Desconfiança a les escoles

El conseller Bargalló no acaba de convèncer i els responsables de les escoles del nostre país mostren certa desconfiança a l'hora de reobrir els equipaments. El conseller ha manifestat que el curs s'acabarà el dia 19 de juny, telemàticament, però que entre demà i dimarts s'obriran les escoles als alumnes de les famílies que ho han demanat. 

Per què aquesta desconfiança? Al marge de la incertesa sobre la situació en què ens trobem, tampoc queden prou clares les mesures de seguretat per evitar possibles rebrots a les aules. Des del primer dia ens hem trobat en situacions estranyes, desconegudes i sense tenir clar com havia d'acabar tot plegat. Ara que la desescalada ha portat a que moltes regions sanitàries arribessin a la fase 2, i després de constatar que el tancament de les escoles provocava desigualtats perilloses entre l'alumnat, se'ns demana que s'obrin les escoles. Hi ha prou evidència que no hi ha perill amb aquesta obertura?

Els dubtes que han manifestat tenir els polítics del nostre país durant tota aquesta pandèmia fa que s'hagi perdut la confiança en ells. No es té clar que dominin la situació, ni que tinguin la certesa que ja és hora de tornar a la normalitat, encara que sigui nova, amb moltes mesures de protecció. En serem capaços?

Quan has de decidir un canvi no és fàcil, sobretot si no tens la certesa de les conseqüències que se'n poden derivar. Hi ha escoles que es neguen a obrir, però la decisió del Departament d'Ensenyament és que ho han de fer. Què passarà aquest dilluns i dimarts a Catalunya?

Missatges incendiaris d'un president

Mentre a casa nostra estem entretinguts amb les negociacions per allargar quinze dies més l'estat d'alarma (cada vegada diuen que és l'última pròrroga), als EUA segueixen les manifestacions i atacs de la ciutadania indignada per la mort de la persona que la policia va tenir a terra asfixiant-se fins al decés.

Les imatges que ens arriben són deplorables, però també ho varen ser les imatges de la mort del presumpte estafador de 20 dòlars, sota la mirada impassible de la policia que acompanyava al que jo considero assassí.

Entretant el president dels EUA, el senyor Trump, va fent declaracions a través de Twitter, algunes d'elles incendiàries i queixant-se que l'empresa les hi censuri. Des del primer dia ens preguntem com és possible que un personatge, penso que nefast, pogués arribar a ser president de la primera potència mundial. Com podem ser les persones tan cegues per votar individus immorals, sense cap valor que els faci candidats a exercir un càrrec tan important?

Abans quan s'acostaven eleccions veies que les actituds i declaracions es moderaven per evitar comprometre's i perdre-les. Avui ja ni cal prendre precaucions, perquè tot està tan malmès que ja no ve de què es diu i es deixa de dir. Tant de bo l'afirmació que vaig sentir no fa gaires setmanes, que el nou president estava en mans de Google, en aquesta ocasió es faci realitat, i ens deslliuri de Trump d'un altre quinquenni.

Aprovat l'ingrés mínim vital

Avui podríem dir que és un dia important perquè el govern de l'Estat, en consell de ministres, ha aprovat l'ingrés mínim vital, que posarà en marxa aviat. Ara es tracta d'això, de no haver d'esperar gaire temps a que s'apliqui, com acostuma a passar sovint. És important perquè d'alguna manera es rebaixa el calaix de les injustícies. Estem molt avesats a veure com s'apliquen normes que només beneficien uns quants, normalment els mateixos, i és més estrany que els realment vulnerables en puguin treure algun profit.

Segons he pogut llegir l'import mínim serà de 462 euros mensuals, fins al topall dels 1.015 euros, en funció de l'estructura familiar. No estem parlant de grans imports, però si més no es comença per aquí, assegurant que qualsevol persona, en situació legal, tingui dret a uns ingressos mínims per subsistir.

No he rebut l'impacte que aquesta mesura té entre els polítics de la dreta espanyola, grans defensors del capital i del poder econòmic, però m'imagino que suma a la llista d'elements que els fa criticar el govern espanyol de marxista i comunista.

No acostuma a passar gaire que un govern d'esquerres es tregui la por del cos i s'aventuri a aprovar mesures com aquesta, i és de lloar. Caldrà analitzar com es regula i que de veritat se'n puguin servir totes les persones que hi tenen dret, i reuneixen les condicions per rebre aquests diners. 

Hem sentit a parlar de cop d’estat

Quan se'ns a parlar de cops d'estat no et situes a Europa, sinó més aviat en algun país sud-americà o de l'Àfrica, perquè entens que al nostre entorn tot està més o menys travat i que formes part d'una àrea democràtica on els cops d'estat es troben molt lluny en la història passada. Resulta, però que aquests dies ho hem escoltat al Congrés de Diputats, a Madrid, a la capital del que considerem un país democràtic consolidat, després d'una transició de més de quaranta anys.

És precisament aquesta mala transició democràtica des del franquisme fins ara el que ha fet que l'amenaça d'un cop d'estat no es trobi tan lluny, i que només el fet de trobar-nos en un entorn consolidat democràticament ens pot arribar a salvar. Hem constatat que no tothom ha fet la transició, com és el cas del poder judicial, i que quan no governa la dreta, hi ha una pell molt fina que no permet segons quines idees i accions.

No cal dir que em sobtaria que el nostre país patís un cop d'estat, encara que pugui estar en l'ànim de molta més gent de la que ens pensem, amb uns partits polítics, com Vox o el mateix PP, que han retrocedit en els seus principis i valors democràtics. Malgrat tot és preocupant que en els ambients polítics i socials aquesta possibilitat sorgeixi i que algú s'hi aferri com a una solució a la situació caòtica que estem vivint.

No sé qui ha despertat a qui, però no és bo per al nostre país que aquest discurs corri entre la gent, perquè ajuda a crear un sentiment d'incerteses sobre el futur que frenen qualsevol iniciativa econòmica que pugui necessitar ara el nostre país, després de l'epidèmia del coronavirus. Tant de bo que tot quedi en una anècdota i no se'n parli més, però parlar de terroristes als qui varen enfrontar-se al franquisme, o animar la Guàrdia Civil a enfrontar-se al govern de l'Estat, no és una bona praxis.

Els falsos informes del Procés

La falsedat en els informes de la Guàrdia Civil que segons sembla han fet perdre la confiança del seu cap a Madrid, el senyor Diego Pérez de les Cobos, i la destitució per part del ministre Marlaska, ha fet sorgir tot un seguit d'escrits a les xarxes socials denunciant que precisament varen ser uns informes falsos els que varen portar els presos polítics a ser empresonats o esdevenir exiliats. Són moltes les persones que diuen que contra Catalunya tot està permès, però que no passa el mateix quan qui rep és el govern espanyol.

No sé si es poden relacionar els dos casos, però no voldria pensar que l'afer del coronel s'acabarà amb una simple destitució. Jo penso que si es confirma la falsedat dels informes aquí hi hauria d'haver una denúncia per falsedat i arribar fins a les últimes conseqüències. No pot ser que la cosa acabi d'una manera tan lleugera si hi ha causa certa en l'acusació.

Pretendre que es revisi el judici dels nostres polítics independentistes seria ja una quimera. La gran majoria del país està molt contenta amb la sentència i si no ho està és perquè encara la troben massa benèvola.

Viurem tota la vida observant la injustícia a favor d'uns quants, sempre els mateixos, sense aconseguir aplicar la justícia als actes de corrupció i prevaricació. Com s'ha dit d'anada i tornada, l'Estat espanyol fa segles que viu de manera corrupta, amb uns polítics i una xarxa pública que no ha estat mai transparent. La dreta sempre ha aconseguit sortir-se amb la seva i permetre que unes quantes famílies hagin dominat el país, sense que cap govern hi hagi volgut o pogut fer res per canviar-ho. Un diria que és llei de vida i que només podem aspirar a reduir la pressió, però no eliminar-la.

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.

A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.

Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 

A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 

La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

Cessat el coordinador policial de l’1-O

¿Amb el cessament de Diego Pérez de los Cobos, cap de la Guàrdia Civil de Madrid, es demostrarà que no és una persona competent per exercir un càrrec de responsabilitat, o bé que ha trepitjat algun ull de poll del govern que ha fet mal?

No estem acostumats als cessaments, sinó més aviat a les condecoracions. No estem habituats a que les forces armades estiguin per la labor de protegir els ciutadans, sinó més aviat per limitar drets i reprimir-nos. Arran d'aquest cessament tothom està a l'aguait per saber-ne els motius. És per l'informe contra l'actitud del delegat del govern en la manifestació del 8 de març? Què no ha agradat?

Estem parlant d'un càrrec de confiança? De confiança del ministre Marlaska? Això és important saber-ho. Alguns pensem que el senyor Pérez de los Cobos va demostrar sobradament quin tipus de persona era quan va declarar en el judici contra els presos polítics. Llavors era el moment per qüestionar-ne l'ofici, però només anava en contra de polítics catalans. Ara s'hauria atrevit a atacar polítics de la confiança del govern central, i això ja és una altra cosa.

Estic d'acord que tothom ha d'ocupar el lloc que li correspon, segons sigui la seva actitud i manera d'obrar, i que aquest lloc pot perdre's si realment el comportament no és l'adequat. En aquest cas, però, cal transparència i donar a conèixer els veritables motius, i que aquests siguin mereixedors del cessament. La coherència és important, i malauradament en política no n'hi acostuma a haver gaire.

El juliol obrirà les portes al turisme

Avui no ens podem atabalar gaire per les decisions que pren el govern en la seva lluita contra el coronavirus perquè està vist i comprovat que les coses canvien d'un dia per l'altre. Fa quatre dies que posaven en quarantena les persones que arribaven de l'estranger, mentre Europa obria fronteres, però ara ja ens han dit que al juliol tindrem les fronteres obertes.

Ens preocupa la mesura presa pel govern espanyol perquè perjudicava el turisme, que és un dels sectors més afectats, no només aquest temps, sinó en els mesos a venir. No serà fàcil recuperar la situació anterior i la baixada de turistes, per bé que vagi la situació a partir d'ara, serà molt important.

Aquest cap de setmana el president del govern espanyol ho ha dit molt clar, com si d'alguna manera pretengués treure la por a qui els havia sembrat. Comunitats com la Balear el turisme és una font d'ingressos clau per a la seva economia. Ja saben que els agradaria un canvi en el perfil de turista que reben, però ara no és el moment de permetre's el luxe de canviar-lo. Per ara el que els interessa és recuperar-lo i no deixar tants treballadors a l'atur.

La ultradreta pren els carrers de la capital espanyola

La ultradreta ha sortit a Madrid a espantar el govern espanyol. També ho ha fet en altres capitals de província sense tan bona resposta. No són majoria, però el PSOE té por i de ben segur que frenarà propostes que en una altra situació i sense aquesta pressió de Vox potser es posarien en marxa. Això passa ara, però ha passat sempre. Abans amb la dreta i ara l'extrema dreta.

Els fets d'avui em recorden el que sempre he dit sobre l'esquerra a Espanya. No juga al seu camp, sempre ho fa al camp de la dreta i molt pressionada, i això comporta que no pugui desplegar tota la seva ideologia, perquè té por de perdre la cadira, que al final es queda sense. A diferència de la dreta, que quan governa tira endavant els seus projectes, aprovant les lleis a la seva conveniència, l'esquerra s'espanta i, per por de perdre, no ho fa. Aquí rau el greu error del PSOE que ha fet que fins i tot quan es troba a l'oposició hagi renunciat a molts dels seus principis. No se sent còmode i per això esdevé temporal i poc efectiu.

Veurem quines són les primeres conseqüències d'aquesta convocatòria de Vox. Veurem com reacciona el govern, però també els partits de la dreta espanyola que en algunes comunitats fan coalició amb l'extrema dreta. És també un toc d'alerta a la capacitat de convocatòria del seu rival. Això pot desfermar un nou impuls encara més dretà, per no quedar en evidència i perdre vots a favor de Vox.

El govern del PSOE i Podemos hauria de saber fer valer la majoria de govern que tenen, que penja d'un fil, però no deixar-se enfonsar pel primer atac que reben de l'oposició, amb uns motius molt poc defensables, però que saben com fer-los semblar creïbles. Veurem de què és capaç i quantes passes enrere provoca la manifestació d'aquest dissabte.

El PSOE falta a la paraula donada

El Pacte del PSOE amb Bildu sobre la derogació de la reforma laboral del PP ha demostrat que no només no et pots fiar de les promeses electorals dels partits polítics, sinó tampoc de la seva paraula. A casa ens havien ensenyat que no podies falta mai a la paraula donada, era el pitjor que podia fer una persona: faltar a la paraula. Els partits polítics, i en aquest cas el PSOE sembla ser que molt a la lleugera va pactar amb Bildu perquè necessitava el seu vot, però ara no té cap inconvenient en admetre que va ser un error i que el pacte no existeix.

Pedro Sánchez ens ha ensenyat molt qui és i com actua. Si d'alguna cosa li fa falta és precisament de la paraula, les promeses i la coherència. Si criticàvem l'expresident Zapatero d'incomplir les paraules donades, en el cas de Sánchez això encara és pitjor.

No és estrany que molts catalans no hagin confiat mai en la taula de diàleg que es va iniciar poc abans de declarar-se l'estat d'alarma per la pandèmia del coronavirus. Queda demostrat que tot el que diuen els partits polítics quan governen té molt poca credibilitat. En el cas de Catalunya, ho sabem per experiència. Només ens hem de fixar en les properes sobre percentatges d'inversió de l'Estat, per adonar-te que al final tot queda en no-res.

Sembla que el govern de coalició entre PSOE i Podemos té problemes de consistència, i no sabem què pesarà més si aquests problemes o la necessitat de continuar junts al capdavant del govern. Sigui com sigui, en aquesta ocasió s'ha demostrat que hi ha diferents sensibilitats, però també una manca de comunicació entre els mateixos ministres socialistes, que s'han assabentat del pacte, després de signar-se. Esclar que aquesta signatura resultarà inútil per la poca credibilitat del president del govern espanyol.

El teatre versus l’avió

Com ja hem comentat aquests dies el món de la Cultura està tocada per culpa d'una epidèmia que ens afecta a tots, però que en el seu cas es veu difícil la tornada en escena, sobretot si s'han de respectar les mesures de seguretat, i concretament l'anomenada distància social. Obrir un teatre per col·locar-hi un terç de l'aforament no és rendible i es fa difícil aquesta obertura.

A les xarxes socials vaig veure un muntatge fotogràfic que ara no sé trobar, on es veia un avió ple de gent asseguda de costat, amb mascareta, però sense mantenir cap separació de seguretat, i una platea amb les butaques buides. La pregunta que et feies era on hi havia la coherència. Per què els avions podien viatjar amb la gent asseguda de costat i els teatres no podien aixecar el taló amb les butaques plenes?

Són d'aquelles contradiccions que no acabes d'entendre i només se t'acut pensar que es tracta de saber qui té més força a l'hora de pressionar perquè et donin permís o no. Arribats aquí només penses que seria bo que les decisions que es prenen fossin per a tothom igual. Si jo puc viatjar durant unes hores al costat d'un passatger, només amb la màscara, per què no puc assistir a una obra de teatre, o un concert, durant un parell d'hores, també al costat d'un altre espectador?

Ens diuen que aniran desescalant en fases que progressivament ens portaran a la nova normalitat. Demanem que tothom tingui els mateixos drets i tractament. Nosaltres mirarem de ser responsables i seguir les normes de seguretat, però que no hi hagi diferències, sobretot que no estigui en compte qui pot més o fa més respecte.

Amb la col·laboració especial de... Víctor Camón

Avui llegíem la notícia de la col·laboració del regidor socialista a l'oposició, el senyor Víctor Camón, en temes de Promoció Econòmica. És curiós el fet que el PSC, a petició de la CUP, quedés a l'oposició i ara es convidi un dels seus regidors a treballar conjuntament amb el govern municipal, aprofitant la seva formació professional. 

Dic que és curiós que no vol dir que sigui estrany, i encara menys que ho trobi malament, sinó tot el contrari. Sovint trobem entre els regidors i regidores d'un municipi més voluntarisme que no pas expertesa i coneixement, i per tant tot allò que afavoreixi la incorporació de talent professional ha de ser ben rebut. El cas és que no hi estem acostumats, perquè normalment prima la lluita entre ideologies o simplement entre personalismes, a través de sigles de partit.

El PSC va demanar que no se'ls deixés a l'oposició perquè consideraven que tenien coses a aportar al govern. La CUP va forçar que això no acabés passant, i ara es troba una fórmula que no acaba d'acontentar del tot, però que pot ser beneficiosa per a la vila. S'incorpora un regidor, però el seu grup municipal continua a l'oposició.

La decisió tampoc deu haver agradat al grup majoritari, que es queda sense entrar en aquest pacte de govern que reclamaven, pensant en els problemes sobrevinguts per l'epidèmia del coronavirus. Les seves propostes no s'han acceptat, o bé, com diu el govern, només s'ha tractat de preguntes sense propostes de solució.

Analitzarem les millores que es poden produir en un sector, l'econòmic, que ha patit una bona sotragada amb l'epidèmia i la conseqüent aturada del sector. Veurem si ha valgut la pena la incorporació del regidor socialista, i que es demostri que per sobre de les sigles d'un partit, hi ha la necessitat de resoldre els problemes de la vila.

Aprofitem l'estiu que després torna

Segons he pogut llegir, encara que no desaparegui del tot, l'arribada de l'estiu afavorirà que els efectes del coronavirus siguin pràcticament nuls, però és previsible que cap a l'octubre i novembre hi hagi un rebrot important, i ja hi tornarem a ser! Si aquestes previsions són certes només ens queda animar la gent que aprofiti bé l'estiu tant com pugui, perquè després tornarà l'epidèmia i difícilment que tinguem vacuna per fer-hi front.

A partir d'aquesta informació seria bo que el govern de l'Estat, que continua tenint poder decisori sobre totes les mesures per combatre l'epidèmia, pensés en el turisme i les vacances de la gent, i obrís portes aquests mesos d'estiu, sense desmerèixer possibles riscos de contagis, animant les persones que s'oblidin, encara que sigui per uns mesos, de tot el que han patit amb l'epidèmia, perquè ja ens hi tornarem a trobar a la tardor.

La incògnita de la vacuna, en el sentit de si trigarem gaire a poder-ne tenir cap, es manté amb molts dubtes que això pugui ser abans d'un any. En primer lloc per assegurar que les proves que es vagin fent siguin satisfactòries i després que se'n puguin produir tantes com per cobrir tota la població.

El turisme haurà d'aprofitar els mesos de juliol i agost, si el govern de l'Estat li permet, i s'haurà d'inventar la manera d'adaptar-se a la nova normalitat, i trobar la manera de continuar més enllà de l'estiu, amb noves propostes, nous enginys. El mateix podem pensar per al món de la restauració i el comerç. Si rebrota l'epidèmia no ens pot venir de nou com ara, i hem de saber com reaccionar per no tornar a aturar l'economia del país.

La inoperància interadministrativa

L'organització administrativa a l'Estat espanyol no funciona perquè no s'entén com una manera de fer més eficaç i eficient la seva gestió, sinó més aviat com una disputa entres les diferents administracions per veure qui té més poder i qui condiciona la gestió de les altres. L'Estat no es fia de les administracions autonòmiques ni aquestes de les locals. Cadascuna fa el seu paper, segons està descrit, però sense posar cap facilitat a les altres administracions, sinó més aviat tot el contrari.

El problema descrit el pateix, com sempre, l'administrat que, en el fons, tant li és qui en té competències i l'únic que demana és ordre i rapidesa en les tramitacions, però amb l'afegit que qui acostuma a donar la cara és l'administració local, que per altra part és la que menys poder té per decidir.

Precisament ara, arran del coronavirus, els ajuntaments han fet inversió i han deixat d'ingressar per fer front a temes de primera necessitat i molts, els sanejats, no tenen autorització per poder utilitzar el superàvit per a aquestes despeses sobrevingudes. El més trist és que s'ha demanat amb insistència i l'administració de l'Estat no dona resposta. Aquesta inoperància la pateixen els ajuntaments, i sembla que a l'Estat no els és cap problema.

Com deia al començament, l'administrat es troba indefens davant de tanta ineficiència i sobretot aquesta lluita entre administracions, per malfiança i competitivitat. Llavors ens parlen de federalisme i descentralització. Tot és pura comèdia per anar passant el temps i viure de la rifeta.

Partit Nacionalista de Catalunya

Fins ara tots els hereus i desnonats de Convergència Democràtica de Catalunya anaven creant partits polítics sense estripar els carnets. Era una acumulació de carnets que feia que les mateixes persones participessin en els diferents partits, sense acabar d'entendre què diferenciava uns dels altres, ni a les eleccions a qui realment representaven. La ciutadania anava a votar-los sense saber ben bé quin era el seu programa ni la gent que en formava part, més enllà dels que figuraven a les llistes.

El nou episodi post CDC ha estat la creació d'un nou partit, el Partit Nacionalista de Catalunya, amb la referència del PNB molt present. Un partit polític que deixa ben clar que no creu en la unilateralitat, la qual cosa és el mateix que dir que no pensa en la independència. No és estrany doncs que l'exconseller Ramon Espadaler, amb tota la seva colla, es pugui presentar de la mà en les properes eleccions.

En aquesta ocasió, una de les dirigents que ha manifestat de manera més clara el seu pas al nou partit, la Marta Pascal, ha informat que ha trencat el carnet del PDECat, cosa que marca una diferència a tot el que havia passat fins ara. Pascal ja no formarà part ni de CDC, ni del PDECat, ni de la Crida, sinó únicament i exclusiva del PNC. Caldrà veure, però si tots els membres d'aquest nou partit polític trencaran els lligams amb els partits anteriors, o bé si els estatuts permetran que continuïn sent militants d'altres partits com ha passat fins ara. Seria bo que definitivament deixessin clares les coses i ens expliquin les diferències respecte als partits que han abandonat.

Bufetada al turisme

Un dels sectors més perjudicats per l'epidèmia del coronavirus és el turisme. El fet de tenir tancats els hotels, càmpings i hostals, també els restaurants i viatges entre províncies, i l'entrada des de l'estranger, fa que tot estigui parat. Han estat dos mesos d'inactivitat total, però el que és pitjor és que no es veu un futur gaire proper perquè comenci l'activitat.

Tot fa pensar que a mesura que anem passant a fases superiors de la desescalada, ens anirem apropant a la nova normalitat, però hi ha indicacions que ens fan dubtar que siguin favorables a un sector prou important per a l'economia del país, com és el turisme. No s'entén que fa quatre dies que el govern ha instaurat la quarantena de catorze dies per a totes aquelles persones que vinguin de fora. Aquesta mesura és una clara bufetada a les aspiracions del sector.

Costa molt d'entendre que mentre a la resta d'Europa s'estan obrint fronteres i facilitant que la gent pugui anar a l'estranger, a casa nostra s'incrementin les restriccions. S'ho han pensat bé? Com pretenen recuperar l'economia del país amb aquestes noves mesures? Calia?

Sembla que el lema "Spain is different" persisteixi al llarg dels anys. No només passava en temps del franquisme, amb l'aïllament d'Europa per la manca de llibertats, sinó que també ara quan més falta ens fa anar coordinats amb la resta del continent. 

M'imagino que, com ja ha anat fent aquest govern, rectifiqui aviat aquesta decisió i no posi més pals a la roda al sector del turisme que, tots coincidirem que cal reformar i transformar, però que no cal que l'eliminin quan la poca riquesa que ens ve de fora ve d'aquest sector.

Terrasses buides

Avui estem pendents de si el govern de l'Estat permetrà que la nostra regió sanitària entri a la fase 0,5 una barreja de fases 0 i 1. Com acostuma a passar, no s'entén que una població es trobi en una fase diferent de la població del costat, a vegades separades per un carrer, però per algun lloc o altre s'ha de separar.

Arenys de Mar va canviar d'hospital de referència ara fa deu anys, passant de l'hospital de Calella al de Mataró, i en aquests moments la línia de separació entre Canet i Arenys de Mar ja no coincideix amb les dels bisbats, com havia estat abans. 

Si, com demana el nostre govern, l'estatal accepta aquesta proposta de fase intermèdia, els petits comerços podran obrir sense necessitat que els seus clients facin cita prèvia, i la biblioteca podrà reprendre el préstec de llibres. Els bars i restaurants, però no podran obrir les seves terrasses i hauran d'esperar a arribar a la fase 1.

Abans un televisor que una nevera

L'altre dia parlava de les incongruències en les ordres que rebem a l'hora de fer front a l'epidèmia del coronavirus. Avui m'ha cridat l'atenció l'anunci d'un conegut supermercat que avisava que han tornat a obrir les portes al públic, encara que amb algunes limitacions, bàsicament per temes de protecció, però també en els productes que poden despatxar.

En el llistat de productes que es poden anar a comprar hi ha els ordinadors i els televisors, però no hi ha ni neveres ni fogons. Entenc que a l'hora de limitar els productes cal definir un criteri, però se'm fa estrany que es pugui comprar un televisor i no una nevera. El televisor és una necessitat i la nevera no?

Ja comprenc que no és fàcil posar limitacions i que aquestes siguin coherents, però crec que valdria la pena pensar-s'ho dues vegades abans de prendre les decisions, ja que segons quines resulten ridícules. També és cert que es poden fer compres de qualsevol producte, online, però hem de tenir present que encara hi ha moltes famílies que es troben lluny de poder utilitzar aquest sistema, o bé que a vegades hi ha problemes que sorgeixen i que només els poden resoldre presencialment.

Confiem, doncs, que poc a poc es vagi ampliant el ventall de productes que s'hi puguin anar a comprar, i que si se'ns espatlla la nevera o el forn, no tinguem gaires problemes per aconseguir-ne uns de nous.

Sense tren de la bruixa

Enguany els arenyencs ens quedarem sense poder pujar al tren de la bruixa. No li podrem prendre l'escombra i viatjar gratuïtament un nou viatge. L'Ajuntament d'Arenys ha informat que es cancel·lava la fira d'atraccions de la festa major d'aquest juliol, i ho ha fet amb prou temps com perquè firaires i usuaris ho tinguem clar sense haver d'esperar a darrera hora.

La incertesa en què vivim fa que les decisions es prenguin a darrera hora, i això no és bo. S'agraeix que les determinacions es facin abans, encara que ningú no sap què passarà d'aquí a un mes o, en aquest cas, dos. Hauríem de ser molt optimistes pensar que a primers de juliol podrem fer la vida normal, però encara que això acabés passant, és bo que ja sapiguem a què atendre'ns, i ja en gaudirem l'any vinent, si tenim l'epidèmia controlada.

És aquesta incertesa la que fa que a hores d'ara encara s'estigui parlant de com anirà el començament del nou curs escolar, i això ajuda a planificar-ho pensant en les pitjors condicions. No es pot improvisar més, i cal que les autoritats públiques tinguin totes les previsions fetes. Tot el que s'estudiï ara servirà per a un futur incert, on aquesta o altres epidèmies ens poden fer canviar la manera de comportar-nos. Hem d'inscriure els nostres fills, sense saber de quina manera encararem el nou curs, però confiant que ja hi ha qui ho està treballant, i que en el seu moment ens ho podran resoldre.

Algunes incongruències en la protecció del coronavirus

En aquests moments és qüestió d'imaginació a l'hora d'organitzar actes que altra hora teníem molt ben apresos. Ara veus com s'està pensant en la manera de preparar unes colònies d'estiu tenint en compte les mesures de seguretat. La més complexa sempre és l'anomenada distància social. Ho pots aconseguir amb nens i nenes jugant al descampat?

Un altre cas són els concerts a l'aire lliure, mai asseguts i més aviat massificats. Com pots organitzar el Mercat de Música Viva de Vic, respectant les actuals mesures de seguretat per no contagiar-nos del coronavirus? Hi ha, però qui s'ho està estudiant i guanyarà el més enginyós i qui ho trobi primer.

Tots plegats haurem après noves maneres de comportar-nos en situacions que fins ara fèiem de manera natural. Avui, amb cita prèvia, he experimentat què és no encaixar la mà a una persona que t'ha atès per primera vegada. Només la paraula ho pot substituir. Hi ha accions, doncs, que fàcilment es poden substituir, però n'hi ha d'altres que no, o si més no són complicades i costoses.

Aquests dies es parla de començar el curs escolar amb la meitat d'alumnes per aula. Això vol dir més aules i més professors, o bé deixar alumnes a casa. Anul·lar els jocs a l'hora del patí i diferenciar les hores d'entrada a l'escola. Tots han de passar per una mateixa porta.

El que no puc entendre és reiniciar esports com la competició de la lliga de futbol. Com es pot defensar un córner sense trencar la distància social? O defensar un atac? És impossible, oi? Doncs, per què s'està dient que a mitjans de juny es podrà començar la competició? Els futbolistes no hauran de complir les mesures de seguretat? Calculen que per aquells dies ja no ho haurà de fer ningú? Si és així, per què estan preocupats per l'inici de les escoles el setembre?

Organitzant les colònies d’estiu

Mentre s'especula que l'inici escolar del mes de setembre no serà igual que d'altres anys, sinó que és possible que s'hagi de combinar l'assistència presencial amb la telemàtica, mirant d'ocupar classes amb un màxim de quinze persones, es parla de com seran les colònies d'estiu. Es podran fer?

Es treballa amb la possibilitat de que es pugui anar de colònies d'estiu, però amb el màxim de precaucions i tenint en compte les mesures de "distància social" i higièniques, amb la necessitat de comptar amb més monitors, més preparats per evitar els contagis.

No serà fàcil aconseguir unes colònies d'estiu amb aquestes condicions, però es té en compte com ha transcorregut aquest darrer trimestre escolar, la necessitat d'estar confinats un parell de mesos, i es veu necessari que els joves puguin gaudir d'unes bones vacances. 

L'ampliació del nombre de monitors del lleure provoca un increment del cost, i la necessitat de trobar nous monitors disposats a treballar amb les noves condicions. L'organització és possible, perquè de ganes sembla ser que n'hi ha, però fer front a les noves despeses s'ha de plantejat a través de l'administració local, que acostuma a subvencionar una part de les colònies, i que enguany potser haurà d'incrementar el pressupost.

Desitgem que les entitats juvenils del lleure aconsegueixin organitzar les colònies d'aquest estiu, i puguin assegurar les mesures sanitàries per fer front al coronavirus, i d'aquesta manera proporcionar unes bones vacances als joves que han experimentat en la seva pròpia carn què és estar confinat un parell de mesos sense sortir al carrer.

Que la crisi econòmica no es converteixi en crisi social

S'insisteix en la despesa. Quan vàrem caure en la crisi de 2008 varen ser moltes les veus que eren contràries a les retallades. La pressió europea va fer que l'economia s'estanqués i les conseqüències varen ser prou greus, trigant força anys a recuperar-nos. Ara, hem tornat a ensopegar, amb una pedra diferent, però que té conseqüències econòmiques greus. En aquesta ocasió, però, i a diferència d'ara fa deu anys s'aconsella no preocupar-se excessivament pel dèficit i fer despesa, no aturar l'economia del país, fer circular el diner i mirar d'evitar fer créixer l'atur.

Es fa difícil de preveure les conseqüències finals, sobretot ara que encara no sabem el temps que l'epidèmia ens tindrà semi confinats, però els càlculs que es fan no són molt esperançadors, però molt millors que en la darrera crisi. Si aconseguim que es perdin pocs llocs de treball, i que per tant els ingressos familiars no resultin molt afectats en el temps, serà possible que la maquinària econòmica es reprengui i en un temps més o menys llarg torni certa normalitat. Què haurem après?

Confio que alguna lliçó o altra n'aprenguem. Crec que l'anterior crisi ens ha servit per afrontar aquesta, que és diferent, d'una altra manera i que siguem capaços de sortir-nos-en més fàcilment i sense tanta gravetat.

Cal que les famílies que de moment han perdut la feina, tinguin suport públic per afrontar-ho i que a mesura que es recuperi l'economia puguin també recuperar els llocs de treball. S'ha parlat molt d'assegurar uns ingressos per a tothom, però sembla ser que costa que es materialitzi. Cal evitar com sigui que perdem més persones, situant-les fora dels mínims de la subsistència. La nostra societat no es pot permetre el luxe de perdre més famílies i eixamplar les diferències socials.

El senyor Vidal-Quadras alliçona els nacionalistes catalans

He llegit un twit de qui va ser president del PP català i posteriorment candidat de Vox, el senyor Alejo Vidal-Quadras, criticant els catalans que se senten nacionalistes, aprofitant el discurs del president alemany arran de l'aniversari de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Sorprèn que una persona com ell titlli altres persones de xenòfobes. És ben bé allò de la palla a l'ull dels altres i la biga al propi.

També fa un parell de dies semblava com si el líder de Vox, el senyor Abascal, defensava els homosexuals acusant el PSOE de menystenir-los. És una mica com si el món s'hagués capgirat al revés. A vegades tens la impressió que tots plegats ens hem tornat una mica bojos, i no acabes d'entendre el que passa al teu voltant.

No fa gaire, també, que llegia com el PP no sabia què fer-ne del seu cap de llista a l'ajuntament de Barcelona, una persona, el senyor Bou, que també podríem titllar de pintoresc. També el podríem acusar de veure moltes coses als altres i ser incapaç d'emmirallar-se.

Tot això passa a persones que han destacat per obrir molt la boca, haver estat molt crítiques, sovint de manera grollera, amb aquells que no pensen com ells. La necessitat que tenen de ser presents als mitjans de comunicació, per no passar desapercebuts i guanyar punts en l'escalada a càrrec públics, els fa desvariejar i ser poc mesurats en les seves paraules. La sort per a ells és no tenir cap tipus de vergonya, ni memòria, la qual cosa els deixa tan feliços i panxa contents.

Un estiu anormal per al turisme

Una de les incògnites és què passarà aquest estiu, si es podrà viatjar per vacances o ens haurem de quedar dins del país. El cas de les Balears, on hi ha gairebé un 2% de persones nascudes a Alemanya que estan empadronades a Mallorca, crida l'atenció i hi ha una pressió sobre el govern alemany, perquè deixi sortir del país aquest estiu, i sobre el govern balear, perquè hi puguin entrar. 

No hi ha dubte que si les portes es mantinguessin tancades seria una bona sotragada per al món del turisme i agreujaria la situació econòmica que ja s'està patint. Sembla, però que el govern alemany ha canviat d'opinió, i si en un principi prohibia que els alemanys sortissin del país per anar de vacances a l'estranger, ara ja no hi posarà traves, i podria ser que a partir de mitjans de juny ja obrís les portes.

Caldrà veure si, al marge de les Balears, també hi ha incidència a Catalunya. Els alemanys també hi tenen tirada, encara que no sigui turisme de residents temporals, sinó de passavolants, i més aviat amb poques despeses, però que al cap i a la fi també sumen i donen treball. Un turisme que caldria replantejar, però que no es pot fer de cop i volta, i que prescindir-ne ara, tindria conseqüències negatives.

Haurem d'esperar a veure com evoluciona tot plegat, i si el desconfinament pot anar sent progressiu fins arribar a l'estiu. De ben segur que serà un any anormal, però es tractaria de recuperar el que es pugui, i no haver d'esperar a finals d'any per normalitzar la situació, sobretot tenint en compte que ja es parla del mes d'octubre que hi pugui haver algun rebrot del coronavirus.

Amb la mort de “Billy el Niño”

L'expolicia franquista conegut amb el sobrenom de "Billy el Niño" ha mort per coronavirus. Un torturador més que la transició ha salvat de ser jutjat pels crims comesos i que posa en dubte, una vegada més, l'encert del camí pres després de la mort del dictador.

La transició ha estat per a molts la manera de protegir els defensors del règim franquista i evitar que paguessin pels crims comesos durant els quaranta anys de dictadura. No és estrany que el sistema judicial, i tot l'aparell de l'Estat en general, jugui el paper que fa, i que la ultradreta hagi ressorgit amb tanta força de la mà de Vox. Una ultradreta mig amagada durant anys dins del PP, i que l'auge d'autoritarisme a escala europea ha propiciat la creació d'un partit parlamentari com és Vox.

Avui ha mort un altre home sense ser jutjat pels crims que va cometre, com també passar amb el nostre dictador. Un feixista que va morir tranquil·lament al llit, i que va permetre que els seus hereus hagin mantingut el poder, ja sigui econòmic o polític, davant d'una gran majoria obedient i ase dels cops.

Està vist i comprovat que al nostre país, la dreta més extrema sempre se'n surt amb la seva, i la justícia no arriba mai a temps per condemnar els seus crims. L'esquerra, lenta i ineficaç, permet que no es faci justícia i que els criminals perdurin a casa nostra amb tota la seguretat jurídica que els manca a la majoria de mortals.

A la recerca de la vacuna al coronavirus

Estem iniciant el desconfinament amb molts dubtes i un lideratge poc clarificador per part de les autoritats sanitàries. No sabem el temps que comportarà aquest desconfinament fins arribar a la "nova normalitat", és a dir, fins a poder fer una vida menys estressant i més tranquil·la. Sense haver de patir per ser contagiats pels nostres veïns i companys de treball.

Aquest desconfinament, encara sota el paraigua de l'estat d'alarma, no és cosa d'un mes o dos, sinó que ja es parla de com es viurà l'inici del nou curs escolar, el mes de setembre, i es prenen mesures amb vigència fins al mes de desembre. Està clar que l'objectiu dels investigadors és aconseguir la vacuna que freni l'atac del coronavirus, i ja estan sortint veus optimistes que parlen de poder-ne disposar a finals d'aquest mateix any. No tothom ho veu de la mateixa manera, però no hi ha cap dubte que existeix una forta pressió perquè sigui el més aviat possible.

També ens diuen que correm massa amb el desconfinament, i que el perill d'un rebrot encara pitjor, és molt alt. Volem un estiu de sol i platja, però ningú no ens el pot assegurar. Encara hi ha festivals d'estiu que no s'han cancel·lat, tot i que és pràcticament segur que els macroconcerts no es podran celebrar. 

Davant d'aquest panorama, i preveient que es trigarà en obrir les fronteres internes europees, el turisme d'enguany serà pràcticament inexistent, i molts negocis turístics se'n ressentiran de mala manera. Alguns signarien perquè tot s'acabés aquest 2020 i poguéssim començar el 2021 de zero, sense perill de contagi, amb tota la maquinària productiva en marxa. Tota la maquinària que hagi pogut subsistir, després de la frenada econòmica tan bestial. Tot això serà possible si arriba a temps la desitjada vacuna.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.

Sense estat d'alarma això serà un caos

S'ha demostrat que la capacitat de reacció de l'administració pública espanyola, catalana inclosa, no és bona i té molt per millorar. El què ha passat amb l'epidèmia del coronavirus ens ha fet veure que l'Estat no és capaç de reaccionar amb celeritat davant de fenòmens complexos i sobtats. No es tracta de treure-li força al fet concret, però sí de veure com s'hi fa front des de l'administració.

És en situacions com l'actual que es demostra la capacitat de lideratge d'un govern, sigui l'estatal o l'autonòmic. El dia a dia, que és prou difícil de conduir, no requereix la capacitat d'afrontar-se a una situació urgent i inesperada, i per això és bo tenir bons polítics que tinguin aquesta capacitat que hem trobat a faltar.

Cada dia que escoltem els nostres governants, t'adones de més mancances. La planificació no ha funcionat i només tenim excuses per justificar aquesta disfunció. S'ha pres mesures dràstiques com l'estat d'alarma, però s'ha set incapaç d'orientar correctament la població. S'ha fet sortir el dimoni gros, els militars, per espantar la gent i fer creure que es disposava de tots els recursos per resoldre la situació, però hem estat una de les nacions amb més casos d'infeccions i morts.

El govern de la Generalitat ha afirmat que amb independència hauríem resolt millor la crisi, però després hem vist que no ha estat capaç d'organitzar una campanya promesa només fa quinze dies. També s'hi ha trobat excuses.

Una i altra administració tenen la sort de comptar amb una ciutadania prou pacient. Reben crítiques, però no tantes com n'haurien d'haver ni amb prou contundència. La gent és més bona i creient del que ens imaginem. Ara se'ns diu que sense allargar l'estat d'alarma la vida seria un caos. Que no ho ha estat fins ara? Comencem a repassar tot el que no ha funcionat? La davallada de persones afectades i morts és lògica, tard o d'hora havia de passar, però el nombre de morts és prou elevat, com per obligar-nos a reflexionar què hem fet malament tots plegats.

Arrimadas diu que C's és de centre

Ho he escrit diverses vegades, el que em va sorprendre de C's quan es varen venir a presentar a Arenys de Mar, les disputes entre els seguidors, aquell dia al Calisay, sobre si eren de dretes o d'esquerres. Hi havia qui afirmava que ell havia estat sempre d'esquerres i per això s'havia apuntat a C's, però d'altres asseguraven que es consideraven de dretes i que per això eren de C's. Al final de la trobada, els que hi vàrem anar a tafanejar, no vam poder treure'n l'entrellat de si esquerres o dretes.

Avui la nova líder de C's, la Inés Arrimadas, ha deixat molt clar que ells són de centre, un centre que pacta el govern de comunitats com Andalusia, Madrid o Múrcia, amb la ultradreta. Cadascú, doncs, que en tregui les seves conclusions. O potser a partir d'ara canviaran i trencaran aquests pactes? 

Fins ara, i l'Arrimadas tenia un paper important, C's ens ha pres el pèl d'anada i tornada, mentint en benefici seu i en busca de vots d'estranquis. Hauria de canviar molt per creure que ara seran i actuaran diferent. Aquest parèntesi del coronavirus els ha anat molt bé, perquè els haurà servit per intentar renéixer, havent fet oblidar tot el que ha estat C's fins ara. Estic a l'espera sobre quin serà el discurs, a nivell estatal, sobre Catalunya. Molt em temo que en aquest cas pocs canvis hi haurà. De fet va ser el seu anticatalanisme el motiu del seu naixement.

La gran davallada a les darreres eleccions generals haurà servit per fer un canvi en els objectius de la formació? Diu Arrimadas que s'ha d'aprendre dels errors i els encerts, i en això té raó, però el que no pot fer és tornar-nos a enganyar. Si prenen una postura, que sigui la que ens anuncien, i no es valguin de la mentida per fer-se amb el poder.

Colau cancel·la el concert als terrats

Finalment l'alcaldessa de Barcelona ha cancel·lat el concert des dels terrats de Barcelona que s'havia de celebrar el proper dissabte. Hi ha hagut molta crítica per l'excessiu cost que representava l'organització del concert, però crec que més que res ha estat un malentès de tots plegats, o una manca de transparència per part de l'Ajuntament de Barcelona.

Sembla ser que als grups i cantants participants se'ls pagava mil cinc-cents euros, i el cost total representaven dos-cents mil euros per a l'ajuntament. Han sortit uns quants grups que han considerat que el cost era excessiu i que més valia dedicar els diners a altres coses més útils i necessàries ara que encara estem en mig de l'epidèmia. Crec que encobert hi havia la sensació que algú s'estava embutxacant més diners dels que caldria.

Sigui com sigui hi ha una cosa que convé tenir present: la cultura no és gratuïta i també és necessària. Suposo que s'ha organitzat malament i que l'administració pública, en aquest cas local, no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, però no podem oblidar que també necessitem que la cultura no quedi marginada, perquè ens ajuda a viure. Quan s'organitza un concert o una representació teatral o de dansa, hi ha tot un treball al darrere que s'ha de tenir en compte. Les coses no es creen de cop, ni tenen lloc sense una infraestructura mínima. 

Potser el concert no era la millor idea, ni el cost necessari el més adient, i és millor dedicar aquests diners a disposar d'equipament de protecció contra el coronavirus, però no caiguem en l'error de col·locar la cultura a la cua de les prioritats.

Tornen les caminades al costat de la platja

Abans del confinament acostumava a fer una caminada, menys sovint del que caldria, fins a Canet, pel camí de la platja. A partir de demà ja no tindré excuses i ho podré tornar a fer, encara que amb limitació horària i no tot el trajecte, doncs no podré sortir del terme municipal d'Arenys.

Aquesta tornada a la normalitat comença a engrescar la gent i convé que ho fem bé perquè no ens trobem que el coronavirus revifi i haguem de fer marxa enrere. El lapsus que hem tingut es recordarà durant molt temps, ja que són experiències a la vida que només es viuen una vegada, a no ser que a partir d'ara les coses canviïn.

Tot i no ser un home de mar, i agradar-me molt estar a casa, també em fa gràcia poder tornar a sortir i veure el mar i la platja. Resseguir el camí vorejat d'arbres plantats els darrers anys i saludar les persones amb qui coincidíem en les passejades. 

Ara caldrà decidir a quina hora ferm la sortida. Abans de les 10h del matí o a partir de les 8h. En cap de setmana la primera hora és la bona, però de dilluns a divendres, amb el teletreball et condiciona a fer-ho a les tardes.

És una llàstima que el camí cap a Caldes quedi estroncat i no s'hagi pogut solucionar la continuïtat. El projecte se n'ha parlat molt, però les administracions supramunicipals van allargant la situació. És vist que l'administració local sempre és qui dona la cara, però qui menys competències té i menys poder de decisió, encara que sigui una administració sanejada econòmicament.