Reivindicar el teu barri

Fa uns dies vàrem poder veure la importància que pot tenir un gest fet per una persona reconeguda i que, d'alguna manera, està servint d'exemple i model de molts joves. Em refereixo al jove jugador de futbol del Barça, que ha valorat ser d'un barri de Mataró, Rocafonda, molt desprestigiat, i que gairebé ningú hi voldria viure. En aquests casos, el més fàcil és marxar-ne a la primera que pots, i deixar-lo per impossible.

Lamine Yamal ha parlat del seu barri i l'ha reivindicat. I això és el millor que es pot fer de l'entorn on t'ha vist néixer o créixer. Defensar allò que et pertany, amb tots els seus defectes i inconvenients, però que és el que has vist i segur que en guardes bons records. Mai res és totalment negatiu, per malament que estigui la situació i el lloc.

Tots podem fer aquest exercici de parlar en positiu, encara que ho acompanyis d'instàncies als nostres dirigents perquè hi inverteixin i ho millorin. La diferència està, però, si qui ho fa té un reconeixement públic, del tipus que sigui. En aquest cas es tracta d'un jove talent del futbol que està fent meravelles i aconseguint que molts joves, i no tan joves, gaudeixin d'un esport, d'un club, d'un país. I tot això gràcies a una persona que col·locaríem al sac dels més desprestigiats, de les famílies migrants, amb el que això significa.

No sabem fins on arribarà la jove estrella del futbol. Confiem que no sigui un èxit efímer, com ha passat altres vegades. En tot cas, però, mai li podrem agrair prou el seu gest. Sobretot les persones que viuen al barri de Rocafonda, però també totes aquelles que fàcilment li hem penjat l'etiqueta de lloc infernal on no cal anar.

Encara que no segueixo gaire els partits de futbol, sí que he pogut veure, a través de les xarxes socials, algun gest d'en Lamine, que et fa entendre per què ha actuat d'aquesta manera. No és un simple gest, sinó una manera de ser i de viure que fa feliç als que té al seu voltant. Ens hem de felicitar d'haver-lo conegut i tingut ben a prop, i sobretot, de la lliçó apresa d'empatia i orgull de pertinença. 

La confiança és bàsica

Sovint parlem de desconfiança, sobretot quan tractem de política, dels nostres governants, que ens representen a les institucions fruit d'un resultat electoral. Llavors parlem de desafecció probablement degut a aquesta manca de confiança. Acostumem a rebre moltes promeses, en campanya electoral, però també a l'inici de les legislatures o mandats, i a vegades costa veure els resultats. No sempre és per desídia, ja que governar no és fàcil, però acostuma a passar que un s'engresca i intenta convèncer els altres prometen coses que d'entrada ja saben que no s'aconseguiran.

Però la confiança no només l'hem de buscar i aconseguir en la política. La confiança l'hem de provocar a tot arreu on ens movem. Una família no pot reeixir si no hi ha confiança mútua entre tots els seus membres. Cal ser transparents, no enganyar i demostrar que allò que es predica es compleix, o si més no, s'intenta. 

I també a la feina, entre caps i subordinats, però també entre col·legues. I en el lleure, al club esportiu, o la societat cultural on ens movem. Malfiar de l'altre no porta enlloc. Necessitem confiar entre nosaltres per aconseguir allò que pretenem, encara que només es tracti de passar bé l'estona.

Quan es perd la confiança haurem de replantejar com continuem. No podem fer com si no passés res. Hem de mirar què ha fallat i com ho podem resoldre. Hem d'esforçar-nos a recuperar aquest valor tan preuat, imprescindible per continuar junts. Però si arribem a la conclusió que allò no té remei, que per més que vulguem rectificar no aconseguirem mai més confiar en l'altre, s'han de prendre decisions. 

En política hi ha la dimissió, en el cas dels dirigents, donar-se de baixa, els militants, o canviar el vot, els simpatitzants. Al lleure, ens pot resultar més complicat, però segur que trobarem alternatives. I a la família, aquí tenim un problema. A la nostra societat la família actua d'eix vertebrador de la nostra existència, si no per a tothom, sí per a la gran majoria. Desconfiar dels nostres pot ser traumàtic, i trencar amb ells, molt dolorós. Potser aquí haurem d'arremangar-nos i trobar la manera de recuperar la confiança. Sense ella, no podrem ser feliços, i sense la felicitat no serem capaços d'encomanar-la als nostres.

Què més cal demostrar?

No tinc res en contra de Dani Alves. No tinc prou coneixement de tot el que va passar el desgraciat dia pel qual se l'ha jutjat i no tinc tampoc prou coneixements jurídics per valorar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l'ha absolt, però haig de dir que la seva decisió crea inseguretat jurídica i no crec que ajudi a reduir la xacra que afecta la nostra societat.

Vull pensar que els magistrats del TSJC són conscients del que han sentenciat i que tenen prou arguments jurídics per avalar-ho. Dubto que tinguin arguments morals i socials, però probablement aquests no compten a l'hora de proclamar les sentències, tot i que al nostre país estem molt acostumats a veure coses que no s'expliquen. Decisions de tribunals de justícia que semblen imparcials i molt esbiaixats.

Ens queixem que es posen massa traves perquè les dones que pateixen violència de gènere ho denunciïn. Hem vist comportaments de jutges que no ens han agradat i han ratllat el delicte o si més no han provocat rebuig unànime de la societat. Ara ens trobem amb una sentència que grinyola i deixa, al meu entendre, molt desprotegides les dones davant de violadors i mascles que no saben comportar-se a la vida.

No sé si la víctima presentarà recurs i hi haurà d'intervenir el Tribunal Suprem. Tampoc tinc la certesa que en cas que sigui així, aquest tribunal decideixi canviar la sentència d'uns col·legues. La desconfiança amb els jutges del nostre país és absoluta. Aquesta desconfiança provoca, com he dit al començament, inseguretat jurídica, i això és el pitjor amb què ens podem trobar.

Crec que és hora que els nostres polítics es manifestin en contra d'uns magistrats ancorats a l'extrema dreta, nostàlgics del franquisme i involucionistes. Hi ha prou motius morals i socials per pensar que la violència masclista no pot sortir-se'n tant alegrament, encara que puguin dir que no hi ha prou indicis que ho avalin, tot i reconèixer els fets. O si més no això és el que he entès d'una sentència que crec errònia i perillosa per a la bona convivència.

El mal negoci dels nostres dirigents

Nova incidència a Rodalies. En aquesta ocasió la línia afectada és l'R3, de Barcelona a Puigcerdà. Una línia maleïda, majoritàriament de via única, i que funciona pitjor de quan jo la feia servir, ara fa cinquanta anys. Després llegim les amenaces dels sindicats a convocar noves vagues. Puntualitzem!

Els treballadors i, per tant, els seus representants sindicalistes, tenen tot el dret a anar a la vaga si consideren que els seus drets corren perill. Encara que puguin perjudicar els usuaris, ningú els pot privar d'aquest dret. Dit això, però, han d'estar segurs que hi ha perill de sortir malparats, fruit del traspàs de competències a la Generalitat. Si no és així, estaríem parlant d'un posicionament partidista, totalment polític i contrari als drets dels catalans a gestionar un servei públic tan essencial, i tan mal servit durant anys.

Els usuaris, cansats de patir les incidències diàries del transport ferroviari, comencen a malfiar-se dels sindicats. La incapacitat dels nostres polítics de prendre decisions i mantenir-les, pot provocar un enfrontament innecessari i maliciós entre usuaris i treballadors. En lloc de carregar les culpes als nostres polítics mediocres, no ens confonguem i les carreguem als treballadors de Renfe i Adif, que algun gandul i impresentable hi deu haver, però majoritàriament són excel·lents treballadors, que també pateixen els mals de la infraestructura, la manca d'inversions històrica i la desídia dels nostres polítics. Però que no ens enganyin!

Els catalans desconfiem dels polítics de l'Estat, que mai ens han tractat com mereixíem, i ens han promès moltes coses i mai s'han complert. Ara, però, també desconfiem dels polítics catalans, que s'omplen la boca dient-nos que han pactat no sé què, i a l'hora de la veritat hi renuncien, deixant aquells pactes en paper mullat.

Necessitem un relleu urgent dels nostres polítics, per evitar anar enrere en drets i serveis. Ja no ens queixem que no n'obtenim de nous, sinó que ja patim per no perdre els pocs de què disposàvem.

Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Erradicar l'amiant del nostre entorn

Avui el Parlament de Catalunya ha avalat la tramitació del projecte de llei d'erradicació de l'amiant de Catalunya. Un projecte de llei que va aprovar el govern de la Generalitat a començaments del mes de desembre passat, i que fins avui no s'ha donat el tret de sortida per a la seva tramitació.

La llei regula la retirada de l'amiant de les nostres teulades, baixants d'aigua i revestiments pluvials, amb la intenció que l'any 2032, tal com aconsella la Unió Europea, estigui tot erradicat, començant pels edificis públics que se'ls dona el termini de l'any 2028.

Em consta que hi ha ajuntaments que hi estan treballant, entre ells el de la meva vila, per detectar tots els elements existents, elaborant-ne un cens, amb la col·laboració de la ciutadania. Una col·laboració que és bàsica tenint en compte la limitació d'eines de què disposen per poder-ho identificar.

Arran de la notícia, he fet una ullada al veïnat i m'he adonat que hi ha més amiant del que ens pensem. Si tenim en compte que fa més de vint anys que està prohibida la seva instal·lació, encara hi ha multitud d'edificis, públics i privats, que tenen una antiguitat molt superior i que han mantingut aquests elements fins a la data d'avui.

L'anunci de l'ARA parlava de les sancions als propietaris que no eliminin l'amiant dins del termini fixat. Ja sabem que això crida més l'atenció i anima a llegir els diaris, però és cert que, si no hi ha una amenaça de sancions, ens ho agafem tot molt a la lleugera.

Us animo a fer l'exercici d'observar teulades, baixants i revestiments de la nostra vila, perquè us adoneu de la quantitat que n'hi ha, i que, si la llei s'aprova, haurem de començar a eliminar, no sé si assumint tot el cost que això representa (imagineu-vos teulats que s'hagin de fer de nou), o bé el govern promourà algun tipus d'ajut per fer-ho més lleu i facilitar que tots hi col·laborem, en benefici de tothom.

I encara Rodalies

Avui el nostre Parlament parla de Rodalies. Si tots els esforços per tractar el tema s'haguessin destinat en invertir per millorar la infraestructura i donar bon servei, no estaríem perdent el temps i el podríem dedicar a altres temes també importants. El transport públic ho és d'important i no ha tingut el tracte que es mereixia. Algú pensarà que per desinterès, o potser per incapacitat per liderar un projecte polític de país. 

Els governs successius de la Generalitat ha tingut l'excusa de les competències. És cert que no som lliures i tenim una dependència econòmica i també política de la resta d'Espanya, que mai ens ha correspost com calia, tot i la nostra aportació al finançament de la resta de comunitats. Però la ciutadania no vol més excuses. Cal afrontar la realitat i encarar-se a l'Estat per aconseguir el que és just.

Segurament que ens hauríem d'autoculpar de no haver estat prou exigents. Fa mandra! A casa hi estem molt bé i sortir al carrer a aturar els trens no agrada a gairebé ningú. Els nostres governants, però, tenen altres maneres de plantar cara, que tampoc els ve de gust, però tenen tot el país al darrere. A què esperen?

No he seguit el debat del Parlament. Ja llegiré el resum que en farà la premsa. I no l'he seguit com tampoc no vaig seguir la Comissió parlamentària per sentir les altes representants del PP negar l'Operació Catalunya. N'estem farts de sentir mentides. Tot és un engany i no passa res.

El president Illa s'ha compromès a resoldre d'una vegada els greus problemes de Rodalies, amb el suport del president del govern espanyol. Prenguem-ne nota i ho analitzarem d'aquí a uns mesos, o potser anys. Ho dic perquè no és la primera vegada que ens diuen que s'hi posen, que hi dedicaran no sé quants diners i aquests no arriben.

Perquè amb nosaltres s'hi atreveix tothom. S'hi atreveixen els jutges, els polítics, els sindicats, la policia... Qualsevol intent de pacte de cessió de competències és boicotejat per algú o altre, i nosaltres ens limitem a protestar amb veu baixa, acotant el cap. El nostre mal no té remei. Marxarem d'aquest món sense haver avançat en res.

Sentir-te controlat

Cada vegada estem més controlats, sigui perquè nosaltres mateixos donem pistes, com perquè el sistema ens detecta. Els pagaments amb targeta, que són tan habituals, deixen un rastre que no pots dissimular. La prohibició de pagar factures en efectiu hi ajuda, però la comoditat de no haver de pensar a tenir diners a la cartera també és important.

Res no és casual i si et bellugues per internet saben el que fas. Si has llegit un anunci, t'insisteixen sobre aquell producte. Si has mirat una pel·lícula, et demanen si t'ha agradat i t'aconsellen altres films que poden ser del teu interès.

I les empreses estan atentes per saber quan i com han d'insistir en la publicitat perquè caiguis a la seva trampa. No cal pensar en els anuncis fraudulents que volen estafar-te. Només tenint en compte la propaganda comercial ja en tens prou per sentir-te bombardejat i distret tot el dia.

Suposo que, si mireu la televisió, us haureu fixat que ara més que mai surten anuncis, en català, del BBVA, per convèncer-te que fer pinya és la millor solució per millorar i créixer, per obtenir els màxims beneficis. Ho fan ara que estan pendents de la decisió de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre l'OPA al Banc de Sabadell.

Pensar que podem alliberar-nos de la publicitat, de la insistència de les empreses perquè compris els seus productes no té cap mena de sentit. El més important, però, és ser-ne conscient. Ser capaç de sospesar tot allò que t'arriba, tant si t'agrada com no, i a partir d'aquí analitzar què és el que més et convé. Què necessites i quin ús en faràs.

No ens podem angoixar per sentir-nos espiats, però sí que ho hem de tenir en compte i, si fa el cas, tancar tot allò que no necessitem i que només és una finestra oberta a la xafarderia.

Creure en la participació

La primera pregunta que ens hauríem de fer és què entenem per participació. Si us hi fixeu, sempre que es parla d'un acte públic es comenta el grau de participació entès com a nombre de persones que hi han assistit, al marge de si la seva actitud ha estat més o menys passiva. En un espectacle, cultural o esportiu, hi ha participants que formen part del públic i d'altres que actuen, els jugadors o els artistes. Sovint el concepte de participació no va més enllà. 

Quan parlem de democràcia participativa hem d'entendre que volem una mica més que l'assistència passiva a un esdeveniment. Ens hi referim quan tenim la voluntat que els assistents o les persones que puguin quedar afectades per unes decisions polítiques, hi puguin dir la seva i s'estableixi un mecanisme per tenir-ho en compte. Acostuma a passar que tot acaba en unes votacions i no és ben bé això.

Tot i que ha passat una mica de moda, hi va haver un temps que les nostres institucions varen treballar sistemes de participació en la política que no han acabat de quallar, sigui perquè participar porta la seva feina, o perquè no acaba d'interessar els polítics que han estat escollits en unes eleccions dins del marc de la democràcia representativa, amb el protagonisme clau dels partits polítics.

Es va fer popular l'organització dels pressupostos participatius, sota la base que el Pressupost és la llei més important que s'aprova anualment en una institució, sigui un Parlament o un Ple municipal, i d'aquesta manera es pretenia donar valor a l'opinió de la ciutadania en un tema transcendent. 

Aquí no puc desenvolupar gaire el tema, que donaria per un llarg debat. Les persones que ho han seguit sabran quines són les dificultats per portar-ho a terme, els resultats obtinguts i una mica la decepció de molts participants. La conclusió podria ser la xocolata del lloro.

Hi ha altres maneres de participar en la política local i no se'n fa ús. Bàsicament perquè no interessa. Perquè molts pensen que ja hi ha un procés participatiu cada quatre anys per decidir qui ha de governar, i qui ha de prendre totes les decisions. És una llàstima que no s'avanci en la metodologia participativa, encara que es respectin els principis de la nostra democràcia, que és, com he comentat abans, de caràcter representatiu. 

El que més em dol és que es falsegi la realitat i que s'aprovin reglaments amb un paràgraf inicial on s'especifica que s'ha realitzat un procés de participació i transparència, com marca la llei vigent, però és totalment un tràmit gairebé ocult, sense possibilitat de dir-hi la seva. Al nostre municipi, per donar un detall final, ni tan sols es convoca l'Audiència Pública, encara que el Reglament Orgànic Municipal la fixi com d'obligat compliment.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

Por a una guerra?

Avui, quan llegia la notícia que el govern francès enviarà a les famílies un manual de supervivència per preparar-se davant la possibilitat de l'esclat d'una guerra, em preguntava si era realment això el que a mi em preocupava. És evident que pensar en una guerra et posa la pell de gallina. Sortosament, no n'hem viscut cap, cosa que no podrien dir els nostres pares, però hem vist prou exemples per a imaginar la tragèdia i el dolor que s'escampa.

No sé si aquesta tercera guerra mundial serà una realitat, Déu no ho vulgui, però sí que hi ha uns fets que estan succeint que sembla que no ens preocupin prou. Els nostres drets, la nostra llibertat, tot allò que hem aconseguit al llarg dels anys, amb prou dificultats, està en perill amb l'arribada d'uns dirigents polítics, arreu del món, amb el cas extrem, per la potència a qui representa, de Trump, en el seu retorn a la presidència dels EUA. 

A vegades em fa l'efecte que ens ho agafem massa de broma, i no ens adonem de la cruesa de les seves decisions, algunes de les quals han estat aturades, però sense la certesa que no aconsegueixi dur-les a terme.

No repetiré totes les actuacions que ha iniciat, perquè són prou conegudes i cada dia en tenim de noves, però sí que m'agradaria pensar que els europeus, pensant en casa nostra, serem capaços d'obrir els ulls i rectificar tot allò que no hem fet bé i que ens ha apartat del camí correcte per avançar conjuntament i amb decisió, per ser forts, no des del punt de vist militar, sinó econòmicament, socialment i solidàriament.

Les culpes ens les hem de repartir entre tots. Ningú pot llençar la primera pedra. Així i tot, hi ha un tema que ja n'he parlat alguna vegada, i és el greu error de l'obligatorietat d'haver d'aprovar per unanimitat els grans acords de la Unió Europea. Des de fa un temps hi ha uns estats que només posen bastons a les rodes. Hauríem de poder prescindir-ne i evitar que ens aturin les normes que ens han de salvar d'aquesta crisi mundial. 

La guerra és un infern que hem de poder evitar, però no ens acontentem en viure tot perdent els principis democràtics que ens fan lliures.

Més sobre la reincidència

Arran d'una notícia del diari ARA sobre el canvi d'emplaçament dels furts, atesa la intensificació de la tasca de la policia catalana a l'aeroport del Prat de Llobregat, voldria insistir amb el problema de la reincidència i de com comprovem que alegrament els mateixos de sempre continuen delinquint sense que passi res més que la detenció momentània, simplement per fer constar que ha comès un altre delicte, i tornar al carrer fins a l'ocasió següent. Entretant les víctimes dels furts van augmentant i aguantat la situació sense poder fer-hi res.

Com a tall d'exemple transcric literalment el que es diu a la notícia i a veure què m'hi dieu:

«Els Mossos van aconseguir identificar els lladres, i un d'ells és un vell conegut de la policia. És un home de 48 anys que és considerat el top 1 de furtadors de l'aeroport. De fet, els jutjats li van imposar la primera ordre d'allunyament de la infraestructura (actualment n'hi ha una cinquantena de vigents) per tots els antecedents que acumulava al Prat. Aquest multireincident suma 96 detencions a Catalunya, i 34 han sigut a l'aeroport. L'han identificat 500 vegades, i 440 han sigut al Prat. També l'han denunciat 152 cops per fets delictius, i 50 els hauria comès a la infraestructura aeroportuària.»

Jo puc entendre a la nostra síndica de greuges, gran defensora de les mesures alternatives a la presó. Estic segur que tancar una persona a la presó no és una bona solució, però és evident que permetent que aquests delinqüents no parin de delinquir i no els passi res, amb el perjudici a la resta de persones, tampoc no crec que sigui gaire bo. Què es pot fer? 

Una cosa tinc molt clara: no podem permetre que la bona gent, les persones que actuen correctament, que són la majoria, estiguin a mercè dels delinqüents i incívics i que la llei no les empari. Això ho podem fer extensiu a molts camps. Per què hem de permetre que la gent «normal» visqui amb por pel que els pot passar? Si no trobem una solució que eviti o, com a mínim, redueixi la reincidència, tindrem un greu problema a la societat, que anirà a més.

Conversa de sords

O diàleg de sords, que és el que en castellà ens havien ensenyat a dir: "diálogo de besugos". Doncs això és com hauríem de definir el que passa al Congrés de Diputats de Madrid amb les intervencions dels diferents dirigents polítics. Uns pregunten una cosa i els altres responen el que volen, encara que no tingui res a veure amb la qüestió.

Això passava aquest matí en sessió parlamentària i llavors volen que la gent els escolti, els aplaudeixi i els acabi votant. El president del govern defensant-se atacant i no responent la pregunta que li fan, o el representant d'ERC aprofitant l'avinentesa per atacar els seus enemics, Junts, sense importar-li gens el que li pogués respondre el president del govern espanyol, que també ha marxat d'estudis.

Aquest és el panorama mentre una bona part de la població està passant penúries de tota mena. Aquest és l'exemple que ens donen els nostres polítics, que no responen el que se'ls demanen, ni solucionen els principals problemes de la ciutadania. Perquè no en saben més o potser perquè ni tan sols els interessa.

La veritat és que se m'ha posat malament l'esmorzar. Per vergonya. I és una llàstima perquè us haig de dir que hi ha gent que es fica a la política perquè té realment ganes de resoldre els temes que preocupen a la ciutadania. Que ho fa de cor, amb ganes de treballar i no pas d'enriquir-se o tenir un sou que li permeti viure tranquil. I aquestes persones honestes les posem al mateix sac, perquè el que es veu és el pitjor de tot.

El president del govern més progressista de la història no s'adona que la gran inversió en l'AVE és vergonyosa tenint en compte com funciona el transport públic adreçat a la majoria treballadora. Queda tranquil manifestant que entén la preocupació i neguit dels afectats pel desastre de Rodalies, però ho diu ara després de no sé quants anys governant. Ara que necessita els vots dels catalans, que són els més afectats pel mal funcionament i la manca d'inversió pública per part de l'Estat. 

Llavors que no es queixin que vinguin uns populistes, xenòfobs i feixistes que enganyant a la gent els prenguin els escons dels parlaments. Si no resolen els problemes val més que es quedin a casa.

L'estètica també és important

En alguna ocasió he parlat de la lletjor de les nostres façanes per culpa del cablejat de les companyies elèctriques i de telefonia, que cada vegada ens empastifen més la cara, amb més i més cables que, quan deixen de ser operatius, mai es retiren. Hi ha una contradicció flagrant amb els drets dels propietaris dels edificis que no poden fer res per evitar que els cusin la façana, sense cap mirament i, fins i tot, s'hagin de fer càrrec del cost de retirar temporalment fanals públics, quan han de rehabilitar l'edifici.

Tenint en compte que qualsevol decisió comporta un cost que, o bé assumeix el vilatà directament, o se'n fa càrrec l'ajuntament, que també paguem tots, i que en cap cas és a càrrec de les companyies ocupants, cal planificar bé com es pot endreçar els nostres carrers amb el mínim cost possible.

Avui llegia la notícia del Capgròs en què s'informava que l'Ajuntament de Mataró vol posar remei a tal desmanec i que per això es posarà en contacte amb les companyies i estudiaran la manera de soterrar les línies, per evitar que passin per les façanes de les cases. Tant de bo el nostre ajuntament en prengués nota i es posés també a estudiar què pot fer per millorar l'estètica dels nostres carrers i places.

Entenc que la primera cosa que caldria és preveure el soterrament del cablejat, començant per aquells carrers que s'aixequen per urbanitzar-los. És una manera d'aprofitar l'avinentesa i minorar-ne el cost. Paral·lelament, caldrà analitzar com es compensa al vilatà la despesa que li pot suposar modificar l'entrada de corrent o línia telefònica des de sota. Alguns, quan hem fet obra, amb tota la innocència del món, ja han previst la doble entrada per si en algun moment el nostre ajuntament decidís fer el pas. Per això, seria bo que, en l'obra nova, s'exigís la doble entrada en previsió d'un canvi en el futur.

Segurament que hi haurà algú que pensarà que no cal tant d'enrenou només per l'estètica. Jo no penso el mateix. Tinc simpatia amb els pobles que han vetllat per embellir els seus carrers i places, i eliminar el cablejat de les façanes és un primer pas important. 

Des d'aquí, doncs, la meva sol·licitud perquè l'equip de govern de la meva vila ho tingui en compte i ens sorprengui amb alguna notícia que ens alegri el dia. 

L'Agència Tributària ens investiga

M'ha cridat l'atenció la notícia que deia que l'Agència Tributària posarà el punt de mira a aquelles persones que tenen un nivell de vida superior al que declaren. Suposo que tenen la manera de conèixer quin és el nivell de vida d'una persona al marge del que declara anualment. Probablement, qui vulgui realment defraudar ja sabrà com dissimular tot el que té perquè no se li descobreixi fàcilment. Algú altre, però, potser no serà tan caut i se li veurà la trampa.

Estic d'acord que en una societat on tots hem de contribuir a tirar el país endavant, les nostres autoritats vetllin perquè ningú es passi de llest i en paguem els plats trencats la resta. El problema, però, és el de sempre. Els grans defraudadors continuen escaquejant-se i acostumen a rebre els petits defraudadors.

Quan veus que el rei emèrit ha pogut defraudar i no li ha passat res, et fa molta ràbia que petits estafadors siguin presa fàcil, o encara pitjor, que la resta de ciutadans que declarem tots els nostres ingressos, estiguem pagant més del que caldria per compensar els ingressos que l'Estat deixa de percebre.

Cada any, quan toca preparar la declaració de la renda, estic molt tranquil perquè, de fet, saben tot el que rebo i gasto i ni caldria declarar-ho. Ja ho tenen tot! A la vegada, però, m'emprenya saber que hi ha grans fortunes que tenen la manera d'evitar de pagar allò que els correspondria. 

Avui era tota una declaració d'intencions. La llàstima és que no sabrem mai el resultat obtingut. Creieu que ens diran a qui han enxampat estafant a Hisenda? Els grans estafadors ja sabem qui són, i també sabem que ho continuaran fent sense rebre cap càstig. 

Per cert, sense voler defensar els polítics corruptes, que no ho són tots, caldria tenir en compte que la majoria de la gent si no defrauda més és perquè no pot.

Ser puntuals, ser respectuosos!

No acostumo a parlar de futbol en aquest espai perquè no hi entenc, però també perquè ja se'n parla prou arreu. De totes maneres això no vol dir que no llegeixi notícies sobre esports, i futbol concretament, i que segueixi de lluny les competicions, amb les meves simpaties, que no fanatismes.

Avui llegia que l'entrenador del Barça castiga els jugadors impuntuals amb la suplència. Ho he trobat interessant i m'ha donat peu a parlar precisament de la puntualitat, que no és un do natural de la gent del nostre país, sobretot en els serveis públics, però no només. A la meva vila, quan s'organitzen actes públics es parla dels cinc minuts de cortesia, i amb aquesta excusa es comença tard. A mi em fa molta ràbia perquè ho considero una manca de respecte a les persones que tenen el costum de ser puntuals a les cites.

Hi ha persones que tenen per costum arribar tard a les reunions o els actes programats, i obtenen el premi d'aquesta falsa cortesia. Els que tenim la mania de la puntualitat, ens volen acostumar a esperar, la qual cosa és un càstig immerescut.

Sempre que he organitzat algun acte he exigit començar a l'hora convinguda, i si no depèn de mi i només soc un col·laborador, no deixo de protestar i mostrar la meva disconformitat. La pregunta que faig és per què hem d'esperar que arribin els de sempre?

L'excusa que pot haver sorgit algun inconvenient que faci arribar tard a la gent és ben bé només això, una excusa. Si analitzem qui arriba tard als llocs, i és fàcil de veure-ho en una població on ens coneixem gairebé tots, arribarem a la conclusió que sempre són les mateixes persones i, per tant, seria molta coincidència que sempre i només elles tinguessin un motiu per haver arribat a misses dites.

Tant de bo que tothom prengués consciència de l'error dels cinc minuts de cortesia i fóssim més respectuosos amb les persones que són formals i puntuals. El seu temps té massa importància per fer-lo perdre amb una cortesia que no té cap ni peus.

 

De què parlem a Europa?

M'agradaria que les converses i sobretot les negociacions dels dirigents polítics europeus giressin al voltant del creixement econòmic, de l'enfortiment de les relacions dels estats integrants de la Unió, de les reformes necessàries per aconseguir millorar econòmicament, però també socialment, i no pas que estiguin discutint si cal rearmar-se més. 

Accepto que no tinc prou coneixements de tot plegat, i que, per altra banda, també soc contrari a les guerres, els exèrcits i les armes. Ja sé que és molt fàcil posicionar-se d'aquesta manera i no tenir una alternativa clara i real davant d'un conflicte bèl·lic que, sempre, té un fons econòmic. Malgrat això, penso que els nostres dirigents haurien de veure que per més inversió que puguem fer per adquirir nous armaments, la possibilitat de fer front a una guerra que pugui venir de Rússia, frega el ridícul, per la qual cosa entenc que s'ha de prioritzar el diàleg per a la pau i l'entesa entre tots els estats, a incrementar l'estoc d'armes per anar a la guerra.

Puc entendre també que els països que fan frontera amb Rússia no estan d'allò més tranquils. Probablement, tampoc nosaltres ho hem fet fàcil, i sense que serveixi per justificar el president Putin, que no és de fiar, també hem col·laborat a posar-li la por al cos.

Estic seguint, d'alguna manera, el posicionament dels diferents líders polítics espanyols, i és bo subratllar la seva evolució ideològica al llarg dels anys. Els de la meva generació encara recordem el famós referèndum per a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i com ens va enganyar el president socialista, ara ancorat més a la dreta extrema, el senyor Felipe González.

Pedro Sánchez tampoc no està tan lluny del posicionament de la dreta, que no de l'extrema dreta, que ja sabem que són antieuropeus, i molt favorables a les tesis del flamant nou president dels EUA, un bocamoll desestabilitzador que molt probablement no aconseguirà fer gran Amèrica, però sí que ens ho farà passar malament a tots plegats.  

Cara de dolent

Tenim la sensació que la nostra cara ens delata, i per això creiem que els 'dolents' en tenen tota la pinta i que els pots detectar d'una hora lluny. Res més diferent de la realitat. Aquesta observació que pot semblar ridícula o si més no simplista, no deixa de tenir la seva base. Per què jutgem la gent per la seva aparença? No ens queixem sovint que la policia té més tendència a aturar al mig del carrer a una persona que sembla estrangera que a un autòcton? No és que els policies siguin gaire diferents de la resta de mortals. Què faríem nosaltres en la seva situació? 

Però els incívics o els delinqüents no fan cara d'incívics o de delinqüents. Són persones que, com nosaltres, es passegen pels carrers de la nostra vila, entren a les botigues i als bars, i busquen la manera d'entretenir-se com poden. Ens creuem amb ells al carrer i si tinguéssim el costum de saludar-nos, també ho faríem amb ells.

Quan llegeixes una notícia com la que podíem veure avui de la detenció d'unes persones residents a Arenys de Mar, acusades de robar amb violència les càrregues de camions estacionats a l'autopista, penses que probablement has coincidit amb ells en algun lloc de la vila. La seva cara en cap moment t'haurà fet sospitar de la seva actuació, que no es limita a una sola vegada, per un mal moment, sinó que és una pràctica habitual, si més no darrerament. 

La incapacitat de poder saber qui és aquell amb qui ens acabem de trobar pel carrer, només veient-li la cara, també ens allibera de sofriment. Us imagineu poder saber tota la intimitat d'una persona només observant-li la cara? No crec que ho poguéssim aguantar. Doncs, per aquest mateix motiu, ens hauríem de proposar de no jutjar els altres per les aparences, encara que sapiguem que pensen diferent de nosaltres, que tenen una altra cultura, parlen un altre idioma i professen altres creences religioses. 

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Acceptar l'alto el foc?

Segur que algú m'ho podrà explicar, però jo em pregunto si realment al president rus li interessa l'alto el foc que proposa Trump i que ha acceptat el president ucraïnès. Un alto el foc temporal, de trenta dies, per intentar negociar la pau. A la meva manera de veure-ho, a Putin només l'interessa la rendició d'Ucraïna. Va decidir envair-los, com li agradaria fer en altres llocs, perquè té l'espina clavada pensant en la desfeta de la Unió Soviètica.

Trump, que se li'n fot tot el que no sigui ell, ara juga el paper de mediador, per treure'n algun profit, no pas perquè sigui l'àngel protector de ningú. Zelenski té poques possibilitats de maniobra i ha hagut d'acceptar l'aturada per no acabar del tot, però a Putin no li interessa un parèntesi perquè ell no vol negociar res. Putin vol la victòria i annexionar-se la més gran extensió de territori possible.

Quan veus les imatges de la guerra, amb la quantitat de morts per cada banda, et fixes en el president rus i no li veus cap mena de compassió per a les seves pròpies víctimes. Els seus soldats són les peces necessàries per aconseguir la victòria, i no li importa el que els pugui passar. De fet, aquesta és la realitat d'una guerra. Qui la decideix està molt còmode al seu palau presidencial i en tot cas seran les seves tropes les que la patiran.

I Europa decidim rearmar-nos per evitar què? Us imagineu per un moment una situació de guerra al vostre país?, a la vostra població? La meva generació va néixer després de la guerra i, per tant, no tenim l'experiència, però sí que hem conegut escenes viscudes pels nostres pares. És important posar-se a la pell de les persones que estan patint la guerra, sigui al seu país o envaint-ne un altre. És llavors quan t'enrabies per la manca de sensibilitat d'alguns dirigents, la seva manca d'empatia i el seu gran egoisme. 

Putin voldria recuperar la Unió Soviètica per fer què? Quin profit en trauria la seva gent? O és només una ambició personal sense escrúpols?

Ara Putin ha de decidir si acceptar l'alto el foc o el defuig. La seva decisió hauria de tenir conseqüències. Ja n'hi ha prou d'anar passant, mentre el nombre de víctimes va augmentant!

Les barquetes de Sant Pere

La fotografia d'en Pere Alzina ens ensenya l'estesa de barquetes de Sant Pere a les platges arenyenques. Un fenomen que es repeteix anualment i que, segons ens expliquen, enguany hauria succeït abans d'hora per l'escalfament de les aigües del nostre mar.

La natura no deixa de sorprendre'ns i l'arribada d'aquesta espècia de meduses, que haig de reconèixer que desconeixia, i que m'ho va ensenyar ahir mateix el nostre veí, en Josep, sempre molt oportú amb les fotografies que fa i ens ensenya, tenyeix de blau les nostres platges, un xic abandonades a l'espera de la temporada d'estiu. 

Sempre penso que estem poc preparats a deixar-nos sorprendre per la natura. D'alguna manera li hem girat l'esquena, i tenim molt per aprendre. Ho deia fa uns dies en aquest mateix blog, que a Arenys tenim la sort de comptar amb excel·lents biòlegs que ens faciliten uns coneixements que no tindríem sense ells. Espais culturals com l'Ateneu s'han fet ressò de les seves explicacions i els ho hem d'agrair.

Ahir, mentre les contemplava, tot passejant per l'espigó del nostre port, observava com un corb marí s'enfonsava dins l'aigua, apareixent uns metres enllà. L'observació ens brinda una calma que no sempre tenim en la nostra vida diària. Anem força atrafegats, amb més problemes dels que voldríem, i massa distrets.

Seguiment i control de l'obra pública

Avui he llegit les declaracions de l'alcalde de la nostra vila, queixant-se de l'incompliment del contracte de l'empresa encarregada de la reforma del pavelló municipal. Sembla que l'empresa hauria enviat un escrit als grups municipals de l'oposició denunciant l'equip de govern per no haver pagat la darrera factura de l'obra.

El nostre país té un dèficit important en la qualitat de l'obra pública, i això fa que s'alcin veus en contra de tot el que fa l'administració pública, defensant les preferències a l'obra privada. Davant d'aquesta situació el que cal és millorar el control i seguiment de l'execució de l'obra pública que duen a terme empreses privades que han guanyat un concurs, que no sempre està prou ben plantejat i encara menys controlat.

És bo, doncs, que els nostres tècnics municipals, en aquest cas, estiguin atents en com s'executen les obres i si no es fa bé, s'exigeixi a les empreses que rectifiquin o esmenin allò que no s'ha fet prou bé.

En el cas que ens ocupa, tots vàrem quedar astorats quan vàrem veure que deixaven el pavelló sense coberta durant gairebé dos mesos, i que la pluja feia les seves destrosses. Una irresponsabilitat que algú havia d'assumir. D'acord amb les declaracions de l'alcalde, sembla que no només ha estat aquest l'error de l'empresa, sinó que ha deixat d'executar les millores proposades en l'oferta contractual, i que li varen suposar la seva adjudicació.

Tot plegat, doncs, una suma de despropòsits que han portat a retenir el darrer pagament a l'espera de valorar els danys ocasionats i el valor de l'obra no executada, per poder veure quin és realment el deute pendent.

Ens han ben regat!

La notícia d'aquest cap de setmana ha estat la pluja que ens ha regat gairebé per igual a tot el país. Una pluja molt benvinguda després de molt temps sense veure a ploure amb una certa intensitat. El resultat, de moment, ha estat la crescuda dels nostres rius i, de retruc, la pujada del nivell dels nostres pantans, la reserva per als mesos de l'estiu, per tal de no haver de patir greus restriccions.

Malgrat tot, hauríem de ser conscients que cada vegada li costa més ploure, i que no podem quedar-nos tan tranquils, després d'aquest episodi de pluges, perquè no sabem què passarà els pròxims mesos. Ens cal reduir-ne el consum, reparar les canalitzacions que tenen greus pèrdues d'aigua, i mentalitzar-nos que l'aigua és un bé escàs, però totalment imprescindible per a la nostra existència.

La gestió de l'aigua també ha estat notícia a casa nostra. Les ganes de canviar de gestor al nostre municipi està latent i caldrà arremangar-se de valent i treballar fins a l'últim dia perquè un bé, com aquest, sigui gestionat per l'administració pública, com passa a la majoria dels països del món, però no a casa nostra.

Aquests dies hem vist imatges de rius superant el llindar òptim perquè no es desbordin, i salts d'aigua fantàstics que alegren la vista. També nevades que els esquiadors han trobat a faltar durant la temporada d'esquí, quan s'acostumen a fer vacances, però que ens hauran de servir per a reserva d'aigua per als mesos vinents. 

És bo que plogui i també que se'n parli, i que se li doni la importància que té. A vegades hi ha coses i fets que els trobem tan lògics i normals que només en tenim consciència quan ens manquen. Els núvols han impedit que les nostres plaques fotovoltaiques generessin energia, però hem tingut la compensació de veure com els nostres pantans podien emmagatzemar més aigua i deixar-nos viure una mica més tranquils, pensant en el futur.

Encara ens podem emocionar

I em direu, a què treu cap aquest títol? Doncs, sí. Malgrat tot el que està passant podem trobar moments emocionants. Si tenim aquesta sort, ho hem d'aprofitar. Probablement, no tothom en té l'oportunitat, sigui perquè està en mig d'una guerra, perquè li manca la salut, perquè té qui l'oprimeix i maltracta, perquè viu en la pobresa. Si no tenim cap raó que ens ho impedeixi, hem de saber buscar el millor moment per gaudir de la bellesa, de l'excel·lència. Aquesta existeix, encara que a vegades ens resulti complicat trobar-la.

Us haig de confessar que avui m'he emocionat escoltant i observant un enregistrament musical de CaixaForum+, al Liceu de Barcelona, titulat «Bach i Händel. Mirades creuades». Si en teniu l'oportunitat, us animo a escoltar-lo. 

Hem d'aprofitar tot allò que està ben fet, fruit del treball i dedicació dels seus artífexs. Sovint acceptem fàcilment la mediocritat. La nostra i la dels altres. Ens acontentem en anar tirant sense excel·lir. El resultat de tot plegat és un món mediocre i fins i tot infeliç. Hauríem d'exigir-nos més i també exigir els altres, per un bé per a ells i nosaltres, i en definitiva per a tots.

Escoltant fragments de Händel i Bach t'adones que no són els poderosos i vulgars els que la història ens recorda i ens fa posar la pell de gallina, sinó aquelles persones que han excel·lit en la seva disciplina. La majoria d'ells, com per exemple Bach, no varen triomfar en vida i, en canvi, el seu important llegat, reconegut per tothom, ens ha arribat i perdurarà sempre. 

I això et fa reflexionar i llevar importància al que puguin estar fent personatges com Musk o Trump, per posar dos exemples de moda, malgrat que les seves decisions ens afecten i poden canviar el curs de la vida. La seva, però, serà efímera, i en tot cas seran recordats com uns nyaps. Uns protagonistes d'un període obscur de la vida d'aquest planeta.

Us animo a emocionar-vos amb la bellesa i l'excel·lència. Busqueu-la, allà on més us plagui, i segur que la trobareu i en gaudireu.

Si ho volem, podem!

Si una cosa he trobat a faltar amb l'arribada de la democràcia al nostre país és la predisposició per lluitar per les coses. Ha semblat com si ja ho haguéssim aconseguit tot, que no necessitéssim esforçar-nos per millorar res i acceptar estoicament tot el que ens ha vingut a sobre. Tot plegat molt diferent de l'època del dictador que sabies que havies d'enfrontar-te a una situació injusta per aconseguir la llibertat d'expressió, poder parlar la teva llengua, recuperar la teva història, la teva cultura i els teus drets.

Aquesta actitud d'acceptar tot allò que et donen ens ha portat a una precarietat en molts camps, fins al punt de creure que el món que deixarem serà pitjor del que havíem assolit amb la mort del dictador, amb l'entrada a la Unió Europea, amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, i la llibertat de poder parlar el català.

Teníem clar que quan una cosa la volíem i lluitàvem per ella, l'acabàvem aconseguint. Ara sembla que això no és possible. Que no tenim prou força, encara que ens poséssim tots d'acord i treballéssim plegats. Cal, doncs, convèncer-nos que tenim prou força per aconseguir allò que desitgem, amb esforç i sacrificis. Les coses no et venen soles. 

Penso en la davallada en l'ús del català. Hem de deixar de lamentar-nos i posar en pràctica una cosa tan senzilla com no renunciar a parlar-hi en tots els àmbits, exigint que se'ns lliuri tota la documentació en la nostra llengua i no claudicar a la primera sotragada. 

També podem dirigir la nostra demanda als productes que ens mereixen confiança, sigui perquè en coneixem l'origen, sabem com es produeix, com es respecten els drets dels treballadors, quins són els principis dels seus propietaris, i a qui volen afavorir. Això ens pot suposar renúncies, però al capdavall segur que ho agrairem. Si tot ens posem d'acord, podem fer fracassar aquells que només busquen el seu propi interès i benefici, i que maltracten els altres. Només ens cal estar alerta i anar plegats. La força de la societat, quan s'ho proposa és invencible.

Periodistes en qui confies

En aquest món cada vegada més trasbalsat per les notícies que ens arriben, amb força descrèdit i malfiança de les fonts, encara hi pots trobar periodistes que et desprenen confiança. Encara que desconeguis moltes coses del professional informador, les seves paraules, els seus raonaments i la manera de processar les notícies fan que te'l creguis.

Un d'aquests periodistes, i segur que n'hi ha més, és en Llibert Ferri, que va ser corresponsal de TV3 a l'antiga URSS, a qui el diari ARA l'entrevista amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Putin ens observa (Pagès Editors).

Com molt bé se'l defineix, Ferri és un gran coneixedor de la història de la Unió Soviètica i de l'actual Rússia, a qui acostumes a acudir per conèixer, una mica més, què està passant en aquell país, i per què. Les respostes a l'entrevista són interessants perquè t'ajuden a entendre millor la realitat del país i qui és el seu president. Certament, no és gens engrescador, encara que afirmi que és optimista i que considera que Europa se'n sortirà, però quan? Ara caldrà llegir el seu llibre. 

Aquests dies, i ho comentava ahir, parlem molt de Trump i dels seus íntims col·laboradors, però també de Putin. Aquesta aparent amistat entre ambdós líders ens deixa una mica sorpresos i no acabem de veure fins on la portaran. Al meu humil entendre es mantindrà mentre ambdues parts hi surtin guanyant, però quan un d'ells hagi de claudicar davant de l'altre, s'acabarà. És allò de més d'un gall en un galliner.

Europa entretant va avançant pàgines i fent els deures que tenia aturats des de feia molts anys. De cop ens hem despertat del somni americà i ens hem adonat que, si vols estar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

Ens queixem de les editorials actuals, on trobem a faltar més professionals de vàlua contrastada. Crec que haurien de buscar a fons i recuperar tots aquells periodistes que ens ajuden a entendre la realitat, que si no vigilem bé se'ns escapa i correm el risc de ser brutalment enganyats.

Buscant la inspiració?

Us haig de confessar que després de vint anys d'escriure un post diari, darrerament em resulta més complicat trobar una notícia que m'agradi plasmar en el meu blog. No es tracta que no passin coses per comentar, sinó que ens movem en un bucle que ens fa repetir els mateixos temes dia rere dia, i això cansa, tant a mi, a l'hora d'escriure-ho, com als possibles lectors.

És el que ens passa als que estem acostumats a llegir els diaris, siguin en paper o digitals. Hi ha notícies que no semblen del moment, perquè difereixen ben poc del dia anterior, o de la setmana passada. Si ens fixem en la política internacional, ara només podríem parlar de Trump. En l'àmbit estatal continuen les trobades entre el PSOE i Junts o ERC, per assegurar la governabilitat de l'Estat, i les queixes del PP, que encara no ha paït que no hagi pogut governar.

Els catalans, que gairebé no ens recordem del Procés, estem immersos en les negociacions per aconseguir més competències, i per defensar el català davant dels atacs dels tribunals de justícia que supleixen el fet que els polítics de torn o estan a l'oposició o governen necessitant els nostres vots.

No renuncio a llegir tot el que es diu, perquè sempre n'aprens alguna cosa, encara que intento posar-hi distància per no estar tot el dia amargat. Haig de reconèixer que la situació política i social no és bona, i que pot ser que sigui això el que fa que tota la resta passi una mica desapercebut.

Estic també decebut a escala local, perquè tots plegats podríem fer més i millors coses, i estem apagats, amb falta d'idees i una mica superats pels entrebancs que ens trobem pel camí. Hi trobo a faltar més interès a treballar per la cosa comuna, i no hi ha manera que tots, des del nostre àmbit i possibilitats de col·laboració, hi posem el nostre gra de sorra. 

M'agradaria pensar que els esdeveniments internacionals ens han deixat una mica en estat de xoc, però que ens en sortirem. Que les paraules se les emportarà el vent, vindran millors temps, també la primavera i l'estiu ens hi ajudaran, i serem capaços de tornar a emprendre el camí que havíem iniciat per millorar la nostra societat.

Inconsciència, fatalitat, irresponsabilitat...

Aquests dies hem llegit que en pocs dies s'han succeït una colla d'accidents de trànsit amb resultat de mort o ferides greus, i et posa la por al cos perquè, vulgues o no, el risc que això et passi a tu existeix, ja sigui per inconsciència i irresponsabilitat en la conducció, o per la fatalitat de coincidir en el moment i lloc inoportú per culpa d'un altre.

És per això que quan condueixo em fixo en els altres conductors i m'adono que no hi ha més accidents perquè Déu no ho vol. Tots hi estem exposats, sigui per imprudència o distracció pròpia o de l'altre, però estic convençut que si en el moment d'agafar el volant tinguéssim la consciència que amb aquell vehicle podem arribar a fer molt mal, probablement el nombre d'accidents disminuiria.

Sempre dic als meus fills que en conduir has de vigilar què fas, però també què fan els que passen pel teu costat. No ens podem jugar la vida per una distracció o una actuació incorrecta, conduint massa de pressa, amb son o beguda acumulada.

I em pregunto sovint, com és que en una autopista amb tres carrils hi ha conductors que no es mouen del mig? Ho fan a consciència? Saben que és una anomalia, sancionable? Al final arribo a la conclusió que la majoria d'ells ho saben, però no tenen gens d'interès a fer-ho bé. El volum de sancions per aquest motiu és ben baix. Caldria posar-hi remei, amb més control i sancions.

Però la principal causa dels accidents és l'excés de velocitat. A les carreteres es corre massa, i els avançaments són massa arriscats. Topar de cara amb un cotxe que va en sentit contrari al nostre, comporta un risc massa alt de desenllaç fatal.

Caminar a peu pel costat de la carretera, o bé sortir del vehicle aturat al costat, són dues situacions de risc que succeeixen massa sovint. Això s'ha dit sempre, però sembla que no ens escarmentem.

No hem de conduir amb por ni pensant que ens pot passar una desgràcia, però sí que ho hem de fer amb totes les precaucions possibles, respectant els senyals de perill, i pensant que no estem sols a la carretera.

Especulació urbanística

Vivim en una part del territori on l’especulació urbanística s’ha posat clarament de manifest. Les normes correctores tenen pocs anys de vigència i això fa que tinguem unes edificacions antigues, però no tant, que subsistiran durant molts anys, i que ofereixen una visió força degradant, sobretot ens ofeguen.

Acostuma a passar que quan viatges et fa l'efecte que a les altres poblacions s'han fet millor les coses. Si grates una mica, t'adones que també hi ha nyaps que han perdurat en el temps i que tenen difícil solució. De totes maneres, és cert que, en línies generals, les poblacions de la costa han rebut més que no pas les de l'interior. El turisme va fer que l'especulació urbanística provoqués grans construccions que avui no serien possibles, gràcies en part a la feina de moltes entitats mediambientals. La proximitat a la capital també ha estat un factor desestabilitzador.

Avui, però, encara pots llegir notícies sobre construccions que no s'haurien de permetre. La lentitud en la requalificació de terrenys i la força dels grans tenidors aconsegueix construir en llocs, propers al mar, que s'haurien de mantenir verges.

Una vegada més s'ha d'agrair a la societat civil la seva empenta per exigir a l'administració pública que vetlli pel nostre patrimoni natural i urbanístic. I tot plegat no és fàcil, perquè hi ha interessos ocults, o no tant, que es posen abans que l'interès general de la col·lectivitat. Si repassem la història veurem casos flagrants de corrupció urbanística, potser la que més beneficis fraudulents ha proporcionat a una colla de polítics sense escrúpols. No tots són igual, però n'hi ha, i els que hi ha se n'han aprofitat sobradament.

Avui, encara que puguem partir de l'honestedat dels nostres governants, hi trobem a faltar sensibilitat i valentia a l'hora d'enfrontar-se a fets consumats o pressions potents que venen d'un sector de la població, la que més influència i poder té. Continuarem sense poder prescindir de les manifestacions de les entitats mediambientals, veïnals i ecologistes, per no defallir en la lluita per un territori més sostenible i just.

Pacificar la Nacional II

Hi ha temes que s’eternitzen. En sentirem a parlar tota la vida. El Maresme té una barrera, que hem construït els humans, que ens dificulta l’accés al mar i les platges. Tenim una via fèrria que no veurem mai fora, tot i que se n’ha parlat moltes vegades, i una carretera nacional, que no ofereix els serveis que li pertocaria per categoria, i que es vol pacificar, aprofitant que l’autopista que tenim un parell de quilòmetres endins ara és gratuïta, i s’hi ha desplaçat bona part del trànsit.

Es vol pacificar en el sentit que es transformi en una via urbana quan travessa les nostres poblacions, amb una regulació semafòrica i la incorporació de carrils per a bicicletes i vianants. La idea és bona, però de moment està força aturat, si més no pel que fa al nostre tram. De fet, no és prou ample si volem posar-hi de tot.

Ja he comentat més d'una vegada que el primer govern democràtic, després del període franquista, fa gairebé cinquanta anys, ja celebraven la construcció de la variant de Valldegata que havia d'esponjar la nostra Riera dels cotxes que es volien dirigir a Arenys de Munt, Sant Celoni o Sant Iscle. Allò va ser un goig sense alegria i la variant encara és motiu de polèmica i no s'hi veu un futur clar. En part, l'actualitat és molt diferent, existeix una carretera que connecta les dues vies, tot travessant el polígon industrial, i cada vegada tenim menys terreny agrícola. La pregunta que em faig és si aquesta pacificació trigarà el mateix a ser una realitat.

Voldria pensar que els promotors de la pacificació de la carretera nacional i els tècnics especialistes en mobilitat, per una banda, i en medi ambient i urbanisme, per l'altra, estudiaran bé quina és la millor solució per convertir la carretera en una via urbana, tranquil·la i ben comunicada amb la vila. Ja sé que no podem somiar amb la supressió de la línia del tren que permetés accedir directament a les platges i al port, i que no s'hi destinaran grans inversions per millorar el seu accés. Ens haurem d'acontentar en prioritzar la circulació de bicicletes i vianants, que ja és una millora, però sempre tindrem al cap que no s'haurà fet prou. Estem molt acostumats a fer pedaços. 

Criminalitzar el turisme

No sé què passa, però darrerament està de moda carregar contra el turisme, culpant-lo de tots els mals. Hem arribat a l’extrem de malmirar els turistes, pensant que ens fan nosa i fer-nos antipàtics fins al punt de dir-los-ho a la cara.

S’ha de reconèixer que tot això del turisme no ho hem treballat de la millor manera possible. Ens ho hem trobat, sense fer pràcticament res. No ho hem explotat a fons. Hem engrescat a què molts forasters ens visitessin, sense millorar la qualitat dels nostres serveis, a preus rebentats, provocant que el nivell econòmic dels nostres visitants fos baix, i ara ens fan nosa.

Hem de reconèixer que la indústria turística no té un nivell qualitatiu adequat, però per què culpem els nostres visitants? No ens hauríem d’estar autoculpant i procurar millorar-ho?

El govern de la Generalitat, en mans del PSC, ha pactat amb els Comuns un increment important de la taxa turística que s’aplica en pernoctar en un establiment hoteler. Una taxa que no només paguen els turistes estrangers, sinó que també paguem els nacionals quan viatgem pel nostre país. Espero que de la recaptació se’n faci un bon ús. Seria bo, precisament, que servís per millorar les instal·lacions turístiques, donar millor servei, i potser aconseguiríem pujar un esglaó l’oferta turística, amb millors hotels i millor retribució salarial que bona falta fa, i que al final segur que agradarà als impulsors d’aquesta modificació de la taxa.

Per coherència, si nosaltres gaudim dels nostres viatges, també hauríem d’acceptar els dels altres i en lloc de culpar-los de tots els mals entendre que probablement hauríem de fer-ho millor nosaltres i aprofitar el que puguem per augmentar la productivitat, millorar el nostre patrimoni cultural i natural, oferir millors  salaris i fer créixer la nostra economia.

Hi ha saturacions, i problemes amb els pisos turístics que s'han de regular, però no podem culpar els que ens venen a visitar, sinó que hem de fer-hi front de manera intel·ligent, optimitzar recursos, diversificar-los, i demostrar que som capaços d'oferir bons serveis de qualitat.