No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

Millorem l'atenció a les persones

Arran de l'enrenou de Rodalies s'ha posat de manifest un problema endèmic que l'administració pública no té resolt. Em refereixo a aconseguir que la comunicació i la informació a la ciutadania sigui exhaustiva, immediata i entenedora. No pot ser que en situacions caòtiques, com és el cas d'una cancel·lació del transport públic, la informació que arriba a les persones sigui parcial, errònia o simplement no existeixi.

Hem llegit moltes queixes d'usuaris que no han estat informats correctament de la situació i han perdut hores i hores, totalment desinformats, sense saber si podrien anar a la feina, la universitat o tornar a casa. 

Malauradament, aquest no és un cas aïllat ni específic del servei de Rodalies. Falta informació a l'hora de realitzar tràmits administratius, i no sempre l'atenció que s'ofereix és l'apropiada. Al meu entendre hi ha una manca d'interès per excel·lir a l'hora de servir el ciutadà, tant per part d'algunes persones encarregades d'atendre la gent, com per responsables de gestionar i programar aquesta atenció.

Ens queixem que la gestió de l'administració és lenta i plena de dificultats internes. Els treballadors públics no ho tenen fàcil per tirar endavant la seva feina, però de rebot qui en rep les conseqüències és el contribuent, el ciutadà que necessita qualsevol certificat o servei. 

El govern de la Generalitat té la voluntat de simplificar els tràmits, fent-los més accessibles, però hem d'acabar de veure en què es tradueix i el temps que trigarem a veure'n els resultats. De moment, està vist i comprovat, l'atenció que s'ofereix no és la més adequada, sigui per les eines de què disposa l'administració, per la complexitat de la tramitació, o per la manca d'empatia del treballador públic. 

Caldria tenir molt clar l'objectiu de millorar l'atenció a les persones i dedicar tots els esforços perquè l'administrat aconsegueixi un tracte correcte, una atenció puntual i clara, i una resposta transparent a les seves queixes, suggeriments i preguntes. Si no som capaços de millorar aquest aspecte de la vida, no pretenguem aconseguir grans coses que no estan a les nostres mans.

Compartir el cotxe com a alternativa

Aquests dies, amb tot el que ha passat a Rodalies, han aparegut a les xares socials comunicats sol·licitant compartir cotxe particular per desplaçar-se a treballar o a l'escola. Al nostre país no és una pràctica habitual, si ho comparem amb altres països que des de fa molts anys, i al voltant de les capitals, s'ha practicat força aquest sistema. Quedar en una àrea d'aparcament per trobar-se amb altres conductors i seguir el camí en un sol vehicle.

Alguna vegada, quan m'he hagut de desplaçar a Barcelona en hores punta, m'he dedicat a observar els altres cotxes i he pogut constatar que la majoria d'ells circulen només amb el conductor. Llavors penses que si es compartís el cotxe amb altres persones no només estalviaríem diners en benzina, sinó també moltes retencions i bloqueig a l'entrada i sortida de la capital.

Reconec que no és fàcil i no es pot improvisar, però avui que tenim tan assumit el tema d'Internet i la comunicació digital, amb moltes aplicacions que ho fan gairebé tot, no seria tan difícil trobar la manera d'organitzar aquest compartir el cotxe. Per què no es fa?

Com deia al començament, aquests dies d'aturada dels trens i d'una oferta molt escassa d'autobusos alternatius, hauria estat un bon moment per posar en pràctica aquest sistema. Però les coses no s'improvisen i cal tenir-ho tot molt ben estudiat. També és cert que a la zona on visc, al Maresme, no és fàcil trobar àrees per poder aparcar els cotxes al punt de reagrupament dels conductors, i gairebé t'obliga que aquest pas es faci en origen, la qual cosa limita encara més les possibilitats de coincidència d'hores i trajecte amb altres persones.

Entretant hem d'esperar que els nostres polítics hagin après la lliçó i comencin a fer passes per resoldre la manca d'inversió i manteniment de la xarxa de trens. No serà fàcil i caldran molts anys per posar-nos al punt de sortida d'una oferta digna, tal com ens mereixem.

Regularitzar una situació anòmala

El govern ha decidit regularitzar la situació d'unes persones que són entre nosaltres des de fa molt temps, anys fins i tot, però que no poden exercir els seus drets més bàsics per culpa d'una legislació errònia i encallada des de sempre. Persones que venen al nostre país per diferents motius, però bàsicament per poder viure dignament, i es troben amb tots els entrebancs inimaginables.

Viure en un país que no t'autoritza a treballar no té cap mena de sentit. De què han de viure? Si obres les portes a unes persones els has de donar totes les facilitats perquè es puguin integrar i no hi ha millor manera que poder accedir al treball, obtenir un salari que els permeti viure.

No és la primera vegada que un govern espanyol regularitza la situació d'immigrants. Ho han fet representants dels dos grans partits polítics que han governat el país en democràcia. És un fet que no pot sorprendre a ningú. No hauria de sorprendre a ningú! Si algú se n'estranya és perquè està mal informat, o encara pitjor, manipulat per interessos polítics.

Hi ha partits polítics que han fet un discurs xenòfob contra els immigrants, relacionant-los amb la delinqüència. I hi ha qui s'ho creu. Això és el pitjor de tot. Cal analitzar a fons la situació d'aquestes persones vingudes de fora. Les dificultats que tenen per fer una vida normal. Per trobar una feina, fins i tot quan ja han aconseguit el permís de treball. Les traves amb què es troben a l'hora de llogar un habitatge. Sovint pel color de la seva pell.

Hem de conèixer la realitat. Adonar-nos que necessitem els immigrants per tirar endavant la nostra economia. Hi ha moltes feines que els autòctons no volen fer i que són necessàries. I si no demaneu-ho a les famílies que tenen persones grans a cuidar, per posar un exemple que afecta a molts. 

Només tinc paraules de rebuig per aquelles formacions polítiques que manipulen la gent amb tics racistes i xenòfobs, i aconsello al ciutadà del carrer a no deixar-se influir per missatges que només provoquen problemes de convivència.

El pes de la cultura

Aquesta tarda he experimentat el pes de la cultura. Ha estat traslladant tots els llibres de la nostra biblioteca particular, víctima d'una refrescada inesperada, cap a un lloc més segur, fins que les condicions siguin les òptimes per continuar emmagatzemant llibres i més llibres.

Es nota que ja tenim una edat i que el pas dels anys acumula molta cultura i coneixement. No ho hem llegit tot, o potser sí, però fa tant temps... I tot això malgrat ser uns usuaris fidels i amatents de la biblioteca municipal. Si no fos per ella, ni la nostra economia ni el nostre habitatge donaria l'abast. 

Sempre he pensat que si la pràctica lectora fos més habitual molts dels problemes que pateix el nostre món no existirien, o si més no els afrontaríem d'una altra manera. Això no impedeix que una persona gens avesada a llegir no pugui ser culta i instruïda, però els llibres ajuden tant...

En el traslladat m'he adonat que hi havia una sèrie de llibres que no recordava. Avui no tenia temps d'entretenir-m'hi, però he pensat que a la tornada, quan els pugui col·locar novament al seu lloc, aniré més a poc a poc i d'aquesta manera refrescaré la memòria, i qui sap si no en decantaré algun per rellegir.

I què en faré de les enciclopèdies? Avui, amb Internet, han deixat el seu protagonisme. Antigament, eren presents a moltes de les cases, per pocs llibres que tinguessin. Enciclopèdies de tota mena, generalistes, musicals, geogràfiques... Si ens falta lloc, probablement caldrà despendre'ns-en, però... que fas amb un llibre? No és un objecte per cremar o portar a la deixalleria. Algú en pot fer bon ús?

Ves per on, amb les remullades d'aquests dies se'ns ha girat feina. Mirarem de treure'n profit.

Tants caps, tants barrets!

Amb el caos de Rodalies ens hem adonat que amb tantes ganes d'informar bé, al final ens desinformen. Tots hi fiquen el nas: Adif, Renfe, el Ministeri, la Generalitat. Saben que s'ha estat fent malament la feina i volen posar-hi remei. Improvisen amb ganes d'acontentar la gent, però els hi surt al revés, i un per l'altre, la casa sense escombrar.

Demà es restableix el servei. Ai, no!, resulta que no tenim maquinistes! Ara hi ha una nova esllavissada! Ens ha caigut el sistema! I van succeint esdeveniments que només fan que perjudicar els soferts usuaris del tren, que malgrat estar acostumats als retards i cancel·lacions, no ho acaben d'entendre i, mesells, es presenten a l'andana amb la confiança que avui potser sí que passarà el tren.

Hi ha qui demana la dimissió del ministre, i també de la consellera. Per què no tot el govern? I si ens fan cas, aconseguirem que els trens funcionin? No és també culpa dels responsables d'Adif i Renfe? Què passa amb aquestes empreses estatals que no ofereixen un servei digne als ciutadans? Ja poden anar passant ministres i conselleres, dels partits polítics que sigui. També poden anar canviant els directors generals d'aquestes empreses... tot seguirà igual.

Ahir demanava que fóssim positius. Potser és molt demanar amb el que està caient, però també és cert que amb males cares i esvalotats tampoc no resoldrem els problemes. Seria bo que els responsables polítics es prenguessin més seriosament la comunicació i la informació. Amb tot el que s'ha avançat en aquest camp és una llàstima que una vegada rere l'altra hàgim de queixar-nos que no rebem la informació necessària per poder encarar les situacions, a temps, i correctament.

Aconseguir que els trens vagin a l'hora i, sobretot, que funcionin amb una certa normalitat avui per a demà és una utopia i ja hem dit que fa massa anys que no inverteixen a la infraestructura, però informar degudament de tot el que passa i com es pensa resoldre, sí que s'hi haurien d'escarrassar una mica més i no deixar-nos abandonat de la mà de Déu. Potser els actuals dirigents no tenen la culpa de tot el que passa a les vies, però sí que són responsables de la informació que donen i de com ho comuniquen. Que no busquin excuses de mal pagador!

Siguem positius!

Avui pensava que seria bo que ens esforcéssim a ser positius, sobretot en aquests temps que sembla que tot ens ve girat, de trascantó. Que ens toca rebre moltes batzegades i algunes difícils de suportar. Ens semblarà una estupidesa, però si intentéssim buscar la part positiva de les coses, potser no viuríem tan angoixats, amb tanta crispació i violència.

Que et suprimeixin el transport públic d'un dia per l'altre no és una cosa menor. Hi ha molts punts per generar malestar i rebuig, i una crítica furibunda a l'Administració, als responsables de la seva gestió. Que et diguin que tot és culpa de la manca d'inversió i manteniment que s'arrossegava des de fa tants anys, no et descobreix res que no sabessis, i d'això et queixaves. És que no se n'han adonat fins ara, o és l'excusa perquè no els ho tirem en cara? 

El govern català no ha estat a l'altura, i soc conscient que la situació no és fàcil i que ningú voldria trobar-s'hi, però ja està bé que només fem bona cara quan les coses van bé, quan tot ve de cara. És quan hi ha problemes que pots valorar la capacitat de gestió i lideratge d'un govern.

Malgrat tot, però, hem d'intentar ser positius i pensar que, potser ara que ha espetegat tot trobaran la manera de resoldre el que no han estat capaços durant dècades. No només els que ens governen ara, sinó també tots els que els han precedit. 

I aquí també hi podríem col·locar tota la xerrameca que hi ha a la nostra vila amb la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa, porta a porta, a tot el municipi. Segur que les coses es poden fer millor, però l'actitud de la gent és important i posar-s'hi d'esquena no és la solució. 

Avui hi havia una gran cagarada de gos al carrer de casa. Algú ja l'havia trepitjat. La pregunta que m'ha vingut al cap ha estat: el passejador o passejadora del gos que ha deixat aquest regal al mig del carrer, està d'acord amb el nou sistema de recollida de la brossa? O potser és el primer de criticar-ho i no s'adona que és un porc, un incívic i un maleducat? Siguem positius i contribuïm a fer fàcil la convivència.

Contemplant els flocs de neu

Avui contemplava les imatges de la nevada a diferents punts del nostre país i pensava que tant de bo ho fes més sovint i poder observar-ho. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em genera una sensació de pau i tranquil·litat que contrasta amb la crispació en què vivim darrerament. Veure com els flocs de neu voleien mentre van caient a terra, emblanquinant el paisatge i aconseguint un contrast entre blanc i negre, en absència de la majoria dels colors que acostumen a acompanyar-nos.

A diferència de fa unes setmanes, avui no estàvem avisats, o potser jo anava despistat, i la nevada en cotes relativament baixes ens ha sorprès. L'efecte no és el mateix de quan t'han anat advertint que això podria passar. La il·lusió o el neguit, segons cadascú, d'esperar què acaba passant et fa oblidar de gaudir de les imatges de la nevada.

Tot i que una nevada pot generar problemes si ve acompanyada del fred que ho gela tot, no acostuma a comportar els problemes que darrerament ocasionen les llevantades, i si no ho podem demanar als usuaris de Rodalies, o els residents al litoral marítim. 

Diria que fins i tot, l'observació d'una nevada et desperta l'esperit poètic que alguns portem força amagat. I aquest fer-te aturar i observar la natura ens ajuda a la reflexió que caldria dedicar més sovint, sobretot per evitar viure gaire d'inèrcia i inconsciència, i el que és pitjor, oblidant-nos que compartim temps i espai amb altres persones a qui cal respectar i tenir en compte.

I si tot això ho acompanyes amb una llar de foc encesa i un fons musical plaent, ja no pots demanar més. No sabem la sort que en tenim alguns. I potser en seríem més si en tinguéssim plena consciència i no perdéssim tant el temps en insignificances i xafarderies.

Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Sense Rodalies

Avui s'ha suspès el servei de Rodalies i això, al nostre país, té una repercussió molt important. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquest mitjà de transport per anar a la feina, a l'escola, al centre sanitari i altres serveis que a vegades ens veiem obligats a assistir. Aquest país de pandereta volia lluir davant del món i va dedicar tots els esforços i diners per construir una gran xarxa de tren d'alta velocitat, oblidant-se de la xarxa bàsica per desenvolupar les tasques diàries de la majoria de la població.

Aquesta manca d'inversió ha provocat el deteriorament de Rodalies, amb problemes diaris i, de tant en tant, accidents amb resultat de mort. El tancament del servei per veure com es troba la xarxa després de la darrera llevantada té un sentit i s'ha de fer, però el manteniment, l'observació i les reparacions s'han de fer abans que passin les desgràcies.

Puc entendre que hi ha fets imprevisibles i que hem d'assumir, però no podem acceptar la manca de manteniment i inversió per fer fiable tot el recorregut i evitar al màxim els successos com els d'ahir a Gelida o Tordera.

Sortir avui a criticar el servei de Rodalies seria una irresponsabilitat si no estiguéssim parlant d'aquests problemes un dia sí i l'altre també. No se'ns pot acusar d'oportunistes, sinó de gota malaia reivindicant la necessitat d'invertir per millorar la xarxa bàsica de transport del nostre país. 

La línia R1, la que tinc més a prop, és un perill que es va agreujant a mesura que avancen les conseqüències del canvi climàtic. Una xarxa de tren al costat mateix del mar no reuneix les mesures de seguretat que requereix una infraestructura de transport amb tant de moviment. L'anhelat desviament de la línia per l'interior, a la zona del Maresme, no és una bajanada. És cert que es tracta d'un projecte molt ambiciós i costós, però no podem oblidar què està passant cada vegada amb més freqüència.

El traspàs de competències a la Generalitat ha de representar una millora per al bon funcionament del transport de Rodalies sempre que vagi acompanyat dels diners necessaris per adequar la infraestructura tan deixada de la mà. Lamentem la mort de les víctimes dels accidents ferroviaris, i animem a l'Administració a arremangar-se de veritat per evitar aquests accidents, motivats en gran part per la manca de manteniment.

La llevantada d'aquests dies

Una vegada més la natura ens ensenya que els humans ens passem de llestos. La llevantada d'aquests dies s'ha emportat i fet malbé part de les construccions del litoral, uns espais que no hauríem d'haver envaït mai. Veia imatges de Badalona, per exemple, i em recordaven d'altres de Pineda i Calella, en ocasions anteriors. Nosaltres insistim a urbanitzar el litoral i la natura segueix el seu ritme.

També hi ha problemes amb l'arbrat de les nostres ciutats. Està molt bé poder conviure amb ells, però els hem de cuidar bé. No són simples ornaments, sinó que tenen vida i cal mantenir-los perquè no es deteriorin. En això també hi ha hagut disgustos, amb la mort de vianants. Sortosament, l'arbre que avui ha caigut a la nostra vila només ha fet destrosses materials. És un senyal que ens ha de fer analitzar a fons com tenim la resta d'arbres.

I veient com baixaven els rius i rieres, com l'Onyar o la Tordera, em recorda que hem construït a zones inundables amb la confiança que no ha de passar res greu. Però continuem posant en risc les nostres vides, amb l'especulació del terreny. L'altre dia comentava la xerrada que la Plataforma en defensa del territori arenyenc organitzava a l'Ateneu, parlant de la urbanització de la capçalera del rial de sa Clavella. No podem mirar a un altre costat, sinó que cal estudiar a fons per veure si no estem fent una barbaritat que ens n'hàgim de penedir, nosaltres o els nostres fills.

Hi ha fets que ens costa d'entendre o calcular. Ens parlen del desgel de les glaceres i la pujada del nivell del mar. Potser no ho sabem veure, però és real. D'altres fenòmens, com el que vivim aquests dies, sí que són evidents. Els experimentem i patim directament. No hi ha dubte que són reals i, per tant, hem de posar-hi ordre.

Recuperar espais com el litoral marítim no és fàcil, però s'hi ha de treballar. Evitar posar més llenya al foc, deixar d'urbanitzar capçaleres de rieres i rials, no ha de ser tan complicat, i els nostres descendents ens ho agrairan.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

Avantprojecte de llei de l'ocupació pública

El diari ARA publicava la notícia que el Consell Executiu aprovarà aquest dimarts l'avantprojecte de llei de l'ocupació pública. Una iniciativa del govern català per posar al dia les condicions d'accés a la funció pública i també el sistema de promoció interna, i que forma part del projecte de reforma de l'administració.

No he tingut l'ocasió de llegir el text de la proposta i, per tant, no en puc fer una valoració més enllà dels comentaris de l'article que avancen algunes de les modificacions que s'inclouen. Caldrà, doncs, esperar a tenir l'oportunitat d'estudiar el seu contingut per donar la meva opinió que, per altra banda, tampoc tindrà cap mena de transcendència.

Quant a l'accés a la funció pública, l'article comenta que es tindrà en compte que avui la memorització té menys importància i que s'ha de prioritzar les habilitats per actuar davant de les situacions en què es trobaran, pel lloc que opten a treballar. El següent aspecte que incorpora el nou model és l'avaluació dels funcionaris per facilitar la seva promoció en funció de la seva actuació i expertesa. Una avaluació que realitzarà el seu superior jeràrquic.

Quant a les modificacions que es puguin fer al sistema d'oposicions, substituint la memorització de lleis i reglaments, que tens a l'abast amb un clic, per proves que demostrin la capacitat del candidat de dur a terme les tasques per a les quals opta, em sembla bé. Sempre he trobat innecessari i absurd premiar la memòria, i més encara en aquests moments que ho tens tan fàcil per accedir a la informació.

En relació amb la promoció interna tinc els meus dubtes, i caldrà analitzar com es porta a terme. És cert que no tots els treballadors de l'administració pública actuen amb la mateixa diligència, interès i esforç, ni tenen la mateixa capacitat, i és per això que cal trobar la manera de premiar aquells que fan bé la feina i cada dia s'esforcen per millorar i formar-se, d'aquells que una vegada obtinguda la plaça es posen a jaure. Que l'avaluació la faci el seu superior jeràrquic, que té certa lògica, és un perill per allò dels amiguismes i ja no diem quan entremig hi juguen temes ideològics i de militància política. 

Insisteixo que cal analitzar el contingut del projecte de llei i que els seus impulsors tinguin clar quins són els perills de no ser prou explícits i previsors a l'hora de determinar qui i com s'avalua el treball dels altres.

Només hi faltava ell!

Us confesso que darrerament em fa molta mandra parlar de segons quins temes, sobretot si hi ha implicat algun personatge com Donald Trump. Tinc l'esperança que arribarà un dia que recordarem un passat nefast amb moltes ganes de girar full i recuperar la serietat i la democràcia. Ara, però, ens toca haver de suportar segons quines imatges, paraules i amenaces. El més greu de tot és que una persona fa i desfà com vol i tothom li riu les gràcies. Com és possible?

No hi ha dia que no surti a les primeres pàgines dels diaris i no pas en clau positiva, sinó tot el contrari. Gaudeix fent patir els altres, sentir-se amo del món i menystenint tothom, amb grolleria, mala educació i histèria.

Avui tocava parlar de Gaza i de la Junta de Pau que ha de resoldre tots els problemes. Els problemes de qui? Hi ha col·locat el seu gendre, no fos cas que no tingués protagonisme la família, i també l'ex primer ministre britànic, el senyor Tony Blair que em faria vergonya haver estat escollit. Però per acabar-ho d'adobar, avui hem sabut que també hi ha incorporat el president argentí. Només hi faltava ell!

És trist seguir diàriament tot el que fa el president dels EUA, però encara és més trist observar la reacció dels dirigents europeus. Em fa vergonya i no entenc que ningú d'ells s'adoni del ridícul que estan fent, però també de la responsabilitat que assumeixen posant-se al costat de Trump, incapaços d'enfrontar-s'hi. Què més ha de fer Donald Trump perquè Europa li planti cara i digui prou? 

De moment, tot el que ha volgut fer aquest personatge ho ha aconseguit, amb el vistiplau dels mandataris europeus. Ara quan ataca directament un país de la UE veurem quina és la reacció. També li permetran l'ocupació de Groenlàndia? Tan avall hem caigut?

Ho enteneu per què em fa tanta mandra parlar d'aquests temes? Malauradament, no en podem prescindir i, amb molta humilitat, hem de denunciar-ho esperant que tot això acabi com més aviat millor.

Zona inundable

Aquesta tarda la Plataforma en defensa del territori arenyenc ha presentat, a l'Ateneu, l'estudi hidrològic del rial de sa Clavella. Un estudi que explica el risc d'incrementar els efectes de pluges intenses si es tira endavant la urbanització de la zona de Lourdes, la capçalera actual del rial. La nostra vila té prou experiència en inundacions de baixos i rierades, per a no tenir-ho present.

Trobar l'equilibri entre la voluntat i fins i tot la necessitat de construir nous habitatges, i la protecció del medi ambient no és fàcil. Els interessos de particulars i grans empreses passen per davant de la necessitat d'aquesta preservació, no només per estimació a la natura, sinó també de manera egoista, de protegir-nos davant d'inundacions greus.

Construir en zones inundables, com és palès a molts llocs del litoral mediterrani és una temeritat que només s'entén si penses que al darrere hi ha un profit econòmic de particulars que han prioritzat el seu benefici a la protecció de les persones que hi aniran a viure. En el cas que ens ocupa, no és un perill per a les persones que puguin adquirir els habitatges que s'hi puguin construir, perquè aquella zona no és inundable, sinó per a qui viu més avall, i que una crescuda del rial i amb més força, els pot afectar. 

Com han dit els membres de la Plataforma, la zona d'aquest rial, com també passa al Bareu, està plena d'equipaments escolars i esportius i, per tant, amb molt moviment de persones amunt i avall. Quan baixa l'aigua el risc per als vianants és alt. 

L'estudi visualitza les probabilitats de riuades al llarg dels anys, segons la mateixa Agència Catalana de l'Aigua, i calcula l'augment del cabdal de l'aigua i empenta si es construeixen habitatges en aquella zona i vials pavimentats. 

Tots tenim molt present què va passar no fa tant al País Valencià, amb més de dues-centes víctimes mortals. És cert que no es va gestionar bé, però el terreny urbanitzat d'aquella zona no reuneix les característiques ni la seguretat que caldria tenir en compte a l'hora de desenvolupar els plans territorials d'urbanització. 

Al final de l'exposició i de les intervencions del públic assistent et preguntes: què podem fer per no empitjorar la situació? Sabem que vivim en una conca inundable i hem viscut escenes fortes, amb alguna mort. Hi ha coses difícils de resoldre, encara que no impossibles, però el que sí que podem fer és no continuar agreujant la situació. Algú hi ha de fer alguna cosa, i les institucions públiques han de fer el primer pas.

Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

Ser agraïts

Una de les coses que els meus pares em varen ensenyar de ben petit era el fet de ser agraïts. Les persones tenim l'obligació d'esforçar-nos per fer bé les coses, però això no impedeix que mostrem el nostre agraïment quan ens tracten bé, quan ens atenen correctament. A tots ens agrada que ens agraeixin el nostre treball i dedicació, i per això hem de tenir-ho en compte quan són els altres els que han atès.

Donar gràcies no és un signe de debilitat, sinó una mostra del nostre compromís per fer agradable la vida en societat. Hi ha moments que et miren estranyats perquè no estan acostumats a l'agraïment per accions habituals i lògiques. Més aviat és la crítica la que es fa present en moltes situacions.

També hem de ser crítics i fer notar allò que considerem que no s'ha fet bé. Una cosa no treu l'altra. La crítica, si és constructiva, també ajuda a millorar el funcionament del sistema. El que no es pot fer és acabar insultant, i això passa massa sovint.

Si som capaços de jugar amb la crítica i l'agraïment, segur que ajudarem que l'ambient sigui millor, i potser fins i tot que aquells menys avesats a agrair els serveis i atencions, agafin el costum de fer-ho. No costa res i és un estímul per a tothom per esforçar-se encara més a fer millor la seva feina.

Els petits detalls a la nostra vida són els que fan més agradable la convivència. I viure feliç i agraït amb els que t'envolten és la millor manera de suportar tot el que ens cau a sobre. Avui el món està molt esvalotat i hi ha notícies força alarmants. Hi ha un seguit de dirigents mundials amb molt poder que ens poden complicar l'existència. Nosaltres hi podem fer molt poca cosa, però al voltant nostre sí que hi tenim un paper a jugar i hem de ser capaços de fer feliços els que tenen tractes amb nosaltres. No és tan difícil.

Comença el nou sistema de recollida de la brossa

Avui es posa en marxa la recollida selectiva a tota la vila. Es posa en marxa amb un mutis, perquè precisament avui no es passa a recollir cap fracció. El nou model de recollida de la brossa redueix els dies de la setmana que és operatiu i aplica el sistema porta a porta a tota la població. El debat ha estat intents, o potser seria millor dir que les crítiques han estat presents a totes les xarxes socials, amb més o menys arguments.

No tothom veu bé el sistema porta a porta, bàsicament perquè et determina quin dia de la setmana pots treure l'orgànic, el plàstic o el paper, i t'obliga a guardar a casa allò que no toca. Haig de dir que la nostra casa està situada en la part del municipi que fa anys que es realitza aquest sistema, i que ens ha funcionat molt bé. També entenc que no tothom viu en una planta baixa i que l'extracció i recollida dels bujols en unes hores concretes pot ser un inconvenient.

Però una cosa és discrepar d'un sistema i l'altre posar-t'hi d'esquena i comportar-te com un energumen. L'altre dia ho comentava en una tertúlia radiofònica. Si tothom tingués clar que es fa necessari reciclar i al mateix temps tingués la voluntat de contribuir positivament en la tasca de la recollida de la brossa, no hi hauria els problemes que probablement observarem aviat.

Em varen agradar les paraules del regidor del PP a la ràdio. Ell no està d'acord amb el sistema porta a porta, sobretot a la zona de més densitat de població i edificis alts. Malgrat això demanava que tothom intentés col·laborar perquè la recollida fos un èxit, en benefici de tots. No tothom pensa igual, i hi ha qui facis el que facis, no hi estarà d'acord. De persones insolidàries i d'incíviques sempre n'hi haurà. 

Confiem que la majoria estigui a favor de fer-ho bé, encara que preferís un altre sistema. Es tracta de millorar el percentatge de reciclatge. I si tothom col·labora també podrem anar veient què és el que no acaba de funcionar i com es pot millorar. Cremant-ho tot mai resoldrem res. Ens hi podem asseure, però sempre amb l'ànim constructiu. 

L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

El finançament dels ajuntaments?

Ara que el tema del nou model de finançament de les autonomies està a les primeres pàgines dels diaris, permeteu-me que insisteixi una vegada més en la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments.

És una llàstima i al mateix un greu problema que la qüestió del finançament de les administracions de l'Estat espanyol estigui encallat des de fa tants anys, tot i que se'n parli de manera continuada. Un mal finançament provoca manca d'inversions i pèrdues d'oportunitats. Si no hi ha diners no es pot invertir i sense inversió el municipi, l'autonomia, el país, no avancen.

No entraré a valorar el model de finançament que ha presentat el govern espanyol ni les reaccions dels diferents partits polítics perquè entenc que es tracta més d'una lluita entre partits que no pas un treball per millorar el model i posar-ho en pràctica. Només deixeu-me dir que tots tenen part de raó, i el que caldria és asseure's seriosament a trobar la manera de posar en marxa un sistema de finançament just i d'acord amb la realitat actual.

Com deia, però, al començament, em preocupa molt el mal finançament de l'administració local. Segurament que hauríem d'analitzar altres elements tant o més importants, com podria ser la capacitat de gestió dels seus dirigents polítics, la formació contínua dels seus treballadors i la dimensió de la majoria dels municipis i els seus òrgans de gestió. Això és un tema molt delicat, que toca moltes fibres i que sempre que s'ha intentat fer alguna proposta, algú n'ha sortit escaldat.

L'administració local, la més propera al ciutadà, té un seguit de reptes i ha de donar la cara a moltes necessitats que no estan prou finançades i, per tant, queden sense satisfer, algunes de les quals són realment greus. Abans s'han instal·lat entrebancs i malfiances que no pas recursos per gestionar el municipi. És cert que en el cas de la Diputació de Barcelona s'ofereix un bon assessorament i també aportació econòmica, però no és suficient. Cal analitzar a fons quines són les competències municipals, també aquells conceptes que sense estar regulats a la pràctica esdevenen competència local, i quantificar-ne el cost, per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front.

L'espai que dedico al meu post diari és insuficient per tractar a fons un tema que és capital i que caldria abordar d'una vegada. Proposo un debat al respecte, amb professionals i experts en el tema, per il·lustrar-ho i fer-ho entenedor a la ciutadania que, finalment, són els perjudicats directes d'aquesta anomalia.

Estimulem la nostra sensibilitat

Avui he tingut ganes d'escoltar, després de molt temps, l'obra Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi. És una meravella! Segur que la coneixeu, i si no és així, us recomano que hi dediqueu l'hora i mitja que pot durar. Estic segur que us encantarà.

Quan m'emociono escoltant segons quina peça musical penso que si hi dediquéssim més temps, el món potser aniria d'una altra manera. Desenvolupar la sensibilitat ajuda a veure diferent les coses, també les altres persones, i potser això és el que més falta ens fa.

Una bona part del temps que dediquem a llegir els comentaris de les xarxes, i ja no dic a escriure-hi segons què, el podríem destinar a escoltar música. Jo escolliria música clàssica, que és la que em motiva més, però hi ha molts estils musicals capaços d'engrescar a uns o als altres. N'hi ha per a tothom. Per què no ens ho proposem?

Ara que més aviat el que s'estila és la crítica fàcil, però sobretot l'insult, seria el millor moment per posar-ho en pràctica. Hi ha moltes persones que es dediquen professionalment a la música. Hi dediquen moltes hores, d'aprenentatge i assaig. El resultat el podem constatar si assistim a un concert, o el baixem per Internet.

I insisteixo en el tema de la sensibilitat. Probablement, la manca de sensibilitat és l'esca del pecat de molts mals que podem presenciar al voltant nostre. Des de l'actitud a l'hora de celebrar una tradició, que se'ns escapa de les mans, fins a l'extrem de provocar una guerra, per no parlar de genocidi.

En els petits detalls es demostra com és una persona i endevines com actuarà davant de qualsevol circumstància. Hem de confiar més en els altres, però sobretot respectar-los. I ho deixo aquí, animant-vos a posar el disc, o a comprar les entrades per al pròxim concert!

Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

Gaudir del diari

Fa massa temps que enyoro aquell temps en què llegir el diari era una delícia. Gaudies d'asseure't a l'estudi i fullejar el diari. Llavors no hi havia la premsa digital, que és la que ara predomina. Articles interessants  d'on sempre n'aprenies alguna cosa. No vull dir que això hagi desaparegut del tot. Seria injust de la meva part, però costa trobar bons articulistes sobre temes interessants, treballats i ben explicats.

Em comporto una mica com la gent gran, que ja en formo part, que troben que abans les coses funcionaven millor. No és així. Hem millorat en moltes coses, però segurament que no hem aprofitat els avenços per treure'n millor profit. 

Mentiria si digués que en algun racó o altre de la premsa que llegeixo no hi ha cap cosa interessant. I probablement ho hauríem de fer constar i agrair-ho, perquè no tot sigui negatiu, però en necessito més. Què està passant?

La informació internacional, i també la més propera, ens arriba a l'instant, fins i tot a través de diaris de poca volada o amb recursos escassos, i probablement fa que els articles de fons, aquells que no són de rigorosa actualitat quedin amagats. Potser, fins i tot, es deixen d'escriure i publicar, perquè ja no interessen. Si ens informen que Trump ha segrestat Maduro poques hores després que hagi succeït, per què ens ha d'interessar llegir un article sobre l'històric comportament dels EUA al continent americà?

Estic convençut que la formació dels periodistes avui és millor que abans, però per què no es veu reflectit als diaris? Tenim un problema de titulars. Jo ho porto molt malament. Avui cal redactar uns titulars que cridin l'atenció, encara que tinguin poc a veure amb el contingut real de l'article. 

I les xarxes socials, que tampoc hi ajuden. No podem menystenir-les, però hem de ser capaços de valorar-les a la distància, procurant contrastar tot allò que hi veiem, abans de no creure'ns-ho cegament.

Fa temps que no gaudeixo de la lectura del diari, tot i que en soc subscriptor i el consulto diàriament. Necessito un secret que em faci recuperar les ganes de llegir-lo i passar-m'ho bé. Algú m'hi pot ajudar?

Un futur amb valors

L'entrevista del diari ARA a la Maria Anglada, jugadora d'hoquei sobre patins del CP Voltregà, m'ha recordat uns anys que em desplaçava des de Vic a Sant Hipòlit de Voltregà, en bicicleta, per assistir als partits d'hoquei. El Vic jugava en categories inferiors, com passa ara, però el Voltregà passava pels millors moments de la seva història, amb grans figures d'aquest esport.

Certament, el cas del CP Voltregà és ben curiós. No és habitual que poblacions petites tinguin equips potents, fins i tot en esports tan nostrats com és l'hoquei sobre patins. L'explicació la trobaves en l'interès del seu mecenes i protector. El Club Patí Voltregà va néixer l'1 de novembre de 1955 per obra de Victoriano Oliveras de la Riva. La seva família tenia una fàbrica de filatura a la Gleva.

El senyor Oliveras era un amant de l'esport i es va obsessionar a crear un equip d'hoquei sobre patins a la població on es va vincular, Sant Hipòlit de Voltregà. Els anys setanta del segle passat varen ser els reeixits, aconseguint molts títols. L'època que jo em vaig afeccionar a l'hoquei i que m'hi desplaçava amb la bicicleta, una eina que també vaig estimar durant molts anys.

En aquells moments els equips en gairebé tots els esports eren masculins. Desconec si les noies, en aquella època a què em refereixo, ja practicaven aquest esport. Anys més tard el Vic va pujar de categoria i, sense assolir els èxits del CP Voltregà, també va donar moltes satisfaccions als seus aficionats. La seva pista era al costat del riu Mèder, al parc Balmes.

A l'entrevista, la Maria Anglada comenta l'excepcionalitat del seu municipi on es diu que la canalla aprèn abans a patinar que a caminar, o que patina amb bolquers. Una entrevista que deixa entreveure un seguit de valors que avui trobem a faltar. La responsabilitat, l'esforç, l'honestedat... Deixa de practicar l'esport com a professional perquè no pot rendir al cent per cent, prioritzant els seus estudis de medecina.

És bo aturar-se en detalls com aquesta entrevista per adonar-nos que no està tot perdut. Que les males arts es fan notar molt, però que encara hi ha joves amb molts valors. Tenim futur!

Naps i cols, i poesia

Arriba la nit de naps i cols i el jovent es prepara per celebrar la tradició d'Arenys, a la nit màgica dels reis d'Orient. Mentre els Reis Mags reparteixen regals a les famílies, els joves es dediquen a penjar naps als balcons de les noies, i aquestes cols als nois, acompanyats de poemes picants. Bé, això és el que marca la tradició, i que s'acompanya amb la penjada de pancartes per la vila, amb to satíric, normalment contra el govern de torn.

L'endemà al matí sempre hi ha sorpreses, però també algun disgust, ja que no sempre tothom es comporta de manera civilitzada i hi ha algú que confon les sàtires amb el vandalisme. De fet, no és gaire més diferent del que passa a la vida diària a les nostres poblacions, on hi ha qui sap conviure respectant els altres i qui no ha après com comportar-se en societat.

M'agradaria que aquesta tradició, que no cal perdre, anés acompanyada de l'enginy i la creativitat. És bo que ens esforcem a ser positius i creatius. A veure qui és més enginyós, a l'hora d'escriure els poemes, redactar les pancartes i ornamentar els carrers i places, sense haver de malmetre res ni ofendre a ningú. Es tracta de tenir bon gust, sense necessitat de molestar, més enllà d'aquelles bromes que potser a algú li pot costar  d'acceptar, però que quan tens un càrrec públic saps que un dia o altre cauran. 

Des de fa vint-i-cinc anys, els joves es troben per sopar plegats abans de començar la gresca, perquè és la millor manera de mantenir de manera conjunta la tradició, marcant les regles i gaudint-ne. Sobretot, gaudint-ne. 

Avui potser passaran una mica de fred i caldrà que vagin ben abrigats. Sabrem com s'ho han fet per proveir-se dels naps i les cols, sense que els nostres pagesos en rebin les conseqüències. Arrancar naps amb temperatures properes als zero graus no és el més confortable. 

Que passeu una bona nit de Reis, i que aquests us portin molts regals. I si cau algun nap o col, que el poema sigui ben original!

Un dia gris, esperant la neu

Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.

Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.

A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.

El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.

És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional? 

No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.

EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Comentaris que ofenen

Avui he llegit un comentari a les xarxes socials que m'ha dolgut. El reprodueixo: "no conozco nadie que de forma altruista se presente para político". Si el comentari me l'hagués fet a mi, de paraula o en privat, li hauria rebatut, però a les xarxes socials no ho faig. Estan plenes de comentaris i afirmacions sense cap mena d'argument. Molta gent parla per parlar, i així va el món.

La frase formava part d'un intercanvi d'opinions contràries a la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa porta a porta a tot el municipi d'Arenys de Mar. Com ja he dit moltes vegades, podem estar o no d'acord amb el sistema, però no podem oblidar que hi ha gent que no es comporta cívicament i facis el que facis, ho continuaran fent malament. Aquesta manca de compromís ens provoca tants problemes i disgustos.

Hi ha polítics corruptes, com també hi ha ciutadans corruptes. Hi ha, però moltes persones que assumeixen responsabilitats polítiques, de bona fe, amb esperit de servei i ganes de fer avançar la ciutat, el país i el món. Si tothom pensés com el personatge que s'ha expressat d'aquesta manera a les xarxes socials, el món encara aniria pitjor. 

M'agradaria tenir l'oportunitat de parlar tranquil·lament amb aquesta persona i que m'expliqués quants polítics coneix. Potser es tracta d'una persona que no es relaciona amb ningú de bona fe. Potser el seu ambient és tan desgraciat que se l'ha de compadir. O potser només parla per parlar sense cap mica de coneixement de res. I em sap greu perquè a continuació, a la xarxa, apareixen més comentaris de persones que no tenen la dignitat de posar en dubte el que acaba d'expressar el meu personatge escollit.

A Arenys de Mar, a Catalunya, a Espanya i al món hi ha moltes persones que han decidit dedicar bona part del seu temps als altres. Sigui en el camp de la política o de les entitats del tercer sector, en la medicina o en el desenvolupament de la seva professió i formació. A aquestes persones els hem d'agrair la seva predisposició, i deixar d'escoltar segons quins comentaris d'altres personatges que no es mereixen la nostra atenció.

Qüestió de gustos

Diuen que contra gustos no hi ha res escrit. Doncs, no ens discutirem sobre gust o mal gust, però sí que el tema dona per a molts comentaris. La celebració del Cap d'Any arreu del món té com a protagonista els focs d'artifici, amb la incorporació, els darrers anys, dels drons. Te n'adones tot fent una repassada a tot el que celebren els diferents països a mesura que van arribant a les dotze de la nit. L'endemà també són notícia els accidents provocats pel foc. Unes tragèdies, com la de Suïssa, que es podrien evitar si la gent es comportés correctament i les autoritats governamentals fessin la seva feina.

Desconec què passa a altres països, però pel que fa a Espanya, a través dels diferents canals televisius, la celebració resulta molt llastimosa. M'imagino que no tothom pensa com jo i que hi ha una gran majoria de persones que gaudeixen dels espectacles i comentaris, per no parlar de les indumentàries, dels presentadors i conductors de les campanades. Estic molt d'acord amb qui, en cas de trobar-se entre amics, improvisen un toc de campanes amb la televisió apagada, o aprofiten per sortir a la plaça, si el seu ajuntament organitza la festa.

M'agradaria que algú m'expliqués què ha canviat en els darrers vint anys, per posar una xifra, la celebració televisiva de les campanades de Cap d'Any. O encara millor, si no creieu que cada vegada és més deplorable i de mal gust. Deixant de banda aquells canals privats que mai han tingut present el concepte de qualitat, tampoc els canals públics han millorat el panorama. 

Tot plegat, doncs, t'anima a mantenir tancada la televisió i organitzar-te la vida al teu aire. Pot ser que sigui qüestió de gust, o directament de manca de respecte a un mateix. Contemplar segons què i facilitar que any rere any es repeteixi l'espectacle és una demostració clara del nivell de qualitat de la nostra societat. Llavors ens queixem de tot, però som els primers d'acontentar-nos amb qualsevol cosa i riure les gracietes de gent sense un mínim de decòrum. 

Espero i desitjo que a partir de demà sapiguem fer millor les coses i gaudim d'un any nou més interessant i beneficiós per a tothom. Si hi parem a pensar, segur que sabrem rectificar. I a veure si treballem una mica més la inventiva i la creativitat.