantonada de casa.

La por de deixar de viure de renda!

No hi ha dia que no surtin declaracions contràries a un possible finançament singular català. És, ni més ni menys, la por que tenen a deixar de viure a costa nostra. Si els catalans aconsegueixen un finançament just, de què viurem els altres? Ara, es poden permetre el luxe de reduir impostos, perquè la solidaritat catalana els proporciona els diners que deixen de percebre. Fins i tot el president de la patronal CEOE intenta ficar-hi cullerada i vol una votació, que sap que guanyarien, per impedir aquesta singularitat.

Està vist i comprovat que només ens desitgen pel rèdit que en treuen. Sempre he dit que quan desitges la companyia d'algú, fas el possible per agradar, ser simpàtic i amable i, en tot cas, dissimular l'interès que puguis tenir amb aquesta relació. En el cas de la relació entre Espanya i Catalunya no es molesten a dissimular res, ho obtenen per la força i tan tranquils.

Si realment el sistema de finançament actual fos just, no farien tants escarafalls. El problema rau en la injusta relació amb què s'han acostumat des de sempre. Quan a algú li treus la gallina dels ous d'or, és lògic que protesti. A ningú li agrada passar a pitjor. El remei no té cura i només caldrà veure tota la pugna i l'intercanvi de declaracions, per no arribar a bon port.

Que ningú s'estranyi que un partit polític català no es refiï dels pactes amb els partits de govern espanyol. La història ens ha demostrat que mai no hem aconseguit res. Seria molt estrany que ara fos una excepció, i que arribessin allà on tots voldríem. Tots, vull dir els catalans que ens estimem el país i que, siguem o no independentistes, volem un tracte just definitivament.

Salvar els mobles!

És molt trist tot el que està passant al partit polític que ha estat govern durant la darrera legislatura. Primer amb el concurs de Junts i després, en minoria, intentant tirar endavant el país. És trist escoltar les declaracions de qui molt probablement serà novament el president d'ERC, atacant els seus contrincants i declarant-se innocent de totes les barbaritats dels darrers anys. Fa una mica de pena i tot!

La baralla entre Rovira i Junqueras no deixa en gaire bona posició el partit i els seus dirigents. La sort que tenen és que en aquests moments no tenen una alternativa clara i ufanosa. Junts, l'altra força política catalana amb capacitat de governar, fa temps que està passant per un calvari. La seva opció independentista els va desestabilitzar, i d'alguna manera han perdut el centre que sempre havien acaparat.

Aquesta inestabilitat de Junts serà molt probablement la que salvarà els mobles d'ERC, que en una altra situació cauria estrepitosament. Quedarà per veure, però, si tindran prou força per enfrontar-se i guanyar el PSC, que de moment viu moments de glòria.

Les baralles internes, quan hi ha atacs tan viscerals, com estem veient a ERC, acostumen a provocar desfetes importants. Ara més que mai els líders d'aquests darrers anys haurien de fer el pas al costat i permetre que entrin cares noves. Rovira ja ho ha anunciat fa temps, però Junqueras s'hi agafa fort i no ho vol deixar. 

Tot i que tot això ho decidiran els seus militants i simpatitzants, essent un partit de govern, tots els catalans hi estem d'alguna manera implicats. Us imagineu Junqueras candidat a la presidència de la Generalitat? Esclar que, amb els presidents que hi han desfilat, qualsevol fa escarafalls!

No sé vosaltres, però jo no em crec Junqueras, i penso que són excuses de mal pagador. Triomfarà, perquè li estan posant en safata, però ERC no millorarà i potser ho acabarà pagant encara més car.

Som d'allà on ens sentim

Crec que era ahir que llegia en Joel Joan dient que tots som independentistes, també els espanyols, perquè ningú no vol sentir-se sotmès per un foraster. Potser no ho deia ben bé així, però si més no s'hi assemblava. I avui llegia la notícia de la consulta que ha convocat l'alcalde d'Olost per decidir si continuen a la comarca del Lluçanès, o en surten. Recordem que no fa pas gaire que es va crear la comarca i que dels tretze pobles que l'havien de configurar, n'hi ha cinc que no hi són, i ara Olost ho posa en dubte.

La meva generació ha viscut entorn de la comarca com a entitat nostrada, amb un cert rebuig a la província, tot i que és el que realment està funcionant i no s'espera que desaparegui. Les vegueries, que eren l'alternativa no han quallat i no fa pinta que ho acabin fent. Però no totes les comarques són iguals. No tenen la mateixa singularitat, ni el pes entre els seus habitants. Ja sigui per rivalitats entre les poblacions; per una manca de lideratge de la seva capital, o bé per la seva orografia, no tothom se sent partícip d'una comarca de la mateixa manera. Demaneu-li a un osonenc i també a un ciutadà del barcelonès, segur que notareu diferències.

La meva comarca d'acollida és el Maresme. Una comarca allargassada amb poca relació entre els municipis d'un cap a l'altre, i una capital, Mataró, que no ha exercit les funcions com a tal, fins fa ben poc, sempre acomplexats per estar massa a prop de Barcelona. Si pregunteu a un arenyenc a quina comarca viu, ho tindrà molt clar. L'altra cosa és que actuï com a maresmenc i tingui per capital Mataró. A Osona, probablement és diferent, però la meva visió és la d'un fill de la capital, Vic, i no és el mateix de què pugui pensar un manlleuenc o un "suquerra-cristos" (Sant Pere de Torelló).

Realment, les persones som d'allà on ens sentim. De la terra, que estimem i sentim nostra, sigui poble, ciutat, comarca o capital. I és bo tenir aquesta referència, sense la qual es fa difícil la convivència. D'aquí la importància de la integració dels nouvinguts. De la necessitat d'elaborar una bona llei d'estrangeria, per aconseguir que tothom s'arreli al lloc de residència, l'estimi i treballi per a una bona convivència amb els seus nous conciutadans. 

No sé què decidiran els habitants d'Olost. Si es troben bé en el seu nou marc comarcal, o prefereixen tornar a la comarca d'Osona on hi han estat sempre. Un dels motius per decidir una cosa o l'altra és els beneficis que en poden treure, i no queda clar que la nova institució tingui prou força per assumir totes les tasques que es deriven d'una comarca. Aquí caldria parlar de la funcionalitat i operativitat de les comarques avui dia, però això seria tema per a un altre post.

Mala gestió pública

Si passegeu pel port d’Arenys veureu, a molt poca distància, tres establiments de restauració que estan abandonats. Haig de suposar que es tracta de tres concessions administratives de Ports de la Generalitat que, pels motius que siguin, han deixat de funcionar. Un parell d’ells fa tot l'estiu que estan així, i el tercer ja farà un parell d’anys, si no en fa més, perquè el temps corre molt de pressa.

Desconec la situació administrativa. Si els concessionaris han continuat pagant a Ports, o han deixat de fer-ho. El cas és, però, que la imatge que donen no és la millor, ni per als vilatans que hi anem a passejar, ni per als visitants de fora la vila.

Probablement, la burocràcia administrativa endarrereix qualsevol tramitació per desencallar la situació, però en tot cas no podem quedar tan amples i que el temps vagi transcorrent. Ens queixem de la poca productivitat del nostre sistema econòmic, però l’exemple que dona l’administració pública no és el millor ni el més motivant.

Al polític se l’acusa que gestiona patrimoni que no és seu i que no pateix cap mena de penalització econòmica si la gestió no és bona. Si un privat té un local per llogar, s’espavila prou ràpidament a buscar un nou llogater quan l’equipament queda buit. Si el parèntesi s’allarga, tot són pèrdues. Si això passa a l’administració, qui assumeix les pèrdues? Si el privat no es belluga, ell és responsable de no ingressar. En el cas de l’administració pública, a qui hem d’exigir responsabilitats?

La gestió pública no és fàcil i acostuma a ser font de moltes crítiques, però una cosa és gestionar-ho d’acord amb uns criteris que ens podran semblar més o menys encertats i l’altra no gestionar-ho, deixar que tot s’eternitzi i perdent bous i esquelles. 

M’agradaria poder passejar pel port de la meva vila i veure que els negocis estan vius, que hi ha persones treballant-hi, oferint servei a la gent, aportant riquesa a la vila, ja sigui als responsables dels negocis o als seus treballadors. Si és la burocràcia que ho encalla tot, potser que ens hi posem a trobar solucions i tenir molt present que es tracta d’un bé públic que s’ha de retre comptes a la ciutadania. No s’hi val a adormir-se, perquè paga l’altre, paguem tots!

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Prescindir del Legislatiu

Mai havíem sentit a parlar tant de la separació de poders, com a base del sistema democràtic, com ara. La ingerència descarada del Poder judicial espanyol en temes purament polítics ha fet que ho tinguéssim molt present i poséssim en dubte la salut de la nostra democràcia. 

No sé si tot va començar quan el president del govern Mariano Rajoy va deixar en mans dels jutges la resolució dels problemes polítics que no va voler ni saber afrontar. Jo crec que ens hauríem de remuntar molt més enllà i probablement arribaríem a la conclusió que la transició democràtica es va oblidar dels jutges, i que per això som on som.

Sigui com sigui, sí que és cert que Rajoy els va envalentir i ara no hi ha manera d'aturar-los. No hi ha dia que no aparegui en els mitjans de comunicació alguna notícia on queda palesa aquesta força de les institucions judicials, i els mateixos jutges a títol personal, deixant en ridícul i sense efecte totes les lleis i acords presos pel Poder legislatiu. És per això que arribes al punt de dir que potser podríem prescindir d'aquesta pota i deixar que els jutges ho controlin tot. Fins i tot el Poder executiu.

Avui llegia que el jutge Llarena, que al meu entendre no para de prevaricar, i no li passa res!, no es creia l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la fugida del president català, i no només creu que varen ser uns inútils, sinó que es malfia si no hi havia una voluntat real de permetre-li la fugida. No dubta només de la seva professionalitat, sinó també de la lleialtat. 

Com que els ho permetem tot, ells no paren d'avançar en el camí de menystenir a tothom, considerant que només ells ho saben fer tot bé. Ni les institucions judicials europees actuen correctament, ni els altres poders espanyols fan bé la feina. 

Se'm fa difícil veure el final de tot plegat. No es tracta d'esperar la jubilació d'aquesta generació de jutges, conservadors i predemocràtics, perquè sembla que tot està prou blindat, a l'espera que els poders legislatiu i executiu tornin a mans dels conservadors, i d'aquesta manera fer pinya conjunta, amagant les baralles que no deixen de ser una pantomima que ens enreda a tots.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

No sé veure-hi el progressisme per enlloc!

Aquest govern espanyol socialista, que és tan progressista, i que té el suport d'un partit més a l'esquerra, que s'ha d'entendre que encara és més progressista, avancen amb extrema lentitud a l'hora de recuperar drets democràtics, usurpats pels partits conservadors que, tot i estar a l'oposició, aconsegueixen mantenir els seus principis gairebé intactes.

Avui llegia la crònica de la reunió del Consell de Ministres i intentava entendre què havien acordat realment, i fins on pensaven o volien arribar. Aquesta por d'avançar en drets ciutadans només s'entén per la poca predisposició a escoltar la ciutadania, quan intenta expressar-se lliurement. Si aquest govern l'hem de titllar de progressista, ho tenim clar!

Sumar, que ha de fer veure que són més oberts als canvis democràtics, però sobretot que tenen incidència en el govern, vol explicar les coses amb més claredat, però al final tot queda en suspens i amb el dubte de si realment faran alguna cosa o ens quedarem igual.

En el tema de les injúries a la Corona, resulta vergonyós. Després de tot el que ha fet, i s'ha sabut, el rei emèrit, i que continua fent, no hauríem de perdre ni un segon discutint-nos si li podem cantar les veritats o ho hem de callar, només perquè ha estat rei.

Perquè tenim unes persones a la garjola i d'altres pendents de condemna per haver dit veritats com un temple del senyor rei, i aquest continua estafant el país i lliure de culpa, simplement perquè ha estat rei. És clar que hi ha altres persones, que no són reis, que han defraudat hisenda i no els ha passat res. Una cosa molt diferent poden dir aquells desgraciats que han estafat quatre duros, però com que són pobres, els han empresonat.

Aquesta és la justícia que s'imparteix al nostre país. I tenen la barra de dir que tots som iguals davant la llei. És per tot això que no entenc el progressisme de què fa ostentació el president socialista. Ja fa molt temps que hauria d'haver abolit lleis que els conservadors, en benefici propi, varen imposar-nos. A què espera?

Si no et toquen la butxaca, tira milles!

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA ens parla d'una ciutat d'Orient, no diu quina, on llançar burilles al carrer es castiga amb 125 euros, i ens fa la pregunta de si ho veiem bé. De seguida he pensat en la meva estimada vila i la brutícia que la colga, no pas perquè no es netegi, sinó perquè els vilatans l'embrutem innecessàriament, o millor dit, incívicament.

Potser trobaríem alguna família fumadora que a casa seva llança les burilles a terra i les aixafa per apagar-les, però temo molt que seria una excepció. A la llar, els fumadors hi tenen uns cendrers per abocar-hi la cendra i apagar les cigarretes. Aquests mateixos fumadors, o bé la majoria d'ells, no fan el mateix quan són al carrer. Allà no tenen cap problema de llançar-los a terra i alguns ni tan sols els apaguen.

Qui diu la cigarreta, diu el xiclet, les pipes o els papers que ens fan nosa a la butxaca. Hi ha persones que no s'entretenen a buscar una paperera per dipositar-ho, i fins i tot n'hi ha que es queixen perquè no hi ha suficients papereres al carrer. És aquesta la raó per llançar-ho a terra?

I podríem anar posant més exemples. Treure la brossa quan no toca, o confondre brossa amb andròmines. Aprofitar els divendres per treure totes les deixalles de casa, encara que no sigui el dia de plàstics ni papers.

Hem de fer molta pedagogia, però, encara que a moltes persones no els agradarà, si no toquem les butxaques de la gent, la informació i consells entren per una orella i surten per l'altra. Si no hi ha perill que ens multin, continuem circulant pel carril del mig, encara que molestem els altres. Primer som nosaltres i després que s'espavilin els altres.

Mentre l'ajuntament es dediqui a recollir tota la brossa mal deixada, els incívics, que n'hi ha força i es fan notar, continuaran deixant allò que els fa nosa, sense tenir en compte cap regla ni normativa. Si els culpables d'incivisme els toqués rascar-se la butxaca, potser s'hi pensarien una mica més. 

Sap greu haver-ho de reconèixer, però quan tornes a la vila, t'adones que la tenim més bruta que mai i que ningú. Si no hi posem remei, la merda ens colgarà!

Què hi ha de cert en el cas Veneçuela?

Cada vegada es fa més difícil assumir la informació que rebem des de moltes bandes. Llegeixes titulars i no saps si t'estan enredant o és cert. Hem augmentat els canals informatius i cada vegada és més difícil ocultar res, però, per contra, tot allò que t'arriba no saps si creure-t'ho del tot o posar-ho en dubte. Qui ho diu? A través de quin mitjà se n'ha assabentat? Quins interessos hi ha al darrere?

L'acusació del govern veneçolà contra els serveis secrets dels EUA i Espanya, d'estar al darrere d'una conspiració per assassinar el seu president, arriben al moment de màxima tensió entre els governs espanyol i veneçolà, per l'acolliment del cap de l'oposició que va haver de fugir del seu país per no ser arrestat i, ben segur, condemnat.

Aquesta coincidència et fa malpensar i creure que es tracta de convertir en dimoni aquell govern que ha gosat donar suport a l'adversari polític. Potser no és així, i realment hi havia alguna cosa de certa, però jo, d'entrada, no m'ho crec. No tinc arguments per defensar una posició o l'altra, però em decanto que es tracta d'un victimisme forçat per justificar als seus ciutadans tot el que està fent el govern veneçolà.

He llegit que els pares dels dos espanyols arrestats per la sospita d'estar preparant un atac contra el president veneçolà han assegurat que eren de vacances i que no tenien res a veure amb els serveis secrets espanyols. De seguida he pensat amb un conegut que aquests dies ha visitat aquell país, desitjant que ja hagi tornat. Visitar Veneçuela en aquests moments no és cap bona elecció, i encara menys si tenim la nostra nacionalitat.

Però mireu com són les coses. Fins i tot a Veneçuela es posen el nom de Catalunya a la boca. Quan es tracta d'enfrontar-se a Espanya, ens venen a buscar amb l'amenaça de donar-nos suport en els nostres anhels d'independència. Certament, segons amb qui és millor no anar-hi de bracet, perquè en pots sortir ben escaldat.

Seguirem el cas, més que tot per veure com acaba, i com es justifiquen totes aquestes acusacions que, aparentment, són del tot infundades, fins que no es demostri el contrari.

Atenció amb el foc!

Em preocupa llegir notícies d'incendis dels nostres boscos, després d'un estiu càlid, però tranquil. Resulta curiós veure com després d'un estiu calorós, com acostumen a ser els nostres estius des de fa uns anys, sense que s'hagin produït greus incendis, ara, que la calor sembla que ha marxat, tinguem notícia d'incendis que, encara que no siguin molt grans, comporten problemes i risc.

L'incendi de l'Alt Empordà, amb força vent i humitat molt baixa, m'imagino que té els elements necessaris perquè una petita distracció pugui causar-lo. Si realment es tracta de badades humanes, és quan hem de donar un toc d'atenció i demanar que les persones no juguin amb foc, sobretot quan es troben prop d'un bosc. 

Durant els mesos de juliol i agost hem passat de puntetes, gairebé sense respirar i mirant de reüll, per no haver de trobar-nos amb la notícia d'un greu incendi en una part o altra del país. Tots recordem els grans incendis que vam patir fa uns quants estius, i sembla que darrerament estem de sort. Aquesta angúnia de l'estiu, i que ara havíem ja pràcticament oblidat, ens ha sorprès quan menys ens ho pensàvem.

Desitjo que tot quedi amb un ensurt i que no tingui greus conseqüències. Perquè, al marge dels problemes que poden ocasionar a famílies afectades, és un perjudici per al conjunt del país. Quan estimes la terra, et dol que un descuit, per no parlar dels focs intencionats, pugui desgraciar una part del país. El mal apareix en un instant, mentre que el bé s'ha de conrear sempre, amb esforç i sacrificis.

Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.

Sí, la culpa és dels altres!

Fa uns dies titulava de la mateixa manera un post que parlava dels turistes, dels forasters, a qui carregàvem totes les culpes del nostre mal funcionament. Sempre s'ha vist que és fàcil culpar els altres i quedar alliberats de qualsevol responsabilitat. Això passa en tots els àmbits i ahir, que celebràvem la diada, també ho vàrem poder escoltar de les entitats contra els partits polítics. Què hi ha de cert?

Els organitzadors de les manifestacions culpaven als partits polítics independentistes de la situació actual del país, amb un govern més proper al 155 que mai. D'alguna manera és cert que els partits polítics que sumaven majoria absoluta al Parlament català han estat incapaços de fer valdre aquesta majoria per avançar en el camí de la independència, o com a mínim en el camí del reconeixement de molts drets que encara tenim en somort.

Pensar que tota la culpa és dels partits polítics tampoc és just. Ells es varen presentar per liderar el projecte de la independència i no se n'han sortit. Hem de ser honestos a l'hora de valorar totes les traves amb què s'han trobat, i generosos a l'hora d'acceptar la seva innocència i improvisació. Els ho hem de dir i no se'n poden fer escàpol, però ens hem de situar al seu costat i assumir la nostra responsabilitat.

Molt sovint em ve a la memòria un discurs d'un director de diari digital, que no es va cansar de repetir, on intentava convèncer tothom que la independència era cosa de quatre dies. Ara, que s'ha vist com ha acabat tot plegat, és incapaç de reconèixer la seva manca de rigor a l'hora d'exposar la situació política i el futur que veia tan a prop. 

D'alguna manera hem arribat al cap del camí i ens toca tornar a començar. Seria bo que acceptéssim els nostres errors, i procuréssim no repetir-los. Diuen que la lluita continua, i és ben cert que no ens podem deturar, però cal tocar de peus a terra i el cap clar. Treballar per al reconeixement de la nostra singularitat en tots els aspectes possibles, i convèncer els altres que no anem contra a ningú, sinó a favor d'un país que fa massa temps que està empantanegat. Si voleu, no parlem de culpables, sinó de responsables, i assumim-ho amb valentia, honorabilitat i intel·ligència.