Visca la democràcia i bon any!!!

Avui i demà toca desitjar un bon any, si pot ser millor que l'actual, encara que conscients que ho podíem haver passat pitjor, sobretot uns quants, aquells que no som ni refugiats ni estem malalts i tenim feina. Pensem que n'hi ha uns quants que necessiten que l'any 2017 els sigui més propici.

Un 2017 que caldria que afinés el concepte de democràcia. Quant veus què passa, per exemple, dins del partit polític de Rivera, C's, entens que seria impossible que amb majoria aquest partit pogués oferir una democràcia real. Un partit que no permet corrents internes contràries a la direcció. Se'm fa difícil diferenciar-ho d'una dictadura.

No només C's tenen problemes interns, perquè Podemos tampoc estan tranquils, però aquí el tema no és tant la democràcia interna com l'afany de liderar-lo, que si es fa bé resulta del tot legítim, però no sembla que sigui el cas.

D'altres, com el PSC, sembla que tenen molt clar qui ha de ser el seu líder, però no tant les relacions amb el PSOE, que els ha obligat a renunciar posicions que abans defensaven, com el dret a decidir i el referèndum. Tampoc se'ls permet optar al federalisme que amb tanta insistència han defensat des de fa molts anys.

Per a uns i altres cal desitjar-los una bona entrada d'any i coherència i servei a la ciutadania que és qui ostenta la sobirania. I per a tots nosaltres que puguem gaudir tot l'any de salut i felicitat junt amb tots els nostre amics i familiars. Bon any nou!

Una reforma de la Constitució inútil

Diu el president Rajoy que una reforma de la Constitució no solucionaria el problema entre Catalunya i Espanya, però jo penso que sí. Tot depèn del tipus de reforma que es volgués fer. Si només es tracta de maquillar-la segur que no aporta cap solució, però si realment hi hagués voluntat de solucionar-ho, es podria modificar la Constitució i molt probablement no es demanaria la independència.

No cal recordar tota la història del procés que és prou coneguda per tots. Si s'ha arribat al punt en què estem ha estat per la vida impossible que des de Madrid s'ha fet a qualsevol iniciativa presa des de Catalunya. Ni el Partit Popular català ha fet res per defensar-nos i sempre s'ha aliat amb Madrid.

Des de la retallada de l'Estatut i la recollida de signatures del PP fins a les darreres lleis recorregudes pel govern de l'Estat, han estat moltes les mesures preses per intentar ofegar la nostra identitat i la diversitat compatible en un Estat democràtic i sensible a les diferents identitats dels pobles. Contra la llengua i contra els acords del Parlament català, la invasió de competències o la redacció de lleis espanyoles per deixar sense efecte les catalanes... És cert que si tot això es mantingués després de la reforma constitucional, de ben segur que els problemes entre Catalunya i Espanya continuarien.

No sé si és qüestió d'ignorància o mala fe, però amb aquest panorama resulta molt difícil creure en la possibilitat d'arribar a acords que aturin el procés.

República de dret, democràtica i social

Els dos partits sobiranistes del Parlament català han anunciat l'acord assolit amb la llei de transitorietat jurídica que ha de permetre la convocatòria del referèndum i, en el cas que el resultat sigui afirmatiu, la proclamació de la república catalana.

Llegeixes la notícia i sembla molt clar, però jo tinc els meus dubtes. Em temo que les coses no són tan fàcils ni evidents. Tot i que no hi entenc un borrall, no veig com es pot burlar el Tribunal Constitucional amb aquesta llei, i amb això totes les mesures que el Tribunal prendrà si fa el cas.

En els diferents debats que es poden seguir sobre el procés, i que a TV3 n'hi ha molts, els juristes convidats no ho veuen de la mateixa manera. Hi posen més dubtes, sinó entrebancs perquè la voluntat de Junts pel Sí i la CUP avancin en la convocatòria del referèndum.

Tenim, doncs, una llei que defineix Catalunya com a república de dret, democràtica i social, però per l'altra un Estat amb un govern i un Tribunal Constitucional que no en volen ni sentir a parlar. No sé si amb tot això hi ha previst que la ciutadania clavi un cop de puny sobre la taula i trenqui amb la situació actual. No és tan fàcil ni evident, ja que tots ens estimem el nostre patrimoni, la nostra tranquil·litat i no ens agrada jugar-nos el futur sense perspectives prou clares.

En el suma i segueix de tot el procés tenim una nova etapa que veurem fins on ens porta. La reacció següent serà la d'Espanya, que de ben segur no trigarà en arribar.

La simbologia que ens pot perdre

Hi ha qui necessita màrtirs per envalentir-se i tot fa pensar que el sobiranisme català es troba en aquesta situació. Cada vegada que un independentista és arrestat i conduit davant del jutge es mobilitza un bon grapat de sobiranistes i fins i tot et despertes amb cartells exigint el seu alliberament. 

De la mateixa manera que menteix qui no admet la parcialitat de la justícia a Espanya, també caldria analitzar quin aprofitament se'n fa des del cantó sobiranista. No té cap lògica que la Justícia espanyola deixi sense causa actuacions delictives de polítics del Partit Popular, i s'abraoni sobre fets menors dels independentistes. No cal aquesta manera d'actuar per donar-nos a conèixer que no accepten la independència de Catalunya ni res que hi faci pensar.

Avui Joan Coma ha respost les preguntes del jutge, que jo ahir escrivia que probablement no faria, i ho ha fet en castellà, la qual cosa no ha agradat a més d'un. Per què en castellà? Caldria posar-nos en la seva pell i pensar què hauríem fet nosaltres, però un pot creure que de la mateixa manera que forces que t'arrestin per presentar-te davant del jutge, per què li respons en castellà? Per no endarrerir l'encontre a la cerca d'intèrprets? No juguem amb la simbologia? Per què no arribem al fons?

Accepto el paper que juguen els símbols i que a vegades s'hi hagi de recórrer, però no podem oblidar-nos que són això, són símbols, i ens convé tocar de peus a terra. A vegades tinc la impressió que ens perdem en el conte de la lletera.

Més enllà del procés sobiranista

Avui li ha tocat al regidor de la CUP a l'Ajuntament de Vic, en Joan Coma. Ha estat detingut pels Mossos d'Esquadra i lliurat a la Guàrdia Civil que el conduirà a Madrid a declarar per les seves paraules en un Ple municipal de finals de 2015. Sedició, crec que és l'acusació.

Estem en un país on la corrupció i la mala fe i les males arts del govern de l'Estat, l'exemple de qui ostentava el ministeri d'Interior, no són sancionades, però sí allò que pot dir un regidor, sobretot si és independentista. Sabent això, res ens pot sorprendre i només podem manifestar el nostre rebuig i res més.

El procés d'aquesta detenció passarà per la seva presentació davant de l'Audiència Nacional, que li farà un seguit de preguntes i que presumiblement no respondrà. Després caldrà esperar el judici i la sentència. Una peça més del trencaclosques del procés sobiranista.

Ahir ens notàvem cansats i amb ganes que es desllorigués tot plegat, i avui no podem dir el contrari, continua la cançó enfadosa i som conscients que en tenim per temps. Què podem fer?

Probablement ens podrem distreure observant els problemes interns dels partits polítics espanyols. Tots ells tenen en comú les dificultats dels seus líders per fer creure els seus militants. Rivera, a C's, vol fer fora els socialdemòcrates; Susana Díaz, al PSOE, ha de fer callar els partidaris de Pedro Sánchez; Pablo Iglesias, a Podemos, té molt a prop el seu rival intern, Íñigo Errejón, que no li posa fàcil. I també la gelosia de C's per les bones relacions entre PP i PSOE.

Tot això ens pot entretenir, però no ens podem distreure i oblidar-nos d'altres temes importants que ens poden colar d'amagat. El PP farà més difícil l'entrada d'immigrants a l'Estat, i no només els farà la vida impossible amb la paperassa, sinó que a més els voldrà submisos als valors dels espanyols. Espero que em diguin quin són aquests.

Sobretaula de Sant Esteve

La sobretaula de Sant Esteve s'ha allargat fins gairebé les 8h del vespre, fent-la petar amb temes diversos, i en algun moment amb certa intensitat. És agradable quan pots opinar i escoltar les opinions dels altres que tant t'ajuden a configurar la teva personalitat, perquè no només d'allò que pensem i creiem estem formats, sinó també de tot allò que rebem dels altres si tenim la capacitat de saber escoltar.

Hem acabat parlant de l'Aula d'Extensió Universitària per poder parlar en positiu i no deixar-nos un regust en una jornada tan nostra com és Sant Esteve. Perquè parlar de la política a Arenys o a Catalunya no ens engresca gaire, ni ens fa sentir optimistes de cara el futur proper.

Aquest 2016 la nostra vila ha viscut una moció de censura que va fer fora l'alcalde de l'agrupació que havia guanyat les eleccions de l'any passat, per col·locar la primera alcaldessa de la història local. Una moció que varen secundar la gairebé totalitat de les forces de l'oposició que criticaven la mala gestió de l'alcalde defenestrat.

Hem parlat de què s'ha fet fins ara i de quines eren les expectatives per als propers mesos. Us haig de dir que no hem estat gens optimistes. Hi ha temes pendents de resoldre que arrosseguem des de fa anys i que no hi ha cap previsió que ara es puguin solucionar.

També hem parlat del procés català, del federalisme com alternativa en aquests moments inviable pel rebuig de la gran majoria que l'hauria de fer possible, i de la impossibilitat d'aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat. Tampoc aquí hem estat gens optimistes i ens hem hagut d'acontentar amb la incertesa del moment que vivim.

Els joves, la comunicació, la mediocritat de la majoria dels polítics, l'evolució de la societat on vivim i els canvis soferts des de la nostra infantesa... De tot això n'hem parlat i de la por a Trump i als nous líders europeus que poden sortir en els propers mesos. Dels referèndums perduts a Itàlia i a la Gran Bretanya, i la necessitat o caprici de convocar-los... No hem arreglat el món, però hi hem pensat, reflexionat i opinat.

No vaig escoltar el missatge del rei

Confesso que no vaig escoltar el missatge del rei espanyol perquè no m'interessa el que pugui dir i deixar de dir, ni ara ni mai. La meva decisió va més enllà del monarquisme o republicanisme, i s'argumenta en què les paraules són sempre les mateixes i no solucionen res. A mi el que m'interessa són els fets i el rei, de fer, no fa res, sinó que diu el que li redacten. A mi el que m'interessa és el que fa el govern, pensi el que vulgui el rei d'Espanya.

He llegit alguns comentaris del missatge del rei a la premsa escrita, però tampoc gaires perquè és el que us deia, no ens ha descobert res de nou i si realment hi ha preocupació per la pobresa, que facin alguna cosa al respecte, i si la preocupació està en la unitat d'Espanya, que també procurin entendre per què Catalunya n'està farta. No és un caprici, sinó maltractament continuat que es podria solucionar si hi hagués una voluntat sincera.

No l'he escolat perquè no em crec el que pugui arribar a dir, ni que tingui clar que pensa en tots els espanyols, amb les seves singularitats i diversitat, també la lingüística. I que tot això no se soluciona fent una frase amb la llengua de les minories, que desconec si en aquesta ocasió va utilitzar.

No vaig escoltar el missatge del rei i no li tinc cap mania de cap tipus, simplement que no m'és útil, ni l'he escollit, ni m'hi sento representat. No vaig escoltar el missatge del rei ni ara ni suara. Si a algú li interessa ho trobo perfecte, però jo ja estic fart de paraules amables, o no tan amables, i vull fets, i el primer que ha de fer un rei d'un estat monàrquic és rebre totes les autoritats i representants dels ens públics. Si no li deixen fer, tampoc és tan important com per dedicar-li audiència, encara que sigui a través de la televisió i assegut al sofà de casa.

La hipocresia que corromp la societat, també el dia de Nadal

Després de llegir alguns escrits parlant de diferents aspectes que afecten la manera de ser i d'actuar socialment he pensat que vivim en una societat hipòcrita que amaga allò que no li convé i deixa veure allò que l'interessa, normalment per treure'ns de sobre qualsevol responsabilitat de tot allò que no rutlla prou bé.

Clamem al cel contra qualsevol tipus de violència, però permetem l'agressió a la pobresa. Els nostres polítics es posen molt aviat d'acord en denunciar qualsevol violència, ja sigui terrorisme o sexisme, però en canvi sorgeixen més dubtes i hi ha qui s'hi posa d'esquena quan algú explica casos de pobresa energètica, o fins i tot judicialment es permet que a una família sense recursos se la pugui deixar sense llum perquè no ha abonat la quota mensual.

Mentre hi hagi lleis que ho permetin i persones que no s'escandalitzin perquè això continuï passant no estarem vivint en una societat justa, sinó en una societat provocadora de misèria i violència, si més no ètica.

Avui parlarem del Nadal, la pau i el bé, però hi haurà famílies que estaran preocupades per aconseguir un tros de pa i teniu prou caliu a casa per no passar fred ni emmalaltir. Escoltarem el missatge de no sé quina autoritat desitjant la felicitat, fins i tot recordant que hi ha algunes famílies amb problemes, però sense tenir cap tipus de vergonya ni adonar-se que ell podria passar amb molt menys i provocar que el govern de torn treballés perquè això no fos possible.

Aquesta hipocresia fa molt mal i ens deixa intranquils, i que cap partit polític es vanagloriï d'estar-ho fent millor que un altre. Hi ha molts motius per posar-se d'acord totes les forces polítiques i combatre la injustícia n'és una. Exigim-ho i no ens quedem tranquils fins no aconseguir-ho. 

Cimera per al referèndum

Mentre els polítics sobiranistes estan reunits amb representants del món social i polític català favorables al referèndum, els diferents tribunals de justícia continuen treballant a demanda del govern espanyol per limitar les actuacions dels ens catalans i els seus polítics.

Avui s'ha conegut la data d'inici del judici a Mas, Ortega i Rigau per haver col·locat les urnes a disposició dels catalans, en el procés participatiu del 9-N. Per altra banda el Tribunal Constitucional anul·la les ponències conjuntes de les lleis de desconnexió, i prohibeix a la Generalitat les relacions diplomàtiques amb altres països.

Tot plegat forma part de la col·lecció de disposicions que limiten la capacitat de moviments del Parlament català i del seu govern. No es tracta només de tenir un Estatut retallat i desfigurat, sinó que a més la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional és a la baixa i a mercè del govern estatal.

Poques expectatives de resultats efectius de la Cimera d'aquesta tarda, però no ho criticarem quan hi ha una colla de gent que decideix reunir-se per dialogar, un fet gairebé insòlit avui dia, i ara més quan veus que el Tribunal Constitucional s'atreveix a prohibir reunions. Això em recorda els meus anys de joventut, quan no et podies reunir. Esclar que llavors vivíem en una dictadura...

La conxorxa dels poders de la democràcia

Estàvem massa acostumats que tot el que deia el govern anava a missa i ningú ho qüestionava, i si gosava fer-ho havia de sortir amb la cua entre cames. Parlàvem de la independència dels tres poders i ens ho crèiem. Ningú es ficava amb l'altre, però això era realment ser independent? Hores d'ara ens temem que vivíem molt enganyats.

Avui critiquem la dependència dels tres poders i parlem d'una democràcia aigualida i la pèrdua dels drets més elementals de la ciutadania. A més, l'anomenat cinquè poder, la premsa, també està aliada amb els altres poders. Tots contra nosaltres, i sobretot contra els catalans, per agosarats!

No només el Tribunal Constitucional va donar la raó al govern central contra la llei de la pobresa energètica, sinó que fins i tot ara que sembla que Madrid la vol aprovar hi ha jutges que hi posen traves i suspenen l'obligació de les companyies elèctriques de comunicar els talls de llum.

Vivim en un país que qui realment mana són les grans multinacionals, els bancs i el diner en totes les seves facetes. Tot el que puguis fer per anar-hi en contra resulta inútil, encara que siguis un Parlament escollit per una comunitat com Catalunya. Em pregunto, doncs com pot ser que hi hagi persones i polítics de ments obertes i progressistes que no s'adonin que estem lluitant amb tots els elements en contra. Només ho puc entendre si reconec que el diner ha fet molt mal, i nosaltres en diem corrupció política. Si m'adono que la categoria ètica i personal de molts polítics té molt que desitjar, i no em refereixo als abnegats que dediquen el seu temps lliure per treballar per la societat, sinó a aquells que ostenten gran poder, exercint o estan jubilats de la política.

No és un adéu per sempre, senyor Aznar, oi?

Aznar diu adéu al PP com a president d'honor, però no com a militant. Quin serà el següent pas? Diríeu que ha perdut el litigi amb Rajoy? Es tracta potser d'alliberar-se de qualsevol lligam per crear un nou moviment? Pensa en Vox?

Tenim clar que des d'un lloc o altre continuarà burxant i pontificant. Com deia un tertulià de la televisió catalana, Espanya té un problema amb els ex-presidents. Per què no callen i continuen cobrant pels favors rebuts?

No crec que en la situació actual l'ex-president Aznar vulgui tornar al primer pla de la política, però no seria tan estrany que promogués, des de l'ombra, un nou moviment polític, més a la dreta del PP, més centralista, i amb la voluntat d'emportar-se l'extrema dreta del Partit Popular.

L'intent de Vidal-Quadras no va quallar, però els perfils són diferents. Aznar segur que aconseguiria fer forat, sobretot si és capaç de trobar la cara afable que vengui, el titella que pugui manipular sense gaire esforç. Probablement Rivera hauria estat un bon candidat.

Desconec si Rajoy intuïa la carta d'Aznar, i si respira alliberat o més aviat el preocupa. No és el mateix criticar des de dins que fer-ho des de fora. No és el mateix ser militant que figurar com a president honorífic. Rajoy ha demostrat que no s'ha sentit en deute amb qui el va nomenar, sinó que ha seguit la trajectòria que s'ha fixat i ha aconseguit fer fora tots els seus crítics. La llàstima de tot plegat és que parlem d'estratègia de partit i no de servei a la població. 

En un moment en què Iglesias i Errejón es barallen per fer valer la seva opinió dins de Podemos, i que Pedro Sánchez pretén recuperar el lideratge del PSOE, José Maria Aznar decideix sortir i deixar via lliure a Rajoy perquè continuï amb la seva política tan diluïda i dèbil als ulls de l'ex-president. Caldrà seguir de prop els moviments d'Aznar en el futur.

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.

L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.

A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.

Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.

M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.

Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho. 

Què en serà dels dos partits que havien de revolucionar l'Estat?

Mentre esperem a veure com continua tot el tema de les inhabilitacions a càrrecs sobiranistes, seria bo recordar aquells moments en què apareixien dues forces polítiques per trencar el bipartidisme a Espanya, i practicar una política diferent a la dels partits de sempre. C's, a nivell estatal ja que nosaltres ja els patíem, i Podemos, varen dir-nos que el bipartidisme s'acabava amb ells, i també la manera clàssica de fer política del PSOE i el PP, que tant ens havia avorrit, fins al punt de desafectar una gran majoria de ciutadans.

Això passava no fa gaire temps i crèiem que podien tenir raó i a més aconseguir millorar la política del país, posant en qüestió certs tics comuns dels dos grans partits espanyols, no sé si pactats, però com a mínim de pràctica comú.

La història fins ara ens ha demostrat que certament Espanya deixava de tenir només dos grans partits polítics, i n'afegia dos més amb més pes que no tenia des de feia força temps Izquierda Unida. La segona promesa, la de fer fora la corrupció i canviar la manera de fer política ha quedat més en quarantena. Probablement la gent de Podemos, si hagués aconseguit més suport hauria pogut provocar més canvis, però el que tenim molt clar és que la gent de C's mai podrà ser un recanvi del PP, sinó tan sols un canvi de persones, però no d'ideologia.

Després d'observar la seva incapacitat de contrarestar la simbiosi de PP i PSOE, tot fa pensar que el seu futur és molt incert, sobretot pel que fa a C's, perquè el seu discurs ja el representa el PP. En el cas de Podemos la seva vida depèn bàsicament de dos factors. En primer lloc s'ha d'acabar de veure com resolen els problemes interns de lideratge i d'estructuració del partit a nivell estatal, i per altra banda només tindran èxit si són capaços de mobilitzar els protagonistes del 15M. Si se'n decanten el seu futur serà efímer.

Recordeu: 905 11 50 50

Sens dubte avui a la nostra nació és el dia de la solidaritat, de pensar en els altres, en aquells que no han estat tan afortunats com tu i que han sofert alguna lesió cerebral, però també per ajudar a investigar perquè la resposta mèdica millori el futur dels que la patiran, qui sap si nosaltres mateixos.

No voldria imaginar-me que només dediquem un dia a l'any per pensar en els altres i en el futur de la nostra medicina, però sí que és important que, un dia com avui, tinguem la sensibilitat d'emocionar-nos i pensar en els altres, en tots i no només en nosaltres.

Cal agrair l'esforç de molts perquè siguem tots una mica més sensibles, perquè no passem per la vida sense pensar en els altres ni reflexionar sobre la sort que hem tingut de viure amb la qualitat de vida que tenim. Potser podríem viure millor, però de ben segur que n'hi ha molts que viuen molt pitjor que nosaltres.

Us deixo perquè encara no he telefonat a la marató. Recordeu: 905 11 50 50

C's fa fora la socialdemocràcia del partit

En alguna ocasió he parlat en aquest bloc de la primera intervenció a Arenys de Mar del partit Ciudadanos. En aquells moments era tota una incògnita, encara que aviat vàrem poder observar que l'objectiu principal, per no dir l'únic en aquell moment, era atacar qualsevol moviment en defensa de la nació catalana. Era un partit espanyolista que naixia a Catalunya i que posteriorment s'ha expandit per les espanyes.

Una cosa que em va sorprendre varen ser les discussions, a la sala Josep M. Arnau del Calisay, entre aquelles persones del públic que es manifestaven d'esquerres i les que ho feien de dretes. No es posaven d'acord en si el nou partit era d'esquerres o de dretes. Uns venien desencantats del PSOE i d'altres havien votat sempre el PP.

Han passat els anys i jo he fet la meva interpretació, que no sempre han explicitat els militants i simpatitzants de C's fins ara. Jo sempre he pensat que es tractava d'un partit de dreta rància, amb un objectiu clar que era intentar contrarestar el creixement del catalanisme, ara independentisme.

Podia haver-hi militants i simpatitzants que anteriorment haguessin format part o votat el PSOE, però es tractaria d'aquelles persones que tant podrien estar en un lloc com en l'altre.

Actualment s'ha vist clar que el partit és de dretes i que actua com a tal, fins al punt que avui la premsa es feia ressò de la voluntat de Rivera d'arraconar els tics socialdemòcrates que poguessin subsistir a la formació, per renunciar-hi explícitament. És bo definir bé els posicionaments, un defecte que pateix actualment el PSOE, sobretot pel que fa a la resta d'Espanya.

La presidenta del Parlament català investigada

Avui s'ha presentat a declarar la presidenta del Parlament català, i ha respost les preguntes del seu advocat. Per uns es tracta de desobediència al Tribunal Constitucional i pels altres de defensar la democràcia i la llibertat d'expressió i debat del Parlament d'un país.

En una situació normal estaríem dient que tot és possible i no sabem què passarà, però no estem en una situació de normalitat. Encara que el nou ministre portaveu del govern espanyol digui que és injust considerar que la Justícia espanyola no és independent, tots sabem, i ells també, que la Justícia al nostre país, el gran, no és garantia de res des de fa molt temps.

No vull repetir el post d'ahir, però és evident que arribo a la mateixa conclusió. En no creure en el Tribunal Constitucional ni en tots els tribunals que tenim per sobre nostre, no tinc cap dubte de quina serà la sentència: la inhabilitació.

L'altra cosa és conèixer d'antuvi què passarà una vegada inhabilitada la presidenta del nostre Parlament. Caldrà sortir al carrer, com escrivia avui Xavier Bosch al diari ARA, o simplement anar a les urnes en un referèndum consensuat amb el govern espanyol?

Tothom és lliure per somiar, encara que el somnis acostumen a ser molt enrevessats i s'ajusten poc a la realitat. De moment les mobilitzacions al carrer continuen, però no sabem el temps que duraran. Hi ha maneres d'aturar-les, a les bones, però malfio del govern espanyol que les sàpiga emprar. 

No crec en la Justícia espanyola

Cada dia tinc més clar que no tinc cap tipus de confiança en la Justícia del nostre país. Accepto que puc estar molt equivocat i que se'm pugui retreure la meva desconfiança i incredulitat, però he observat massa decisions interessades com per continuar pensant que al nostre país s'exerceix la Justícia amb objectivitat, honestedat i coherència, i, sobretot, que es tracti tothom de la mateixa manera.

Vull deixar clar que no és necessari pensar en tot el procés català per arribar a aquestes conclusions. Ho deixo de banda i em limito a la corrupció, les clavegueres de l'Estat i la interdependència dels poders polític, executiu i judicial. Hi podríem afegir totes les decisions sobre el procés independentista, però amb els exemples que he exposat n'hi ha suficient.

No crec ni en el 'Defensor del Pueblo', ni en el 'Tribunal Constitucional', ni en el 'Tribunal Suprem', ni en cap ens que es basi en la igualtat de tots a l'hora de ser jutjats, perquè no és cert. Només el fet que qui té diners, per més actes il·legals i corrupcions que hagi comès, no hagi d'anar a la presó, mentre que sí hi va el pobre desgraciat que no té un raure i ha robat quatre duros, ja demostra que la Justícia no s'aplica correctament ni de la mateixa manera a tothom.

Nosaltres de joves lluitàvem contra el franquisme, i podem entendre els joves d'ara que es revelin contra aquesta democràcia corrupta de l'Estat, perquè el futur no és gens clar, a no ser que siguin hereus dels que han manat sempre al país.

Voldria equivocar-me, però la solució als nostres mals no està en mans dels actuals dirigents polítics, ni tampoc de l'oposició. Han de canviar molt les coses perquè puguem albirar una mica d'esperança. De moment no podem dipositar la nostra fe en els que ens bombardegen amb discursos falsos sobre democràcia i bé social. D'aquí que sorgeixin personatges com Trump, Marine Le Pen, Norbert Hofer, Geert Wilders, i similars. La gent està cansada dels polítics de sempre i busca revulsius, que no són garantia de res, però serveixen per sortir de la monotonia de sempre. Aquí ja hi tenim a Rajoy.

La llibertat d'expressió del govern del PP

El president Rajoy defensa que a Espanya hi ha llibertat d'expressió, però no entén el veritable sentit de la paraula llibertat. No entén que si hi ha una llei que limita què podem dir els ciutadans ja no podem parlar de llibertat. Encara que jo no ho defensi, no veig el problema que unes persones cremin o estripin una imatge, encara que sigui del rei. Si això és motiu de judici i càstig, on és la llibertat d'expressió? No podem estar a favor de la República i en contra d'una Monarquia?

Tindria raó el senyor Rajoy si digués que avui hi ha més llibertat d'expressió que no pas durant el franquisme, però afirmar rotundament que a Espanya hi ha llibertat d'expressió no es pot fer si no es matisa i es diu que aquesta està limitada.

No em va semblar bé la reacció dels diputats i diputades de la CUP estripant la imatge del rei en les dependències del Parlament català, però aquesta és una opinió que simplement és això: opinió. I la famosa 'llei mordassa'? Defensa el president del govern estatal que amb una llei com aquesta vigent es pot manifestar alegrement que a Espanya hi ha llibertat d'expressió?

Vull creure que el PSOE serà prou valent com per exigir derogar totes aquelles lleis que només podien ser aprovades amb la majoria absoluta del PP. La gran sort serà que el PSOE podrà comptar amb el suport de Podemos per depurar tot allò imposat per la dreta extrema que és el PP. Tant de bo que el PSOE també defensés el referèndum com a via d'expressió. Si no és així, i molt em temo que no ho serà, no podrem estat parlant d'una veritable llibertat d'expressió.

La força dels xenòfobs sembla imposar-se a la UE

Que algú m'ho expliqui bé, però m'ha semblat entendre que la darrera tàctica de la Unió Europea és la d'evitar els partits xenòfobs tot actuant com ells, és a dir, perquè no guanyin les eleccions incorporaran polítiques típiques dels xenòfobs i llavors als europeus ja no els caldrà votar-los. És així?

Si prohibim que els ciutadans no europeus rebin ajuts socials, els autòctons estaran contents i ja no votaran els partits d'extrema dreta. És així com ha d'actuar la Unió Europea? És això el que demana la majoria? On són els principis ètics?

A més també volen controlar aquells europeus que creuen fronteres per beneficiar-se dels drets del país veí. Això em fa pensar que la Unió Europea és un somni i res més. No ens ho acabem de creure, i no només fem riure a les grans potències mundials, sinó que nosaltres ens fem trampes al solitari.

Ara ja s'està parlant que la Gran Bretanya es pot convertir en un nou paradís fiscal per als països que continuem a la Unió Europea. Potser aviat no serà tan 'xollo' ser membre de la UE, i encara millor si amb la independència no ens hi volen. Si tants països es plantegen sortir-ne, o com a mínim tenen partits polítics que ho avalen i estan pujant, quin interès per continuar a dins?

Probablement no és molt lluny el dia en què la teoria sobre els beneficis d'actuar al marge de la UE guanyi per majoria i llavors el desapuntar-se serà tan fàcil com ho ha estat de la UDC, que ahir en parlava.

UDC, l'últim que tanqui la porta!

Avui el diari tornava a parlar de Demòcrates i Lliures, dues formacions polítiques de la dreta catalana amb un punt de discòrdia important: la independència de Catalunya. Demòcrates, l'escissió d'UDC, es manifesta clarament independentista i recupera Josep Maria Vila d'Abadal que havia abandonat abans el partit. Per la seva banda, Lliures, liderat per qui fou conseller i militant convergent, Antoni Fernández Teixidó, ha dit per activa i passiva que són anti-independentistes, i aquesta va ser la principal raó d'abandonar CDC.

Fa dies, però que no sento a parlar d'UDC, i desconec si la fuga de militants continua. Sens dubte que amb el deute que tenen, qualsevol es queda a dins! El fracàs del seu enfrontament, primer internament i després amb Convergència Democràtica, constatat en les dues convocatòries electorals que els varen deixar fora del Parlament català i del Congrés espanyol, no els ha donat gaires ànims per continuar endavant. Quines són les opcions dels seus militants?

Una primera seria quedar-se a casa i dedicar-se a altres activitats, o bé escollir una opció política de la dreta catalana que cada dia es troba més dividida. Abans, com li va passar al delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, la sortida de CIU només t'oferia la possibilitat del PP. I ben bé que li ha anat! Ara, però l'oferta és molt variada, amb el perill, però, que molts tornin a quedar a fora.

Quines possibilitats tenen Demòcrates o Lliures de treure algun diputat a les primeres eleccions que es presentin? S'hauran de refiar d'una nova davallada de PDECat?

Com que la CUP continua en la seva línia habitual, no ens pot sorprendre que abans d'un any se'ns convoqui novament a les urnes i d'aquesta manera podrem veure qui s'hi presenta i quin resultat obté la dreta catalana en les seves diferents versions.